dijous, 4 de desembre del 2008

Desembocadura de la Riera de Riudecanyes (Baix Camp)

Com arribar-hi
Al km 1.141,5 de l’A-7 d’Amposta a Tarragona, abans d’arribar a Cambrils, trobareu un trencall a mà dreta just desprès de creuar el pont sobre la riera de Riudecanyes. Si seguiu recte tota l’Avinguda de la Rosa dels Vents, que circula pel marge de la riera, arribareu a la seva desembocadura.
Feia temps que no em trobava amb el meu bon amic cambrilenc Manel. Amb ell , l’Anna, l’Agnès i la petita Joana vàrem passar un dia agradabilíssim passejant pel poble i descobrint tots aquells petits detalls erudits que tant ens agraden explicar-nos: que si la Vil·la romana de la Llosa, que si el parc dels Pescadors, que si el petit delta del torrent de l’Alforja, que si aquells ocellets, etc.
Quasi em sentia amb l’obligació de fer alguna ressenya que recordés aquesta jornada, i vet aquí vaig anar a treure el cap a la desembocadura de la Riera de Riudecanyes. Si bé en el seu sector nord hi ha l’urbanització Tarraco, la riba sud encara manté un paisatge, tot i que una mica degradat, no urbanitzat,. Això permet observar algunes estructures sedimentàries i formes al·luvials típiques que ens fan pensar en temps passats, quan el litoral del Baix Camp no estava tant trinxat com ara i era un rosari de petits aiguamolls en les desembocadures de les rieres, dunes i camps.

dimecres, 12 de novembre del 2008

Travertins dels Cellers (Vallès Occidental/Bages)

Com arribar-hi

Aquest travertins afloren al llarg d’uns 50 m en el talús de la carretera B-122 de Terrarassa a Castellbell i el Vilar (quimómetre 18), prop del veïnat dels Cellers, al límit del Vallès Occidental amb el Bages.
Al llarg de la riera de Rellinars, que llaura la seva vall sobre els conglomerats eocens de Sant Llorenç del Munt, afloren esparsos com a mínim tres nivells de terrasses travertíniques, un d'ells subactual, ocupant trams discontinus en el llit mateix i associat a surgències com les Fonts de Rellinars o la Saiola.

He buscat referències més concretes, però a part de les que apareixen en el full de Monistrol de l’IGC, no n’he trobat. En aquest mapa, imagino que per problemes d’escala, la cartografia és incompleta y poc detallada. Fa temps que em ronda pel cap treballar una mica el tema. Estic fent acopi de bibliografia, però agrairia que si un amable lector poc indicar-me alguna referència de caire general sobre gènesi i fàcies de travertins m’aniria molt bé.

De totes aquestes terrasses, la més interessant se’ns dubte és la que aflora al llarg d’uns 50 m al veïnat dels Cellers. La carretera ha proporcionat un tall magnífic, net, de llibre, en que és possible observar d’una manera molt clara moltes de les fàcies i estructures típiques dels travertins fluvio-lacustres: grans motllos de troncs, estructures de barrera, laminacions, estromatòlits, intraclast, etc.; fins hi tot hi ha unes intercalacions de llims carbonosos amb gasteròpodes que sospito permetrien una bona datació.

Si aneu a veure’ls, sigueu respectuosos. No malmeteu l’aflorament i eviteu la temptació d’arrencar-ne cap tros per decorar el jardí.

divendres, 17 d’octubre del 2008

Antiga gravera de Can Boada (Vallès Occidental)

Com arribar-hi
L’antiga gravera de can Boada es troba situat davant del camp de futbol Can Boada del Pi, barri terrassenc situat entre la Ronda de Ponent i la serra de les Aimerigues, ja a la perifèria de la ciutat. Entrant a Terrassa des de qualsevol, punt cal prendre les indicacions que menen cap a dita Ronda.

Terrassa és avui una ciutat de 200.000 habitants que fins a les crisis dels setanta i vuitanta estigué dominada per una poderosa indústria tèxtil. D’aquest passat n’ha quedat un extens patrimoni arqueològic industrial i arquitectònic, del qual, el més popular i visible són les altes xemeneies que s’han anar respectant a mesura que les velles fàbriques es tiraven a terra per fer pisos. Paradoxalment, la xemeneia més monumental, la de l’Almirall (63,25 m, la xemeneia amb escala de caragol més alta del món), emblema del perfil de la ciutat no era d’una fàbrica tèxtil: era d’una bòbila. I és que Terrassa tingué també una indústria extractiva i rajolera molt important fins també ben entrats els anys vuitanta del segle passat. Ignoro quantes bòbiles, terrals i graveres modernes hi ha hagut al terme, però pel cap baix, diria que un centenar, de les quals encara en deuen quedar una desena; tres d’elles de grans dimensions: can Misser, la Creu del Conill i el Pla de la Llebre. És del tot injustificable que malgrat aquesta indiscutible importància (al voltant d’aquesta activitat hi ha cognoms de solera burgesa com els Almirall, els Carbonell, els Sagués…) a l’obra en tres volums Història Industrial de Terrassa no se’n dediqui una línia (textilcentrisme?). Això sí: la xemeneia de l’Almirall surt fotografiada un munt de cops.
Aquestes extraccions es beneficiaven (i es beneficien) del importants dipòsits poc consolidats de graves i argiles miocenes i quaternàries que omplen la depressió del Vallès. En el decurs de la seva activitat sovint treien a la llum restes paleontològies que en la seva època causaren sensació i que forniren les col·leccions dels pioners de la geologia local. Avui, moltes han quedat engolides dins el casc urbà condicionant l’urbanisme.
Un d’aquestes explotacions abandonades era la gravera de Can Boada, de la qual n’ha quedat dos curiosos turons testimonis que marcaven la cota d’extracció. Explotaven unes bretxes llimoses grisenc-verdoses de còdols exclusivament paleozoics. Es tracta de materials que corresponen a les fàcies proximals del ventall al·luvial del sistema Terrassa-Viladecavalls (aragonià superior-turolià inferior). Aquesta gravera i el tall que va el tranvassament de la riera del palau permet observar molt bé tota mena d’estructures sedimentàries associades a dites fàcies.
Donada la seva situació al límit al límit del casc urbà és previsible que tard o d’hora quedi engolida pel l’urbanisme voraç. Seria una llàstima que es perdessin aquest dos petits promontoris, elements singulars d’un patrimoni geològic i miner poc reconegut però sens dubte, important a nivell local. La restauració (o ocupació urbanística d’antigues explotacions) no només hauria de tenir en compte criteris paisatgístics, sinó també d’aprofitar, ja que el mal està fet, el valor didàctic de la geologia que ens és mostrada.

dimarts, 7 d’octubre del 2008

Meandre del Burés (Bages)

Com arribar-hi
La fàbrica Burés i el seu veïnat obrer (Castellbell i el Vilar) es troben a la confluència de les carreteres B-122 de Terrassa a Castellbell (km 22) amb la BV-1123 de Marganell a Castellbell. Hi ha una estació dels FGC (línia Barcelona Manresa). Si vens amb vehicle particular pots deixar-lo en aquest punt i recórrer el meandre tant pel seu marge intern com per l’extern. Per recórrer l’intern, creua el pont nou en direcció Marganell i puja per unes escales que trobaràs immediatament després. Només cal seguir la pista principal. Per recórrer l’intern (menys freqüentat, amb millors vistes, però amb seccions geològiques menys interessants), just abans de creuar el pont, agafa el corriol que voreja el canal industrial de la fàbrica Burés. Si baixa molta aigua, es possible que a l’arribar a la confluència del Llobregat amb la riera de Rellinars hagis de fer mitja volta.
Malgrat haver passat centenars de vegades pel costat d’aquest espai en les meves anades i vingudes a Manresa, desconeixia el seu valor natural fins que el vaig trobar ressenyat en una obra de la delegació bagenca de l’ICHN Guia d'Espais d'Interès Natural del Bages (1997), un llibre remarcable i un model a seguir per a immensa majoria guies a l’ús que obvien el patrimoni geològic, o com a molt, en dediquen quatre pàgines banals en la seva introducció. Gràcies a ella he pogut visitar indrets força interessants no gaire coneguts. Us la recomano.
El Llobregat al seu pas per la fàbrica Burés traça un pronunciat meandre relativament apartat de les vies de comunicació que ressegueixen el riu, i manté encara, malgrat la seva intensa humanització (la fàbrica amb el seu el canal i l’assut, els pescadors dominicals, les graveres abandonades, les pistes forestals…) certa qualitat ambiental com ho demostra la presència d’espècies tant emblemàtiques com el martinet blau, el duc, el xoriguer o la tortuga de rierol. També cal destacar dins el seu patrimoni històric i arqueològic, la pròpia fàbrica, el castell (recentment restaurat com a vivenda particular) o l’església.
Probablement caldria buscar les causes del meandre en la falla que es troba en el seu l’istme i que situa en una cota més baixa el dur faralló calcari Bartonià, obligant el riu a descriure una S per rodejar-lo.
A part de l’interès geomorfològic, el tall del riu posa al descobert de manera molt didàctica tres fàcies del ventall al·luvial al·luvial de sant Llorenç del Munt (de baix a dalt):
  • La Formació Vacarisses (Bartonià), constituïda per lutites vermelles amb intercalacions de conglomerats i que correspon a fàcies mitjanes i distals del ventall costaner.
  • La Formació Calsina (Bartonià superior), formada per gresos grisos i microconglomerats, que correspon a fàcies de front deltaic. En la vessant nord del meandre, sota el castell, es possible veure espectaculars estructures d’escapament, com ara pillows d’ordre mètric.
  • Les calcàries, constituïdes per macroforaminífers, bibalbes, briozous i corals (Bartonià superior), que corresponen a fàcies de plataforma soma.

dimarts, 9 de setembre del 2008

Panoràmica des del mirador del dipòsit d’aigua d’Ullastrell -340 msm- (Vallès Occidental)

Com arribar-hi
Ullastrell està situat al quilòmetre 3 de la carretera BV-1203 de Terrassa a Santa Maria de Vilalva. El dipòsit d’aigua està situat al centre del poble, darrera l’església, i tenint de referència el sempre visible campanar, el lloc no té pèrdua.
Ullastrell ha estat el darrer poble del Vallès Occidental que ha conservat el seu caràcter agrícola, tot i alguna urbanització que hi han perpetrat. Situat sobre un carener de la modesta serralada Transversal Vallesana, el dipòsit d’aigua de la vila està condicionat (més o menys) com a mirador. No ofereix una vista de postal (i menys ara que hi estan fent el 4t cinturó) però des d’un punt de vista geològic és força interessant. Així, al sud es pot observar la serralada Prelitoral, del Garraf a la serra de Marina; al nord, la conca de l’Ebre amb Montserrat, Sant salvador de les Espases, can Torrella, l’Obac i Sant Llorenç; la serralada Prelitoral amb la serra del Bruc, la Creu de Saba, Puig Ventós, la Pineda i les Pedritxes; i entre ambdues, la depressió de l’Alt Penedès i el Vallès Occidental, de les que destaca la pròpia serralada Transversal Vallessana i el ventall al·luvial de la Riera de les Arenes, sobre la qual està situat Terrassa. Dins la serralada Transversal val la pena fixar-se els fronts de les graveres abandonades i actives que exploten els materials miocens, com la de Can Cabassa i l’enorme cicatriu del pla de la Llebre, on alegrement molts fòssils de vertebrats són destruïts.

dilluns, 1 de setembre del 2008

Clot d'Espolla (Pla de l'Estany)

Com arribar-hi
Melianta és una urbanització del municipi de Fontcoberta crescuda al voltant de la carretera GIP-5121 de Banyoles a Esponellà (km 3). En direcció a Esponellà, a la sortida de la població a mà esquerra hi ha un petit polígon industrial. Entrant pel carrer Triops, al cap d’un centenar de metres us trobareu el Clot d’Espolla.
El primer cop que faig sentir a parlar de la llacuna del Clot d’Espolla (la Platja d’Espolla) fou en una classe de primer de carrera de la mà del Toni Obrador (l’Obrata pels alumnes). Feia referència a uns curiosos crustacis que hi viuen, els Triops cancriformis, que presenten certa convergència evolutiva als els trilobits. Són uns animalons de 2-3 cm, molt actius, carronyers i depredadors. Viuen en llacunes temporals i les seves postes poden aguantar anys i anys en espera de que la bassa s’ompli d’aigua. En algunes botigues d’animals i de joguines venen uns kits amb un aquari, ous, etc. per tal de reproduir-ne el cicle vital a casa. El cas és que jo volia fer-me amb alguns bitxets d’aquest i no vaig parar de donar la murga a un parell de companys de classe amb cotxe a veure quin dia fèiem campana per anar-hi. La veritat és que com a geòlegs de pro no els feia ni fred ni calor res que fos viu, i no fou fins una desena d’anys més tard, que amb els propis mitjans hi vaig treure el cap.
El Clot d’Espolla forma part dels sistema de sorgències que evacuen les aigües de l’alta Garrotxa, juntament amb el sistema d’estanys de Banyoles, el conjunt de llacunes de la Vall de Sant Miquel de Campmajor i el Fluvià i dolines de l’entorn a l’alçada de Besalú. El Clot ve a ser una mena de sobreeixidor del llac de Banyoles que només s’activa després d’una època de pluges fortes. Visitar-lo quan està sec és tant interessant com quan està ple. Els seu fons és un rascler desenvolupat sobre els travertins del Pla de Melianta, entre les esquerdes qual surt l’aigua amb força (els bullidors). Hi altres bullidors menors per la zona les aigües dels quals són reconduides pels pagesos vers sèquies i desguassos. Un canal, el rec d’Espolla, porta les aigües sobrants fins el riu Fluvià formant un espectacular salt en la seva desembocadura (salt que no he vist i que si algú te l’amabilitat d’enviar-me una foto li agrairé).
Fa uns 5 anys s’ha endreçat i senyalitzat el lloc situant-hi uns plafons informatius. El punt de vista geològic que ofereixen és superficial (al meu entendre). Malgrat els carinyo que els tinc als Triops, no hi ha manera de que situïn la gea al mateix nivell que lo viu, i més tenint el compte que el Clot és un fenomen geològic de primera magnitud. El que s’hi bellugui és un més a més.

dissabte, 23 d’agost del 2008

Macar de sa Llosa (Menorca)

Com arribar-hi
El macar de sa Llosa és una petita cala de macs (còdols) situada entre les urbanitzacions de Son Parc i la d’Arenal d’en Castell, a la costa de tramuntana menorquina. Venint de Maó, poc abans de Fornells trobareu un trencall cap a Son Parc. En entrar a la urbanització cal seguir sempre per l’avinguda principal fins l’aparthotel. Aquí es pren la bifurcació cap a la dreta. Al cap de pocs metres us trobareu a la dreta una pista amb una tanca que dona accés a un petit abocador de runa ran del penya-segat. Des d’aquí, i una mica més al nord, és possible tenir bones vistes del macar.


Excepcionalment faig una incursió en terres de fora el principat. Com ja suposareu, he passat les vacances a Menorca i vaig tenir la sort de tenir a pocs metres d’on m’hostatjava un del 10 punts geoculturals ressenyats en l’excel•lent llibre de Joan Rosell i Carme Llompart El naixement d’una illa. Menorca.
El macar de sa Llosa ofereix un excepcional secció transversal d’una petita fossa tectònica d’edat miocena de no més de 500 m d’amplada. La petita conca està limitada al sud per dolomies juràssiques i al nord per les calcàries i margues cretàciques del cap des Redoble. Cal fixar-se amb la geometria dels llentions de debris flow que la omplen, diferents als marges de la falla que al centre del graven. En el marges estan tectonitzats, fruit de la deformació sinsedimentària, mentre que en el centre mantenen la horitzontalitat i un transport de caràcter tractiu.
Un cop sou aquí, val la pena resseguir el penya-segat fins el cap des Redoble. Aquest promontori calcari està fortament carstificat i permet observar alguns rasclers força profunds. Al seu extrem està peneplanitzat i recobert per dunes fòssils.

dimarts, 22 de juliol del 2008

Volcà d'Hostalric (Selva)

Com arribar-hi

El volcà d’Hostalric constitueix el turó sobre el qual s’assenta el castell, situat a l’extrem oest del casc antic d’aquesta població selvatana; molt ben comunicada (ja en època romana), i s’hi pot arribar per la C-35 (km 70), l’AP-7 0 en tren. Anant per l’AP-7 de Girona a Barcelona (o viceversa) destaca enmig de la plana del Tordera el volcà d’Hostalric, perfectament identificable pel castell que hi ha al seu cim. És allò que hi passes desenes de cops i no trobes una excusa per fer-hi una ullada. La meva va ser preparar-me una sortida de camp per mostrar el vulcanisme de la Selva. Per tota la zona sud de la comarca (especialment al voltant de Maçanet) i a la vall baixa del Tordera, afloren extensament restes de vulcanisme pliocè. El volcà d’Hostalric podria ser un banyó més com el de Puigsardina o el de Sant Corneli, si no fos per que s’aixeca bruscament uns 100 metres sobre la Tordera i fa el seu efecte. Tenint en compte que té uns dos milions d’anys, l’edifici originari deguera ser considerable.

Un anàlisi més detallat revela que malgrat la migradesa dels afloraments tenia una estructura complexa. Així, les columnates basàltiques de dalt del castell (com els de la foto) corresponen a la xemeneia, però altres materials massius corresponen a restes de colades. De materials piroclàstics se n’identifiquen de freatomagmàtics (dipòsits d’onada i bretxes) i dipòsits de colada. També hi ha un parell de filons semicirculars de basalt a mode de dics anulars.

Hostalric, gràcies al seu patrimoni històric (muralla, castell...) és una vila turística “de les de sempre”, d'aquelles a les que es va a passejar per fer gana, i seguidament, fotre's un bon àpat amb el porro a la mà (això és vida!); però no fa pas tants anys que el volcà està indicat com a tal i hi ha algun plafó. Ara fa algun temps que no m'hi passo (pot haver canviat), però recordo que la informació era poc substanciosa. Seria aconsellable que les indicacions tinguessin un doble nivell de lectura (per iniciats i per a no iniciats) i s’edités una bona guia com es mereix.

dilluns, 30 de juny del 2008

Les Tarteres de Cambrils (Solsonès)

Com arribar-hi
Les anomenades "Tarteres" es troben a l’alçada del km 20 de la carretera L-104 de Coll de Jou a Coll de Nargó, en el poble de Cambrils, municipi d'Odèn.
Els primer cop que vaig estar per aquí de nano, visitant el Salí de Cambrils amb els meu oncles solsonins, ja em van cridar l’atenció els enormes blocots de roca que semblaven amenaçar la integritat de la carretera; però aleshores em van cridar molt més l’atenció els grans rudistes que albergaven. Així que em vaig passar uns estona jugant-me el coll fent la cabra entre aquell laberint a veure que de bo hi trobava (injustificat col·leccionisme juvenil: no ho feu mai! Renegueu-hi! A més: costa un colló treure’ls!). Els meu oncle Valentí, sempre disposat a explicar anècdotes, deia que entre els blocs s’originaven corrents d’aire fred que eren aprofitats per conservar-hi les saboroses patates d’Odèn. Ja pot ben ser.

No va ser fins força anys més tard, en una xerrada del Mata Perelló, que aquest caos de blocs agafava una noca escala i dimensió: em va fer notar que des de l’altra banda del del Riu Fred, a l’església romànica de Sant Martí es podia observar en conjunt aquest “fenomen de vessant”, un dels més paradigmàtics del nostre país. I dic fenomen de vessant perquè encara que localment s’anomeni a aquest lloc “les Tarteres”, de fet es correspon en puritat a un “caos de blocs” (la massa de cada rocot pot pesar vàries tones). L’altre punt de discussió és l’esdeveniment que ha originat aquest caos. M’inclino per una allau rocallosa, però mirant la foto aèria no descarto un lliscament de blocs. A veure si algun amable lector d’aquest bloc més informat pot donar-me un cop de mà.

dilluns, 9 de juny del 2008

Els Caus del Guitard (Vallès Occidental)

Com arribar-hi
Per la carretera B-122 de Terrassa de Rellinars, a l’alçada del km 7 hi ha una pista indicada que porta a la urbanització Els Caus. Al cap d’un centenar de metres es travessa el torrent de Gaià, on es pot deixar el vehicle. Els Caus del Guitard es troben uns minuts torrent amunt, perfectament assenyalats. Estan acompanyats d'uns plafons informatius obra de la Fundació de la Mina d'Aigües de Terrassa.

Els Caus del Guitard són una surgència intermitent tributària del torrent de Gaià que entra en activitat després d’una època de pluges molt intensa (uns 200 mm en menys d’un mes) i raja de manera constant durant una temporada més o menys llarga (fins 339 dies del setembre de 1971 a l’agost de 1972) i poden passar anys seguits (cinc o més) sense activitat Així, malgrat que aquesta tardor ha estat plujosa, de moment no ho ha estat suficient (la foto és del 2004). Aleshores raja de manera espectacular (fins 12.400 metres cúbics al dia l’any 1982). Uns espeòlegs valents van explorar-los amb gran risc per la seva integritat (la cavitat és estretíssima), fins un total de 83 m.

Aquesta déu forma part d’un sistema càrstic complex al que caldria sumar-hi una colla de brolladors intermitents situats a la banda occidental del la serra de l’Obac (la Saiola, la Barbotera, etc.) i són un bon exemple de com un element del patrimoni geològic també pot tenir una component històrica i cultural. Ara en aquest moments, davant l’expectativa de que comencin a brollar, molts ciutadans de Terrassa, Vacarisses i Rellinars, ja van traient el nas a veure si s’activen. La premsa local acostuma a fer-se’n ressò i, per desgràcia, revesteixen la notícia amb els tòpics típics que envolten aquest fenòmens: de que si llacs subterranis, que si vetes, que si túnels que van fins Montserrat, etc., ignorant (com és habitual) les fonts científiques.

Hi ha una tesi doctoral de l’any 1983 (Freixes Perich, A. El carst conglomeràtic experimental de Rellinars: un enfocament sistèmic i hidrogeològic en la recerca del medi càrstic) on s’apunten hipòtesi raonables i posen de relleu de que es tracta d’un dels punts en quan a patrimoni hidrogeològic més interessants del país, del qual encara queden moltes coses per esbrinar (però que no poden ser justificades mitjançant fantasies poc fonamentades). Una qüestió que crec que donaria per una bona recerca és el fet de que l’aigua brolli a uns 18º C. No és aigua ternal, però alguna cosa hi ha.... La gràcia és que no es troba sobre una fractura de la serralada Prelitoral amb la depressió Prelitoral (com la Puda o la font del Lleó), sinó molt propera al front d’encavalcament de la làmina paleozoica de les Pedritxes–la Pineda sobre la depressió de l’Ebre. Si hi hagués alguna relació i es pogués demostrar, seria fascinant.

dijous, 29 de maig del 2008

Roques de Benet (Terra Alta)

Com arribar-hi

A la T-330, a l’alçada de la Farinera, hi ha una cruïlla de la que surt una carretera cap a a Horta de Sant Joan, i una pista asfaltada cap els Ports. A l’alçada dels Viarnets trobareu un excel·lent mirador sobre les roques de Benet i el riu Canaletes, amb informació geològica de la panoràmica. A mesura que guanya pendent muntanya amunt, la pista perd l'asfald i qualitat i els utilitaris ho podeu passar malament. Aneu a peu! En arribar el coll de Membrado, un corriol carena per sobre la Moleta Salvatge fins arribar al cim de les Roques.


Quan era nano, a principis dels ’70, recordo que un oncle llunyà recollia roba vella per portar-la al seu germà i família que vivien en un mas als peus de les Roques de Benet. Després de tot un dia de viatge per carreteres infernals arribava a lloc, aleshores un indret perdut. Sense llum ni aigua corrent subsistien miserablementent un entorn de bellesa impressionat ignorat per gran part del país. Avui, el mas és un residència casa de pagès, i aquests Pirineus meridionals, comença a rebre turisme, que espero sigui en mesura i no perverteixi aquesta nació formada per la Terra Alta, el Matarranya, els Ports i el Maestrat.

Geològicament, els Ports són un autèntic parc des de tots els punts de vista: geomorfològic, tecnònic, hidrogeològic, paleontològic, etc. Els geòlegs d’aquest país, sempre em mirat molt més Francolí amunt i els Ports encara guarden molts secrets. S’especula, per exemple, sobre la possibilitat de que hi hagi algun aflorament volcànic neògen inèdit. No sé gaire més que aquest apunt, però si algun amable lector m’envia informació al respecte, serà ben rebuda.

Quan arribes a Horta de Sant Joan venint de Pinell de Brai has de vèncer la temptació de no parar el cotxe per cada 500 m per mirar-te aquells collons d’argiles virolades, aquells tallats que fa el riu, aquells rocotes... i quan ja veus la discordança progressiva de Sant Salvador d’Horta i les Roques de Benet, penses: que be que ens ho passarem!

Les Roques de Benet són un relleu Montserratí espectacular, però això és un gènere geomorfològic del qual Catalunya en va sobrada. Aquí voldria incidir en un aspecte menys conegut, i es el seu caràcter com a discordança sintectònica. La disposició geomètrica, l’orientació de les paleocorrents i la correlació amb els conglomerats de la Gronsa mostren que les Roques de Benet corresponen a un fragment sense erosionar d’un gruixut paquet de materials al·luvials que van omplir una gran vall durant els darrers estadis de rebliment de la Conca de l’Ebre, excavada sobre les calcàries juràssiques: o sigui, el clàssic "paleocanal" però a escala hectomètrica. Fixeu-vos comels estarts s'atasconen banda i banda de la paleovall i la "U" de les calcàries subjacents: impressionant!

dijous, 15 de maig del 2008

Estany d’en Cisó (Pla de l’Estany)

Com arribar-hi
Can Cisó es troba al peu de la GIV-5248 que circumval·la l’Estany de Banyoles per la riba oest. En aquest punt no acostuma ha haver-hi espai per aparcar, però pots anar xino-xano des de Santa Maria de Porqueres fins l’esmentada masia i agafar el camí assenyalat que en cinc minuts porta als estanyols.

Al voltant de la desembocadura de la riera Castellana a l’estany de Banyoles es troben tres petites surgències. Dues tenen certa entitat i formen l’Estanyol d’en Sisó i l’Estanyol Nou, i la tercera, una mica més al sud, és l’anomenat Brollador. Són dolines de col·lapse gravitatori inundades, típiques de l’entorn Banyoles i (guardeu-me el secret) de la Vall de Sant Miquel de Campmajor.
Les aigües d’aquesta bassa estan carregades de sulfats (500 mg/L), la qual cosa condiciona una flora bacteriana molt característica que confereix a l’aigua unes variacions de color estacionals molt particulars que van del gris lletós al verd-blavós; i que també canvien de tonalitat segons l’hora del dia i l’estat de l’atmosfera. Sens dubte és un espai que dóna molt joc a aquells afeccionats a la fotografia que vulgeu experimentar.

dimecres, 7 de maig del 2008

Volcà del Camp dels Ninots (Selva)

Com arribar-hi
El volcà del Camp dels Ninots es troba a l'oest del casc urbà de Caldes de Malavella. Venint per la GI-673 des de la N-II, just després de passar per sobre la via del tren, a mà dreta us trobareu un petit grup d’habitatges populars (les “Cases del Butà”), on pots deixar el cotxe i recórrer a peu el perímetre del volcà.
Recordo que de nano, indefectiblement totes les col·leccions de minerals incloïen una olivina de Canet d’Adri, una fluorita del Papiol i un òpal de Caldes de Malavella. Aquest últims eren, de fet, uns nòduls molt curiosos d’aspecte botroidal, com una mena de ninotets, molt coneguts per la gent de Caldes, i que es podien recollir entre les argiles de davant dels camps de Can Pol (a la foto).
Aquest nòduls tenen un origen molt curiós. Tot i que històricament s’havien identificat alguns aflorament piroclàstics pels contorns de Caldes, fins a finals dels noranta no es va saber veure que formaven part d’un extraordinari volcà freatomagmàtic del plistocè mitjà, una mica desdibuixat per l’erosió i l’activitat antròpica, això sí.
El cràter es correspon amb el Camp dels Ninots pròpiament dit, reomplert per argiles lacustres i gresos. Originàriament al cràter hi havia una llacuna d'aigües termals altament mineralitzades, responsables de la formació del nòduls d`òpal. Actualment, en aquest dipòsits lacustres s’estan fent excavacions per part de la colla de del Carbonell, amb troballes molt interessants i ben conservades.
Recomano que no sigui cobdiciós deixis estar els ninots en pau. Generacions de col·leccionistes n'han fet acopi i cada cop escassegen més en superfície. Respecta el patrimoni geològic!

dijous, 10 d’abril del 2008

Bassal de Can Torrella (Vallès Occidental)

Com arribar-hi
Anant de Manresa a Terrassa per la C-58, un parell de quilòmetres abans de Coll Cardús us trobareu una caseta de la creu roja. A mà dreta del edifici surt una pista que passa per sobre la via del tren i de l’autopista, i que us portarà en pocs metres fins la masia de Can Torrella.
La zona entre la Serra de l’Obac i Monistrol pateix els efectes de no ser ni Sant Llorenç ni Montserrat. Una terra de ningú creuada per mil pistes, carreteres i autopistes, gangrenada per urbanitzacions sense urbanisme, polígons mal girbats, quads i moteros sense seny i, sobretot, devastada per un incendi rera un altre. Tot i això conserva elements patrimonials molt interessants con Sant Pere Sacama, Sant Salvador de les Espases, la Torrota, o masies antiquíssimes con Can Còdol, Sanana, les Vendranes, etc. Des d’un punt de vista geològic l’indret és fantàstic: la riera de Sant Jaume, Ribes Blaves, el turó de l’Escletxa, l’estació d’Olesa, la discordança de Sant Salvador de les Espases, i en general, totes les estructures de contacte de la prelitoral amb la conca de l’Ebre, les fàcies deltaiques de transició cap a Montserrat, etc.
En aquesta ocasió us ensenyo un petita curiositat. Els camps de la masia de Can Torrella es troben emplaçats damunt materials de la formació Vacarisses, bàsicament, gresos i pelites vermelles. Els estrats formen un sinforme molt laxe que ha originat una petitíssima conca endorreica, d’uns 20 x 20 m, de tal manera que quan plou es forma un bassal entre els camps. L'única llacuna endorreica semi natural que conec a la nostra comarca. O no?

dimecres, 2 d’abril del 2008

Pla de sa Cot (Garrotxa)

Com arribar-hi
El pla de Sa Cot està la peu de la carretera GI-524 entre Olot i Santa Pau, sobre el quilòmetre 5,5, on hi ha el veïnat de Can Xell. D’aquí surt una pista paral·lela a un canal de drenatge que travessa el pla fins el peu del Volcà de Santa Margarida.
Ep, què no toca parlar del Croscat! Això ho deixarem per una altra ocasió, que no tingui cap recurs menys vist. Vull que desvieu la vista i us fixeu amb el pla que es veu a la dreta, entre el volcans del Puig de la Costa, el Croscat i el Santa Margarida. Es tracta d’un antic llac de barratge holocè drenat pel canal que el travessa de sud a nord. L'antic llac està reblert de pelites, sorres i força matèria orgànica. Ignoro a partir de quin moment es drena i deixa de funcionar com un aiguamoll (com la vall d’en Bas), però faria goig tornar a tenir un ambient palustre en un lloc tant estratègic.
Al final del camí, hi ha una bomba volcànica d’uns 1,5 m erigida dreta com un menhir i dedicada a Sant Isidre (si recordo bé). Un altre dia us l’ensenyaré i disquisirem sobre el seu origen.

dilluns, 17 de març del 2008

Llacuna de la Llarga (Alt Empordà)

Com arribar-hi
A mig camí de la GIV-6216 de Sant Pere Pescador a Castelló d’Empúries trobareu indicada la carretereta que va fins el Cortalet, el centre d’acollida del Parc dels Aiguamolls de l’Empordà. L’itinerari principal us portarà xino xano en vint minutets fins l’aguait de l’entrem nord de la Llarga.
Per a qualsevol naturalista del país, aquesta llacuna situada al Parc dels Aiguamolls de l’Empordà segurament li resultarà familiar, però no en termes geològics, sinó ornitològics. Què s’hi va a fer sinó als aiguamolls sinó a passejar i veure ocells?
En Sargatal explica sovint, que excepte els pagesos de la zona (i molts a desgrat), la resta d’empordanesos vivia d’esquena als aiguamolls. A ningú se li ocorreria anar a passar-hi el dia en aquell fangar ple de mosquits. Quan de nanos van fer les primeres sortides pajareres, veure-hi algun bernat pescaire ja era molt. La batalla per aconseguir protegir-los de l’especulació urbanística va ser molt dura, però ara ningú discuteix que ha estat més beneficiós, preservar-los. Però que s’ha preservat exactament? Tots sabem que els ecotons, com les maresmes, són molt biodiversos, i lògicament, la nostra biofília ens empeny a estimar-los i apreciar-los. Però abans que res, els aiguamolls de l’Empordà són un ambient deltaic, una manifestació de diversos processos lligats a la geodinàmica externa i la hidrologia, interessants per si mateixos, i amb una evolució recent, que donada la seva proximitat en el temps i l'espai és molt curiosa i fàcilment comprensible pel públic en general.
Per desgràcia la informació pública sobre la gènesi i evolució d’aquests espais en aquest espai és quasi nul·la, i les guies a l’ús acostumen, amb sort, a despatxar-ho en un parell de pàgines (tot hi que hi ha, és clar, força literatura científica). Caldria que els gestors dels parcs (d’aquest i de tots els altres) fossin més oberts de mires i incloguessin suficient informació sobre la Gea.
La Llarga, en concret, és una llacuna litoral, perpendicular a la costa amb una sèrie d'extensions laterals paral·lel al sistema de dunes i que.... ep! algun lector d'aquest bloc s'anima a explicar-la?

diumenge, 9 de març del 2008

Ribes Blaves (Baix LLobregat)

Com arribar-hi
Ribes Blaves es troba sobre el km 10,5 de la B-120 de Viladecavalls a Olesa, directament sobre el trencall que va a la urbanització homònima. Es pot accedir des de la C-58 o des de la C-16 Barcelona-Manresa i prendre la sortida en direcció Olesa. Des del pont d’aquesta mateixa carretera que creua sobre la Riera de Sant Jaume es pot tenir una visió de conjunt.
Ribes Blaves constitueix un dels millors afloraments de farina de falla a escala internacional, i és un indret molt visitat per estudiants i geòlegs estrangers. La fractura limita els materials paleozoics de la serralada Prelitoral amb els miocens de la depressió Prelitoral. La farina de falla assoleix fins una amplada de 100 m. Són materials gris-blavosos, molt incoherents, producte de la trituració de les fil·lites i pissarres paleozoiques, amb alguns clast de quars, i han patit un intens axaragallament, la qual cosa els confereix us aspecte singular.
Baixar al peu de l’aflorament val la pena, sobretot si us agrada la fotografia, però és jugar-se el coll. Si arribeu sencers també podeu tirar torrent de Sant Jaume amunt i si esteu al cas, a mà dreta, trobareu unes mineralitzacions de baritina.
Malgrat la seva importància, presenta un aspecte degradat (abocaments, la carretera que hi passa...) i no hi ha lloc per estacionar. Sovint s'han fet crides per tal de que l'indret rebi l'atenció que es mereix, però no hi ha manera...

dilluns, 3 de març del 2008

Pedrera de Can Grau (Bages)

Com arribar-hi
La pedrera es troba a un centenar de metres a l'est de Can Grau. Es pot arribar per pista forestal des de Sant Vicenç de Castellet (C-1411 entre Terrassa i Manresa). El cert és que si no et saps el camí és complicat d'explicar. Aconsello que us ho mireu bé en un ortofoto.

Possiblement a alguns de vosaltres, us toca (la família és la família!) estiuejar en un lloc geològicament anodí. No tothom pot tenir una caseta a Cadaqués! Però si porteu la geologia a la sang, abans de morir d’avorriment segur que li traureu el suc al que hi hagi. El cas és que després d’uns quants anys de veure una petita pedrera abandonada en la llunyania, vaig pensar que ja tocava fer-li una visita. I si no he tornat és per que arribar-hi per pista és un galimaties i a peu és una matada ascendint de dret pel runam de la pedrera des de la Riera de Rellinars (que és el que vaig acabant fent). Però us asseguro que val molt i molt pena fer-li una ullada, doncs és un lloc de primera per observar estructures de càrrega i d’escapament (dish a dojo, pillows d’ordre mètric, load casts, pilars, slumps...), estructures de corrent (flute cast, crescent cast, bounce cast, prod cast, groove cast...), pistes d’invertebrats i restes vegetals limonititzades (alguna de força sencera).
Els materials que s’hi explotaven corresponen a gresos grisos de gra fi i groller, amb estratificació encreuada de baix angle i que pertanyen a les fàcies de front deltaic del ventall de Sant Llorenç del Munt. Actualment la pedrera s’utilitza per guardar-hi ruscs. O sigui que compte.

dilluns, 25 de febrer del 2008

Panoràmica des del Puig de Serra-seca -1.234 msm- (Solsonès)

Com arribar-hi
Al km 92 de la C-26 d’Oliana a Solsona surt una carretera rural cap a Cambrils i Llinars. Uns 3 km abans d’arribar a Cambrils, trobareu indicat el mirador, que és una simple fita geodèsica visible uns pocs metres més amunt.Encetem el primer punt l’interès del qual no és el que hi ha, sinó el que s’hi veu des d’ells: panoràmiques d’interès geològic que permeten interpretar, per exemple, grans unitats morfoestructurals. De vegades les vistes seran de postal, però no és necessari, si són interessants per un geòleg n’hi ha prou.
L’any 2003 vaig organitzar un cicle de xerrades sobre la geologia de Catalunya. Un dels convidats fou en Mata-Perelló que ens parlà, com no, sobre el patrimoni geològic i miner. Anà desgranant diferents indrets, i mentre m’enllaminava amb la idea d’anar a fer-lis una ullada, descriví el Puig de Serra-seca com la octava meravella del món. El cert és que el lloc em resultava familiar, però no la descripció del que s’hi veia... no recordava haver vist mai tantes coses juntes. Donant voltes al mapa del Solsonès... bingo! Em va venir al cap que anys enrera, la meva companya ens va fer parar per collir espígol, i vagament, que hi havia bona vista (i molt espígol). Però en una segona visita en un dia d’aquells en que es veu fins l’endemà passat... caram! Allò amics meus, segurament és la millor panoràmica de 360º del principat: de més enllà del Montsec al Cadí, del Montseny als Ports, i del Port del Comte a Montserrat, i enmig de tot i més. Una autèntica sobredosi de coses interessants.
Tot i que no sóc partidari de saturar la natura de cartells i plafons, en alguns casos, sobretot aquells en indrets més populars i consolidats, seria aconsellable oferir informació per interpretar el paisatge. Aquest no és el cas, doncs l’espai és massa accessible, petit i fràgil. Un parell de quilòmetres abans hi ha una garita de vigilància forestal amb una vista quasi tant bona com la del Puig de Serra-seca. Aquí sí que es podria estudiar la possibilitat condicionar l’espai per dona informació.

dilluns, 18 de febrer del 2008

La Crosa de Sant Dalmai (Selva/Gironès)

Com arribar-hi
Podeu arribar a la Crosa des de la N-II (Girona-Barcelona) i agafar el trencall cap a Vilobí d’Onyar. Travesseu el poble i, sortint a mà dreta, preneu la GI-533. Al cap d’uns 2,5 km sou al poble de Sant Dalmai, enmig de la plana i al peu d’un turó ample de perfil baix i cònic: és el volcà. Si continueu per la carretera, una mica més amunt podeu deixar el cotxe a mà esquerra, en un gredera abandonada acondicionda per aparcar.
Des de que que de nano vaig saber que a Catalunya hi havia volcans, no vaig parar de donar la murga als pares perquè m’hi portèssin. Com el gran moment no arribava mai em consolava llegint un i un altre cop “Els volcans olotins i el seu paisatge” d’en Mallarach i planificant els llocs que aniria a veure. En aquell moment em va sorprendre que a Catalunya el vulcanisme estigués estés més enllà d’Olot, i sobretot, una gran tacota prop de Girona de la qual no se n’explicava enlloc gran cosa. Ni durant la carrera ens en van parlar. No va ser fins molts anys després que em va caure a les mans una guia d’en Pallí i companyia i que vaig començar a salibar. I caram! La visita val molt i molt la pensa. Feu-vos amb aquesta guia que està molt bé!

La Crosa de Sant Dalmai és un volcà típicament freatomagmàtic. D’entrada destaquen les dimensions del cràter, de 1.300 m de diàmetre i 75 de fondària, i la superfície coberta pels materials projectats, de 6 km2. La gredera de Can Guilloteres, on heu aparcat, i una altra de més petita, uns metres abans, és un bon lloc per observar els materials. Fins hi tot hi ha un plafó explicatiu molt ben documentat.
Veureu que s’alternen capes constituïdes per fragments basàltics, amb capes de fragments de granits i roques metamòrfiques i capes mixtes, fruit dels diferents tipus d’erupcions hidromagmàtiques que s’han succeït. D’aquesta gredera surt un corriol que s’enfila fins un petit mirador, i que és un dels únics punts des d’on tindreu una vista global de tot volcà (la foto, molt dolenta, està presa des d’aquest punt).
A mà dreta de l’aparcament surt una camí que arriba al fons del cràter, ocupat per conreus. La seva magnitud és tal que costa adonar-se que estàs encerclat dins d’una anella, però si camineu cap al centre de la plana, veureu que esteu tancats sense sortida en 360º; d’aquí el nom de Crosa, de clot, sot. Aquest cul-de-sac recollia les aigües de pluja i s’hi formava un estany avui dessecat (recuperem-l’ho!). El volcà, a més, amaga una altra petita sorpresa, difícil de veure des de dintre estant, i és que hi ha un petit cràter esbocat, adossat al llavi nord. Correspon a una petita fase estromboliana tardana.
Aconsello que feu una passejada, voregeu el cràter pel seu cim, intentant abastar amb la vista
la magnitud del volcà. Un altra bona panoràmica és un collet que hi ha a la dreta del Turó del Llop, la màxima altitud del con, on hi ha una curiosa ermita romànica fortificada, amb un fossat i tot.

dimecres, 13 de febrer del 2008

Jaciment de vertebrats del km 19 de la C-58 (Vallès Occidental)

Com arribar-hi
Sortint de Terrassa per la BP-1503, en direcció a Rubí, a l’alçada del km 23,5 cal tombar a mà esquerra cap el Park Vallès. Després de la primera rotonda us trobareu a la dreta l’aparcament del Decathlon.
Òbviament, per la pinta dels xavals de les fotos, ja han passat uns anys, però és que l’aflorament de la imatge ja no existeix i no tinc alternativa. El que quedi, està sota l’aparcament d’uns grans magatzems.
Corria l’any 85, i algú de la colla es va presentar amb una separata de l’Acta Geologica Hispanica que descrivia un jaciment de vertebrats vallesians... a 500 m de l’institut on anàvem! Concretament als talussos nord i sud de la C-58, als descampats suburbials de l’entorn i en terrals abandonats com els de la fotografia. I cap allà anàvem cada dimecres, a l’hora de l’EATP a veure que podiem trobar (a part d’algun quinqui i alguna xeringa). I alguna que altra cosa vàrem desenterrar (micromamífers, testudo, hipparion…). Fins i tot, en Jaume, el noi de l'esquerra, guanyà un premi CIRIT amb un treball sobre aquest jaciment.
Quan fas aquestes coses mai acabes de tenir la consciència tranquil·la i ho comentàrem als del Crusafont. No recordo gaire de com anà la cosa, però ells no donaren gaire importància a les nostres activitats, i anàrem fent. Total, al cap d’uns anys, a la zona s’hi aixecà un centre comercial, s’amplià el polígon de Can Parellada i es rebaixà el talud nord. A l’any 2006 es feu una sortida nova a l’alçada del talud sud. En definitiva, que s’han anat polint sens cap mirament un jaciment paleontològic catalogat. Serveixi doncs aquest post per denunciar el que és una constant en aquesta comarca: la destrucció silenciosa de molts jaciments de vertebrats en graveres i obres públiques. Fos una vila romana o un arbre centenar-hi, correm-hi tots!
Geològicament, tot aquest conjunt de jaciments es troben (o trobaven) enclavats en un petit turó miocè (Bloc de Terrassa) a mode d’illot enmig del quaternari del pla egarenc. Corresponen a sediments de les fàcies distals del ventall al·luvial de Matadepera i de les fàcies distals i mitjanes del ventall d'Olesa –Les Fonts.

dimecres, 6 de febrer del 2008

Pòrfirs diorítics de cala Vaques (Baix Empordà)

Com arribar-hi
Cala Vaques es una petita cala a mig tram del camí de ronda de s’Agaró. Anant per la C-31 de Llagostera a Palamós cal agafar la GIV-6621 cap s’Agaró. El camí de ronda surt de la Platja de Sant Pol, al costat de l’hotel la Gavina.

Aquest serà el primer de molts punts referenciats en aquest bloc que jo no hauria descobert sinó fos per la col·lecció de llibrets “Dialogant amb les pedres”, a càrrec de l’Àrea de Geodinàmica de la Universitat de Girona (moltes gràcies senyors Pallí, Brusi, Roqué i cia.). Per desgràcia, a dia d’avui, sembla que la obra no continua (si més no, porta ja molt de temps sense sortir res de nou), i és una llàstima, doncs sota la seva aparença modesta, es tracta d’unes molt dignes guies, gairebé les úniques, que s’han dedicat a divulgar el nostre patrimoni geològic, més concretament el de les comarques Gironines. Des d’aquí voldra animars als lectors d’aquest bloc a llegir-les, i als seus autors a tornar a la càrrega.
La veritat, és si us armeu amb la guia nº4 “Itinerari pel camí de ronda de s’Agaró”, fer el parell de quilòmetres de camí us pot portar tot un matí de descoberta. A cada raconet hi ha alguna cosa que mirar.
El petit promontori de s’Agaró és un cap del massís de Cadiretes, bàsicament constituït per granodiorites i travessant per nombrosos dics d’aplita, quars, lampròfirs i pòrfirs granítics, felsítics i diorítics. A cala Vaques afloren molt bé els pòrfirs diorítics, ramificats, de color gris quasi negre, amb fenocristalls de plagiòclasi zonats i molt vistents enmig de la pasta negrosa.

dimecres, 30 de gener del 2008

Roca de la Creu (Ripollès)


Com arribar-hi
Ribes de Freser (Ripollès) es troba a mig camí de la N-152 de Ripoll a Puigcerdà. La Roca de la Creu emmarca el poble per l'est, en la confluència dels rius Rigat i Freser. És fàcil d'identificar des de qualsevol punt del poble perquè en el seu cim hi ha una creu i una senyera.

La singularitat de la roca de la Creu (i entorns) és que és l'únic aflorament de granòfir ("granòfir de ribes") conegut a Catalunya. Correspon al que en origen era la xemeneia d'un volcà de l'ordovicià superior.
Està constituït fonamentalment per quars i feldspat potàssic amb algun cristall de plagiòclasi sòdica i biotita, i té textura microgràfica.
Una altra cosa a destacar és que a la plaça de l'església trobareu un plafó explicatiu de l'esmentat aflorament, cosa molt poc freqüent en patrimoni geològic. S'agraeix aquest detall, tot i que es podria millorar, doncs depèn de com, podríem interpretar que estem davant d'un banyó a lo Hostalric.

dilluns, 28 de gener del 2008

Lignits de Can Cabassa (Vallès Occidental)

Com arribar-hi
Anant de Terrassa a Viladecavalls per la B-120, just al costat de la depuradora, surt a mà esquerra una pista que porta fins a Can Cabassa. Aquesta masia es dedica al compostatge i és fàcil d’identificar per de les oloroses piles de compost situades a mà esquerra de l’aflorament de la imatge.
La particularitat d’aquest aflorament és que és l’únic jaciment conegut de lignit del Vallès Occidental. Fixeu-vos en el cim de la cinglera d’aquesta antiga extracció d’àrids (si voleu tocar-los remeneu pedra on la cinglera talla la pista per on heu vingut) on hi ha un nivell més bigarrat. Correspon a un llentió de sediments lacustres i palustres de com a màxim 7 m, dins de les fàcies distals del ventall al·luvial del sistema d’Olesa-les Fonts (Aragonià inferior – Vallesià). Aquest llentió està format per lutites grises, gresos massius i unes curioses calcàries gris blanquinoses molt poroses i lleugeres. Les lutites contenen abundants restes vegetals i poden arribar a formar capetes de lignit. De fet, els lignits de la cinglera són poca cosa i tenen més potència (entre 0,25-0,5 m) uns lignits que trobareu als tallats del torrent de Gaià, uns centenars de metres riera avall del punt on la pista talla el torrent, però són inaccessibles sense material d’escalada.
Malgrat la seva migradesa foren explotats a cavall dels anys 40 i 50, mitjançant unes mines en galeria avui cegades.

Confesso que aquesta foto te 3 o 4 anys i que no sé com està la cosa: el quant cinturó passarà per Can Cabassa. Casu’m!

dimecres, 23 de gener del 2008

Rues de les Costes (Solsonès)

Com arribar-hi
Des de Solsona cal agafar la LV-4241b cap el Port de Comte. Arribats a Coll de Jou cal prendre la pista forestal en bon estat que cap ponent porta al veïnat de Montnou. La pista voreja la vessat sud de massís, i durant tot el seu trajecte, fins el gual sobre la riera de Canalda ofereix una bona vista de les Rues de les Costes i la Garriga Gran que s’aixequen sobre vosaltres.La zona a cavall del Solsonès amb l’Alt Urgell és un autèntic parc geològic a l’aire lliure... i des d’un vista personal, si em permeteu, un dels paisatges sentimentals que formen part de la meva infància i adolescència. Fa 25 o 30 anys arribar-hi des de Terrassa amb un Dyane 6 per estar-s’hi al xalet dels meus oncles de Solsona requeria molta paciència. Però aquells rovellons collits a finals d’agost, aquelles ostrees recollides a grapats a la Rasa del Voluntari o veure entrar en picat les gralles al forat de la Bòfia eren coses que justificaven la marejada.
El temps no passa en va. La urbanització eren quatre cases i l’estació d’esquí era poca cosa. Avui la urbanització no ha parat de créixer, hi ha un camp de golf, les pistes subvencionades d’una estació en que quasi no neva es reguen amb neu artificial i els 4×4 d’anar per ciutat es fiquen per tot trinxant els fràgil sòl dels Prats de Basies. Per sort, encara avui és possible creuar-se amb un isard, un trecalós i molt rarament, amb un gall fer. A veure quan dura.

En futurs post us aniré desgranant les joies de la zona. Per començar un presento les Rues de les Costes i de la Garriga Gran, un rascler destacable desenvolupat sobre les calcàries eocenes de la cinglera de la Costa Gran i que recorda en petit a les Gúbies del Parrissal dels Ports de Beseit. Us recomano que li feu una ullada a l’1:5.000 per veure com és la turmentada topografia del lloc i fer-vos una idea de la magnitud del fenomen. No cal explicar res més: disfruteu d’aquest paisatge càrstic!

dijous, 17 de gener del 2008

Pedreres de pòrfir granític al barranc de Sant Bernat (Conca de Barberà)

Com arribar-hi
Des de l’Espluga de Francolí heu prendre la carretera TV-7007 que va a Poblet per Les Masies. Passat aquest veïnat, i just després del travessar el pontent sobre el barranc, a mà esquerra heu d’agafar la pista forestal que va al xalet de la Pena. Al cap d’uns centenars de metres, la pista fa un revolt tancat a mà dreta. En aquest mateix revolt hi ha lloc per deixar el vehicle, i surt un corriol (GR 171-4) paral·lel al barranc de Sant Bernat que porta a les pedreres en uns 20’.
Si en el primer article vaig recordar als meus amics de l’UAB no valdria començar aquest sense recordar els meus companys de doctorat de l’UB: Xavi, Juanjo, Jordi, Conchi... i molt especialment als meus tutors de recerca, en Pous i en Melgarejo, dues excel·lents persones gràcies als quals vaig descobrir dues coses: la primera, fonamental, és que no tenia punyetera idea de res fins aleshores, i la la segona, tots els racons transitables (amb un magnetòmetre a l’esquena) del Bosc de Poblet i rodalies (26 km2). Des d’aquí, una abraçada.
El Bosc de Poblet és ple de perles geològiques que de mica en mica us aniré desgranant des d’questes pàgines. Els substracte del barranc està format fonamentalment per pissarres i quarsites silurianes. Alhora, en aquestes es poden distingir tres formacions de base a sostre:
  • Unitat de Prades. Uns 50 m d’alternança d’ordre mètric de pissares negres i quarsites.
  • Unitat de Sant Bernat. Uns 30 m d’alternança decimètrica de pissares negres i quarsites. Contenen disseminacions i llentions de sulfurs sedexamb platinoids (or, platí, paladi...).
  • Unitat de Poblet. Entre 50 i 80 m de pissarres grafitoses amb nivellets de pirita i marcassita.
El barranc està travessat per un eixam de filons de pòrfir granític en direcció NO-SE, d’entre 1 i 50 m d’amplada que calculo per la pinta que fa tot, s’explotaren fins els anys 80 per a la obtenció d’àrids per trituració, deixant darrera seu un un paisatge de runams i maquinària rovellada. Aquest pòrfirs en si no tenen res a destacar excepte quan entren en contacte amb els cossos estratiformes de sulfurs. Aleshores queden enriquits en disseminacions de pirrotina i encara d’altres sulfur poc comuns, proporcionant algunes mostres força interessants.
Seria convenient restaurar la zona retirant la maquinària i les instal·lacions abandonades i aleshores decidir si el bosc s’ho menja tot, o s’habilita la zona amb fins divulgatius.

diumenge, 13 de gener del 2008

Estany d'Ivars (Pla d'Urgell)

Com arribar-hi

Venint per la NII de Lleida a Barcelona, cal prendre a l’alçada de Bellpuig la sortida cap a Ivars d’Urgell. En entrar al nucli d’Ivars, venint del sud, cal estar pendent dels indicadors que a mà esquerra indiquen l’estany, i seguir-los. Al cap d’un parell de quilòmetres trobareu una zona d’aparcament amb un mirador.

A la depressió de l’Ebre, les petites llacunes endorreiques o salades abunden. A diferència de la zona aragonesa, en l’àrea catalana, la irrupció del regadiu suposà la desaparició d’aquestes. Fins l’any 1862, l’estany d’Ivars era un salada, la més gran del principat. La construcció del Canal d’Urgell suposà la reconversió d’aquest espai singular en un reservori considerable d’aigua per a reg. Més tard, a l’any 1951, és dessecà per transformar-la en terres de cultiu; i finalment de nou, a partir del 2006 es torna a una la situació similar a la del període 1883-1951, que no a l’anterior, situació que crec que des d’un punt de vista naturalista encara seria molt més interessant, encara que potser no tant atractiva turísticament parant, que és l’objectiu amb que s’ha dut a terme la “restauració”. Els amants dels ocells (entre els que m’hi compto), si enganxeu el dia, disfrutareu amb aquesta bassa pels ànecs.

Geològicament parlant, el primer que sorprèn de l’estany és que la topografia dels pendents que el limiten és molt més acusada que no pas la d’altres llacunes endorreiques com les de Bujaraloz (Monegres), Sils (la Selva) o el Clot d’Unilla (Segrià). Està clar, dons que no té origen en la deflació. Com és habitual, les entitats que gestionen quest espai no han fet cap esforç per divulgar-ne la gea, i per desgràcia no he trobat bibliografia que en faci referència a la seva gènesi. Em consta que la UdL n’he fet un estudi palinonògic dels sediments. Qualsevol aportació en un o altre sentit serà ben rebuda.

Estació d'Olesa (Vallès Occidental)

Com arribar-hi

L’aflorament es troba al cruament de la carretera B-121 d’Olesa a Vacarisses amb la petita carretera que puja fins l’estació d’Olesa (avui abandonada). Molt a prop hi ha espai per estacionar el vehicles.

Començo aquest bloc amb la fotografia d’un aflorament que de ben segur resultarà familiar i entranyable a generacions d’estudiants de geologia d’aquest país, amb una doble intenció: fer un petit homenatge als meus companys i companys de promoció de la UAB del 92 (especialment a en Xavi , Bítel, Llorenç, Dioni, Juanillo, Tòfol, Tere...); i per altra reivindicar el coneixement del patrimoni geològic com a elements que ha de forment part del la cultura científica de la societat i dels valors naturals del país. Un a reivindicació que impregnarà en tot moment el sentit d’aquest bloc.

Falla o discordança? Així preguntava l’ínclit doctor Obrador als seus alumnes de primer curs any rera any. Després de surrealistes i divertits debats es desvetllava el misteri: una preciosa discordança situada al marge oriental del plec que verticalitza tota una sèrie de materials que abarquen el contacte entre el paleozoic (a la dreta) i els conglomerats quarsítics de la dreta, corresponents a la base del Buntsandstein.

El paquet de bretxes que queda entremig, de no més d’un metre és una autèntica joia, donat que no acostumen a preservar-se aquest tipus de sediments: correspon a un paleosòl d’edat tardiherciniana, de la mateixa edat que els interessants materials volcànics de la franja prepirinenca.