diumenge, 22 de desembre del 2013

Reconstruint el torrent de la Aimerigues amb fotos velles i tècniques noves (Vallès Occidental)

Una de les recomanacions del govern estatal a la Generalitat, per tal d'evitat duplicitats, és que dissolgui l'Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) (i amb ell, l'Institut Geològic de Catalunya, IGC) i que els ciutadans fem amb els serveis de l'IGN i de l'IGME. Aquesta postura només pot ser sostinguda per una persona mal informada o cínica, doncs amics meus, això seria com demanar que en comptes de navegar amb ADSL i fibra tornéssim a endollar el mòdem de 56 k. Si voleu una mostra objectiva del que dic podeu, per exemple, comparar simultàniament la cartografia produïda per ambdós serveis amb aquest visualitzador.
L'ICC té un prestigi internacional ben guanyat. Una de les coses millors que fa és abocar a la xarxa lliurement gran part de la seva producció, i no sols de les novetats, sinó també del seu fons antic. Aquesta socialització del coneixement és molt important. Val la pena estar subscrit al seu canal RSS i anar veient quines sorpreses ens ofereix. Fa uns mesos va penjar centenars de fotos obliqües de Terrassa realitzades per l'antiga empresa de serveis aeris SACE, dels anys 60 i 70 del segle passat. Hi ha moltes imatges que corresponen a l'avaluació dels aiguats de 1962 i de seguiment de les obres del transvasament de la Riera del Palau (la Rambla d'Ègara que creua Terrassa pel mig) i de canalització de la Riera de les Arenes.
La visió obliqua permet discernir detalls que del relleu que en una ortofoto no és veuen tant bé, com per exemple, el desnivell d'un talús. I aquí és on la cosa es posa interessant. Terrassa, Sant Quirze del Vallès i Sabadell estan edificades sobre el ventall al·luvial de la Riera de les Arenes. La topografia d'aquestes ciutats és relativament plana, amb pendent suaus, tant sols tallada pels torrents que de manera centrífuga drenen el ventall. Però l'expansió d'aquestes ciutats que sumen gairebé 450.000 habitants ha esborrat o desdibuixant el traçat d'aquests torrents. Bé, el traçat és coneix força bé gràcies a les fonts històriques, i hi ha força bibliografia. Però és insuficient per engegar una anàlisi geomorfològica més precís que ens permetés arribar a aprofundir en l'evolució del ventall de la Riera de les Arenes.
Doncs vet aquí que un cop descarregades totes les fotos vaig localitzar-ne 6 del març de 1965 que tenien com a motiu central tres edificis que s'estaven construint a les afores de Terrassa, al  barri de la Maurina, aleshores un barri de cases d'autoconstrucció enmig de descampats, torrents i camps.
Com podem passar d'imatges 2D a un fals 3D navegable a lo Google Earth que doni més informació? Doncs agafem aquestes fotos i les superposem amb la versió -capada- de programa Autodesk 123D Catch (També podeu provar amb el PhotoSynth de Microsoft o amb VisualSFM, que és GNU -cadascun amb el seus avantatges i inconvenients, doncs no són programes pensats per a restitució topogràfica, però anem a provar, no?). I el resultat és aquest:
El torrent principal que és veu a la dreta dels edificis grans és el Torrent de les Aimerigues, i el més estretet del fons és el de Mas Faó.
Això és un primer intent, que passat una foto actual, quedaria així:
En el model 3D s'aprecia força bé el desnivell del talussos, que no he quantificat en la foto aèria. Però aquí teniu la malla que dona el propi 123D Catch per si us voleu entretenir:

dilluns, 2 de desembre del 2013

ENTRADA Nº 100. Quan les hienes dominaven el cotarro: el jaciment Plistocè inferior de Vallpardís (Vallès Occidental)

Una tarda al soterrani
Amb aquesta entrada Bloc de camp arriba a la que fa 100, una entrada esperada i prevista per a la qual tenia guardat quelcom especial, una visita a un lloc que també es patrimoni geològic encara que no es trobi al camp: la paleoteca de l'Institut Català de Paleontologia.
Fa uns mesos en Joan Madurell, m'hi va convidar, i la veritat és que la visita va superar qualsevol de les expectatives que m'havia creat. D'entrada en Joan no anava sol i vaig compartir la tarda amb un petit seguici d'investigadors que ens acompanyà durant gairebé tres hores: en Josep, la Laura i en Pere. Gràcies amics! M'explicaren amb passió les seves descobertes però també les seves inquietuds i maldecaps. Explorar, excavar, restaurar, publicar... és una feina de somni que té una cara burocràtica i gris d'estira i arronsa amb l'administració. I més en aquests temps magres en que s'ha tallat l'aixeta a tantes coses. Això també ho explicarem una miqueta.
En aquest soterrani hi ha 6 mòduls enormes d'aquest que es mouen sobre rails, però el material més consagrat està dins l'armari dels holotipus. Un holotip és un únic exemplar d'un organisme (o una part) que va ser utilitzat per descriure formalment l'espècie per primera vegada. Aquí la Laura ens mostra l'holotipus del Pieralopithecus catalaunicus
Ningú vol trobar fòssils (excepte els paleontòlegs i els nens)
El boom del totxo generà en el gremi una paradoxa: com més territori es destrueix, més possibilitats hi ha de trobar coses. Si hi ha antecedents o perspectives molt clares en una obra pública poden fer-se prospeccions prèvies i fins hi tot pot haver-hi un “equip de guàrdia” per fer excavacions d'urgència. I així és com ho mana la llei. Òbviament no és la manera òptima de fer, però menys és res (recordeu que destruir patrimoni paleontològic o arqueològic està penalitzat). Però tots sabem com funciona aquest país i potser els responsables de l'obra es facin els bojos, dilatin el tema, donin avís quan el mal ja està fet... i aquí no ha passat res. Aturar una obra és encarir l'obra, entrar en paperassa, tenir gent estranya per allà el mig... I si no s'espera trobar res, si no hi ha ningú que estigui al cas, doncs, ja us ho podeu imaginar. I quasi va ser així uns centenars de metres més amunt...
L’any 1895, el polític i geòleg terrassenc Domènec Palet i Barba ja va identificar el jaciment de Cal Guardiola, però cap els anys 20 del segle passat els successius abocaments de runa als talussos van acabar per sepultar-lo. L’any 1996, en el lloc descrit per Palet i Barba s’inicià la construcció d’un edifici de la Mútua de Terrassa, i allà sortida de tot! Però els responsables van callar com ànecs muts. Per sort, una persona honesta va donar la veu anònimament al Museu de Terrassa i la cosa es va poder reconduir amb una excavació d’urgència. El fruit foren gairebé 4.000 restes fòssils de grans mamífers i prop de 200 grans restes vegetals fossilitzades.
Les expectatives de trobar fòssils en altres punts era alta i quan s'iniciaren les obres de la futura estació del FGC de Vallparadís (2005-2007), ja s'hi comptava, era època de vaques grasses i es pogué dur a terme una excavació com cal, i cal dir-ho, una en les que més diners s'han invertit al nostre país. Cèntims ben gastats pels coneixements que han aportat, pel que aportaran (encara hi ha molt per analitzar i estudiar: s'hi han extret unes 23.000 macrorestes) i per la quantitat de talent que s'hi ha format.
Es podrien trobar nous afloraments al llarg del torrent de Vallparadís? Molt probablement, però algunes cates que s'han fet, com la de l'Horta dels Frares (juny de 2012), han estat una mica decepcionants: malgrat els indicis positius, el nivell freàtic està molt proper a la superfície impedint anar més avall, i per altra banda, els marges del torrent estan colgats de runa i terres transportades d'altres punts del torrent que contenen algun que altre fòssil.
Aquí cal denunciar que l'Ajuntament de Terrassa va fer unes obres importants a principis del 2013 en el talús del torrent, a l'alçada del carrer Joan Duch, en les que aflorava clarament el substrat. Un dia passant-t'hi vaig pensa: els de l'ICP ja duen estar sucant-t'hi pa. Doncs, no, no van dir res de res. Vergonya, senyors, vergonya!
Torrent del Vallparadís indicant els llocs citats: 1. Cal Guardiola, 2. Vallparadís Estació, 3. Horta dels Frares, 4. Carrer Joan Duch.
Ves per on la cartografia del ICC ens dona testimoni històric de com en les obres del carrer Joan Duch, a càrrec de l'Ajuntament, s'excavà una extensió important dels substrat sense la pertinent prospecció. S'hi pot veure fins hi tot la maquinària.
Com el Riu Ripoll, però amb hipopòtams
Els jaciments de Vallparadís es troben a la depressió del Vallès. Els sediments del seu entorn són miocens i quaternaris, procedeixen sobretot de l'erosió de la Serralada Prelitoral i, en menor mesura, de la Conca de l'Ebre. Els sediments miocens corresponen a sistemes de ventalls al·luvials dipositats amb relació a l’activitat de les falles que limiten la depressió al nord-oest. Durant el Quaternari, es forma el ventall al·luvial de la riera de les Arenes i sistemes de terrasses fluvials, discordants sobre aquest miocè lleugerament fallat en blocs i basculat. En el cas que ens ocupa, ens trobem amb uns materials del Plistocè inferior i mitjà que reomplen un paleorelleu de 12 m de desnivell excavant dins les graves miocenes.
Els materials que reomplen aquest paleorelleu són, principalment, debris-flow, mud-flows, lutites vermelloses molt pures, conglomerats amb estructures típiques de barra fluvial, conglomerats carbonosos i paleosòls. Tot indica que  es tractava  d'un canó fluvial excavat en materials miocens i que paulatinament quedà reomplert per aportacions de transporta en massa i materials col·luvials procedents dels col·lapses de les vessants. Un ambient i una morfologia que podria recordar al de l'actual Riu Ripoll al seu pas per Sabadell: aigua permanent i prou fonda com per cobrir un hipopòtam, tal·lusos pronunciats que s'esllavissen de tant en tant, zones puntuals amb aigües estancades, barres fluvials de graves i rierades episòdiques. 

Què s'hi ha trobat?
A l'anys 2007 s’havien identificat 21 espècies de macromamífers. L’element més abundant són d'Hippopotamus antiquus, una bestiola amb una massa dues vegades la del hipopòtam actual. Majoritàriament són restes fragmentades però també es trobà gran part de l'esquelet d’un mateix individu. Al parc del Vallparadís hi ha un reproducció a mida natural en fibra de vidre de dues d'aquests feres.
Les restes d'Hippopotamus antiquus més abundants són extremitats, molt afectades per les hienes (imagineu-vos la quantitat de moll que pot tenir un fèmur d'aquest bestiota),  i peces dentals, com aquest incisiu espectacular.
Més incisius de l'animal més perillós d'Àfrica (després del humans).
Una curiositat: mandíbula d'un bebè hipopòtam amb les dents de llet.
Els perissodàctils constitueixen el segon element en abundància, i estan representats per dues espècies de cavall (Equus altideni una altra espècie més gran no determinada), a més del rinoceront Stephanorhinus hundsheimensis
Crani d'Equus.
Crani de Stephanorhinus hundsheimensis. Falta l'extrem del rostre, ocupat per una gran cavitat nasal molt característica, sobre la qual creix la banya.
Els cèrvids també abunden i  estan representats per tres espècies: la daina Dama vallonnetensis, el cérvol actual Cervus elaphus, i el cérvol gegant Praemegaceros verticornis, representat per unes poques banyes de muda.
Les mandíbules que hi ha en primer terme són de daina. Totes tenen una característica comuna: estan esqueixades per la part on fa l'angle posterior. Les hienes sistemàticament  les trencaven per aquest punt, l'únic amb una mica de substància.
Impressionants defenses (incompletes!) de cérvol gegant.
Banyes amb restes del crani: aquestes no són de muda. Això és que un carnívor li va rebentar la closca!
També s'han trobat dues espècies de bòvid i un porc senglar del gènere Sus; i respecte els elefants, restes d'Elephas antiquus.
Defensa d'Elephas antiquus.
Restes d'un molar d'Elephas antiquus.
Pel que fa als felins, tenim el jaguar europeu Panthera gombaszoegensis  i segurament restes del gènere Lynx. Però tot fa pensar que el carnívor més abundants, si més no per la gran quantitat de copròlits (més del 10% de restes fòssils recuperades) són els hiènids. L'espècie concreta no està determinada (a l'any 2007, ara no ho sé...) i podria ser tant la gegant i extinta Pachycrocuta brevirostris (100 kg de massa i exclusivament carronyaire) com la tacada Crocuta crocuta.
Copròlit de hiena, dur com una pedra a causa de la seva dieta en la que abunden els ossos. Paradoxalment no s'han trobat massa restes òssies de hiènids, encara que si un esquelet força complet. La tafocenosi per part d'aquests carnívors riallers és molt important. Quasi no hi ha restes animals connectades, però si acumulades, fracturades i rossegades per elles, sobretot els óssos llargs, els més rics en mèdul·la.











Pel que fa a la resta de macromamífers, detectats en molta menys quantitat, tenim un os de grans dimensions, l'Ursus deningeri, el  llop Canis mosbachensis, una guineu Vulpes sp i un mustèlid Meles sp. En la cua dels animalons més petits tenim rosegadors (castor, rata cellarda...), lagomorfs, insectívors i lacèrtids.
Alguns ossos, i sobretot les banyes dels cèrvids, presenten marques dels poderosos incisius dels porcs espins Hystrix,que les rossegaven per esmolar-los i mineralitzar-se.
Hienes vs humans
Bé, algú de vosaltres dirà: però no s'han troba restes arqueològiques? Eines humanes? Bé, jo no ho sé. El cas és que donada l'edat del jaciment, dins d'un període en el que ja habitava la nostra espècie, també hi excavaren el paral·lel arqueòlegs de la URV. Ells van més enllà i pensen que algunes marques en els fòssils no corresponen a hienes, sinó a eines de factura humana. I fins hi tot, indiquen que alguns còdols fracturats ho han estat antròpicament.
Els meus amics del ICP són escèptics, però si voleu fer-vos una idea dels dos punts de vista i ampliar tota aquesta informació, en un mateix exemplar del 2007 de la revista Tribuna de Arqueologia podreu llegir-los. Disfruteu-la!
Bona nit i a reveure!

dilluns, 14 d’octubre del 2013

El dic semianular del volcà de la Fontpobra (Garrotxa)

Com be sabeu (i si no, ara no hi ha excusa) estic obert a compartir amb vosaltres sobre el terreny qualsevol de les perles d´aquests bloc. Només és qüestió de parlar-ho i quedar entesos. Aviat amb una petita colla amics anirem a fer un geopícnic a la capçalera de la vall de Colltort, a Sant Feliu de Pallerols. És un indret no massa conegut pels que som de fora de la comarca però no per això menys interessat. D´entrada tenim la visió panoràmica que des del Castell de Colltort de gairebé tota la Zona Volcànica de la Garrotxa, i per una altra banda tres volcans per visitar: el Fontpobra, el de Can Tià (un maar) i la sorprenent Tuta de Colltort. Possiblement els tres estiguin genèticament relacionats.
1 Dipòsits de caiguda estrombolians, bàsicament gredes. Constitueixen el conus del volcà Fontpobra. 2 Gredes amb fragments lítics que denoten activitat freatomagmàtica. Constitueixen el con de la Tuta. 3 Gredes amb fragments lítics que denoten activitat freatomagmàtica. Constitueixen el con de Can Tià. 4. Mantell de gredes ben classificades, d'origen estrombolià amb alguna intercalació d'onada piroclàstica. Procedeixen del Fontpobra i del de Can Tià. 5 Colada piroclàstica del volcà de Can Tià. 6. Colada basàltica del Fontpobra - Can Tià. 7 Neck de la Tuta de Colltort. 8 Blocs i bombes soldats procedents d'una erupció fissural (spatter-cone) del Fontpobra. El groc, un itinerari circular recomanat
Sobre el volcà de Can Tià hi ha força literatura gràcies a que emeté una extensa onada piroclàstica, un tipus de materials poc freqüents a la ZVG, però per altra banda, no he trobat bibliografia (elp!) rellevat sobre el volcà de la Fontpobra, un volcà estrombolià típic, amb el cràter esbocat, molt colonitzat per la vegetació que en dissimula la morfologia. Per contra té una estructura molt poc comuna en l´àmbit del parc: un dic basàltic semianular. Hi ha un altre volcà més, però, que té un anular complet: el el Puig de la Garrinada, un dels tres de la ciutat d´Olot, el que té tres cràters. En el cas del Fontpobra, com és esbocat només en té mig!
Trobareu aquest dic al marge del camí que va del Colltort al Coll de Fontpobra.
Om interpreta aquest tipus d´estructures com a una intrusió del propi basalt que alimenta el volcà, refredada abans de sortir a l´exterior i a favor de fractures distensives properes al conducte volcànic o a la cambra magmàtica.

dilluns, 2 de setembre del 2013

Invitació a la lectura del flysch de Mutriku-Zumaia: un llibre de 10 km de pàgines (Guipúscoa, País Basc)

Com l'ocasió s'ho val faré una excepció i ens internarem fora de les comarques catalanes, al País Basc, per convidar-vos a conèixer el Geoparc de la Costa Basca, un dels més interessant d'Europa. De fet, són tants els punt d'interès que conté, que en aquesta ocasió més que un itinerari concret el que faré és una introducció general, donar-vos unes quantes referències bibliogràfiques i didàctiques; i un tastet d'alguns afloraments propers a la vila de Zumaia (a la resta no vaig poder dedicar-hi gaire temps: no t'ho acabes!). És un convit per que us sentiu motivats a conèixer aquest racó de món fascinant.
Visió general del Geoparc de la Costa Basca des del mirador d'Algorri (Zumaia) mirant cap a l'oest, durant la marea alta. En primer terme les parets de la Cala d'Algorri i en segon terme, en gris, tots els espadats de flysh fins Mutriku. La punta a l'extrem de tot correspon al cap de Matxitxaco, a Biscaia. A l'estiu el sol es pon en aquest extrem i el paisatge esdevé espectacular.
El Geoparc de la Costa Basca compren el tram litoral dels municipis de Mutriku, Deba i Zumaia (Guipúscoa), d'uns 10 km. Alhora, el tram Dema-Zumaia és un espai marítimo-terrestre protegit (Deba Zumaia Biotopoa) d'uns 8 km de costa salvatge i landa atlàntica.
Anant a lo geològic, el que ens trobem és un costa de penya-segats, plataformes d'abrasió (les més extenses del Cantàbric) i algunes petites platges i cales on el que aflora és bàsicament flysch. Les capes cabussen entre 30º i 60º, la qual cosa permet unes condicions d'aflorament excepcionals. Les roques més antigues (Albià) es troben a Mutriku i les més modernes (Ypresià) a Zumaia.
En general s'entén per flysch una seqüència sedimentària dipositada en ambients submarins profunds de molt baixa energia, en conques d'avantpaís. Poden estar formades per turbidites i/o sediments autòctons (calcàries, margues i lutites) d'origen bioclàstic dipositades lentament per decantació. Això dona una estratificació molt definida i particular on s'alternen capes planoparal·leles de gruix entre decimètric i centimètric. Al tractar-se de dipòsits on té lloc una sedimentació gairebé contínua i pausada, el flysch preserva de forma excepcional els cicles climàtics, les extincions, les catàstrofes, els canvis de polaritat magnètica... Res que no sapigueu, el que passa és que això en el lloc que ens trobem es veu molt i molt bé.
A la xarxa trobareu alguns articles especialitzats, molts d'ells recopilats en la llista 145 años de investigaciones geológicas en el flysch Deba-Zumaia però d'entrada us recomano que us descarregueu dues referències molt bones: El flysch del litoral Deba-Zumaia, que dona una visió de caràcter general, i Geodiversidad de la franja litoral Deba-Zumaia, que inclou un fitxer molt detallat de tots els punts d'interès geològic. Una molt bona guia divulgativa és El biotopo del Flysch (Asier Hilario, Diputació de Guipúscoa, 2012), que conté alguns itineraris i apunts sobre l'ecologia de la zona. A part d'això podeu visionar el documental Flysch, el susurro de de las rocas o si esteu allà, abans d'engegar la caminada és bo que visiteu el Centre d'Interpretació d'Algorri, on a part de l'exposició permanent i la tenda, organitzen sortides guiades per terra... i per mar! I per últim, a Mutriku trobareu el Centre d'Interpretació Geològica Nautilus.
Comencem doncs ensenyant-vos algunes coses:
Aquest indret és el més famós de tots. Es tracta d'una cala molt petita adossada a l'est de la Cala d'Algorri, a la qual sols es pot accedir durant la marea baixa. Aquest punt està inclòs en la llista de geosites com a part del patrimoni geològic mundial. La raó és que just en el límit entre les capes carbonatades paleocenes (part superior) i les vermelloses cretàciques (part inferior), es troba una fina capa fosca que conté moltes anomalies químiques i mineralògiques que es poden explicar per un impacte meteòric. És la famosa "argila del límit" que marca l'esdeveniment catastròfic que extingí el 75% de les espècies (entre elles, els dinosaures no avians). Se'm va posar la pell de gallina!
Això és un vista de la platja d'Itzurun des de prop de l'ermita de Sant Telmo (en primer terme), i al fons sense sorra, la cala Itzurun Txiki, un dels indrets més fotografiats de tot el geoparc. El paleocè es divideix en tres pisos: Danià, Selandià i Thanetià. Doncs resulta els límits entre aquest tres pisos estan definits a nivell internacional en aquesta platja!.
En aquest punt es defineix a nivell mundial l'estratotipus de base del Selandià. A la part inferior podeu veure una marca: es tracta d'un dels dos Golden Spike (en el seu moment era daurat, ara està rovellat) d'Itzurun. Els col·loca la Comissió Estratigràfica Internacional emulant els claus d'or que es posaven en les fites importants durant la construcció del ferrocarril intercontinental dels EUA. És el primer cop a la vida que en veig un!
El punt anterior des d'una altra perspectiva més informativa. El límit entre el Tanetià (argilós i vermellós) i el Selandià (gris i margós) ve marcat a nivell local per una regressió sobtada d'entre 40 i 80 m, i a nivell mundial, per un mínim relatiu de l'isòtop C-13.
A tot arreu on miris la ciclicitat dels sets de capes és molt evident, però potser és en la paret oest de la platja d'Itzurun, a la formació Aitzgorri on és més "pura" Aquesta formació gairebé no conté turbidites, tota la sedimentació és autòctona i per tant la seva ciclicitat litològica està condicionada pels cicles climàtics: els famosos cicles de Milankovitch!. Podreu trobar una bona descripció d'aquest aflorament i del com es relaciona amb els cicles de Milankovitch a la bibliografia que he citat a l'inici.
Entre la punta de Marianton i la cala d'Itzurun Txiki la marea baixa deixa al descobert una extensa rasa mareal. En aquest sector trobem la formació Jaizkibel, més rica en turbidites que les altres. Passejar-se per la cala permet fer-se un complet atles fotogràfic d'estructures turbidítiques i icnofòssils (Glockerichnus, Taphrhelminthopsis, Subphyllochorda...).
Uns bonics Taphrhelminthopsis d'Itzurun Txiki.
A part del valor estratigràfic i sedimentològic, la platja d'Itzurun també conté punts geomorfològics remarcables. Uns dels més visitats pels banyistes durant la marea baixa són les "coves" que es troben a la base del penya-segat de la Punta d'Algorri. Les calcàries que el formen tenen els plans d'estratificació cabussant cap el mar, de manera que defineixen un pla inclinat bastant resistent a l'erosió marina. Malgrat això també presenta algunes fractures convergents que permeten la formació de coves de sotscavació.
Detall d'una de els coves anteriors. L'alçada de l'entrada fa uns 15 m.
Com he explicat al principi, això no només és una pinzellada del lloc més accessible i popular, però hi ha punts d'una bellesa salvatge en que difícilment us trobareu a ningú a causa del seu accés no apte per mandrosos: les cales pedregoses de Mendata, Sakoneta i Arantzako, les puntes d'Endata i Sondabeltza, la rasa d'Aitzuri, etc.
Anar-hi per un dia és poc i si li voleu treure suc us en faran falta com a mínim tres. A la zona hi ha multitud l'allotjament, però jo només us puc parla del que conec: el caseriu Txindurri-Iturri. Al seu web en canten les excel·lències de l'entorn, la casa, el menjar i la seva sidra de fabricació pròpia... El que no es descriu, i és de justícia fer-ho, és el tracte exquisit de la família que ho porta. Són uns grans conversadors que s'estimen i coneixen molt bé (en el sentit erudit fins hi tot) aquest racó de món: deixeu orientar-vos per ells que anireu a bon port!

dimarts, 30 de juliol del 2013

Bon estiu i Premis Blogs Catalunya 20013

Els que teniu la sort de poder fer vacances aprofiteu per visitar la riquesa geològica del nostre país i del planeta sencer. Recordeu que si aneu pel món amb ulls de geòleg fins hi tot la platja és entretinguda!
Cada any per aquestes dates us demano que si descobriu coses interessants teniu aquest blog obert. Animeu-vos! No us talleu!
També, per tercer any consecutiu, aquest bloc es presenta als Premis Blogs Catalunya 2013, en l'aparat d'Universitats Recerca i Ciència. En les dues edicions anteriors vaig quedar finalista i enguany ho torno a provar per darrera vegada. Si feu un vot ajudareu a tirar endavant aquest projecte amb més il·lusió.

Gràcies

dilluns, 15 de juliol del 2013

(Micro)fossa (neo)tectònica al Camí dels Monjos (Vallès Occidental)

Ja feia un temps que tenia in mente fer una ullada als camps de davant del quarter abandonat de la Guàrdia Civil de Matadepera. No per res, sinó per que allà neix un torrent tributari del Besós que estaria molt a prop de capturar la llera de la riera de les Arenes (tributària del Llobregat) si no fos per la intensa ocupació humana que hi ha en aquest prim interfluvi per on passa el Camí del Monjos. Però un cop vaig ser-hi em vaig trobar amb un moviment de terres impressionant que jo no tenia controlat i que desvirtuava totalment la topografia de la zona. Uf! Merda!
Ara bé, els geòlegs no seriem dignes de dur aquest títol amb honor si no fóssim curiosos i tafaners; així que cap el moviment de terres s'ha dit. D'entrada em va sorprendre trobar-me al marge runams amb argiles grises miocenes, lacustres, en una zona en que el miocè aflorant més proper (a uns escassos 200 m) correspon a les fàcies proximals de l'àntic ventall al·luvial de Matadepera. Això gris és in situ o portat per reomplir aquest caos? Baixo terral avall (sembla que ningú vigila) i quina fou la meva sorpresa en trobar-me això al final de l'explotació (foto mirant cap el nord):

F1 i F2 són dues falles normals separades uns 10-12 m. Els sengles blocs inferiors estan formats per materials miocens: M1 són les bretxes ocres heteromètriques, constituïdes bàsicament per cairells paleozoics, i  correspon a la fàcies proximal del ventall al·luvial de Matadepera; i M2 són lutites ocres amb algun còdol aïllat que equivalen a la fàcies distal del ventall anterior. Tant distals com que vaig poder observar alguns Planorvis aïllats, un caragolet d'aigua dolça! No deixa de ser sorprenen trobar fàcies lacustres a menys de 500 m de per on se suposa que passa la Falla del Vallès. Una altra cosa a tenir en compte és que aquest nivell M2 aflora a Can Jofresa i Can Parellada i han donat importants jaciments de fauna vertebrada.
Però ara agafeu-vos fort: el bloc superior format per Q1 no és més que les graves plistocenes rogenques del ventall al·luvial de la riera de les Arenes, i per tant, tenim davant nostre una petita fossa tectònica afectant materials quaternaris!
Per últim Q2 és una barreja de sòls i abocaments antròpics (conté fragments de totxo, cendres de foneria, restes de murs de pedra seca...).
En definitiva, un aflorament molt i molt interessant, tant pel que representaria trobar fauna miocena en aquest punt tant septentrional, com pel fet d'observar estructures neotectòniques properes a la falla del Vallès en un sector on això està molt poc estudiat. Aneu-lo a veure abans no desapareixi!
(Lo de captura del Llobregat pel Besós queda pendent: també sortirà més endavant!).
L'estrella marca l'aflorament. En groc el miocè del ventall de Matadepera, i en verd clar el ventall quaternari de la riera de les Arenes (cartografia de l'IGC).
Falla F1, situada a l'oest. Notis la diferència entre el miocè ocre i gris i el quaternari al·luvial vermellós. El quaternari litoantròpic és discordant amb la falla, el miocè i el quaternari al·luvial.

Falla F2, situada a l'est. Notis el contacte clar i net. No sembla pas un quaternari omplint un paleorelleu.
Miocè M2  tirant a lacustre pelític de color gris, molt característic, sobre les bretxes del M1. 
Malgrat el caràcter detrític compartit, el Q1 es pot distingir fàcilment del M1 per tenir una granulometria més petita i poligènica, estructures sedimentàries diverses i tons més rogencs.
Sòl i materials litoantròpics Q2 sobre el M1. El clot omplert de còdols és sens dubte una estructura feta per l'home. Potser una resta arqueològica?
...i cliqueu aquí tindreu una panoràmica de detall. Que aprofiti!


dilluns, 1 de juliol del 2013

Senyor: hi ha un tros de terrissa als meus sediments. Exemples de materials litoantròpics a Empúries (Alt Empordà)

Comencem l'article demanant que retingueu aquesta imatge. Després ja la repescarem:
Observeu el cairell vermellós. Això m'ho vaig trobar a la desembocadura vella del Fluvià. A no més de 0,5 m d'alçada sobre la llera aflora una alternança de llims i sorra finament estratificades. La sorpresa va ser que al primer cop de martell, el bloc arrencat contenia un fragment de rajola. Pur antropocè. L'excusa per explicar-vos un peplum.
L'any passat vaig retrobar amb un vell company de la facultat, en Jos, un tipus molt trempat que té al cap algunes iniciatives de turisme ambiental. Vaig donar-li un cop de mà per preparar uns itineraris, entre ells, un per l'entorn d'Empúries. El tram entre la Platja del Rec del Molí i Sant Martí d'Empúries és un indret que més o menys coneixia, però aquest cop necessitàvem un enfocament que lligués geologia, natura viva i patrimoni històric, i estàvem de sort per que les d'excavacions arqueològiques i l'exploració dels aqüífers d'aquesta àrea han generat una bibliografia molt abundant que permet reconstruir amb força precisió l'evolució de la línia de costa durant els darrers 12.500 anys.
Amb tanta informació costa decidir per on començar a explicar alguna cosa sense agafar una embafada, així que de moment ho entomo des d'un aspecte, si voleu, marginal: exemples d'unitats litoantròpiques. En un futura ja explicaré històries més concretes.
Principals punts esmentats en l'article: 1. Rec del Molí. S'intueix la llera d'un dels braços abandonats del Ter. 2. Platja del Rec del Molí. La línia vermella marca un graó rocós. 3. Acumulacions litoantròpiques a la zona del mirador. 4. Traçat de l'antiga cala que constituïa el port d'Empúries. 5. Desembocadura vella del Fluvià.
En els ambients amb presència humana durant temps prehistòrics i històrics trobem sediments que d'alguna manera tenen la nostra petjada. Se'n diuen unitats litoantròpiques i poden ser naturals, induïdes i fabricades.
Les unitats litoantròpiques naturals es donen quan la sedimentació es realitza sense cap intervenció humana que n'hagi alterat el procés de formació, però contenen clast fabricats o modificats per l'home: des d'eines prehistòriques a trossos de vidre, i des de fragments de ceràmica a ampolles de plàstic. I d'això n'és un exemple la imatge inicial. Algú havia llençat al riu, més amunt, aquell tros de rajola (probablement del s. XX), o potser l'aigua l'havia arrencat d'un abocament en el marge, però el cas és que "havia viatjat" i estava inclòs com un clast més en uns sediments fluvials, en el braç abandonat d'un riu, integrat en les estructures sedimentàries tractives.
Desembocadura vella del Fluvià, entre Sant Martí d'Empúries i el càmping La Ballena Alegre. La mostra anterior fou recollida als peus d'en Jos. 
Les unitats litoantròpiques induïdes es donen quan la sedimentació segueix un procés natural, però ha estat provocada o sostinguda per l'acció de l'home i poden contenir o no, clasts d'origen artificial: per exemple, els sediments transportats per un canal o els que queden atrapats en un embassament.
Per veure'n un exemple podem anar a la Platja del Rec del Molí. Aquesta platja es troba entre l'Escala i l'Alberg d'Empúries, ocupant l'espai entre dos petits promontoris calcaris. D'entrada, una de les coses que crida l'atenció és que el cordó de dunes de la reraplatja intercala un petit graó rocós de 0,25 cm a 1 m de potència que està entre 0,5 i 2 m sobre el nivell del mar, i del qual no he trobat cap referència bibliogràfica.
Platja del Rec del Molí vista des la desembocadura del Rec i mirant cap el nord. Els punts marcats es comenten en l'article (fes clic per ampliar).
La recerca d'informació, però, em va portar a conèixer un fet molt curiós, i és que des del 17.000 BP, fins a l'Edat Mitjana, el Ter tenia un braç que es desviava cap el nord pel corredor d'Albons i desembocava en aquesta platja. En èpoques històriques aquest braç tenia un funcionament molt secundari i finalment fou capat artificialment.
En les fotos aèries no s'aprecia bé l'antic braç del corredor d'Albons, però la cosa està més que clara en el mapa paleogeogràfic del substrat del Baix Ter. Mapa extret del nº 30 de la revista Papers del Montgrí.
Coneixent aquest fet podríem pensar que aquest graó rocós tingués a veure amb fàcies deltaiques però observant amb deteniment aquest ressalt  que va de punta a punta de  la platja om pot constatar que clarament es tracta d'un mud flow de llibre  fruit d'un episodi puntual de pluges o molt prolongades o molt intenses que mobilitzen un massa de materials en una vessant amarada d'aigua. Ens hem de situar en un escenari en el que el braç del Ter ja no era funcional. Probablement el que hi havia era una llacuna separada del mar per un cordó de dunes. Cap el segle XIII entrà en funcionament el Rec del Molí, un canal que parteix del Ter a l'alçada de Colomers i que en part aprofita el traçat abandonat del Ter pel corredor d'Albons i que desemboca a l'extrem sud d'aquesta platja. La glopada fangosa ha de ser posterior al cordó dunar i al rec, i molt probablement a causa d'una catàstrofe històrica (i anterior a la gran riada de 1959, doncs en el vol americà del 1954 ja es veu aquest graó).
Punt 1. De sud a nord l'estrat perd potència (amb alts i baixos), les granulometries tendeixen a afinar-se i les litologies varien lleugerament. Aquest paquet d'uns 70 cm de gruix correspon al sector proper a la desembocadura del rec. Són les fàcies més riques en clasts. Els còdols, majoritàriament quarcítics estan molt rodats (la qual cosa fa pensar en la remobilització de sediments fluvials previs). No s'aprecia cap estructura interna ni granoclassificació. Per sobre i per sota de l'estrat trobem sorres eòliques.
Punt 2. D'entrada no us fixeu amb el llentió bretxós de la part inferior, doncs és una cosa molt puntual que no te a veure amb el mud flow. Cap a la zona central de la platja la matriu guanya pes sobre els clasts i es poden observar un parell de curiositats: per una banda, tot i que la base de l'estrat és bàsicament plana, s'aprecien irregularitats. Aquest tipus de fluxos tenen  bàsicament un règim laminar que implica  adaptar-se a la topografia preexistent, però també poden tenir "pulsos" turbulents que poden erosionar el substrat i incorpora-lo en la massa en moviment: fixeu-vos en la petita queixalada que fa el fang a la sorra. Per altra banda, observeu que el terç superior té un to més negrós, més ric en matèria orgànica, amb un límit molt net i clar tot i ser el mateix estrat: és un pla de cisalla. Un colada fangosa té més o menys forma de gota, amb un cap que avança i que finalment s'atura. Però els materials del cos i la cua encara avancen i això ocasiona petits plans de cisalla oblics que possibiliten la transferència de material d'endarrera cap endavant.
Cercant una pista sobre la seva edat vaig trobar aquest petit fragment ceràmic prismàtic, amb les cares originals conservades. Podem dir que es tracta d'una unitat litoantròpica induïda: un mud flow és un fenomen natural, conté restes fabricades, i d'alguna manera, un element artificial com el Rec ha canalitzar o condicionat el flux del dipòsit.  
Detall del pla de cisalla. El petit clast blanc de la part central superior, amb forma de T, és un fragment de caragol terrestre.
Punt 3. Com hem dit, els mud flows s'adapten al terreny. En aquest cas, grimpa una paleoduna i la desborda per la dreta
Punt 4. A l'extrem nord de la platja, el nostre dipòsit té un aspecte diferent: sols fa uns 25 cm, és molt menys consistent i els clasts són angulosos i calcaris, els propis dels substrat local.
Les unitats litoantròpiques fabricades són aquelles produïdes per l'acció humana, com s'esdevé en els abocaments, rebliments i recobriments. Si no contenen restes artificials, com per exemple, un runam miner abandonat, sense un anàlisi del context podrien passar per un dipòsit de vessant. En el cas dels abocadors que han tingut un us prolongat, l’abundància de restes fabricades més o menys estratificades és determinant. Un exemple d’abocament antròpic el podem trobar adossat al vessant de mar d’Empúries, sota el mirador.
L’aflorament presenta una estratificació bastant irregular, cabussant cap el SO, i molt a l’engròs s’aprecien dues unitats principals: la inferior, a la dreta de la fotografia, d’un to ocre, i la superior,  a l’esquerra, de color més bru (clica per ampliar).
La unitat inferior ocre conté un gran quantitat de restes de ceràmica amb vernís negre que correspondria al primer període grec d’Empúries.
En canvi, la unitat superior bruna conté molta ceràmica de tons vermellosos i ocres (es poden identificar simple vista teules, maons, restes d’atuells…) .
Una interpretació intuïtiva diria que es tracta d’un abocador d'època clàssica, i que cada unitat correspon als dos períodes principals de la història d’Empúries: el grec i el grecoromà. I sí, és un abocador, però més recent: de finals del s. XIX i principis del XX. Durant aquesta època les terres procedents de l’excavació eren transportades en carros i vagonetes i llançades al mar, generalment davant l'àgora, originant-se en aquell lloc una plataforma de més de 50 m de longitud, actualment utilitzada com a mirador (i que de passada va modificar la línia de costa). La ceràmica que no molava es llençava amb la terra i punt. Avui en dia això no es faria així ni en broma!

Recordeu que està estrictament prohibit, no ja endur-se, sinó tant sols remenar restes arqueològiques: mireu sense tocar!