Ara us explicaré tres històries deslligades, i al final les faré confluir. Comencem.
Un país gloriós per a un geòleg
L'estiu de 1830, des d'un llogarret del sud de l'estat Francès, Charles Lyell escriu una carta emocionada a la seva germana Fanny:
Charles Lyell aleshores tenia 32 anys i estava de tornada d'una expedició per Catalunya. Un expedició que transcendí a la història de la ciència en tant i en quan el forní d’arguments per defensar les seves teories i que es veu icònicament reflectida en la làmina dels tres volcans d'Olot que apareix en el tercer volum del llibre Principles of Geology (1833). Això:
El vulcanisme garrotxí ocupa la major part de l’epígraf Volcanic rocks of the older pliocene period: en total 11 pàgines amb 5 il·lustracions.
L’estada de Lyell a Catalunya ha estat investigada per diversos autors, però per sobre de tots cal destacar el treball de n’Enric Aragonès que ha fet una exhaustiva recerca que a permès reconstruir amb força exactitud el seu dia a dia i el seu recorregut. Una de les fonts més sorprenents, precioses i menys conegudes són els seus quaderns de camp. Contenen notes i croquis geològics del seu viatge per Catalunya (cal dir que Lyell era un molt bon dibuixant); i jo que voleu que us digui, un croquis de Montserrat fet pel pare de la geologia moderna des de la mítica falca marina de la Calcina, a mi em commou.
Un croquis implica un punt d'observació. Per això sabem que Lyell no sols passà per Súria, sinó que en concret passà per Salipota, doncs feu un esquema de l'anticlinal del Migmón que es correspon amb la vista que des d'allà se'n té. Aquesta:
Notis la torreta del pou Cabanasses just en la vertical del Migmón. |
El que no hi al dibuix d'en Lyell és la torreta del pou de Cabanasses: no es construiria fins a molts anys després; però això és una altra història.
El belgues
El ple de l’Ajuntament del Súria del 18 de febrer de 1917, es llegeix una instància presentada per Salvador Felip Oliver, en representació de l’empresa Solvay i Cia, demanant permís per construir un pas sobre la cuneta de la carretera de Manresa a Basella, en el quilòmetre 16,10 i un camí carreter per al transport de materials fins al lloc on es practica un sondeig. L’Ajuntament acorda fer un informe favorable i enviar-lo a l’enginyer encarregat de dita carretera. L'alcalde d'aleshores que signà favorablement era en Valentí Camps i Claret; el meu besavi. Aquest senyor era un pagès que vivia a la vila vella, amb una cort de porcs als baixos de la casa i que tenia algunes vinyes.
Valentí Camps Claret: malgrat el seu aspecte envellit, en aquest foto tindria prop de 60 anys (va morir amb seixanta i escaig). La vida era molt dura. |
Sóc de Terrassa i recordo que de nen, passant per Súria de camí a visitar els Camps de Solsona (per exemple) el meu pare sempre en recordava que el besavi n'havia estat l'alcalde (1914-1917) i que havia perdut les vinyes per culpa dels belgues; i que això li havia complicat la vida. Belgues a Súria? A aquella tendra edat, dels únics belgues que en tenia referència eren el germans Dupont. El tema és que l'empresa química Solvay té la seu principal a Brussel·les (Bèlgica).
Una història catalana
L'any 2012, a Manresa, es va celebrar el XIII Congrés Internacional sobre Patrimoni Geològic i Miner. Una de les xerrades corria a càrrec d'un responsable d'ICL Iberia, en motiu del centenari del descobriment de la potassa a Súria (i de pas, fer propaganda del megaprojecte Plan Phoenix de rellançament de les mines). L'home va fer una explicació molt políticament correcte d'un tema del que no en sabia res, però que a mi en resultà extraordinàriament reveladora de moltes disfuncions del nostre país. Ell no no va explicar tal com ho resumiré ara, ni molts menys, però... jo ho faré a la meva manera per que ho entengueu.
La silvina, KCl, i la carnal·lita, KCl·MgCl2·6H2O no només són dos minerals simpàtics que es donen a llepar als passerells. Són dos minerals estratègics d'ús agrícola. Pot haver-hi un col·lapse del sistema que no ens deixi anar de vacances a algun lloc aspiracional. Però menjar, mengem tots. El potassi del Bages és el nostre liti, la nostra terra rara.
L'any 1851 es va descobrir, per primer cop, el jaciment de potassa de Stassfurt (Alemanya). I enlloc més. Trobar un segon jaciment trencaria el monopoli alemany i portaria importants beneficis. I aquí entra en escena l'enginyer de les mines de Cardona Emili Viader i Soler (Barcelona 1872 - Palma 1943).
L'Emili veia possibilitats de que al Bages es pogués trobar potassa i va intentar convèncer al seu amo, el duc de Medinaceli-Córdoba, Luis Jesús Fernández de Córdoba y Salabert que invertís en la seva recerca. El senyor duc no era un emprenedor, era un rendista que vivia a Madrid i tenia mines, terres (de fet, era el propietari més gran d'Andalusia i d'Espanya) i amics importants, i no estava pel I+D. Que inventen ellos. L'Emili, que sí que era un tipus inquiet, no tenia diners.
Va buscar un soci, el francès René Macary Gay de Laflorance (1881 - 1946) i es van posar mans a l'obra. El setembre del 1911 funden la societat Macay y Viader i a finals de 1912, a la concessió Roumanie (prop de la carretera de Manresa), fent un pou, van trobar una sal de sabor amarg: era la potassa. Van excavar fins una fondària de 68 metres des d'on es va traçar una galeria horitzontal de 30 metres fins tallar una capa de silvinita. Ja la tenien. La notícia va volar. Però continuaven sense prou recursos per fer una explotació minera com calia. Però això ja ho sabien: necessitaven l'esquer i un capitalista. Que nou fou ni català ni espanyol.
Abans d'acabar l'any signen una opció de compra dels jaciments a favor de la francesa Compagnie Bordelaise des Produits Chimiques (la Bordelaise) que els havia de reportar quantiosos guanys directes i en participacions de l'empresa. Mentre la Bordelaise treballava en el primer pou dels nostres amics i feia sondejos pel territori, paral·lelament hi ha tot de maniobres especulatives mal conegudes, estires i arronses i negociacions amb tercers (i amb quarts). Era clar que Viader i Macary tenien el noble objectiu d'embutxacar-se una bona morterada i sortir del negoci (és a dir, fer un pilotasso). La belga Solvay, tant prompte va tenir notícia del descobriment hi va estar molt interessada i va enviar els seus homes sobre el terreny. I finalment, al de febrer de 1914, la Bordelaise i la Solvay van arribar a un acord, per la qual, aquesta darrera se'n feia càrrec i Viader, Macary i la Bordelaise se'n duien lo seu.
La Solvay va contractar al manresà Salvador Felip i Oliver per actuar en nom de la companyia; i al maig 1914, va començar a comparar terrenys a Súria i Callús; entre ells, les vinyes del besavi Valentí.
La història continua, i seria llarga d'explicar. Resumint molt, ve la guerra, el franquisme i una lenta decadència. L'any 1982 les mines passen de Solvay a mans de l'estat, a l'INI, i la decadència s'accelera: es parla de tancar l'explotació, fins que el 1998 es comprada per Israel Chemicals Ltd (ICL); i el 2011, un cop avaluats els recursos disponibles, presenta un projecte d'inversió de 180 milions d'euros anomenat Plan Phoenix.
I tenim tost els papers de l'auca d'una història catalana: el visionari sense quartos, l'hidalgo rendista, la burgesia pàtria desapareguda, el petit propietari rural empobrit, les multinacionals estrangeres què saben on són el negocis, la grisor franquista, la menjadora burocràtica de l'INI... I encara que no surtin a la narració, les masses locals i migrants que fan anar el pic.
Un anticlinal gloriós per a un geòleg
A Lyell, de pas per Súria, li cridà l'atenció la falla del Migmón, però segurament, sense context, no deixava de ser una vistosa estructura. De fet, el que estem veient és una finestra excavada pel Cardener que talla pel mig l'anticlinal de la Serra de Castelltallat-Súria-Balsareny; un anticlinal que conjura dos fets: els esforços cap el sud dels fronts pirinencs i l'ascens diapíric dels dipòsits evaporítics subjacents.
El punt groc marca la situació del pou Cabanasses sobre l'anticlinal. |
Sobre el Migmón, a Cabanasses, la sal és molt propera a la superfície, però no fou el primer lloc on Viader i Macay punxaren. Hem d'espera fins els any 50 del segle passat per veure el perfil de la mítica torreta sobre l'anticlinal que centenars d'estudiants de geologia hem dibuixat en les nostres llibretes, des des Salipota, emulant l'esquema del gloriós Charles Lyell.