Pinzellades d'una campanya geològica periurbana (Terrassa, Vallès Occidental)

El proper febrer farà cinc anys que un conjunt de caramboles que podrien haver tingut un desenllaç molt frustrant van portar la bola blanca a fer real una idea que feia anys que acaronava però que no havia tingut mai prou coratge per fer efectiva: fer-me autònom. Els objectius eren clars: 1) Millorar la conciliació familiar i vital, i 2) Fer que la geologia deixés d'ocupar una posició professional marginal.

Al febrer ja faré un balanç, sols avançar ha estat positiu en el terreny geològic. Amb un peu i mig al món de  la creació de continguts i l'edició de llibres de text de ciències et al., l'altre mig peu, mica en mica ha anat caminant per encàrrecs modestos, però molt interessants lligats a la socialització de la geologia. Enguany, però he tingut la sort d'assumir un encàrrec de l'ICGC de magnitud: Caracterització dels afloraments geològics de les zones urbanes del municipi de Terrassa i la seva conurbació. I la magnitud no ha estat tant sols de càrrega de feina (¡100 quilòmetres quadrats!). El fet de treballar a l'entorn de la meva ciutat ha estat un estímul afegit per moltes raons. I aquí vaig jo. 

Ara que ja he lliurat la feina volia fer-vos una mica de balanç i d'explicar-vos les meves impressions, sobretot des del punt vista del que pot donar de sí en termes de patrimoni la geologia urbana i periurbana de Terrassa, tenint en compte que no eren el tema objecte del treball doncs no puc explicar els resultats tècnics per raons de confidencialitat. El resultat de la feina (això inclou les fotos lliurades) és propietat de l'ICGC. Feina que un cop tractada serà posada a disposició de tothom. Això ja ho ho veureu. Ja avisaria. Paciència.

Som-hi. Però abans una reflexió. Sovint tenim debats sobre què és i que no és patrimoni geològic i jo dic mig en broma, mig seriosament, que ras i curt és qualsevol cosa que un geòleg es trobi i digui, Hòstia! I després pensi que ho ha d'ensenyar a un col·lega. Has de venir a veure tal cosa! D'aquestes n'he trobat moltes. Vegem. Apuntar que en Joan Espuny m'ha donat un valuós cop de mà.

Patrimoni geològic urbà

Una prèvia. Per poder tenir context de la geologia de Terrassa us recomano que llegiu aquest article. 

Val, ok. Perquè l'ICGC vol caracteritzar afloraments geològics urbans? Doncs per la mateixa raó que els no urbans: descriure el terreny, cartografiar-lo i poder gestionar-lo millor. Però la dificultat és que el substrat urbà, a diferència del no-urbà és quasi invisible. A Terrassa som quasi 225.000 persones repartides en una superfície de 75,16 quilòmetres quadrats i d'aquests, 25,86 (el 34,1%) són sòl urbà. Per veure quelcom del substrat he emprat quatre estratègies:

• La primera és que ja coneixia d'alguns punts on el substrat miraculosament aflora. Per exemple.
• La segona és que tots aquests anys, quan passava per una obra on es veia els substrat, feia una foto, fotos que ara he rescatat.
• La tercera ha estat fer a peu, carrer per carrer, tota la ciutat i treure el cap allà on es feia una obra.
• La quarta era revisar a consciència les lleres de la riera de Vallparadís i del transvasament de la riera de les Arenes, a veure si en els talussos o en el tàlveg sortia el substrat. I en efecte. Això m'ha permès constatar com la riera de les Arenes majoritàriament s'està encaixant (ens alguns punts fins a 5 m!) encara en alguns trams també hi ha sedimentació. Problemes indestriables al modificar el perfil de qualsevol curs fluvial.

Veieu el còdol que hi ha al mànec?

Ara es veu millor. Sembla volcànic, però no. Al voltant de les ciutats molts materials litoantròpics et fan ben ballar el cap.

I de la geologia que s'observa, com l'encaixem en el concepte patrimoni geològic? Bé, doncs per una banda caldria descartar els afloraments que un cop identificats fan el seu fet de definir millor la cartografia i per tant la seva conservació no és necessària, i centrar-se en els que tinguin un valor científic i didàctic. Doncs aquí tal vegada el més rellevant són:

• Els punts on aflora el substrat plistocè a la riera de les Arenes. Es tracta de arenites lutíques roges, molt massives amb un mínim de dos nivells de carbonats pedogènics molt potents i ben desenvolupats (amb rizocrecions espectaculars). I aquí crec que un bon anàlisi i correlació d'aquests nivells pot donar llum a establir diferents estatges climàtics i/o eustàtics en el desenvolupament del ventall al·luvial quaternari de la riera de les Arenes.
• I la vessant pedagògica? Com les torrentades poleixen el substrat, les condicions d'aflorament són molt bones i fan de bon explicar. El problema és que per al gran públic l'accés és complicat i l'entorn insalubre. Per sort, al Parc de Vallparadís, que és un parc urbà molt concorregut, he trobat un aflorament molt bo que segur faré servir en alguna activitat divulgativa. Nota: són afloraments que un dia poden desaparèixer.
  

Dues seqüències quaternàries coronades per sengles nivells pedogènics al Parc de Vallparadís. 

Com veieu estic fent un valoració molt qualitativa, a ull, del que és patrimoni, doncs encara no hi ha bones eines per valorar d'una forma més quantitativa i sistemàtica el patrimoni local. Quan em jubili ja tinc tema per la tesis.

Patrimoni geològic periurbà

La quantitat d'afloraments interessants que es poden observar en un perímetre de tant sols 500 m que rodegi el casc urbà és senzillament espectacular. Sovintegen el marge dels barrancs i els talussos dels vials de les urbanitzacions i camins. Dic 500 m per que és una distància accessible per a tothom a peu o amb transport públic. Alguns estan a tocar d'escoles i instituts i algun docent inquiet segur que els podria treure suc didàctic. Alguns ja els coneixia i n'he parlat en articles com aquest. 

Els afloraments la zona periurbana bàsicament presenten dos tipus d'interès didàctic: 

• Llocs on el paleorelleu messinià ha quedat fossilitzat (en alguns punts, de forma espectacular).
• Diversos punts on s'observen molt bé fàcies i estructures sedimentàries pròpies dels ventalls al·luvials.

Un paleorelleu messinià de llibre.

Tota l'escata d'encavalcament de la Serra de les Pedritxes-La Pineda és un tresor

En altres ocasions he esmentat les Pedritxes . El seu interès geològic és més o menys intuït o "els sona" a molts geòlegs amb els que he parlat del tema, però crec que realment som davant d'uns espai d'altíssim interès del que poc o gens s'ha avançat en quan a recerca des de la dècada de 1980. Aleshores es va constatar la presència de vulcanisme riolític eruptat en una plataforma continental siliciclàstica. I alguns afloraments d'intrusions riolítiques i ignimbrites són de llibre. Caldria que algú ho tornés a posar la banya.

Cendres ordovicianes.

Una degradació ambiental i social molt dura

Aquest campanya m'ha portat a recórrer a consciència indrets on feia anys que hi havia estat i d'altres on no havia estat mai. I la veritat és que hi ha moments en que l'ànima se't cau a terra. 

• La ciutat urbana i periurbana s'expandeix sense límit aparent. La urbanització de Can Colomer va quedar aturada amb la crisi del 2008 però arrenca de nou. Tota la zona al llarg de la riera del Palau, entre Terrassa i les Fonts serà urbanitzada i ja han començat els moviments de terra. Un terreny agrícola menys.
• La hiperfreqüentació del rodal té impacte. Durant la pandèmia molta gent ha descobert el rodal de la ciutat i això en principi està bé. És un servei ecosistèmic a favor de la salut física i mental dels ciutadans. Però hi ha una fracció d'aquesta gent que no té un comportament responsable: deixalles arreu, sorolls i sobretot, circulació en bicicleta fora de les pistes causant greus problemes d'erosió.
• Després d'un temps on semblava que amb l'aparició de les deixalleries, a mitjans de la dècada de 1990, el problema dels abocadors il·legals s'havia frenat torna a ser un desori increïble.
• Un dels llocs preferits per abocar deixalles torna a ser la llera de les rieres, a les que cal sumar una plaga embussadora a de tovalloletes humides. Com hi van a parar? Cal prohibir aquest producte presumptament biodegradable.
• I per últim, i el més impactant, és l'aparició discreta de barris de barraques, autèntics Trenchtowns. Grups d'infravivendes que ocupen espais marginals entre autopistes, sota els ponts i en talussos de rieres i que posen en evidència de que la misèria mossega molt fort. 

Encara ens passa poc.

De Kodiak Butte (Mart) a Roca Giberta (Talamanca): deltes Gilbert pel sistema solar

Mireu aquestes dues imatges. La primera es un promontori anomenat Kodiak, al cràter Jezero, a Mart, i la segona és la Roca Giberta, a Talamanca (Bages).

La semblança és tant sorprenent que d’entrada em donen ganes reformular del principi de l’actualisme (que segur que algun geòleg planetari ja ha fet abans, per que tampoc sóc el més llest  de la classe), i que digués quelcom com ara “els processos geològics que tenen lloc en l’actualitat a la Terra han ocorregut de forma similar al llarg de la seva història, i així mateix també en altres planetes rocosos quan s’han donat condicions físiques equivalents”.

Abocar runa per un terraplè

Bé, però què són aquestes dues estructures? És el que se’n diu un delta tipus Gilbert, encara que lo de delta s’ha d’agafar amb pinces, per que un delta acostuma ser una estructura molt gran i complexa i això que veiem, en els dos casos, és quelcom molt acotat en l’espai i el temps dins d'un delta. Recordem que un delta és una estructura fractal un lòbul suma de lòbuls a diferents escales. Talment com un bròquil. A Kodial Butte veiem una floreta del delta del cràter Jezero i a Roca Giberta veiem una "floreta" del delta de Sant Llorenç del Munt.

Intentem entendre què són i com s’han format les imatges inicials. Imaginem que es vol reomplir el clot d’una pedrera abandonada amb runa. Els camions es posen al caire del talús cul enrere, inclinen la caixa i deixen anar la seva càrrega d’àrids. La càrrega caurà talús avall, cercant un pendent d’equilibri, però més o menys quedarà adossada al talús i asimptòtica a la base. Amb el temps, descàrrega a descàrrega, la plataforma creixerà i el camió cada cop haurà d’anar més lluny a abocar la runa. Les primeres descàrregues són ara el ferm regirat i compactat per l’anar i venir de la maquinària.

Aquesta foto, per exemple, correspon a successius abocaments de runa al talús de la riera del Palau a Terrassa i es veu força bé com cada camionada forma una capa asimptòtica a la llera. 

Què passaria si el camió aboqués la runa a una massa d’aigua? I si en comptes d'un camió fem que una rierada porti detritus al mar? Depèn una mica de la densitat de les aigües que es troben, però en situacions en que les densitats de l’aigua fluvial i marina són similars (homopícniques), la fracció pesada decanta molt ràpidament (fa quasi el mateix que he descrit), però la fracció fina forma una ploma tèrbola que es manté en suspensió durant un temps (no massa) i que acaba dipositant-se per decantació “després”, tant en l’espai com en el temps, és a dir: un cop ja s’han sedimentat els sets asimptòtics grollers i davant d’aquests, formant una catifa de sediments fins.

Oblidem-nos definitivament de camions i runa pensem en un curs d’aigua que aporta grava, sorra i fang a una massa d’aigua (riu, llac...). Cada rierada adossa una capa de grava al talús i decanta una catifa frontal de fang sobre la qual van avançant els sets. En condicions estables, la plataforma creix guanyant terreny a la massa d’aigua. Ara aquí entra un altre factor que és la part de plataforma guanyada que  queda exposada per sobre l’aigua. Aquí no hi ha roderes compactant i regirant, aquí el que hi ha és un retreballament per part de la dinàmica fluvial i costera. D’aquesta manera, si fem un tall longitudinal en el sentit del creixement d’un delta Gilbert es poden distingir tres zones molt clares: la plana deltaica a la part superior, amb una estratificació tirant a horitzontal, però amb totes les particularitats pròpies de medis de transició continentals/marins (paleocanals, estratificació creuada, ripples, cossos lenticulars, granulometries més variades...), un front deltaic format per sets asimptòtics de granulometria grollera i un prodelta de materials fins i estratificació fina massiva.

Aquest esquema de l’article Fàcies sedimentàries i estratigrafia de seqüències de deltes tipus Gilbert de gra gruixut dins de la conca de Potenza del Pliocè (Apenins del Sud, Itàlia) conté tots els elements propis d’un delta Gilbert. 

A Mart no hi anirem pas, però una visita a Roca Giberta val molt la pena. Sens dubte és un de millors exemples, amb un alt valor didàctic, d'un delta tipus Gilbert que tenim a Catalunya. The best Gilbert delta in town!

Itinerari recomanat

Es pot arribar al peu mateix de l’aflorament per una pista forestal (traçat continu) que surt del casc urbà de Talamanca, darrera el castell, però cal tenir en compte que hi ha alguns trams que estan en mal estat. Caminant des del poble són uns 40 min. Des del poble ja es veu la cinglera en la llunyania.

Sigui en cotxe, a peu o en BTT recomano deixar la pista en una un pla amb molt bona vista i continuar per una pista abandonada força embardissada (traçat discontinu), sobretot al començament, que va per costat sud-est del Torrent del Moli del Menut. D’aquesta manera és té una vista panoràmica de l’aflorament i quelcom de visió de la secció transversal de l’estructura i es "va fem zoom" fins situar-se ja al peu de l'aflorament, a la balma de Roca Giberta.

D'entrada crida l'atenció que els sets del front deltaic són d’una gran regularitat. 

Fixant-se molt es veu, però, com alguns sets tenen cicatrius lístriques pròpies de les esllavissades. Més visible és el “graó” que divideix l’estructura en dues zones. Sense més dades llenço la hipòtesis de que marca una baixada relativa del nivell del mar.

En arribar al peu de la Roca, que forma una balma magnífica, ens enfilem pel prodelta. S’observa una estratificació arenítico-margosa massiva, molt rica en fragments vegetals ferruginitzats, foraminífers, bivalves, briozous, etc. 

Un dels punts més interessants és un llentió de grava que hi ha intercalat, fruit, probablement, d’una esllavissament del front deltaic cap el prodelta. Ens permet observar la gran requesta que tenen els substrats durs en un “desert” de fang i com aquest va ser colonitzat per nombroses espècies incrustats i perforadores.

Es pot grimpar fins el contacte del prodelta amb el front i seguir-lo unes desenes de metres

fins que la vegetació impedeix continuar.  Crida molt l’atenció l’elevat grau d’arrodiment, la pràctica absència de fins a la matriu i l’excel·lent granoclassificació negativa de cada set. 

En resum, un aflorament de gran qualitat a la zona mitjana del delta eocè de Sant Llorenç del

Munt, visita que podeu arrodonir passejant pel bonic casc antic de Talamanca i fotent-vos un

tiberi a la fonda (servei que a Mart, ningú ofereix).

Passejades de geologia, paisatge i cultura 2023

Enguany continuem amb la programació de passejades de geologia, paisatge i cultura ja amb plena normalitat. I com sempre, gràcies a la iniciativa de l'aula de natura La Muntada. Bé, aula de natura i moltes coses més!

A mesura qeu s'acostin les dates de cada activitats anirem facilitant un enllaç per a la inscripció.

Enguany combinem els clàssic de més èxits amb tres novetats:

-Ratres de bèsties de l'abisme. Explorarem els fongs fangosos del prodelta de Sant Llorenç del Munt en busca dels rasques que van deixar els animals que hi vivien.

-Aigua que et beus i que no veus. Aprendrem sobre el cicle de l'aigua a la Vall d'Horta a partir de la relació que hi ha entre roques, fonts, avencs, rierols.

-Taller de sketching geològic. Això és ben diferent. No anem a explicar geologia sinó que ens iniciarem a dibuixar-les!