dissabte, 17 de juny de 2017

Viatge al centre de la Terra(ssa). Capítol II: el mapa geològic de Domènec Palet i Barba vist 122 anys després

La ciència és com una cullereta intentant buidar un mar de natura. Per més que en treguis, el nivell de l’aigua no baixa. I aquí està la gràcia: per cada interrogant que es resolt, la pròpia acció de recerca, implícitament pel camí en va obrint de nous. Alguns són complexos i altres tenen respostes senzilles i intuïtives.  I així tots podem fer recerca. Tenim la imatge de que un investigador es una persona en nòmina resolent qüestions complexes i fent anar aparells cars, però no té perquè ser així. I si no penseu amb algun dels treballs recerca senzills, econòmics i brillants dels nostres alumnes de batxillerat (també es produeix molta runa sense sentit, però la culpa és dels seus tutors, que són llicenciats en alguna disciplina científica però que no tenen ni puta idea de què consisteix el mètode científic).

Per això em cauen bé personatges diletants con en Domènec Palet i Barba (Terrassa, 1872 - Barcelona, 1953). Provenia d’una família pagesa acomodada (de Can Palet de Vistalegre) i bàsicament es guanyà la vida com advocat i polític (dins el catalanisme progressista i republicà, s’enfrontà al totpoderós cacic reaccionari Alfonso Sala). Però en el fons, ell era un geek de la geologia que amb un formació de partida molt bàsica feu moltes aportacions pioneres. En les seves pròpies paraules:

«Ya saben que mi carrera es de abogado; pero, no obstante mi inclinación, por afición me dediqué al estudio de las ciencias naturales y geológicas ya desde los primeros tiempos de mi vida estudiantil, siguiendo en el principio las orientaciones del sabio catedrático señor Odón de Buen. Desde estudiante vengo dedicándome a las investigaciones geológicas.» (El Diluvio, 29 de juny de 1927)

I així l’home, amb la màxima formació acadèmica que en geologia aleshores es podia assolir a la universitat (no superior a la de qualsevol batxiller actual que hagi fet Ciències de la Terra) i molt autodidactisme, quan tenia una estona lliure, es dedicava a recórrer amunt i avall amb passió la comarca de Terrassa fent les seves recerques. 

«Con los elementales conocimientos teóricos con que salí de la cátedra y los nulos prácticos que proporciona nuestra enseñanza oficial, emprendí hace tres años y medio con más ardor que ciencia y sin más guía que las que las publicaciones de la Comisión del Mapa Geológico, durante las vacaciones escolares, frecuentes excursiones por los contornos de Tarrasa é inmediaciones de los pueblos vecinos [...]» Estudio del terreno pliocénico de Tarrasa y de sus relaciones con las formaciones contíguas (1895).

Avui llegir els seus articles ens pot fer somriure per sota el nas, tant pel llenguatge arcaic i enrevessat de l’època com per la interpretació d’edats i estructures que aleshores tot just es començaven a comprendre. Però és un treball seminal i que entre altres coses útils encara avui, ens descriu un territori que ja no existeix. Terrassa era un poble gran i el seu rodal no tenia la densitat forestal actual: tota la geologia que jau emboscada o sota l’asfalt aleshores estava a la vista. I els fòssils també. Es força sorprenent llegir la crònica d’excursions matinals per l'entorn egarenc i que expliqui com tornaven de carregats de dents i cranis trobats per atzar com qui no vol la cosa. La pràctica de l'excursionisme científic el dugué a fundar, junt amb altres, el Centre Excursionista de Terrassa l’any 1910.

I ara anem al moll de l’ós i que és el que motiva aquest article. Feia uns anys que en Palet i en Cadevall, un antic professor seu de botànica Can Colapi, havien descobert l’impressionant jaciment pleistocè de Vallparadís i el canonge Almera instà a Palet investigar-lo a fons per poder incloure aquesta informació en la memòria que havia d’acompanyar el full del Vallès Occidental del mapa geològic de la província de Barcelona (full que no es publicà). El nostre heroi es va posar a pencar de valent fent treball de camp sistemàtic entre les vacances de Nadal de 1891 i maig de 1894, i finalment publicà la memòria Estudio del terreno pliocénico de Tarrasa y de sus relaciones con las formaciones contíguas (1895).

L'estudi inclou dos talls i un esquema a escala aproximada 1:5000 que es podria considera el primer mapa geològic de Terrassa, que tal com he dit al començament, es va realitzar en un moment en que el casc urbà era molt més petit que l’actual i la litologia aflorava extensament, podent determinar-la molt millor. De fet, si el comparem amb del IGME i el ICGC em crec més el del Palet. 
Mapa original de Domènec Palet i Barba. El primer mapa geològic de Terrassa conegut .
El problema del mapa de Palet és que està fet sense base topogràfica, amb les proporcions i orientacions més o menys a ull segons ell anava cartografiant. A primera vista, si coneixes una mica Terrassa, ja veus que hi ha illes de cases que estan desproporcionades i d’altres amb contorns deformats. Per resoldre-ho em vaig proposar l’exercici de reajustar el mapa sobre un base cartogràfica real mitjançant un programa de GIS. Això es pot fer a còpia de resituar punts del mapa antic que es puguin identificar (cantonades d'illes de cases, masies, cruïlles de camins, aiguabarreig de dues rieres…) sobre la base cartogràfica vigent. 

En primer lloc ho vaig fer amb QGIS, però per alguna raó que no entenc, en acabar de marcar el núvol de punts, no hi havia manera de visualitzar el mapa samplejat de Palet i el programa petava. Així que ho vaig fer de nou amb Global Mapper.
Es va recalibrar el mapa identificant 159 punts!
El resulta és aquest:

Déu ni do el nivell de deformació! Això feia que el mapa resultant fos un galimaties grisós molt poc comprensible i el que calia era vectoritzar el contorn  de les litologies i veure-les damunt la cartografia vigent per tenir una idea de per on Palet les situava. Com això de vectoritzar es molt més versàtil amb QGIS que amb Global Mapper, vaig exportar el mapa de Palet deformat a GeoTIFF, i ara sí, vaig poder obrir-lo amb QGIS i anar dibuixant els contorns. I ara tenim el mapa  geològic de Terrassa del 1895 sobre la base cartogràfica actual:

I què i veiem, sobretot comprant amb el del ICGC? Doncs algunes coses força interessants. 

1. L'ICGC fa acabar el miocè no gairebé més enllà de la riera del transvasament de la riera del Palau, però Palet l'observà més enllà, i de fet crec que s'hi ajusta molt bé: a qualsevol rasa que s’obri a l’est del Parc de Sant Jordi el miocè aflora.
2. L'CGC ignora l'existència de l'aflorament miocè de Turó de l'Argila. En l'anterior article ja n'hem parlat i no cal dir res més.
3. Palet observà que la petita carena que hi ha entre el torrent de Vallparadís i el Torrent de Can Palet era miocena. Encara ara, en alguns punts com sobre les instal·lacions esportives de  Can Jofresa es pot veure. En la cartografia de la tesi de Rogelio Linares també està representat.
4. El promontori on és situa el Monument de la Dona Treballadora és un turó miocè.
5. Aquesta és bona: el plistocè no solament aflora a l'entorn de Cal Guardiola, també al llarg de tot el torrent Monner, i per tant, és un possible indret a prospectar paleontològicament.
6. I per últim, Palet localitzà un altre petit aflorament plistocè al marge del Torrent d'en Pere Parres.  I un altre encara més petit a la Muntanyeta. Uns altres espais a tenir en compte.

Del que no es va adonar Palet és que el Puig Novell també era miocè, però és que al 1895 ja estava engolit per la trama urbana...
______________
Post scriptum. Estava acabant aquest article quan m'assabento que l'ajuntament de Terrassa penjat a la xarxa alguns mapes topogràfics força anteriors a 1930. Ens seran molt útils pel proper capítol!

divendres, 19 de maig de 2017

Viatge al centre de la Terra(ssa). Capítol I

Com la cosa es llarga, aquesta entrada la farem a pams. Comencem pel primer

Les cinc ciutats més poblades de Catalunya són Barcelona, L'Hospitalet de Llobregat, Badalona, Terrassa i Sabadell. Per què aquestes i no unes altres? Tenen algun punt en comú que ho hagi
determinat així? Si ho preguntes a un científic social probablement et donarà bons arguments històrics, econòmics… però jo us remetré a un fet radicalment pretèrit, a un factor geològic anterior a l'existència de l'assentament humà: les cinc ciutats estan edificades sobre ventalls al·luvials.
El tramat més clar visualitza les àrees més planes i uniformes: els ventalls al·luvials/fluvials i les planes d'inundació. 
Gran part de Barcelona i Badalona son sobre la coalescència de petits ventalls al peu de Collserola i la Serralada de Marina. L'Hospitalet també (el "samuntà"), i s'ha expandit ocupant el delta del Llobregat (la "marina"). Terrassa neix i creix sobre el ventall de la riera de les Arenes, un con de dejecció que té l'àpex a Matadepera. I Sabadell és sobre la coalescència del ventall de la riera de les Arenes amb el del riu Ripoll, ventall que arriba fins a Ripollet.
Els ventalls al·luvials de la riera de les Arenes-riu Ripoll s'expandeixen omplint una depressió limitada per fractures aproximadament perpendiculars a la falla del Vallès. Els relleus més alts de l'oest formen la Serralada Transversal Vallesana. El Pla de Terrassa ocupa una "subsemifossa" dins d'una semifossa més gran, la del Vallès-Penedès. No hi ha gaire bibliografia sobre aquest ventall (edat, formació, dinàmica...), fora de la monumental tesina inèdita Caracterización geotécnica de los terrenos situados en el llano de Tarrasa y alrededores (Vallés occidental, Barcelona) d'en Rogelio Linares i és sens dubte una qüestió d'estudi interessant que tindria aplicacions pràctiques (riscos, hidrologia, paleoclimatologia, arqueologia...) Els "illots" en blanc corresponen a afloraments de materials miocens, el substrat. 
Els ventalls tenen una topografia bastant suau, oberta i uniforme, només alterada per les rases les rieres que els travessen longitudinalment. Donat que experimenten canvis significatius a escala històrica l'estudi de la seva evolució és molt suggerent. No som gaire conscients que tenen afectes sobre l'evolució de les ciutats i el territori agrícola i forestal que les envolten, s'acostuma a obviar ens els estudis arqueològics i històrics generalistes. El canals migren, es divideixen, es perden... els lòbuls creixen en vertical, s'expandeixen, els colonitza la vegetació...  Fundar sobre ells una ciutat té avantatges i inconvenients. Conformen territoris fèrtils fàcils de conrear, pasturar i comunicar. Poden expandir-se sense obstacles topogràfics remarcables i per això les ciutats més grans de Catalunya estan sobre ventalls. Però paguen dos preus molt cars: el risc de rierades i que en una plana és més difícil defensar-se de l'enemic. Com és divulgat, la Barcino romana fou fundada sobre el Mont Tàber, un petit turó de roques miocenes, com Montjuïc,  que sobresurt com un illot uns pocs metres per sobre del pla de Barcelona.

I a Terrassa, quina estratègia van emprendre els primers pobladors? Avui el casc urbà de Terrassa és tan gran que s'ha estès fora del ventall de la riera de les Arenes ocupant els turons miocens de la Serralada Transversals Vallesana. Els veïns de La Maurina, Can Boada, Can Parellada, la meitat oest oest de Can n'Aurell, etc. coneixen bé els seus carrers costeruts. En aquest article agafarem com a referència la vila que va des dels seu origen medieval fins a finals del s. XIX, limitada al nord per la via de la RENFE, al sud per la carretera de Montcada, a l'est pel Torrent de Vallparadís i a l'oest per la riera del Palau, és a dir els  barris del centre de Terrassa. Aquest casc urbà antic ocupa part del que s'anomena el "Pla de Terrassa", la rampa mitjana de del ventall al·luvial de la riera de les Arenes.

D'esquerra a dreta (a partir de de dades del (c) ICGC): MDT del Pla de Terrassa partir de les dades LiDAR. Observeu que el sector nord és més pla i regular. Sobre el model anterior, Terrassa l'any 1946. Terrassa en l'actualitat: sols queda un retalló del del ventall de la riera de les Arenes sense edificar, a l'àpex.
Si fem una anàlisi més acurat de la topografia, el Pla de Terrassa no és uniforme. Hi ha tres elevacions que sobresurten: el Turó de l’Argila (al cim del qual hi ha l'Escola Pia), el Puig Novell (on hi ha la CECOT) i l'illa de cases que conté l'ajuntament; fixeu-vos que per accedir al pati de l'ajuntament des del raval de Montserrat heu de superar un desnivell d'un parell de metres. Li direm Promontori de de l'Ajuntament.
Terrassa l'any 1870 segons un mapa de la Mina d'Aigües. Aleshores Terrassa i Sant Pere eren dues viles independents. Podeu observar el traçat del futur barri de Ca n'Aurell, entre la Riera del Palau i el Torrent del Batlle (carrera Faraday, aproximadament). Aquest torrent marca un límit morfoestructural: a l'est el ventall de la Riera de les Arenes (el Pla de Terrassa) i a l'oest els turons miocens de la Serra de les Aimerigues. També marcava el límit municipal entre Sant Pere (que tenia un terme molt gran) i el de Terrassa (que era un enclavament petit dins del de Sant Pere).
Quina és la natura geològica d'aquests tres turons? Són illots miocens?  Són terrasses altes, més antigues, formades per graves grolleres més resistents? Tenen un origen tectònic/estructural? Antròpic? Si ho mireu al mapa del ICGC us enganyareu. Tot és ventall, no distingeix res. I no és així.

En referència al Turó de l'Argila i a la seva deficient cartografia ja li vaig dedicar un article: és miocè i es pot observa encara in situ. En encara més: l'any 2015 durant unes obres a l'antiga seu del Diari de Terrassa aflorava molt bé, i en unes altres de fa uns mesos en un solar proper, també.
Obres al Turó de l'Argila (foto de Ferrran Mota)
Respecte el Puig Novell he pogut resoldre la incògnita fa ben poc gràcies a dues dades: actualment hi ha un solar en obres a la base sud i s'observa el miocè aflorant; i el que és més determinant: fa poc l'ICGC ha penjat en obert els sondeigs de la prolongació del FGC. En aquest sondeig, per exemple, situat prop de la Casa Matalonga, el miocè (caracteritzar pel seu to marró verdós) es troba directament a sota del rebliment antròpic.
A Terrassa, com distingir si un aflorament urbà és quaternari o miocè? Les argiles quaternàries acostumen a ser de color marró fosc o rogent; i les rudites, són graves poligèniques.  Les argiles miocenes acostumen a ser de color ocre, marró clar, verdós o grisenc. Les rudites tiren a bretxes i els cairells són sobretot de materials metamòrfics. Aplicant aquest criteri, om pot interpretant més o menys els sondejos del ICGC per la descripció dels materials. Això seria un aflorament miocè a la cantonada del Carrer Puig Novell amb el Portal Nou. 
I respecte el Promontori de l'Ajuntament, doncs, resulta que tenim un sondeig al carrer Gaudí, al costat est, i un altre a la Plaça Didó, al nord; i el miocè -les argiles verdoses- es troba a uns 15-18 m de fondària. Per tant, caldria recórrer a una explicació geomorfològica i/o antròpica, com per exemple que hi hagués terrasses amb conreus o apilament de terres procedent de l'obertura de la Rasa (després en parlarem)

Doncs resulta que els dos nuclis històrics de la nostra ciutat, Sant Pere (on es fundà la romana Ègara sobre un assentament rural ibèric) i la Vila del Palau de Terrassa, van obviar aquestes tres atalaies i van seguir una altra estratègia vàlida: assentar-se entre dos torrents que els feien de fossat naturals. La confluència dels profundament encaixats torrent Monner i el torrent del Vallparadís conformen una mena de proa. Aquí es fundà el nucli d'Ègara, tot i que, cal dir que les restes arqueològiques apunten a que Ègara era una civitas sine urbs, és a dir, que no hi havia una ciutat com a tal sinó que on ara hi ha les esglésies del Sant Pere hi havia un o més edificis que actuen de centre de poder sobre un ampli terme rural. Una mica com aquests municipis del Solsonès on el "poble" el formen l'ajuntament, l'església, una masia una mica més gran (potser fortificada, que té la fonda), una era per fer la festa major i la resta de gent viu en cases aïllades.

El cas de la Vila del Palau és molt més interessant perquè la transformació urbanística ha esborrat els antics torrents i ha difuminat la topografia i res és evident. Hi ha diversos treballs que a partir de fonts arqueològiques i històriques fan una descripció geogràfica de l'entorn (com exemple, Terrassa medieval. La vall de Terrassa) i permeten tenir una "foto" del moment. Però trobo que falta enriquir-ho amb dades més "físiques" i quantitatives que ho afinin. Així, per exemple gràcies als arxius LiDAR en obert om pot obtenir una topografia molt acurada i després trastejar les dades amb programes de GIS per intuir una mica més la paleogeografia. Us faig un resum històric i us l'enriqueixo amb algunes imatges obtingues a partir de dades LiDAR. Res exhaustiu ni massa acadèmic. És un divertimento que veureu en propers capítols.

dimecres, 22 de març de 2017

Arqueosísmica a les Esglésies de Sant Pere de Terrassa? Una hipòtesi de treball (Vallès Occidental)

A Catalunya vivim en una aparent tranquil·litat sísmica. No som ni a Sant Francisco ni a Tokio. Ni tant sols a Granada. Però tampoc estem al mig del crató escandinau: en temps històrics, al s. XV, hi hagué una crisis sísmica devastadora.

Els testimonis escrits i han permès fer una reconstrucció força acurada dels fets. Jo us recomano el treball de síntesi impulsat per l'ICGC Els terratrèmols dels segles XIV i XV a Catalunya.
El primer sisme documentat és de 1373, a la Ribagorça. El març i maig de 1427 en tingueren lloc dos més, amb epicentre a Amer i Olot, respectivament; el dia de la Candelera (2 de febrer) de 1428 ocorregué el terratrèmol més intens que ha patit Catalunya i del que en tinguem constància documental; i finalment, el maig de 1448 un altre amb epicentre prop de Granollers.

El de 1428 tingué l'epicentre prop de Camprodon i no fou cap broma: assolí una intensitat de IX i una magnitud de 6,5. Causà més de 1000 morts i la destrucció de molts edificis, no solament dels Pirineus orientals, sinó també de llocs tant allunyats com Barcelona: l'esfondrament del rosetó de la catedral de Santa Maria del Mar matà entre 20 i 30 persones.

De fet, Santa Maria del Mar conserva evidències en el seu parament de com fou afectada pel terratrèmol i és un punt de d’observació clàssic, doncs, encara que un edifici no s'enruni (que a més s'enruna d'una manera determinada), les deformacions que deixa, les marques arqueosísmiques, són molt característiques. Aquestes es troben recollides en l'anomenada Taula de Classificació d’Efectes Arqueològics de Terratrèmols (Earthquake Archaeological Effects, EAEs). 

Taula de Classificació d’Efectes Arqueològics de Terratrèmols
Jo rumiava que si havia afectat a Barcelona, perquè no podia haver afectat a Terrassa i haver deixat evidències en els (pocs) edificis de la ciutat anteriors al s. XV que es conserven, com el conjunt monumental les Esglésies de Sant Pere. 

D'esquerra de dreta: Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria.
Doncs bé, que també havia afectat Terrassa està documentat. Així per exemple, a causa de la gran inquietud que causà entre la població, a l’abril de 1427 es proclamaren edictes contra el joc, la blasfèmia i el juraments: les mesures típiques antisísmiques de l’època. Però el que causà malvestats fou el terratrèmol de la Candelera, principalment a l’església de Santa Maria. Segons consta en els documents parroquials s’hi diu:

«Havent ocorregut un espantable terratrèmol i de gran durada, els honorables consellers d’aquesta vila de Terrassa, anaren a l’església del Monestir de Santa Maria i no feren oració a Nostre Déu i Senyor i que ens perdoni i ens llevi per la sua misericòrdia infinita de la plaga del terratrèmol i determinaren anar en professó a Montserrat per implorar sa divina gràcia».

I en un altre document es descriu l’estat lamentable en que quedà Sant Maria i com s’hi deixà de fer missa:

«[…] que com la Sgleya de Madona Santa Maria de Terraça fos en mal disposició é govern, e dirubida en alguns lochs e fos perillós de hoyr lo offici divinal, dins la dita Sgleya, que sia bona cosa e rehonabla que en aço se provehis e que una vegada sia feta instància que la dita Sgleya dia hobrada e adobada en la manera ques pertany e que sens perill hom shi puxa stare que lo ofici entretan se faga en la Sgleya de Mossennyer Sant Pere la qual es assats ffort e tal que sens dupte e perill si pot bon estar e que si los administradors del priorat de Madona Santa Maria no solen dar cap ni consell en aço que los sien cessades les rendes de pagar fins que jàcen ço que deuen […]»

Al final l’església de Sant Maria fou adobada per poder dir missa. De fet, el conjunt de Sant Pere, com tots els monuments mil·lenaris a passat/patit/fruit etapes de degradació, restauració i també, d’excavacions arqueològiques. Són especialment remarcables les campanyes d’en Puig i Cadafalch (1906 -1929) i el Pla Director (1995-1997). En aquesta article de la wiki i en aquest llibret podeu fer-vos una bona idea de les vicissituds del conjunt monumental.

Arribats aquest punt jo em faig la pregunta: és possible que s’hi puguin apreciar avui en dia marcadors arqueosísmics, és adir: ja entenc que les parets que van caure i s’han aixecat de nou es podrà observar una discontinuïtat en el parament, però en aquelles estructures que no s’enrunaren, sinó que sols es deformaren, s’hauran conservat marques?

Tinc la sort d’haver compartit aula a l’insti amb una de les persones que més bé coneix aquest conjunt, l'arqueòloga Gemma Garcia, i em confirmà que tot i ser conscients dels desperfectes que ocasionà el terratrèmol, i que molts d’ells no foren restaurats fins l’era Puig i Cadafalch, de manera específica no s'ha enfocat cap estudi arqueosísmic. El resultat dels intensos estudis arqueològics es publicaren el 2009, La seu episcopal d’Ègara. Arqueologia d’un conjunt cristià del segle IV al IX, i quan s'arriba al darrera apartat es diu: "Epoca moderna. Segles XIV-XVIII. A la zona sud-oest de l’antiga àrea residencial hem observat l’arrasament de les antigues edificacions i un terraplenament general on es construeixen noves edificacions que configuren una trama regular, sense determinar del tot la seva funcionalitat." Aquest arrasament té a veure amb el sisme?

No és la meva àrea de coneixement però una tarda de dissabte que tenia un parell d'hores vagaroses vaig pensar que podria fer l'exercici d'arribar-m'hi d'intentar localitzar alguna estructura de deformació. Així doncs, taula EAEs i càmera en mà vaig resseguir el monument. Res sembla massa evident. A primer cop d'ull, un dels marcadors més clars, els desplaçament de dovelles, no el sé veure; així que totes les estructures de deformació que mostraré poden ser generades per causes no sísmiques, pel que cal ser molt cautelós a l’hora d’interpretar-les. En primer lloc caldria contrastar-les amb tècniques de geologia estructural per determinar les trajectòries de deformació i que aquestes siguin congruents entre si. A més, també s’haurien de confrontar amb dades arqueològiques, paleosísmiques, arquitectòniques, etc. per poder extreure conclusions fiables.

En tot cas, si algú s'ho prengués més seriosament i arribés conclusions positives penso que això afegiria un altre punt de valor científics i històric al monument i podria ser objecte de visites de geòleg, enginyers del terreny, etc.

Aquí van:

Bombament de la façana oest de la rectoria, que antigament formava part de la Catedral de Santa Maria.
Inclinació manifesta de la façana oest de Sant Miquel

Aparent desplaçament d'un pany de paret a la façana oest de Sant Miquel
Escantonats en els arcs de Sant Maria. N'hi ha una mica per tot arreu.

dijous, 2 de març de 2017

Mina de baritina de la Bòfia de Coll de Pal -i una mica de nostàlgia crítica- (Berguedà)

Ja havia estat a aquesta mina de baritina de Coll de Pal feia uns trenta anys. Ho veus i tens un flaix. La vida et passa per davant: zooooooom! I el collons a terra. En acabat us explicaré una batalleta de quan era nano. Ara anem al tema.   

La mina de baritina de la Bòfia de Coll de Pal s'obrí l'any 1906 i s'explotà intermitentment fins el 1978. S'hi feren feines en galeria i a cel obert, com testimonien les estretes rases NE-SO. El que resta penso que té un alt valor didàctic: l'explotació es prou petita i permet tenir una visó global de la mineralització, les estructures geològiques són força clares i fàcils de reconèixer, l'aflorament no està emboscat, l’accés és fàcil, conserva algunes construccions mineres i hi ha una escombrera on recollir mostres sense haver d’anar pel món trinxant les coses.

Arribar a la mina és senzill. Uns metres abans del refugi de Coll de Pal, venint de Bagà, una pista surt a mà esquerra i en uns 700 m ja hi ets.
El punt groc marca la posición de la mina. Dcc: dolomies noduloses i lutites devonianes (formació Compte). Cagl: gresos, microconglomerats y lutites carboníferes (formació Bellver). (c) ICGC.
La mineralització consisteix en llentions de baritina d’ordre decimètric i mètric al si de dolomies devonianes. Aquestes cossos tenen un contorn corrosiu, són més o menys coherents amb l'estratificació i estan interconnectats pel diaclasat.
Llentió decimètic sobre la boca de la mina. Per una banda s'observa que és coherent amb l'estratificació i per l'altre, com creix a favor d'una diàclasi.
Al voltant de cada massa de baritina i ha una aureola mil·limètrica més o menys uniforme de sulfurs, quars i cristalls aciculars de calcita; i ja dins els primers centímetres de la baritina, om pot veure disseminacions (“puntets”) de sulfurs de coure i altres metalls. La baritina es presenta en agregats radials de cristalls espàtics, fins a mida mètrica. Dins les bossades es pot observar algun cairell aïllat de dolomia i de la pròpia baritina, com una mena d'intraclastes.
Bossada de baritina. S'observa com la ferrodolomia en contacte amb la baritina té una pàtina més fosca formada per sulfurs, quars i cristalls aciculars de calcita. També s'aprecien clastos de dolomia dins la mineralització.
L'alteració dels sulfurs de coure dona lloc pàtines de malaquita. Altres minerals que es poden trobar són atzurita, galena, calcopirita, tetraedrita, pirolusita, cervantita i estibiconita.
El marc general és de dolomies gris-blavoses devonianes (formació Compte), mentre que la mineralització en si s’enclava més concretament dins una franja decamètrica de dolomies marronoses que té un contacte corrosiu amb les dolomies gris-blavoses. La coloració de les dolomies marronoses denota un enriquiment en ferro (ferrodolomies).
Vista general del front sud de l'explotació. S'observa que banda i banda de la rasa les dolomies tenen un to blavós mentre la part central té un to marronòs (ferrodolomies). Es tracta de dolomies afectada per paleocarts.
Contacte entre les ferrodolomies (esquerra) i les dolomies grises (dreta) amb una massa de baritina entre ambdues.
Cos decimètric de baritina dins les ferrodolomies.

Detall de la boca i la tremuja, en prou bon estat.
Aquesta  morfologia de les masses minerals i la seva paragènesi són típiques de jaciments de reompliment càrstic, però no past del carst que actualment s’hi està desenvolupant (i que també es pot apreciar) sinó d’un de molt anterior. Hem d’imaginar-nos que en un període post hercinià i prealpí les dolomies devonianes es carstificaren deixant cavitats en el seu si. La deposició de la baritina tingué lloc en aquest espais buits, com ho mostren els creixement radial dels cristall, a partir de les parets i la presència de fragments de roca encaixant i de la mateixa baritina, en la base d’algunes bossades.

Aquestes cavitats eren plenes de solució mineralitzant, com ho demostra la uniformitat de la dissolució del carbonat i de l’aureola que envolta les masses de baritina. Queda esbrinar d’on prodecedeix aquest enriquiment de bari i altres metalls, d’on és que han migrat. L'estudi de les inclusions fluïdes indiquen que el fluid calent mineralitzant tenia un origen superficial i la composició isotòpica dels sulfurs és parella a les solucions de lixiviats de les evaporites triàsiques. Es creu que aquest rebliment te relació amb una paleosuperfície d'erosió coberta per fàcies garumnianes, que foren les que aportaren els fluids mineralitzants. Per observar aquest garumnià no cal anar gaire lluny, fins el Pas de la Devesa.

I la història de que era nano? 
Jo ja hi havia estat per que anava a un esplai molt excursionista. Allà teníem clara la resposta a la pregunta: platja o muntanya? Per nosaltres la muntanya era natura, recolliment i camaraderia (germanor en deiem) i la platja era ciment, estrès i massificació. El boom turístic dels seixanta  havia deixat el paisatge de la costa trinxat i la cosa no ha parat. Jo ja la vaig conèixer així. El Pirineu era l'escapada remota.
Però amb el temps la muntanya tampoc se'n ha lliurat. Recordo que l'any 1983 vaig anar amb una colla de xavalets de  Sant Jaume de Frontanyà al Puigllançada passant per la Font del Bisbe, Falgars, al Pobla de Lillet, la fàbrica Asland, Coll Roig i Coll de Pal. Cansats i trinxats, la promesa d'arribar a Coll de Pal era que des d'allà el Puigllançada era un cim de vaques que faríem amb un pet (tot i dur les butxaques plenes de rocs). En tres dies de caminada ens trobàrem ben poca gent (descomptant Sant Jaume i la Pobla): un pastor amb un ramat al Joc de Pilota, un matrimoni de pagesos amb un Santana, uns currantes esmorçant ens uns tallers semiabandonats de l'Asland i la gent que ens va deixar dormir al paller de La Pardinella de Gavarrós. Curiosament eren llocs on una desena d'anys enrere encara hi havia molta activitat humana. Mig engolits pel bosc trobàrem mines, rails, pilastres de telefèric, vagonetes... records d'una mineria  tot just abandonada.
Però la muntanya ja no és allò salvatge i solitari. La natura era corprenedora a Coll de Pal i més enllà també. Però ja no. La Tossa d'Alp i el Puigllançada també s'han degradat, sobretot la vessant nord, l'obaga, trinxada per les pistes d'esquí.
Ja sé que algú dirà que soc un urbanita que s'ho mira de lluny i què quan de temps hauria aguantat pasturant vaques; i que si no fos per l'esquí i els boletaires ara no hi hauria ningú als pobles. Però bé, jo penso que ens hem flipat una mica i probablement en tot plegat hi havia un punt mig.
Trenta anys després he tornat a Coll de Pal, i certament la presencia humana per bé i per mal és mper tot. Curiosament, però, aleshores no recordo haver vist ni cérvols, ni isards, ni voltors, ni marmotes, i ara sí. Un ramat de no menys de 30 isards als peu del Puigllançada emociona. És estrany. I jo voldria tenir-ho tot.
La Tossa d'Alp el 1956 i el 2016. Potser ens hem flipat un mica.

dimecres, 25 de gener de 2017

Kerry Geoparc (o no): una reflexió i un parell de coses per veure a Valentia Island (Irlanda)

Si el que t’agrada és la natura en general (i la geologia en concret) i no et deleixes per ensardinar-te en un no-lloc que a perdut el sentit originari a causa de la massificació turística, aquest és el meu consell: un cop decidida la comarca del país on passaràs uns dies de lleure, cerca els llocs d’estada i les coses que veuràs a base de fer anar eines Web Map Service. I utilitza les guies generalistes per localitzar els llocs comuns i... evitar-los! És el que faig. Aquí ho explico en més detall.

Quina es l'alternativa al turisme de llauna? Doncs viatjar amb l'esperit dels naturalistes de sempre ajudat per les eines digital. Cal que identifiquis les perles que gaudiràs en exclusiva treien suc als WMS i cercant a la xarxa literatura grisa (tipus POUM, estudi de patrimoni, peipers, tesis... per exemple). I sobretot, deixar-te sorprendre pel que et trobis.

Enguany el tema era Irlanda i mirant i remirant el WMS de l'OSi vaig decidir que la península d’Iverargh oferia bones possibilitats: pobles petits a la costa i un interior força feréstec (es Reserva Internacional de Cel Fosc), un litoral de morfologia molt diversa, les muntanyes més altes de l'illa, una vegetació peculiar a causa del corrent càlid del Golf i una fauna molt interessant (com per exemple, colònies de foca comuna i gris, cérvols i daines, gran diversitat aus marines, etc.).
 
L'Ordnance Survey Ireland (OSi) manté el portal Geohive amb una potent interfície WMS. Trastejant uns estona et permetrà des d'obtenir mapes geològics a localitzar cales solitàries per banyar-te (si ets prou valent o adipós).


Cercant més referències descobreixo amb sorpresa que la major part de la península d’Iveragh forma el Kerry Geoparc. Caram! Sense saber-ho el meu instint em porta a un geoparc! I aquí comença la frustració. Al meu facebook us explico com de frustrant pot ser per un geòleg anar a un presumpte geoparc.

La Lonely Planet va bé per saber quins llocs va tothom. Però tu ets un geòleg, un naturalista i un explorador de la que abasta totes les escales dimensionals de l'espai i el temps terrestres! No et rebaixis a la condició de turista! Si vas a Irlanda, aquesta guia (que em va aconsellar @PabloLowstand) et pot proporcionar una idea general de la geologia de l'illa i alguns PIG per visitar.


I ara un cop desfogat (algú ho havia de dir) us faig cinc cèntims de tres PIG de Dairbhere (Valentia Islanda península d'Iveragh que he visitat i que us convido que aneu a fer una ullada si us deixeu caure per la zona.

Dairbhere és una illa d'uns 11 km de longitud situada a l'extrem NO de la península d'Iveragh. Ocupa un lloc propi en la història de la tecnologia doncs el primer cable transatlàntic que s'establí unia aquesta illa amb Newfoundland (Canadà). Al far hi ha exposades algunes peces i de forma més extensa, en el petit museu Valentia Island Heritage Centre.


1. Pistes de tetràpode. 2. Pedrera de pisarra. 3. Geokaun.
Però anem a la geologia. Valentia està formada per materials devonians. Dels punts d'interès geològics més destacats en vaig visitar tres i van quedar pendents els penya-segats de Bray Head, a l'extrem oest de l'illa.
1. Tretrapod trackway. És la vedette del geoparc. Es tracta d'un rastre de petjades deixades per alguna forma de vida tetràpode en transició del medi aquàtic al terrestre (no es pot dir amfibi encara). Es tracta d'un aflorament d'importància internacional ja que ofereix l'evidència més antiga i fiable al respecte. Aquest rastre és el més extens dels quatre rastres devonians localitzats fins ara (uns 2 m en total), ara bé, cal dir que depèn de com li dona la llum no es veu gran cosa, és a dir, tu intueixes el que en els tríptics es veu genial. Jo estava mig emocionat, però els turistes francesos del meu costa van marxar sense haver vist res.
El jaciment d'icnites està perfectament senyalitzat. Hi un petit aparcament.
Visat general de l'aflorament. Les petjades costen de distingir. Per sort hi ha un panell explicatiu.
Detall de les petjades. És el rastre de clotets al centre de la imatge.
2. Pedrera de pissarra "The Grotto". Aquesta pedrera explota des de 1816 i de manera intermitent unes pissarres d'un to negre-porpra d'alta qualitat. Entre altres edificis han bastit el Teatre de l'Òpera de París i La Casa dels Comuns del Regne Unit. Malgrat que ara està activa no hi ha cap restricció per passejar-s'hi o agafar mostres. Hi diversos plafons explicatius,




3. Geokaun i penya-segats de Fogher. Geokaun es publicita com l´únic cim d'Irlanda al qual s'hi pot accedir en cotxe. Que un cim de 260 m te'l venguin així explica moltes coses sobre la topografia de la República. Hi ha a un recorregut circular que arriba fins el penya-segats de Fogher al llarg dels quals hi a algun plafó amb informació geològica bàsica.