dimarts, 19 de desembre del 2017

Barcelona time traveler / Barcelona la viajera en el tiempo: el llibre de geologia (o no) que m'hauria agradat escriure

Us presento amb goig una novetat editorial que m’ha entusiasmat. És el llibre de divulgació que més bé m'ha entrat en molt de temps. Està en l'escola de l’estil àgil, ric i precís i la visió científica multi-disciplinària amb grans dosis d’història i humanisme de gegants com Jared Diamond o Stephen Jay Gould; però amb la geologia com a referent base. I no parla d’illes remotes ni de civilitzacions perdudes: parla de nosaltres i del nostre país. Es tracta de Barcelona la viajera en el tiempo. Doce cuentos, d'en Wes Gibbons.
No feu cas d'aquesta portada: el que compta és l'interior.

Us posaré un exemple del tipus de coses que explica. Quan Barcelona va supera el marc de les muralles de l’antiga Barcino, dalt del Mont Tàber, va haver d’enfrontar un risc geològic: les rieres del pla, com la d’en Malla (la Rambla), de tant en tant inundaven els nous barris. La solució fou desviar-les cap a llevant, fora muralles. Això va generar que de retruc, adossant al baluard de Santa Clara, es formés un ventall al·luvial: la Punta del Convent.  A la llarga aquest fenomen geològic va tenir una conseqüència històrica important: l’exèrcit borbònic penetrà Barcelona per aquest sector on muralla havia quedat parcialment colgada i era menys alta.

Aquest fet ha esdevingut un exemple nostrat de com els fenomens geològics s’incardinen amb la història humana. D'uns anys ençà hi ha una re-interpretació de molts esdeveniments històrics a la llum de la concurrència de factor ambientals. No s’entén l’origen i evolució de la Guerra dels Segadors sense atendre fets com una cadena de dures sequeres i una epidèmia de pesta.

Així doncs, Barcelona la viajera en el tiempo va encadellant una sòlida narració de factors geològics i ambientals amb els històrics i personals per construir dotze contes que tracten temes com per exemple, el terratrèmol d'Olot de 1427 i Gaudí; els darrer ós autòcton amb l'expansió catalana a la mediterrània; la geomorfologia del Pla de Barcelona amb el 1714; les sequeres de començament del s. XVII i la Guerra dels Segadors, la fauna miocena del Vallès-Penedès i el Pont del Diable de Martorell; la formació de Montserrat i els volcans de la Garrotxa amb Charles Lyell, etc.

Sobre l'autor us diré que Wes Gibbons es un geòleg britànic que no conec personalment però intueixo que deu ser un senyor força diletant i bon conversador amb el qual em prendria un cafè de gust. Junt amb Teresa Moreno, la seva muller catalana, es coautor de la petita i original guia  The Geology of Barcelona: an urban excursión guide, que vindria a ser implícitament com un brot divulgatiu del millor llibre de geologia que mai s'hagi publicat sobre el nostre país: Barcelona: la Ciutat Vella i el Poblenou. Assaig de geologia urbana. El cas és que en Gibbons després de donar moltes voltes al món s'ha instal·lat a cavall de Barcelona i Sitges i com  passa sovint amb el nouvinguts cultes i curiosos la seva mirada externa sobre nosaltres ens fa redescobrir i reflexionar sobre aspectes propis que ens costa copsar per manca de perspectiva.

Una darrera informació d'ordre pràctic: es tracta d'una obra autoeditada i cal tirar d'Amazon. Està escrita originalment en anglès (Barcelona time traveler. Twelve tales) i traduïda al castellà per Teresa Moreno i penso que si sortís en català i tingués la distribució adequada (i una altra coberta, siusplau!) faria un bon forat comercial. Entraria a la llista dels Sant Jordi de no-ficció segur! Té una web senzilla amb una extensa biografia de l'autor i alguns extractes per fer boca.

Barcelona la viajera en el tiempo. Doce cuentos
Wes Gibbons
Bimón Press. Barcelona, 2017
978-84-697-3246-5
13 x 22 cm. 375 pàgines


dilluns, 27 de novembre del 2017

El Tenerife que no surt a les guies turístiques: una ullada geològica a la Isla Baja del Daute

Tenerife és una illa hiperturística i molt accessible des del nostre país. Això fa que a l’hora de triar un destí de vacances més d’un amb esperit naturalista arronsi el nas enfront altres llocs menys concorreguts i trillats. És cert que Tenerife, que ja té de per sí una densitat de població molt elevada i dispersa, si li afegim el turisme de masses, l’impacte sobre el paisatge es fa notar. Sumem a això la poca cura per l’ordre i la polidesa típica del caràcter llatí (ni més ni menys que nosaltres) i tenim la cirereta de lletjor. Però si ets o tens ànima de geòleg això t’ho has de tirar una mica a l’esquena i fer de tardígrad explorant entre els porus. Recórrer els camins del Teide és com entrar al Valhalla de la geologia i val la pena pagar la incomoditat de la massificació. Jo us donaria quatre consells, però:
  1. Llevar-se ben d’hora ben d’hora, quan els canaris piulen i els humans dormen.
  2. Anar cap el març-abril, quan la vegetació està ufanosa i el turisme afluixa una mica.
  3. Al Teide, la immensa majoria de visitants es concentra en els mateixos punts movent-se sobretot amb cotxe. Són els espais més icònics, però no forçosament els més interessants científicament. Guies més denses com les del IGME ofereixen recorreguts per a gent una mica entesa.
  4. I per últim: hi ha espais que no tenen el carisma del Teide però són ben interessant. Mirant una mica per la xarxa hi ha un munt d’articles i literatura gris que poden complementar la vostra exploració tinerfenya per espais poc massificats, com és el cas de la Isla Baja, a la comarca platanera del Daute.
La Isla Baja és una plataforma litoral situada entre Garachico i El Rincón, limitada al sud pels penya-segats del basàltics del massís de Teno. S'hi localitzen els pobles de Garachico, Los Silos i Buenavista del Norte. Un incís geològic: Teno (la punta NO), Anaga (el “mànec” que la l’illa dibuixa al seu extrem NE) i los Roques del Conde (al centre-SO) són tres massissos constituïts per les roques més antigues de Tenerife (miocè) i en origen foren tres illes separades que el creixement de l’edifici Cañadas-Teide al mig uní en una sola. Al tractar-se de relleus antics estan fortament abarrancats i arriben al mar formant penya-segats de vertigen, com els turístics de Los Gigantes.


El basament de l’Isla Baja correspon a una plataforma d’abrasió formada sobre el massís de Teno i damunt d'ella es va aixecar posteriorment el volcà de la Montaña del Taco, que va vessar colades de lava en totes les direccions, però especialment cap al nord, guanyant terreny al mar i originant la zona de Las Almas i la Punta de Buenavista (on hi ha una torre de radiossenyals i que potencialment seria un lloc amb bones vistes sinó fos per la gran quantitat de deixalles agrícoles que hi ha abandonades arreu).
Sobre els materials de la Montaña del Taco s’hi superposen algunes colades procedents de cons situats a la part mitjana i alta del massís Teno i que van baixar pels barrancs fins a arribar a la plataforma litoral.
Esquema de la formació de la Isla Baja. El volcà de Montaña del Taco s'edifica sobre la plataforma d'abrasió o rasa mareal i les seves emissions guanyen terreny al mar.
Finalment, tingueren lloc dos episodis volcànics protohistòrics (Montaña de Aregume, a Los Silos, i de La Aguja, a Punta de Teno); i d’un històric (Montañas Negras, el 1706, a Garachico) completaren la construcció de la Isla Baja.
Us proposo un petit recorregut matinal per la Isla Baja parant a tres punts interessants que permeten copsar a grans trets aquestes estructures.


1. Montaña de Aregume. Aconsello començar des del cim de la Montaña de Aregume per tenir una visó de conjunt. És un petit con d'escòries, les colades del qual ni tan sols van aconseguir arribar al mar. El poblet de Los Silos, amb un centre històric pintoresc, ha crescut a redós seu (el volcà fa de paravent dels vents del nord) i en 10 minuts vas de la plaça major al seu cim.
De camí al cim hi ha algunes graveres que donen bons talls dels fins piroclastos estrombolians que constitueixen el seu con, amb restes d’antigues sitges excavades (“silos”, d’aquí el nom del poble), com l'estructura blanca que es veu a al dreta. Però el que és realment interessant són les vistes que s’albiren des del cim d’aquest petit turó tot i estar situat a tan sols uns 150 m sobre el nivell del mar. Per desgràcia l'entorn del cim és ple de deixalles i barraques mig abandonades.
Des del cim i mirant cap el el sud-est, cap a Garachico, ens trobem enfront el massís de Teno  amb la plataforma litoral formada per la Montaña del Taco guanyada al mar als seus peus. El front del massís és un paleo penya-segat que marca el límit de mar abans de les erupcions. Observant amb atenció, descendint pel tàlveg d'una vall penjada, s'observa una colada de lava amb les levées laterals i tot. Es tracta d'un emissió del volcà Tierra del Trigo. Aquesta colada assolí el mar i tot i que els cultius la desdibuixen es pot intuir el seu recorregut per que marca un perfil suaument elevat i bombat.

En groc la cresta del paleo penya-segat; en vermell la colada del volcà Tierra del Trigo.
Ara mirant frontalment cap el sud tenim una vista de la ruda topografia del massís de Teno. Després de més de 4,5 milions d'anys d'erosió del que era l'illa primigènia de Teno, s'hi han llaurat profunds i estrets barranc que salven un desnivell de 1.350 m en menys de 10 km!
La vall de la dreta és el Barranco de las Moradas, al peu del qual es forma un ventall al·luvial identificable pel perfil convex dels camps de conreu.
I cap a l'est destaca la silueta troncocònica del volcà estrombolià de la Montaña del Taco. Encara que és d'escassa importància com aparell eruptiu, és un exemple paradigmàtic de terreny guanyat al mar per un fenomen volcànic, doncs és el  responsable màxim de la formació de la plataforma basàltica de la Isla Baja.
Montaña del Taco. A l'interior del seu cràter hi ha un embasament artificial que dona servei als camps de plataners.
2. Punta de Teno. La Punta de Teno configura l'extrem NO de Tenerife. És un espai gairebé despoblat i fins no fa gaires anys, un dels secrets naturals més ben guardats de l'illa. No hi ha gaire lloc per aparcar i els caps de setmana, per evitar el col·lapse, cal deixar el cotxe abans dels penya-segats de la Punta del Fraile i agafar un minibús.
La illa baixa de la Punta Teno està edificada sobre les emissions de quatre volcans: tres sobre el massís de Teno que emeteren colades que baixen pel paleo penya-segat fins el mar (Montaña Chiñaco, Montaña Vermeja i Montaña de Teno) i un quart construït sobre la rasa marina: La Aguja.
Montaña Chiñaco (1), Montaña Vermeja (2), Montaña de Teno (3) i La Aguja (4).

La Aguja és un con estrombolià ran de mar fàcil de localitzar doncs el far està construït a sobre. El volcà és mig desmantellat per l'acció del mar i això ens permet veure'n les entranyes. De fet, hi ha un punt molt sorprenent on es veu l'apilament dels piroclast divergint des del punt d'emissió.
Les entranyes de La Aguja.
Una altra geoforma de la Punta de Teno que cal parar atenció són els glacis col·luvials adossats al paleo penya-segat i generats per escorrentia superficial propiciada en moments de crisis climàtiques pleistocenas subàrides que generen un intens fraccionament de la roca i proporcionen el material base que es mobilitza per l'acció de torrents divagants i esporàdiques i intenses i precipitacions.

Foto presa des de La Aguja. Adossats sobre el paleo penya-segat del fons es poden individualitzar perfectament els cons d'enderrocs. Al fons de tot, Los Gigantes.
3. Garachico. És un dels pobles més bonics de l'illa. L'erupció del Volcà de Garachico o Arenas Negras en 1706 ha estat el fenomen volcànic de major impacte econòmic i social ocorregut a Tenerife. És un volcà que té el centre emissor sobre el massís de Teno i que va emetre successives colades de lava que descendiren pel paleo penya-segat fins el mar. Pel camí van arrasar el llogaret de El Tanque i part del poble de Garachico, on va afectar cases, palaus, convents, l'església i el port. Els efectes d'aquest fet són visibles en el paisatge i en el poble mateix. Hi ha un article molt interessant on es descriu un bon itinerari urbà, Propuesta de itinerario geoturístico urbano en Garachico (Tenerife, Canarias, España), vist el qual jo no podria afegir res més!

Rera el poble es veu la colada del volcà Arenas Negras que descendir per la vessant de la muntanya i assolà Garachico el 1706.

divendres, 1 de setembre del 2017

Viatge al centre de Terra(ssa). Capítol III: La base geològica del paisatge medieval

Sabem que cap els vols del s. IX el terme de Terrassa estava poblat per pagesos lliures (aloers) que tenien els seus masos (uns 14) prop dels torrents que creuaven el pla. Un seguit de castellum feien funcions de vigilància. Una d'aquestes fortificacions seria l'origen de la Torre del Palau. I, atenció, segons al documentació històrica també hi havia una torre al Puig Novell (antigament anomenat Turó de la Guardiola = torre de guaita). S'especula que potser també hi havia una talaia al turó de l'Argila (històricament anomenat Puig Pasqual, on hi havia un mas). En aquest article ja vaig descriure la geologia d'aquests turons.

A principis del segle XII els pagesos perden drets en favor dels castlans feudals i el que ara és la Torre del Palau fa de pol atractor. El que primer seria una torre isolada ja podria ser un petit castell (Terracium Castellum) rodejat d'alguna edificació rural més. Cap a la fi del s. XII i principis del s. XIII, la monarquia, enfrontada als senyors locals, promogué la construcció de viles fortificades i mercats. Una d'elles fou Terrassa, "fundada" per Jaume I al voltant del Terracium Castellum, cruïlla de camins on ja hi s'havien arrecerat algunes cases. Tornem al punt inicial: perquè aquesta torre i no les altres, en punts elevats? I com fortifiques una vila en un pla?

Pel que fa a la primera qüestió veiem que Terrassa no és una vila de nova planta com Barcino o Tarraco, no hi ha uns urbanistes romans que estudien el territori i diuen: "aquest es el millor lloc, endrecem el territori de zero". La meva hipòtesi és que les torres en punts elevats (Turó de l'Argila i Puig Novell) no havien propiciat l'agregació de residents al seu entorn i en canvi, aquesta que estava en el una zona més favorable a l'agricultura i en una cruïlla de camins (Manresa, Barcelona, Sant Pere, Sant Quirze...), sí.

Però per poder anar una mica més enllà hauríem de tenir una visió més fina de quina era la geomorfologia de la zona en el moment, considerant bàsicament dues coses: la xarxa de drenatge i els canvis de pendent, que entre altres coses ens indiquen els límits de les lleres dels torrents: no és el mateix el tàlveg que tot l'espai que pot quedar inundat en cas de crescuda

Per obtenir aquestes dades primer agafem el model LiDAR del centre de Terrassa i amb QGIS extraiem les corbes de nivell cada mig metre i d'aquí, amb un algoritme, la xarxa de drenatge:

Ens dona una idea bastant bona. Ràpidament veiem, per exemple, el tàlveg de la Riera del Palau; però hi ha un petit problema: les corbes de nivell estan massa condicionades per la quadrícula urbanística, hi ha massa soroll humà. Ara bé, des de fa poc s'ha penjat en obert un mapa topogràfic (amb corbes cada 2 m) de Terrassa de 1910 que ens pot ajudar a separar el soroll i decidir millor quins tàlvegs donem per bons:

Fixeu-vos que el que he fet és adaptar la xarxa de drenatge del model matemàtic a les V de les corbes de nivell (les actuals i les de l'any 1910). En el mapa que us mostro hi ha algunes diferències en quan a traçat i denominació dels torrents respecte altres obres, com per exemple, Rieres i Torrents del Terme de Terrassa. Respecte el traçat, a grans trets no tinc cap gran dubte del que us mostro, excepte una mica en un cas: en el torrent que he denominat de la Clota. Sabem que hi havia un torrent que passava pel costat est de la Plaça Vella, i un altre, escassos metres més enllà que passava pel carrer de la Font Vella a l'alçada del la Casa Alegre de Sagrera. En la topografia dels seu jardins s'insinua una petita conca o clota. Però si prolonguem cap el nord els jardins ens trobem amb l'abrupta vessant del Puig Novell rera del Teatre Principal i per tant, no podem prolongar-lo més (i si no mireu les corbes de nivell: l'he forçat tant com he pogut sense fer-lo canviar de vall!). Malgrat el seu curt recorregut seria un torrent important per estar alimentat per les aigües de la Font Vella i potser la desapareguda Font del Puig Novell, més al sud, generant al seu voltant l'antiga Horta Vella.

Respecte les denominacions no tinc cap dubte sobre què correspon a la Riera del Palau, al Torrent d'en Pere Parres i el Torrent d'en Viveret. De la resta, com el traçat proposat no coincideix ben bé amb la bibliografia consultada i a més, la pròpia bibliografia és confusa (rieres que canvien de nom segons l'alçada del recorregut, rieres que reben diferents denominacions populars, noms diferents segons autors, rieres que han canviat de nom al llarg de la història...) he ficat els noms que hem semblaven més útils per entendre'ns i ja hem perdonareu. Caldria un estudi més erudit i no és l'objectiu d'aquesta entrada.

Anem pels talussos. Obrim el LiDAR analitzem amb QGIS on hi ha trencaments sobtats de pendent. Com de nou, la quadricula viària crea canvis de pendents no naturals; a sobre d'això superposo el mapa de 1910 per tenir un altre criteri. D'aquí traço talussos de primer ordre, que tindrien un desnivell quasi de entre 70 i 90 º de més de 3 m i talussos de segon i tercer ordre que tindrien un salt de menys de 3 m i/o pendents de entre 40º i 70º. Reconec que caldria un treball més acurat, però amb això tenim una idea general del que busquem

D'entrada observem que el talús est de la Riera del Plau/Pere Parres és topogràficament molt clar (de fet, es conserva en alguns punts i podeu anar-lo a veure), mentre que el talús oest és molt menys evident, però no inexistent, i ens marca l'amplada de la llera de la Riera del Palau i la seva àrea inundable.

Ara fem una ullada al traçat de la defensa de l'entorn de Terracium Castellum  fruit de les excavacions arqueològiques dels anys 90 que ens han donat un visió bastant acurada de com era el fossat i el seu probable traçat. Tenia una amplada de 5-6 m i una fondària mitja de 3,5 m, un contorn més o menys trapezoïdal, una mica irregular, i no donava tota la volta a la muralla. I és aquí on entra de nou la geologia per explicar-nos algunes coses

  • El tram sud del fossat anava més o menys per sota les cases del carrer del Vall (d’aquí el nom), i connectava el torrent del Salt amb un talús de segon ordre dels sistema de terrasses  de la riera del Palau, on presumiblement acabava.
  • El tram nord del fossat discorria pel raval de Montserrat. En arribar al carrer de la Unió girava cap el sud (tram oest) i davant de l’antiga FECSA tornava a girar en angle recte de nou per anar a acabar al talús de segon ordre del sistema de terrasses de la riera del Palau. 
  • El tram est era una mica sinuós i anava de l’antic Ajuntament de Terrassa, per sota les cases del costat oest del carrer Gavatxons, la plaça Vella (al paviment de la plaça s’ha simulat el traçat del fossat, la torre sud del portal i, mitjançant unes fustes, un possible pont per salvar el fossat) i sota les finques de la banda oest del carrer de l’Església. És a dir, que hàbilment es va aprofitar el tàlveg del torrent del Salt per construir la defensa i la seva seva sinuositat respon a un petit meandre.
En resum: van defensar un lloc ensotat, un pla rodejat de tres turons, aprofitant a est o oest el fossat natural que oferien els talussos de dues rieres.

I ara superposem arqueologia i geologia:


Hi a tela que tallar. De moment n'apuntem una de curiosa. Vist el traçat est del fossat, cal suposar que d'alguna manera el torrent del Salt es va reblir del fossat en amunt i del fossat en avall. Del fossat en avall, no és problema, però del fossat en amunt sí: o a més de reblir fem una mota que estanqui l'agua dels torrents, o els desviem, sinó s'inundarà el fossat i els camps cada dos per tres. I aquí entra el carrer de la Rasa, que de fet era un rec ("rasa") que desviaria les aigües del Torrent del Salt i del Torrent de Santllehí cap a la Riera del Palau, lluny del nucli enmurallt.

Però tot i així, ja pots fer el que vulguis que els torrents sempre reclamen la seva llera. És sabut que al nostre país una riera pot baixar seca durant desenes d'anys i de cop volta fer una ensulsiada. Els veïns de Terrassa estaven obligats, sota multa, a mantenir el fossat lliure de sediments i deixalles. Però arribà un punt en què la muralla i el fossat eren un obstacle pel creixement urbanístic de la ciutat. El segle XVI el rei Carles I concedí el privilegi d’aterrar la muralla i reblir el fossat. Les excavacions arqueològiques demostren que abans d’omplir-lo passà un període de temps en què els vilatans deixaren de netejar-lo i la natura feu la seva.

Els trams estudiats del fossat est mostren que abans dels abocaments humans hi ha una capa de sediments del tipus debris flow, això és, una colada de fang amb còdols suspesos dipositada a gran velocitat. Aquest tipus de material és propi d’una rierada sobtada i violenta que va ser canalitzada pel vell torrent del Salt que reclamava la seva antiga llera. Però com havien fet acabar el torrent en un fossat que era un cul-de-sac, l’aigua s’hi estanyava. La prova d’això és que sobre la colada de fang hi ha una capa pudenta de troncs i branques en estat de semi-carbonització, és dir, que van estar estanyades. I per sobre, terres i runes abocades. Aquests sediments contrasten amb els que es dipositaven contemporàniament al fossat del Raval, on pràcticament no es troben materials naturals i com a molt, entre abocament i abocament de runa, hi ha petites capes de sorra i fang decantats, típics dels bassals que es formen després d’una pluja.

Bé, i si el mapa final i l'esquema us agradat, espereu al proper capítol on traurem més suc, amb unes quantes fotos sobre el terreny i alguns esquemes geològics que segur que desperten la vostra imaginació!

diumenge, 6 d’agost del 2017

GeoloSketcher en ruta: crida per dibuixar la geologia i compartir-la!

De vegades les vacances, sobretot si es viatja, aconsegueixen un efecte contrari al buscat: cansar-se i atabalar-se. Un bon hàbit per agafar-se les coses a un altre ritme és aturar-se a dibuixar. És una mica com pescar. A l'hora que introspeccionem podem captar detalls que d'una altra manera passen desapercebut. Si fos un guru xarlatà de les falses teràpies faria pagar per dibuixar!

Els amics www.GeoloSketchers.cat / www.GeoloSketchers.org ens animen a dibuixar la Geologia dels llocs que visitem i enviar les nostres obres estiuenques a Geolosketchers@gmail.com. Al setembre les penjar al blog. Anima't i  fes-ho córrer!

dissabte, 17 de juny del 2017

Viatge al centre de la Terra(ssa). Capítol II: el mapa geològic de Domènec Palet i Barba vist 122 anys després

La ciència és com una cullereta intentant buidar un mar de natura. Per més que en treguis, el nivell de l’aigua no baixa. I aquí està la gràcia: per cada interrogant que es resolt, la pròpia acció de recerca, implícitament pel camí en va obrint de nous. Alguns són complexos i altres tenen respostes senzilles i intuïtives.  I així tots podem fer recerca. Tenim la imatge de que un investigador es una persona en nòmina resolent qüestions complexes i fent anar aparells cars, però no té perquè ser així. I si no penseu amb algun dels treballs recerca senzills, econòmics i brillants dels nostres alumnes de batxillerat (també es produeix molta runa sense sentit, però la culpa és dels seus tutors, que són llicenciats en alguna disciplina científica però que no tenen ni puta idea de què consisteix el mètode científic).

Per això em cauen bé personatges diletants con en Domènec Palet i Barba (Terrassa, 1872 - Barcelona, 1953). Provenia d’una família pagesa acomodada (de Can Palet de Vistalegre) i bàsicament es guanyà la vida com advocat i polític (dins el catalanisme progressista i republicà, s’enfrontà al totpoderós cacic reaccionari Alfonso Sala). Però en el fons, ell era un geek de la geologia que amb un formació de partida molt bàsica feu moltes aportacions pioneres. En les seves pròpies paraules:

«Ya saben que mi carrera es de abogado; pero, no obstante mi inclinación, por afición me dediqué al estudio de las ciencias naturales y geológicas ya desde los primeros tiempos de mi vida estudiantil, siguiendo en el principio las orientaciones del sabio catedrático señor Odón de Buen. Desde estudiante vengo dedicándome a las investigaciones geológicas.» (El Diluvio, 29 de juny de 1927)

I així l’home, amb la màxima formació acadèmica que en geologia aleshores es podia assolir a la universitat (no superior a la de qualsevol batxiller actual que hagi fet Ciències de la Terra) i molt autodidactisme, quan tenia una estona lliure, es dedicava a recórrer amunt i avall amb passió la comarca de Terrassa fent les seves recerques. 

«Con los elementales conocimientos teóricos con que salí de la cátedra y los nulos prácticos que proporciona nuestra enseñanza oficial, emprendí hace tres años y medio con más ardor que ciencia y sin más guía que las que las publicaciones de la Comisión del Mapa Geológico, durante las vacaciones escolares, frecuentes excursiones por los contornos de Tarrasa é inmediaciones de los pueblos vecinos [...]» Estudio del terreno pliocénico de Tarrasa y de sus relaciones con las formaciones contíguas (1895).

Avui llegir els seus articles ens pot fer somriure per sota el nas, tant pel llenguatge arcaic i enrevessat de l’època com per la interpretació d’edats i estructures que aleshores tot just es començaven a comprendre. Però és un treball seminal i que entre altres coses útils encara avui, ens descriu un territori que ja no existeix. Terrassa era un poble gran i el seu rodal no tenia la densitat forestal actual: tota la geologia que jau emboscada o sota l’asfalt aleshores estava a la vista. I els fòssils també. Es força sorprenent llegir la crònica d’excursions matinals per l'entorn egarenc i que expliqui com tornaven de carregats de dents i cranis trobats per atzar com qui no vol la cosa. La pràctica de l'excursionisme científic el dugué a fundar, junt amb altres, el Centre Excursionista de Terrassa l’any 1910.

I ara anem al moll de l’ós i que és el que motiva aquest article. Feia uns anys que en Palet i en Cadevall, un antic professor seu de botànica Can Colapi, havien descobert l’impressionant jaciment pleistocè de Vallparadís i el canonge Almera instà a Palet investigar-lo a fons per poder incloure aquesta informació en la memòria que havia d’acompanyar el full del Vallès Occidental del mapa geològic de la província de Barcelona (full que no es publicà). El nostre heroi es va posar a pencar de valent fent treball de camp sistemàtic entre les vacances de Nadal de 1891 i maig de 1894, i finalment publicà la memòria Estudio del terreno pliocénico de Tarrasa y de sus relaciones con las formaciones contíguas (1895).

L'estudi inclou dos talls i un esquema a escala aproximada 1:5000 que es podria considera el primer mapa geològic de Terrassa, que tal com he dit al començament, es va realitzar en un moment en que el casc urbà era molt més petit que l’actual i la litologia aflorava extensament, podent determinar-la molt millor. De fet, si el comparem amb del IGME i el ICGC em crec més el del Palet. 
Mapa original de Domènec Palet i Barba. El primer mapa geològic de Terrassa conegut .
El problema del mapa de Palet és que està fet sense base topogràfica, amb les proporcions i orientacions més o menys a ull segons ell anava cartografiant. A primera vista, si coneixes una mica Terrassa, ja veus que hi ha illes de cases que estan desproporcionades i d’altres amb contorns deformats. Per resoldre-ho em vaig proposar l’exercici de reajustar el mapa sobre un base cartogràfica real mitjançant un programa de GIS. Això es pot fer a còpia de resituar punts del mapa antic que es puguin identificar (cantonades d'illes de cases, masies, cruïlles de camins, aiguabarreig de dues rieres…) sobre la base cartogràfica vigent. 

En primer lloc ho vaig fer amb QGIS, però per alguna raó que no entenc, en acabar de marcar el núvol de punts, no hi havia manera de visualitzar el mapa samplejat de Palet i el programa petava. Així que ho vaig fer de nou amb Global Mapper.
Es va recalibrar el mapa identificant 159 punts!
El resulta és aquest:

Déu ni do el nivell de deformació! Això feia que el mapa resultant fos un galimaties grisós molt poc comprensible i el que calia era vectoritzar el contorn  de les litologies i veure-les damunt la cartografia vigent per tenir una idea de per on Palet les situava. Com això de vectoritzar es molt més versàtil amb QGIS que amb Global Mapper, vaig exportar el mapa de Palet deformat a GeoTIFF, i ara sí, vaig poder obrir-lo amb QGIS i anar dibuixant els contorns. I ara tenim el mapa  geològic de Terrassa del 1895 sobre la base cartogràfica actual:

I què i veiem, sobretot comprant amb el del ICGC? Doncs algunes coses força interessants. 

1. L'ICGC fa acabar el miocè no gairebé més enllà de la riera del transvasament de la riera del Palau, però Palet l'observà més enllà, i de fet crec que s'hi ajusta molt bé: a qualsevol rasa que s’obri a l’est del Parc de Sant Jordi el miocè aflora.
2. L'CGC ignora l'existència de l'aflorament miocè de Turó de l'Argila. En l'anterior article ja n'hem parlat i no cal dir res més.
3. Palet observà que la petita carena que hi ha entre el torrent de Vallparadís i el Torrent de Can Palet era miocena. Encara ara, en alguns punts com sobre les instal·lacions esportives de  Can Jofresa es pot veure. En la cartografia de la tesi de Rogelio Linares també està representat.
4. El promontori on és situa el Monument de la Dona Treballadora és un turó miocè.
5. Aquesta és bona: el plistocè no solament aflora a l'entorn de Cal Guardiola, també al llarg de tot el torrent Monner, i per tant, és un possible indret a prospectar paleontològicament.
6. I per últim, Palet localitzà un altre petit aflorament plistocè al marge del Torrent d'en Pere Parres.  I un altre encara més petit a la Muntanyeta. Uns altres espais a tenir en compte.

Del que no es va adonar Palet és que el Puig Novell també era miocè, però és que al 1895 ja estava engolit per la trama urbana...
______________
Post scriptum. Estava acabant aquest article quan m'assabento que l'ajuntament de Terrassa penjat a la xarxa alguns mapes topogràfics força anteriors a 1930. Ens seran molt útils pel proper capítol!

divendres, 19 de maig del 2017

Viatge al centre de la Terra(ssa). Capítol I

Com la cosa es llarga, aquesta entrada la farem a pams. Comencem pel primer

Les cinc ciutats més poblades de Catalunya són Barcelona, L'Hospitalet de Llobregat, Badalona, Terrassa i Sabadell. Per què aquestes i no unes altres? Tenen algun punt en comú que ho hagi
determinat així? Si ho preguntes a un científic social probablement et donarà bons arguments històrics, econòmics… però jo us remetré a un fet radicalment pretèrit, a un factor geològic anterior a l'existència de l'assentament humà: les cinc ciutats estan edificades sobre ventalls al·luvials.
El tramat més clar visualitza les àrees més planes i uniformes: els ventalls al·luvials/fluvials i les planes d'inundació. 
Gran part de Barcelona i Badalona son sobre la coalescència de petits ventalls al peu de Collserola i la Serralada de Marina. L'Hospitalet també (el "samuntà"), i s'ha expandit ocupant el delta del Llobregat (la "marina"). Terrassa neix i creix sobre el ventall de la riera de les Arenes, un con de dejecció que té l'àpex a Matadepera. I Sabadell és sobre la coalescència del ventall de la riera de les Arenes amb el del riu Ripoll, ventall que arriba fins a Ripollet.
Els ventalls al·luvials de la riera de les Arenes-riu Ripoll s'expandeixen omplint una depressió limitada per fractures aproximadament perpendiculars a la falla del Vallès. Els relleus més alts de l'oest formen la Serralada Transversal Vallesana. El Pla de Terrassa ocupa una "subsemifossa" dins d'una semifossa més gran, la del Vallès-Penedès. No hi ha gaire bibliografia sobre aquest ventall (edat, formació, dinàmica...), fora de la monumental tesina inèdita Caracterización geotécnica de los terrenos situados en el llano de Tarrasa y alrededores (Vallés occidental, Barcelona) d'en Rogelio Linares i és sens dubte una qüestió d'estudi interessant que tindria aplicacions pràctiques (riscos, hidrologia, paleoclimatologia, arqueologia...) Els "illots" en blanc corresponen a afloraments de materials miocens, el substrat. 
Els ventalls tenen una topografia bastant suau, oberta i uniforme, només alterada per les rases les rieres que els travessen longitudinalment. Donat que experimenten canvis significatius a escala històrica l'estudi de la seva evolució és molt suggerent. No som gaire conscients que tenen afectes sobre l'evolució de les ciutats i el territori agrícola i forestal que les envolten, s'acostuma a obviar ens els estudis arqueològics i històrics generalistes. El canals migren, es divideixen, es perden... els lòbuls creixen en vertical, s'expandeixen, els colonitza la vegetació...  Fundar sobre ells una ciutat té avantatges i inconvenients. Conformen territoris fèrtils fàcils de conrear, pasturar i comunicar. Poden expandir-se sense obstacles topogràfics remarcables i per això les ciutats més grans de Catalunya estan sobre ventalls. Però paguen dos preus molt cars: el risc de rierades i que en una plana és més difícil defensar-se de l'enemic. Com és divulgat, la Barcino romana fou fundada sobre el Mont Tàber, un petit turó de roques miocenes, com Montjuïc,  que sobresurt com un illot uns pocs metres per sobre del pla de Barcelona.

I a Terrassa, quina estratègia van emprendre els primers pobladors? Avui el casc urbà de Terrassa és tan gran que s'ha estès fora del ventall de la riera de les Arenes ocupant els turons miocens de la Serralada Transversals Vallesana. Els veïns de La Maurina, Can Boada, Can Parellada, la meitat oest oest de Can n'Aurell, etc. coneixen bé els seus carrers costeruts. En aquest article agafarem com a referència la vila que va des dels seu origen medieval fins a finals del s. XIX, limitada al nord per la via de la RENFE, al sud per la carretera de Montcada, a l'est pel Torrent de Vallparadís i a l'oest per la riera del Palau, és a dir els  barris del centre de Terrassa. Aquest casc urbà antic ocupa part del que s'anomena el "Pla de Terrassa", la rampa mitjana de del ventall al·luvial de la riera de les Arenes.

D'esquerra a dreta (a partir de de dades del (c) ICGC): MDT del Pla de Terrassa partir de les dades LiDAR. Observeu que el sector nord és més pla i regular. Sobre el model anterior, Terrassa l'any 1946. Terrassa en l'actualitat: sols queda un retalló del del ventall de la riera de les Arenes sense edificar, a l'àpex.
Si fem una anàlisi més acurat de la topografia, el Pla de Terrassa no és uniforme. Hi ha tres elevacions que sobresurten: el Turó de l’Argila (al cim del qual hi ha l'Escola Pia), el Puig Novell (on hi ha la CECOT) i l'illa de cases que conté l'ajuntament; fixeu-vos que per accedir al pati de l'ajuntament des del raval de Montserrat heu de superar un desnivell d'un parell de metres. Li direm Promontori de de l'Ajuntament.
Terrassa l'any 1870 segons un mapa de la Mina d'Aigües. Aleshores Terrassa i Sant Pere eren dues viles independents. Podeu observar el traçat del futur barri de Ca n'Aurell, entre la Riera del Palau i el Torrent del Batlle (carrera Faraday, aproximadament). Aquest torrent marca un límit morfoestructural: a l'est el ventall de la Riera de les Arenes (el Pla de Terrassa) i a l'oest els turons miocens de la Serra de les Aimerigues. També marcava el límit municipal entre Sant Pere (que tenia un terme molt gran) i el de Terrassa (que era un enclavament petit dins del de Sant Pere).
Quina és la natura geològica d'aquests tres turons? Són illots miocens?  Són terrasses altes, més antigues, formades per graves grolleres més resistents? Tenen un origen tectònic/estructural? Antròpic? Si ho mireu al mapa del ICGC us enganyareu. Tot és ventall, no distingeix res. I no és així.

En referència al Turó de l'Argila i a la seva deficient cartografia ja li vaig dedicar un article: és miocè i es pot observa encara in situ. En encara més: l'any 2015 durant unes obres a l'antiga seu del Diari de Terrassa aflorava molt bé, i en unes altres de fa uns mesos en un solar proper, també.
Obres al Turó de l'Argila (foto de Ferrran Mota)
Respecte el Puig Novell he pogut resoldre la incògnita fa ben poc gràcies a dues dades: actualment hi ha un solar en obres a la base sud i s'observa el miocè aflorant; i el que és més determinant: fa poc l'ICGC ha penjat en obert els sondeigs de la prolongació del FGC. En aquest sondeig, per exemple, situat prop de la Casa Matalonga, el miocè (caracteritzar pel seu to marró verdós) es troba directament a sota del rebliment antròpic.
A Terrassa, com distingir si un aflorament urbà és quaternari o miocè? Les argiles quaternàries acostumen a ser de color marró fosc o rogent; i les rudites, són graves poligèniques.  Les argiles miocenes acostumen a ser de color ocre, marró clar, verdós o grisenc. Les rudites tiren a bretxes i els cairells són sobretot de materials metamòrfics. Aplicant aquest criteri, om pot interpretant més o menys els sondejos del ICGC per la descripció dels materials. Això seria un aflorament miocè a la cantonada del Carrer Puig Novell amb el Portal Nou. 
I respecte el Promontori de l'Ajuntament, doncs, resulta que tenim un sondeig al carrer Gaudí, al costat est, i un altre a la Plaça Didó, al nord; i el miocè -les argiles verdoses- es troba a uns 15-18 m de fondària. Per tant, caldria recórrer a una explicació geomorfològica i/o antròpica, com per exemple que hi hagués terrasses amb conreus o apilament de terres procedent de l'obertura de la Rasa (després en parlarem)

Doncs resulta que els dos nuclis històrics de la nostra ciutat, Sant Pere (on es fundà la romana Ègara sobre un assentament rural ibèric) i la Vila del Palau de Terrassa, van obviar aquestes tres atalaies i van seguir una altra estratègia vàlida: assentar-se entre dos torrents que els feien de fossat naturals. La confluència dels profundament encaixats torrent Monner i el torrent del Vallparadís conformen una mena de proa. Aquí es fundà el nucli d'Ègara, tot i que, cal dir que les restes arqueològiques apunten a que Ègara era una civitas sine urbs, és a dir, que no hi havia una ciutat com a tal sinó que on ara hi ha les esglésies del Sant Pere hi havia un o més edificis que actuen de centre de poder sobre un ampli terme rural. Una mica com aquests municipis del Solsonès on el "poble" el formen l'ajuntament, l'església, una masia una mica més gran (potser fortificada, que té la fonda), una era per fer la festa major i la resta de gent viu en cases aïllades.

El cas de la Vila del Palau és molt més interessant perquè la transformació urbanística ha esborrat els antics torrents i ha difuminat la topografia i res és evident. Hi ha diversos treballs que a partir de fonts arqueològiques i històriques fan una descripció geogràfica de l'entorn (com exemple, Terrassa medieval. La vall de Terrassa) i permeten tenir una "foto" del moment. Però trobo que falta enriquir-ho amb dades més "físiques" i quantitatives que ho afinin. Així, per exemple gràcies als arxius LiDAR en obert om pot obtenir una topografia molt acurada i després trastejar les dades amb programes de GIS per intuir una mica més la paleogeografia. Us faig un resum històric i us l'enriqueixo amb algunes imatges obtingues a partir de dades LiDAR. Res exhaustiu ni massa acadèmic. És un divertimento que veureu en propers capítols.

dimecres, 22 de març del 2017

Arqueosísmica a les Esglésies de Sant Pere de Terrassa? Una hipòtesi de treball (Vallès Occidental)

A Catalunya vivim en una aparent tranquil·litat sísmica. No som ni a Sant Francisco ni a Tokio. Ni tant sols a Granada. Però tampoc estem al mig del crató escandinau: en temps històrics, al s. XV, hi hagué una crisis sísmica devastadora.

Els testimonis escrits i han permès fer una reconstrucció força acurada dels fets. Jo us recomano el treball de síntesi impulsat per l'ICGC Els terratrèmols dels segles XIV i XV a Catalunya.
El primer sisme documentat és de 1373, a la Ribagorça. El març i maig de 1427 en tingueren lloc dos més, amb epicentre a Amer i Olot, respectivament; el dia de la Candelera (2 de febrer) de 1428 ocorregué el terratrèmol més intens que ha patit Catalunya i del que en tinguem constància documental; i finalment, el maig de 1448 un altre amb epicentre prop de Granollers.

El de 1428 tingué l'epicentre prop de Camprodon i no fou cap broma: assolí una intensitat de IX i una magnitud de 6,5. Causà més de 1000 morts i la destrucció de molts edificis, no solament dels Pirineus orientals, sinó també de llocs tant allunyats com Barcelona: l'esfondrament del rosetó de la catedral de Santa Maria del Mar matà entre 20 i 30 persones.

De fet, Santa Maria del Mar conserva evidències en el seu parament de com fou afectada pel terratrèmol i és un punt de d’observació clàssic, doncs, encara que un edifici no s'enruni (que a més s'enruna d'una manera determinada), les deformacions que deixa, les marques arqueosísmiques, són molt característiques. Aquestes es troben recollides en l'anomenada Taula de Classificació d’Efectes Arqueològics de Terratrèmols (Earthquake Archaeological Effects, EAEs). 

Taula de Classificació d’Efectes Arqueològics de Terratrèmols
Jo rumiava que si havia afectat a Barcelona, perquè no podia haver afectat a Terrassa i haver deixat evidències en els (pocs) edificis de la ciutat anteriors al s. XV que es conserven, com el conjunt monumental les Esglésies de Sant Pere. 

D'esquerra de dreta: Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria.
Doncs bé, que també havia afectat Terrassa està documentat. Així per exemple, a causa de la gran inquietud que causà entre la població, a l’abril de 1427 es proclamaren edictes contra el joc, la blasfèmia i el juraments: les mesures típiques antisísmiques de l’època. Però el que causà malvestats fou el terratrèmol de la Candelera, principalment a l’església de Santa Maria. Segons consta en els documents parroquials s’hi diu:

«Havent ocorregut un espantable terratrèmol i de gran durada, els honorables consellers d’aquesta vila de Terrassa, anaren a l’església del Monestir de Santa Maria i no feren oració a Nostre Déu i Senyor i que ens perdoni i ens llevi per la sua misericòrdia infinita de la plaga del terratrèmol i determinaren anar en professó a Montserrat per implorar sa divina gràcia».

I en un altre document es descriu l’estat lamentable en que quedà Sant Maria i com s’hi deixà de fer missa:

«[…] que com la Sgleya de Madona Santa Maria de Terraça fos en mal disposició é govern, e dirubida en alguns lochs e fos perillós de hoyr lo offici divinal, dins la dita Sgleya, que sia bona cosa e rehonabla que en aço se provehis e que una vegada sia feta instància que la dita Sgleya dia hobrada e adobada en la manera ques pertany e que sens perill hom shi puxa stare que lo ofici entretan se faga en la Sgleya de Mossennyer Sant Pere la qual es assats ffort e tal que sens dupte e perill si pot bon estar e que si los administradors del priorat de Madona Santa Maria no solen dar cap ni consell en aço que los sien cessades les rendes de pagar fins que jàcen ço que deuen […]»

Al final l’església de Sant Maria fou adobada per poder dir missa. De fet, el conjunt de Sant Pere, com tots els monuments mil·lenaris a passat/patit/fruit etapes de degradació, restauració i també, d’excavacions arqueològiques. Són especialment remarcables les campanyes d’en Puig i Cadafalch (1906 -1929) i el Pla Director (1995-1997). En aquesta article de la wiki i en aquest llibret podeu fer-vos una bona idea de les vicissituds del conjunt monumental.

Arribats aquest punt jo em faig la pregunta: és possible que s’hi puguin apreciar avui en dia marcadors arqueosísmics, és adir: ja entenc que les parets que van caure i s’han aixecat de nou es podrà observar una discontinuïtat en el parament, però en aquelles estructures que no s’enrunaren, sinó que sols es deformaren, s’hauran conservat marques?

Tinc la sort d’haver compartit aula a l’insti amb una de les persones que més bé coneix aquest conjunt, l'arqueòloga Gemma Garcia, i em confirmà que tot i ser conscients dels desperfectes que ocasionà el terratrèmol, i que molts d’ells no foren restaurats fins l’era Puig i Cadafalch, de manera específica no s'ha enfocat cap estudi arqueosísmic. El resultat dels intensos estudis arqueològics es publicaren el 2009, La seu episcopal d’Ègara. Arqueologia d’un conjunt cristià del segle IV al IX, i quan s'arriba al darrera apartat es diu: "Epoca moderna. Segles XIV-XVIII. A la zona sud-oest de l’antiga àrea residencial hem observat l’arrasament de les antigues edificacions i un terraplenament general on es construeixen noves edificacions que configuren una trama regular, sense determinar del tot la seva funcionalitat." Aquest arrasament té a veure amb el sisme?

No és la meva àrea de coneixement però una tarda de dissabte que tenia un parell d'hores vagaroses vaig pensar que podria fer l'exercici d'arribar-m'hi d'intentar localitzar alguna estructura de deformació. Així doncs, taula EAEs i càmera en mà vaig resseguir el monument. Res sembla massa evident. A primer cop d'ull, un dels marcadors més clars, els desplaçament de dovelles, no el sé veure; així que totes les estructures de deformació que mostraré poden ser generades per causes no sísmiques, pel que cal ser molt cautelós a l’hora d’interpretar-les. En primer lloc caldria contrastar-les amb tècniques de geologia estructural per determinar les trajectòries de deformació i que aquestes siguin congruents entre si. A més, també s’haurien de confrontar amb dades arqueològiques, paleosísmiques, arquitectòniques, etc. per poder extreure conclusions fiables.

En tot cas, si algú s'ho prengués més seriosament i arribés conclusions positives penso que això afegiria un altre punt de valor científics i històric al monument i podria ser objecte de visites de geòleg, enginyers del terreny, etc.

Aquí van:

Bombament de la façana oest de la rectoria, que antigament formava part de la Catedral de Santa Maria.
Inclinació manifesta de la façana oest de Sant Miquel

Aparent desplaçament d'un pany de paret a la façana oest de Sant Miquel
Escantonats en els arcs de Sant Maria. N'hi ha una mica per tot arreu.

dijous, 2 de març del 2017

Mina de baritina de la Bòfia de Coll de Pal -i una mica de nostàlgia crítica- (Berguedà)

Ja havia estat a aquesta mina de baritina de Coll de Pal feia uns trenta anys. Ho veus i tens un flaix. La vida et passa per davant: zooooooom! I el collons a terra. En acabat us explicaré una batalleta de quan era nano. Ara anem al tema.   

La mina de baritina de la Bòfia de Coll de Pal s'obrí l'any 1906 i s'explotà intermitentment fins el 1978. S'hi feren feines en galeria i a cel obert, com testimonien les estretes rases NE-SO. El que resta penso que té un alt valor didàctic: l'explotació es prou petita i permet tenir una visó global de la mineralització, les estructures geològiques són força clares i fàcils de reconèixer, l'aflorament no està emboscat, l’accés és fàcil, conserva algunes construccions mineres i hi ha una escombrera on recollir mostres sense haver d’anar pel món trinxant les coses.

Arribar a la mina és senzill. Uns metres abans del refugi de Coll de Pal, venint de Bagà, una pista surt a mà esquerra i en uns 700 m ja hi ets.
El punt groc marca la posición de la mina. Dcc: dolomies noduloses i lutites devonianes (formació Compte). Cagl: gresos, microconglomerats y lutites carboníferes (formació Bellver). (c) ICGC.
La mineralització consisteix en llentions de baritina d’ordre decimètric i mètric al si de dolomies devonianes. Aquestes cossos tenen un contorn corrosiu, són més o menys coherents amb l'estratificació i estan interconnectats pel diaclasat.
Llentió decimètic sobre la boca de la mina. Per una banda s'observa que és coherent amb l'estratificació i per l'altre, com creix a favor d'una diàclasi.
Al voltant de cada massa de baritina i ha una aureola mil·limètrica més o menys uniforme de sulfurs, quars i cristalls aciculars de calcita; i ja dins els primers centímetres de la baritina, om pot veure disseminacions (“puntets”) de sulfurs de coure i altres metalls. La baritina es presenta en agregats radials de cristalls espàtics, fins a mida mètrica. Dins les bossades es pot observar algun cairell aïllat de dolomia i de la pròpia baritina, com una mena d'intraclastes.
Bossada de baritina. S'observa com la ferrodolomia en contacte amb la baritina té una pàtina més fosca formada per sulfurs, quars i cristalls aciculars de calcita. També s'aprecien clastos de dolomia dins la mineralització.
L'alteració dels sulfurs de coure dona lloc pàtines de malaquita. Altres minerals que es poden trobar són atzurita, galena, calcopirita, tetraedrita, pirolusita, cervantita i estibiconita.
El marc general és de dolomies gris-blavoses devonianes (formació Compte), mentre que la mineralització en si s’enclava més concretament dins una franja decamètrica de dolomies marronoses que té un contacte corrosiu amb les dolomies gris-blavoses. La coloració de les dolomies marronoses denota un enriquiment en ferro (ferrodolomies).
Vista general del front sud de l'explotació. S'observa que banda i banda de la rasa les dolomies tenen un to blavós mentre la part central té un to marronòs (ferrodolomies). Es tracta de dolomies afectada per paleocarts.
Contacte entre les ferrodolomies (esquerra) i les dolomies grises (dreta) amb una massa de baritina entre ambdues.
Cos decimètric de baritina dins les ferrodolomies.

Detall de la boca i la tremuja, en prou bon estat.
Aquesta  morfologia de les masses minerals i la seva paragènesi són típiques de jaciments de reompliment càrstic, però no past del carst que actualment s’hi està desenvolupant (i que també es pot apreciar) sinó d’un de molt anterior. Hem d’imaginar-nos que en un període post hercinià i prealpí les dolomies devonianes es carstificaren deixant cavitats en el seu si. La deposició de la baritina tingué lloc en aquest espais buits, com ho mostren els creixement radial dels cristall, a partir de les parets i la presència de fragments de roca encaixant i de la mateixa baritina, en la base d’algunes bossades.

Aquestes cavitats eren plenes de solució mineralitzant, com ho demostra la uniformitat de la dissolució del carbonat i de l’aureola que envolta les masses de baritina. Queda esbrinar d’on prodecedeix aquest enriquiment de bari i altres metalls, d’on és que han migrat. L'estudi de les inclusions fluïdes indiquen que el fluid calent mineralitzant tenia un origen superficial i la composició isotòpica dels sulfurs és parella a les solucions de lixiviats de les evaporites triàsiques. Es creu que aquest rebliment te relació amb una paleosuperfície d'erosió coberta per fàcies garumnianes, que foren les que aportaren els fluids mineralitzants. Per observar aquest garumnià no cal anar gaire lluny, fins el Pas de la Devesa.

I la història de que era nano? 
Jo ja hi havia estat per que anava a un esplai molt excursionista. Allà teníem clara la resposta a la pregunta: platja o muntanya? Per nosaltres la muntanya era natura, recolliment i camaraderia (germanor en deiem) i la platja era ciment, estrès i massificació. El boom turístic dels seixanta  havia deixat el paisatge de la costa trinxat i la cosa no ha parat. Jo ja la vaig conèixer així. El Pirineu era l'escapada remota.
Però amb el temps la muntanya tampoc se'n ha lliurat. Recordo que l'any 1983 vaig anar amb una colla de xavalets de  Sant Jaume de Frontanyà al Puigllançada passant per la Font del Bisbe, Falgars, al Pobla de Lillet, la fàbrica Asland, Coll Roig i Coll de Pal. Cansats i trinxats, la promesa d'arribar a Coll de Pal era que des d'allà el Puigllançada era un cim de vaques que faríem amb un pet (tot i dur les butxaques plenes de rocs). En tres dies de caminada ens trobàrem ben poca gent (descomptant Sant Jaume i la Pobla): un pastor amb un ramat al Joc de Pilota, un matrimoni de pagesos amb un Santana, uns currantes esmorçant ens uns tallers semiabandonats de l'Asland i la gent que ens va deixar dormir al paller de La Pardinella de Gavarrós. Curiosament eren llocs on una desena d'anys enrere encara hi havia molta activitat humana. Mig engolits pel bosc trobàrem mines, rails, pilastres de telefèric, vagonetes... records d'una mineria  tot just abandonada.
Però la muntanya ja no és allò salvatge i solitari. La natura era corprenedora a Coll de Pal i més enllà també. Però ja no. La Tossa d'Alp i el Puigllançada també s'han degradat, sobretot la vessant nord, l'obaga, trinxada per les pistes d'esquí.
Ja sé que algú dirà que soc un urbanita que s'ho mira de lluny i què quan de temps hauria aguantat pasturant vaques; i que si no fos per l'esquí i els boletaires ara no hi hauria ningú als pobles. Però bé, jo penso que ens hem flipat una mica i probablement en tot plegat hi havia un punt mig.
Trenta anys després he tornat a Coll de Pal, i certament la presencia humana per bé i per mal és mper tot. Curiosament, però, aleshores no recordo haver vist ni cérvols, ni isards, ni voltors, ni marmotes, i ara sí. Un ramat de no menys de 30 isards als peu del Puigllançada emociona. És estrany. I jo voldria tenir-ho tot.
La Tossa d'Alp el 1956 i el 2016. Potser ens hem flipat un mica.