divendres, 19 de maig de 2017

Viatge al centre de la Terra(ssa). Capítol I

Com la cosa es llarga, aquesta entrada la farem a pams. Comencem pel primer

Les cinc ciutats més poblades de Catalunya són Barcelona, L'Hospitalet de Llobregat, Badalona, Terrassa i Sabadell. Per què aquestes i no unes altres? Tenen algun punt en comú que ho hagi
determinat així? Si ho preguntes a un científic social probablement et donarà bons arguments històrics, econòmics… però jo us remetré a un fet radicalment pretèrit, a un factor geològic anterior a l'existència de l'assentament humà: les cinc ciutats estan edificades sobre ventalls al·luvials.
El tramat més clar visualitza les àrees més planes i uniformes: els ventalls al·luvials/fluvials i les planes d'inundació. 
Gran part de Barcelona i Badalona son sobre la coalescència de petits ventalls al peu de Collserola i la Serralada de Marina. L'Hospitalet també (el "samuntà"), i s'ha expandit ocupant el delta del Llobregat (la "marina"). Terrassa neix i creix sobre el ventall de la riera de les Arenes, un con de dejecció que té l'àpex a Matadepera. I Sabadell és sobre la coalescència del ventall de la riera de les Arenes amb el del riu Ripoll, ventall que arriba fins a Ripollet.
Els ventalls al·luvials de la riera de les Arenes-riu Ripoll s'expandeixen omplint una depressió limitada per fractures aproximadament perpendiculars a la falla del Vallès. Els relleus més alts de l'oest formen la Serralada Transversal Vallesana. El Pla de Terrassa ocupa una "subsemifossa" dins d'una semifossa més gran, la del Vallès-Penedès. No hi ha gaire bibliografia sobre aquest ventall (edat, formació, dinàmica...), fora de la monumental tesina inèdita Caracterización geotécnica de los terrenos situados en el llano de Tarrasa y alrededores (Vallés occidental, Barcelona) d'en Rogelio Linares i és sens dubte una qüestió d'estudi interessant que tindria aplicacions pràctiques (riscos, hidrologia, paleoclimatologia, arqueologia...) Els "illots" en blanc corresponen a afloraments de materials miocens, el substrat. 
Els ventalls tenen una topografia bastant suau, oberta i uniforme, només alterada per les rases les rieres que els travessen longitudinalment. Donat que experimenten canvis significatius a escala històrica l'estudi de la seva evolució és molt suggerent. No som gaire conscients que tenen afectes sobre l'evolució de les ciutats i el territori agrícola i forestal que les envolten, s'acostuma a obviar ens els estudis arqueològics i històrics generalistes. El canals migren, es divideixen, es perden... els lòbuls creixen en vertical, s'expandeixen, els colonitza la vegetació...  Fundar sobre ells una ciutat té avantatges i inconvenients. Conformen territoris fèrtils fàcils de conrear, pasturar i comunicar. Poden expandir-se sense obstacles topogràfics remarcables i per això les ciutats més grans de Catalunya estan sobre ventalls. Però paguen dos preus molt cars: el risc de rierades i que en una plana és més difícil defensar-se de l'enemic. Com és divulgat, la Barcino romana fou fundada sobre el Mont Tàber, un petit turó de roques miocenes, com Montjuïc,  que sobresurt com un illot uns pocs metres per sobre del pla de Barcelona.

I a Terrassa, quina estratègia van emprendre els primers pobladors? Avui el casc urbà de Terrassa és tan gran que s'ha estès fora del ventall de la riera de les Arenes ocupant els turons miocens de la Serralada Transversals Vallesana. Els veïns de La Maurina, Can Boada, Can Parellada, la meitat oest oest de Can n'Aurell, etc. coneixen bé els seus carrers costeruts. En aquest article agafarem com a referència la vila que va des dels seu origen medieval fins a finals del s. XIX, limitada al nord per la via de la RENFE, al sud per la carretera de Montcada, a l'est pel Torrent de Vallparadís i a l'oest per la riera del Palau, és a dir els  barris del centre de Terrassa. Aquest casc urbà antic ocupa part del que s'anomena el "Pla de Terrassa", la rampa mitjana de del ventall al·luvial de la riera de les Arenes.

D'esquerra a dreta (a partir de de dades del (c) ICGC): MDT del Pla de Terrassa partir de les dades LiDAR. Observeu que el sector nord és més pla i regular. Sobre el model anterior, Terrassa l'any 1946. Terrassa en l'actualitat: sols queda un retalló del del ventall de la riera de les Arenes sense edificar, a l'àpex.
Si fem una anàlisi més acurat de la topografia, el Pla de Terrassa no és uniforme. Hi ha tres elevacions que sobresurten: el Turó de l’Argila (al cim del qual hi ha l'Escola Pia), el Puig Novell (on hi ha la CECOT) i l'illa de cases que conté l'ajuntament; fixeu-vos que per accedir al pati de l'ajuntament des del raval de Montserrat heu de superar un desnivell d'un parell de metres. Li direm Promontori de de l'Ajuntament.
Terrassa l'any 1870 segons un mapa de la Mina d'Aigües. Aleshores Terrassa i Sant Pere eren dues viles independents. Podeu observar el traçat del futur barri de Ca n'Aurell, entre la Riera del Palau i el Torrent del Batlle (carrera Faraday, aproximadament). Aquest torrent marca un límit morfoestructural: a l'est el ventall de la Riera de les Arenes (el Pla de Terrassa) i a l'oest els turons miocens de la Serra de les Aimerigues. També marcava el límit municipal entre Sant Pere (que tenia un terme molt gran) i el de Terrassa (que era un enclavament petit dins del de Sant Pere).
Quina és la natura geològica d'aquests tres turons? Són illots miocens?  Són terrasses altes, més antigues, formades per graves grolleres més resistents? Tenen un origen tectònic/estructural? Antròpic? Si ho mireu al mapa del ICGC us enganyareu. Tot és ventall, no distingeix res. I no és així.

En referència al Turó de l'Argila i a la seva deficient cartografia ja li vaig dedicar un article: és miocè i es pot observa encara in situ. En encara més: l'any 2015 durant unes obres a l'antiga seu del Diari de Terrassa aflorava molt bé, i en unes altres de fa uns mesos en un solar proper, també.
Obres al Turó de l'Argila (foto de Ferrran Mota)
Respecte el Puig Novell he pogut resoldre la incògnita fa ben poc gràcies a dues dades: actualment hi ha un solar en obres a la base sud i s'observa el miocè aflorant; i el que és més determinant: fa poc l'ICGC ha penjat en obert els sondeigs de la prolongació del FGC. En aquest sondeig, per exemple, situat prop de la Casa Matalonga, el miocè (caracteritzar pel seu to marró verdós) es troba directament a sota del rebliment antròpic.
A Terrassa, com distingir si un aflorament urbà és quaternari o miocè? Les argiles quaternàries acostumen a ser de color marró fosc o rogent; i les rudites, són graves poligèniques.  Les argiles miocenes acostumen a ser de color ocre, marró clar, verdós o grisenc. Les rudites tiren a bretxes i els cairells són sobretot de materials metamòrfics. Aplicant aquest criteri, om pot interpretant més o menys els sondejos del ICGC per la descripció dels materials. Això seria un aflorament miocè a la cantonada del Carrer Puig Novell amb el Portal Nou. 
I respecte el Promontori de l'Ajuntament, doncs, resulta que tenim un sondeig al carrer Gaudí, al costat est, i un altre a la Plaça Didó, al nord; i el miocè -les argiles verdoses- es troba a uns 15-18 m de fondària. Per tant, caldria recórrer a una explicació geomorfològica i/o antròpica, com per exemple que hi hagués terrasses amb conreus o apilament de terres procedent de l'obertura de la Rasa (després en parlarem)

Doncs resulta que els dos nuclis històrics de la nostra ciutat, Sant Pere (on es fundà la romana Ègara sobre un assentament rural ibèric) i la Vila del Palau de Terrassa, van obviar aquestes tres atalaies i van seguir una altra estratègia vàlida: assentar-se entre dos torrents que els feien de fossat naturals. La confluència dels profundament encaixats torrent Monner i el torrent del Vallparadís conformen una mena de proa. Aquí es fundà el nucli d'Ègara, tot i que, cal dir que les restes arqueològiques apunten a que Ègara era una civitas sine urbs, és a dir, que no hi havia una ciutat com a tal sinó que on ara hi ha les esglésies del Sant Pere hi havia un o més edificis que actuen de centre de poder sobre un ampli terme rural. Una mica com aquests municipis del Solsonès on el "poble" el formen l'ajuntament, l'església, una masia una mica més gran (potser fortificada, que té la fonda), una era per fer la festa major i la resta de gent viu en cases aïllades.

El cas de la Vila del Palau és molt més interessant perquè la transformació urbanística ha esborrat els antics torrents i ha difuminat la topografia i res és evident. Hi ha diversos treballs que a partir de fonts arqueològiques i històriques fan una descripció geogràfica de l'entorn (com exemple, Terrassa medieval. La vall de Terrassa) i permeten tenir una "foto" del moment. Però trobo que falta enriquir-ho amb dades més "físiques" i quantitatives que ho afinin. Així, per exemple gràcies als arxius LiDAR en obert om pot obtenir una topografia molt acurada i després trastejar les dades amb programes de GIS per intuir una mica més la paleogeografia. Us faig un resum històric i us l'enriqueixo amb algunes imatges obtingues a partir de dades LiDAR. Res exhaustiu ni massa acadèmic. És un divertimento que veureu en propers capítols.

Cap comentari: