divendres, 12 de setembre del 2014

Mineralització tipus red-bed cuprífer a Coll d'Oriol (Baix Llobregat)

Als anys 80 del segle passat, quan era un adolescent al qual li agradava anar a la muntanya a veure si trobava algun mineral (junt amb altres xavals, no us penseu que era tant rar!) les possibilitats de mobilitat es reduïen a on et portaven les cames, la benevolència d’algun pare, anar amb els FGC a Collserola, amb l’autobús a Matadepera o amb la RENFE fins l’estació d’Olesa, i d’aquí cap a les serres del entorns.
L’estació d’Olesa en si és un geòtop reconegut de visita obligada. Crec que si no fou el primer lloc on anàrem amb l’Obrador, fou dels primers. Avui no és que els trens no hi parin en aquesta estació: és que han enderrocat l’edifici i ara sols queda una andana fantasma. Comprensible tenint en compte que el nucli urbà quedava a uns 5 km. Un dia va baixar del tren un xicot tot trajat i desconcertat. Era de Barcelona i havia d’arbitrar un partit de bàsquet a Olesa. No sé si va arribar a temps, però va llepar segur.
El mític geòtop de l'estació d'Olesa.
Tornem al que anàvem. Rellegiu entrades anteriors (1, 2, 3, 4, 5, 6...  )i visiteu aquestes muntanyes carregades de patrimoni geològic. Les mineralitzacions, tot i que poc importants,  també estan presents. En una d’aquelles sortides primerenques vàrem trobar un nivellet de gres micaci gris-verdós dins del buntsandstein, uns metres al sud de la pilastra del viaducte del Boixadell sobre la B-121. Contenia  força restes vegetals i un pigallat d’un verd molt viu. Malaquita? No era la manera en que jo l’havia vist. Li ensenyàrem a un químic conegut  i ens posà en alerta: allò era un dipòsit cuprífer tipus red-bed, i com altres de similars trobats al triàsic pirinenc podria contenir -ull!- minerals radioactius.  Això ja no molava!. S’ho endugué per analitzar-ho i per sort ho descartà. Aquesta mostra encara la conservo.
Mostra de la B-121. Notis la gran quantitat de restes vegetals.
Un red-bed és una formació continental dipositada en condicions oxidants, com clarament indiquen les tonalitats vermelloses i ocres dominants en els materials del buntsandstein, degut a la presència de Fe3. Però en les bases d’alguns paleocanals om pot apreciar zones de tonalitat verdosa o groguenca de caràcter reductor, a causa de la presència de matèria orgànica procedent de vegetals arrossegats pels propis corrents d’aigua que van formar els canals. És aquí on  es localitzen les mineralitzacions de coure, omplint alguns porus, formant crostes al voltant de còdols o bé fines venetes en les diàclasis i plans d'estratificació.
Quan en aquestes condicions reductores arriben solucions de sulfats de coure (procedents  de l’erosió dels jaciments metàl·lics de l’àrea font durant), els  sulfats es redueixen a sulfurs, precipitant i formant minerals com calcosina, covellina, tetraedrita i calcopirita.
Posteriorment, durant el quaternari, aquestes mineralitzacions s’oxidaren com a conseqüència de la circulació d’aigua subterrània, passant momentàniament a dissolucions aquoses de sulfats. No obstant això, degut a la presència del carbonat de calci en la roca matriu, els sulfats passen a carbonats, i es forma malaquita (i en molta menor quantitat, atzurita, que jo no vaig veure)
La casualitat va voler que l’altre dia, en aquesta zona, a 2 o 3 m per sobre el Coll d’Oriol, al mig del corriol que ascendeix cap a la Creu de Saba, em trobés dos nivells de gres gris verdós cuprífers. Són força cohesius i destaquen dins la sèrie de llims rogencs.
Situació dels jaciments esmentats i esquema geològic. P: paleozoic. B: buntsandstein (en blau fosc, el nivell conglomeràtic basal). M1; muschelkalk inferior. M2: muschelkalk mig, M3: muschelkalk superior. 
Per la morfologia es tracta de dos paleocanals.

El paleocanal inferior, d'un metre de potència és força ric en malaquita, particularment en la base, on forma crostes centimètriques.
Una altre detall curiós és la presència de lag de cairells de pissarra i còdols tous.
El nivell superior és més pobre i prim i la malaquita es troba més dispesa pigallant la roca.

Nivell superior.
Vaig cercar alguna referència bibliogràcia per esbrinar si era un jaciment inèdit i l´únic que he trobat és un article d’en Mata Perelló (Introducción al estudio de la mineralizaciones cupriferas asociadas a red-beds de Olesa y Esparraguerra). Ell localitza uns indicis per sobre del camí que va de Sant Pere Sacama a Sant Salvador de els Espases, prop del Coll Cendrós i per sota de Puig Ventós. El problema és que el topònim Coll Cendrós no existeix i crec que bateja erròniament Coll d’Oriol amb aquest nom, on es troba la masia abandonada de Can Puigventós, sota el turó homònim. Sigui un jaciment inèdit o el que descriu no poden diferir i el sabi indica que a més de la malquita, om pot trobar atzurita, calcosina i cobellina.
Tampoc hi ha constància de que s'hagin explotat mai aquest red-beds, però valdria la pena aprofondir-hi tenint en compte la immediata presència d'un mas històric com el de can Puig Ventós o el proper jaciment neolític de la Cova dels Lladres, on es trobaren joies de variscita.
Can Puigventós.