divendres, 29 de juliol del 2011

El jaciment vallesià del turó de l'Argila (Vallès Occidental)


El turó de l'Argila està en ple centre de Terrassa, entre la rambla d'Ègara i el carrer del Col·legi. Al cim hi ha les Escoles Pies.
Gaudeixo com un nen cada mapa que publica l’IGC. Són una meravella no solament des del punt de vista geològic, sinó també com a producte editorial en la millor tradició de les arts gràfiques del nostre país. Comparar un mapa del IGC amb un de l’IGME és com comparar un fitxer RAW amb un JPG…. gairebé sempre.
Si és d’un indret en que poc o molt hi he estat, el repasso amb atenció i cerco aquells elements que soc capaç d’identificar. I si és d’un lloc que conec millor, aleshores afino l’atenció i em delecto confirmant o desmentint les meves idees o cercant algun detall curiós amb la idea de fer-li una ullada el dia que pugui.

Com a terrassenc, el full de la meva vila (més ben dit, el de Sabadell) me’l vaig mirar i remirar (i encara ara), i una de les coses que més em va cridar l'atenció va ser la gran diferencia en la distribució dins el casc urbà del miocè respecte el quaternari del ventall de la riera de les Arenes.
Mentre que en el mapa de l’IGME (o la versió comarcal que n’ha fet l’IGC) el miocè ocupa gairebé tota la zona oest i sud de Terrassa....
...en el del IGC, per l’oest no va gairebé més enllà del transvasament de la riera del Palau, i en el sud, al turó de Can Casanoves i una petita taca en barri del segle XX.
Qui s’hi acosta més a la realitat? El prejudicis em farien abraçar el mapa del ICG, però això no concorda amb el record que jo tinc d’una ciutat en que fa 25 anys la perifèria estava menys urbanitzada i encara mostrava aquí i allà solars i descampats amb els substrat a l'aire en barris com la Maurina o Ca n'Aurell.
Potser una de les causes d'aquesta diferència rau en això: actualment tot és sota el ciment i no es veu res. I jo em pregunto: i els pioners de finals del s. XIX i ppis del XX, quan Terrassa era un poblet industrial, que van veure?
Aquesta gent (Palet i Barba, Jacint Elies, Font i Sagué...) veia de tot. Es passaven els caps de setmana trobant defenses de proboscidi, cranis de rinoceront i queixals de hiena pels rodals de Terrassa. Un dels llocs ressenyats era l'antiga bòbila Segués que explotava les argiles de l'antic puig Pasqual (aka turó de l'Argila). Aquesta explotació estigué activa fins els anys vuitanta. Podeu llegir més històries d'aquest indret al bloc records de Terrassa
El cràter deixat per la bòbila Segués és ocupat per una acollidora plaça. Cap els anys noranta la canalla del barri l'anomena plaça Jamaica pel tipus de música que s'hi escoltava i el tipus de vegetals que s'hi fumaven.
El cas és que aquest punt està catalogat per l'ajuntament com a jaciment arquelògic (de fet, paleontològic) per que els nostres pioners trobaren entre altres restes, les del petit cavall Hipparion i una altra cosa molt més interessant: Simocyon batalleri, un representant de la petita família dels ailúrids que actualment només té una espècie viva: el panda vermell.
Per tant, aquest petit turó urbà no és quaternari: és miocè, concretament, Vallesià. I efectivament, si consultem la cartografia de finals del XIX d'en Palet i Barba ja ho va pintar bé: una taca allargada que surt del Portal de Sant Roc (on forma un collet), passa per l'asil Busquets i Can Culapi, el careneja el carrer d'Avinyó i mor entre fàbriques al polígon industrial del segle XX.
S'ha ressaltat la taca vallesiana i el turó de l'Argila. Per l'oest, el miocè arriba fins el torrent del Batlle, al parc de Sant Jordi. Ja us dic que sí: fa uns anys van tirar una casa a terra al carrer Sant Marc amb Isaac Peral i es veia perfecte.
La pregunta és: aflora encara en algun punt? Bé, ara a l'asil Busquets estan d'obres i en els fonaments es poden apreciar les argiles ocres típiques del les fàcies distals del ventall al·luvial de Matadepera. I pregunto: s'ha fet la pertinent excavació d'urgència?
Ooooh! El vallesià...em sembla que veig uns ossets....

Perfil del tota la carena del turó de l'Argila, que va del Portal de Sant Roc a la plaça del segle XX. I jo em pregunto: el Puig Novell, un altre turonet interior a la vila, també és miocè?
Però on aflora més extensament és darrera de la pared est del Diari de Terrassa, on encara es conserva mig amagat entre obres i ailants el talús que llaurà el torrent del Palau al passar als peus del turó de l'Argila.
Els del diari de Terrassa tenen patrimoni geològic al solar de l'edifici.



Per cert, què se'n ha fet del la taqueta miocena que surt al mapa de l'ICC, en el barri del s. XX? Doncs si aneu al final sense sortia del carrer de Lepant, sobre el talús antic de la riera del Palau, podeu veure aquest aflorament, en que sota una capa antròpica vermellosa hi ha el vallessià verdós fortament rubefactat.



dilluns, 18 de juliol del 2011

La platja eocena del llom dels Pivers (Vallès Occidental)

A l’entrada de Rellinars per la B-122 venint de Terrassa, has d’agafar el primer trencall a mà esquerra, al costat de la plaça, i seguir un centenar de metres tot recte. Passaràs per davant del poliesportiu, i tot seguit, has de trencar pel primer carrer a mà dreta, i immediatament, de nou a mà esquerra per un altre amb forta pujada, que és l'avinguda de Vacarisses.
Vista de les Serres amb les tres parades principals.
El llom del Pivers és un petit massís muntanyós limitat pel la riera de Rellinars, el torrent de l'Alzina i el Llobregat. El seu punt més alt és el turó del'Escletxa, al qual ja vaig dedicar-hi una entrada. No és un lloc que surti gaire a les guies excursionistes malgrat hi passi el GR5 de Sant Llorenç a Montserrat. El gran incendi del 1984 ho deixà tot pelat deixant a la vista antigues feixes, barraques de vinya, cups... i estrats. Per això, des d'un punt de vista geològic la cosa es posa interessant, doncs en un espai relativament petit podem passar de les fàcies de ventall costaner mitjà-distal a les de plataforma carbonatada. Això facilita la tasca d'explicar la gènesi d'un aparell sedimentari tant extens com el de Sant Llorenç sense excessives parades ni llargues caminades: a Can Torrella de Baix (Matadepera) es poden observar les formacions basals (Mediona i Cairat). A l'Obac i a la Font dels Carlets les del ventall proximal, aquí, les de ventall distal i front deltaic; i per últim, i al meandre del Burés, les de prodelta i plataforma soma. Més o menys és aquest l'itinerari que organitzo quan porto gent a Sant Llorenç per conèixer la seva gènesi.Qui s'hi anima?
Un indret amb un parell de bons afloraments és l'avinguda de Vacarisses (de fet, una pista forestal) a la urbanització de les Serres, per sota dels dipòsits d'aigua de Rellinars, amb tres parades remarcables.

1. Ventall distal: la plana fangosa
A les darreres cases d'aquest carrer ja es pot observar el primer tram d'afloraments constituït per llims arenosos d'un roig intens. A voltes amb una estructura molt compacta i massiva amb algunes taques de reducció, a voltes intensament rubefactades i bioturbades per arrels. Les arrels venen marcades per les línies irregulars verticals de to verdós.
Hi ha un punt molt concret "de llibre", en que om pot trobar motllos d'arrel farcits per les graves de l'estrat superior, amb tots els detall. L'erosió va actuant sobre el talús llimós i de tant en tant queden al descobert exemplars de dimensions considerables (10 cm o més de diàmetre). En el sostre també hi ha calcs de càrrega i escours reomplerts de gravetes fortament reduïdes.
A la imatge següent es pot apreciar un petit motllo d'arrel força curiós, amb una secció frontal principal i una arrel lateral que hi arrenca fent 90º.
 

2. Font deltaic: una barra de desembocadura
Correspon a els materials que es troben per sobre del llims. Aquest aflorament és un exemple bastant clar de barra conglomeràtica de desembocadura. 

La seva composició és a ull, d'un 75% de còdols mesozoics i un 25% de còdols quarsítics ben arrodonits. La matriu està granosuportada fent evident el rentat de fins per part de l'acció de les onades.

3. Font deltaic: la platja
A punt d'arribar a una fort revolt, hi ha un aflorament preciós. La barra conglomeràtica s'ha anat afuant i té una potència de mig metre. 
En el sostre d'aquest estrat hi ha un lag de còdols imbricats amb perforacions, típics de la zona de nearshore.
Un detallet curió per al bon observador, és que ficats entremig d'alguns d'aquest còdols del lag i ha acumulacions no rodades de foraminífers. Probablement els fòssils més penjats de Sant Llorenç.
Per sobre tenim unes sorres amb laminació creuada i una mica més per sobre, unes sorres bioturbades per Ophiomorpha, que s'interpreten com galeries d'alimentació i vivenda d'un crustaci decàpode. El típic cranc que brosteja a uns metres de la platja.