A l'entorn del polígon Santa Maria d'Artés, en el que el parc de Can Vila, om pot trobar una sèries de red bed cuprífers força interessant. Si entres a aquesta població bagenca per l'eix transversal arribaràs a una rotonda on cal agafar la primer sortida a la dreta, cap el polígon de Santa Maria. En arribar al polígon, a la següent rotonda, mires d'aparcar per un dels carrers de la zona. Al final del mateix carrer Salvador Espriu hi ha un bon tall de roca que permet tenir un primer contacte amb la formació Artés.
La formació Artés, d'edad priaboniana (Eocè) està constituïda per gresos i lutites vermelles amb alguna intercalació carbonatada i carbonosa. S'interpreta com a materials propis d'una plana al·luvial.
Una quadra de cases cap a l'est hi ha
el carrer Progrés, al final del qual surt una pista que va cap a Can
Vila i que corre paral·lela a un torrent. A mà dreta de la
pista hi ha quatre turonets que formen una petita serra
elevada una desena de metres per sobre el camps de conreu de l'entorn.
Els dos
primer no tenen nom, el tercer és el de la Ponça i el quart és el
de Can Vila, al cim del qual hi ha la masia d'aquest nom. Aquesta
petita alineació correspon a un relleu residual, coronat
per paquets de gresos i graves de reompliment de paleocanals, més
resistents que les lutites de l'entorn. La base d'aquests paleocanals conté mineralitzacions de coure de tipus red bed, presents en qualsevol dels quatre turonets, però potser on són més abundants és al cim del
turó de la Ponça, coronat per un paquet conglomeràtic
subhoritzontall més o menys tallat dièdricament i que permet
observar-lo amb claretat des dels quatre punts cardinals.
 |
| Paleocanal vist per la vesant est. Els tons més clars, reduïts, contrasten amb les lutites rogenques. |
 |
| Paleocanal vist per la vessant nord. Un bon aflorament. |
 |
| El paleocanal per la oest |
La formació Artés, com ja he comentat, és una formació continental dipositada en condicions oxidants, com clarament indiquen les tonalitats vermelloses i ocres dominants, degut a la presència de Fe3. Però en les bases d’alguns paleocanals om pot apreciar zones de tonalitat verdosa o groguenca de caràcter reductor, a causa de la presència de matèria orgànica procedent de vegetals arrossegats pels propis corrents d’aigua que van formar els canals. És aquí on es localitzen les mineralitzacions de coure, omplint alguns porus en els gresos, formant crostes al voltant dels còdols de grava o bé fines venetes en les diàclasis i plans d’estratifició.
 |
| Grava amb els còdols revestits de malaquita. |
Quan en aquestes condicions reductores arriben solucions de sulfats de coure (procedents de l’erosió dels jaciments metàl·lics de l’àrea font durant el priabonià), els sulfats es redueixen a sulfurs, precipitant i formant minerals com calcosina, covellina, tetraedrita i calcopirita.
Posteriorment, durant el quaternari, aquestes mineralitzacions s’oxidaren com a conseqüència de la circulació d’aigua subterrània, passant momentàniament a dissolucions aquoses de sulfats. No obstant això, degut a la presència del carbonat de calci en la roca matriu, els sulfats passen a carbonats, i es forma malaquita (i en molta menor quantitat, atzurita, que jo no vaig veure).
 |
| Malaquita impregnat la porositat en gresos. |
Malgrat que és una mineralització vistosa a causa del seu color, no té una importància suficient que hagi motivat la seva extracció, al menys, en temps històrics. Per contra, mineralitzacions semblants a Riner, dins la formació Solsona, foren explotades durant el neolític.
Un últim apunt extra no geològic: aquesta alineació boscosa de turonets al límit del casc urbà està qualificada com a zona verda. Sorprèn desagradament trobar-se arreu amb restes de cabanes, plàstics, llaunes, ampolles, palès, fins hi tot restes de sofàs... dóna la impressió que són fruit de l’esbarjo d'alguna colleta que improvisa aixoplucs per passar l’estona socialitzant tranquil·lament. Podrien ser més nets, no?
