dilluns, 22 de desembre del 2014

Una discordança, un anticlinal i un meteorit que no ho era: tres apunts geològics des del Boumort (Pallars Jussà)

L'any passat es publicà Geologia i paleontologia per a aficionats. Excursions pel Pallars i l'Alt Urgell, llibre que entre altres indrets proposa un itinerari que circumval·la el Boumort. Així que quan el Juan em proposà d'anar-hi a escoltar la brama vaig sortir de casa amb el telescopi per veure les bèsties i aquest llibre sota el braç.
Si us agrada la natura en general i observar fauna en quantitat i varietat, un dels millors plans que podeu fer sense sortir de Catalunya és anar al Boumort durant la brama del cérvol. La brama té lloc de mitjans de setembre a mitjans d'octubre. Des del capvespre i durant tota la nit els mascles bramen i bramen desesperats per marcar el territori. Amb paciència, una bona atalaia i un bon allarga-vistes és relativament fàcil veure'ls. I també es pot guipar voltor (a centenars), voltor negre, trencalòs, aufrany, àliga daurada, aligot, guineu, toixó, senglar, etc. Una bona idea és esguardar el canyet que manté Medi Natural prop del Barranc de Galliner. Però us haureu de conformar en veure´l de lluny, doncs està estrictament prohibit acostar-s'hi si no pagues per accedir al hide que hi ha.
Itinerari i localització dels punts indicats. En tons verds el cretaci i en tons ocres el paleocè i l'eocè discordant. L'estructura en ull del marge sud és l'anticlinal de Bòixols.
A grans trets el Boumort és un massís format per roca calcària grisa massiva, molt carstificada, recoberta a "pedaços" per conglomerats eocens posteriors a una part de la carstificació i sintectònics a l'aixecament dels Pirineus És força interessant reconèixer les discordances en alguns punt, com per exemple, al mirador del Roc de les Cases.

L'estructura de la foto té molta miga i valdria la pena tornar-hi per treure'n més suc observant-la des d'un angle frontal. La part arbrada de la base correspon al cretaci. Els materials ocres eocens es disposen discordants sobre el cretaci i a l'hora, desenvolupen el que sembla una discordança entre una massa bretxoide i massiva que dibuixa un cos canaliforme i un sostre conglomeràtic més tabular.
Una altra cosa interessant de veure i reconèixer és el flanc nord de l'anclinal de Bòixols, una estructura tectònica fàcilment identificable en foto aèria, molt "de llibre", que queda definit per la Serra de Carreu al nord i la Serra de Carrànima al flanc sud sud. Aquí trobareu un bloc amb una panoràmica sencera.

Flanc sud de la Serra de Carreu- A la dreta es pot intuir com el plec es tanca.
L'anècdota pel final. Ja fosquejava quan a uns 300 m del refugi, pista enllà, al marge, destacava com una oliva negra en un tall de mozzarella un còdol negre de la mida d'un préssec. L'agafo i noto la seva elevada densitat... No era basalt, no era una lidita... Al cotxe vàrem comprovar que era ferromagnètic! No estava gens rovellat i semblava més o menys polit. Aleshores comences a especular amb la possibilitat de que sigui un meteorit i et comencen a suar les genives. Uf!
Em vaig posar en contacte amb la gent de meteorits.cat, amb el David Allepuz i el J. Vicente Casado i després d'una ràpida observació amb la lupa no van tenir dubte: era un còdol de pirolusita i especularita, una forma especialment cristal·lina d'oligist. És un oligist d'origen càrstic, generat per la concentració dels òxids de ferro rentats de la roca calcària en esquerdes i cavitats. Ara la gràcia seria trobar la mineralització d'origen.
M'enduc, això sí, poder haver tocat alguns meteorits de debò i les interessants explicacions d'en David i en Vicente. Gràcies amics!
No s'ha trobat cap meteorit a Catalunya des de l'any 1905 (a la Falconera, al Garraf) i el següent no havia de ser jo (snif!)

dimarts, 2 de desembre del 2014

El lliscament pla del Pas de la Devesa (Berguedà)

Donar als geòlegs visualitzadors cartogràfics online com el de l'IGCC o el Street View ha estat com donar ulleres de raig X als guipaires. De les moltíssimes aplicacions que tenen una de les millors és poder fer-se una bona idea del territori abans de trepitjar-lo.
El cas és que preparant un excursió al Refugi del Rebost, observo que a la BV-4024, de Bagà Coll de Pal, cap el km 11,5 el Street View dona unes imatges, si més no, molt fotogèniques d'estrats de diferents tonalitats. En podreu trobar mostres, molt millors que les fetes per mi si feu una cerca a Flicrk.
L'entorn a primer cop semblava geotècnicament força inestable, com si a l'obrir la carretera s'haguessin generat una sèrie de desmunts i inestabilitats en cadena. Però la cosa clarament anava més enllà en observar la foto del vol americà del l'any 1956, prèvia a la construcció de la carretera. La pobre vegetació del moment permet delimitar amb molta claredat dos grans lliscaments plans d'ordre hectomètric que pràcticament colmaten o obturen dos terços dels antics camps del Paller de Dalt. Sembla que fins hi tot tancaren el pas del petit torrent de la Canal Mala, però això estaria bé anar a veure-ho in situ. Ha de ser realment interessant. A veure si algú s'anima i ens ho explica!
Ortofotos de 1956 i 2014 respectivament. En lila el lliscament pla principal, i en blau el secundari. En color verd hi ha marcat un altre fenomen de vessant, un con d'enderrocs que no té relació genètica directa amb els anteriors fenòmens.
Via Internet no m'ha esta possible trobar bibliografia al respecte (que no vol dir que no n'hi hagi), però a jutjar per la minsa colonització vegetal dels enderrocs en la foto del 1956 (d'on fins hi tot es poden distingir  blocs d'ordre decamètric) podria aventurar que la catàstrofe tingué lloc com a molt tard a principis del segle XX.
Imatge de l'any 1981 procedent de l'arxiu fotogràfic del CEC (aquí pels crèdits). A l'entorn de la masia abandonada del Paller de Dalt s'observen blocs mètrics i una colonització vegetal incipient. El pla de lliscament principal és perfectament visible.
En primer terme la capçalera del lliscament gran, que deixa net i clar el sostre de estrat que fa de rampa, i al fons, amb força vegetació incipient, la cicatriu del lliscament menor, sobre el mateix estrat gris.
Situats a peu de la carretera la vista és magnifica, fins hi tot hi ha un mirador per deixar el cotxe. La causa del lliscament sembla bastant clara. Ens trobem amb un conjunt de capes que cabussent vers el sud uns 45º, formant un pla estructural. Es tracta de materials garumnians en que s'alternen capes competents calcàries i capes més incompetents argiloses.
A l'esquerra, el nivell més competent format per calcàries micrítiques maastrichtianes, i a la dreta,  una alternança de conglomerats, gresos, lutites i margues garumnianes del trànsit cretaci-paleocè (un bon lloc per cercar restes de dinosaures?). Per tant, la sèries està invertida. Els nivells rogencs pelítics han actuant de pell de plàtan sobre la qual han lliscat vessant avall  les calcàries maastrichtianes. El tall en si és molt interessant i s'observen tot tipus d'estructures sedimentàries, com fòssils, paleocarst, hard-grounds, etc. Algun estudiant de darrer curs diplomatura es podria animar a fer la columna.
Detall dels  nivells pelítics garumnians que han actuat de nivell de  desenganxament. Caminant per la carretera vas sentint un lleuger clic clic clic... de les pedretes que van rodolant. Fa una mica de iuiu.
Visió del camp del Paller de Dalt des del Pas de la Devesa. El turó arrodonit i emboscat abaix a la dreta del camp és la part terminals de la llengua d'enderrocs principal. Si feu zoom sobre el prat veureu alguns blocs isolats de mida considerable.
El cingle de l'esquerra és el Solell de Claniars, format per calcàries i dolomies ilerdianes i que com es pot observar, pateix freqüents despreniments que han creat un con d'enderrocs als seus peus.

diumenge, 2 de novembre del 2014

Esteu convidats a la xerrada i sortida sobre el patrimoni geològic de Terrassa

L'Andrés Aragoneses és un físic de la UPC i divulgador que impulsa iniciatives com Planeta da Vinci o diferents activitats dins la Setmana de la Ciència a Terrassa. És un bon amic que ha tingut a bé convidar-me a participar, juntament amb altres divulgadors de més categoria, a la Jornada Ciència i Història a Terrassa.
Aquesta jornada recorrerà diferents etapes de la història de Terrassa passant per la geologia, els materials, la arqueologia, la relativitat i la paleontologia.

El que queda de la pedrera de Can Candi.

La meva activitat consta de dues parts: la primera és una xerrada de 10 minuts explicant en què consisteix el patrimoni geològic en general, posant especial èmfasi en el seu valor científic i cultural, i mostrar d'alguns punts d'interès geològic situats en el terme de Terrassa. Podeu descarregar-vos la meva presentació.
Recreació del jaciment de Vallparadís.
La segona part és un itinerari que anirà del mNATEC a Can Boada, a la perifèria de la ciutat, durant la qual es farà una introducció a l'estructura geològica on s'assenta el terme municipal i es visitaran alguns punts d'interès geològic.

Aquest és el programa:

10:00 - 10:10 Recepció dels assistents
10:10 - 10:20 Presentació de la jornada per part de les autoritats
10:20 - 10:30 El patrimoni geològic de Terrassa (Isaac Camps)
10:30 - 11:00 El Torrent de Vallparadís, una finestra oberta a la Terrassa de fa un milió d'anys (Joan Madurell)
11:00 - 11:25 Pausa cafè
11:30 - 12:00 Terrassa, paradís material (Marc Boada)
12:00 - 12:30 Recerca a la Seu d'Ègara (Gemma García)
sessions paral·leles (a escollir)
(a) 12:30 - 13:00 Einstein, relativitat i Terrassa (Andrés Aragoneses)
(b) 12:30 - 13:50 Visita al patrimoni geològic de Terrassa (Isaac Camps)
13: 00 - 13:50 Taula rodona amb els ponents i debat .
13:50 Clausura de la Jornada

La jornada tindrà lloc al mNACTEC (Rambla d'Ègara 270, Terrassa)

Inscripcions gratuïtes a: terrassauniversitat@terrassa.cat o 937363023. Si voleu assistir a la meva sortida cal especificar-ho.

Pots descarregar-te el programa.

Ens veiem!

dissabte, 25 d’octubre del 2014

Un tast d'arqueosísmica al monestir de Sant Llorenç prop Bagà (Berguedà)

Tornant amb la família i amics del Moixerò, en Pep ens va suggerir visitar el monestir de Sant Llorenç prop Bagà (Guardiola de Berguedà), recentment restaurat per al Diputació de Barcelona. El cas és que es va convertir en un interessant i inesperat tast d'arqueosismologia. Recomano la visita, val la pena.
L'arqueosismologia és una disciplina relativament nova que complementa o es suma a les no gaire més antigues de la neotectònica i la paleosísmica. És a dir, que és lo últim de lo últim, o si més no, tal com s'entén actualment.
És una disciplina que es basa en l'estudi dels antics terratrèmols per mitjà dels indicadors que romanen en el registre arqueològic com per exemple, capes de destrucció, construccions lineals (viaductes, camins, canal...) desplaçades per la ruptura de la superfície, danys estructurals en edificis, senyals de reparacions, etc.
Penseu que en un  terratrèmol un edifici pateix vibracions longitudinals i transversals deixant indicadors molt característics i diferents dels deixats per altres anomalies del terreny com l'assentament del subsòl, el col·lapse gravitacional, allaus i rierades, etc. En són exemple les dovelles sortides cap en fora de l'arc, la dovella central desplaçada cap avall (!), parets plegades ("ondulades"), fractures conjugades, columnes rotades o amb els blocs que les formen situats en ziga zaga... Aquí us podeu descarregar un pòster amb alguns exemples.
Doncs resulta que cap allà els segles  IV o V hi havia una comunitat d'eremites vivint en unes coves  del talús de la terrassa fluvial del Bastareny. Coves en un talús de grava? No les he vist però per alguns dels blocs de construcció que s'observen en l'edifici i les abundants fonts de l'entorn (una d'elles, al monestir mateix) cal pensar que originalment serien balmes afavorides per al precipitació de travertins de vessant (primera interacció geologia-arqueologia).

Situació geològica de Sant Llorenç prop Bagà, en un terrassa del Bastareny. El substrat està format per guixos i pelites del keuper.
Cap el segle VI o VII fan assentar els eremites sobre la terrassa  i els construïren una petita església (sembla que si el poder els subvencionava el culte els tenia més controlats que no pas fent d'okupes), però l'església bendictina actual es basteix en diverses fases a partir del segle X. Curiosament s'edificà amb la part posterior a ponent i l'entrada a llevant (i no com la majoria d'esglésies romàniques). La raó també és geològica: la part posterior, on hi ha l'altar i el més sagrat, es fonamenta sobre els substrat del vessant del Serrat de les Hores, mentre que la resta està fonamentada sobre les graves de la terrassa, menys consolidades.
Va passant la història fins convertir-se en un gran monestir amb claustre, refectori, hospital, molins, horts.... i ens plantem al dia 2 de febrer de 1428, quan un terrible terratrèmol assolà grap part de la Catalunya Vella: un desastre molt ben documentat en obres com Els terratrèmols dels segles XIV i XV a Catalunya. El resultat és que gairebé que tot el que no s'assentava sobre la roca mare anà a terra o quedà molt malmès. Curiosament va aguantar força intacta la meitat de l'església, que estava edificada sobre roca ferma, .
En taronja, la part del monestir que va anar a terra i el blau, el rebliment de runes i dipòsits de vessant  de marcà el nou nivell de circulació. 
Com era un moment de crisi forta el monestir no es reconstrueix i es procedeix a aixecar una paret per tancar l'església per llevant i a enderrocar i terraplenar amb la runa gairebé la meitat de l'interior de l'església i la terrassa fluvial, elevant el nivell de circulació ben bé 2 o 3 m. D'aquest fet s'havia perdut la documentació històrica, però a molts els sobtava que arran de terra en la paret sud hi hagés una finestra!
A la meitat que es conservà dempeus es podem apreciar moltes estructures arqueosísmiques.
Passegeu-hi i descobriu-les.
El que més sobta, i que es veu millor des de dins que des de fora, és l'evident desplom de les parets.
Els blocs de les columnes estan desplaçats en ziga zaga alguns mm, però suficient per veure's a simple vista.

La paret està ondulada com una ruffle!
Com fou un input inesperat no us puc explicar gaire més, però a veure si algú de vosaltres s'anima  a anar-hi ben documentat pot aportar més detalls.

dilluns, 6 d’octubre del 2014

Jaciment d'icnites de Ponts (Noguera)

Fa un parell d'anys, un estudiant de batxillerat (o la seva mare, o la seva professora, ara no ho recordo exactament...) va contactar amb mi  per comenta-me que prop de Ponts havia vist el que semblava un jaciment de petjades, si en sabia alguna cosa i si volia anar a fer una ullada. Per les fotos aportades, hi havia moltes possibilitats. Era inèdit? Malgrat la seva ubicació a peu de carretera, molt visible, semblava que no hi havia bibliografia sobre el cas. I li vaig aconsellar el que s'ha de fer en aquests casos: posar-se en contacte amb la gent del ICP.
Situació geològica del aflorament
I així va ser. Un dia hi van fer cap amb l'amic Joan Madurell per confirmar que sí, que eren icnites d'algun vertebrat. Per desgràcia, malgrat que estava convidat, no vaig poder assistir-hi.
El cas és que temps al temps, d'aquella troballa n'ha sortir un estudi fantàstic, amb una metodologia de treball molt professional, el darrer primer premi del Treballs de Recerca de convocat pel Memorial Manuel Vázquez Montalbán Petjades Fóssils prop de Ponts (La Noguera). Estudi d'un nou jaciment de la mà d'en Nil Rodés que ha tingut el detall de citar-me en els agraïments. Gràcies Nil.
Per treure'm l'espineta clavada, fa uns dies, anant de camí a Isona vaig aprofitar per parar i delectar-me amb aquest interessant jaciment.
Visió general del sector principal. Una part molt important del jaciment es va despendre (blocs ocres del terraplè) a principis de l'any 2014.
Un altre punt de vista del jaciment
L’aflorament està situat al SO de Ponts, al marge dret (venint de Calaf) de la carretera C-1412, prop del quilòmetre 3, en que sembla una extracció abandonada, molt fàcil d'identificar.
El conjunt d'icnites principal aflora sobre un estrat de gresos grisos de gra fi d'una potència de 10-12 cm amb un cabussament d'uns 70º i que fan pensar per la disposició en una mena de Fumanya en petit. Altres estrats inferiors i superiors presenten guixos, margues i marques típiques d'un ambient palustre: esquerdes de dessecació, pistes d'invertebrats, taques de reducció i oxidació, marques de branquetes, etc, i també, algunes petjades en condicions d'aflorament pitjors. Om data aquests materials del Priabonià.
En l'extrem esquerre de l'aflorament la densitat de penjades és tal les fa gairebé indistingibles les unes de les altres
En Nil, en el seu estudi, identifica 6 tipus d'animals diferents, totes de de mamífers tetràpodes, tot i que no és fàcil determinar de quins, degut al mal estat de conservació de les impressions encara que la forma, mida i la distribució suggereix que potser es tracta de cèrvids.
Gràcies als blocs despresos es poden observar les petjades amb detall.
Es poden identificar fins a 6 tipus de petjades.

divendres, 12 de setembre del 2014

Mineralització tipus red-bed cuprífer a Coll d'Oriol (Baix Llobregat)

Als anys 80 del segle passat, quan era un adolescent al qual li agradava anar a la muntanya a veure si trobava algun mineral (junt amb altres xavals, no us penseu que era tant rar!) les possibilitats de mobilitat es reduïen a on et portaven les cames, la benevolència d’algun pare, anar amb els FGC a Collserola, amb l’autobús a Matadepera o amb la RENFE fins l’estació d’Olesa, i d’aquí cap a les serres del entorns.
L’estació d’Olesa en si és un geòtop reconegut de visita obligada. Crec que si no fou el primer lloc on anàrem amb l’Obrador, fou dels primers. Avui no és que els trens no hi parin en aquesta estació: és que han enderrocat l’edifici i ara sols queda una andana fantasma. Comprensible tenint en compte que el nucli urbà quedava a uns 5 km. Un dia va baixar del tren un xicot tot trajat i desconcertat. Era de Barcelona i havia d’arbitrar un partit de bàsquet a Olesa. No sé si va arribar a temps, però va llepar segur.
El mític geòtop de l'estació d'Olesa.
Tornem al que anàvem. Rellegiu entrades anteriors (1, 2, 3, 4, 5, 6...  )i visiteu aquestes muntanyes carregades de patrimoni geològic. Les mineralitzacions, tot i que poc importants,  també estan presents. En una d’aquelles sortides primerenques vàrem trobar un nivellet de gres micaci gris-verdós dins del buntsandstein, uns metres al sud de la pilastra del viaducte del Boixadell sobre la B-121. Contenia  força restes vegetals i un pigallat d’un verd molt viu. Malaquita? No era la manera en que jo l’havia vist. Li ensenyàrem a un químic conegut  i ens posà en alerta: allò era un dipòsit cuprífer tipus red-bed, i com altres de similars trobats al triàsic pirinenc podria contenir -ull!- minerals radioactius.  Això ja no molava!. S’ho endugué per analitzar-ho i per sort ho descartà. Aquesta mostra encara la conservo.
Mostra de la B-121. Notis la gran quantitat de restes vegetals.
Un red-bed és una formació continental dipositada en condicions oxidants, com clarament indiquen les tonalitats vermelloses i ocres dominants en els materials del buntsandstein, degut a la presència de Fe3. Però en les bases d’alguns paleocanals om pot apreciar zones de tonalitat verdosa o groguenca de caràcter reductor, a causa de la presència de matèria orgànica procedent de vegetals arrossegats pels propis corrents d’aigua que van formar els canals. És aquí on  es localitzen les mineralitzacions de coure, omplint alguns porus, formant crostes al voltant de còdols o bé fines venetes en les diàclasis i plans d'estratificació.
Quan en aquestes condicions reductores arriben solucions de sulfats de coure (procedents  de l’erosió dels jaciments metàl·lics de l’àrea font durant), els  sulfats es redueixen a sulfurs, precipitant i formant minerals com calcosina, covellina, tetraedrita i calcopirita.
Posteriorment, durant el quaternari, aquestes mineralitzacions s’oxidaren com a conseqüència de la circulació d’aigua subterrània, passant momentàniament a dissolucions aquoses de sulfats. No obstant això, degut a la presència del carbonat de calci en la roca matriu, els sulfats passen a carbonats, i es forma malaquita (i en molta menor quantitat, atzurita, que jo no vaig veure)
La casualitat va voler que l’altre dia, en aquesta zona, a 2 o 3 m per sobre el Coll d’Oriol, al mig del corriol que ascendeix cap a la Creu de Saba, em trobés dos nivells de gres gris verdós cuprífers. Són força cohesius i destaquen dins la sèrie de llims rogencs.
Situació dels jaciments esmentats i esquema geològic. P: paleozoic. B: buntsandstein (en blau fosc, el nivell conglomeràtic basal). M1; muschelkalk inferior. M2: muschelkalk mig, M3: muschelkalk superior. 
Per la morfologia es tracta de dos paleocanals.

El paleocanal inferior, d'un metre de potència és força ric en malaquita, particularment en la base, on forma crostes centimètriques.
Una altre detall curiós és la presència de lag de cairells de pissarra i còdols tous.
El nivell superior és més pobre i prim i la malaquita es troba més dispesa pigallant la roca.

Nivell superior.
Vaig cercar alguna referència bibliogràcia per esbrinar si era un jaciment inèdit i l´únic que he trobat és un article d’en Mata Perelló (Introducción al estudio de la mineralizaciones cupriferas asociadas a red-beds de Olesa y Esparraguerra). Ell localitza uns indicis per sobre del camí que va de Sant Pere Sacama a Sant Salvador de els Espases, prop del Coll Cendrós i per sota de Puig Ventós. El problema és que el topònim Coll Cendrós no existeix i crec que bateja erròniament Coll d’Oriol amb aquest nom, on es troba la masia abandonada de Can Puigventós, sota el turó homònim. Sigui un jaciment inèdit o el que descriu no poden diferir i el sabi indica que a més de la malquita, om pot trobar atzurita, calcosina i cobellina.
Tampoc hi ha constància de que s'hagin explotat mai aquest red-beds, però valdria la pena aprofondir-hi tenint en compte la immediata presència d'un mas històric com el de can Puig Ventós o el proper jaciment neolític de la Cova dels Lladres, on es trobaren joies de variscita.
Can Puigventós.

diumenge, 31 d’agost del 2014

Discordança progressiva de Sant Salvador de les Espases (Baix Llobregat)

Els llocs de frontera sempre són interessants. A la interfície entre sistemes sempre passen coses.  En altres ocasions he fet referència a l'interessant patrimoni geològic que atresora l'espai entre el Llobregat i Coll Cardús (Vacarisses/Terrassa), al límit entre la Serralada Prelitoral i la Conca de l'Ebre, i dins de la segona categoria, entre els ventalls al·luvials de Montserrat i Sant Llorenç del Munt. Cada passeig que hi faig em porta una sorpresa. (aïr mateix sense anar més lluny, pels volts de Puig Ventós vaig trobar unes mineralitzacions de coure que crec inèdites i que seran objecte d'una propera entrada). No en va hi ha tres geòtops inclosos en el catàleg de la Generalitat: Ribes Blaves, la riera de Sant Jaume i el que avui ens ocupa, la discordança progressiva de Sant Salvador de les Espases. 
A part de l'interès geològic, l'ermita de Sant Salvador (Olesa de Montserrat/Vacarisses/Esparraguera) bé val una visita pel seu interès paisatgístic i històric. Està declarada  Bé Cultural d'Interès Nacional (1949) i està encastellada dalt d'una cresta conglomeràtica, les Roques de l'Afrau, de fàcil defensa, encarada frontalment a Montserrat de la que ens ofereix unes vistes magnífiques.
Ermita de Sant Salvador de les Espases. La paret limita directament sobre la superfície de discordança, un fet realment curiós.
El camí més curt és el que puja des del balneari abandonat de la Puda, de fort desnivell, però us aconsello carenejar pel corriol que corona la Carena de Can Torrella (Vacarisses), que surt de la masia homònima i ofereix en quasi tot el seu recorregut vistes de 360º geològicament molt interessants.
Aquesta ermita era l'antiga capella del Castell de les Espases, un castell de frontera, documentat des de l'any 985, i del qual només en resta el basament d'una torre circular. L'edifici actual correspon a una reforma del segle XVI a la que se li han anat sumant altres. Una part de l'edifici és d'accés lliure i s'utilitza com a petit refugi: hi ha unes taules, una llar de foc, unes graelles, una petita cisterna d'aigua... Uns excursionistes veterans d'Olesa pugen cada cap de setmana, en tenen cura, i ofereixen beguda als visitant. Gràcies ells aquest edifici no s'ha ensorrat pel vandalisme.
Tornant a la geologia, la carena de les Roques de l'Afrau conté una discordança sintectònica molt clara i didàctica, molt vistent gràcies a la pobre vegetació de la zona. Aquesta discordança és fruit de les relacions de compressió de la Serralada Prelitoral sobre la Conca de l'Ebre i afecta una porció molt petita dels conglomerats, passant ràpidament en dues direccions (cap a conca i cap a la serralada) a superfícies de continuïtat estratigràfica o paraconformitats. L’angle de rotació associat a aquesta discordança és d’uns 25 graus. Podeu trobar informació molt més detallada a Sedimentary response to thrusting and fold growing on the SE margin of the Ebro basin (Paleogene, NE Spain)
La imatge següent està presa des de  les restes del castell mirant cap a l'est (el nord és a l'esquerra i el sud a la dreta).
a) Puig Cendrós. b) Pla del Fideuer. c) Roques de l'Afrau. d) Coll de Bram. e) Puig de l'Hospici.
1)  Triàsic. 2) Bretxes del Cairat (Cuisià). 3) Gresos i lutites amb intercalacions de conglomerats de a Formació de la Salut (Cuisià-Lutecià). El 4) correspon a un dels trams conglomeràtics especialment potent, de la Formació de la Salut. 5) Conglomerats polimíctics de la Formació Montserrat (Bartonià). 6) Gresos i lutites versicolors. Són dipòsits lacustres i palustres molt interessants per la seva escassetat en un entorn deposicional fonamentalment subaeri (Bartonià). 7) Gresos, bretxes i lutites vermelles (Bartonià). 8) Gresos i lutites vermelles amb intercalacions conglomeràtiques de la Formació Vacarisses (Bartonià). El 9) correspon a un tram conglomeràtic. 10 Prim tram margós amb ostreids (Bartonià).
Conglomerats de la Formació Montserrat, a la superfície de dicordança (material 5).
Lutites versicolors. El trams més durs contenen oncòlits (material 6)


Formació Vacarisses (material 8)

dijous, 14 d’agost del 2014

Vine a conèixer la geologia del Montcau el proper 7 de setembre (Bages)

El Montcau, amb 1.057 m, és el segon cim en alçada del massís de Sant Llorenç del Munt. Està situat en la seva àrea nord, en el terme de Mura. El seu nom prové del llatí "mont calvus", és a dir, muntanya calba o pelada, gràcies al seu perfil piramidal i despullat de vegetació. És un cim molt accessible i freqüentat, amb molt bones vistes sobre gran part de la Catalunya Central, fins els Pirineus.


Els amics de l'Escola de Natura i Formació la Muntada m'han convidat a explicar-vos la geologia d'aquest indret en una sortida matinal el proper 7 de setembre. Us explico una mica què veurem per que aneu salivant i després de la jornada farem un article més extens amb les contribucions de tots els que hi participeu. Per a més informació i inscripcions truqueu als telèfons 937 141 053 o 636 717 821 o bé escriviu a p.santllorenc.munt@diba.cat. El punt de trobada és a les 10 h al centre d'Informació del Coll d'Estenalles.
El recorregut és circular i apte per a totes les persones en condicions físiques estàndard. Pujarem fins el cim pel corriol oest, baixarem fins a coll d'Eres, on hi ha unes restes arqueològiques probablement iberes i tornarem al Coll d'Estenalles per la pista.

Ens centrarem en tres aspectes:
  • El Montcau està format enterament per conglomerats massius de les fàcies proximals del ventall al·luvial de Sant Llorenç del Munt. Observarem algunes característiques sedimentològiques i estratigràfiques d'aquests materials i n'explicarem el seu origen.
  • El modelat del relleu, condicionat per la massivitat d'aquests materials, les falles i diàclasis, la seva permeabilitat, etc.
  • Interpretació panoràmica de les grans estructures geològiques regionals que s'observen des del cim.
Els Cortins s'individualitzen de la resta del Montcau gràcies a una falla de salt molt petit però d'efecte geomorfològic molt evident.

Els escassos sòls que s'arrapen a aquest pelat i costerut cim són molt fràgils i interessants.
La massivitat dels conglomerats es veu alterada per algunes discontinuïtats, com aquest pla d'estratificació on es troben les petites coves dels bisbe.
Vessant oest del Montcau.
Animeu-vos a venir!


dissabte, 31 de maig del 2014

Vine de cap de setmana geològic a Falgars (Berguedà)

Falgars és un paratge preciós del Catllaràs (Alt Berguedà) que conec des de jovenet. Amb els anys he establert una bona amistat amb la gent que porta l'hostatgeria del Santuari de Falgars i m'han convençut (sense haver d'insistir gaire) per organitzar un cap de setmana geològic molt especial.
Us explico una mica què farem per que aneu salivant i després de la jornada farem un article més extens amb les contribucions de tost els que hi participeu.
Es tracta d'una sortida divulgativa i no calen coneixements previs de geologia. Tant si coneixeu Falgars i us interessa tenir un altre punt de vista, com si voleu iniciar-vos en el món de la geologia i alhora fruit d'un bon paisatge, una bona taula i un bon llit, aquesta és al vostra.
L'activitat comença el dia 21 de juny a les 22 h, després de sopar. Faré una presentació en que explicaré quatre coses bàsiques per que a l'endemà s'entengui millor tot el que veurem:
  • El temps geològic. Les eres i períodes
  • El cicle geològic.
  • Quins tipus de roques hi, en especial les roques sedimentàries que veurem al camp.
  • Com es deformen les roques: plecs, falles i encavalcaments.
  • Introducció a la formació dels Pirineus de en general i del Catllarès en particular.
  • Què és un mapa geològic i com l'hem de llegir.
A l'endemà, el dia 22, després d'esmorzar, a les 10 h  començarem un recorregut a peu des de la casa, apte per a qualsevol persona en condicions físiques normals. És el tram marcat en vermell. Lliurarem un petit dossier a tots el participants.
  • Els materials verds són del cretaci superior, bàsicament calcàries amb abundant fauna marina, sobretot rudistes. Farem especial atenció als fòssils que s'hi troben. També hi ha un tram conglomeràtic al·luvial
  • Els materials blaus són del Juràssic, sobretot calcàries dipositades en un ambient somer, també amb abundant fauna marina i estromatòlits.
  • Els materials rosats són del Keuper, essencialment carnioles i algun tram de guix.
Observeu que l'itineri travessa un front d'encavalcament. Amb això també ens hi fixarem.
Aprendrem a distingir les roques, els fòssil i a interpretar les senyals que contenen.


Les condicions per participar les trobareu aquí. El telèfon de Falgars per apuntar-vos és el 93 744 10 95.
animeu-vos que riurem!

dilluns, 26 de maig del 2014

Panoràmiques geològiques des del Turó de Roques Blanques (587 msnm) i el Turó de Sant Joan (619 msnm) (Vallès Occidental)

Després de mesos de tenir enganxat nas al vidre de la ferreteria, aquell martell de geòleg Bellota va ser meu. Aleshores tindria 14 o 15 anys i amb el Sebi, el Caballé i potser algú més vàrem fer una estrena com cal. El sr. Caballé ens va portar un diumenge en cotxe fins la pedrera de Can Candi, al turó de Roques Blanques, una enorme explotació de calcàries del Muschelkalk al nord de Terrassa. Era una cicatriu omnipresent que  formava part de l’skyline local. 
Mentre el bon home s’esperava llegint el diari a l’entrada de la pedrera nosaltres iniciàrem la nostra cacera de minerals. No us ho creureu, però al tornar al cotxe, l’explanada d’entrada de l'explotació estava plena de famílies fent pícnic! Gent passant el dia en un lloc post-apocalíptic.
Itinerari recomanat des de Can Roure (Matadepera). A. Antics forns de calç. B. Cim del Turó de Roques Blanques (mirador). C. Turó de Sant Joan (mirador). D. Aflorament de metaignimbrites del Collet de Can Roure.
La pedrera de Can Candi era il·legal i estigué activa de manera intermitent des de mitjans dels 60 fins a inicis dels 90 (malgrat que el web municipal posi anys 70). 
Al llarg del camí que puja des de Can Roure es poden veure vàries restes de forns de calç. Van estar actius ben bé fins els anys 50. Després entrà en funcionament la pedrera de Can Candi i la cocció de la roca calcària passà a ser un procés més industrial, a al pròpia explotació.
Aleshores començà els seu rebliment amb runa i al seva posterior restauració com a espai de lleure periurbà. La gent continua venint a fer pícnic, però ara ja no sembla Txernòbil. Una restauració en la que no hauria costa gens deixar a la vista alguns Punts d’Interès Geològic (PIG). Només han deixat sense tapar un petit talús de calcàries del Muschelkalk inferior com a darrer testimoni del que fou l’explotació. 
Aflorament calcari del cim. Ara potser sigui el darrer aflorament lliure d'aquests materials dins el terme de Terrassa.
Indirectament, però, el que ha esta un encert és condicionar el cim com a mirador, amb una barana, unes taules de pícnic i un plafó amb una foto amb el nom del principals accidents geogràfics. És el primer cim de certa alçada de la Serralada Prelitoral en aquesta zona, encarat al Vallès i a tocar de l’àpex del ventall de la Riera de les Arenes, la qual cosa ens proporciona una panoràmica geològica de categoria.
Les falles principals estan marcades amb línies discontínues. En color rosat, la Serralada Litoral: 1. Serralada de Marina, 2. Collserola i 3. Garraf. En vermell la Serralada Prelitoral: 4. Turó de Sant Joan. El blau, la 5. Depressió del Penedès, a l'oest del Llobregat i 9, la Plana del Vallès, a la zona de Sant Cugat del Vallès. En ocres, els turons de la Serralada Transversal Vallesana, formada per tres horts principals limitats per falles: 6. Serra de les Aimerigues, constituïda per bretxes i lutites de l'Aragonià superior-Turolià inferior, corresponents a les fàcies proximals del ventall al·luvial del sistema Terrasa-Viladecavalls. 7. Serra de Montagut-Les Martines i 8. Serra de Galliners, formades ambdues per graves, gresos i pelites de l'Aragonià Mitjà-Vallesià superior i que corresponen a les fàcies proximals i mitjanes del ventall al·luvial d'Olesa-Les Fonts. Per últim, en verd, l'extens ventall al·luvial pleistocè-actual de la Riera de les Arenes.
El miradors panoràmics o viewpoints són un cas molt particular de PIG doncs costa d’encaixar en la definició de patrimoni geològic de la Declaració de Digne (Occitània, 1991): “el conjunt de recursos naturals, en general no renovables, siguin formacions, estructures, geològiques, formes del terreny o jaciments paleontològics i mineralògics, que permeten reconèixer, estudiar i interpretar la història geològica de la Terra i els processos que l’han modelat fins a la seva configuració actual”. No encaixen en la primera part de la definició, doncs no són objectes geològics en si (fins hi tot un edifici podria ser un mirador). Però si que encaixen en la segona part, doncs ens permeten reconèixer i interpretar grans estructures. I són un regal pels ulls.
El segon mirador és menys conegut però més espectacular, doncs ofereix una vista de 360º tant a la Depressió del Vallès com de la vessant oest de Sant Llorenç del Munt, a la Conca de l'Ebre. No en va els ibers el van escollir per fer-hi una petit assentament, que no ha estat mai excavat però que om pot intuir per la presència de diversos marges i murets.

En ocre i blau, la Serralada Prelitoral. Davant tenim dos turons formats bàsicament per materials del Muschelkalk, però en que també trobem argiles paleocenes amb Bulimus, a la base de les falles inverses, marcades amb línies discontínues: 1. Turó de Calderols i 2. El Pujol. Cap a l’est, el Muschelkalk no aflora perquè està cobert per l’extensa escata d’encavalcament paleozoica de Castellar del Vallès (3), en blau. Aquesta escata tindria una extensió molt més gran i en resten dos klippes fàcils de situar perquè sobre ells hi ha sengles torres d’alta tensió: 4. Serra del Brucs i 5. Can Torres.
En rosat, la Conca de l’Ebre. El paisatge està dominat per l’immens vaixell conglomeràtic de 6. Sant Llorenç del Munt, a l’est de la Riera de les Arenes, i el de la 7. Serra de l’Obac. Són conglomerats al·luvials poligènics molt massiu, però destaquen tres nivells guia principals (i altres de secundaris més primets) formats per conglomerats monogènics, de còdols carbonatats. Gràcies a ells també es possible detectar algunes falles verticals de direcció SE-NO  que en tallen la continuïtat.
Un tema que considero molt interessant i que no està massa estudiat són els extensos i potents peudemonts quaternaris (8),en verd, que cobreixen la vessant i que s’imbriquen amb els materials al·luvials de la Riera de la Arenes, de fet tenen una gran solució de continuïtat amb el propi ventall de la Riera que s’obre cap a la plana, que ja us he ensenyat en el gràfic anterior. En certa manera sembla una mena d’àpex intramuntanyec. En tota la Serralada Prelitoral no trobem un fenomen d’acumulació de materials quaternaris d’aquest magnitud i se’m fa difícil d’imaginar-ne la raó si no hi ha certa col·laboració neotectònica.
Vist el mirador, de tornada cap el cotxe, al Collet de Can Roure, trobem un excel·lent aflorament d'ignimbrites riolítiqiues cambrordovicianes, xulo xulo.




dilluns, 21 d’abril del 2014

Especial Sant Jordi: les noves guies geològiques de l'any

L'any passat vaig publicar un top 10 de les millors guies geològiques de Catalunya. Com a tota llista de preferits hi ha molta subjectivitat i la sensació de que algunes publicacions de menor extensió també mereixien, com a mínim, ser llistades. Ja ho faré en una altra ocasió, ja que enguany estem de sort, i he de donar espai a 5 novetats, totes de qualitat. I dic com a mínim per que tinc la recança de que han sortit més coses que desconec. Si és el cas, amables lectors, m'agradaria que m'ho féssiu saber. També m'agradaria incloure les guies de camp dels congressos, un material una mica difícil d'aconseguir si no hi has participat, però sempre sucós. En tot cas, estic obert a fer una segona part d'aquesta entrada.
Bon Sant Jordi!

MARTÍNEZ, Albert i TUDELA, Marc
Els tresors geològics del Parc natural del Cadí-Moixeró. 1 Pedraforca - Comabona - Fonts del Llobregat
Itineraris geològics/Parc Natural del Cadí-Moixeró, 2013
En Marc Tudela és un geòleg jove i emprenedor que juntament amb el també geòleg i il·lustrador Albert  Martínez Rius i l'hidrogeòleg Roberto Espínola impulsen un ambiciós projecte de divulgació i geoturisme anomenat Itineraris Geològics.
Quan l'IGC tenia pressupost i feia cartografiar el país, en Marc i l'Albert es van patejar el Cadí i el Pedraforca pam a pam i es pot dir que s'ho coneixen com el pati de casa. Trobo genial que tot aquest gabadal de coneixement el posin el servei de tots i hagin publicat aquesta obra, pensant sobretot en cobrir un buit pel que fa a la literatura divulgativa orientada als visitants dels nostres parcs naturals.
Consta d'una part introductòria on s'expliquen alguns fonaments bàsics de la Geologia, i la formació dels Pirineus en general i el Parc Natural del Cadí-Moixeró en particular, i tres itineraris on parada a parada es  mostra la gènesi i el valor d'alguns PIG (per exemple: les mines de carbó del Pedraforca, l'escull d'hippurites de Gòsol, la falla de Prat d'Aguiló, la fàbrica de ciment del Clot del Moro, etc.) amb una gran quantitat d'esquemes, mapes i fotos.

LÓPEZ, Nieves (text) i PÉREZ, Iván (fotografies)
Geologia i paleontologia per a aficionats. Excursions pel Pallars i l'Alt Urgell.
Entrecomes, 2013
L'any 2010 es va morir prematurament la paleontòloga Nieves López, una persona molt estimada per tots els que la coneixien. Nascuda a Burgos, i professora de la UCM, va dur a terme una intensa tasca de recerca al Pallars i l'Alt Urgell, fins el punt que enamorada d'aquelles terres, tenia una caseta a Riuet on hi passava llargues temporades.
De savis n'hi ha molts, però la Nieves tenia un do extraordinari per fer entendre la geologia i la paleontologia al més profà. De caràcter entusiasta i vital, els nens del poble l'esperaven il·lusionats cada estiu per anar a buscar fòssils amb ella, com una mena de fada de la ciència!
Aquest llibre recull de manera molt acurada els quatre cursos divulgatius que ella impartí: els texts, els esquemes, els mapes; i a més les fotos que per a l'ocasió ha fet de nou el seu fill Iván Pérez que recorda cada punt i cada enquadrament on la seva mare explicava els secrets del paisatge a un públic bocabadat .
Una iniciativa molt interessant i sorprenent per una editorial que tot just comença, Entrecomes. També ha sortit publicat en castellà.

CARRERAS, Jordi  i DRUGUET, Elena
Illustrated field guide to the geology of Cap de Creus
UAB, 2013
Vaig tenir la sort de ser alumne d'en Jordi Carreras. Els estudiants el coneixíem pel malnom de "el Vikingu": menut, entusiasta, de poques paraules i precises, amb la seva barba i pèl rogent enseguida quedava vermell sota l'inclement meteorologia de la seva segona llar, el Cap de Creus, conferint-li cert aspecte nòrdic. Cal dir que li teníem molt afecte!
Tenir un paratge geològic com el Cap de Creus és una sort, però el que fa que aquest indret valgui quelcom per a la humanitat, és sobretot gràcies a que en Jordi i l'Elena li han dedicat la vida. Si no, solament seria un paisatge pintoresc acaparat pel dalinisme.
Jo vaig patir jornades llargues i solitàries trescant pels entorns de Can Rabassers, traçant sobre el paper de ceba clivatges a escala 1:1000. Confesso que no vaig entendre gaire res. El metamorfisme no és lo meu, però aquell home em va donar la oportunitat de de conèixer un paisatge brutal que el tinc ficat dins el meu cervell reptilià.
Si us passa com a mi, que el metamorfisme el porteu fatal, aquesta guia ens dona una segona oportunitat. La introducció exposa la situació geològica del Cap de Creus i explica els principis bàsics per reconèixer al camp diferents estructures metamòrfiques. La segona part consta de 9 itineraris geològics sensacionals amb gran quantitat de fotografies i esquemes.

ROSELL, Joan
Gestació i naixement de la Serra del Montsec
Garsineu, 2014
Els alumnes d'en Joan Rosell podríem definir el mestre entre mestres amb molts adjectius superlatius (per bé i per mal), però tots el estaríem d'acord amb qualificar-lo com a patriota dels seus estimats Montsec i la Vall d'Àger.
En Joan i la Carme Llompart ja ens vàrem sorprendre l'any 1988 amb la publicació de la Guia geològica del Montsec i de la Vall d'Àger, la primera guia geològica popular i moderna del nostre país.
Davant del perill de repetir-se revisitant la mateixa regió, en Rosell ha aconseguir una guia que complementa l'anterior, amb una part introductòria que situa el lector no especialista en el concepte del cicle geològic i la formació de Catalunya en general i els Pirineus en particular, i una segona part que repassa període a període l'estratigrafia d'aquesta serra (des dels origens fins l'antropocè); i un últim i breu capítol que ens ofereix l'anàlisi de tres vistes panoràmiques.
Itineraris? Explícitament no n'hi ha, aquests ja els trobareu al llibre de 1988. Busqueu-lo!

SOLER, David,  PALLÍ, Lluís i BRUSI, David
Geologia de les Guilleries i el Collsacabra. 4 itineraris pel sector gironí
UdG, 2013
Ressenya  escrita pel David Soler
Tenim a les nostres mans un llibre divulgatiu escrit per un grup d'investigadors del GEOCAMB (Centre de Geologia i Cartografia Ambiental, UdG) que han assumit el repte de presentar el patrimoni geològic de les Guilleries i el Collsacabra, una regió d'extraordinària complexitat geològica i bellesa, a un públic divers.
S’ha procurat oferir una guia que permeti lectures diverses, en funció dels propis coneixements i interessos del lector. Les fotografies i els gràfics hi tenen un paper primordial, i han estat seleccionades i dibuixats amb cura per tal d’il·lustrar i complementar les descripcions i fer-les més entenedores.
La guia s’estructura en dos grans blocs. En el primer es descriuen els trets més rellevants de la geologia de les Guilleries i el Collsacabra, tot posant un èmfasi especial en la descripció dels seus materials i estructures geològiques més característiques. També inclou una explicació, ordenada cronològicament, dels estadis de la història geològica de la regió.
El segon bloc aplega quatre itineraris geològics escollits. Els recorreguts han estat concebuts com un compendi de parades d’interès (n’hi ha un total de 26) al llarg de rutes que es proposa fer en vehicle. Així, els itineraris recorren la vall d’Osor, la vall del Ter entre el Pasteral i Susqueda, els voltants d’Amer i Sant Martí Sacalm, i finalment el sector entre el santuari del Far i el nucli de Falgars d’en Bas. Per a cada itinerari es proporciona un mapa de localització de les parades, amb informació tècnica sobre el seu interès, l'accessibilitat per a persones amb mobilitat reduïda i les precaucions a tenir en compte. També s’incorpora un mapa i un tall geològic sintètic de la zona visitada. En cada parada, les profuses explicacions sobre la geologia s’acompanyen d’elements gràfics que en faciliten la interpretació, com ara fotografies panoràmiques i de detall, esquemes i dibuixos anotats. Al final de la guia es proporciona una relació de bibliografia científica sobre la geologia de la zona, i un glossari de termes geològics emprats en el text.