El passatge de la Indústria és un pas cobert que comunica el carrer Trafalgar (a l’alçada del nº 26) amb el carrer Sant Pere més Alt (a l’alçada del nº 31). No hi ha cap placa amb el nom i no s’ha de confondre amb el proper passatge de Sert. La parada de metro d’Urquinaona és la més propera.
Difuminat per l’urbanisme, el relleu originari on s’assenten les gran ciutats, i més si estan situades en llocs relativament plans i uniformes, no és gens evident. Posar de nou a la llum la seva paleogemorfologia i la geologia del subsòl és una recerca que no només té interès científic, sinó també cultural, doncs ateny un passat geològic molt recent lligat a la nostra història.
Ciutats com Terrassa, Sabadell o Barcelona estan situades damunt de ventalls al·luvials i piemonts, terrenys on l’anàlisi de la seva subtil microtopografia dóna molta informació sobre qüestions tant interessant com la xarxa hidrogràfica o la neotectònica, aspecte que alhora contribueixen a conèixer millor els riscos geològics (riades, sismes... ), la geotècnia, la història econòmica (pous, aqüeductes, molins, pedreres, terrals...) o l’evolució de l’expansió urbanística.
Tal com expliquen l’Oriol Riba i en Ferran Colombo en la seva obra Barcelona: la Ciutat Vella i el Poblenou. Assaig de geologia urbana, un dels accidents topogràfics més característics de la Ciutat Comtal és el Graó Barceloní, un escarpament d’entre 10 i 4 m que separa la Plana de Barcelona en dues unitats: el delta recent del Besòs, holocè (Pla Baix) i la plataforma pleistocena (Pla Alt). Aquest espadat anava de la Trinitat (on atenyia la seva altura màxima) a la plaça Universitat passant per la Sagrera, el Clot, l’arc de Triomf, el carrer Trafalgar, la plaça Urquinaona i el carrer Pelai. Més enllà de la ronda de Sant Antoni s’esvaïa i no és possible identificar-lo.
Originàriament l’urbanisme s’adaptà a aquest graó. Així per exemple, el sector nord de la muralla medieval es va construir resseguint el caire de la cinglera, raó per la qual en aquesta zona el casc antic presenta un traçat en “M” característic. També es canalitzà arran del caire, el Rec Comtal, que procedia del Besòs i bastia la ciutat; fins hi tot es situaren alguns molins hidràulics al peu del talús, per aprofitar el desnivell entre el Pla Alt i el Pla Baix. Alguns indrets on el graó encara és força evident són al claustre de l’església de Sant Anna, que queda al recer del talús, l’estació del Nord, a la que es pot accedir a peu pla des del parc de Nord o bé mitjançant un pas elevat des del carrer Ribes (que segueix l’antic traçat del Rec Comtal) i fins hi tot, ja molt esmorteït, observant el desnivell entre els carrers Tallers i Pelai.
Un dels lloc llocs on quest graó ha “fossilitzat” d’una manera més curiosa és en el passatge de la Indústria, que comunica el carrer de Sant Pere més Alt amb el carrer Trafalgar. És un d’aquells indrets que et transporta a una Barcelona que s’està extingint, de bars rònecs i minúsculs amb entrepats collonuts i clients de tota la vida, merceries i perruqueries econòmiques per jubilades fidels i veïns orgullosos de resistir la disjuntiva entre la degradació i els snobs multiculti. Aneu-hi i observeu que venint del carrer Sant Pere més Alt, el primer tram del passatge transcorre horitzontal, i quan falten pocs metres per arribar al carrer Trafalgar, una escala de 28 esglaons salva un brusc desnivell de més de 4 m! És el graó Barceloní!
L’origen d’aquest accident geogràfic ha estat molt discutit. La hipòtesi més acceptada indica que probablement es tracti d’un escarpament de falla detectable però no visible, amb retrocés erosiu.
Ciutats com Terrassa, Sabadell o Barcelona estan situades damunt de ventalls al·luvials i piemonts, terrenys on l’anàlisi de la seva subtil microtopografia dóna molta informació sobre qüestions tant interessant com la xarxa hidrogràfica o la neotectònica, aspecte que alhora contribueixen a conèixer millor els riscos geològics (riades, sismes... ), la geotècnia, la història econòmica (pous, aqüeductes, molins, pedreres, terrals...) o l’evolució de l’expansió urbanística.
Tal com expliquen l’Oriol Riba i en Ferran Colombo en la seva obra Barcelona: la Ciutat Vella i el Poblenou. Assaig de geologia urbana, un dels accidents topogràfics més característics de la Ciutat Comtal és el Graó Barceloní, un escarpament d’entre 10 i 4 m que separa la Plana de Barcelona en dues unitats: el delta recent del Besòs, holocè (Pla Baix) i la plataforma pleistocena (Pla Alt). Aquest espadat anava de la Trinitat (on atenyia la seva altura màxima) a la plaça Universitat passant per la Sagrera, el Clot, l’arc de Triomf, el carrer Trafalgar, la plaça Urquinaona i el carrer Pelai. Més enllà de la ronda de Sant Antoni s’esvaïa i no és possible identificar-lo.
Originàriament l’urbanisme s’adaptà a aquest graó. Així per exemple, el sector nord de la muralla medieval es va construir resseguint el caire de la cinglera, raó per la qual en aquesta zona el casc antic presenta un traçat en “M” característic. També es canalitzà arran del caire, el Rec Comtal, que procedia del Besòs i bastia la ciutat; fins hi tot es situaren alguns molins hidràulics al peu del talús, per aprofitar el desnivell entre el Pla Alt i el Pla Baix. Alguns indrets on el graó encara és força evident són al claustre de l’església de Sant Anna, que queda al recer del talús, l’estació del Nord, a la que es pot accedir a peu pla des del parc de Nord o bé mitjançant un pas elevat des del carrer Ribes (que segueix l’antic traçat del Rec Comtal) i fins hi tot, ja molt esmorteït, observant el desnivell entre els carrers Tallers i Pelai.
Un dels lloc llocs on quest graó ha “fossilitzat” d’una manera més curiosa és en el passatge de la Indústria, que comunica el carrer de Sant Pere més Alt amb el carrer Trafalgar. És un d’aquells indrets que et transporta a una Barcelona que s’està extingint, de bars rònecs i minúsculs amb entrepats collonuts i clients de tota la vida, merceries i perruqueries econòmiques per jubilades fidels i veïns orgullosos de resistir la disjuntiva entre la degradació i els snobs multiculti. Aneu-hi i observeu que venint del carrer Sant Pere més Alt, el primer tram del passatge transcorre horitzontal, i quan falten pocs metres per arribar al carrer Trafalgar, una escala de 28 esglaons salva un brusc desnivell de més de 4 m! És el graó Barceloní!
L’origen d’aquest accident geogràfic ha estat molt discutit. La hipòtesi més acceptada indica que probablement es tracti d’un escarpament de falla detectable però no visible, amb retrocés erosiu.