dijous, 9 de desembre del 2021

El talús del Vilar (Bages): rèquiem pel patrimoni geològic gunitat

Farà una vintena d'anys, preparant un itinerari vaig trobar casualment un molt bon aflorament en una trinxera de la BV-1273 prop del Borràs (Bages). Com tantes d'altres de la zona direu, però amb el valor afegit de que estava en un punt amb poquíssim  trànsit, en un vial que s'havia obert a la dècada de 1990 sobre l'autopista Terrassa-Manresa  per salvar la comunicació entre Rellinars i l'estació de la RENFE de Castellvell i el Vilar. La roca era fresca, sense matolls ni enderrocs, amb un voral ben ample que permetia aparcar alguns cotxes sense molestar, fins hi tot un autocar. Sovint hi ha bons afloraments que fan de molt mal visitar per que no saps com apropar-t'hi i/o hi ha molt trànsit i és perillós. Aquest, en aquest sentit, era perfecte.

I també pel seu valor didàctic. Els dos talussos, nord i sud, d'una vintena de metres de desnivell, tallaven  més o menys perpendicularment la paleodirecció de transport d'uns cossos sedimentaris emmarcats en la fàcies distal del ventall costaner eocè de Sant Llorenç del Munt. 

En conjunt s'hi observava, en un domini d'estrats tabulars de gres i pelita corresponents a fàcies de desbordament, cossos de conglomerat i gres granodecreixents, de base erosiva que representaven reompliments de canal multiepisòdics. També les fàcies de desbordament contenien decoloracions i nòduls edàfics. 



Com valor afegit, des d'aquest punt es tenia una bona vista de paisatge de totes les diferents fàcies dels ventalls de Sant Llorenç i Montserrat, i a uns 300 m cap el Vilar hi havia un altre aflorament força bo de margues de talús i carbonats de plataforma. Amb una sola parada es podia fer molta història i em consta que d'uns anys cap aquí era un punt visitat en sortides universitàries, congressos, etc.

Parlo en passat, per que per desgràcia, aquest aflorament ha estat gunitat! I amb la mala sort (per a mi) que era el protagonista d'una parada en una guia que estic escrivint i ja m'han fotut! Vaig anar a fer-li fotos per millorar la qualitat... i em trobo això... Gagu'n tot!

He de pensar que no ha estat una acció gratuïta, que realment era necessari. No hi entenc prou de geotècnia per valorar-ho. Però és evident que s'ha perdut patrimoni geològic valuós pel seu interès didàctic. I això em porta a fer una reflexió de caràcter general.
Sovint a l'obrir infraestructures es creen afloraments que no són banals, que  priori  tenen valor científic o didàctic. D'alguns sabem segur que tindran una vida efímera, com els que es formen a l'excavar uns fonaments, obrir una rasa... I altres pot semblar que romandran per sempre. Però pot passar que a mig o llarg termini desapareguin per que s'han de cobrir, rectificar, o senzillament, per que la vegetació els acaba ocultant. 
Crec que és necessari que aquest patrimoni efímer o potencialment efímer tingui un seguiment que en part pot estar inspirat amb el que es fa amb el patrimoni arqueològic i paleontològic. 
Plantegem un cas pràctic. Fa cosa d'uns dos anys, es va rectificar el talús de l'AP7 a l'alçada de la Mina Berta (Sant Cugat) deixant a la vista un tall extraordinari d'estructures sedimentàries i tectòniques (que crec d'alt interès) en el Burdigalià típic de la zona. Això és un captura del Street view:


Podria ser que en el marc d'un treball de recerca en marxa, algú aprofiti l'avinentesa per que li encaixa en el seu estudi, però és una fantasia. O algú molt motivat li doni per treballar-se una nota en algun butlletí. Però això gairebé mai no passa. El que hauria de passar és que com a mínim hauria d'estar identificat i catalogat en un base pública, amb una fitxa estandarditzada que inclogui esquemes a mà i un recull fotogràfic de qualitat realitzat a diferents escales de detall, amb criteris clars que atenguin casuístiques diverses.
Qui hauria de manar fer, gestionar i rumiar els criteris d'aquest catàleg? En bona lògica, l'ICGC, de la mateixa manera que en la seva pàgina es poden consultar els sondejos. És una idea que els regalo.
I per assegurar-nos de que això es fa en tota obra nova, igual que succeeix amb el patrimoni arqueològic i paleontològic, per llei, hauria d'haver-hi un seguiment del qual l'empresa en fos corresponsable. Penso a més i a priori que això no ha de ser car de fer ni de mantenir..

Com ho veiu?

dimecres, 20 d’octubre del 2021

La Ruta Lyell: una proposta geoturística per a la divulgació i la didàctica del patrimoni geològic de Catalunya

 Tinc el plaer de compartir amb vosaltres l'article La Ruta Lyell: una proposta geoturística per a la divulgació i la didàctica del patrimoni geològic de Catalunya, publicat recentment a la revista Treballs del Museu de Geologia de Barcelona.

En aquest, parteixo d'un fet històric com és que a l'estiu de1830 Charles Lyell dugué a terme una expedició per terres catalanes amb l’objectiu de conèixer el vulcanisme olotí. El recorregut més rellevant partí de Barcelona i arribà a Ceret passant per espais naturals d’alt valor geològic i paisatgístic com Montjuïc, Montserrat, Súria, Cardona, el Lluçanès, la plana de Vic, el Cabrerès, la zona volcànica de la Garrotxa i el massís de les Salines. Com ell va dir:

«With a mule and a guide on foot, who knew a few scraps of French, together with a few sentences of broken patois, and Italian of my own, I got on without one misadventure through a glorious country for a geologist. Saw Monserrat, the salt mines of Cardona, Vich, and the volcanic district round Olot, and returned across the Pyrenees by Massanet to Ceret.»

Aquests país "gloriós per a un geòleg" val la pena ser vist amb els seus ulls. Defenso que la implementació d’una #ruta de llarg recorregut, a semblança d’altres camins temàtics, centrada en la didàctica de la geologia i la interpretació del #paisatge, tot resseguint les passes de dita expedició (Ruta Lyell), pot generar un producte original en la línia del turisme sostenible que aportaria beneficis socioeconòmics i culturals pels territoris que travessi i per al conjunt de la societat. També poso de manifest que per tirar endavant aquest projecte de forma òptima caldria la col·laboració sòlida i assertiva entre diferents actors geològics i ambientals, en especial, aquells que desenvolupen la seva activitat sobre el territori recorregut per la Ruta.

Espero que us agradi i que algun dia aquest projecte pugui passar de la lletra als fets. I sobretot agrair la confiança i l'esforç invertit als editors Yael Díaz-Acha i Vicent Vicedo Vicedo i als revisors Llorenç Planagumà Guàrdia i Enric Aragonès.

divendres, 30 d’abril del 2021

Travertins amb incògnita a la Riera de Sant Joan (Monistrol de Calders, Moianès)

Una de els raons per les quals el patrimoni geològic està desatès en els paratges protegits és l'absolut desconeixement de la geologia de la majoria seus gestors i tècnics; ei, que no dic que tinguin geòlegs en plantilla (que també), sinó que com a mínim tinguin certa sensibilitat i "els soni la música". Per això ha estat una molt agradable sorpresa conèixer en Josep, un tècnic del Parc de Sant Llorenç, que tot i no ser de l'ofici té una amplíssima cultura geològica i una alta motivació per treballar el tema.

I així em va a portar a veure una sèrie de formacions travertíniques a la Riera de de Sant Joan, prop del molí d'en Sala, per veure quines possibilitats tenien per fer una sortida guiada de cara el Dia Europeu dels Parcs-Setmana de la Natura (que la farem: si voleu venir, és de franc però cal inscriure's escrivint-me un correu).

I bé, hi ha força coses interessant, però en destacaré un parell, i sobretot una que conté una estructura que no sé interpretar. A veure què en penseu.

Edifici de barrera de dimensions mètriques

Els edificis de barrera consisteixen en fitoherms construïts per una complexa associació de macròfits, molses i procariotes. Aquestes barreres s’alcen transversalment al curs de l’aigua riu. El factor desencadenat de la precipitació del carbonat pot ser un simple obstacle que origina una turbulència descarbonatant, i progressivament, van creixent amb suport de la vegetació formant ressalts. Entre el Gorg de Saladic i el Molí d'en Sala hi ha diversos petits edificis en barrera, la majoria d'alçada decimètrica, com aquest dos:


Ara bé, n'hi a un de gairebé dos metres d’alçada que forma una zona estanyada al seu redós, molt colmatada pels sediments i la vegetació. Cap la possibilitat que inicialment tingués un origen artificial però no es detecta cap resta de mur, ni en les zones parcialment esllavissades, que són bon un exemple de com es trenca una coronació i s’acaben formant travertins bretxoides. També un molt bon punt per mostrar exemples de com es formen els travertins incrustants directament sobre les branques i fulles




Con d'enderrocs consolidat per travertí

Al peu de la pista front el Molí d'en Sala hi ha un punt d’alt interès didàctic i científic per la qualitat de l’aflorament. Forma un paquet de prop de 2 m de potència que fossilitza un paleorelleu de margues eocenes, molt ric en briozous i foraminífers.

El cos travertínic cal interpretar-lo com un dipòsit de vessant aglomerat per una incrustació de tosca. Els cairells, en general, no presenten cap granoselecció ni ordre, tot i que s’aprecien alguns tímids plans d’estratificació i alguna filada de grava atribuïble a transport aquós. 



El punt més desconcertant són dues formacions tubulars/embudiformes dins la marga, al límit de l’edifici travertínic; una gran i una més petita. La gran té una crosta endurida que la forra i està reomplerta per fragments de marga col·lapsada i cairells de la vessant. He fet diverses consultes i he recollit diverses hipòtesi, com ara: artefacte arqueològic, cau fòssil, origen tectònic, motllo de soca... ¿Què en penseu?






dilluns, 15 de març del 2021

Terrassa abans de Terrassa: una història de 12 milions d'anys (o com gaudir d'una bona geologia urbana)

Quina estructura té el paisatge que envolta Terrassa? Quin es el seu origen? Quina ha estat al seva evolució als llarg dels darrers 12 milions d’anys?  Quins animals i plantes l’han habitat? Què tenim a sota els peus? Com era el pla de Terrassa abans dels primers assentaments humans? Com ha condicionat la geologia la seva habitabilitat? Quines rieres y turons hi ha al casc urbà?

Amb els amics l'Escola de Natura la Muntada us presentem un cicle de dues sortides matinals per conèixer la història geològica de Terrassa el darrers 12 milions d'anys. Té un caràcter divulgatiu i creiem que pot interessar a totes aquelles persones que volen conèixer millor la seva ciutat i el seu patrimoni, amants de la natura, professorat de ciències naturals i socials, estudiants de geologia dels primers cursos, etc. 

  • La primera sortida transcorre pels turons que envolten Terrassa. Inclou una sèrie de punts panoràmics estratègics, amb molt bones vistes sobre la ciutat i el seu entorn, que ens donen una visió del context geològic. També analitzarem una sèrie d'afloraments miocens de qualitat, en antigues graveres.
  • La segona sortida té un recorregut totalment urbà. A partir de l'anàlisi topogràfic dels carrers reconeixerem la vella geomorfologia que queda oculta sota la trama urbana i llaurada sobre el ventall al·luvial de la riera de les Arenes: lleres de rieres, terrasses fluvials, turons, etc.

Voldria posar en valor alguns aspectes accessoris d'aquesta activitat, però que considero importants comentar:

Estem posant en valor un patrimoni local molt valuós però poc conegut entre el gran públic.

Per veure geologia interessant no cal a desert llunyans i muntanyes remotes. Ni tan sols saltar-se el confinament local si n'hi hagués! Sortint de casa a peu o amb el bus n'hi ha prou per arribar al punt de sortida! 

Donat el context de pandèmia les sortides han de ser en grups reduïts. Això permet fer gairebé una "classe particular", però per contra, els preus s'han d'ajustar una mica perquè l'activitat surti a compte: uns sortida 12 € i les dues, 20 €. Però s'ho val.

Les inscripcions són online a btiquets, però si teniu qualsevol pregunta, podeu adreçar-vos a mi en aquest blog mateix

Es prega difusió a aquells que creieu que pugui interessar.











diumenge, 24 de gener del 2021

Charles Lyell, el meu besavi i la potassa de Súria: una història catalana

Ara us explicaré tres històries deslligades, i al final les faré confluir. Comencem.

Un país gloriós per a un geòleg

L'estiu de 1830, des d'un llogarret del sud de l'estat Francès, Charles Lyell escriu una carta emocionada a la seva germana Fanny:


Charles Lyell aleshores tenia 32 anys i estava de tornada d'una expedició per Catalunya. Un expedició que transcendí a la història de la ciència en tant i en quan el forní d’arguments per defensar les seves teories i que es veu icònicament reflectida en la làmina dels tres volcans d'Olot que apareix en el tercer volum del llibre Principles of Geology (1833). Això:


El vulcanisme garrotxí ocupa la major part de l’epígraf Volcanic rocks of the older pliocene period: en total 11 pàgines amb 5 il·lustracions.
L’estada de Lyell a Catalunya ha estat investigada per diversos autors, però per sobre de tots cal destacar el treball de n’Enric Aragonès que ha fet una exhaustiva recerca que a permès reconstruir amb força exactitud el seu dia a dia i el seu recorregut. Una de les fonts més sorprenents, precioses i menys conegudes són els seus quaderns de camp. Contenen notes i croquis geològics del seu viatge per Catalunya (cal dir que Lyell era un molt bon dibuixant); i jo que voleu que us digui, un croquis de Montserrat fet pel pare de la geologia moderna des de la mítica falca marina de la Calcina, a mi em commou.
Un croquis implica un punt d'observació. Per això sabem que Lyell no sols passà per Súria, sinó que en concret passà per Salipota, doncs feu un esquema de l'anticlinal del Migmón que es correspon amb la vista que des d'allà se'n té. Aquesta:

Notis la torreta del pou Cabanasses just en la vertical del Migmón.
Si aneu al barri de Salipota, a la placeta que hi ha sobre l'Escola Mare de Déu de Montserrat, avui hi ha un plafó interpretatiu del Geoparc des del punt que presumiblement en Lyell feu el croquis. A la llibreta de Lyell, sota l'esquema que us reproduïm, hi ha apuntat, sota el flanc nord: dip SW; sota el flanc sud: blue & red shale & sands dip NW; i sota el Poble Vell: chiefly red & grey sands & red shale but some beds of black shelly fetid limes & compact gray smooth d[itt]o
El que no hi al dibuix d'en Lyell és la torreta del pou de Cabanasses: no es construiria fins a molts anys després; però això és una altra història.

El belgues
El ple de l’Ajuntament del Súria del 18 de febrer de 1917, es llegeix una instància presentada per Salvador Felip Oliver, en representació de l’empresa Solvay i Cia, demanant permís per construir un pas sobre la cuneta de la carretera de Manresa a Basella, en el quilòmetre 16,10 i un camí carreter per al transport de materials fins al lloc on es practica un sondeig. L’Ajuntament acorda fer un informe favorable i enviar-lo a l’enginyer encarregat de dita carretera. L'alcalde d'aleshores que signà favorablement era en Valentí Camps i Claret; el meu besavi. Aquest senyor era un pagès que vivia a la vila vella, amb una cort de porcs als baixos de la casa i que tenia algunes vinyes.
Valentí Camps Claret: malgrat el seu aspecte envellit, en aquest foto tindria prop de 60 anys (va morir amb seixanta i escaig). La vida era molt dura.
Sóc de Terrassa i recordo que de nen, passant per Súria de camí a visitar els Camps de Solsona (per exemple) el meu pare sempre en recordava que el besavi n'havia estat l'alcalde (1914-1917) i que havia perdut les vinyes per culpa dels belgues; i que això li havia complicat la vida. Belgues a Súria? A aquella tendra edat, dels únics belgues que en tenia referència eren el germans Dupont. El tema és que l'empresa química Solvay té la seu principal a Brussel·les (Bèlgica).

Una història catalana
L'any 2012, a Manresa, es va celebrar el XIII Congrés Internacional sobre Patrimoni Geològic i Miner. Una de les xerrades corria a càrrec d'un responsable d'ICL Iberia, en motiu del centenari del descobriment de la potassa a Súria (i de pas, fer propaganda del megaprojecte Plan Phoenix de rellançament de les mines). L'home va fer una explicació molt políticament correcte d'un tema del que no en sabia res, però que a mi en resultà extraordinàriament reveladora de moltes disfuncions del nostre país. Ell no no va explicar tal com ho resumiré ara, ni molts menys, però... jo ho faré a la meva manera per que ho entengueu.
La silvina, KCl, i la carnal·lita, KCl·MgCl2·6H2O no només són dos minerals simpàtics que es donen a llepar als passerells. Són dos minerals estratègics d'ús agrícola. Pot haver-hi un col·lapse del sistema que no ens deixi anar de vacances a algun lloc aspiracional. Però menjar, mengem tots. El potassi del Bages és el nostre liti, la nostra terra rara. 
L'any 1851 es va descobrir, per primer cop, el jaciment de potassa de Stassfurt (Alemanya). I enlloc més. Trobar un segon jaciment trencaria el monopoli alemany i portaria importants beneficis. I aquí entra en escena l'enginyer de les mines de Cardona Emili Viader i Soler (Barcelona 1872 - Palma 1943). 
Emilia Viader. Avui passaria per hípster
L'Emili veia possibilitats de que al Bages es pogués trobar potassa i va intentar convèncer al seu amo, el duc de Medinaceli-Córdoba, Luis Jesús Fernández de Córdoba y Salabert que invertís en la seva recerca. El senyor duc no era un emprenedor, era un rendista que vivia a Madrid i tenia mines, terres (de fet, era el propietari més gran d'Andalusia i d'Espanya) i amics importants, i no estava pel I+D. Que inventen ellos. L'Emili, que sí que era un tipus inquiet, no tenia diners.
Va buscar un soci, el francès René Macary Gay de Laflorance (1881 - 1946) i es van posar mans a l'obra. El setembre del 1911 funden la societat Macay y Viader i a finals de 1912, a la concessió Roumanie (prop de la carretera de Manresa), fent un pou, van trobar una sal de sabor amarg: era la potassa. Van excavar fins una fondària de 68 metres des d'on es va traçar una galeria horitzontal de 30 metres fins tallar una capa de silvinita. Ja la tenien. La notícia va volar. Però continuaven sense prou recursos per fer una explotació minera com calia. Però això ja ho sabien: necessitaven l'esquer i un capitalista. Que nou fou ni català ni espanyol.
Abans d'acabar l'any signen una opció de compra dels jaciments a favor de la francesa Compagnie Bordelaise des Produits Chimiques (la Bordelaise) que els havia de reportar quantiosos guanys directes i en participacions de l'empresa. Mentre la Bordelaise treballava en el primer pou dels nostres amics i feia sondejos pel territori, paral·lelament hi ha tot de maniobres especulatives mal conegudes, estires i arronses i negociacions amb tercers (i amb quarts). Era clar que Viader i Macary tenien el noble objectiu d'embutxacar-se una bona morterada i sortir del negoci (és a dir, fer un pilotasso). La belga Solvay, tant prompte va tenir notícia del descobriment hi va estar molt interessada i va enviar els seus homes sobre el terreny. I finalment, al de febrer de 1914, la Bordelaise i la Solvay van arribar a un acord, per la qual, aquesta darrera se'n feia càrrec i Viader, Macary i la Bordelaise se'n duien lo seu. 
La Solvay va contractar al manresà Salvador Felip i Oliver per actuar en nom de la companyia; i al maig 1914, va començar a comparar terrenys a Súria i Callús; entre ells, les vinyes del besavi Valentí.
La història continua, i seria llarga d'explicar. Resumint molt, ve la guerra, el franquisme i una lenta decadència. L'any 1982 les mines passen de Solvay a mans de l'estat, a l'INI, i la decadència s'accelera: es parla de tancar l'explotació, fins que el 1998 es comprada per Israel Chemicals Ltd (ICL); i el 2011, un cop avaluats els recursos disponibles, presenta un projecte d'inversió de 180 milions d'euros anomenat Plan Phoenix.
I tenim tost els papers de l'auca d'una història catalana: el visionari sense quartos, l'hidalgo rendista, la burgesia pàtria desapareguda, el petit propietari rural empobrit, les multinacionals estrangeres què saben on són el negocis, la grisor franquista, la menjadora burocràtica de l'INI... I encara que no surtin a la narració, les masses locals i migrants que fan anar el pic.

Un anticlinal gloriós per a un geòleg
A Lyell, de pas per Súria, li cridà l'atenció la falla del Migmón, però segurament, sense context, no deixava de ser una vistosa estructura. De fet, el que estem veient és una finestra excavada pel Cardener que talla pel mig l'anticlinal de la Serra de Castelltallat-Súria-Balsareny; un anticlinal que conjura dos fets: els esforços cap el sud dels fronts pirinencs i l'ascens diapíric dels dipòsits evaporítics subjacents. 

El punt groc marca la situació del pou Cabanasses sobre l'anticlinal. 


Sobre el Migmón, a Cabanasses, la sal és molt propera a la superfície, però no fou el primer lloc on Viader i Macay punxaren. Hem d'espera fins els any 50 del segle passat per veure el perfil de la mítica torreta sobre l'anticlinal que centenars d'estudiants de geologia hem dibuixat en les nostres llibretes, des des Salipota, emulant l'esquema del gloriós Charles Lyell.