dimecres, 19 de desembre del 2012

El que queda del ventall de la riera d’Horta (Barcelonès)

A mitjans de setembre es va celebrar a Manresa el XIII Congrés Internacional sobre Patrimoni Geològic i Miner, una oportunitat per saber de nous projectes i prendre nota per visitar indrets interessants. Com en totes les trobades hi participa gent de tota mena i cal triar el gra de la palla: hi acudeixen excel·lents divulgadors però també pesats patològics que fan molt llargs 15 minuts (o 20... o 30... o 45 si els rota!). Dins del primer grup cal incloure a un dels millors narradors, en Ferran Colombo.
En Colombo està implicat en algunes iniciatives de divulgació de patrimoni als Ports, que és al que venia, però també ens va explicar la història d’un dels llibres de geologia més interessants que s’han publicat mai en català Barcelona: la Ciutat Vella i el Poblenou. Assaig de geologia urbana (2009) del qual n’és coautor juntament amb el malaguanyat Oriol Riba.
Aquest llibre avui introbable, fou publicat per l’Institut d’Estudis Catalans i la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Els seus editors no veien clar que una obra d’aquesta temàtica pogués tenir èxit. La geologia ja se sap, a qui li interessa? Així doncs, van imprimir la fredorada de 600 exemplars que es van esgotar en un tres i no res a base del boca orella. Davant d‘aquest èxit i la insistència dels seus autors, es decidí fer una segona edició de... 150 exemplars més! Un exemple de clarividència dels nostres culturetes de lletres.
La proximitat del que s’hi explica m’ha permès anar traient el cap en molts dels indrets que s’hi esmenten i han servit de base per alguns articles d’aquest aquest bloc. (El misteriós cas de la Rambla de Barcelona: la plaça de la Vila de Madrid, La formació Punta del Convent a les obres de l’estació d’Arc de Triomf, etc.) Un dels punts als qual es fa referència és la riera d’Horta, una riera de Barcelona amb una morfologia peculiar, sobreelevada com la Rambla, és a dir, que el canal en comptes de circular per un tàlveg circulava per un llom estret, per la cresta d’un suau relleu positiu.
Vista d'ocell del carrer Bonaventura Gispert, entre la rambla Prim i la via del tren a la zona de al Sagrera. Noti's el graó barceloní (línia vermella) i el suau relleu positiu (verd) del ventall de la riera d'Horta.
La riera d’Horta, era el curs d'aigua més important del pla de Barcelona. Es formava per un confluència de torrentets de la part  oriental de Collserola, al barri d’Horta, a l’actual carrer Lisboa amb l’avinguda de l’Estatut. Després passava per sota del pont que hi havia a l’encreuament del carrer Tajo i el passeig Maragall. Tot seguit, pel carrer Cartellà i continuava pels carrers riera d’Horta, Rovira i Virgili i del pare Manyanet. En aquet punt es trobava amb el graó barceloní (llegiu El Graó Barceloní i els 28 esglaons del passatge de la Indústria i sabreu que és) i el travessava. El canvi sobtant de pendent feia que aboqués la càrrega sedimentària i formava un ventall al·luvial llarg i estret, degut a la progradació ràpida del delta del Besòs (diguem que en allunyar-se la desembocadura, el ventall “s’estirava” per atrapar el mar). La llera quedava sobreelevada pel llom del ventall i baixava per l’actual rambla de Prim fins desembocar al mar, on ara hi ha el Parc del Fòrum. La riera d’Horta circulava una mica per sobre la plana on s’assentava el Poblenou i el dividia en dos.
Esquema general i secció a l'alçada de can Ynau i can Iglésies.
L’urbanisme a esborrat pràcticament tot rastre d’aquest fet tant curiós, però encara avui om pot ullar una relíquia morfològica mencionada en el nostre llibre estimat: al capdamunt de la Rambla d'en Prim, a l'esquerra, hi ha el carrer Bonaventura Gispert (fins fa poc, carrer Riera d'Horta) que sembla abandonat, mal asfaltat i vorejat per unes tapies tronades. 
Carrer Bonaventura mirant cap el sud. Les tàpies estaven edificades sobre la levée de la riera d'Horta.
Just per aquí baixaven les aigües de la riera d'Horta. A banda i banda del carrer, el relleu divergeix lleugerament, i unes masies velles, can Ynau (o Nau) i ca n'Iglésies en fan, encara, de testimonis. Així, l'aigua que baixava per la riera d'Horta circulava una mica per sobre i entre mig de les dues cases, cosa que no daguera agradar gaire als propietaris, doncs si es desbordava els inundava els camps i el mas. El remei va ser construir les tapies a la cresta de la levée o mots i canalitzar l’aigua directament al mar Aquestes canalitzacions provoquen una sedimentació molt activa a la mateixa llera de la riera (els sediments no es desborden cap els costats), cosa que, a la llarga, es tradueix en un increment encara més acusat de la sobreelevació.
Final del carrer amb la rambla Prim. Fixa't que la part de tàpia que donava a la llera de la riera està colgada de sediments, i la part exterior no. La pròpia tàpia fa que els sediments s'acumulin a la cara interna i la externa quedi al nivell inicial.
Detall de les graves.