dilluns, 28 de juny del 2010

L’Esplugapalla (Solsonès)

Gairebé en el km 34 de la L-401 de Coll de Jou a Coll de Nargó, uns 4 km després de Canalda, trobareu a mà esquerra una pista que porta a la finca de Caballera, actualment Roc Falcon, dedicada a la falconeria. Travessareu algunes instal·lacions, i a l’alçada de les dues immenses gàbies de cria (de 7 pisos d’alçada!), agafeu el trencall a mà esquerra. Un centenar de metres després, en travessar el barranc, podeu deixar el cotxe just al costat d'una bassa. A partir d’aquí la pista és bastant dolenta i és millor anar a peu. Cal seguir el camí deixant de banda el primer, el segon i el tercer trencalls que us anireu trobant a mà esquerra fins arribar a una cruïlla. Ara si que cal agafar el nou camí cap a la dreta i que arriba fins l’Esplugapalla. Tot plegat, mitja hora llarga de caminada.

Canalda és un llogarret típic del Solsonès que constitueix una entitat municipal descentralitzada de l’extens terme d’Odèn. Cada any pel setembre, el residents organitzen una caminada popular, i editen una petita guia amb alguns apunts de natura i història del recorregut. El meu cosí Marcel és dels que hi està ficat va tenir l’amabilitat de convidar-me a visitar l’Esplugapalla, una curiosa bauma obrada, per veure que s’hi podia explicar. En la guia de la caminada trobareu més informació (animeu-vos!), però jo us en faig una avançada.
A la zona de Canalda hi ha un munt de baumes obrades, algunes de les quals estigueren habitades fins a la dècada de 1990. A l’Esplugapalla resten dempeus alguns panys de mur a recer de la cinglera.
A diferència de les coves autèntiques, les baumes no es formen per processos càrstics, sinó per erosió diferencial, és a dir, per la presència d’un nivell de roca més dèbil enfront la meteorització i l’erosió, intercalat entre dos nivells més resistents. En aquest cas, entre paquet de rudita i rudita destaquen uns 10-15 m de gresos ocres, molt ven estratificats, amb algunes intercalacions argiloses. Una observació d’aquests materials permet identificar algunes estructures que es veuen de llibre, com ara ripples d’onada, nivellets en forma de llentia o platet (flaser) o de capeta ondulada  (linsen), petits slumps, estratificació creuada, burrows verticals, etc.
O bé són eocenes o bé oligocenes, però a partir de la cartografia del IGC no m’ha estat possible atribuir amb seguretat aquest nivell a cap formació. Podria tal vegada estar relacionada amb les molasses de Solsona, però aquestes són fluvials i això fa més pinta de platja, pel color i les estructures. Si algú les té fitxades que em doni un toque.

dimecres, 2 de juny del 2010

Surgència intermitent de la Saiola (Vallès Occidental)

Poc abans del km 14 de la B-122 de Terrassa a Rellinars hi ha una pista que trenca a mà dreta. Passat el camp de tir, al cap d’uns centenars de metres arribareu a la font de Carlets, a la llera de la riera de Rellinars. Un cop creuada la riera, la pista va pel seu marge dret, fins que al cap d’un quilòmetre aproximadament, es bifurca. S’ha d’agafar el trencall a mà dreta, que circula paral•lel al torrent de la Saiola. Al cap d’un quilòmetre més, la pista queda tallada per un cadenat. Just abans, a l’esquerra, hi ha un corriol assenyalat amb una fita metàl·lica, que baixa a la llera del torrent de la Saiola, on es troba la surgència intermitent.

Al llarg dels torrent de la Saiola i de Rellinars, als peus de la vessant sud de la serra de l’Obac, hi ha un seguit de surgències permanents modestes (font de Carlets, les Fonts de Rellinars…) i una sèrie de fonts intermitents que quan s’hi posen s’hi posen: la font Falsa (60 L/s), la Pedregosa (120 L/s), la Barbotera (227 L/s) i la Saiola (360 L/s).
Durant anys la Saiola (terme de Vacarisses) és un avenc sec i estret excavat en conglomerats calcítics, del que no es pot explorar més enllà d’una desena de metres; però després d’una època de pluges abundants entra en funcionament (de vegades fins hi tot, durant un parell de mesos seguits) abocant un cabal considerable. Així per exemple, a la crescuda del 1984 va arribar als 0,5 m3/s.
Aquest tipus de surgències sovint estan rodejades de mites i hi ha una gran expectativa popular entre la gent de la zona per visitar-les quan entren en funcionament: la Saiola raja: anem a veure-ho! Diuen que si la Saiola raja, en vuit dies rajaran els Caus!
Doncs enguany, aquesta primavera plujosa la va fer entrar en funcionament a mitjans de maig durant uns 15 dies; però pels Caus no ha estat suficient: necessitaven que continués plovent.
L’existència de tantes fonts intermitents en un espai relativament petit va portar al geòleg Antoni Freixes a dedicar-hi la tesi doctoral i una colla d’articles a finals de la dècada de 1980.
Dels seus treball es desprèn que la circulació de l’aigua subterrània en aquesta zona és lenta, que la zona saturada és quasi inapreciable i que la zona no saturada té una estructura molt complexa, deguda probablement a cavitats de paleocarst. Al ser una circulació lenta, l’aigua es troba sobresaturada de carbonats: com diu el meu sogre amb raó “l’aigua no és bona per beure”; i jo afegiria que per planxar tampoc. Freixes també va posar de manifest que la Saiola té un funcionament deslligat tant dels Caus com de la resta de surgències.
Estigueu al cas de si torn a rajar, que la visita val la pena.