dilluns, 17 de març del 2008

Llacuna de la Llarga (Alt Empordà)

Com arribar-hi
A mig camí de la GIV-6216 de Sant Pere Pescador a Castelló d’Empúries trobareu indicada la carretereta que va fins el Cortalet, el centre d’acollida del Parc dels Aiguamolls de l’Empordà. L’itinerari principal us portarà xino xano en vint minutets fins l’aguait de l’entrem nord de la Llarga.
Per a qualsevol naturalista del país, aquesta llacuna situada al Parc dels Aiguamolls de l’Empordà segurament li resultarà familiar, però no en termes geològics, sinó ornitològics. Què s’hi va a fer sinó als aiguamolls sinó a passejar i veure ocells?
En Sargatal explica sovint, que excepte els pagesos de la zona (i molts a desgrat), la resta d’empordanesos vivia d’esquena als aiguamolls. A ningú se li ocorreria anar a passar-hi el dia en aquell fangar ple de mosquits. Quan de nanos van fer les primeres sortides pajareres, veure-hi algun bernat pescaire ja era molt. La batalla per aconseguir protegir-los de l’especulació urbanística va ser molt dura, però ara ningú discuteix que ha estat més beneficiós, preservar-los. Però que s’ha preservat exactament? Tots sabem que els ecotons, com les maresmes, són molt biodiversos, i lògicament, la nostra biofília ens empeny a estimar-los i apreciar-los. Però abans que res, els aiguamolls de l’Empordà són un ambient deltaic, una manifestació de diversos processos lligats a la geodinàmica externa i la hidrologia, interessants per si mateixos, i amb una evolució recent, que donada la seva proximitat en el temps i l'espai és molt curiosa i fàcilment comprensible pel públic en general.
Per desgràcia la informació pública sobre la gènesi i evolució d’aquests espais en aquest espai és quasi nul·la, i les guies a l’ús acostumen, amb sort, a despatxar-ho en un parell de pàgines (tot hi que hi ha, és clar, força literatura científica). Caldria que els gestors dels parcs (d’aquest i de tots els altres) fossin més oberts de mires i incloguessin suficient informació sobre la Gea.
La Llarga, en concret, és una llacuna litoral, perpendicular a la costa amb una sèrie d'extensions laterals paral·lel al sistema de dunes i que.... ep! algun lector d'aquest bloc s'anima a explicar-la?

diumenge, 9 de març del 2008

Ribes Blaves (Baix LLobregat)

Com arribar-hi
Ribes Blaves es troba sobre el km 10,5 de la B-120 de Viladecavalls a Olesa, directament sobre el trencall que va a la urbanització homònima. Es pot accedir des de la C-58 o des de la C-16 Barcelona-Manresa i prendre la sortida en direcció Olesa. Des del pont d’aquesta mateixa carretera que creua sobre la Riera de Sant Jaume es pot tenir una visió de conjunt.
Ribes Blaves constitueix un dels millors afloraments de farina de falla a escala internacional, i és un indret molt visitat per estudiants i geòlegs estrangers. La fractura limita els materials paleozoics de la serralada Prelitoral amb els miocens de la depressió Prelitoral. La farina de falla assoleix fins una amplada de 100 m. Són materials gris-blavosos, molt incoherents, producte de la trituració de les fil·lites i pissarres paleozoiques, amb alguns clast de quars, i han patit un intens axaragallament, la qual cosa els confereix us aspecte singular.
Baixar al peu de l’aflorament val la pena, sobretot si us agrada la fotografia, però és jugar-se el coll. Si arribeu sencers també podeu tirar torrent de Sant Jaume amunt i si esteu al cas, a mà dreta, trobareu unes mineralitzacions de baritina.
Malgrat la seva importància, presenta un aspecte degradat (abocaments, la carretera que hi passa...) i no hi ha lloc per estacionar. Sovint s'han fet crides per tal de que l'indret rebi l'atenció que es mereix, però no hi ha manera...

dilluns, 3 de març del 2008

Pedrera de Can Grau (Bages)

Com arribar-hi
La pedrera es troba a un centenar de metres a l'est de Can Grau. Es pot arribar per pista forestal des de Sant Vicenç de Castellet (C-1411 entre Terrassa i Manresa). El cert és que si no et saps el camí és complicat d'explicar. Aconsello que us ho mireu bé en un ortofoto.

Possiblement a alguns de vosaltres, us toca (la família és la família!) estiuejar en un lloc geològicament anodí. No tothom pot tenir una caseta a Cadaqués! Però si porteu la geologia a la sang, abans de morir d’avorriment segur que li traureu el suc al que hi hagi. El cas és que després d’uns quants anys de veure una petita pedrera abandonada en la llunyania, vaig pensar que ja tocava fer-li una visita. I si no he tornat és per que arribar-hi per pista és un galimaties i a peu és una matada ascendint de dret pel runam de la pedrera des de la Riera de Rellinars (que és el que vaig acabant fent). Però us asseguro que val molt i molt pena fer-li una ullada, doncs és un lloc de primera per observar estructures de càrrega i d’escapament (dish a dojo, pillows d’ordre mètric, load casts, pilars, slumps...), estructures de corrent (flute cast, crescent cast, bounce cast, prod cast, groove cast...), pistes d’invertebrats i restes vegetals limonititzades (alguna de força sencera).
Els materials que s’hi explotaven corresponen a gresos grisos de gra fi i groller, amb estratificació encreuada de baix angle i que pertanyen a les fàcies de front deltaic del ventall de Sant Llorenç del Munt. Actualment la pedrera s’utilitza per guardar-hi ruscs. O sigui que compte.