dimecres, 8 de desembre del 2010

Ignimbrites riolítiques de les Pedritxes (Vallès Occidental)

La Moleta és el cim de la serra de les Pedritxes. S’hi pot arribar deixant el vehicle al carrer de Dalt, de l’urbanització de les Pedritxes (Matadepera), d’on surt un corriol que en 20 min  arriba al collet de les Foradades (hi ha un dipòsit d’aigua). En aquest punt hi ha molts camins: s’ha agafar el corriol en direcció sud que carenaja fins arribar en 15 min més fins el punt culminant, on afloren les ignimbrites per tot.
Quan feia 8è d’EGB , 5 o 6 nanos del col·le entusiastes del minerals, els fòssils, les pedrotes i la ciència en general formàrem la Societat Geològica de Terrassa. Alguns continuàrem a l’IB can Jofresa, i durant uns quants anys, cinc o sis (déu n’hi do), traguérem un butlletí, organitzàrem sortides, teníem la nostra col·lecció... Es desintegrà sola en dispersar-nos cadascú a la seva en acabar l’insti, per res en concret. Vist en perspectiva, només érem uns nanos ingenus… Però de vegades penso en el meu amic Manel Cunill, que amb la mateixa edat i a la mateixa època amb un parell de companys d’escola fundà l’ADENC i encara dura.
Recordo que un dia estàvem per Matadepera picant amb un altre soci un petit klippe de micasquistos sobre conglomerats eocens que hi ha a l’urbanització del Pla de Sant Llorenç (klippe dels Brucs) i s’aturà un noi gran que anava amb moto. Era un geòleg anomenat Joan Ubach que feia poc que havia presentat la seva tesina “Els Materials precarbonífers de l’escama de les Pedritxes-la Pineda, (1983)” i  flipà de veure uns marrecs fent-se el geòleg. Entaulàrem conversa  i quedàrem per ensenyar-nos un dia els seus dominis d’estudi.
Sempre recordaré aquella jornada impagable (amb en Xavier Caballé), una de les millors sortides de camp de la meva vida. L’home feu un gran esforç per fer-nos comprendre tot el que havia descobert, ens portà a veure aflorament molt ben parits i ens regalà un exemplar de la seva tesina. Insistí molt en el fet de que les escates paleozoiques el Les Pedritxes-La Pineda i la Castellar del Vallès-Matadepera contenien unes roques excepcionals i que es feia creus de que fins ara fossin vistos com uns esquists qualsevol. I quines roques eren?
A grans trets són pissarres i grauvaques cambrordovicianes, amb estructures sedimentaries pròpies de les sèries turbidítiques (molt típic en els Catalànids), i intercalacions de roques volcàniques àcides. Aquestes són particularment importants a la part baixa de la successió on arriben a formar un nivell de 150 - 200 m de gruix. Les roques volcàniques consisteix en diferents tipus de ignimbrites i litotobes. És adir, estem parlant de roques àcides dipositades en un mar profund, quan el que toca en aquest context és trobar roques bàsiques. En Joan afirmava que roques d’aquesta edat, d’aquest tipus  i en aquell context sols se’n trobaven a Austràlia. És clar que ha plogut molt i no se si s’han trobat en tots aquests anys nous afloraments pels racons de món.
S’han distingit tres tipus d’ignimbrites riolítiques a la zona: 1) rheoignimbrites i ignimbrites bandejades (tobes soldades), 2) ignimbrites microglandulars bandejades i microglandulars, i 3) litotobes piroclàstiques. Tot i que afloren una mica aquí hi allà intercalades entre les pissarres i gruvaques hi ha un parell de zones en que el paquet és molt potent i la sèrie es veu molt bé. La primera aniria des del de la carretera de l’antic Sanatori del Tòrax (actual Parc Audiovisual de Catalunya) fins el Pantà de Can Bogunyà  (el Llac Petit) i l’altre, on en poden veure el gruixos més potents a la part culminant de la Serra de les Pedritxes (la Moleta), d’on es presa la foto.

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Surgència termal de Caldes d'Estrac (Maresme)

La vila de Caldes d'Estrac està a uns 7 km al nord de Mataró, ben comunicada mercès a la línia de FFCC Barcelona-Maçanet, l'A-2 i la C-32. La font termal d'Estrac es troba davant de la façana nord dels banys públics, sota l'ajuntament.

Caldes d’Estrac (Caldetes pels amics) és una petita vila maresmenca encaixonada entre el mar i els termes de Arenys de Mar i Sant Vicenç de Montalt, a la desembocadura del la riera de Caldetes. Encaixonada és poc: si no té el terme municipal més petit de Catalunya poc li deu faltar: 0,9 quilòmetres quadrats. Però també és una demostració de com recurs geològic ha marcat la historia d’una vila.
Jo particularment he de dir que estic enamorat d’aquest poble. Una companya me'l va recomanar per la seva tranquil·litat malgrat la proximitat a Barcelona. Em vaig adonar que aquesta pau sense guiris torrats era històricament recent i hi havia evidències de que el poble havia viscut temps més puixants. Arreu hi ha torres modernistes, algunes prou ben conservades i d'altres en al més absoluta decadència o abandonades. Destaca la petita Vila Vella, amb l’església de Sta. Maria com element principal, arrapada sobre un mini turonet granític al caire de la riera de Caldetes. Encara més arran de la riera està l'ajuntament i sabent com les gasten les llevantades del Maresme no sembla gaire prudent.
La clau és que al peu d'aquest turonet hi ha una déu termal coneguda de ben antic. En els entorns hi ha restes d'assentaments ibers que probablement coneixien aquestes aigües, però el que és segur és que els romans en feren un aprofitament intensiu. La Via Augusta passava per Caldes i hi establiren uns banys localitzats on ara és l'ajuntament. Durant l'edat mitjana, el 1219, on ara hi l'església, una comunitat religiosa hi establí un hospital en virtut de les propietats del termalisme i finalment, la Cort Reial hi feu construir una residència per si el rei o la seva família hi volien prendre els banys. Aquesta Casa del Rei fou l'origen del nucli urbà de l'actual Caldes d'Estrac. Però l'època d'esplendor màxim arribà a principis del XIX amb la construcció d'un balneari i sobretot amb el ferrocarril, que va permetre l'assentament d'una nombrosa comunitat d'estiuejants de la burgesia barcelonina. Fins hi tot hi havia un petit aeròdrom. Aquest tipus de lleure termal va passar de moda als anys 60 del segle XX i deixà per tot Catalunya un rosari de balnearis abandonats (la font Pudosa, la Puda...) al llarg de les fractures continentals del Solc de València (és una manera com una altra de veure-ho...)..
L'aqüífer de Caldetes resideix en roques granítiques intensament alterades i diaclasades, fet que afavoreix una alta porositat secundària. La captació d'aigua es produeix pel tall d'un dic de felsita, més permeable que el granit, el qual provoca un drenatge en tota la seva superfície de contacte i en fondària, provocant l'ascensió vers la superfície d'aigües pregones a una temperatura de 38 ºC, que d'acord amb el grau geotèrmic mig podria procedir d'un fondària mínima de 600 m. Per accedir al dic de felsita es va construir en el seu dia  una mina de 23 m que canalitza i recondueix l'aigua vers els establiments termals.

dimarts, 21 de setembre del 2010

Mina de petroli de Riutort (Berguedà)

Exactament al quilòmetre 4 de la B-402 de Bagà a la Pobla de Lillet, surt en direcció nord una pista engravada que condueix fins a la mina de petroli (uns 3 km). S'ha habilitat un aparcament i hi ha un centre d'interpretació.

La mina de petroli de Riutort ha passat de catau abandonat i lloc de visita per a connaisseurs, a estar perfectament acondicionada per la seva visita gràcies al projecte de la Ruta Minera. Celebrem al seva conservació i difusió.
A més a més, el nostre fetitxisme sovint fa que allò que és escàs esdevingui interessant; i no es pot dir que el petroli al nostre país abundi (malgrat les intenses campanyes que dugueren a terme algunes companyies als Pirineus i conques d'avantpaís associades, entre 1950 i 1985).
De fet, el que s'explotava pròpiament eren margues bituminoses de la Formació Armàncies (eocè), de les qual el petroli s'extreia per destil·lació, entre els anys 1905 i 1938. Tot i  així, en alguns punts, la pared de la mina “sua” petroli de maner apreciable.
No era la única explotació catalana, doncs se'n troben de documentades a indrets com Ponts de Molins i Sant Llorenç de la Muga (Alt Empordà), Sant Joan de les Abadesses, Campdevànol i Gombrèn (Ripollès), Falgars, Bagà i la Pobla de Lillet (Berguedà). I no descartaria que en temps de penúries no explotessin també les pissarres silurianes de llocs com el Bosc de Poblet (si algú en sap alguna cosa li agrairé...).
El rendiment d'aquesta mina era realment magre: uns 70 L de petroli per tona de roca, un resulta molt pobre que no compensava la seva explotació en els nous temps industrials.

dimarts, 7 de setembre del 2010

Jaciment d'icnites de dinosaure de Fumanya Sud (Berguedà)

Al km 107,5 de la carretera C-16 de Berga a Bagà, hi ha un trencall a l'esquerra cap a Sant Corneli i Fígols, per la BV-4025. Passades aquestes dues poblacions, cap el km 10 trobareu el  llogarret dispers de Fumanya. El jaciment està ben indicat i hi ha una zona d'aparcament .

Per anar de Terrassa a Fumanya (Fígols), si el trànsit està fluid, es triguen unes dues hores. La darrera vegada que vaig anar-hi vaig invertir-hi una jornada. La matada començà quan a Terrassa clarejava agafant la RENFE fins a Manresa. Aleshores parava a un munt d’estacions que avui no tenen servei, entre elles, la mítica estació d’Olesa. En arribar a Manresa calia creuar mitja ciutat per anar a buscar el bus fins a Berga, i a Berga, recordo haver esperat una bona estona per agafar un altre bus que ens deixà a la carretera, al peu de l'acollonidora tèrmica de Cercs. Ara començava lo dur. Amb una pesada motxilla enfilàrem la carrereta que puja a la colònia minera de Sant Corneli. Sobre el mapa són uns escassos 3,5 km, però té un desnivell de 300 m que ens deixaren rebentats. En passar davant de la Consolació vaig veure uns miners sortint negres d’un pou. La mineria berguedana tenia els dies comptats i vaig tenir una sensació estranya, com si hagués vist el passat. A Sant Corneli era l’hora de dinar. L’aire feia una olor característica de carbó cremat que ho impregnava tot. Al vell casino poguérem fer un mos i descansar. En sortir fèiem un tuf barreja de suor, tabac i carbó cremat que algun d’aquest inventors de perfums extrems podria vendre car. Ens faltàvem 7 km de pista engravada per arribar a Fumanya, però amb els motxillots a l’esquena no ho vèiem clar. L’Edu, el cap de colla, va trobar un taxista local que amb un Land Rober ens va portar el fato fins al refugi de Sant Mateu de Fumanya. Un o dos xavals que anaven més apurat l’acompanyaren fins al final per guardar la càrrega i pagar. A mi el camí se’m feu interminable, però alguns, alliberats del pes de la motxilla trobaren al·licient picant-se a veure qui li fotia més canya. En arribar al refugi ja fosquejava (o era de nit pels més endarrerits). Feia un fred que pelava i per decidir qui li tocava sortir del refugi per anar a buscar llenya férem unes quantes partides del mentider i qui perdia pringava. Vaig pringar bastant. L’Edu no pringava mai.
I a l’endemà al matí a llevar-se d’hora per pujar al Cap de Gallina Pelada. En passar per davant de les mines de Fumanya Sud, de les que no en tenia ni la més remota idea que existissin, vaig pensar, hòstia que guapo... si remenés per aquí encara trobaria alguna cosa xula… Tira, tira que aquí anem a fer cims!
Mesos després, en Remacha ens va dir que si teníem ocasió anéssim a veure, abans no desapareixés (en aquest país mai se sap), un jaciment que feia poc que s’havia descobert i que tenia milers d’icnites de dinosaure. L’home va començar a descriure com s’hi arribava. Hòstia, però si jo hi he passat! Gagun! Aleshores vaig una altra sensació, com si m'hagués creuat amb el darrer linx del Cadí i l’hagués confós amb un gat mesquer. És clar que, tot això era l’hivern de 1989 i tot i que he trigat 21 anys en treure’m l’espina, que en termes geològics no són res, en la meva escala és mitja vida i el país ha canviat molt. D’entrada, avui hi ha una carretera asfaltada, un aparcament, i s’hi està construint un centre d’interpretació (pel que em va semblar, bastant aturat). Però per contra, més de dues dècades a la intempèrie han degradat bastant les petjades. Unes petjades, la visibilitat de les qual varia bastant en funció de com hi incideix la llum. Anar al migdia és no veure-hi gran cosa.
El jaciment de Fumanya Sud es troba en una antiga mina de carbó a cel obert. De fet són dos jaciments contigus d'uns 14.000 m2. Sobre els sostre d'un estrat de margocalcàries maastrichtianes, inclinat uns 60º, hi ha unes 2.200 petjades de dinosaure i uns 30 rastres de titanosaure.
Aquest jaciment fou descobert de manera fortuïta pel malaguanyat Lluís Viladrich i Montserrat Gorchs, del Col·lectiu Berguedà de Ciències Naturals, quan en una sortida a les mines, a la primavera de 1985, es van adonar que el front d'explotació era entatxonat de petjades, possiblement de dinosaure. Es van posar en contacte amb la gent de l'actual ICP, que no varen poder visitat el jaciment fins l'octubre de 1986, confirmant les hipòtesis inicials i publicant un primer article. No es reemprengueren els estudis fins a la dècada dels noranta (les mines es tancaren el 1991) i començaren a fluir els articles, com el d'Albert Martínez i Jean Le Loeuff o la cartografia detallada d'Anne Schulp i Wouter Brokx.
L'any 2001, el municipis de la zona funden el consorci Ruta Minera, amb la finalitat de gestionar les ajudes per reactivar l'economia de les antigues zones carboneres. En col·laboració amb l'ICP durant l'any 2004 i 2005 es dugueren a terme campanyes d'excavació, que aportaren noves restes (ossos, ous, tortugues, plantes...) i s'iniciaren els projectes de museïtzació i consolidació. Una de les darreres batalles és que el conjunt d'icnites ibèriques sigui declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO, però pel que sembla, la cosa va per llarg.
El Jaciment de Fumanya Sud no està sol, doncs l'explotació resseguia les capes de carbó cap el nord, al llarg de la pista que va a Vallcebre, on hi ha altres afloraments interessants (Fumanya Nord, Mina Tumí...) que deixarem per més endavant.

diumenge, 1 d’agost del 2010

L'encavalcament del Port del Comte a Puig Sobirà/Roca de Canalda (Solsonès)

Fotografia de Marcel Camps
Aquest encavalcament es troba situat cap el SO del front del Port del Comte. L'impressionat pared conglomeràtica de la Roca de Canalda és el teló de fons del petit poble de Canalda (Odèn), a mig camí de Coll de Jou i Cambrils del Solsonès. No cal enfilar-s'hi per contemplar aquesta estructura impressionant, però si voleu hi ha vàries pistes forestals que accedeixin a l'encavalcament en si (distingible pels nivells vermells del Keuper), des de coll de Jou o des del veïnat del Montnou.

Això és el que sembla? Sí, els vostres ulls no us enganyen: aquesta estructura tectònica probablement sigui un dels encavalcaments més vistosos i reconeixibles del nostre paisatge, totalment  "de llibre". Tant és així que en dies clars és perfectament distingible des des d'un punt tant llunyà com Montserrat, just a l'altra "costa" de la Conca de l'Ebre. Sense anar tant lluny, si aneu cap el port del Compte venint de Solsona, des del castells de Lladurs, es mostra imponent, grandiós, perfectíssim. Malgrat el seu potencial didàctic, no és un punt gaire citat (per no dir gens) en la literatura divulgativa, itineraris, sortides de camp, etc. Dol que no s'aprofiti les sinergies que podria general la discordança progressiva de Busa i altres tants punts d'interès geològic de l'Alt Solsonès.

El mantell del port del Comte té una geometria triangular molt característica, amb els seus tres vèrtex a la Cambrils (oest), la Vansa (nord) i la Coma (est). A l'est encavalca el mantell del Cadí mitjançant l'encavalcament del Cardener, al NE i NW està encavalcat per les làmines tectòniques de les Serres marginals, a l'oest pel mantell del Montsec i al sud encavalca l'avantpaís conglomeràtic de la Conca de l'Ebre mitjançant l'encavalcament del Port del Comte.
La roca de Canalda, que topogràficament ocupa la posició inferior, està constituïda per més de 100 m de conglomerats i bretxes de l'eocè inferior i mitjà, i el Puig Sobirà que l'encavalca té una base de guixos i margues del Keuper (com no!), segueixen una desena de metres de conglomerats i calcàries margoses del cretaci superior, uns quants metres de calcarenites maastrictianes, una mica més de calcàries i pelites garumnianes (anem pujant en el temps: algú hi ha buscat dinos?) i finalment el gruix de la imponent cinglera que corona el Puig Sobirà: més de 100 m de calcàries i dolomies Ilerdianes.

dilluns, 28 de juny del 2010

L’Esplugapalla (Solsonès)

Gairebé en el km 34 de la L-401 de Coll de Jou a Coll de Nargó, uns 4 km després de Canalda, trobareu a mà esquerra una pista que porta a la finca de Caballera, actualment Roc Falcon, dedicada a la falconeria. Travessareu algunes instal·lacions, i a l’alçada de les dues immenses gàbies de cria (de 7 pisos d’alçada!), agafeu el trencall a mà esquerra. Un centenar de metres després, en travessar el barranc, podeu deixar el cotxe just al costat d'una bassa. A partir d’aquí la pista és bastant dolenta i és millor anar a peu. Cal seguir el camí deixant de banda el primer, el segon i el tercer trencalls que us anireu trobant a mà esquerra fins arribar a una cruïlla. Ara si que cal agafar el nou camí cap a la dreta i que arriba fins l’Esplugapalla. Tot plegat, mitja hora llarga de caminada.

Canalda és un llogarret típic del Solsonès que constitueix una entitat municipal descentralitzada de l’extens terme d’Odèn. Cada any pel setembre, el residents organitzen una caminada popular, i editen una petita guia amb alguns apunts de natura i història del recorregut. El meu cosí Marcel és dels que hi està ficat va tenir l’amabilitat de convidar-me a visitar l’Esplugapalla, una curiosa bauma obrada, per veure que s’hi podia explicar. En la guia de la caminada trobareu més informació (animeu-vos!), però jo us en faig una avançada.
A la zona de Canalda hi ha un munt de baumes obrades, algunes de les quals estigueren habitades fins a la dècada de 1990. A l’Esplugapalla resten dempeus alguns panys de mur a recer de la cinglera.
A diferència de les coves autèntiques, les baumes no es formen per processos càrstics, sinó per erosió diferencial, és a dir, per la presència d’un nivell de roca més dèbil enfront la meteorització i l’erosió, intercalat entre dos nivells més resistents. En aquest cas, entre paquet de rudita i rudita destaquen uns 10-15 m de gresos ocres, molt ven estratificats, amb algunes intercalacions argiloses. Una observació d’aquests materials permet identificar algunes estructures que es veuen de llibre, com ara ripples d’onada, nivellets en forma de llentia o platet (flaser) o de capeta ondulada  (linsen), petits slumps, estratificació creuada, burrows verticals, etc.
O bé són eocenes o bé oligocenes, però a partir de la cartografia del IGC no m’ha estat possible atribuir amb seguretat aquest nivell a cap formació. Podria tal vegada estar relacionada amb les molasses de Solsona, però aquestes són fluvials i això fa més pinta de platja, pel color i les estructures. Si algú les té fitxades que em doni un toque.

dimecres, 2 de juny del 2010

Surgència intermitent de la Saiola (Vallès Occidental)

Poc abans del km 14 de la B-122 de Terrassa a Rellinars hi ha una pista que trenca a mà dreta. Passat el camp de tir, al cap d’uns centenars de metres arribareu a la font de Carlets, a la llera de la riera de Rellinars. Un cop creuada la riera, la pista va pel seu marge dret, fins que al cap d’un quilòmetre aproximadament, es bifurca. S’ha d’agafar el trencall a mà dreta, que circula paral•lel al torrent de la Saiola. Al cap d’un quilòmetre més, la pista queda tallada per un cadenat. Just abans, a l’esquerra, hi ha un corriol assenyalat amb una fita metàl·lica, que baixa a la llera del torrent de la Saiola, on es troba la surgència intermitent.

Al llarg dels torrent de la Saiola i de Rellinars, als peus de la vessant sud de la serra de l’Obac, hi ha un seguit de surgències permanents modestes (font de Carlets, les Fonts de Rellinars…) i una sèrie de fonts intermitents que quan s’hi posen s’hi posen: la font Falsa (60 L/s), la Pedregosa (120 L/s), la Barbotera (227 L/s) i la Saiola (360 L/s).
Durant anys la Saiola (terme de Vacarisses) és un avenc sec i estret excavat en conglomerats calcítics, del que no es pot explorar més enllà d’una desena de metres; però després d’una època de pluges abundants entra en funcionament (de vegades fins hi tot, durant un parell de mesos seguits) abocant un cabal considerable. Així per exemple, a la crescuda del 1984 va arribar als 0,5 m3/s.
Aquest tipus de surgències sovint estan rodejades de mites i hi ha una gran expectativa popular entre la gent de la zona per visitar-les quan entren en funcionament: la Saiola raja: anem a veure-ho! Diuen que si la Saiola raja, en vuit dies rajaran els Caus!
Doncs enguany, aquesta primavera plujosa la va fer entrar en funcionament a mitjans de maig durant uns 15 dies; però pels Caus no ha estat suficient: necessitaven que continués plovent.
L’existència de tantes fonts intermitents en un espai relativament petit va portar al geòleg Antoni Freixes a dedicar-hi la tesi doctoral i una colla d’articles a finals de la dècada de 1980.
Dels seus treball es desprèn que la circulació de l’aigua subterrània en aquesta zona és lenta, que la zona saturada és quasi inapreciable i que la zona no saturada té una estructura molt complexa, deguda probablement a cavitats de paleocarst. Al ser una circulació lenta, l’aigua es troba sobresaturada de carbonats: com diu el meu sogre amb raó “l’aigua no és bona per beure”; i jo afegiria que per planxar tampoc. Freixes també va posar de manifest que la Saiola té un funcionament deslligat tant dels Caus com de la resta de surgències.
Estigueu al cas de si torn a rajar, que la visita val la pena.

dijous, 13 de maig del 2010

Nivell de mass flow al Turó Roig (Vallès Occidental)

Prop del km 10 de la B-122 de Terrassa a Castellbell i el Vilar es troba Casanova de l’Obac, una antiga masia convertida en centre d’interpretació del parc natural del Sant Llorenç del Munt i l’Obac . Darrera la casa, a ponent del restaurant la, Pastora surt un camí encimentat que porta en uns 15 min fins la Casa Vella de l’Obac. Des d’aquí, seguint les indicacions cap a la font la  Portella arribareu en uns 20 min més al Turó Roig.
 
El primers estudiosos de Sant Llorenç del Munt descrigueren els seus conglomerats massius com una successió monòtona poc diferenciada. No va ser fins els treballs de finals de la dècada de 1970, que Anadón, Colombo i altres començaren a distingir diferents fàcies. Finalment, l’arribada a Catalunya de les teories d’anàlisi seqüencial enfocaren les tesis doctorals de l’Eudald Maestro (1987) i d’en López-Blanco (1996), que van treure molt de suc a aquest fantàstic ventall al·luvial eocè. Aquest darrer autor té una extensa bibliografia sobre Sant Llorenç que he anat recopilant amb gran interès, tot i que he perdut la pista d’aquest darrers tres anys i m’agradaria saber si hi ha res de nou.
La moderna cartografia de l’IGC ha posat sobre el paper molts dels nivells descrits pels autors anteriors. Així, per exemple, a l’oest de la Serra de l’Obac, intercalat concordantment entre els conglomerats típics de la Formació Sant Llorenç del Munt (Bartonià) aflora un nivell subhoritzontal d’uns 3 km d’extensió i d'entre 1 i 20 m de potència constituït per lutites vermelles amb blocs heteromètrics de fins a 1,5 m. Per portar un pedrot d’aquestes dimensions es necessita molta fúria! Es tracta d’un dipòsit de transport en massa (mass flow o debris flow) de llibre. Com he dit, aflora al llarg d’alguns quilòmetres, però  en aquest petit monòlit, el Turó Roig, hi ha el valor geomorfològic afegit i unes excel·lents vistes de la vessant oest de la serra de l’Obac. A quatre passes hi ha la font de la Portella, un indret molt frescal on és habitual la presència de salamandres.

diumenge, 18 d’abril del 2010

El pliocè marí del torrent de Benet (Baix Llobregat)

Article i fotografia cortesia d'Eric Baulenas 
El jaciment està situat a la població de Molins de Rei, concretament al barri de l’Àngel, i delimitat pels carrers Pep Ventura, del Llobregat i de la Mancomunitat. Aquest indret ha rebut diversos noms al llarg de la història, com per exemple, terral del Juventeny, el torrent de la Mariona o el jaciment del Tarc. 
La zona està formada per terrenys argilosos de color gris i groguenc, amb escassa vegetació, que es prolonguen des de dalt del turó per on passa el torrent de Benet, fins al carrer de la Mancomunitat (paral·lel a la via de tren). Les argiles grises proporcionen nombroses restes fòssils, principalment mol·luscs, però tambè s’han trobat restes de vertebrats marins i nombroses restes vegetals. A les argiles grogues afloren escassos mol·luscs, restes vegetals i pistes deixades pels organismes al substrat submarí.
Podem distingir dues zones, sent la zona 1 la de més interès paleontològic degut a la quantitat i varietat de fòssils trobada, i la zona 2 la de menys interès paleontològic.
La zona 1 està caracteritzada per les argiles grises i es situa a  la part més elevada del jaciment, limitant amb el Parc Natural de Collserola. Està separada de la zona 2 per una sèrie estrets i profunds xaragalls. La zona 2 està formada per argiles grogues i es situa a la part més propera al carrer de la Mancomunitat, paral·lel a la via de tren. La base sobre la que jeuen les argiles està constituïda per pissarres i calcàries del Paleozoic, pròpies de la Serra de Collserola.

Actualment la integritat de l'indret perilla a causa dels plans urbanístics de Molins de Rei i em consta que Depana s'ha mogut per mirar de que es preservi el màxim que es pugui.
Per últim recordar-vos que endur-se fòssils és il·legal. Mireu, feu fotos però no expolieu res.

dimecres, 7 d’abril del 2010

Gravera abandonada del meandre del Burés (Bages)

El Burés es troba a la confluència de les carreteres B-122 de Terrassa a Castellbell (km 22) amb la BV-1123 de Marganell a Castellbell. Hi ha una estació dels FGC (línia Barcelona-Manresa). Si vens amb vehicle particular pots deixar-lo a l’aparcament de davant del Café Burés (un casino d’aquells que no en queden) i anar a buscar el camí que per sota el Pont de Castellbell recorre per la base la cara interna del meandre. Arribaràs a una cruïlla de pistes on sovint hi ha cotxes aparcats, i immediatament trobaràs la gravera abandonada a la dreta del camí.
El propers dia 24 i 25 d’abril es celebrarà a nivell estatal el Geolodia. Enguany Depana i un servidor col·laborem en aquesta diada programant una sortida al meandre del Burés o de Castellbell, un indret que ja vaig comentar en un anterior article, però que ara aprofitant l’avinentesa us trec un altre cromo, una interessant gravera abandonada.
En el vol americà de 1957 no es veu, i a jutjar per l’edat dels arbres que hi creixen, no crec que porti més de vint anys abandonada. Tot i que no hi ha restes de maquinària i construccions (bé!), la gravera com a tal no s’ha restaurat i la vegetació a ocupat espontàniament el pla de l’explotació quedant prou discreta. Bé, cal dir que a la zona d'aparcament s’hi van abocar fa un parell d’anys, materials procedents de la reforma de la sortida de la C-55. 
Aquesta gravera explotava materials de la terrassa 3 (pleistocè superior) del Llobregat, a uns 25 m sobre el llit actual. La gravera tenia dues zones en les que s’extreien materials molt diferents. Així, el front sud està constituït per sorres fines de color ocre, amb estratificació planar o de molt baix angle, que denoten una zona de sedimentació tranquil·la: un d’aquells indrets on no seria estrany trobar alguna resta de vertebrat. De moment, els abellerols hi fan niu.
En canvi, la zona situada vers el front del meandre (la de la foto), en els Camps del Castell, està constituïda per graves grolleres molt arrodonides amb estratificació encreuda planar i en solc, típiques d’una point bar.
La gràcia d’aquesta gravera està en que les estructures es veuen molt bé, permeten observar de manera neta una terrassa fluvial i pinta prou interessant com per fer un estudi més detallat i publicar-ne un article.
El meandre del Burés es un indret reconegut per la seva riquesa faunística i de tant en tant s’hi han esmerçat recursos construint, per exemple, un aguait, refent alguna bassa o senyalitzant els camins. Fora bo que en properes inversions també es tingués en compte el patrimoni geològic, i per exemple, s’adeqüés la gravera per a la seva observació.
Ens veiem al meandre!

dimecres, 24 de març del 2010

Jaciment pleistocè de cal Guardiola (Vallès Occidental)

El jaciment es trobava en el que actualment ocupen els fonaments del Servei de Consultes Externes de la Mútua de Terrassa (carrer de Castell 25, al caire del torrent de Vallparadís), i que anteriorment havia estat el vapor Guardiola. Òbviament del jaciment no en queda res, però dins del parc de Vallparadís s’ha recreat amb resina un petit perfil paleontològic, a l’alçada d’on estava, i s’han instal·lat dues escultures a escala 1:1 d’Hippoppotamus major, una de les espècies trobades.

La setmana passada es publicava a la prestigiosa PNAS un article sobre el pleistocè de Vallparadís, un més de l’extensa bibliografia que ha generat aquest excepcional jaciment que ja es compara amb Atapuerca. 

Qualsevol bona troballa és motiu d’alegria, sigui del lloc on sigui, però si l’han descobert a 15 minuts de casa, sempre hi ha un plus sentimental. Ara, avui, considero que tenir unes nocions sobre que és i que suposa aquest jaciment és un deure per a qualsevol terrassenc que es tingui per una persona culta. Espero que el coneixement que ha generat se socialitzi com cal i que els que administren la cosa local comencin a pensar també en clau de cultura científica i trenquin ja amb els tòpics intel·lectuals heretats dels any 70.
Avui tots estem contents però la cosa podria haver anat d’una altra manera: com sempre. L’any 1895, el polític, fabricant i geòleg local Domènec Palet i Barba ja va identificar el jaciment de cal Guardiola, però cap els anys 20 del segle passat els successius abocaments de runa als talussos van acabar per sepultar-lo (i per que no dir-ho: preservar-lo de l’espoli). L’any 1997, en el lloc descrit per Palet i Barba s’inicià la construcció d’un edifici de la Mútua de Terrassa, i nen allà sortida de tot i be! Però com passa massa sovint, els responsables van callar com ànecs muts. Sort que alguna persona honesta es va xivar anònimament al Museu de Terrassa i la cosa es va poder reconduir amb una excavació d’urgència. Ara, tretze anys després, espero que algú estigui avergonyit i que al xivato no li hagués tocat el rebre.
En aquells moments jo feia de profe en una escola, el gerent de la qual també remenava les cireres a la Mútua. Ell ens va gestionar una visita amb els alumnes de Ciències de la Terra i vàrem tenir el privilegi de visitar el jaciment, i certament, enmig de l’esquelet d’un futur pàrking, era espectacular. Aleshores en Salvador Moyà ja apuntava la possibilitat de que quan s’iniciessin les obres dels FGC es pogués detectar la continuació sud-est del nivell paleontològic, com així ha estat. Però d’això en parlarem un altre dia.
Per entendre aquest jaciment i el del Vallparadís, cal tenir present el marc geològic general. Fa 1,2 milions d’anys, a la zona que ocupa actualment Terrassa es produïa la coalescència d’un ventall al·luvial amb àpex a Matadepera, i un altre més petit amb àpex al nord de Viladecavalls. Entremig d’aquestes formes convexes, prop dels àpex, hi hauria una zona lacustre rica en fauna i vegetació pròpies de zones temperades.
Fa un milió d’anys, en un moment determinat, el llac es desbordà de manera catastròfica i formà una avinguda que es va endur per davant la levée, els sediments lacustres, troncs i animals sencers. Aquesta avinguda quedà dipositada on actualment es troba cal Guardiola.
Entre la megafauna recol·lectada cal destacar hipopòtam, cérvol gegant, daina, bisó, soergelia, senglar, rinoceront cavall, mamut, guineu, llop, gos salvatge, ós, hiena, macaco, etc. Però el que realment frisaven de trobar era un tros d’Homo sp, que no va poder ser. Al jaciment de Vallparadís tampoc ha pogut ser però si que ens va deixar un record: eines!

diumenge, 14 de març del 2010

Volcà de Montsacopa (Garrotxa)

El nucli antic d’Olot s’alça als peus del Montsacopa. Us recomano que comenceu l’itinerari al cementiri i pugeu pel camí que surt d’unes grederes abandonades que hi ha darrera. En un pim-pam sou dalt, doneu la volta al cràter i baixeu pel viacrucis que va a donar al barri vell. A la plaça Major sempre va bé de parar a fer un toc.

Aquest hivern van portar l’exposició fotogràfica “Els volcans i els Homes” de Philippe Bourseiller, un fotògraf que ha estat reconegut amb diversos premis World Press Photo, al Centre Cultural de Caixa Terrassa. No m’ho pensava, però la meva filla de tres anys va quedar molt impactada pels vermells rius de foc i les muntanyes amb el forat al mig, com els “volcanets” de col i patata que tant li agraden per sopar. Papa, que em portaràs a veure un volcà? I tant, un dia anirem a Olot! Que treuen lava els d’Olot? No filla… Es va quedar una mica moixa (deguera pensar que quina caca de volcans eren) i vaig tenir l’acudit de mirar algunes erupcions pel YouTube, però el cas és que no li van fer gens de gràcia. Oi papa que ja NO anirem a Olot? Li faig haver de prometre i jurar que aniríem a veure un volcà molt petit i que estigués apagat, que no fes soroll, ni foc i fum. Crec que al final la vaig convèncer de que no hi hauria perill i així tota la colla vàrem anar a visita el que crec que és el volcà més arquetípic i accessible que tenim: el Montsacopa. I encara que és menys famós que el Santa Margarida i el Croscat, per anar amb nens petits o amb algú que vol començar a tenir algunes nocions, és millor per que és més comprensible i s'ha de caminar molt poc.
El Montsacopa és un con d’escòries d’uns 94 m d’alçada amb un cràter perfectament circular de 120 m de diàmetre i uns 12 m de fondària. Sembla ser que antigament el cràter era més profund i abrupte però fou terraplenat en part per cultivar-hi.Aquest volcà tingué una primera fase efusiva, amb una emissió basàltica cap el nord, vers la serra de Sant Valentí (podeu veure’n usa secció prop del camp de futbol), i una segona que la cobreix i que que forma el volcà en si, de tipus bàsicament estromboliana, tot i que hi ha alguna intercal·lació freatomagmàtica. El millor lloc on veure els materials piroclàstics són les antigues grederes de darrera el cementiri. Estan constituïts per fragments juvenils de mida lapil·li i bloc, molt vesiculats. A la part superior hi ha materials més fins, compactats i menys vesiculats corresponents a les fases fretomagmàtiques. Un altre aspecte remarcable del cim del Montsacopa és l’excel·lent vista sobre els volcans de Montolivet, la Garrinada (molt característic pels seu tres cràters alineats) i el petit Bisaroques a l’altra banda del Fluvià, a mitja vessant de la serra de Batet. El properes entrades parlarem d’aquests volcans més extensament.

dimarts, 2 de març del 2010

La formació Punta del Convent a les obres de l’estació d’Arc de Triomf (Barcelonès)

Com arribar-hi
A l’avinguda de Vilanova, entre el passeig de Sant Joan i el carrer Roger de Flor s’ha obert una gran rasa en motiu de les obres de l’estació de tren i de metro d’Arc de Triomf. En ella es poden observar alguns perfils estratigràfics corresponents a la formació quaternària Punta del Convent.
 Fa un parell o tres anys havia de trobar un il·lustrador per un llibre de Ciències de la Terra i del Medi Ambient, i vaig pensar que qui millor que un que també fos geòleg. No se si n'hi ha gaires (i si n’hi ha algun més que m’ho faci saber!) però l’únic que conec és l’Albert Martínez. Molt amablement em va explicar que si l’arribo a necessitar temps enrere, no hagués dubtat ni un moment, però que ara no podia complir el compromís: eren bons temps per la professió estava treballant per l’IGC fent la cartografia urbana de Barcelona, a 1:5.000. Caram, la geologia de Barcelona! Com t’ho fas? Doncs, mira noi, tirant mà dels arxius dels sondejos de les empreses de geotècnia i anant a atreure el cap a qualsevol obra que s’hi faci: des de rases per passar cables, fins a grans infraestructures. Un dels principals problemes era la sovint poca predisposició dels responsables de les obres per deixar-te accedir, tant per motius de seguretat com per mandra i desconfiança.
I bé, aquest febrer s’ha publicat el primer mapa fruit d’aquesta campanya de cartografia urbana: el full d’Horta. I la veritat és que no decepciona, és un mapa que fa goig. Recomano a qualsevol geòleg reclòs a la ciutat i aburrit d’asfalt a  que vagi a treure el cap a qualsevol esvoranc i que comprovi que sota les llambordes hi ha la platja… o un ventall al·luvial! Ara un dels forats grossos que hi és el de les obres del metro d’Arc de Triomf. Com això quedarà tapat d’aquí quatre dies nou us adormiu si voleu veure-ho.
Tal com en Riba i en Colombo expliquen a Barcelona: la Ciutat Vella i el Poblenou, entre la Ciutat Vella i les maresmes de Sant Martí de Provençals hi ha un petit relleu positiu, en llom, noment antigament punta del Convent (en referència al convent de Santa Clara). És un relleu molt suau elevat fins 5 m sobre els terrenys de l’entorn i correspon a un ventall al·luvial que a començaments del XVIII tenia l’àpex a l’Arc de Triomf, el front a l’alçada de l’actual passeig de Circumval·lació-cementiri Vell i el marge sud al carrer del Comerç. Aquest ventall al·luvial és geològicament molt recent, de fet tingué un ràpid creixement induït pel progressiu desviament fora muralla durant l'Edat Mitjana dels torrents que travessaven la ciutat Vella (d’en Malla,  de l’Olla, d’en Vidalet…) cap el torrent Pregon. Això originà que els sediments s’anessis adossant progressivament i de manera molt ràpida a la muralla de Llevant, fins el put que el peu de la part interna quedà per sota de l’externa… facilitant l’assalt de Barcelona l’any 1714 per part de les tropes borbòniques.
El tall de la fotografia correspon a la part proximal del ventall, mostrant una alternança de sorres, lutites i graves vermelloses amb còdols de calcàries dolomítiques, gresos i lidites procedents del paleozoic dels turons de Vallcarca.

divendres, 19 de febrer del 2010

Pòrfirs de la cala de sa Foradada de Castell (Baix Empordà)

Com arribar-hi 
Entorn del quilòmetre 372,5 de la C-31 entre Palamós i Palafrugell hi ha una sortida convenientment indicada cap a la cala de Castell. Al cap d’uns 2,5 km de pista en bon estat arribareu fins a uns camps, just davant la platja, habilitats com a zona d’aparcament. Al nord de la platja hi ha la punta de Castell, coronada per un interessant poblat ibèric, i just després de la punta, la petita cala de sa Foradada.
Depana, la degana de les entitats de defensa del patrimoni natural del nostre país, i pionera en tantes coses, ha començat incloure la gea en la seva agenda. Entre altres iniciatives cal destacar el projecte sobre el pliocè Marí al Baix Llobregat dins del programa Natura i Ciutadania, l’article central sobre el patrimoni geològic en el darrer número de la seva revista i o el fet de tenir en compte dins la seva programació sortides de caire geològic com la que el passat mes de novembre tingué lloc al voltant de la cala de Castell i vaig tenir el plaer de guiar.
Una de les característiques més destacables del grup d’inscrit és que molts veien acompanyats de menuts: potser hi havia ben bé una desena de nens petits. Això és fer planter! La nena més gran, de 8, era una naturalista contumaç que recollia tot tipus de mostres: closques, plomes, minerals, ous de condricti…
Ja en una anterior entrada ressenyàrem la platja de Castell en si. Amb el grup ens arribàrem fins prop de la punta dels Canyers (de la que parlarem en una propera entrada), resseguint el camí de ronda. És un itinerari de geologia modesta, comprat amb altres indrets clàssics de la costa Brava com el camí de ronda de s’Agaró o cap Gros, però permet ensenyar molt bé una bona colla de roques i estructures ígnies així com algunes morfologies típiques de la costa alta.
La cala de sa Foradada està constituïda bàsicament per leucogranits biotítics i moscovítics (visibles a l’angle inferior dret) i pissarres grises i negres de l’ordovicià superior. Ambdues roques estan travessades per filons de pòrfir granític amb megacristalls de plagiòclasi, tant xulos com els de la foto.
Hi ha un parell de coses que també val la pena que us fixeu: una és el munt de petites pedreres en els leucogranits, al voltant del poblat. Vàrem estar especulant si podrien ser contemporànies a aquest. L’altra és un enorme bloc de roca blanquíssima a l’entrada de les ruïnes ibèriques, totalment aliè a la geologia de l’indret. Depèn de com em semblava que era baritina, amb els seus típics cristalls, i segons com m'hauria  jugat un pèsol que era un marbre especialment rar i cristal·lí. A veure si algú me’n pot donar l’opinió.
Jo la veritat estic intrigat tant pel què és com pel que coi significa arqueològicament parlant.

dijous, 28 de gener del 2010

Pedrera Anna (Baix LLobregat)

Article i fotografia cortesia d'Eric Baulenas
Com arribar-hi  
El jaciment de la pedrera Anna està situat al marge dret del riu Llobregat, al peu del massís de l’Ordal, concretament al Pla de Sant Joan, entre les poblacions de la Palma de Cervelló, Sant Vicenç dels Horts, Cervelló i Pallejà. Es troba a uns 500 metres de la fàbrica de Ciments Molins. Actualment no es pot accedir al seu interior.

Des de finals del segle XIX es té constància d’una sèrie de jaciments fossilífers situats al Baix Llobregat que pertanyen al pliocè superior (plasencià, entre 3,4 i 1,64 milions d’anys). Aquest període geològic està caracteritzat per gaudir d'un clima més càlid que l’actual, per l’aparició dels primers homínids a l’Àfrica i la formació de la mar Mediterrània, entre d’altres fenòmens importants.
Els jaciments pliocènics, distribuïts en diverses poblacions del Baix Llobregat, els podem trobar a Castellbisbal, Papiol, Molins de Rei, Sant Vicenç dels Horts, La Palma de Cervelló, Sant Feliu de Llobregat, Esplugues i l’Hospitalet. Aquests jaciments són importants perquè presenten sediments marins molt rics en fauna fossilitzada que ens ajuden a comprendre l’evolució del nostre territori i contribueixen a l’estudi del Canvi Climàtic. El clima al Baix Llobregat durant el pliocè era més càlid que l’actual, i la vall baixa del riu Llobregat estava inundada per les aigües del mar fins arribar aproximadament al congost de Martorell, formant un estuari que propiciava una biodiversitat marina similar a la que actualment es pot trobar al Carib o a Nova Guinea.
Els jaciments del pliocè marí del Baix Llobregat han estat estudiats des de finals del segle XIX. S’han donat a conèixer més d’un miler d’espècies, entre mol·luscs, coralls, rèptils (entre els quals hi ha una espècie de cocodril trobat al jaciment de la riera Benet), crustacis, selacis, equinoderms, foraminífers, anèl·lids, mamífers (entre els quals hi ha una espècie de foca i una balena trobades en aquest mateix jaciment), limnoplàncton, braquiòpodes, osteïctis, cefalòpodes, ostracodes, briozous i vegetals.
En les últimes dècades, aquests jaciments han patit una greu devastació per part de les indústries extractives d'àrids i el creixement urbanístic, quedant-ne actualment un percentatge molt petit que malauradament està en perill de desaparèixer si no s’hi posa cap solució. En aquest sentit, Depana, dins seus projectes de Natura i Ciutadania, està treballant en pro de la seva conservació. Cal aplaudir que l'entitat degana de l'ecologisme català s'hagi començat a interessar respecte el patrimoni geològic.En el darrer número de la seva revista podreu trobar un extens article.

L’aflorament de la pedrera Anna està constituït quasi totalment per les argiles i margues gris-grogues. Aquests sediments contenen molta fauna, i les argiles estan intercalades en ocasions per nombrosos nivells amb còdols, sorres fines i blocs de gres vermell i bretxes del triàsic. Els sediments marins s’aguanten sobre terrenys d’edat triàsica (constituint un interesantíssim paleo penya segat) a excepció d’un únic punt del jaciment, a on les pissarres paleozoiques fan de base al pliocè. El sostre és quaternari d’origen al·luvial (llims, argiles i bretxes).
Podeu trobar informació més detallada sobre aquests afloraments en els articles següents:
Els Strombus coronatus del pliocè marí de la pedrera Anna
El pliocè marí del torrent Benet

dimarts, 12 de gener del 2010

Alvèols a la torre Rodona: quan el Mont Tàber estava arran de platja (Barcelonès)


Com arribar-hi
La petita plaça dels Traginers està situada al final del carrer de la Fusteria, darrera de l’edifici de Correus i Telègrafs, al sud del barri Gòtic. En ella es conserva un petit tram de la muralla romana (la torre Rodona) que encerclava Barcino.


Acabem aquesta sèrie d’articles dedicats a la geologia de la Ciutat Vella de Barcelona amb l’element geogràfic més singular i característic, però paradoxalment, al més mal conegut per la geologia: el Mont Tàber.
Les ciutats antigues es fundaven i creixien adaptant-se a la topografia, sobretot tenint en compte factors com la defensa militar, la seguretat enfront les catàstrofes naturals o l’optimització dels recursos, com per exemple, traçant els carrers principals paral·lels a les hisohipses. D’aquesta manera, només observant des de l’aire els nuclis històrics es poden deduir força coses sobre el seu paleorelleu.
El cas de Barcelona no és diferent. Tal com hem vist en l’anterior article, el traçat en M del límit nord del Raval i la Ribera correspon al traçat del Graó Barceloní. Així mateix, si observeu el contorn del barri Gòtic, que correspon a la Barcino romana, és evident el seu perímetre el·líptic; i com molts deduireu, això és degut a que està edificada damunt del glacis d’un turó amb la mateixa morfologia: el Mont Tàber.
La informació que tenim del subsòl del Mont Tàber és escassa i actualment la roca que el constitueix no aflora enlloc. El barri no està perforat per grans infraestructures més enllà de baixos i aparcaments relativament poc fondos, que han permès, això sí, constatar que està format per materials miocens de la mateixa litologia i edat que els que constitueixen Montjuïc. Des d’un punt de vista estructural es tracta d’un petit horts basculat cap el mar. També pel que sabem, a l’est del Tàber hi havia algun illot rocós, com el puig de les Falzies, sobre el que s’assenta la Llotja.
Els sondatges al voltant d’aquest turó permeten afirmar que quan es fundà Barcino (s. I aC), el Mont Tàber era una petita península unida per un tòmbol sorrenc al Pla Alt barceloní (i no una illa com s’havia especulat). També podem constar que el sector sud tenia un petit sortint, anomenat morro del Codolar (pels macs que s’acumulaven a la platja?) i que la muralla estava edificada arran de la platja, tal com demostra el petit tram que es conserva al la plaça dels Traginers, on els carreus de gres (del propi Tàber? de Montjuïc?) presenten una notable meteorització alveolar provocada pel ruixim del mar. Aquest tipus de meteorització no s’observa en la resta de trams de muralla que han restat.
Tot i que d’alçada modesta (16,9 m a la seu del Centre Excursionista de Catalunya) la seva topografia presenta certes irregularitats que amb una observació curosa podreu percebre en el pendent dels carrers. Així, per exemple, mentre que al portal de l’Àngel (l’antic coll de la Plaça Nova) el seu desnivell és mínim, en altres indrets com a les baixades de Sant Miquel, Viladecols o del Caçador són força acusats. Us recomano que feu aquesta passejada atenta i percebreu el barri Gòtic d’una altra manera.