El jaciment es trobava en el que actualment ocupen els fonaments del Servei de Consultes Externes de la Mútua de Terrassa (carrer de Castell 25, al caire del torrent de Vallparadís), i que anteriorment havia estat el vapor Guardiola. Òbviament del jaciment no en queda res, però dins del parc de Vallparadís s’ha recreat amb resina un petit perfil paleontològic, a l’alçada d’on estava, i s’han instal·lat dues escultures a escala 1:1 d’Hippoppotamus major, una de les espècies trobades.
La setmana passada es publicava a la prestigiosa PNAS un article sobre el pleistocè de Vallparadís, un més de l’extensa bibliografia que ha generat aquest excepcional jaciment que ja es compara amb Atapuerca.
Qualsevol bona troballa és motiu d’alegria, sigui del lloc on sigui, però si l’han descobert a 15 minuts de casa, sempre hi ha un plus sentimental. Ara, avui, considero que tenir unes nocions sobre que és i que suposa aquest jaciment és un deure per a qualsevol terrassenc que es tingui per una persona culta. Espero que el coneixement que ha generat se socialitzi com cal i que els que administren la cosa local comencin a pensar també en clau de cultura científica i trenquin ja amb els tòpics intel·lectuals heretats dels any 70.
Avui tots estem contents però la cosa podria haver anat d’una altra manera: com sempre. L’any 1895, el polític, fabricant i geòleg local Domènec Palet i Barba ja va identificar el jaciment de cal Guardiola, però cap els anys 20 del segle passat els successius abocaments de runa als talussos van acabar per sepultar-lo (i per que no dir-ho: preservar-lo de l’espoli). L’any 1997, en el lloc descrit per Palet i Barba s’inicià la construcció d’un edifici de la Mútua de Terrassa, i nen allà sortida de tot i be! Però com passa massa sovint, els responsables van callar com ànecs muts. Sort que alguna persona honesta es va xivar anònimament al Museu de Terrassa i la cosa es va poder reconduir amb una excavació d’urgència. Ara, tretze anys després, espero que algú estigui avergonyit i que al xivato no li hagués tocat el rebre.
En aquells moments jo feia de profe en una escola, el gerent de la qual també remenava les cireres a la Mútua. Ell ens va gestionar una visita amb els alumnes de Ciències de la Terra i vàrem tenir el privilegi de visitar el jaciment, i certament, enmig de l’esquelet d’un futur pàrking, era espectacular. Aleshores en Salvador Moyà ja apuntava la possibilitat de que quan s’iniciessin les obres dels FGC es pogués detectar la continuació sud-est del nivell paleontològic, com així ha estat. Però d’això en parlarem un altre dia.
Per entendre aquest jaciment i el del Vallparadís, cal tenir present el marc geològic general. Fa 1,2 milions d’anys, a la zona que ocupa actualment Terrassa es produïa la coalescència d’un ventall al·luvial amb àpex a Matadepera, i un altre més petit amb àpex al nord de Viladecavalls. Entremig d’aquestes formes convexes, prop dels àpex, hi hauria una zona lacustre rica en fauna i vegetació pròpies de zones temperades.
Fa un milió d’anys, en un moment determinat, el llac es desbordà de manera catastròfica i formà una avinguda que es va endur per davant la levée, els sediments lacustres, troncs i animals sencers. Aquesta avinguda quedà dipositada on actualment es troba cal Guardiola.
Entre la megafauna recol·lectada cal destacar hipopòtam, cérvol gegant, daina, bisó, soergelia, senglar, rinoceront cavall, mamut, guineu, llop, gos salvatge, ós, hiena, macaco, etc. Però el que realment frisaven de trobar era un tros d’Homo sp, que no va poder ser. Al jaciment de Vallparadís tampoc ha pogut ser però si que ens va deixar un record: eines!
2 comentaris:
Aquí tot es destruir el patrimoni geològic i natural "en aras del progreso y los bienes de interés nacional"... quin desastre!
Per cert, com es deia el gerent de l'escola on treballaves? :-P
Joooooaannnn!
Publica un comentari a l'entrada