dimarts, 1 de desembre del 2015

Balanç de temporada: sortides guiades, xerrades, escrits i perspectives

Aprofito, com cada fi de temporada, per recordar-vos que si esteu interessants en que us acompanyi al camp per descobrir algun dels nostres tresors geològics, aquí estic. En parlem i ens posem d'acord.

Enguany a més, he repescat una cosa que tenia aparcada de feia temps: les xerrades i cursos. Han estat centrats en el patrimoni i la història geològica de Terrassa, però estic preparant una xerrada sobre el patrimoni geològic de Catalunya en general A veure si la puc estrenar aviat! Si us interessa que us les vingui a explicar també us les ofereixo. I també he escrit alguna que altra cosa que aquí repesco.

També dir-vos que de cara el 2016 ja hi ha dues coses embastades que us acabaré de confirmar: molta gent es va quedar fora de la sortida geològica del Meandre de Calders, que repetirem seguint un altre recorregut el 17 de febrer; i la xerrada i itinerari urbà sobre el patrimoni geològic de Terrassa, una cosa de la qual n'estic molt content, el 2 de febrer.

També us faig memòria que duc entre mans un projecte pel meu compte de catalogació del patrimoni geològic de Terrassa. Tinc una llista provisional extensa de LIG però això no vol dir que m'ho conegui tot ni que hagi estat personalment a tots els llocs que a priori penso que són interessants. Agrairé qualsevol tipus d'aportació.

Així doncs, una mica de repàs de temporada i repesco els enllaços i documentació associada. Aquí va:


Setembre de 2014. Sortida guiada "Geologia del Montcau"
El bons amics de la Masia la Muntada (Sant Llorenç Savall) van organitzar aquesta matinal circular des del Coll d'Estenalles fins al cim del Montcau. Em va agradar molt que vinguessin lectors d'aquest bloc que no coneixia personalment.

 
En aquest enllaç trobareu un recull de fotografies

Novembre de 2014. Xerrada i itinerari urbà. "El patrimoni geològic de Terrassa: ciència, cultura i territori"

 Dins del marc del la Setmana de la Ciència els amics del Planeta da Vinci van organitzar la Jornada Ciència i Història Terrassa. Vaig fer una mini xerrada de 10 minuts i un itinerari urbà. Sí, amics, sí: geologia sense sortir de Terrassa. Interessant, oi? Teniu la xerrada íntegra aquí

 

Vaig compartir jornada amb l'Andrés Aragoneses (físic), la Gemma Garcia (arqueòloga), en Joan Madurell (paleontòleg) que ens acompanyà al camp i enriquí les meves explicacions, i en Marc Boada (diletant). 

Març de 2105. Xerrada "El patrimoni geològic de Terrassa: tresors amb milions d'anys d'història"

Aquesta xerrada va ser la versió completa de la del novembre, amb la presentació de una vintena d'indrets del nostre patrimoni local. Moltes gràcies a la la BcT! per cedir l'espai.
 


La gent fantàstica del blog de podcast Geocastaway va venir i en acabar va fer-me una petita entrevista i la van gravar íntegrament.
Aquí teniu el passi de diapositives

Maig de 2015. Sortida guiada "Les cingleres de la Mola"
De nou els bons amics de la Masia la Muntada (Sant Llorenç Savall) van organitzar aquesta matinal circular a l'entorn de la cinglera dels Plecs dels Llibres i de Can Poble. En aquesta ocasió la geomorfologia va ser l'estrella.
 

Juliol de 2015. Publicació del peiper "Caracterització i significat estructural d’un aflorament paleozoic inèdit situat a la llera de la riera de les Arenes (Matadepera, Vallès Occidental)" 



Dins el marc del la jornada d'estudiosos de Sant Llorenç, finalment es va publicar aquests article. Una modesta recerca a quatre mans amb el bon amic Dani Morera i un servidor. Ens ho hem passat molt bé

Juliol de 2015. Curs "Sota les llambordes hi ha la platja? Geologia urbana de Terrassa"
Probablement hagi estat una de les activats de més pes en les que he pogut participar en molt de temps. Estava enquadrada dins del marc de la Mostrar del Coneixement d'Estiu 2015, organitzada per Terrassa Universitària. Constava d'una sessió teòrica de dues hores i d'una sortida urbana de 4 h, de nord a sud de Terrassa.
 


Setembre de 2015. Sortida guiada "Roques i fòssils al Meandre de Calders
Darrera matinal amb la Masia la Muntada (Sant Llorenç Savall) a l'entorn del meandre abandonat de Calders.
 


D'aquí en va sortir bon material per fer aquesta entrada al blog.

 
Octubre de 2015. Finalització de la "Memòria tècnica de l’Inventari de Llocs d’Interès Geològic del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac"


He tingut l'honor de col·laborar amb l'amic Marc Tudela, d'Itineraris geològics, fent una catalogació del patrimoni geològic de Sant Llorenç. No és un treball públic però qui ho vulgui li puc fer cinc cèntims.

Alguns articles
Pangea és una revista de paleontologia i un portal web que sorgeix de la mà d'un grup d'entusiastes càntabres. De moment han publicat tres números, en el darrer dels quals hi ha un extens article meu sobre la Crosa de Sant Dalmai.

NewT és un diari comarcal amb el qual vaig col·laborant de tant en tant des del 2013. La idea és fer una sèrie d'articles sobre els LIG vallesans, però la veritat és que costa trobar temps i estic encallat. Això és el que ha sortit enguany:


dimarts, 3 de novembre del 2015

L'Aixart de la Conca: la dolina que al final és el que queda un volcà (Baix Empordà)

Si miola com un gat i esgarrapa com un gat, és que deu ser un gat. I si en un altiplà calcari trobem una depressió més o menys ovalada i de fons pla ocupada per un camp de conreu, és que deu ser una dolina. O no.
Això és el que s'havia cregut de sempre pel que fa un clot anomenat Aixart de la Conca situat a l'Alt de la Pedrosa, al costat de la base LORAN (abandonada des de l'any 2004). Aquest clot fa uns 200 x 125 m i està limitat per un petit escarpament d'uns 1,5 m de fondària.

Model digital de l'entorn. L'Aixart culmina l'Alt de la Pedrosa.
El seu accés és molt fàcil des de l'Estartit. Cal cercar les indicacions que menen cap el Càmping Estartit, darrera l'església. Es passa de llarg el càmping, i abans d'arribar a la Torre Ponça cal prendre una pista asfaltada a mà dreta cap a l'Escala. Ens uns centenars de metres s'arriba a un encreuament de pistes i cal agafar el trencall en direcció sud.
Visat aèria de l'Aixart de la Conca, amb les restes de la base LORAN. La base està sotmesa al vandalisme, i segons sembla, hi ha plans per convertir-la en un centre d'interpretació del Montgrí. Si no s'afanyen no quedarà res.
Els descobridors de que no era una dolina, sinó les restes d'un volcà foren en Lluís Pallí i Carles Roqué, l'any 2000.
Mapa geològic del ICGC del 1995. L'Aixart està identificat com una dolina (Qdo). JT: calcàries juràssiques. CAP: calcàries de l'Aptià-Barremià. CHB: Calcàries bioclàstiques de l'Huterivià-Barremià. CA: calcàries bioclàstiques de l'Albià. ELb2: gresos i margues del Lutecià.
Una inspecció més detallada va identificar que més o menys al llarg de tot el marge de la meitat oest afloren un conjunt de bretxes, tufs i basalts massius de color gris negrós més o menys alterats.

Fragments basàltics recollits de l'entorn de la depressió. El de l'esquerra conté com a lítics petits còdols procedents dels gresos eocens arrencats del substrat del massís del Montgrí
Però no us enganyeu: no és una dolina, però tampoc es tracta d'un cràter com podria semblar, sinó de les restes d'una xemeneia volcànica totalment arrasada per l'erosió, que per contrast amb la duresa de els calcàries que l'envolten ha quedat topogràficament deprimida respecte l'entorn. Es tracta d'un cas de topografia inversa "de llibre".
Aixart de la Conca amb la base LORAN al fons. Molt probablement es tracti de restes volcàniques d'edat miocena. El fons del fals cràter està cobert per un sòl bru amb còdols calcaris i basàltics. Els materials efusiu es troben subaflorants.


dijous, 15 d’octubre del 2015

L'insòlit meandre abandonat de Calders (Moianès)

La gènesi i evolució d'un meandre és un clàssic de l'assignatura de geologia de l'ESO. Quasi tots els llibres de text repeteixen fin a la nàusea el mateix esquema i probablement no tindríeu cap problema en dibuixar-lo vosaltres mateixos. El lloc comú fa referència al meandres com una característica pròpia del curs baix dels rius. La pendent és tant suau, per no dir nul·la, i el riu està tant poc encaixonat (o gens), que divaga  fent esses com un borratxo de tal manera que qualsevol crescuda trenca el punt d’estrangulació. Al cap dels anys es forma un rosari de cicatrius de point bars i meandres abandonats. Impressiona observar les senyals d’aquest dinàmica en les fotos aèries d’alguns grans rius.
Però el meandres no són privatius dels cursos baixos de topografia horitzontal. També en trobem d’encaixats en roca; ara bé, està clar que aquests tindran una dinàmica de formació i abandonament molt més lenta i generaran algunes estructures diferents.
El meandre abandonat del riu Calders al seu pas per la població homònima és un exemple paradigmàtic d’aquest tipus de geoforma. És un lloc d’interès geològic destacat dins del Geoparc de la Catalunya Central, freqüentat per algunes visites divulgatives i al qual cal sumar altres elements patrimonials com el Castell de Calders, el Molí del Castell, la Poua (un pou de glaç), etc.

Malgrat la seva singularitat m’ha esta impossible trobar la xarxa cap article de certa profunditat que n’expliqués la seva gènesi i evolució. Tot i així em consta que en algun punt del meandre hi ha un plafó explicatiu, però com no l'he vist, no puc opinar.
Així doncs us proposo un recorregut per tal observar alguns punts interessants tot llençant algunes hipòtesi sobre la seva gènesi evolució.
Recorregut amb les parades principals. Entre els punts 8 i 9 es produeix l'estrangulament del meandre.
Comencem l’itinerari al Mirador (1). S'hi arriba des de la N-141c de Navarcles en direcció Calders. Cap el quilòmetre 15,5 trobareu un indicador a mà dreta vers l'Urbanització La Guàrdia. D'aquest trencall surt frontalment una pista asfaltada paral·lela a la carretera que porta fins el mirador. Des d'aquí és té una bona perspectiva de conjunt. Al mig destaca un turó isolat coronat pel castell enrunat de Calders, i als seu peus, un anell de camps de conreu que corresponen a l'antic meandre, avui abandonat i reblert de sediments. El turó té un relleu esglaonat que respon a la intercalació de dos tipus de materials bartonians de diferent reologia (A i B), tot i que al llarg del camí de baixada trobarem un tercer tipus de formació que no està present al turó del castell.
Parada 1. Els materials de tipus A, més resistents a l'erosió corresponen a calcàries amb intercalacions de gresos i margues (EBcm2). Els materials de tipus B són gresos i conglomerats grisencs (EBgm2).
Esquema geològic del meandre i el seu entorn (ICGC, 2010).
El camí (2) baixa per entremig d'una pobre pineda de pi blanc i matolls testimoni esforçat d'una vegetació que malda per créixer front els repetits incendis i un sòl sec i pobre. Al llarg d'aquesta pista podem observar els diferents materials de l'indret:
Parada 2. Les roques calcàries són de dos tipus: noduloses i granosuportades. Les noduloses, com l'aflorament de la foto, contenen fauna abundant (coralls, foraminífers, bibalbes, gastròpodes, equínids...). Formen capes de potència  mètrica i continuïtat lateral quilomètrica.
Les calcàries noduloses destaquen en el paisatge per la seva resistència enfront l'erosió respecte els gresos. És un aspecte a tenir en compte a l'hora d'explicar la gènesi del meandre.
Detall de els calcàries noduloses, amb abundants restes de fauna. S'interpreten com a fàcies d'escull.
Recordar-vos que per llei no està permès arrencar i endur-se fòssils d'enlloc. Les fotos d'aquest article són d'exemplars trobats a terra que allà es van quedar.
Un dels elements més destacats són els coralls (fotografia  gentilesa de Mª Dolors Márquez).
Per sota dels gresos (3) trobem un nivell de margues i margues sorrenques (EBlm2) que no afloren en el turó del Castell.
Parada (3). Les margues i margues sorrenques, amb intercalacions de gres,  tenen un color gris blavós i una potència mètrica. S'interpreta com a fàcies de prodelta.
Alguns nivells pelítics contenen nummulits en abundància. (fotografia  gentilesa de Mª Dolors Márquez).
Després del les margues tornem a trobar un paquet de calcàries noduloses i finalment, arribant al límit amb els camps de correu (4), de nou els gresos i conglomerats grisencs A (EBgm2).
Parada (4). Els trams detrítics s'interpreten com a fàcies de prodelta. Els trams conglomeràtics són prims, amb abundants còdols perforats. Us mostraré els gresos quan arribem a la parada de bypas.
Superats els materials dels substrat arribem als primers camps de conreu (5). Interpretem que s'assenten sobre sediments que han reblert l'antic canal del riu Calders. Aquest materials haurien de tenir com a mínim quatre orígens:
  • Restes de les terrasses fluvials anteriors a l'abandonament del canal.
  • Derrubis de pendent procedents de les vessants.
  • Sediments al·luvials aportats pels torrents que baixen de les vessants (Torrent de la Querosa, Torrent de les Fonts i Sot de l'Om). 
  • Els braços de riu que queda aïllats en tallar-se el meandre formen una llacuna típica en forma de mitja lluna.  S'hi genera un ambient lacustre-pal·lustre ric en fang i matèria orgànica. Ara per ara, vist l'actual cabal del Calders es poc probable que es formés un dipòsit potent d'aquest tipus, però també cal tenir en compte dos factors:
  • Que en el període en que això va tenir lloc el clima fos més plujós i per tant, que el cabal fos més abundant.
  • Que els torrents de la Querosa, de les Fonts i el Sot de l'Om poc o molt contribuïssin a mantenir llacunes semipermanents, o si més no, un patamoll.
A falta d'un estudi de camp més detallat sobre el rebliment quaternari, es poden observar alguns afloraments en talussos dels camps. Aquí en teniu un parell de mostres.
Parada 5. Dipòsits quaternaris poc consolidats formats per cairell centimètrics, en una matriu de sorra i argila i sense granoclassificació aparent. Procedirien de dipòsits al·luvials i col·luvials.
Sobre els dipòsits cantelluts destaca un paquet mètric pelític, amb cimentació carbonatada. Aquesta sedimentació fina podria ser indicativa d'algun tipus d'ambient pal·lustre en un ambient àrid? O a un paleosòl?
En aquests dipòsits trobem algun gastròpode terrestre i petits motlles d'arrels calcificats.
Una altra resta paleontològica curiosa són aquestes galeries subhoritzontals amb un reompliment en menisc d'argiles (cucs de terra?). A veure si algú que domini d'ignites em sap dir quelcom!
El camí forma un petit gual entre els esbarzer per supera el desnivell del Torrent de la Querosa (6). Aquest torrent neix a Serrat de la Creueta i desemboca en el sector NE del meandre del Calders. Un cop dessecat i colmatat l'antic meandre, resseguiria el seu curs en sentit antihorari (el que li seria propi originàriament) alhora que s'encaixaria en el rebliment quaternari, ben bé 1-1,5 m.
Parada 6. Gual en el torrent de la Querosa
Superat els gual de la Querosa arribem a la base del Turó del Castell (7) des d'on tenim una panoràmica general d'aquest sector.
Parada 7. Base del turó del Castell i panoràmica general.
El camí continua uns metres al peu del turó per un estret pas cimentat sota una cinglera vertical (8) despullada de vegetació i amb nombrosos blocs despresos de grans dimensions als seus peus.
Parada 8. Cinglera amb cicatriu en cullera.
Aquesta cinglera presenta un peculiaritat remarcable i es el seu perfil en cullera. Això suggereix dos orígens:
  • És un perfil còncau traçat per l'antic riu Calders i anterior a l'estrangulament, sense més conseqüències. Els blocs als seus peus són blocs caiguts recentment.
  • És la cicatriu d'un lliscament lístric. Els blocs en són, majoritàriament, restes que el riu encara no s'ha endut. L'esllavissament podria haver-se ocasionat en dos moments diferents:
  • La progressiva erosió de l'estrangulament i la seva apertura final descalcen la base del turó: és una esllavissada posterior al bypass.
  • L'esllavissada, és anterior a al bypass i el que fa és obrir-lo o accelerar la seva aparició.
Arribats a aquest punt ja veiem dos saltant d'aigua: l'actiu del bypass del torrent de Calders i el sec del Torrent de les Fonts.
L'esquerda que es veu al fons correspon al canal que ha entallat el Calders en els gresos de la formació EBgm2. Fixeu-vos sobretot en el paquet calcari a la base del bosc. Aquest paquet és la clau de tot. La continuïtat de les dures calcàries EBcm2 fins al peu del turó del castell s'hauria anat fent cada com més estreta, per l'erosió, fins "trencar-se la presa" i desaparèixer. Desaparegut el mur es genera el bypass, saltant l'aigua a un nivell inferior del mateix torrent. En primer terme, ple de vegetació, hi ha un altre entallat que ha excavat el torrent de les Fonts, de caràcter molt menys cabalós i més esporàdic. Té la peculiaritat de que aquest torrent hauria canviat de sentit: abans de la colmatació del braç abandonat hauria tingut sentit horari i després de la colmatació del braç abandonat, sentit horari.
Detall del saltant d'aigua i de la desembocadura del Torrent de les Fonts.
El riu Calders no és gaire cabalós i es parteix en multitud de braços (9) que aprofiten la xarxa de diàclasis sobre els gresos EBgm2. És un bon punt per mostrar com s'estructura una xarxa més o menys ortogonal de diàclasis.

L'aigua es distribueix seguint un malla de diàclasis. El color verdós de l'aigua, l'abundant vegetació i la pudor de claveguera ens indiquen que el riu, dissortadament, està força eutrofitzat.
Solc del calders en el bypass.
Finalment us proposo una síntesi que planteja una hipòtesi de com ha evolucionat el meandre de Calders.

En un moment indeterminat (figura superior) tenim que el Turó del Castell està unit per un estret istme calcari (estrat de color marró) a "terra ferma", a mode de una petita península. El torrent dona la volta al Castell i els dos braços queden a poca distància l'un de l'altre més o menys on és l'actual Molí, però a cotes diferents (lògic: el riu va pendent avall).
Per la raó que fos (erosió fluvial? esllavissada en el turó del Castell?) el riu supera l'istme (figura inferior) i fa un bypass. La part del meandre abandonada es comença a reblir de sediments. Per una banda, es podrien formar zones entollades i per l'altra, com no hi ha un curs actiu que "netegi" la llera, s'acumulen dipòsits al·luvials dels torrents tributaris (Torrent de les Fonts, Torrent de la Querosa, Sot de l'Om) i enderrocs de les vessants.

En un moment donat (figura superior), el Torrent de les Fonts deixa de de circular en sentit antihorari, completant la volta al Turó del Castell, i ho fa en sentit horari, directament al nivell inferior del Torrent de Calders. Una hipòtesi raonable del perquè, podria estar en la pròpia acumulació al·luvial al peu del relleu formant un relleu positiu que ha desviat el torrent cap un costat. Amb el temps, ambdós torrents han anat entallant un solc en els gresos.
Sortida al Meandre de Calders amb els amics de la Muntada. Degut a l'alt interès que va suscitar l'activitat, molta gent va quedar fora i probablement es repetirà. Estigueu al cas (foto de Masia La Muntada)

divendres, 28 d’agost del 2015

El klippe de Can Torres (Vallès Occidental)

Un klippe és una massa rocosa aïllada que constitueix la resta erosiva d’un mantell d'encavalcament, en aquest cas del mantell d'encavalcament paleozoic de Castellar del Vallès-Matadepera. A l'entorn d'aquesta escata hi ha tres klippes més: la Serra del Brucs, prop de Collet del Pujol i prop del Collet de Mont-rodon, aquest darrers de dimensions molt reduïdes.
El klippe de Can Torres està format per materials l'ordovicià superior (Orva, IGCC, 2011), essencialment metavulcanites i en menor mesura, en el seu extrem nord, per roques metasedimentàries (no representades en la cartografia del IGCC, però si en la cartografia original d'Ubach, J., 1984).
Per arribar a Can Torres, situats a la Plaça Ajuntament de Matadepera, cal agafar el Passeig Àngel Guimerà cap a Carrer Camí Font de la Tartana. A l'alçada de la masia de Can Solà del Racó es converteix en un pista forestal en relatiu bon estat que porta fins la masia de Can Torres en uns 2 km. Però és molt més interessant seguir l'antic camí de Matadepera a Can Torres a peu (marcat en vermell en el mapa topogràfic), a llevant del Sot del Canyet i que passa per l'avenc de Can Torres.
A l'extrem SO del klippe, entre un bosquet d'alzines, hi ha una petita pedrera abandonada, probablement explotada artesanalment per bastir de carreus les construccions rurals de l'entorn. És un bon aflorament de materials metavolcànics, especialment de bretxes ignimbrítiques de composició riolítica.
Parada 1. Vista del front de la petita pedrera de materials riolítics.

Vista de detall de les les ignimbrites riolítiques. S'aprecien molt bé alguns cairells de fins a uns 15 cm.
La superfície del pla d'encavalcament sobre els conglomerats eocens és suboritzontal i es pot visualitzar en el terra de la pista d'accés a la masia de Can Torres, on a més, afloren nivells centimètrics de bretxes i farina de falla. El límit est del klippe amb l'eocè és mitjançant una falla normal.
Parada 2. Aflorament excepcional on s'aprecia nítidament el front pla d'encavalcament. A la dreta els materials paleozoics i a l'esquerra els conglomerats EBCm de la formació Sant Lorenç del Munt.
Detall del pla d'encavalcament on s'aprecia un nivell decimètric de farina de falla ocre-blavós.
Parada 3. Seguint la pista forestal cap el nord, a ponent de la masia, es possible observar de nou el pla d'encavalcament.

El klippe reposa sobre materials eocens de les unitats EBbmp, EBcm i ELcl (ICGC, 2011). Els primers corresponen la Formació la Torre i són especialment rellevants en tant i en quan corresponen a dipòsits de transport en massa relacionats amb l'emplaçament de l'encavalcament.
Parada 4. La pista que mena de Can Torres a Matapera segeuix en part un curiós nivell de la Formació La Torre d'un 5 m de potència.
Aquesta estructura forma un illot de materials silicatats fèrtils en un entorn de materials carbonatats permeables i secs. Aquest fet ha afavorit l'establiment històric d'activitats agrícoles fins el punt que el límit d'aquesta estructura coincideix aproximadament amb el dels antics camps treballats per la masia de Can Torres.
En un altre ordre de coses cal esmentar que la masia de Can Torres està inventariada en de catàleg de béns arquitectònics i arqueològics de Matadepera, on se li concedeix un nivell de protecció integral. La documentació més antiga és del s. XVII, però l'ocupació del seu entorn pot remuntar-se al principis de l’Edat Mitjana, en base a indicis arqueològics que requerien estudis específics encara no realitzats.
El dia de Nadal de 1704 un espectacular bòlid creuà el cel de Catalunya i es fragmentà en diversos meteorits que caigueren en els termes de Terrassa i Matadepera. Un dels trossos, en concret, a Can Torres (Aragonès, E. , 2008). Es un tracta d'un cas ben descrits pels testimonis contemporanis, que fins hi tot en recolliren algunes restes, per desgràcia estan en situació desconeguda.

dijous, 28 de maig del 2015

Cascada acrecional de travertí de la Font del Foradot (Bages)


El travertí (o popularment, tosca) és una roca sedimentària carbonatada dipositada en ambients continentals, a l’entorn de les surgències d’aigües càrstiques i petites cascades, a la zona d’expansió de les aigües i, de vegades, al límit de les zones lacustres; on la pèrdua de CO2 i la conseqüent precipitació del carbonat es veu afavorida per l’agitació de l’aigua i l’acció bioquímica dels vegetals (que en sentit ampli inclouen tots el organismes fotosintètics, de les cianofícies als macròfits). Generalment el travertí forma petits nivells irregulars concrecionaris de colors groguencs i grisencs, amb grans porus que majoritàriament corresponen a motlles de restes vegetals.

Al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac hi ha alguns dipòsits de poca entitat lligats a fonts i degotalls. Els més rellevants es troben al llarg de les àrees de descàrrega més actives, com són la riera de Rellinars i la riera de les Nespres (o de  Mura). En la cartografi del ICG, formacions de l’entorn de Rellinars se’ls atribueix una edat Plistocè superior-Holocé inferior. Les formacions de l’entorn de la riera de Mura no estan cartografiades (ni he trobat cap treball específic) però se’ls podria atribuir una edat i característiques semblants. De totes elles destaca per la seva singularitat la cascada acrecional de la Font de Foradot.
Localització de la Font del Foradot (ICG, 2011).
La Font del Foradot es troba a uns 200 del casc urbà de Mura. Partint de la plaça de l’església de Sant Martí cal creuar el gual sobre la riera de les Nespres i continuar pel corriol que puja pel costat del Torrent del Reixach, entre horts. Trobareu dos trencalls que sempre cal agafar a mà esquerra (la Font del Foradot està indicada).
Aspecte general de la cascada travertínica.
Aquesta cascada acrecional està generada per un petit afluent del Torrent del Reixac. Aquest supera la cornisa d'una petita bauma, els degotalls regalimen per la vegetació higròfila del caire (heures, lligabosc, esbarzers, molsa, jocs... també la fullaraca que hi cau...) i la va incrustant i englobant. Poc a poc la cortina rocosa ha crescut fins tocar el terra format un fals mur que tanca parcialment la balma.
Es possible observar "en temps real" com el carbonat de calci poc poc va encrostonant les lianes i arrels
Els botànics veniu, hi sucareu pa!
A Catalunya trobem nombrosos exemples de formacions semblants, algunes d'elles de grans dimensions i ben conegudes pel fet d'albergar importants jaciments arqueològics, com l'Abric Romaní (Capellades), però aquesta és la única de certa entitat dins el Parc Natural. Crec que seria interessant dur-hi a terme una prospecció arqueològica.
Els blocs caiguts permeten observa diferents i interessants microfàcies.
Avui és un troc: demà serà un macroporus tubular
Dins la balma hi ha la Font del Foradot que abasteix d'aigua un bassa pel regadiu. Aquesta i la resta de fonts properes al nucli urbà (de la Blanquera, del Formatget, de la Mascarosa, de l'Era, de la Coma, etc.) s'han utilitzat per abastir d'aigua del poble i per regadiu dels horts que es troben a les feixes al llarg de la Riera de les Nespres. L'aigua d'aquesta font es va canalitzar ja a l'edat mitjana i es portava a través d'un aqüeducte per salvar el desnivell de la Riera de les Nepres fins als horts de Can Llobet. Els anomenats Recs dels Horts de Mura són un element catalogat dins els Mapes de patrimoni cultural de la Diputació de Barcelona.

A un centenar de metres trobem el forn de calç de la Blanquera (s. XIX?), excavat en travertins i que aprofitaria els petits aflorament aquesta roca que hi ha a l'entorn per l'obtenció de calç.