diumenge, 23 d’agost de 2020

Quatre curiositats geològiques al camí de ronda entre Colera i Llançà (Alt Empordà)

Cap Ras i la Muntanya del Canons són els últims de Filipines en una costa entre Colera i Llançà que estan devorant les urbanitzacions. Cap Ras és espectacular, però el seu propi atractiu l'està degradant, doncs la hiperfreqüèntació fora dels camins, a peu o amb BTT està erosionant el fràgil sòl deixant la roca nua. La Muntanya dels Canons, gràcies a que té menys atractiu banyista i als conreus de vinya que arriben ran de mar, té menys pressió.
Fer el camí de ronda de Colera a Llançà ens dona bones vistes i accés a alguns racons amb força atractiu geològic. Molt més atractiu trobareu si teniu coneixements sobre metamorfisme, però en fi, cada un dona pel que dona i no és el meu cas; així que en aquesta entrada em limito llençar quatre caramels que m'han cridat l'atenció fent aquest passeig, convidar-vos a fer-lo i a que si en sabeu o veieu més més coses, les expliqueu.

Aquest tram de costa està format per materials cambroordovicians, bàsicament una alternança força monòtona i uniforme de nivells decimètrics de gresos fins i lutites amb algun nivell mètric de grauvaques (tot plegat, probablement turbidites). Entre mig, com veureu, afloren puntualment materials menys comuns. Estructures de deformació, les que vulgueu, però aquest tema no el toco per desgràcia.

Punts de parada i mapa geològic.

Parada 1. Rasa de la muntanya dels Canons i l'Illa Grossa
Sortiu del port de Colera i agafeu el GR cap el sud. El corriol s'enfila ràpidament fer la vessant boscosa i enverdissada fins arribar al mirador del Canons i aleshores, cal baixar de dret pel corriol que porta fins la Platja d'en Carbassó, davant de l'Illa Grossa. Per tot el recorregut, però en aquest punt d'una manera molt interessant, s'observa la rasa mareal. 
Una rasa mareal és un pla lleugerament inclinat ver el mar i trencat per un penya-segat format per l'abrasió de les onades sobre la zona intermareal. Evidentment, no és com les quilomètriques rases del Cantàbric, com la de Zumaia, per exemple; aquí tot just fa uns 150 m d'amplada, però té mèrit, ja que a la nostra costa la marea tot just fa un salt d'uns 25 cm. Per cert, el terme "rasa" és manllevat del castellà cantàbric i emprat internacionalment.
Vista aèria de l'Illa Grossa. Sota l'aigua, s'aprecia perfectament al seu voltant el llit rocós subaflorant que conforma la rasa mareal.
L'Illa Grossa és un "residu" que marca l'antic penya-segat al caire de la rasa. Està constituïda per una alternança de gresos fins, lutites i grau-vaques.

Parada 2. Explotacions mineres de Sota d'en Navata
Passada la Platja de Garbet, en un indret anomenat Sota d'en Navata hi ha una franja d'uns 200 m de potència de pissarres negres ampelítiques, molt riques en òxids, hidròxids i sulfurs de ferro, tant és així que s'observen restes d'explotacions mineres con ara cates i rases. Malgrat la seva òbvia visibilitat ran de camí no he trobat cap bibliografia. Tampoc estan indexades al magnífic mineratlas. Qualsevol aportació serà benvinguda.
Pissarres ampelítiques amb la Platja de Garbet al fons.
Nivell ric en òxids, hidròxids i sulfurs de ferro.
Restes de labors mineres.

Parada 3. Tufs riolítics del Borró Gran 
A la cala del Borró Gran, intercalada entre la sèrie turbiditíca hi ha llentions de fins a un metre de potència tufs riolítics. L'acció abrasiva del mar poleix la roca i ofereix talls i seccions petrogràfiques molt fotogèniqes, "de llibre". 
Vista general de l'aflorament. Les metaignimbrites corresponen als nivells més ocres.

Tuf riolític. S'observen els cairells englobats en una matriu quars-feldspàtica amb moscovita.

Aparentment, és un bloc de tuf resedimentat entre les pissarres, però fa de mal dir.... Interessant, oi? 

Cairells de mida centimètrica.

Parada 4. El Castellar
El port de Llançà està dominat pel promontori del Castellar, un indret que farà les delícies dels que us agrada la geologia aplicada a la dinàmica litoral. Per començar, avui el Castellar està lligat a terra per un istme, però aquest istme és artificial, dels anys setanta del segle passat, i es va construir amb el port amb la idea aprofitar el promontori per fer de recer: la primera foto és de 1947 i a sota, l'actual:

Observeu també a la foto com aquest fet ha modificat la dinàmica litoral en molts sentits. La Platja del Port és més prima, i apareix una nova platja a llevant, la de la Gola. 
Un freu separava l'illot del Castellar de la platja. Les barques de pesca es refugiaven aquí, a recer de l'illot.

Però hi més sorpreses: antigament la Ribera de Llançà tenia una gola més al nord rodejant un altre illot, el de l'Esparvell. Avui el torrent està canalitzat i l'illot unit a terra i urbanitzat. Tot i això queda un relicte d'aquesta topografia en forma de la popular "Piscina", una piscina comunicada amb el mar. Imagino que tot plegat, antigament, conformaria una zona humida molt interessant que avui s'ha perdut.

Antiga zona d'aiguamolls de l'Esparver (font: www.todocolección.com).
Es recomana pujar al Castellar, per les vistes i pels vestigis històrics (des de trinxeres i búnquers de la Guerra Civil a restes d'una torre medieval). Des de dalt s'observa una altra obra interessant pel que fa a la dinàmica litoral: un dic construït l'any 2011 després que el poble patís les conseqüències de reiterades llevantades. Si us agraden els ocells, aquest dic té l'al·licient de que hi reposen moltes aus marines. I encara més si us agrada l'art: està decorat amb un mural obra del terrassenc Carles Bros.
El Castellar també inclou alguns cossos de tuf riolític, visibles en diferents punts, com per exemple, a l'aflorament de l'aparcament.

Finalment, si voleu tenir una imatge del Castellar en sí, podeu continuar el recorregut fins les Cases de la Miranda.

diumenge, 12 de juliol de 2020

The Amoeba People: The geologist are coming!

En aquelles èpoques, a les farres d'estudiants, quan la cervesa havia fet el seu efecte desinhibidor, els geòlegs ens fèiem notar cantant, a falta de millor himne, Els senyors de les pedres, de Sangatraït. Ja veieu que entre mig del temps present s'han produït un lapse de dimensió geològica.
Si avui fos jove, en aitals circumstàncies, no dubtaria en rapejat  The geologist are coming!, de The Amoeba people. Aquest paios absolutament genials porten uns quants discs dedicats a la ciència en general, però el darrer està dedicat a la geologia i és AB-SO-LU-TA-MENT-GE.NIAL, en especial el dedicat a Marie Tharp.
Gaudiu-los!















diumenge, 5 de juliol de 2020

11a Trobada GeoloSketcher a Queralbs (Ripollès)

IMPORTANT!!!!
Per tal de complir els protocols Covid-19, cal inscripció prèvia
667 116 811 
pnterfreser.tes@gencat.cat


dimarts, 2 de juny de 2020

Safari de roques al Parc de Sant Jordi (Terrassa, Vallès Occidental)

Existeix una abundant bibliografia del que om anomena "geologia urbana", tot i que jo crec que la geologia urbana és una altra cosa i pròpiament caldria parlar de "petrologia urbana", és a dir, de l'ús didàctic i divulgatiu de les roques de construcció i ornamentals que om pot apreciar a la ciutat.
Si voleu conèixer un projecte interessant de petrologia urbana, un recomano les petites guies Balades Geologiques de la Societé Géologique de France.
Dit això, explicaré que visc molt a prop d'una de les joies del modernisme català, la Masia Freixa, al Parc de Sant Jordi. I que feia temps que barrinava que hi havia prou matèria primera (un munt de roques diferents, alguns mineral i fòssils; també estructures curioses...) com per provar d'autoeditar algun material tipus pòster o tríptic.
La cosa es va accelerar quan l'any passat, des de Terrassa Universitat, em van  demanar si tenia alguna idea per oferir al seu catàleg d'activats de la Mostra del Coneixement, dirigit a les escoles de Terrassa. I se'm va ocórrer crear un "safari de roques". I us l'explico per sobre.

La dinàmica de l'activat està plantejada com un joc i és relativament senzilla:

A. Els alumnes fan grups de 4 o 5 membres i cada grup té un dossier que consta dels següents apartats:
1. Unes directrius que expliquen la dinàmica del joc i normes de comportament al Parc (no circular fora dels camins, no agafar mostres de roca, etc.).
2. Un atles fotogràfic amb una tria de 33 "trofeus" numerats i dels quals es recalca alguna característica que permet un millor identificació. Estan classificats segon siguin:

  • Roques sedimentàries
  • Roques metamòrfiques
  • Roques ígnies
  • Minerals
  • Fòssils
  • Estructures sedimentaries
  • Materials que semblen roques i no ho són


3. Un mapa del parc
B. Els alumnes van lliurement pel Parc cercant els trofeus del dossier. Cada trofeu val més o menys punts en funció de si és més o menys fàcil de trobar. Quan en troben un, han de marcar-los en el mapa i fer-li una foto amb el mòbil.
C. Al cap d'unes dues hores ens trobem tots i repassem les fotos verificant les captures de cada grup. Fem una classificació per punts i proclamem l'equip guanyador. Se'ls entrega un diploma.
D. Finalment fem una ronda explicant tres o quatre roques curioses, com ara una calcària nummulítica amb eriçons, uns gresos amb ripples o unes calcàries del triàsic amb estromatòlits.

Cal dir que a causa de l'epidèmia aquesta activitat enguany tant sols s'ha pogut dur a terme un cop i que el resultat fou molt satisfactori.

Per acabar un poso una galeria d'imatges dels nostres trofeus. Si esteu interessats, no dubteu a posar-vos en contacte amb mi.

Barita, probablement de la pedrera Berta

Calcita
Bretxa quaternària, típica del pla de Terrassa
Calacarenita tipus marès de Menorca

Calcària griot

Gres triàsic, probablement de l'antiga pedrera de Can Candi

Gres de Montjuic

Estromatòlits en una calcaria triàsica, probablement de l'antiga pedrera de Roques Blanques

Calcària nummulítica amb eriço, probablement de Castellbell i el Vilar. Una de les peces que els va despertar més la curiositat
Plagiòclasi en granit.


Ripples en gresos, probablement de Sant Vicenç de Castellet.
Granit vermell
Cristalls de fluorita. La peça que valia més punts i que ningú va trobar.
Arrencant l'activitat, amb l'Ona, geòloga i profe d'uns nanos encantadors. 
Taula de classificació. Van guanyar els Picapiedra.



divendres, 21 de febrer de 2020

Cossetània Edicions es marca dos punts: "La Catalunya Prehistòrica" i "Guia de punts d'interès geològic de Catalunya"

En l'erm panorama de la divulgació de la geologia, que la gent de Cossetània Edicions hagi tret un parell de llibres sobre el tema en pocs mesos de diferència és un cosa que cal celebrar, ressenyar i a animar-los per que persisteixin. Comencem.

La Catalunya Prehistòrica en 25 jaciments paleontològics (text d'en Guillem Orlandi i il·lustracions d'en Roc Olivé)

Ogassa, Alcover, la Pedrera de Meià, Basturs, Can Llobateres... Sento aquest noms i la imaginació se'm dispara! Són els nostres Solnhofen i Walcott Quarry. Sort que tinc consciencia de que arreplegar fòssils és il·legal i immoral, sinó m'hi passaria la vida remenant. Certament, la geodiversitat de Catalunya ha afavorit l'existència de jaciments paleontològics excepcionals, un patrimoni natural i científic poc conegut pel gran públic. Aquí se'n fa una tria de 25 amb la intenció d'abastar totes les èpoques, però si calgués hi ha matèria primera afegir-ne una desena més com a mínim. Això és així de potent.

Aquests llibre va dels nostres lagerstätte. I ja d'entrada us he de dir que és una obra que m'hauria agradat fer a mi. El seu més gran encert és que beu d'una llarga tradició poc explotada a Catalunya com es la reconstrucció amb fins divulgatius dels paleopaisatges i la seva fauna. Aquest recurs visual és una forma molt eficient de "passar a net" la bibliografia especialitzada i donar vida a àrids noms llatins, closques i ossos. No tenim un Zdenek Burian als pinzells però les il·lustracions són correctes i compleixen la seva finalitat.

I m'agrada per que encaixa en la meva manera d'entendre com s'ha d'arribar al gran públic: amb els ulls, gràficament, plantejant una obra que desperti la curiositat per conèixer el ric patrimoni paleontològic d'aquest racó de món (més enllà dels dinosaures, que òbviament, són el ganxo de portada i ben fet que fan). Però també és interessant per a un públic que té certs coneixements de geologia, doncs hi ha rigor científic i claredat.

Guia de punts d'interès geològic de Catalunya (Teresa M. Correig i Joaquim M. Nogués)

De col·leccions de guies de natura n'hi ha tantes que de vegades em pregunto si alguna se la podrien estalviar i fer un favor al planeta. De llibrets d'ocells, arbres, bolets, orquídies, papallones... a gavadals, les que volgueu, però es veu que la vida es deu sustentar en el buit, per que la geologia se l'estavien. I per això estic gratament sorprès que en la col·lecció de guies de natura de Cossetània hagin tingut la pensada de tocar lo nostre. Concretament han fet una tria de 42 dels cent cinquanta i escaig punts de l'Inventari d'Espais d'Interès Geològic de Catalunya.

I per què hi ha poques guies de geologia i bombolla d'altres temes? Doncs bàsicament per que dels altres conceptes més o menys tothom té una idea. Potser no sabem gaire de moixons, però donem per entès que tothom sap que tenen bec, ales, posen ous i qui més qui menys en pot dir el nom d'una desena. Amb la idea que sortint al camp algun que altre ocell veurem, amb això ja podem fer una guia anant de cara barraca. Amb geologia no es pot fer. Es parteix de zero.
I què li expliquem a la gent d'aquest indrets si el comú no en té ni fava? Com els donarem peixet? D'aquest problema en són molt conscient els autors i clarament han plantejat un llibre on la selecció de punts són un ganxo per oferir un tast de fenomens geològics, per estimular el gust per la geologia. Amb aquesta mateixa finalitat hi ha una primera part amb el que podem entendre com un resum  dels conceptes bàsics del temari de geologia de l'ESO.
Cada indret descrit té format de fitxa, i en moltes d'elles es proposa alguna activitat experimental (fer plecs de sorra, estructures de plastilina, motllos de closques...) per fer  més entenedor el concepte explicat (aquí es nota la llarga trajectòria didàctica de la Teresa M. Correig). En definitiva, un llibre orientat a gent inquieta o amb sensibilitat vers el patrimoni natural per començar a entrar en matèria.

Per saber-ne més

divendres, 3 de gener de 2020

El jaspi de Montjuïc, la Sisena Flota i en John Sinkankas

Ara us explicaré tres històries curtes aparentment inconnexes i al final les faré lligar. El món és un mocador.

El jaspi de Montjuïc
Quan era nano recordo que invariablement totes les col·leccions de minerals tenien una halita de Cardona, un òpal de Caldes de Malavella i un jaspi de Montjuïc. Jo encara guardo un d'aquest jaspis, molt vermell, de la meva primera col·lecció de quan tenia 8 anys.
Avui pensem en Montjuïc com en un gran parc urbà, però fins a mitjans del segle XX era un lloc feréstec perdut de la mà déu, ple de infravivendes i amb desenes de pedreres treballant a tot drap. Tenim constància que la roca de Montjuïc ja fou fou explotada en època ibera i que les darreres pedreres estigueren actives fins el 1957: en total es calcula que s'han extret fins a 12 hectòmetres cúbics, una brutalitat que fa pensar en aquesta muntanya com en una mena de bossa de Sant Ferriol de roca. I què se n'extreia? Doncs un gres quarsític del miocè superior, de gran qualitat, compacte i resistent i que és present en gairebé tots els edificis històrics barcelonins: de la muralla romana a la Sagrada Família. En certa manera, Montjuïc ha fet Barcelona.
Pedrera de la Foixarda. La llacuna acull una colònia de tortugues d'estany.
Abans he dit que aquest gres l'explotaven els ibers, però de fet, no van ser els primers en interessar-se pels recursos geològics de la muntanya: el vestigi més antic d’ocupació humana a Montjuïc és un taller de jaspi al Morrot. El jaspi és una concreció silícia microcristal·lina, relativament freqüent en alguns gresos, que proporcionen la matèria prima (la sílice) necessària per a la seva gènesi. Els jaspis de Montjuïc són de gran qualitat, de gra molt fi i solen alternar colors vermells molt vius, amb grocs, blaus i grisos.
Exemplar de jaspi de Montjuïc, del MCNB (col. Cervelló). Foto: Joan Rosell
La Sisena Flota
La turistificació de Barcelona l'han convertit en un parc temàtic, un destí aspiracional global. Però abans dels Jocs Olímpics gairebé ni s'hi acostaven els guiris que es torraven a la costa catalana. Però sí que era visitada amb assiduïtat per uns viatgers peculiars: els mariners de la United States Sixth Fleet, la Unitat Operacional de les Forces Navals nord-americanes a Europa. Es va crear el 1950 i en l'actualitat té el seu quarter general a Nàpols. La seva àrea d'influència cobreix aproximadament la meitat de l'oceà Atlàntic, des del Pol Nord fins a l'Antàrtida, la mar del Nord, tota la zona mediterrània i gairebé tot el continent africà. Els EUA van trobar en Franco un aliat en la Guerra Freda i Barcelona era un port ideal per la Sisena Flota, on va atracar entre els anys 1951 i 1987 (quan després d'un atemptat mai aclarit, van deixar de venir). Ja us podeu imaginar l'impacte que tenien milers de mariners joves carregats de dòlars i amb ganes de gresca en una ciutat industrial empobrida per la guerra i la dictadura. Us recomano molt la lectura del llibre del gran cronista Xavier Theros La Sisena Flota a Barcelona.

John Sinkankas
John Sinkankas és una de les figures més importants del col·leccionisme mineralògic i la gemmologia nord-americana. També fou tallador de gemmes, editor, bibliòfil i autor de nombrosos llibres i articles sobre minerals i pedres precioses, assolin gran popularitat entre els aficionats. El Messi dels mineralogistes americans.

Va néixer el 1915 a Paterson (Nova Jersey), fill de migrants lituans i va morir a Califòrnia l'any 2002. Ja de nano, sortint d'escola, se'n anava a buscar minerals a unes pedreres a les afores de la seva ciutat. Entre els molts reconeixements que té, cal destacar que hi ha un mineral batejat en honor seu, la sinkankasita.
John Sinkankas i la seva muller.
El jaspi de Montjuïc, la Sisena Flota i John Sinkankas
I com ho lliguem tot això?
Doncs resulta que en Sinkankas, a part dels minerals tenia una altra passió: volar. Fins hi tot es va construir un planador quan encara anava l'institut! I on et poden ensenyar a volar de franc? A l'exèrcit. Sinkankas es va graduar com a aviador a l'Estació Naval Aèria de Pensacola, el 1937. Abans i durant la Segona Guerra Mundial, es va dedicar a acompanyar combois en la guerra antisubmarina. I en acaba la guerra, el ja comandant Sinkankas, va continuar servint, com a oficial executiu en un portaavions.... sí efectivament, a la Sisena Flota!
Per un mineralogista poder viatjar pel món ho és tot, i en Sinkankas no perdia l'oportunitat de fer les seves recerques a cada port on atracava. Recerques de les que en tenim constància gràcies a que regularment sortien publicades a la revista Rocks and Minerals (el Playboy dels minerals, que diria el bo d'en Toni Obrador). 
Ara ja veieu per on lliga la cosa. Doncs resulta que l'any 1955 Sinkankas va arribar amb la Sisena Flota a Barcelona. No sabem si va sortir de gresca amb la marineria però el que sí que sabem és que voltant per la ciutat va anar a parar a la Plaça Reial. I lògicament li va cridar molt l'atenció una famosa botiga que avui ja no existeix (va tancar l'any 1991, i avui és un restaurant, tot i que es conserva la façana original): el Museu Pedagògic de Ciències Naturals, una botiga de taxidèrmia i material didàctic per a les escoles fundada el 1909 pel naturalista Lluís Soler i Pujol. Penseu que avui no és un cosa políticament correcte això de dissecar bestioles (i per això aquest negoci ja no existeix), però jo vaig treballar de profe en una escola on tenien algunes coses realment vintage com animals tiesos, uns quants esquelets, el morro d'un peix serra i una dotzena de pots de formol amb bestioles dintre.
A la botiga també venien els típics minerals escolars, res que li cridés l'atenció, excepte un jaspi preciós. En Sinkankas li va preguntar al jove depenent que d’on era la peça, que tot rient li va dir: "De Montjuïc, señor!" Com el botiguer no sabia anglès i el militar no sabia castellà, primer es pensava que li prenia el pèl, però després es van fer entendre i va acabar convençut que havia d'anar a explorar Montjuïc. No sabia ben bé on, però aquell turó que havia vist des del mar arribant amb el portaavions era el seu destí.
L'endemà va tornar a terra ferma amb el sarró i el martell de geòleg i va demanar un taxi. A mitja pujada per la carretera de Miramar el va fer parar per prospectar la cara sud (la zona del Morrot) i quasi li agafa un cobriment. En les seves pròpies paraules "...no vaig trigar gaire en trobar les primeres evidències de jaspi i acabar en un d'aquells paradisos on tots els col·leccionistes ens agrada estar. Hi havia tants bons exemplars que el dilema era veure quins escollia. Hi havia fragments de jaspi per la vessant, en els abocadors i en els murs, donant signes d’un subministrament inesgotable." També va trobar un altre clàssic de Montjuïc, les limonites pseudomorfes. En total va recollir uns 25 kg de material en un matí. Un crac.
I on és tot això? Doncs no ho sé, del cert, però sí que sé que el 1988, la seva col·lecció personal de més de 13.000 peces va ser adquirida per l'Institut Gemològic d'Amèrica. Potser els guarden allà!
Una darrera habilitat d'en Sinkanka: el geolosketching. Aquí teniu un esquema que va fer de la seva expedició a Montjuïc i que il·lustra l'article Barcelona, a spanish gemstone locality: