Venint del nord per l'AP-7 cal prendre la sortida a Amposta i continuar per l'A-7 fins trobar el trencall cap a Deltebre per la TV-3435. A l'alçada del barri de Jesús i Maria trobareu senyals que indiquen la ruta cap el Fangar o cap a la platja de la Marquesa. Les heu d'anar agafant fins anar a petar a la TV-3451, carretereta que mor al Bar del Bascos, a la platja de la Marquesa, i punt on es pot dir que arrenca la península del Fangar.
La meva promoció va tenir una pèssima relació amb un geòleg que és creu de Sant Jordi. De resultes d'això, l'oncle del president del Barça ens castigà sense la desitjada sortida de camp a Menorca. La majoria de companys, molt animosos, no volien quedar-se sense vacances de Setmana Santa i decidiren organitzar la sortida pel seu compte... amb tanta mala sort que confiaren la compra dels passatges a un rar personatge que pul·lulava per la facultat malanomenat "el Capi" (deia ser capità d'un vaixell de pesca del port de Barcelona). Resulta que aquest paio es va fondre amb la pasta (7.000 ptes per barba del l'any 1989) deixant els companys plomats i sense viatge. Un altre dia n'explicarem més detalls.Un altre sector més modest format per un servidor, en Xavi, en Papi i en Gabi pensàrem que veure un delta en actiu ens permetria entendre millor els deltes morts, i cap el delta l'Ebre férem cap.
Fa 22 anys el delta era un lloc ignorat pels de fora de les Terres de l'Ebre, amb un gust molt autèntic que encara no s'ha prostituït del tot. Recordo que en tota la Setmana Santa, els únics guiris que ens trobàrem foren un birdwatchers alemanys a l'amagatall de la Banya.
Teníem molt clar que calia anar al Fangar. La península del Fangar és una fletxa formada per l’arribada dels sediments per deriva litoral, que ha donat lloc a una extensa plana de sorra inundable (sand flat). Hi ha l’únic camp de dunes de Catalunya, originat pels vents dominants del NO (mestral). S'hi poden observar moltes estructures sedimentàries marines (barres litorals) i eòliques (barjans, dunes estrellades, lags de closques, tolls de deflació...). Té una longitud d’entre1.800 i 2.000 m i una amplada d’entre 175 i 350 m, però varia en funció de l’equilibri entre els processos eòlics, marins i fluvials. Fins hi tot pot ser recoberta per alguns centímetres d’aigua en cas de marea baromètrica forta o temporal. Ara està en un clar retrocés ocasionat per la retenció dels sediments en els embasaments. I això no té aturador.
Mirant cap el nord d'esquerra a dreta: s'intueix la badia interna, el cordó de dunes litoral, i al fons, el far i la sand flad. A la dreta, el mar obert. Si cliques la veuràs millor. |
Fa uns 10 anys hi vaig tornar (amb un estil de conducció més responsable), i de nou per la setmana blanca d'enguany, amb la intenció d'arribar fins a la punta de nou i inflar-me de fer fotos per l'arxiu, però no ha pogut ser: el Bar dels Bascos està abandonat i protegit per una escullera de rocalla (és que si no, ja estaria dins l'aigua!). La pista no la veia clara, i la franja hàbil de terreny per circular entre el mar i les dunes era massa estreta. La prudència ens feu deixar el cotxe i enfilar a peu. Al cap d'uns centenar de metres, dins l'aigua, vaig albirar un embalum. Quan el vaig tenir de cara em vaig quedar flipat: era una fita geodèsica, que originàriament estava sobre un muntell de dunes un centenar de metres terra endins (veure seqüència fotogràfica)! Nen: com en Charlton Heston a l'escena final del Planeta dels Simis! Quina por!
El 2010, la fita encara era en terra. L'habitatge de l'angle inferior dret és el Bar dels Bascos. La pista que voreja els camps està mig colgada de sorra. Font: ICC. |
1986 (érem tant joves!). Font: ICC. |
1956 (vol americà). El bar no hi era, els camps d'arròs tampoc i la fita estava sobre unes dunes. Font: ICC |