diumenge, 23 d’agost de 2020

Quatre curiositats geològiques al camí de ronda entre Colera i Llançà (Alt Empordà)

Cap Ras i la Muntanya del Canons són els últims de Filipines en una costa entre Colera i Llançà que estan devorant les urbanitzacions. Cap Ras és espectacular, però el seu propi atractiu l'està degradant, doncs la hiperfreqüèntació fora dels camins, a peu o amb BTT està erosionant el fràgil sòl deixant la roca nua. La Muntanya dels Canons, gràcies a que té menys atractiu banyista i als conreus de vinya que arriben ran de mar, té menys pressió.
Fer el camí de ronda de Colera a Llançà ens dona bones vistes i accés a alguns racons amb força atractiu geològic. Molt més atractiu trobareu si teniu coneixements sobre metamorfisme, però en fi, cada un dona pel que dona i no és el meu cas; així que en aquesta entrada em limito llençar quatre caramels que m'han cridat l'atenció fent aquest passeig, convidar-vos a fer-lo i a que si en sabeu o veieu més més coses, les expliqueu.

Aquest tram de costa està format per materials cambroordovicians, bàsicament una alternança força monòtona i uniforme de nivells decimètrics de gresos fins i lutites amb algun nivell mètric de grauvaques (tot plegat, probablement turbidites). Entre mig, com veureu, afloren puntualment materials menys comuns. Estructures de deformació, les que vulgueu, però aquest tema no el toco per desgràcia.

Punts de parada i mapa geològic.

Parada 1. Rasa de la muntanya dels Canons i l'Illa Grossa
Sortiu del port de Colera i agafeu el GR cap el sud. El corriol s'enfila ràpidament fer la vessant boscosa i enverdissada fins arribar al mirador del Canons i aleshores, cal baixar de dret pel corriol que porta fins la Platja d'en Carbassó, davant de l'Illa Grossa. Per tot el recorregut, però en aquest punt d'una manera molt interessant, s'observa la rasa mareal. 
Una rasa mareal és un pla lleugerament inclinat ver el mar i trencat per un penya-segat format per l'abrasió de les onades sobre la zona intermareal. Evidentment, no és com les quilomètriques rases del Cantàbric, com la de Zumaia, per exemple; aquí tot just fa uns 150 m d'amplada, però té mèrit, ja que a la nostra costa la marea tot just fa un salt d'uns 25 cm. Per cert, el terme "rasa" és manllevat del castellà cantàbric i emprat internacionalment.
Vista aèria de l'Illa Grossa. Sota l'aigua, s'aprecia perfectament al seu voltant el llit rocós subaflorant que conforma la rasa mareal.
L'Illa Grossa és un "residu" que marca l'antic penya-segat al caire de la rasa. Està constituïda per una alternança de gresos fins, lutites i grau-vaques.

Parada 2. Explotacions mineres de Sota d'en Navata
Passada la Platja de Garbet, en un indret anomenat Sota d'en Navata hi ha una franja d'uns 200 m de potència de pissarres negres ampelítiques, molt riques en òxids, hidròxids i sulfurs de ferro, tant és així que s'observen restes d'explotacions mineres con ara cates i rases. Malgrat la seva òbvia visibilitat ran de camí no he trobat cap bibliografia. Tampoc estan indexades al magnífic mineratlas. Qualsevol aportació serà benvinguda.
Pissarres ampelítiques amb la Platja de Garbet al fons.
Nivell ric en òxids, hidròxids i sulfurs de ferro.
Restes de labors mineres.

Parada 3. Tufs riolítics del Borró Gran 
A la cala del Borró Gran, intercalada entre la sèrie turbiditíca hi ha llentions de fins a un metre de potència tufs riolítics. L'acció abrasiva del mar poleix la roca i ofereix talls i seccions petrogràfiques molt fotogèniqes, "de llibre". 
Vista general de l'aflorament. Les metaignimbrites corresponen als nivells més ocres.

Tuf riolític. S'observen els cairells englobats en una matriu quars-feldspàtica amb moscovita.

Aparentment, és un bloc de tuf resedimentat entre les pissarres, però fa de mal dir.... Interessant, oi? 

Cairells de mida centimètrica.

Parada 4. El Castellar
El port de Llançà està dominat pel promontori del Castellar, un indret que farà les delícies dels que us agrada la geologia aplicada a la dinàmica litoral. Per començar, avui el Castellar està lligat a terra per un istme, però aquest istme és artificial, dels anys setanta del segle passat, i es va construir amb el port amb la idea aprofitar el promontori per fer de recer: la primera foto és de 1947 i a sota, l'actual:

Observeu també a la foto com aquest fet ha modificat la dinàmica litoral en molts sentits. La Platja del Port és més prima, i apareix una nova platja a llevant, la de la Gola. 
Un freu separava l'illot del Castellar de la platja. Les barques de pesca es refugiaven aquí, a recer de l'illot.

Però hi més sorpreses: antigament la Ribera de Llançà tenia una gola més al nord rodejant un altre illot, el de l'Esparvell. Avui el torrent està canalitzat i l'illot unit a terra i urbanitzat. Tot i això queda un relicte d'aquesta topografia en forma de la popular "Piscina", una piscina comunicada amb el mar. Imagino que tot plegat, antigament, conformaria una zona humida molt interessant que avui s'ha perdut.

Antiga zona d'aiguamolls de l'Esparver (font: www.todocolección.com).
Es recomana pujar al Castellar, per les vistes i pels vestigis històrics (des de trinxeres i búnquers de la Guerra Civil a restes d'una torre medieval). Des de dalt s'observa una altra obra interessant pel que fa a la dinàmica litoral: un dic construït l'any 2011 després que el poble patís les conseqüències de reiterades llevantades. Si us agraden els ocells, aquest dic té l'al·licient de que hi reposen moltes aus marines. I encara més si us agrada l'art: està decorat amb un mural obra del terrassenc Carles Bros.
El Castellar també inclou alguns cossos de tuf riolític, visibles en diferents punts, com per exemple, a l'aflorament de l'aparcament.

Finalment, si voleu tenir una imatge del Castellar en sí, podeu continuar el recorregut fins les Cases de la Miranda.

diumenge, 12 de juliol de 2020

The Amoeba People: The geologist are coming!

En aquelles èpoques, a les farres d'estudiants, quan la cervesa havia fet el seu efecte desinhibidor, els geòlegs ens fèiem notar cantant, a falta de millor himne, Els senyors de les pedres, de Sangatraït. Ja veieu que entre mig del temps present s'han produït un lapse de dimensió geològica.
Si avui fos jove, en aitals circumstàncies, no dubtaria en rapejat  The geologist are coming!, de The Amoeba people. Aquest paios absolutament genials porten uns quants discs dedicats a la ciència en general, però el darrer està dedicat a la geologia i és AB-SO-LU-TA-MENT-GE.NIAL, en especial el dedicat a Marie Tharp.
Gaudiu-los!















diumenge, 5 de juliol de 2020

11a Trobada GeoloSketcher a Queralbs (Ripollès)

IMPORTANT!!!!
Per tal de complir els protocols Covid-19, cal inscripció prèvia
667 116 811 
pnterfreser.tes@gencat.cat


dimarts, 2 de juny de 2020

Safari de roques al Parc de Sant Jordi (Terrassa, Vallès Occidental)

Existeix una abundant bibliografia del que om anomena "geologia urbana", tot i que jo crec que la geologia urbana és una altra cosa i pròpiament caldria parlar de "petrologia urbana", és a dir, de l'ús didàctic i divulgatiu de les roques de construcció i ornamentals que om pot apreciar a la ciutat.
Si voleu conèixer un projecte interessant de petrologia urbana, un recomano les petites guies Balades Geologiques de la Societé Géologique de France.
Dit això, explicaré que visc molt a prop d'una de les joies del modernisme català, la Masia Freixa, al Parc de Sant Jordi. I que feia temps que barrinava que hi havia prou matèria primera (un munt de roques diferents, alguns mineral i fòssils; també estructures curioses...) com per provar d'autoeditar algun material tipus pòster o tríptic.
La cosa es va accelerar quan l'any passat, des de Terrassa Universitat, em van  demanar si tenia alguna idea per oferir al seu catàleg d'activats de la Mostra del Coneixement, dirigit a les escoles de Terrassa. I se'm va ocórrer crear un "safari de roques". I us l'explico per sobre.

La dinàmica de l'activat està plantejada com un joc i és relativament senzilla:

A. Els alumnes fan grups de 4 o 5 membres i cada grup té un dossier que consta dels següents apartats:
1. Unes directrius que expliquen la dinàmica del joc i normes de comportament al Parc (no circular fora dels camins, no agafar mostres de roca, etc.).
2. Un atles fotogràfic amb una tria de 33 "trofeus" numerats i dels quals es recalca alguna característica que permet un millor identificació. Estan classificats segon siguin:

  • Roques sedimentàries
  • Roques metamòrfiques
  • Roques ígnies
  • Minerals
  • Fòssils
  • Estructures sedimentaries
  • Materials que semblen roques i no ho són


3. Un mapa del parc
B. Els alumnes van lliurement pel Parc cercant els trofeus del dossier. Cada trofeu val més o menys punts en funció de si és més o menys fàcil de trobar. Quan en troben un, han de marcar-los en el mapa i fer-li una foto amb el mòbil.
C. Al cap d'unes dues hores ens trobem tots i repassem les fotos verificant les captures de cada grup. Fem una classificació per punts i proclamem l'equip guanyador. Se'ls entrega un diploma.
D. Finalment fem una ronda explicant tres o quatre roques curioses, com ara una calcària nummulítica amb eriçons, uns gresos amb ripples o unes calcàries del triàsic amb estromatòlits.

Cal dir que a causa de l'epidèmia aquesta activitat enguany tant sols s'ha pogut dur a terme un cop i que el resultat fou molt satisfactori.

Per acabar un poso una galeria d'imatges dels nostres trofeus. Si esteu interessats, no dubteu a posar-vos en contacte amb mi.

Barita, probablement de la pedrera Berta

Calcita
Bretxa quaternària, típica del pla de Terrassa
Calacarenita tipus marès de Menorca

Calcària griot

Gres triàsic, probablement de l'antiga pedrera de Can Candi

Gres de Montjuic

Estromatòlits en una calcaria triàsica, probablement de l'antiga pedrera de Roques Blanques

Calcària nummulítica amb eriço, probablement de Castellbell i el Vilar. Una de les peces que els va despertar més la curiositat
Plagiòclasi en granit.


Ripples en gresos, probablement de Sant Vicenç de Castellet.
Granit vermell
Cristalls de fluorita. La peça que valia més punts i que ningú va trobar.
Arrencant l'activitat, amb l'Ona, geòloga i profe d'uns nanos encantadors. 
Taula de classificació. Van guanyar els Picapiedra.