dilluns, 27 de novembre de 2017

El Tenerife que no surt a les guies turístiques: una ullada geològica a la Isla Baja del Daute

Tenerife és una illa hiperturística i molt accessible des del nostre país. Això fa que a l’hora de triar un destí de vacances més d’un amb esperit naturalista arronsi el nas enfront altres llocs menys concorreguts i trillats. És cert que Tenerife, que ja té de per sí una densitat de població molt elevada i dispersa, si li afegim el turisme de masses, l’impacte sobre el paisatge es fa notar. Sumem a això la poca cura per l’ordre i la polidesa típica del caràcter llatí (ni més ni menys que nosaltres) i tenim la cirereta de lletjor. Però si ets o tens ànima de geòleg això t’ho has de tirar una mica a l’esquena i fer de tardígrad explorant entre els porus. Recórrer els camins del Teide és com entrar al Valhalla de la geologia i val la pena pagar la incomoditat de la massificació. Jo us donaria quatre consells, però:
  1. Llevar-se ben d’hora ben d’hora, quan els canaris piulen i els humans dormen.
  2. Anar cap el març-abril, quan la vegetació està ufanosa i el turisme afluixa una mica.
  3. Al Teide, la immensa majoria de visitants es concentra en els mateixos punts movent-se sobretot amb cotxe. Són els espais més icònics, però no forçosament els més interessants científicament. Guies més denses com les del IGME ofereixen recorreguts per a gent una mica entesa.
  4. I per últim: hi ha espais que no tenen el carisma del Teide però són ben interessant. Mirant una mica per la xarxa hi ha un munt d’articles i literatura gris que poden complementar la vostra exploració tinerfenya per espais poc massificats, com és el cas de la Isla Baja, a la comarca platanera del Daute.
La Isla Baja és una plataforma litoral situada entre Garachico i El Rincón, limitada al sud pels penya-segats del basàltics del massís de Teno. S'hi localitzen els pobles de Garachico, Los Silos i Buenavista del Norte. Un incís geològic: Teno (la punta NO), Anaga (el “mànec” que la l’illa dibuixa al seu extrem NE) i los Roques del Conde (al centre-SO) són tres massissos constituïts per les roques més antigues de Tenerife (miocè) i en origen foren tres illes separades que el creixement de l’edifici Cañadas-Teide al mig uní en una sola. Al tractar-se de relleus antics estan fortament abarrancats i arriben al mar formant penya-segats de vertigen, com els turístics de Los Gigantes.


El basament de l’Isla Baja correspon a una plataforma d’abrasió formada sobre el massís de Teno i damunt d'ella es va aixecar posteriorment el volcà de la Montaña del Taco, que va vessar colades de lava en totes les direccions, però especialment cap al nord, guanyant terreny al mar i originant la zona de Las Almas i la Punta de Buenavista (on hi ha una torre de radiossenyals i que potencialment seria un lloc amb bones vistes sinó fos per la gran quantitat de deixalles agrícoles que hi ha abandonades arreu).
Sobre els materials de la Montaña del Taco s’hi superposen algunes colades procedents de cons situats a la part mitjana i alta del massís Teno i que van baixar pels barrancs fins a arribar a la plataforma litoral.
Esquema de la formació de la Isla Baja. El volcà de Montaña del Taco s'edifica sobre la plataforma d'abrasió o rasa mareal i les seves emissions guanyen terreny al mar.
Finalment, tingueren lloc dos episodis volcànics protohistòrics (Montaña de Aregume, a Los Silos, i de La Aguja, a Punta de Teno); i d’un històric (Montañas Negras, el 1706, a Garachico) completaren la construcció de la Isla Baja.
Us proposo un petit recorregut matinal per la Isla Baja parant a tres punts interessants que permeten copsar a grans trets aquestes estructures.


1. Montaña de Aregume. Aconsello començar des del cim de la Montaña de Aregume per tenir una visó de conjunt. És un petit con d'escòries, les colades del qual ni tan sols van aconseguir arribar al mar. El poblet de Los Silos, amb un centre històric pintoresc, ha crescut a redós seu (el volcà fa de paravent dels vents del nord) i en 10 minuts vas de la plaça major al seu cim.
De camí al cim hi ha algunes graveres que donen bons talls dels fins piroclastos estrombolians que constitueixen el seu con, amb restes d’antigues sitges excavades (“silos”, d’aquí el nom del poble), com l'estructura blanca que es veu a al dreta. Però el que és realment interessant són les vistes que s’albiren des del cim d’aquest petit turó tot i estar situat a tan sols uns 150 m sobre el nivell del mar. Per desgràcia l'entorn del cim és ple de deixalles i barraques mig abandonades.
Des del cim i mirant cap el el sud-est, cap a Garachico, ens trobem enfront el massís de Teno  amb la plataforma litoral formada per la Montaña del Taco guanyada al mar als seus peus. El front del massís és un paleo penya-segat que marca el límit de mar abans de les erupcions. Observant amb atenció, descendint pel tàlveg d'una vall penjada, s'observa una colada de lava amb les levées laterals i tot. Es tracta d'un emissió del volcà Tierra del Trigo. Aquesta colada assolí el mar i tot i que els cultius la desdibuixen es pot intuir el seu recorregut per que marca un perfil suaument elevat i bombat.

En groc la cresta del paleo penya-segat; en vermell la colada del volcà Tierra del Trigo.
Ara mirant frontalment cap el sud tenim una vista de la ruda topografia del massís de Teno. Després de més de 4,5 milions d'anys d'erosió del que era l'illa primigènia de Teno, s'hi han llaurat profunds i estrets barranc que salven un desnivell de 1.350 m en menys de 10 km!
La vall de la dreta és el Barranco de las Moradas, al peu del qual es forma un ventall al·luvial identificable pel perfil convex dels camps de conreu.
I cap a l'est destaca la silueta troncocònica del volcà estrombolià de la Montaña del Taco. Encara que és d'escassa importància com aparell eruptiu, és un exemple paradigmàtic de terreny guanyat al mar per un fenomen volcànic, doncs és el  responsable màxim de la formació de la plataforma basàltica de la Isla Baja.
Montaña del Taco. A l'interior del seu cràter hi ha un embasament artificial que dona servei als camps de plataners.
2. Punta de Teno. La Punta de Teno configura l'extrem NO de Tenerife. És un espai gairebé despoblat i fins no fa gaires anys, un dels secrets naturals més ben guardats de l'illa. No hi ha gaire lloc per aparcar i els caps de setmana, per evitar el col·lapse, cal deixar el cotxe abans dels penya-segats de la Punta del Fraile i agafar un minibús.
La illa baixa de la Punta Teno està edificada sobre les emissions de quatre volcans: tres sobre el massís de Teno que emeteren colades que baixen pel paleo penya-segat fins el mar (Montaña Chiñaco, Montaña Vermeja i Montaña de Teno) i un quart construït sobre la rasa marina: La Aguja.
Montaña Chiñaco (1), Montaña Vermeja (2), Montaña de Teno (3) i La Aguja (4).

La Aguja és un con estrombolià ran de mar fàcil de localitzar doncs el far està construït a sobre. El volcà és mig desmantellat per l'acció del mar i això ens permet veure'n les entranyes. De fet, hi ha un punt molt sorprenent on es veu l'apilament dels piroclast divergint des del punt d'emissió.
Les entranyes de La Aguja.
Una altra geoforma de la Punta de Teno que cal parar atenció són els glacis col·luvials adossats al paleo penya-segat i generats per escorrentia superficial propiciada en moments de crisis climàtiques pleistocenas subàrides que generen un intens fraccionament de la roca i proporcionen el material base que es mobilitza per l'acció de torrents divagants i esporàdiques i intenses i precipitacions.

Foto presa des de La Aguja. Adossats sobre el paleo penya-segat del fons es poden individualitzar perfectament els cons d'enderrocs. Al fons de tot, Los Gigantes.
3. Garachico. És un dels pobles més bonics de l'illa. L'erupció del Volcà de Garachico o Arenas Negras en 1706 ha estat el fenomen volcànic de major impacte econòmic i social ocorregut a Tenerife. És un volcà que té el centre emissor sobre el massís de Teno i que va emetre successives colades de lava que descendiren pel paleo penya-segat fins el mar. Pel camí van arrasar el llogaret de El Tanque i part del poble de Garachico, on va afectar cases, palaus, convents, l'església i el port. Els efectes d'aquest fet són visibles en el paisatge i en el poble mateix. Hi ha un article molt interessant on es descriu un bon itinerari urbà, Propuesta de itinerario geoturístico urbano en Garachico (Tenerife, Canarias, España), vist el qual jo no podria afegir res més!

Rera el poble es veu la colada del volcà Arenas Negras que descendir per la vessant de la muntanya i assolà Garachico el 1706.

divendres, 1 de setembre de 2017

Viatge al centre de Terra(ssa). Capítol III: La base geològica del paisatge medieval

Sabem que cap els vols del s. IX el terme de Terrassa estava poblat per pagesos lliures (aloers) que tenien els seus masos (uns 14) prop dels torrents que creuaven el pla. Un seguit de castellum feien funcions de vigilància. Una d'aquestes fortificacions seria l'origen de la Torre del Palau. I, atenció, segons al documentació històrica també hi havia una torre al Puig Novell (antigament anomenat Turó de la Guardiola = torre de guaita). S'especula que potser també hi havia una talaia al turó de l'Argila (històricament anomenat Puig Pasqual, on hi havia un mas). En aquest article ja vaig descriure la geologia d'aquests turons.

A principis del segle XII els pagesos perden drets en favor dels castlans feudals i el que ara és la Torre del Palau fa de pol atractor. El que primer seria una torre isolada ja podria ser un petit castell (Terracium Castellum) rodejat d'alguna edificació rural més. Cap a la fi del s. XII i principis del s. XIII, la monarquia, enfrontada als senyors locals, promogué la construcció de viles fortificades i mercats. Una d'elles fou Terrassa, "fundada" per Jaume I al voltant del Terracium Castellum, cruïlla de camins on ja hi s'havien arrecerat algunes cases. Tornem al punt inicial: perquè aquesta torre i no les altres, en punts elevats? I com fortifiques una vila en un pla?

Pel que fa a la primera qüestió veiem que Terrassa no és una vila de nova planta com Barcino o Tarraco, no hi ha uns urbanistes romans que estudien el territori i diuen: "aquest es el millor lloc, endrecem el territori de zero". La meva hipòtesi és que les torres en punts elevats (Turó de l'Argila i Puig Novell) no havien propiciat l'agregació de residents al seu entorn i en canvi, aquesta que estava en el una zona més favorable a l'agricultura i en una cruïlla de camins (Manresa, Barcelona, Sant Pere, Sant Quirze...), sí.

Però per poder anar una mica més enllà hauríem de tenir una visió més fina de quina era la geomorfologia de la zona en el moment, considerant bàsicament dues coses: la xarxa de drenatge i els canvis de pendent, que entre altres coses ens indiquen els límits de les lleres dels torrents: no és el mateix el tàlveg que tot l'espai que pot quedar inundat en cas de crescuda

Per obtenir aquestes dades primer agafem el model LiDAR del centre de Terrassa i amb QGIS extraiem les corbes de nivell cada mig metre i d'aquí, amb un algoritme, la xarxa de drenatge:

Ens dona una idea bastant bona. Ràpidament veiem, per exemple, el tàlveg de la Riera del Palau; però hi ha un petit problema: les corbes de nivell estan massa condicionades per la quadrícula urbanística, hi ha massa soroll humà. Ara bé, des de fa poc s'ha penjat en obert un mapa topogràfic (amb corbes cada 2 m) de Terrassa de 1910 que ens pot ajudar a separar el soroll i decidir millor quins tàlvegs donem per bons:

Fixeu-vos que el que he fet és adaptar la xarxa de drenatge del model matemàtic a les V de les corbes de nivell (les actuals i les de l'any 1910). En el mapa que us mostro hi ha algunes diferències en quan a traçat i denominació dels torrents respecte altres obres, com per exemple, Rieres i Torrents del Terme de Terrassa. Respecte el traçat, a grans trets no tinc cap gran dubte del que us mostro, excepte una mica en un cas: en el torrent que he denominat de la Clota. Sabem que hi havia un torrent que passava pel costat est de la Plaça Vella, i un altre, escassos metres més enllà que passava pel carrer de la Font Vella a l'alçada del la Casa Alegre de Sagrera. En la topografia dels seu jardins s'insinua una petita conca o clota. Però si prolonguem cap el nord els jardins ens trobem amb l'abrupta vessant del Puig Novell rera del Teatre Principal i per tant, no podem prolongar-lo més (i si no mireu les corbes de nivell: l'he forçat tant com he pogut sense fer-lo canviar de vall!). Malgrat el seu curt recorregut seria un torrent important per estar alimentat per les aigües de la Font Vella i potser la desapareguda Font del Puig Novell, més al sud, generant al seu voltant l'antiga Horta Vella.

Respecte les denominacions no tinc cap dubte sobre què correspon a la Riera del Palau, al Torrent d'en Pere Parres i el Torrent d'en Viveret. De la resta, com el traçat proposat no coincideix ben bé amb la bibliografia consultada i a més, la pròpia bibliografia és confusa (rieres que canvien de nom segons l'alçada del recorregut, rieres que reben diferents denominacions populars, noms diferents segons autors, rieres que han canviat de nom al llarg de la història...) he ficat els noms que hem semblaven més útils per entendre'ns i ja hem perdonareu. Caldria un estudi més erudit i no és l'objectiu d'aquesta entrada.

Anem pels talussos. Obrim el LiDAR analitzem amb QGIS on hi ha trencaments sobtats de pendent. Com de nou, la quadricula viària crea canvis de pendents no naturals; a sobre d'això superposo el mapa de 1910 per tenir un altre criteri. D'aquí traço talussos de primer ordre, que tindrien un desnivell quasi de entre 70 i 90 º de més de 3 m i talussos de segon i tercer ordre que tindrien un salt de menys de 3 m i/o pendents de entre 40º i 70º. Reconec que caldria un treball més acurat, però amb això tenim una idea general del que busquem

D'entrada observem que el talús est de la Riera del Plau/Pere Parres és topogràficament molt clar (de fet, es conserva en alguns punts i podeu anar-lo a veure), mentre que el talús oest és molt menys evident, però no inexistent, i ens marca l'amplada de la llera de la Riera del Palau i la seva àrea inundable.

Ara fem una ullada al traçat de la defensa de l'entorn de Terracium Castellum  fruit de les excavacions arqueològiques dels anys 90 que ens han donat un visió bastant acurada de com era el fossat i el seu probable traçat. Tenia una amplada de 5-6 m i una fondària mitja de 3,5 m, un contorn més o menys trapezoïdal, una mica irregular, i no donava tota la volta a la muralla. I és aquí on entra de nou la geologia per explicar-nos algunes coses

  • El tram sud del fossat anava més o menys per sota les cases del carrer del Vall (d’aquí el nom), i connectava el torrent del Salt amb un talús de segon ordre dels sistema de terrasses  de la riera del Palau, on presumiblement acabava.
  • El tram nord del fossat discorria pel raval de Montserrat. En arribar al carrer de la Unió girava cap el sud (tram oest) i davant de l’antiga FECSA tornava a girar en angle recte de nou per anar a acabar al talús de segon ordre del sistema de terrasses de la riera del Palau. 
  • El tram est era una mica sinuós i anava de l’antic Ajuntament de Terrassa, per sota les cases del costat oest del carrer Gavatxons, la plaça Vella (al paviment de la plaça s’ha simulat el traçat del fossat, la torre sud del portal i, mitjançant unes fustes, un possible pont per salvar el fossat) i sota les finques de la banda oest del carrer de l’Església. És a dir, que hàbilment es va aprofitar el tàlveg del torrent del Salt per construir la defensa i la seva seva sinuositat respon a un petit meandre.
En resum: van defensar un lloc ensotat, un pla rodejat de tres turons, aprofitant a est o oest el fossat natural que oferien els talussos de dues rieres.

I ara superposem arqueologia i geologia:


Hi a tela que tallar. De moment n'apuntem una de curiosa. Vist el traçat est del fossat, cal suposar que d'alguna manera el torrent del Salt es va reblir del fossat en amunt i del fossat en avall. Del fossat en avall, no és problema, però del fossat en amunt sí: o a més de reblir fem una mota que estanqui l'agua dels torrents, o els desviem, sinó s'inundarà el fossat i els camps cada dos per tres. I aquí entra el carrer de la Rasa, que de fet era un rec ("rasa") que desviaria les aigües del Torrent del Salt i del Torrent de Santllehí cap a la Riera del Palau, lluny del nucli enmurallt.

Però tot i així, ja pots fer el que vulguis que els torrents sempre reclamen la seva llera. És sabut que al nostre país una riera pot baixar seca durant desenes d'anys i de cop volta fer una ensulsiada. Els veïns de Terrassa estaven obligats, sota multa, a mantenir el fossat lliure de sediments i deixalles. Però arribà un punt en què la muralla i el fossat eren un obstacle pel creixement urbanístic de la ciutat. El segle XVI el rei Carles I concedí el privilegi d’aterrar la muralla i reblir el fossat. Les excavacions arqueològiques demostren que abans d’omplir-lo passà un període de temps en què els vilatans deixaren de netejar-lo i la natura feu la seva.

Els trams estudiats del fossat est mostren que abans dels abocaments humans hi ha una capa de sediments del tipus debris flow, això és, una colada de fang amb còdols suspesos dipositada a gran velocitat. Aquest tipus de material és propi d’una rierada sobtada i violenta que va ser canalitzada pel vell torrent del Salt que reclamava la seva antiga llera. Però com havien fet acabar el torrent en un fossat que era un cul-de-sac, l’aigua s’hi estanyava. La prova d’això és que sobre la colada de fang hi ha una capa pudenta de troncs i branques en estat de semi-carbonització, és dir, que van estar estanyades. I per sobre, terres i runes abocades. Aquests sediments contrasten amb els que es dipositaven contemporàniament al fossat del Raval, on pràcticament no es troben materials naturals i com a molt, entre abocament i abocament de runa, hi ha petites capes de sorra i fang decantats, típics dels bassals que es formen després d’una pluja.

Bé, i si el mapa final i l'esquema us agradat, espereu al proper capítol on traurem més suc, amb unes quantes fotos sobre el terreny i alguns esquemes geològics que segur que desperten la vostra imaginació!

diumenge, 6 d’agost de 2017

GeoloSketcher en ruta: crida per dibuixar la geologia i compartir-la!

De vegades les vacances, sobretot si es viatja, aconsegueixen un efecte contrari al buscat: cansar-se i atabalar-se. Un bon hàbit per agafar-se les coses a un altre ritme és aturar-se a dibuixar. És una mica com pescar. A l'hora que introspeccionem podem captar detalls que d'una altra manera passen desapercebut. Si fos un guru xarlatà de les falses teràpies faria pagar per dibuixar!

Els amics www.GeoloSketchers.cat / www.GeoloSketchers.org ens animen a dibuixar la Geologia dels llocs que visitem i enviar les nostres obres estiuenques a Geolosketchers@gmail.com. Al setembre les penjar al blog. Anima't i  fes-ho córrer!

dissabte, 17 de juny de 2017

Viatge al centre de la Terra(ssa). Capítol II: el mapa geològic de Domènec Palet i Barba vist 122 anys després

La ciència és com una cullereta intentant buidar un mar de natura. Per més que en treguis, el nivell de l’aigua no baixa. I aquí està la gràcia: per cada interrogant que es resolt, la pròpia acció de recerca, implícitament pel camí en va obrint de nous. Alguns són complexos i altres tenen respostes senzilles i intuïtives.  I així tots podem fer recerca. Tenim la imatge de que un investigador es una persona en nòmina resolent qüestions complexes i fent anar aparells cars, però no té perquè ser així. I si no penseu amb algun dels treballs recerca senzills, econòmics i brillants dels nostres alumnes de batxillerat (també es produeix molta runa sense sentit, però la culpa és dels seus tutors, que són llicenciats en alguna disciplina científica però que no tenen ni puta idea de què consisteix el mètode científic).

Per això em cauen bé personatges diletants con en Domènec Palet i Barba (Terrassa, 1872 - Barcelona, 1953). Provenia d’una família pagesa acomodada (de Can Palet de Vistalegre) i bàsicament es guanyà la vida com advocat i polític (dins el catalanisme progressista i republicà, s’enfrontà al totpoderós cacic reaccionari Alfonso Sala). Però en el fons, ell era un geek de la geologia que amb un formació de partida molt bàsica feu moltes aportacions pioneres. En les seves pròpies paraules:

«Ya saben que mi carrera es de abogado; pero, no obstante mi inclinación, por afición me dediqué al estudio de las ciencias naturales y geológicas ya desde los primeros tiempos de mi vida estudiantil, siguiendo en el principio las orientaciones del sabio catedrático señor Odón de Buen. Desde estudiante vengo dedicándome a las investigaciones geológicas.» (El Diluvio, 29 de juny de 1927)

I així l’home, amb la màxima formació acadèmica que en geologia aleshores es podia assolir a la universitat (no superior a la de qualsevol batxiller actual que hagi fet Ciències de la Terra) i molt autodidactisme, quan tenia una estona lliure, es dedicava a recórrer amunt i avall amb passió la comarca de Terrassa fent les seves recerques. 

«Con los elementales conocimientos teóricos con que salí de la cátedra y los nulos prácticos que proporciona nuestra enseñanza oficial, emprendí hace tres años y medio con más ardor que ciencia y sin más guía que las que las publicaciones de la Comisión del Mapa Geológico, durante las vacaciones escolares, frecuentes excursiones por los contornos de Tarrasa é inmediaciones de los pueblos vecinos [...]» Estudio del terreno pliocénico de Tarrasa y de sus relaciones con las formaciones contíguas (1895).

Avui llegir els seus articles ens pot fer somriure per sota el nas, tant pel llenguatge arcaic i enrevessat de l’època com per la interpretació d’edats i estructures que aleshores tot just es començaven a comprendre. Però és un treball seminal i que entre altres coses útils encara avui, ens descriu un territori que ja no existeix. Terrassa era un poble gran i el seu rodal no tenia la densitat forestal actual: tota la geologia que jau emboscada o sota l’asfalt aleshores estava a la vista. I els fòssils també. Es força sorprenent llegir la crònica d’excursions matinals per l'entorn egarenc i que expliqui com tornaven de carregats de dents i cranis trobats per atzar com qui no vol la cosa. La pràctica de l'excursionisme científic el dugué a fundar, junt amb altres, el Centre Excursionista de Terrassa l’any 1910.

I ara anem al moll de l’ós i que és el que motiva aquest article. Feia uns anys que en Palet i en Cadevall, un antic professor seu de botànica Can Colapi, havien descobert l’impressionant jaciment pleistocè de Vallparadís i el canonge Almera instà a Palet investigar-lo a fons per poder incloure aquesta informació en la memòria que havia d’acompanyar el full del Vallès Occidental del mapa geològic de la província de Barcelona (full que no es publicà). El nostre heroi es va posar a pencar de valent fent treball de camp sistemàtic entre les vacances de Nadal de 1891 i maig de 1894, i finalment publicà la memòria Estudio del terreno pliocénico de Tarrasa y de sus relaciones con las formaciones contíguas (1895).

L'estudi inclou dos talls i un esquema a escala aproximada 1:5000 que es podria considera el primer mapa geològic de Terrassa, que tal com he dit al començament, es va realitzar en un moment en que el casc urbà era molt més petit que l’actual i la litologia aflorava extensament, podent determinar-la molt millor. De fet, si el comparem amb del IGME i el ICGC em crec més el del Palet. 
Mapa original de Domènec Palet i Barba. El primer mapa geològic de Terrassa conegut .
El problema del mapa de Palet és que està fet sense base topogràfica, amb les proporcions i orientacions més o menys a ull segons ell anava cartografiant. A primera vista, si coneixes una mica Terrassa, ja veus que hi ha illes de cases que estan desproporcionades i d’altres amb contorns deformats. Per resoldre-ho em vaig proposar l’exercici de reajustar el mapa sobre un base cartogràfica real mitjançant un programa de GIS. Això es pot fer a còpia de resituar punts del mapa antic que es puguin identificar (cantonades d'illes de cases, masies, cruïlles de camins, aiguabarreig de dues rieres…) sobre la base cartogràfica vigent. 

En primer lloc ho vaig fer amb QGIS, però per alguna raó que no entenc, en acabar de marcar el núvol de punts, no hi havia manera de visualitzar el mapa samplejat de Palet i el programa petava. Així que ho vaig fer de nou amb Global Mapper.
Es va recalibrar el mapa identificant 159 punts!
El resulta és aquest:

Déu ni do el nivell de deformació! Això feia que el mapa resultant fos un galimaties grisós molt poc comprensible i el que calia era vectoritzar el contorn  de les litologies i veure-les damunt la cartografia vigent per tenir una idea de per on Palet les situava. Com això de vectoritzar es molt més versàtil amb QGIS que amb Global Mapper, vaig exportar el mapa de Palet deformat a GeoTIFF, i ara sí, vaig poder obrir-lo amb QGIS i anar dibuixant els contorns. I ara tenim el mapa  geològic de Terrassa del 1895 sobre la base cartogràfica actual:

I què i veiem, sobretot comprant amb el del ICGC? Doncs algunes coses força interessants. 

1. L'ICGC fa acabar el miocè no gairebé més enllà de la riera del transvasament de la riera del Palau, però Palet l'observà més enllà, i de fet crec que s'hi ajusta molt bé: a qualsevol rasa que s’obri a l’est del Parc de Sant Jordi el miocè aflora.
2. L'CGC ignora l'existència de l'aflorament miocè de Turó de l'Argila. En l'anterior article ja n'hem parlat i no cal dir res més.
3. Palet observà que la petita carena que hi ha entre el torrent de Vallparadís i el Torrent de Can Palet era miocena. Encara ara, en alguns punts com sobre les instal·lacions esportives de  Can Jofresa es pot veure. En la cartografia de la tesi de Rogelio Linares també està representat.
4. El promontori on és situa el Monument de la Dona Treballadora és un turó miocè.
5. Aquesta és bona: el plistocè no solament aflora a l'entorn de Cal Guardiola, també al llarg de tot el torrent Monner, i per tant, és un possible indret a prospectar paleontològicament.
6. I per últim, Palet localitzà un altre petit aflorament plistocè al marge del Torrent d'en Pere Parres.  I un altre encara més petit a la Muntanyeta. Uns altres espais a tenir en compte.

Del que no es va adonar Palet és que el Puig Novell també era miocè, però és que al 1895 ja estava engolit per la trama urbana...
______________
Post scriptum. Estava acabant aquest article quan m'assabento que l'ajuntament de Terrassa penjat a la xarxa alguns mapes topogràfics força anteriors a 1930. Ens seran molt útils pel proper capítol!