dissabte, 13 de gener de 2018

Bloc de camp: 10 anys, els que vinguin i gràcies a tots.

Avui fa exactament 10 anys que publicava la primera entrada d'aquest bloc. Bloc de camp va nàixer d'un impuls molt visceral per d'alguna manera apaivagar la frustració que em suposava ser i sentir-me geòleg, quelcom que forma part de la meva identitat ja des de nen i que en comptes d'estar pasturant pel camp tingués una pantalla per paisatge. El bloc em permetia explicar el que em cridava l'atenció de les meves sortides al camp i mantenir un fi cordó umbilical amb al meva passió i la seva gent. I sí, gràcies a Bloc de camp he tingut una mica de vidilla i he conegut gent ben parida. Amb alguns de vosaltres he mantingut correspondència electrònica. Amb altres m'he pres un cafè. Hi ha qui m'ha convidat a donar una xerrada o a escriure articles. Amb altres he anat al camp i altres m'han donat l'oportunitat de col·laborar en els seus projectes. Moltes gràcies de cor  a tots. I ja em perdonareu si no faig una llista de tots vosaltres, però d'aquells amb qui he compartit o compateixo projectes més sòlids m'agradaria fer-vos esment explícit: Jordi Lluís Pi: farem el llibre de Paisatges Geològics més ben parit que mai s'hagi fet. Marc Tudela: aquest catàleg d'espais geològics de Sant Llorenç segur que donarà fruits. Dani Morera: hem de fer una altre peiper, m'ho vaig passar molt bé. Jos Carbonell: ho haguéssim petat!, Adrià Garriga: cada any espero com un nen poder guiar les sortides per Sant Llorenç;  Xavi Rodríguez i Frederic Varela per obrir-me les portes del GMC, a en Joan Madurell per obrir-mes les portes de l'ICP i la Isabel Benet per obrir-me les portes del Museu Geològic del Seminari.
Escolti, ni remota idea, lo que no sé, dic "factor 25" i a còrrer.
Els que seguiu el blog des de l'inici sabeu que ha patit una evolució. Al començament eren una mena de fitxes breus. Més endavant, després d'una sortida al delta de l'Ebre, vaig vaig voler donar-li un toc narratiu més personal i també més útil, més semblant a petits itineraris. Fa uns tres d'anys que a miquetes estic fent un projecte personal sobre el patrimoni geològic de Terrassa i vaig alternant aportacions de geologia local a mesura que avanço amb les "convencionals". Això fa que el ritme anual d'entrades hagi passat de 28 el primer any a tot just 9 l'any passat. De vegades ho deixaria còrrer, però sap greu... anirem fent mentre es pugui.

Pel cinquè aniversari anys vaig convidar a tothom a compartir amb mi una jornada de camp per la cara. M'hauria agradat repetir-ho, però vaig una mica saturat de compromisos i us convido a una altra cosa que tinc en marxa. L'any passat vaig engegar una altra bogeria, www.GeoloSketchers.cat, que ajunta a la geologia una altra de les meves altres passions: dibuixar. El proper dissabte 20 de gener anem al Museu Geològic del Seminari. Hem quedat a les 10 del matí la porta. Animeu-vos a venir encara que penseu que dibuixar no és lo vostre. Intenteu-ho. Ens saludarem i la podem fer petar. I en acabat, perquè no, anar a fer un cafetó pel celebrar el desè aniversari. Qui s'apunta? Animeu-vos.

Un darrer prec: cada entrada d'aquest blog té una mitjana de 2000 lectors, 300 d'ell en primera instància per subscripció... però gairebé mai ningú escriu cap comentari. No sigueu dropos que això no anima gaire 😞.

Gràcies a tots!

dijous, 4 de gener de 2018

Geologia fins a la sopa: un apunt arqueosísmic des del menjador del Cafè le Bistrot, les restes urbanes d'un sirènid, nummulits de mig metre i ADN de dinosaure: estem a Girona

La ment del geòleg no descansa. Si en porteu un de copilot posarà més atenció als marges de la carretera que als cartells indicadors. Aneu fent-li tocs d’atenció de tant en tant si no us voleu perdre. I així tota l’estona. I per ciutat també. I no descansa ni dinant. Mira que he menjat cops Cafè le Bistrot, la fonda més romàntica de Girona, però aquest cop m’ha tocat finestra i des d’allí estant, mentre esperava la sopa de pastanaga no vaig poder evitar sorprendre’m al descobrir en l’edifici de davant els evidents rastres d’haver patit un terratrèmol (suposo que durant la crisis sísmica del s. XV). L’edifici en qüestió es al Carrer del Sac, al barri antic.



Observeu dues coses: la primera són les dovelles de l’arc de la porta. Els arcs són una estructura molt enginyosa pensada per resistir esforços compressius i no col·lapsa així com així. Fixeu-vos que en les masies abandonades les parets van enrunant-se i sovint l’arc de la porta és el a darrer que queda dempeus. Però en un terratrèmol es donen camps d’esforços en direccions i sentit inhabituals, com per exemple en sentit horitzontal, com en aquest esquema:
A l’arc d’aquesta porta li ha passat gairebé exactament el que s'hi ha representat a l’esquema. La dovella centra està abaixada uns 3 cm i altres estan enfonsades entre 1 i 2 cm respecte la seva veïna.
En segon lloc cal observar el mur. Penseu que aquest esforç en sentit horitzontal va actuar amb cert angle sobre tota la façana, no exactament perpendicularment i per tant també desplaçà de manera esglaonada el paredat. 
Si l’hagués desplaçat una mica més, la façana hauria caigut, però ha quedat en un equilibri prou estable com per conservar aquest preciós testimoni fins avui.
No vaig para atenció a més edificis però probablement el casc antic de Girona conservi més testimonis arqueosísmics com aquest i això podria obrir una línia de recerca i divulgació interessant. Qui s’anima?

Anem ara per la segona anècdota. Fa un parell d'anys va ser notícia la troballa de les restes d'un sirènid eocè en l'empedrat de Girona, però no és l'únic sirènid urbà. Al Pont de Pedra, en el passamà superior del bloc quinzè de la barana que mira a la Catedral, comptant des del carrer de Santa Clara, hi podeu veure dues seccions d'osos sensacionals.



La tercera anècdota és monumental: la inconfusible "pedra de Girona", aquesta calcària nummulítica que ha servit per a construir tants i tants edificis històrics té el seu particular homenatge en forma d'escultura encastada al paviment urbà. A veure si sabeu dir-me a quin carrer és això:



I la darrera curiositat geològica es per a mitòmans. Recordeu Parc Juràssic, la primera d'Spielberg de 1993? Recordeu que recuperaven ADN de dinosaure a partir de la sang de la picada d'un mosquit conservat en ambre? Doncs si us fa gràcia veure la peça d'atrezzo original de la pel·lícula, la trobareu al Museu del Cinema de Girona. Cal dir que la imitació no és menys dolenta que la que alguns pirates et volen col·locar en certes fires!

dimarts, 19 de desembre de 2017

Barcelona time traveler / Barcelona la viajera en el tiempo: el llibre de geologia (o no) que m'hauria agradat escriure

Us presento amb goig una novetat editorial que m’ha entusiasmat. És el llibre de divulgació que més bé m'ha entrat en molt de temps. Està en l'escola de l’estil àgil, ric i precís i la visió científica multi-disciplinària amb grans dosis d’història i humanisme de gegants com Jared Diamond o Stephen Jay Gould; però amb la geologia com a referent base. I no parla d’illes remotes ni de civilitzacions perdudes: parla de nosaltres i del nostre país. Es tracta de Barcelona la viajera en el tiempo. Doce cuentos, d'en Wes Gibbons.
No feu cas d'aquesta portada: el que compta és l'interior.

Us posaré un exemple del tipus de coses que explica. Quan Barcelona va supera el marc de les muralles de l’antiga Barcino, dalt del Mont Tàber, va haver d’enfrontar un risc geològic: les rieres del pla, com la d’en Malla (la Rambla), de tant en tant inundaven els nous barris. La solució fou desviar-les cap a llevant, fora muralles. Això va generar que de retruc, adossant al baluard de Santa Clara, es formés un ventall al·luvial: la Punta del Convent.  A la llarga aquest fenomen geològic va tenir una conseqüència històrica important: l’exèrcit borbònic penetrà Barcelona per aquest sector on muralla havia quedat parcialment colgada i era menys alta.

Aquest fet ha esdevingut un exemple nostrat de com els fenomens geològics s’incardinen amb la història humana. D'uns anys ençà hi ha una re-interpretació de molts esdeveniments històrics a la llum de la concurrència de factor ambientals. No s’entén l’origen i evolució de la Guerra dels Segadors sense atendre fets com una cadena de dures sequeres i una epidèmia de pesta.

Així doncs, Barcelona la viajera en el tiempo va encadellant una sòlida narració de factors geològics i ambientals amb els històrics i personals per construir dotze contes que tracten temes com per exemple, el terratrèmol d'Olot de 1427 i Gaudí; els darrer ós autòcton amb l'expansió catalana a la mediterrània; la geomorfologia del Pla de Barcelona amb el 1714; les sequeres de començament del s. XVII i la Guerra dels Segadors, la fauna miocena del Vallès-Penedès i el Pont del Diable de Martorell; la formació de Montserrat i els volcans de la Garrotxa amb Charles Lyell, etc.

Sobre l'autor us diré que Wes Gibbons es un geòleg britànic que no conec personalment però intueixo que deu ser un senyor força diletant i bon conversador amb el qual em prendria un cafè de gust. Junt amb Teresa Moreno, la seva muller catalana, es coautor de la petita i original guia  The Geology of Barcelona: an urban excursión guide, que vindria a ser implícitament com un brot divulgatiu del millor llibre de geologia que mai s'hagi publicat sobre el nostre país: Barcelona: la Ciutat Vella i el Poblenou. Assaig de geologia urbana. El cas és que en Gibbons després de donar moltes voltes al món s'ha instal·lat a cavall de Barcelona i Sitges i com  passa sovint amb el nouvinguts cultes i curiosos la seva mirada externa sobre nosaltres ens fa redescobrir i reflexionar sobre aspectes propis que ens costa copsar per manca de perspectiva.

Una darrera informació d'ordre pràctic: es tracta d'una obra autoeditada i cal tirar d'Amazon. Està escrita originalment en anglès (Barcelona time traveler. Twelve tales) i traduïda al castellà per Teresa Moreno i penso que si sortís en català i tingués la distribució adequada (i una altra coberta, siusplau!) faria un bon forat comercial. Entraria a la llista dels Sant Jordi de no-ficció segur! Té una web senzilla amb una extensa biografia de l'autor i alguns extractes per fer boca.

Barcelona la viajera en el tiempo. Doce cuentos
Wes Gibbons
Bimón Press. Barcelona, 2017
978-84-697-3246-5
13 x 22 cm. 375 pàgines


dilluns, 27 de novembre de 2017

El Tenerife que no surt a les guies turístiques: una ullada geològica a la Isla Baja del Daute

Tenerife és una illa hiperturística i molt accessible des del nostre país. Això fa que a l’hora de triar un destí de vacances més d’un amb esperit naturalista arronsi el nas enfront altres llocs menys concorreguts i trillats. És cert que Tenerife, que ja té de per sí una densitat de població molt elevada i dispersa, si li afegim el turisme de masses, l’impacte sobre el paisatge es fa notar. Sumem a això la poca cura per l’ordre i la polidesa típica del caràcter llatí (ni més ni menys que nosaltres) i tenim la cirereta de lletjor. Però si ets o tens ànima de geòleg això t’ho has de tirar una mica a l’esquena i fer de tardígrad explorant entre els porus. Recórrer els camins del Teide és com entrar al Valhalla de la geologia i val la pena pagar la incomoditat de la massificació. Jo us donaria quatre consells, però:
  1. Llevar-se ben d’hora ben d’hora, quan els canaris piulen i els humans dormen.
  2. Anar cap el març-abril, quan la vegetació està ufanosa i el turisme afluixa una mica.
  3. Al Teide, la immensa majoria de visitants es concentra en els mateixos punts movent-se sobretot amb cotxe. Són els espais més icònics, però no forçosament els més interessants científicament. Guies més denses com les del IGME ofereixen recorreguts per a gent una mica entesa.
  4. I per últim: hi ha espais que no tenen el carisma del Teide però són ben interessant. Mirant una mica per la xarxa hi ha un munt d’articles i literatura gris que poden complementar la vostra exploració tinerfenya per espais poc massificats, com és el cas de la Isla Baja, a la comarca platanera del Daute.
La Isla Baja és una plataforma litoral situada entre Garachico i El Rincón, limitada al sud pels penya-segats del basàltics del massís de Teno. S'hi localitzen els pobles de Garachico, Los Silos i Buenavista del Norte. Un incís geològic: Teno (la punta NO), Anaga (el “mànec” que la l’illa dibuixa al seu extrem NE) i los Roques del Conde (al centre-SO) són tres massissos constituïts per les roques més antigues de Tenerife (miocè) i en origen foren tres illes separades que el creixement de l’edifici Cañadas-Teide al mig uní en una sola. Al tractar-se de relleus antics estan fortament abarrancats i arriben al mar formant penya-segats de vertigen, com els turístics de Los Gigantes.


El basament de l’Isla Baja correspon a una plataforma d’abrasió formada sobre el massís de Teno i damunt d'ella es va aixecar posteriorment el volcà de la Montaña del Taco, que va vessar colades de lava en totes les direccions, però especialment cap al nord, guanyant terreny al mar i originant la zona de Las Almas i la Punta de Buenavista (on hi ha una torre de radiossenyals i que potencialment seria un lloc amb bones vistes sinó fos per la gran quantitat de deixalles agrícoles que hi ha abandonades arreu).
Sobre els materials de la Montaña del Taco s’hi superposen algunes colades procedents de cons situats a la part mitjana i alta del massís Teno i que van baixar pels barrancs fins a arribar a la plataforma litoral.
Esquema de la formació de la Isla Baja. El volcà de Montaña del Taco s'edifica sobre la plataforma d'abrasió o rasa mareal i les seves emissions guanyen terreny al mar.
Finalment, tingueren lloc dos episodis volcànics protohistòrics (Montaña de Aregume, a Los Silos, i de La Aguja, a Punta de Teno); i d’un històric (Montañas Negras, el 1706, a Garachico) completaren la construcció de la Isla Baja.
Us proposo un petit recorregut matinal per la Isla Baja parant a tres punts interessants que permeten copsar a grans trets aquestes estructures.


1. Montaña de Aregume. Aconsello començar des del cim de la Montaña de Aregume per tenir una visó de conjunt. És un petit con d'escòries, les colades del qual ni tan sols van aconseguir arribar al mar. El poblet de Los Silos, amb un centre històric pintoresc, ha crescut a redós seu (el volcà fa de paravent dels vents del nord) i en 10 minuts vas de la plaça major al seu cim.
De camí al cim hi ha algunes graveres que donen bons talls dels fins piroclastos estrombolians que constitueixen el seu con, amb restes d’antigues sitges excavades (“silos”, d’aquí el nom del poble), com l'estructura blanca que es veu a al dreta. Però el que és realment interessant són les vistes que s’albiren des del cim d’aquest petit turó tot i estar situat a tan sols uns 150 m sobre el nivell del mar. Per desgràcia l'entorn del cim és ple de deixalles i barraques mig abandonades.
Des del cim i mirant cap el el sud-est, cap a Garachico, ens trobem enfront el massís de Teno  amb la plataforma litoral formada per la Montaña del Taco guanyada al mar als seus peus. El front del massís és un paleo penya-segat que marca el límit de mar abans de les erupcions. Observant amb atenció, descendint pel tàlveg d'una vall penjada, s'observa una colada de lava amb les levées laterals i tot. Es tracta d'un emissió del volcà Tierra del Trigo. Aquesta colada assolí el mar i tot i que els cultius la desdibuixen es pot intuir el seu recorregut per que marca un perfil suaument elevat i bombat.

En groc la cresta del paleo penya-segat; en vermell la colada del volcà Tierra del Trigo.
Ara mirant frontalment cap el sud tenim una vista de la ruda topografia del massís de Teno. Després de més de 4,5 milions d'anys d'erosió del que era l'illa primigènia de Teno, s'hi han llaurat profunds i estrets barranc que salven un desnivell de 1.350 m en menys de 10 km!
La vall de la dreta és el Barranco de las Moradas, al peu del qual es forma un ventall al·luvial identificable pel perfil convex dels camps de conreu.
I cap a l'est destaca la silueta troncocònica del volcà estrombolià de la Montaña del Taco. Encara que és d'escassa importància com aparell eruptiu, és un exemple paradigmàtic de terreny guanyat al mar per un fenomen volcànic, doncs és el  responsable màxim de la formació de la plataforma basàltica de la Isla Baja.
Montaña del Taco. A l'interior del seu cràter hi ha un embasament artificial que dona servei als camps de plataners.
2. Punta de Teno. La Punta de Teno configura l'extrem NO de Tenerife. És un espai gairebé despoblat i fins no fa gaires anys, un dels secrets naturals més ben guardats de l'illa. No hi ha gaire lloc per aparcar i els caps de setmana, per evitar el col·lapse, cal deixar el cotxe abans dels penya-segats de la Punta del Fraile i agafar un minibús.
La illa baixa de la Punta Teno està edificada sobre les emissions de quatre volcans: tres sobre el massís de Teno que emeteren colades que baixen pel paleo penya-segat fins el mar (Montaña Chiñaco, Montaña Vermeja i Montaña de Teno) i un quart construït sobre la rasa marina: La Aguja.
Montaña Chiñaco (1), Montaña Vermeja (2), Montaña de Teno (3) i La Aguja (4).

La Aguja és un con estrombolià ran de mar fàcil de localitzar doncs el far està construït a sobre. El volcà és mig desmantellat per l'acció del mar i això ens permet veure'n les entranyes. De fet, hi ha un punt molt sorprenent on es veu l'apilament dels piroclast divergint des del punt d'emissió.
Les entranyes de La Aguja.
Una altra geoforma de la Punta de Teno que cal parar atenció són els glacis col·luvials adossats al paleo penya-segat i generats per escorrentia superficial propiciada en moments de crisis climàtiques pleistocenas subàrides que generen un intens fraccionament de la roca i proporcionen el material base que es mobilitza per l'acció de torrents divagants i esporàdiques i intenses i precipitacions.

Foto presa des de La Aguja. Adossats sobre el paleo penya-segat del fons es poden individualitzar perfectament els cons d'enderrocs. Al fons de tot, Los Gigantes.
3. Garachico. És un dels pobles més bonics de l'illa. L'erupció del Volcà de Garachico o Arenas Negras en 1706 ha estat el fenomen volcànic de major impacte econòmic i social ocorregut a Tenerife. És un volcà que té el centre emissor sobre el massís de Teno i que va emetre successives colades de lava que descendiren pel paleo penya-segat fins el mar. Pel camí van arrasar el llogaret de El Tanque i part del poble de Garachico, on va afectar cases, palaus, convents, l'església i el port. Els efectes d'aquest fet són visibles en el paisatge i en el poble mateix. Hi ha un article molt interessant on es descriu un bon itinerari urbà, Propuesta de itinerario geoturístico urbano en Garachico (Tenerife, Canarias, España), vist el qual jo no podria afegir res més!

Rera el poble es veu la colada del volcà Arenas Negras que descendir per la vessant de la muntanya i assolà Garachico el 1706.