divendres, 3 de gener de 2020

El jaspi de Montjuïc, la Sisena Flota i en John Sinkankas

Ara us explicaré tres històries curtes aparentment inconnexes i al final les faré lligar. El món és un mocador.

El jaspi de Montjuïc
Quan era nano recordo que invariablement totes les col·leccions de minerals tenien una halita de Cardona, un òpal de Caldes de Malavella i un jaspi de Montjuïc. Jo encara guardo un d'aquest jaspis, molt vermell, de la meva primera col·lecció de quan tenia 8 anys.
Avui pensem en Montjuïc com en un gran parc urbà, però fins a mitjans del segle XX era un lloc feréstec perdut de la mà déu, ple de infravivendes i amb desenes de pedreres treballant a tot drap. Tenim constància que la roca de Montjuïc ja fou fou explotada en època ibera i que les darreres pedreres estigueren actives fins el 1957: en total es calcula que s'han extret fins a 12 hectòmetres cúbics, una brutalitat que fa pensar en aquesta muntanya com en una mena de bossa de Sant Ferriol de roca. I què se n'extreia? Doncs un gres quarsític del miocè superior, de gran qualitat, compacte i resistent i que és present en gairebé tots els edificis històrics barcelonins: de la muralla romana a la Sagrada Família. En certa manera, Montjuïc ha fet Barcelona.
Pedrera de la Foixarda. La llacuna acull una colònia de tortugues d'estany.
Abans he dit que aquest gres l'explotaven els ibers, però de fet, no van ser els primers en interessar-se pels recursos geològics de la muntanya: el vestigi més antic d’ocupació humana a Montjuïc és un taller de jaspi al Morrot. El jaspi és una concreció silícia microcristal·lina, relativament freqüent en alguns gresos, que proporcionen la matèria prima (la sílice) necessària per a la seva gènesi. Els jaspis de Montjuïc són de gran qualitat, de gra molt fi i solen alternar colors vermells molt vius, amb grocs, blaus i grisos.
Exemplar de jaspi de Montjuïc, del MCNB (col. Cervelló). Foto: Joan Rosell
La Sisena Flota
La turistificació de Barcelona l'han convertit en un parc temàtic, un destí aspiracional global. Però abans dels Jocs Olímpics gairebé ni s'hi acostaven els guiris que es torraven a la costa catalana. Però sí que era visitada amb assiduïtat per uns viatgers peculiars: els mariners de la United States Sixth Fleet, la Unitat Operacional de les Forces Navals nord-americanes a Europa. Es va crear el 1950 i en l'actualitat té el seu quarter general a Nàpols. La seva àrea d'influència cobreix aproximadament la meitat de l'oceà Atlàntic, des del Pol Nord fins a l'Antàrtida, la mar del Nord, tota la zona mediterrània i gairebé tot el continent africà. Els EUA van trobar en Franco un aliat en la Guerra Freda i Barcelona era un port ideal per la Sisena Flota, on va atracar entre els anys 1951 i 1987 (quan després d'un atemptat mai aclarit, van deixar de venir). Ja us podeu imaginar l'impacte que tenien milers de mariners joves carregats de dòlars i amb ganes de gresca en una ciutat industrial empobrida per la guerra i la dictadura. Us recomano molt la lectura del llibre del gran cronista Xavier Theros La Sisena Flota a Barcelona.

John Sinkankas
John Sinkankas és una de les figures més importants del col·leccionisme mineralògic i la gemmologia nord-americana. També fou tallador de gemmes, editor, bibliòfil i autor de nombrosos llibres i articles sobre minerals i pedres precioses, assolin gran popularitat entre els aficionats. El Messi dels mineralogistes americans.

Va néixer el 1915 a Paterson (Nova Jersey), fill de migrants lituans i va morir a Califòrnia l'any 2002. Ja de nano, sortint d'escola, se'n anava a buscar minerals a unes pedreres a les afores de la seva ciutat. Entre els molts reconeixements que té, cal destacar que hi ha un mineral batejat en honor seu, la sinkankasita.
John Sinkankas i la seva muller.
El jaspi de Montjuïc, la Sisena Flota i John Sinkankas
I com ho lliguem tot això?
Doncs resulta que en Sinkankas, a part dels minerals tenia una altra passió: volar. Fins hi tot es va construir un planador quan encara anava l'institut! I on et poden ensenyar a volar de franc? A l'exèrcit. Sinkankas es va graduar com a aviador a l'Estació Naval Aèria de Pensacola, el 1937. Abans i durant la Segona Guerra Mundial, es va dedicar a acompanyar combois en la guerra antisubmarina. I en acaba la guerra, el ja comandant Sinkankas, va continuar servint, com a oficial executiu en un portaavions.... sí efectivament, a la Sisena Flota!
Per un mineralogista poder viatjar pel món ho és tot, i en Sinkankas no perdia l'oportunitat de fer les seves recerques a cada port on atracava. Recerques de les que en tenim constància gràcies a que regularment sortien publicades a la revista Rocks and Minerals (el Playboy dels minerals, que diria el bo d'en Toni Obrador). 
Ara ja veieu per on lliga la cosa. Doncs resulta que l'any 1955 Sinkankas va arribar amb la Sisena Flota a Barcelona. No sabem si va sortir de gresca amb la marineria però el que sí que sabem és que voltant per la ciutat va anar a parar a la Plaça Reial. I lògicament li va cridar molt l'atenció una famosa botiga que avui ja no existeix (va tancar l'any 1991, i avui és un restaurant, tot i que es conserva la façana original): el Museu Pedagògic de Ciències Naturals, una botiga de taxidèrmia i material didàctic per a les escoles fundada el 1909 pel naturalista Lluís Soler i Pujol. Penseu que avui no és un cosa políticament correcte això de dissecar bestioles (i per això aquest negoci ja no existeix), però jo vaig treballar de profe en una escola on tenien algunes coses realment vintage com animals tiesos, uns quants esquelets, el morro d'un peix serra i una dotzena de pots de formol amb bestioles dintre.
A la botiga també venien els típics minerals escolars, res que li cridés l'atenció, excepte un jaspi preciós. En Sinkankas li va preguntar al jove depenent que d’on era la peça, que tot rient li va dir: "De Montjuïc, señor!" Com el botiguer no sabia anglès i el militar no sabia castellà, primer es pensava que li prenia el pèl, però després es van fer entendre i va acabar convençut que havia d'anar a explorar Montjuïc. No sabia ben bé on, però aquell turó que havia vist des del mar arribant amb el portaavions era el seu destí.
L'endemà va tornar a terra ferma amb el sarró i el martell de geòleg i va demanar un taxi. A mitja pujada per la carretera de Miramar el va fer parar per prospectar la cara sud (la zona del Morrot) i quasi li agafa un cobriment. En les seves pròpies paraules "...no vaig trigar gaire en trobar les primeres evidències de jaspi i acabar en un d'aquells paradisos on tots els col·leccionistes ens agrada estar. Hi havia tants bons exemplars que el dilema era veure quins escollia. Hi havia fragments de jaspi per la vessant, en els abocadors i en els murs, donant signes d’un subministrament inesgotable." També va trobar un altre clàssic de Montjuïc, les limonites pseudomorfes. En total va recollir uns 25 kg de material en un matí. Un crac.
I on és tot això? Doncs no ho sé, del cert, però sí que sé que el 1988, la seva col·lecció personal de més de 13.000 peces va ser adquirida per l'Institut Gemològic d'Amèrica. Potser els guarden allà!
Una darrera habilitat d'en Sinkanka: el geolosketching. Aquí teniu un esquema que va fer de la seva expedició a Montjuïc i que il·lustra l'article Barcelona, a spanish gemstone locality:


dilluns, 23 de setembre de 2019

Heràldica geològica? Quelcom hi ha... i és molt sorprenent!

Sóc fan dels blogs de l'Heracli Astudillo dedicats a quelcom tant sorprenent com són els lligams de la paleontologia amb el folklore i la cultura popular. No deixeu de fer una ullada a Folklore de los fósiles ibéricos i a Glossopetrae. En aquest darrer abunden els articles dedicats a l'heràldica paleontològica europea, a escuts de poblacions i llinatges que contenen de forma directa o indirecta elements paleontològics. Sí, paleontològics. Hi ha escuts que contenen micrasters, trilobites, dinosaures, cranis de rinos llanuts...
Això em va despertar el cuquet. Sabia que l'escut de Súria conté la representació de l'anticlinal del Mig Món. Podria haver-hi més coses? O si més, no, en sentit ampli, fent-t'hi entrar també elements miners, paleontològics, del cicle de l'aigua (rius, fonts...), geomorfològics (muntanyes, monòlits...)?
Va ser fer una ullada i adonar-me de que déu n'hi do el que hi ha! No en va el Principat està format per gairebé 1000 municipis... ni que sigui per estadística...

També és veritat que hi ha figures que es repeteixen molt i són poc significatives i per no carregar innecessàriament aquest article he obviat els següents tipus d'escuts:
  • Els que representen un turó amb un castell, una creu o similar, a menys que el turó tingui interès geològic per sí.
  • Els que representen de forma genèrica el mar, rius, basses, etc. a menys que tinguin significat geològic d'alguna mena (una confluència, un engorjat, un gorg remarcable...).
  • Els que representen una vall que fa referència al nom del poble (Les Valls d'Aguilar, Les Valls de Valira..)
Doncs bé, aquí teniu una llista de la geologia blasonada del Principat, per ordre alfabètic, primer per comarques, i després de municipi.

Preneu-vos aquest article com un divertiment curiós, sense massa pretensions!!!

I per cert, després d'aquesta feina, els meus preferits són els de Súria, Alpens, Begues i Orís. I els vostres? Ja em direu.


ALT EMPORDÀ
Pedret i Marzà
Litologia
Què us sembla que de geològic hi ha en aquest escut? Doncs a dalt hi ha tres còdols; però la cosa té una mica de truc. La figura dels tres còdols apareix a alguns escuts de Catalunya com els de Marganell, Biure, Vilaür, Josa i Tuixent, Prullans... però no fan referència als còdols d'un riu o d'un conglomerat, fan referència a Sant Esteve, màrtir que va morir lapidat. Posat un cop, ja no ho tornaré a posar. Passa que en aquest cas, a més, aquestes pedres són el que se'n diu un "senyal parlant" referit al nom de la població (pedra = pedret).
Biure 
Mineria
Tornen a sortir els tres còdols de Sant Esteve però no és el que té a veure amb la mineria. És el burro qui recorda el passat miner del municipi, quan aquestes bèsties transportaven el guix de les pedres. La faixa ondada representa el riu Ricardell, però com he dit, hi a molts escuts amb rius i no els posaré pas tots.
Selva de Mar
Geomorfologia
D'escuts amb turons, pujols i monts n'hi ha molts, però aquest és una mica més original. Les dues penyes al·ludeixen al terreny muntanyós del municipi, a l'inici de la península del Cap de Creus, i a les serres de la Muntanya de Verdera i el Serrat de la Glòria.
ALT URGELL
Basella
Geomorfologia/cicle de l'aigua
L'escut reflecteix la situació geogràfica de Bassella, a la confluència de la ribera Salada i la riera de Madrona amb el Segre. Les dues basses fan referència a l'etimologia popular del nom del poble. D'escuts amb dos rius que conflueixen i amb bassals n'hi ha molts (Dosrius, per exemple) i no en posarem cap més. Serveixi aquest d'exemple.
Coll de Nargó
Geomorfologia
La figura fa referència al coll de muntanya que dona nom al poble, Coll de Nargó, topònim de sobres conegut en el món de la geologia i la paleontologia pels seus jaciments de restes de dinosaure. Per altra banda és una figura que es troba representat a escuts com del de Colldejou, Collsuspina, Sant Esteve de la Sarga... no el tornarem a posar.
Montmaneu
Geomorfologia
Aquest escut és un pèl enganyós per que a diferencia de la pràctica totalitat de representacions de pujols aquí no es mostra com un turó arrodonint, sinó com un penyal amb una morfologia abrupta i concreta, com un monòlit. Però a Montmaneu, a la mítica Panadella, a l'Anoia segarrenca, no hi ha monòlits d'aquest estil i per tant es tracta d'una imatge per reforçar la del nom del poble, això que se'n diu "escut parlat".
BAGES
Monistrol de de Montserrat
Geomorfologia
Aquest escut no enganya: s'hi representen els monòlits de Montserrat a mode de tubs d'orgue. Com veureu, hi ha més pobles que recullen el perfil de Montserrat. Per cert: la bola amb al creu representa l'esfera terrestre.
Súria
Tectònica
Aquest és l'escut geològic de Catalunya per antonomàsia: s'hi representa l'anticlinal del Mig Món de Súria, una estructura geològica molt popular. En un anterior entrada ja n'havia parlar.



BAIX LLOBREGAT
Collbató
Geomorfologia
Montserrat. No cal dir res més

Olesa de Montserrat
Geomorfologia
Montserrat de nou.
BAIX PENEDÈS
El Montmell
En aquest cas també es tracta d'una representació de la Serra del Montmell, amb el castell del Montmell dalt la Talaia i, més avall, la primitiva església romànica de Sant Miquel.


BAIXA CERDANYA
Martinet
Mineria
L'escut està aquí, no pel turó (ja hem dit que no em posarem més) sinó per que això que sembla un obridor: és el cap d'un martinet, del martell que es feia servir per batre el metall en una farga.



CONCA DE BARBERÀ
Espluga de Francolí
Cicle de l'aigua
En l'escut de la vila s'hi representa la cova de la Font Major, d'on brolla el riu Francolí. La Font Major és una de les set coves més llargues del món en conglomerat, 3590 m de corredors descoberts fins ara, i una de les poques que s'estén, en gran part, pel subsòl d'un casc urbà.

GARRAF
Begues
Litologia
Potser algú podrà pensar les dues figures negres són alguna mena de fòssil, però son dues monedes. La geologia hi és, però més subtil. La partició esquerra blanca simbolitza el Garraf calcari, mentre que la part dreta es el Garraf vermell de gresos silícics i conglomerats triàsics.



MARESME
Montgat
Patrimoni geològic
El turó de Montgat és un penya-segat de just 40 m d'altitud, molt poca cosa, però isolat al mig d'una costa baixa i sorrenca ha estat un punt estratègic: s'han trobat restes del neolític, un assentament ibèric  i una vil·la romana. Amb la construcció del túnel del ferrocarril l'any 1848 (el primer de la península) i el pas de la carretera N-II que suposà seccionar-lo i atalussar-lo. Sumem-hi la l'antiga pedrera, carrers... Tot just 40 m però al cim i ha un monòlit que commemora la fundació del Centre Excursionista de Catalunya que es va fer aquí l'any 1876.
Aquest turó geològicament es un element patrimonial, realment complex, amb un geologia molt variada i interessant i està catalogat com e EIGC.



Arenys de Munt
Geomorfologia
Els tres turons de l'escut fan referència als tres turons granítics granítics que hi ha a l'est de la vila: el Montalt, el del Mig i el de Vilanegra. L'escut de Cabrils és pràcticament igual, canviat l'arbre per una creu.

MONTSIÀ
Els Muntells
Geomorfologia
Els Muntells és una entitat municipal descentralitzada del municipi de la Sant Jaume d'Enveja. És un indret molt curiós, al mig del Delta de l'Ebre. La localitat es va originar a partir del 1860, amb l'extensió del cultiu de l'arròs, a partir d'un conjunt inconnex de barraques, que es van anar alineant en el que és el carrer Major, que segueix la sèquia del Riet. En un indret tant pla i inundable com el Delta, els únics llocs una mica elevats i un pèl més segurs són les levées i les dunes o "muntells". Doncs bé, les barraques s'edificaren sobre una duna allargassada que ha donat nom a la població i que es veu en l'escut representada amb quatre turonets grocs.

NOGUERA
Foradada
Geomorfologia
La situació geològica del petit poble de Foradada es molt interessant, doncs es troba en el front d'encavalcament de els Serres Marginals, arrapar en un turó de calcàries triàsiques, la Roca Foradada, sobre la plana de la Vall de Montsonís, a la Conca de l'Ebre.
El cas es que la Roca Foradada... està perforada a banda i banda per un paleocarst. I aquest paleocarst és el forat quadrat de l'escut.



OSONA
Alpens
Geomorfologia
Aquest escut és més sorprenent del que sembla a cop d'ull: aquesta mena d'ouera és la representació d'un monòlit concret, la Roca de la Pena, que està diaclasat d'una manera molt peculiar. Però és que hi ha més: el nom del poble deriva de "els pens", les roques; roques que no són altres que la Roca de Pena.



Orís
Geomorfologia i paleontologia.
Algú dirà: es evident: el castell és dalt de turó. Doncs certament fa referència a un turó de gres coronat per un castell. Passa que aquests gresos contenen fòssils de bibalbs que antigament es van interpretar com a closques de peregrí conforme Sant Jaume s'havia hostatjat al castell. Per tant, les tres petxines són fòssils!

L'escut ha clavat el perfil mamellonat del castell!
PALLARS JUSSÀ
Isona i Conca Dellà
Cicle de l'aigua
En aquest escut s'hi representen dues fonts i l'aigua, una al·legoria a la multitud de surgències que es troben per tot el terme (com per exemple, els Estanys de Basturs).
PLA D'URGELL
Fondarella
Cicle de l'aigua
Senzillament, una font.


El Poal
Cicle de l'aigua
Dons sí, un pou és un element geològic. I si no que li preguntin a un hidrogeòleg! I aquest escut sí que és coherent amb l'etimologia del nom del poble, doncs Poal prové del llatí "putealis", o 'relatiu a un pou'.
SEGARRA
Guissona
Cicle de l'aigua
Les ondes, en aquest cas, no són rius. És una altra cosa. En una comarca de secà, Guissona s'ha considerat hidrològicament privilegiada i les faixes  representen les principals fonts de la localitat: la font de l'Estany, la font de la Vila i la font de la Salut. El fons daurat fa referència la sequedat del terreny.
SELVA
Arbúcies
Geomorfologia
El turó arrodonit és l'impressionant i granític Turó de Montsoriu, coronat pel castell gòtic.
Sils
Geomorfologia/cicle de l'aigua
A Sils hi havia una molt extensa zona endorreica amb d'aiguamolls, els Estanys de Sils. Foren dessecats, i ara, en part s'han recuperat i queden representats en l'escut.


Sant Feliu de Buixalleu
Geomorfologia
S'hi representen el gorg d'en Perxistor (també anomenat gorg de la Perxa de l'Astor o gorg del Comte), indret que al·ludeix a un fet històric llegendari: el comte Ramon Berenguer II Cap d'Estopes fou fet assassinar pel seu germà, Berenguer Ramon II el Fratricida. i llençat a aquest gorg de la Tordera.


Sant Feliu de Codines
Geomorfologia
I acabem amb les codines i monòlits de gres vermell que es troben a l'est del poble i li donem nom: la Roca dels Corbins, l'Elefant, la Roca Alta... 



diumenge, 25 d’agost de 2019

Ribes Blaves, el millor aflorament de farina de falla d'Europa (Baix Llobregat)

Al límit de la Serralada Prelitoral i la fossa del Vallès, entre la Colònia Sedó (Esparreguera) i Matadepera, aflora de forma discontínua una franja de farina de falla de característiques úniques, tal vegada el millor exemple a Europa. Aquesta franja la travessen alguns torrents, però és el de Sant Jaume, partió dels termes de Viladecavalls i Olesa de Montserrat, el que genera el millor tall, sens dubte, al paratge de Ribes Blaves.
Una de les primeres entrades d'aquest blog ja la vaig dedicar a Ribes Blaves, un espai de referència global, catalogat en els EIGC, però que per desgràcia patia alguns problemes.
  • Al conformar una barrancada agrest, molts pòtols incívics aprofitaven (i per desgràcia no crec que deixin de fer-ho ) per llençar-hi deixalles: runa, mobles, grans electrodomèstics, bicicletes, motos... fins hi tot, de xaval, hi vaig veure un cotxe estimbat i ben rovellat.
  • No es podia estacionar sense perill, ni allí mateix ni més o menys a la vora.... I encara que deixessis el vehicle lluny i després anessis a peu, la carretera és transitada, estreta i plena de revolts.
  • Per últim, el vial d'accés a l'urbanització Ribes Blaves passava pel caire de l'aflorament, i com aquest s'erosiona i recula com la mantega, el vial quedava fent voladís molt perillosament.
De fet, això darrer (i la sensibilitat vers aquest patrimoni per part de l'actual govern d'Olesa de Montserrat) ha estat l'oportunitat per arribar a la solució actual. L'accés a la urbanització s'havia d'enretirar uns metres del caire i s'ha aprofitat el tram de vial abandonat com aparcament i mirador. També s'hi han instal·lat un parell de plafons explicatius.
De rebot, el rebaix en el talús de la carretera, a ponent de l'accés, ha deixat a la vista un molt interessant aflorament amb estructures neotectòniques que enriqueix la qualitat científica de l'indret.
Així doncs, tant si no hi heu estat mai, com si fa anys que no hi heu anat i ara el voleu gaudir en condicions, és un visita súper recomanable. En un futur es mereixerà una trobada GeoloSketcher segur!
Aquí teniu algunes imatges:
El lloc és molt popular no sols pel seu interès tectònic, sinó també geomorfològic i paisatgístic, doncs la farina de falla es una roca molt blana profundament aixaragallada.
La farina de falla (F), d'edad paleocena, està coberta per un pediment quaternari (Q). Les reformes han deixat a la vista un contacte molt net. A les fotos següents teniu un detall.

Aquest nou aflorament és molt interessant: estructures contractives de la farina de falla sobre el quaternari. Neotectónica de la bona. He marcat una falla inversa sense entrar en gaire detalls, doncs fins hi tot sembla que dins la farina s'han incorporat llentions quaternaris. En tot cas crec que fora bo documentar-lo, doncs aquest tipus d'aflorament en roques toves són bastant efímers: entre l'erosió, el creixement de la vegetació, la brutícia i ves a saber si mai s'ha de fer algun tipis d'obra de consolidació...
S'han instal·lat un parell de plafons explicatius. Com sempre aquesta es la part en que el 90% de les intervencions fluixegen. El contingut és correcte però pels que saben de geologia és bastant banal, i pels que no en saben, bastant abstracte. Quina és la solució (en general, no sols en el cas de Ribes Blaves)? Estaria bé treballar amb geòlegs que tinguessin experiència creant continguts didàctics. Jo en conec un que ho fa bé de preu... ;-).



dimarts, 30 de juliol de 2019

Una discordança angular "de llibre" a l'ermita de la Salut de Collbató (Baix Llobregat)

Havia quedat a l'aparcament de les Coves del Salnitre amb en Miguel de la productora Antialias, per provar si podiem rodar algun videotutorial geològic (ens hem de posar al dia amb el jovent!), i de cop el cel va caure sobre els nostres caps (per Tutatis) descarregant un aiguat de por.
Vàrem haver de deixar-ho còrrer, però entre l'espera i l'anar i venir vaig descobrir una discordança angular i erosiva que aflora en condicions molt bones, un exemple molt didàctic que recomano que hi aneu a fer un cop d'ull si esteu per la zona.
El context és el següent. El tram de territori que va del poble de Collbató a les Coves del Salnitre passant per l'ermita de la Salut, dalt d'un petit promontori, és a la zona de contacte compressiu entre els materials triàsics de la Serralada Prelitoral i els primers trams paleocens i eocens de la Conca de l'Ebre. El contacte tectònic entre uns i altres fa que en aquests curt espai tinguin un angle de cabussament entre elevant i subvertical.
Per altra banda, durant el plistocè mitjà-superior, al peu dels relleus més empinats de Montserrat, en el canvi de pendent, es desenvolupa un con d'enderrocs d'una potència de fins quatre metres que es nodreix sobretot dels conglomerats de Montserrat, i en menor mesura, dels materials triàsics. Aquests esbaldregalls estan constituïts per llims ocres, blocs i graves ben cimentats.
Al llarg del plistocè superior i l'holocè la xarxa fluvial que baixa de Montserrat aprofundeix els tàlvegs i erosiona aquest dipòsit segment-lo en una desena de d'afloraments aïllats entre si.
En verd, esbaldregalls del plistocè mitjà-superior.

Situació actual.
Un d'aquest afloraments és el que corona el turó de l'ermita de la Salut, sobre materials triàsics, a mode de barret, descansant discordant. És fàcil de localitzar, entre l'aparcament a les coves i el camí que puja a l'ermita. L'aflorament més vistós és al costat oest, però n'hi d'altres al voltant.
A la base, amb un angle d'uns 45º, els gresos del triàsic. A sobre, marcant el paleorelleu molt clar, els esbaldregalls cimentats plistocens.
Detall dels esbaldregalls


L'aflorament vist frontalment. Es conserva la base del con d'enderrocs i es veu com fossilitza el paleorelleu.

Detall del contacte triàsic/plistocè.

Vista de detall del contacte.
La discordança al camí de pujada a l'ermita.
I l'ermita susdita....


 ss