dijous, 30 de maig de 2019

Paratge de Tudela: tu ens marques el camí (Alt Empordà)

Permeteu-me que aquesta entrada no sigui un itinerari a l'ús de les que faig; que sigui una injecció de moral per totes les persones que malden per conservar el patrimoni natural i el geològic en concret. I sí, fer una mica de política. La política la fas o te la fan.
En menys de 15 anys, la Costa Brava havia passat de ser un paisatge salvatge, bell i culturalment ric a una cosa mig enlletgida i mig aculturada per a consum turístic. Quan es va morir el dictador (al llit), la gent de bona fe pensava que aquesta merda era culpa del "desarrollismo" franquista que emparava el mal fer i desfer d'unes elits locals que no havien de rendir comptes a ningú. Doncs si això era el franquisme, el franquisme, sap greu dir-ho, es viu. El totxo ha fet metàstasi. Potser ara als que tenen la paella pel mànec els costa més de fer la seva: més burocràcia, més estudis ambientals, més oposició de la gent... però, escolta, van fent. Cada dia maten la darrera cala verge o el darrer promontori sobre el mar.
Per això, per a mi, te tant valor que s'hagi tirat a terra el resort turístic del Club Med, al paratge de Tudela, prop de la punta del Cap de Creus; per que es un precedent que significa que de vegades, també es pot guanya terreny, es pot avançar.
1956-2008-2018
Tudela era un dels indrets més salvatges de la ruda península de Cap de Creus, d'una geologia pura i espectacular. Tan era així, que el propi arquitecte, explicava en un carta a Josep Pla que "Quan varen venir a encarregar-me aquest treball m'hi vaig pensar molt abans d'acceptar-lo, doncs em dolia que aquell Pla de Tudela, tan extraordinàriament privilegiat i tan estimat per a mi, fos profanat per males mans; jo hauria volgut que quedés sempre tal com jo l'havia conegut, en estat primitiu i salvatge". I és cert que es va esforçar per fer un assentament integrat al paisatge, com si fos una mena de poblet pescador de 370  bungalous. Es perpetren coses pitjors. 

La cosa s'inaugurà l'any 1962. Jo hi vaig ser-hi l'hivern de 1990 gràcies a les sortides de camp amb en Jordi Carreres (gràcies Jordi!). Em va descobrir indrets memorables, com Can Rabassers, Prat del Fangal, Cala Taballlera, Cala Talabre, la Birba... I no sols pel que fa a la  geologia. Vaig veure, per primer cop, les escasses tortugues d'estany (sí, hi ha aiguamolls a Cap de Creus), una colobra  enorme empassant-se un conill de viu, llangardaixos grossos com el meu braç, un pop arrossegant-se per la sorra d'una cala. I un vaixell de pescadors desembarcant borratxos en una cala, entrar amb dues prostitutes en un refugi, i en acabat, fer tots plegats, senyores i mariners, una costellada. Molt sòrdid.

Passar pel Club Med, era el peatge per contemplar les millors pegmatites de la península. La cosa  aleshores ja havia degenerat del hipisme chic francès al semi-barraquisme decadent de l'òxid, la rajola escantonada i les atzavares seques. Els vigilats et feien males cares i els turistes hivernals ens miraven com extraterrestres. L'any 1998 Cap de Creus va ser declarat Parc Natural i ja es veia que allò no lligava. L'any 2004 Club Med va tancar per sempre, per insolvència del negoci, per la fi biològica del hippisme, deixant el resort abandonat. Quantes urbanitzacions decadents i ruïnoses hi ha per Catalunya? Algunes. Es podria fer la Via Laietana de nou posant en renglera totes pistes de frontó abandonades.
I aleshores va començar un estira-i-arronsa entre l'administració i els propietaris, i finalment, el 2005 Ministeri ho va comprar al propietari per 4,4 milions d'euros: i després va començar l'enderroc i la restauració. Si teniu curiositat per conèixer més detalls d'aquesta història us recomano la Guia de descoberta del Paratge de Tudela, de la geòloga Marta Puiguriguer.
Bé, el cas és que hi havia una urbanització i ara ja no hi és. És un fet més important del que sembla, és un precedent que ens marca el camí. El mal pot no ser irreversible. Una urbanització que es va pensar per a un tipus oci lligat a un determinat estil de vida que aleshores estava de moda va entrar en decadència. Recordeu la febrada pel camps de golf de finals del 90? Quants n'hi ha que malviuen per que que el golf ja no mola tant? Què se'n farà? Tindrem un Detroit de centres comercials amb Ikeas buits assaltats per urban explorers?

Cases fora, la zona s'han convertit en una mena d'àrea de lleure amb un aparcament i un recorregut acotat amb informació diversa sobre la natura i la història de l'indret. Com és habitual, la informació geològica és banal: insuficient per als que hi entenen i incomprensible pels que no. Ja posats jo hagués jugat fort a convertir-lo en una mena "jardí geològic" amb informació específica i densa dirigida a un públic entès; quelcom únic que fes trempar els nostres cervells. Sense complexos.
Tal com he dit, no en faré un itinerari d'aquesta sortida. Si de cas podeu trobar-ne un a Illustrated field guide to the geology of Cap de Creus, d'en Jordi Carreras i Elena Druguet. Jo us penjo unes quantes fotos per que feu salivera i us hi deixeu caure. Si pot ser, entre setmana.























divendres, 4 de gener de 2019

La casa sota el pla d'encavalcament (Abella de la Conca, Pallars Jussà)

L'anticlinal de Bòixols és un artefacte geològic que mereix una guia per ell sol. El paisatge escassament cobert d'arbusts i matolls fa molt visible tot tipus d'estructures geològiques en un rang d'escales molt ampli, des les quilomètriques a les de nivell aflorament.
També és molt interessant observar la interacció de l'home amb el medi geològic, i dins d'aquest interacció destaca el fotogènic poblet d'Abella de la Conca construït al caire de l'impressionat congost del Forat d'Abella i encastellat al flanc de l'anticlinal. No en va aquesta imatge, capturada per l'amic Jordi Lluis Pi va ser la segona classificada pel públic assistent a exposició Paisatges Geològics de Catalunya.

Però és que dins del poble encara hi ha un detall sorprenent qual no en tinc cap més constància al nostre país, i és que hi ha un parell de vivendes troglodítiques, corrals, safarejos i altres edificacions enrunades que aprofiten com a sostre un pla d'encavalcament! Sí, així és; el pla de l'encavalcament Bóixols. A Catalunya hi ha algunes balmes obrades espectaculars com el Puig de la Balma a Mura o Ca la Rita, a Canalda, però es tracta d'aixoplucs modelats per processos fonamentalment càrstics i/o per erosió diferencial, no per processos fonamentalment tectònics. Vegem-ho.
Esquema general de l'anticlinal de Bòixols i de la branca de l'encavalcament que passa per Abella de la Conca. A la penúltima fotografia, de Jordi Lluis Pi, s'ha marcat la traça de l'encavalcament i els afloraments citats,

Parada 1. Pla d'encavalcament a la pista que surt del poble cap el Molí d'Abella

Aquí teniu un pla d'encavalcament amb tots els ets i uts. A sobre tenim unes calcàries santonianes i a sota, les mateixes calcàries santonianes totalment triturades, replegades i amb recristal·litzacions, una autèntica bretxa de falla llibre. 
Parada 2. Corrals sota l'encavalcament
Entrant pel poble des del nord, resseguin el pla d'encavalcament, s'observa com s'han excavat les bretxes de falla per convertir el sostre del pla en corrals i aixoplucs per guardar andròmines.
Parada 3. Cases sota l'encavalcament (I)
Entre dues cases que s'aixopluguen sota el pla d'encavalcament hi ha uns safarejos. En aquest punt s'observen les bretxes de falla i com s'ha rebaixat per engrandir l'aixopluc. A la part inferior el pla d'encavalcament està intacte, net i pla, mentre que   per sobre està erosionat
Parada 4. Coberts sota l'encavalcament (II)
A l'esquerra de les cases anteriors hi ha un aflorament similar.


diumenge, 28 d’octubre de 2018

El canal d'allaus del torrent Ribal (Arinsal, Ordino, Andorra)

Un bloc de roca de mig metre de diàmetre al carrer, al peu d'una marquesina d'autobusos, envoltat per tres cons i una cinta policial. Al vidre de la marquesina hi ha un forat net marcant el perfil exacte del bloc. Estem a l'entrada de la Massana, a Andorra; un país on imagino que a tots aquells que hi enteneu de riscos geològics sou víctimes potencials d'un Síndrome de Stendal geotècnic. De fet penso, que igual que hi ha qui organitza tours arquitectònics per les gran ciutats, no seria mala idea de negoci organitzar tours geotècnics per Andorra. Ara recordo com, al cap de poc de llicenciar-se, el meu amic Bítel va començar a treballar en una empresa de geotècnia a Andorra. Quan tenia alguns dies lliures baixava per casa i ens explicava al·lucinat com se les enginyaven per construir en els llocs més inversemblants: amb diners suficients, no hi ha pràcticament límits tècnics.

El camp del riscos geològics no és el meu, però de les diverses coses que vaig veure a Andorra (a  part de la marquesina destrossada) hi ha una que em va cridar força l'atenció i és com s'havien resolt els riscos associats canal d'allaus del torrent Ribal a Arinsal (Ordino).

Mapa topogràfic de la zona. Cartografia del Govern d'Andorra.
Per tenir una perspectiva general podeu anar al mirador de la Roca de la Sabina, a la carretera que puja a l'estació d'Arinsal. La vall de tram superior té un perfil en V típic, però pocs metres abans d'arribar al Riu Arinsal s'encaixona entre les roques del Roc del Ruïder, i després de supera-ho, es forma (o es formava) un con de dejecció. Ara, el darrer tram després de les roques, entre els camps, està canalitzat i alguna cosa més.
Vista frontal del Torrent Ribal


A les imatges inferiors, en vermell, el Torrent Ribal. La primera ortofoto és de 1995. Sense intervenció, el torrent tallava la carretera en dos punts. La segona i la tercera ortofotos són de 1912. Les allaus que baixaven per aquest torrent degueren ser realment de por, doncs com a mínim, es poden observar tres intervencions de magnitud:

  • El torrent està canalitzat.
  • S'ha eliminat l'arbrat en una franja força ampla al voltant del tàlveg.
  • Just després de que es trobi amb el riu Arinsal hi ha un "falsa presa".
  • Entre el torrent i les cases de la dreta hi ha un espigó de protecció de grans dimensions.
  • La carretera el "U" que hi ha a la foto de 1995 sembla que quedi tallada. Doncs, no: ara passa per sota de dos falsos túnels per sota el ventall al·luvial.

Veiem-ne alguns detall:
Inici de la canalització, després del tram rocós:

Canalització amb falsa presa, i al fons a a la dreta, entrada al fals túnel sud.
Vista general de la falsa presa.

Espigons de protecció.



dilluns, 28 de maig de 2018

La pedrera de quars de la Carena del Forn de Vidre (Vallès Occidental)

Com he explicat en altres ocasions, mica en mica estic procurant catalogar tos els punts d’interès geològic (i per extensió, geominer) del terme de Terrassa i que això acabi publicat d’alguna manera. En un article anterior trobareu una breu introducció a la geodiversitat del seu terme i a la intenció del projecte. Terrassa té un territori molt gran, de més de 70 km2, i si bé força punts d’interès geològic són més o menys coneguts i accessibles hi ha molt camp per córrer del qual no en sé res. Per això agraeixo tots els «cromos» que em feu arribar.

El darrer cromo el dec a en Joan Ubach, el millor coneixedor de l’escata de paleozoica de les Pedritxes. El punt d'interès geològic en sí és petita pedrera de quars que abastia de matèria primera un forn de vidre que hipotèticament hauria d’estar situat a les proximitats del la masia de Ca n’Amat de la Muntanya, però del qual no en tinc constància arqueològica.

Forns de vidre de muntanya? A la Serra de l’Obac? Ara us pot sorprendre però heu de tenia en compte que ben bé fins la postguerra el bosc era un bullit de gent que mantenia petites indústries que transformaven la matèria primera in situ: places carboneres, pous de glaç, pedreres amb els seus forns de calç… i forns de vidre que com a combustible empraven la llenya i com “sorra” per fondre, la pedra foguera (quars) triturada. Així, per exemple, el que avui és el restaurant de la Casa de la Pastora era la casa dels treballadors d’un forn de vidre que hi havia a la Casa Nova de l’Obac. En aquest cas, donat el substrat geològic, podem suposar que el quars procedia dels abundant còdols de pedra foguera que contenen els conglomerats eocens.

Més interessant es la pedrera d’aquesta entrada, doncs no explotava còdols sinó directament un filó de quars encaixat en els materials cambroordovicians de l’escata d’encavalcament de les Pedritxes-La Pineda.

La pedrera és uns metres al sud de la bassa d’aigua contra incendis que hi ha al coll que uneix la Carena del Forn de Vidre i la Serra del Troncó, i fàcil de localitzar per la petita escombrera de cairells de quars ran de camí. La pedrera en si és un clot d’uns 5 m de diàmetre per 3 m de fondària. Poca cosa.

Cal dir que en tota l’escata els filons de quars són molt abundants però la majoria tenen una potència entre centimètrica i decamètrica, són molt primets. Aquest filó, però, assoleix una potència de fins a potser 2 m en alguns punts. Amb un primer examen visual, com està tot molt embardissat, costa de veure quina és l’extensió real i sobretot quina relació exacta guarda amb els materials encaixants: en alguns punts es concordant i en altres discordant o si més no, ho sembla. Realment hi ha un trencaclosques que pinta interessant i deixo per un futur un treball de camp més detallat.
Visió general de la pedrera.
Runam al peu del camí.

Detall del contacte quars-encaixant.

Els materials grisencs corresponen a pissarres i els ocres a piroclast àcids.
El quars és molt trencadís, profundament diaclasat, amb una coloració uniforme blanca. Té petites cavitats o porus mil·limètrics entapissat de microcristalls.

Teniu més cromos com aquest? Feu-me’ls arribar!