dilluns, 28 de maig de 2018

La pedrera de quars de la Carena del Forn de Vidre (Vallès Occidental)

Com he explicat en altres ocasions, mica en mica estic procurant catalogar tos els punts d’interès geològic (i per extensió, geominer) del terme de Terrassa i que això acabi publicat d’alguna manera. En un article anterior trobareu una breu introducció a la geodiversitat del seu terme i a la intenció del projecte. Terrassa té un territori molt gran, de més de 70 km2, i si bé força punts d’interès geològic són més o menys coneguts i accessibles hi ha molt camp per córrer del qual no en sé res. Per això agraeixo tots els «cromos» que em feu arribar.

El darrer cromo el dec a en Joan Ubach, el millor coneixedor de l’escata de paleozoica de les Pedritxes. El punt d'interès geològic en sí és petita pedrera de quars que abastia de matèria primera un forn de vidre que hipotèticament hauria d’estar situat a les proximitats del la masia de Ca n’Amat de la Muntanya, però del qual no en tinc constància arqueològica.

Forns de vidre de muntanya? A la Serra de l’Obac? Ara us pot sorprendre però heu de tenia en compte que ben bé fins la postguerra el bosc era un bullit de gent que mantenia petites indústries que transformaven la matèria primera in situ: places carboneres, pous de glaç, pedreres amb els seus forns de calç… i forns de vidre que com a combustible empraven la llenya i com “sorra” per fondre, la pedra foguera (quars) triturada. Així, per exemple, el que avui és el restaurant de la Casa de la Pastora era la casa dels treballadors d’un forn de vidre que hi havia a la Casa Nova de l’Obac. En aquest cas, donat el substrat geològic, podem suposar que el quars procedia dels abundant còdols de pedra foguera que contenen els conglomerats eocens.

Més interessant es la pedrera d’aquesta entrada, doncs no explotava còdols sinó directament un filó de quars encaixat en els materials cambroordovicians de l’escata d’encavalcament de les Pedritxes-La Pineda.

La pedrera és uns metres al sud de la bassa d’aigua contra incendis que hi ha al coll que uneix la Carena del Forn de Vidre i la Serra del Troncó, i fàcil de localitzar per la petita escombrera de cairells de quars ran de camí. La pedrera en si és un clot d’uns 5 m de diàmetre per 3 m de fondària. Poca cosa.

Cal dir que en tota l’escata els filons de quars són molt abundants però la majoria tenen una potència entre centimètrica i decamètrica, són molt primets. Aquest filó, però, assoleix una potència de fins a potser 2 m en alguns punts. Amb un primer examen visual, com està tot molt embardissat, costa de veure quina és l’extensió real i sobretot quina relació exacta guarda amb els materials encaixants: en alguns punts es concordant i en altres discordant o si més no, ho sembla. Realment hi ha un trencaclosques que pinta interessant i deixo per un futur un treball de camp més detallat.
Visió general de la pedrera.
Runam al peu del camí.

Detall del contacte quars-encaixant.

Els materials grisencs corresponen a pissarres i els ocres a piroclast àcids.
El quars és molt trencadís, profundament diaclasat, amb una coloració uniforme blanca. Té petites cavitats o porus mil·limètrics entapissat de microcristalls.

Teniu més cromos com aquest? Feu-me’ls arribar!


divendres, 27 d’abril de 2018

L'Isona tufa mount complex. 2a part: dels Marinyons a Fornons

La segona part d'aquest article s'ha fet pregat. La primera part té una data tant reculada com gener de 2015 i estava centrada en els llacs de Basturs, i de fet quedava per explicar la part més sorprenent d'aquesta estructura geològica tant insòlita com és el Mont de Conques. Així, doncs, jo us aconsello que si voleu entendre aquesta entrada abans llegiu la primera part.
A grans trets el Mont de Conques és una plataforma  estructural que s'eleva uns 100 m sobre la Conca Dellà, al Pallars Jussà. Està construïda per l'emergència d'aigües carregades de carbonat de calci.

Des del aire s'aprecien una sèrie d'estructures circulars alineades. Algunes tenen una topografia deprimida, com un petit cràter, altres, just al revés, són un petit promontori cònic. Per últim n'hi ha una que és una depressió amb una petita estructura positiva al centre.


Totes aquestes formes corresponen a antics punts de surgència d'aigua subterrània que migraren de sud a nord. D'on sortia l'aigua? Doncs si arribeu a la Conca Dellà per Comiols i pareu a Benavent tindreu un panoràmica com aquesta:
La conca té un perfil general sinforme. Les calcàries permeables (en blau a l'esquema) afloren i es carreguen d'aigua als extrems de la conca, i estan cobertes per un potent nivell impermeable (en vermell) que segella l'aqüífer. El cas és, però, que entre Basturs i Conques es dibuixa un lleuger antiforme que acosta l'aqüífer a la superfície. Allí, un sistema de fractures el "punxa" i l'aigua, carregada de carbonat de calci després d'aquest llarg viatge dins les calcàries, vessa de forma artesiana vers la superfície.

Tot comença essent un petit patamoll al voltant de la fractura conductora (a), però cada cop que l'aigua sobrecreix i inunda la plana al voltant del focus (b) diposita una capa de travertí, més potent com més propera és al focus, formant amb el temps un anell de tosca que tanca un estany (c). El creixement vertical de l'anell de tosca acaba per conformar una estructura troncocònica, com un petit volcà (d) que quan arriba al fi de la seva activitat, o bé hi pot quedar una depressió circular al cim que correspon a l'antic estany (e), o bé, pot quedar totalment reblerta pels propis dipòsits calcaris, com un petit dom.




Jo us proposo un recorregut que surt dels Marinyons, a les afores de Conques i acaba a l'estructura dels Fornons. Allí podeu empalmar el recorregut amb la primera part d'aquest article.


Parada 1. Els Marinyons 
Des d'aquest punt, a les a fores del poble de Conques i a la base del tufa complex, tenim una visió del substrat garumnià argilós i de com discordament està escrostonat pel nivell travertínic, més competent i de com a molt de 3 m de potència.
Parada 2. Turó de la Cassola
És tal vegada la surgència extinta més sorprenent. Si us acosteu per ponent crida l'atenció veure que els camps llaurats forment una mena de mitja lluna al voltant d'un matollar rocallós. Doncs resulta que els camps ocupen l'antic estany (pool facies), i que al centre d'aquest estany s'ha conservat el vent, el conducte autoconstruït per les pròpies emissions carbonatades, que salvant les distàncies, seria equivalent al d'una fumarola abissal.

També és interessant la visió des de ponent, on copsem com l'antic estany està al cim d'un suau promontori amb un petit anell boscós que correspon a l'anell de desbordament del estany (rimstone facies).

Parada 3. El Col·lector
La depressió del Col·lector és perfectament circular. Els camps llaurats ocupen un antic estany de dimensions respectables, de 150 m de diàmetre. La corona circular de matolls i arbusts que els pagesos no han llaurat delimita perfectament  la rimstone facies, més dures.

Si observeu la foto aèria del vol americà de l'any 46 es veu com tot plegat estava creuat per un gran sistema de trinxeres. La major part s'ha terraplenat al llaurar els camps, però aquí i allà encara hi ha segments de les rases i grans blocs de travertí remogut per fer parapets. Es aquí on podreu observar les diferents textures del travertí segons les fàcies: des les molt poroses de cascada a les blanques, compactes i fines fàcies palustres amb força fauna de mol·luscs d'aigua dolça. Em pregunto si enterrat en alguns d'aquests estanys no hi reposa l'osamenta d'algun mamífer gros, a l'estil d'Ircarcal...


Parada 4. El Fornon i Fornons
El Fornon és un antic estany semblant al del Col·lector, però una mica més petit, d'uns 125 m de diàmetre; mentre que Fornons és un dom sense cràter en que interpreto com que el propi creixement en vertical de les aportacions travertíniques van acabar per segellar el vas on s'acumulava l'aigua.

dilluns, 26 de febrer de 2018

Quin tipus de públic va les sortides de geologia i què és convenient explicar?

La setmana passada vaig fer un cafè amb un jove geògraf, l'Erik, lector de www.blocdecamp.cat que tenia interès per parlar del blog i de les sortides de camp, tant pel que fa a com veia el panorama general com de la meva experiència. La conversa sense voler em va portar un exercici de reflexió, tot gargotejant un tovalló, i que he cregut oportú compartir amb vosaltres.

No és cap secret que el somni d’alguns (el meu, per exemple) seria viure de portar gent al camp. Si el birdwaching és per alguns un activitat professional, perquè mostrar la geologia no ho pot ser? A Catalunya hi ha matèria primera de sobres doncs un país extraordinàriament geodivers i molta gent ho ha intentat, però ha fracassat o ha quedat com a complement d’una altra activitat. Però segur que en pocs anys ho veurem gràcies a dos factors:
  1. Encara que la geologia tingui un interès minoritari, en un món globalitzat, uns pocs d’aquí i d’allà fan un molt.
  2. Algú invertirà de debò i professionalitzarà dels mitjans materials: no és el mateix  fer que la gent es mogui a base del boca-orella amb el seu cotxe i es porti un entrepà de casa que fer una mica de màrqueting, anar a buscar-la i portar-la amb un vehicle ben condicionat resolent-li tots els maldecaps logístics, sobretot si són estrangers. Pensar en gran o qui no arrisca no pisca.

El factor humà, però, continuarà essent fonamental. Encara que portéssim la gent al camp amb un limusina 4×4 i la nevera plena de cervesa artesana i embotits gurmet, res pot substituir l’experiència que dona un bon guia. Què és un bon guia? Un bon guia ha de tenir tres coses:
  1. Coneixements i honestedat: no es pot vendre fum.
  2. Empatia i encomanar entusiasme. Si ets un lluç bullit la gent s’avorreix. I si ets un crac però el que fas és un soliloqui, la gent al final desconnecta. S’ha de fer que el públic participi i que faci coses que l'ajudi a construir el seu propi coneixement (preguntar, gamificar, dibuixar, experimentar, cercar...).
  3. Un relat sobre què és el que s’ha d’explicar i el que no. I això varia en funció del públic. Ho desenvolupo una mica més doncs a  grans trets i simplificant molt (gairebé fins al caricatura) trobem dos tipus de públic:
  • Públic no-entès. Al llarg dels anys he arribat a la conclusió que si es fa un recorregut per al públic general no se’l pot embafar amb massa conceptes de branques geològiques diferents alhora i anar saltant d’una altra. Així, per exemple, si es fa un itinerari  per  Montserrat, o bé ho emmarquen en la seva geomorfologia o bé en la seva gènesi geològica. Pot ser que puntualment per empènyer una cosa ens calgui tira de l’altra, o que una persona pregunti per coses que li criden l’atenció, però en darrera instància el que cal fer és construir una narració, explicar un conte (no oblidem que la geologia es una ciència històrica) del que ha succeït partint d’un inici, anar al nus i acabar en un desenllaç. La prova del cotó seria que aquesta persona dilluns a la feina, amb les seves paraules, ho pogués explicar: “diumenge vaig anar a Montserrat i sabeu que succeí tal i tal i després tal i al final ha quedat així?”. Salvant les distàncies seria com portar-lo a un jaciment arqueològic. El mal és que sovint els geòlegs estem temptats d’explicar totes les coses interessant que van sortint al pas: que si això és un escull de corall, que si aquí hi ha una esllavissada, que si aquí s’ha format un avenc... però això és un error; sobretot perquè el gran públic no té la capacitat d'endreçar aquestes coses en un eix cronològic i es fa un embolic.
  • Públic entès. Aquest públic pot tenir dos tipus de motivacions:
    • Professional. Seria el que es vol formar-se en un tema específic. És un públic equiparable al que assisteix a un curs, seminari, congrés... No té més misteri de que s’ha dominar a un alt nivell el que s’explica.
    • Recreativa. Són persones que estan gaudint del seu temps lliure i que:
      • Poden assimilar un relat similar al de tipus divulgatiu però amb connexions més àmplies, amb més densitat conceptual.
      • Poden voler purament gaudir de conèixer coses puntuals poc contextualitzades que presentin un interès geològic especial per la seva vistositat, estat de conservació, exemplaritat, rellevància científica, raresa, etc. És a dir, gent que sap apreciar el valor intrínsec del patrimoni geològic i li interessa veure moltes coses. Salvant les distàncies seria com fer de guies d'una gran ciutat plena de coses per veure i les anem tastant. Com jo quan estic de vacances, vaja.

diumenge, 18 de febrer de 2018

Fossa de Ferran-Pujalt: una estructura tectònica de llibre poc coneguda (Segarra)

Farà un quinzena d’anys l’ICCGC va penjar en obert els model DEM de Catalunya en una malla de 2×2 m. Descarregar allò per Internet amb els mòdem eren hores i sortia més compte comprar el CD amb les dades. Ara ens podem descarregar dades LiDAR amb una precisió i quantitat d’informació estabornidora amb un clic, però aleshores recordo que allò tant bàsic em va fascinar i m’hi vaig passar bones estones auscultant el model d’ombres jugant a reconèixer estructures que em fossin familiars o em sorprenguessin.

Una cosa que em va cridar l’atenció era que a la Segarra, entre Pujalt i Ferran, en una zona de topografia tabular  hi havia una petita vall que tallava de biaix les altres valls de tal manera que a un costat teníem uns torrents  que anaven en sentit SO (tributaris del riu Sió), i que quedaven interromputs per una rasa de fons pla i d’uns 300 m d’amplada continuaven com si res a l’altre costat. Que jo sàpigues els rius no s’entrecreuen, allò no podria ser una vall fluvial, havia de ser una estructura tectònica posterior a l’encaix de la xarxa fluvial, poc emmascarada per l’erosió, i per tant, geològicament força recent. I sí, cercant per al xarxa vaig trobar finalment dues referenciés, una a la tesi de Jaume Calvet (Contribución al conocimiento geomorfológico de la Depresión Central Catalana, 1977) i l’altra catàleg de patrimoni geològic de l’IGME (curiosament no està catalogada a d’EIGC; espero que hi surti en aquesta futura actualització que mai arriba...). Més tard apareix publicat en un peiper de X. Berastegui i M. Losantos, però no ara no el trobo en lloc!
En puntejat negre les falles i en puntejat blau els torrents que queden interromputs per la fossa. 
En definitiva es tracta d’una fossa tectònica de petites dimensions, molt ben definida per la topografia, poc coberta per la vegetació; per tot plegat constitueix un exemple didàctic de primer ordre, un espai perfecte per explicar al camp i en un matí aquest tipus d’estructures i les seves implicacions morfoestructurals.
Aquesta estructura està regida per una falla en tisora que genera dues foses; la principals d’uns 6 × 0,5 km  i una molt més petita a l’extrem oest de 2,5  × 0,25 km. En al foto aèria també s’intueixen algunes fractures més curtes paral·leles a les falles principals.

Us convido a repetir un petit recorregut de poques parades que vaig fer d’una esgarrapada, per la zona centre oest; però probablement si algú s’anima a explora el sector est trobarà coses interessant i es podria animar a explicar-les.

Comencem observant quin és el substrat de la zona afectat per les factures. Es tracta de la Formació Tàrrega, formada per dos tipus de materials: les calcàries lacustres i les margues illims.

Parada 1. Arranquem a l’entorn de la carretera N-141a, de Conill a Pujalt, just després del trencall al mas de Torre Català on hi ha una petita pedrera abandonada de calcàries lacustres de la Formació Tàrrega. Val la pena fer-hi un cop d'ull per veure un tall fresc del substrat on s'encaixa la fossa. Sobre aquestes calcàries trobareu força literatura paleontològica.
Vista general de la pedrera. El nivells més foscs contenen restes vegetals. També hi a nivells i nòduls de chert.
Parada 2. Un centenar de metres carretera enllà, en una corba marcada hi ha un aflorament de margues i llims de la Formació Tàrrega.
Parada 3. Està al marge del trencall que va a Pujalt. Tal vegada sigui l'aflorament més interessant doncs a causa dels esbaldregalls de vessant, col·luvions i la vegetació que oculten el pla de falla tal vegada és únic lloc on es pot veure nítidament gràcies al que sembla una explotació d'àrids abandonada. Confesso que em costa de discernir a cop d'ull si el material fragmentat en blocs de grans dimensions són esbaldregalls o la pròpia bretxa de falla.
El terme A correspon a les calcàries lacustres i el B a les margues. A la foto petita es veu molt bé el pla de falla.

Esquema interpretatiu
Parada 4. Si us atureu al mig de la carretra que enfila a Pujalt sereu al "depocentre" de la fossa tectònica i tindreu una magnífica visió d'aquesta estructura.


Parada 5. Ens arribem a dalt de tot del castell en runes de Pujalt cercant una vista panoràmica. S'intueix força bé però potser no és la millor perspectiva. Queda pendent  fer una bona ronda pels turonets que delimiten el marge de l'estructura cercant la millor vista.

Vista panoràmica des del Castell de Ferran.
Parada. 6. Us recomano que gireu cua i aneu a Ferran no per la carretera principal si no per un pista que circula per dins la fossa, per costat sud, així teniu una visó general.
Quan arribeu a l'entrada de Ferran, on hi ha la bàscula de pesar camions, és potser l'indret on millor es veu el "gap" que hi ha entre els torrents d'un costat i l'altre de la fossa: el poble està al costa d'una vall ben encaixada que sembla sortida del no res, com si no tingués capçalera; si mireu cap el nord, més enllà del cementiri, si que s'intueix que hi ha una vall ampla que no va enlloc. Després, el que podeu fer és anar fins el cementiri i tenir una panoràmica en sentit oposat.


Bé, com he dit això són quatre notes per animar-vos a visitar la Fossa de Ferran-Pujalt. Estic tant convençut de l'interès científic i del potencial didàctic d'aquesta estructura que bé valdria per ella sola una petita guia. Gaudiu-la.