dijous, 6 d’octubre de 2022

Els bufadors volcànics d'Olot (Garrotxa)

Entrada publicada en motiu del Dia Internacional de la Geodiversitat

És fruit d'una iniciativa d'en Llorenç Planagumà (Geonat) amb l'objectiu de acostar-vos d’una forma planera i atractiva el fenomen dels bufadors, un patrimoni geològic sorprenent, des del punt de vista científic, històric i social perquè així l’apreciem, en gaudim i tinguem consciència que és un valor que cal protegir i conservar.

Aquests continguts es publicaran en un pòster-guia que esperem que ben aviat podeu gaudir.


Segurament us ha passat alguna vegada d'anar a visitar un espai amb un objectiu molt determinat i algú del lloc s'ha fet pesadet en que "has de veure això". Una cosa que no tenies a radar. Vull imaginar-me que aquesta situació es va produir entre Charles Lyell i el bo d'en Francesc Bolós, quan el primer va anar a visitar els volcans d'Olot i el segon volia ensenyar-li tant si com no un forats a terra dels que sortia aire fresc. I Lyell hi va acabar dedicant un extens paràgraf a aquest forats a Principis de geologia:

«Les roques volcàniques de prop d’Olot tenen sovint una estructura cavernosa com algunes de les laves de l’Etna, i a molts indret del turó de Batet, als voltants del poble, el so que retorna de la terra quan es colpeja és com el d’una arcada.

A la base del mateix turó hi ha diverses coves subterrànies, unes dotze en total, que en el país n’hi diuen “bufadors”, de les quals surt aire fred durant l’estiu, però que a l’hivern no són gaire perceptibles. Vaig visitar un d’aquests bufadors a principis d’agost de 1830, quan la calor de l’estació era inusualment intensa, i hi vaig trobar un vent fred que sortia, i que es pot explicar molt fàcilment, ja que l’aire extern en escalfar-se es rarifica per l’ascens, i l’aire fred de l’interior de la muntanya surt àridament a ocupar el seu espai.»

Però què són els bufadors?

Històricament la humanitat ha tingut la necessitat de perllongar la vida dels aliments, d’evitar-ne la descomposició per assegurar-se un futur preservat de la fam. I per això, molt abans de la irrupció de la tecnologia industrial, els aliments s’han sotmès a transformacions físiques i químiques com la deshidratació, el fermentat, l’envinagrat, el fumat, el salat o el confitat, entre altres.

I també s’ha buscat el fred. Les temperatures baixes alenteixen les reaccions químiques de descomposició i l’activitat dels microorganismes. En el nostre clima mediterrani aconseguir fred durant les estacions més caloroses ha estat un objectiu important. Les cases buscaven el racó més fresc, sec i fosc per fer-hi el rebost. I qui podia, a l’estiu s’abastia de la neu emmagatzemada durant l’hivern en els pous de glaç.

Però de vegades el fred es genera d’una forma insospitada de la mà de la geologia. A Catalunya hi ha alguns indrets on del subsòl emergeixen corrents d’aire fresc: són els anomenats bufadors. Alguns dels més coneguts són els Bufadors del Beví (Santa Maria de Besora, Osona) o els de la Tartera de Cambrils (Solsonès), que tradicionalment s’han emprat per guardar els apreciats trumfos o patates d’Odèn. Però, sens dubte, on la densitat de bufadors és més alta, és a la Zona Volcànica de la Garrotxa i, particularment, als voltants d’Olot.


Com funciona un bufador?

L’aire que surt d’un bufador no deixa de ser un fluid que, com tot fluid que surt expel·lit per l’obertura d’un recipient, originàriament ocupava un espai limitat per unes parets estanques i al qual ha calgut aplicar algun mecanisme que l’empenyés cap a l’exterior.

En els materials propis del vulcanisme basàltic de la Garrotxa es troben dues tipologies de roques que, combinades, les unes fan de roca magatzem d’aire, i les altres, de roca recipient que el tanca.

Materials massius. Es tracta de roques volcàniques de textura massiva i uniforme, molt poc porosa, i per tant, pràcticament no deixen circular l’aire a l’interior seu. Aquests tipus de materials bàsicament tenen dos orígens: per una banda, colades de lava fluides i uniformes, i per l’altra, colades piroclàstiques. 

Materials porosos. Els configuren diversos tipus de roques volcàniques de textura molt irregular i vesiculosa, amb una altíssima porositat i que, per tant, deixen molt d’espai buit a l’interior seu per contenir aire. Aquests materials poden ser les gredes i escòries que formen els cons volcànics, algunes colades de lava de textura molt irregular i fragmentada, laves molt escoriàcies que flueixen i reomplen l’interior de conductes que formen pseudotúnels, i finalment, l’interior dels tossols. Els tossols són petits cons volcànics que es formen quan una colada de lava flueix per damunt d’una zona de mulladius. L’alta temperatura de la lava vaporitza l’aigua, que ascendeix turbulentament cap a l’exterior i provoca una petita erupció de vapor d’aigua i piroclast, alhora que l’interior del tossol queda totalment fragmentat.

La hipòtesi més acceptada sosté que l’aqüífer fluviovolcànic de les valls d’Olot, pel qual flueix un gran cabal d’aigua de la Vall d’en Bas fins a Sant Joan les Fonts, fa d’èmbol i comprimeix l’aire emmagatzemat als materials porosos.

A més, l’aire del subsol, a partir dels 10 m de fondària es manté pràcticament aïllat de les fluctuacions climàtiques i està entre 10 i 15°C durant tot l’any.


En el dies més càlids, l’aigua augmenta lleugerament la seva temperatura i s’expandeix, així eleva el nivell freàtic i incrementa la pressió en l’aire del subsòl, que surt expulsat amb més força per escletxes naturals i gratades humanes.
Alhora, quan un gas s’expandeix disminueix el nombre de xocs que es produeixen entre les partícules que el componen i, en conseqüència, es refreda. Quan surt l’aire pels bufadors a uns 12°C, la sensació de frescor és molt gran.

(c) Il·lustracions de Jaume Farrés

Com és l’aire dels bufadors?

La Universitat Autònoma de Barcelona va estudiar l’aire que expulsen els bufadors i va constatar que té propietats diferents a l’aire que hi ha a l’exterior. La velocitat de sortida varia molt entre bufadors i sempre bufen més fort a l’estiu, però com a molt pot arribar als 0,8 m/s. Pel que fa a la temperatura, tot i que els rangs són força amplis, el valor més representatiu és de 12ºC, i pel que fa a la humitat, del 89%.
També s’ha observat que l’aire expulsat conté quantitats significatives de radó. El radó és un element químic gasós radioactiu, incolor, inodor i insípid, que es produeix per desintegració natural de l’urani present a les roques, de tal forma que aquest gas emana fàcilment del subsol i passa a l’aigua i l’aire. S’ha observat que la concentració de radó té correlació amb la diferència entre la temperatura de l’exterior i la del bufador, que és més alta quan la temperatura exterior és més càlida. El bufador que presenta els nivells de radó més alts és el de la Coromina, al Triai.
Com tot element radioactiu, el radó potencialment pot afectar la salut; ara bé, cal tenir en compte que en sortir dels bufadors es dissipa ràpidament i es desintegra en pocs segons. En mesures que es van fer a Mas Ventós, es va veure que la quantitat de radó està per sota dels estàndards que marca la Unió Europea en habitatges antics.

Monitorització d’un bufador al pati de l’escola Volcà Bisaroques. El bufador va aparèixer durant la construcció de l’edifici i s’ha arranjat i preservat.

El bufadors a la història de la geologia

Els bufadors són una curiositat natural coneguda des de l’antiguitat, el funcionament dels quals ha portat de corcoll els erudits de totes les èpoques. Les primeres mencions per part de viatgers són del segle XVII.



Els bufadors assenyalats com si fossin una població més entre Olot i Batet en un mapa neerlandès de 1694. Aquest nucli es correspon amb el barri de Sant Cristòfol les Fonts.

Més tard, cap a finals del segle XVII, es publicà la primera monografia sobre la qüestió, un document de setze pàgines d’autor desconegut, titulat Discurs filosófich dels Bufadors d’Olot. Aquest escrit fou recuperat i divulgat anys més tard, el 1898, pel pioner de la geologia catalana, Norbert Font i Sagué, i publicat en el diari Lo Geronés i la revista La Renaixença.

El primer estudi pròpiament científic el devem al farmacèutic Francesc Xavier de Bolòs i Germà (Olot, 1773-1844), al llarg de l’any va mesurar la temperatura d’alguns bufadors i va proposar una interpretació propera a l’actual, en el que és el llibre fundacional de la vulcanologia catalana, Notícia de los Extinguidos Volcanes de la Villa de Olot (1820).

«Los sopladores de aire no son otra cosa que una contínua circulación de aire atmosférico
comprimido y agitado, introducido á las interiores cavernas por las aberturas ó agujeros de la superfície de dicho monte [...]. La causa de soplar mas en verano que en invierno, parece poder provenir, de que siendo el aire atmosférico en el estío mas dilatado por el calórico, y de consiguiente mas enrarecido, impele mas al del interior, y sale mas comprimido de las cavernas por los estrechos sopladores con el ímpetu que percibimos.»

I tal com he dit, el mateix Charles Lyell, pare de la geologia moderna i figura cabdal de la història de la ciència, va tenir l’oportunitat de conèixer-los en el transcurs del seu viatge per Catalunya de la mà del seu amfitrió, Francesc Xavier de Bolòs. En el tercer volum de Principis de Geologia (1833) hi dedicà un paràgraf extens.


Quins tipus de bufadors hi ha?

Bufadors del Montsacopa, la Garrinada i Sant Cristòfol les Fonts

Els bufadors situats a l’entorn dels volcans de Montsacopa, la Garrinada i del barri històric de Sant Cristòfol les Fonts tenen un flux d’aire intens i fresc. Aquestes qualitats van propiciar que moltes cases els integressin a l’edifici per utilitzar-los encara avui com a rebost per guardar-hi fruita, verdura i carn. El seu ús ha de ser força antic, ja que sabem per textos de principis del segle XVII que alguns bufadors de Sant Cristòfol les Fonts es llogaven a terceres persones. 
De tos ells, un dels casos més sorprenents és el del Mas Bufador Vell. La masia té un ampli soterrani amb diferents obertures circulars a la paret que mantenen la temperatura de la cambra a uns 12°C durant l’estiu. Els comerços locals van utilitzar aquest espai com a magatzem de fruita i verdura fins a mitjans del segle xx. Aquests bufadors són els que tenen concentracions més altes de radó, sobretot en la zona de la Pujada del Gegant, al peu de l’altiplà basàltic de Batet i del Triai.

Mas Bufador Vell

Mas Ventós

Bufador de la Coromina
Bufador de les Gleies


Bufadors de les artigues

Els bufadors de les artigues són de petites dimensions i estan situats a la base de murs de pedra seca i, fins i tot, a l’interior d’algunes barraques de vinya. El millor exponent d’aquesta tipologia són els més de trenta bufadors localitzats per tot el Bosc de Tosca. Aquests expulsen l’aire a velocitats baixes i el radó hi és en menys concentració. 
Els bufadors del Bosc de Tosca es construïen cercant escletxes entre la lava o en marges i tossols rebaixats que han tallat una capa de roca porosa entre materials massius, per on surt aire fresc a l’estiu. El bufador s’arranjava curosament amb lloses de basalt, a mode de petits armariets o caus. En aquests espais, la gent que treballava a les artigues conreant vinya, cereal o petits horts hi guardava l’àpat del dia, el canti amb aigua, fruites de pell dura com la síndria o el meló, etc.

Aquí teniu alguns bufadors del Bosc de Tosca:




Els bufadors de els artigues tenen una història pròpia

Fa uns 17 000 anys el volcà de Puig Jordà va emetre una colada de lava molt escoriàcia i rugosa, on es formaren desenes de tossols volcànics: és el que ara coneixem com a Bosc de Tosca, un terreny aspríssim i impracticable que estigué totalment dominat pel bosc fins al segle XVIII.

A finals del XVIII, amb la pressió demogràfica a la Garrotxa per l’arribada d’obrers a les fàbriques, començà a haver-hi els primers artigatges per convertir el terreny pedregós en productiu, procés que s’accelerà a partir de 1835 amb les desamortitzacions.

S’esventraren els tossols per extreure’n la lava fragmentada del seu interior i escampar-la, juntament amb les cendres de cremar la llenya. També es despedregà el terreny extraient els blocs de basalt, que es feien servir per construir els murs de pedra seca, les barraques i els camins.

diumenge, 4 de setembre de 2022

Un tast gràfic de les llibreres catalanes de Charles Lyell

Un dels projectes que més em motiva és divulgar el viatges de Charles Lyell a Catalunya l'estiu de 1830, doncs considero que té un alt valor històric i patrimonial. Si voleu conèixer detalls del viatge i del projecte podeu fer una ullada en aquest article.

El fruit d'aquest viatges cristal·litzà en el tercer volum de "Principis de geologia", on dedicà 11 pàgines i 6 figures a la Zona Volcànica de la Garrotxa.



I també un magnífic gravat a color dels volcans d'#Olot fet des de la Costa de Pujou. Lyell era un dibuixant magnífic! Avui seria un  @GeoloSketchers.

Tots els que feu camp sabeu que cada pàgina publicada implica moltes pàgines de llibretes, molts apunts i molts croquis. El viatge Lyell a Catalunya abasta tres llibretes de 88 pàgines (una de sencera i dues en part). Tres quaderns com aquest. I que hi ha a dins?


La primera llibreta comença a Tolosa de Llenguadoc i  acaba a Montserrat. S'hi esmenten indrets com, entre altres Mirapeis, Foix, L'Espitalet, Puigcerdà, Estavar, Sallagossa, Perpinyà, el Pertús, Figueres, Girona, Barcelona, Badalona, Martorell o Collbató.


La segona llibreta comença a Montserrat i acaba a Olot. S'hi parla de #Manresa, #Montserrat, #Castellgalí, #Súria, #Cardona, #Oristà, #Vic, el Ter, les Planes d'Hostoles, Lloret Salvatge, St. Feliu de Pallerols, el Croscat o el Sallent.


La tercera llibreta va d'Olot a Banhèras de Lushon. Esmenta indrets com #Castellfollit de la Roca, #Besalú, #Terrades, #Maçanet de Cabrenys, #Ceret, #Costoja, #Perpinyà o el Coll de Perxa.


Podríem parla de moltes coses. Donen per una tesi!  Avui sols faré un tast minúscul dels seus dibuixos.
La majoria de croquis són a llapis. En general, molt esquemàtics, fets en qüestió de pocs minuts. Aquí teniu, aquest tall de #Manresa l'anticlinal del Mig Món, a #Súria.

O aquest altre, del Coll del Pertús a Perpinyà.


En altres esquemes anava encara més a sac. Aquí interpreto la seva frustració en no trobar el volcà que li havien dit que potser hi havia a Lloret Salvatge. Tanta marrada per res!



Però de tant en tant, Lyell degué flipar de debò davant tant grandiós patrimoni geològic i va demostrar el seu talent artístic. Son dibuixos amb llapis i tinta, dels qual us en faig una petita selecció de quatre.
1. Montserrat des de la Calsina aprox.

2. #Cardona des de la Coromina.


3. Castellfollit de la Roca des del barri de Fluvià. El illot dibuixat ja no existeix. Quina llàstima!


4. I la meva preferida: el croquis que serví de base del dibuix panoràmic dels volcans d'#Olot que surt a Principis de Geologia. D'això se'n diu una bona postproducció!


dimecres, 25 de maig de 2022

Exposició de fotografia geològica "Les petjades del temps" (Manresa, Bages)

Excepcionalment no dedicaré l'entrada d'aquest blog a un espai geològic i us comminaré a visitar l'exposició Les petjades del temps, obra del geòleg, editor científic i geofotògraf català resident a Alemanya Alexis Vizcaíno. I afanyeu-vos per que val la pena i serà oberta tot just fins l'11 de juny!


L'exposició consta d'una quinzena de fotografies i un vídeo gravat amb dron de paisatges d'Islàndia: glaceres, columnes basàltiques, colades de lava, rius anastomosats, ventalls de grava... L'estil de l'Alexis oscil·la entre la fina línia que separa la fotografia documental de l'artística, tot i que des del meu punt de vista té més pes la segona faceta.

L'exposició és a la Casa Lluvià de Manresa, a tocar de la biblioteca municipal.

La idea central de la col·lecció del pas del temps geològic, un concepte que si ja ens costa als geòlegs de copsar i incorporar al nostre pensament en tota la seva complexitat, més encara de fer-nos entendre entre el gran públic. Aquesta idea és una constant en els textos explicatius que les acompanyen.


L'exposició compta amb la col·laboració del Museu Valentí Masachs de Geologia, que ha cedit algunes peces de roca per apropar de forma tangible les imatges.


L'autor durant la inauguració.
Us recomano fer una ullada a la web de l'Alexis, on a més podeu comprar les fotografies. Li seguirem la pista i li desitjo molt èxit!

dijous, 9 de desembre de 2021

El talús del Vilar (Bages): rèquiem pel patrimoni geològic gunitat

Farà una vintena d'anys, preparant un itinerari vaig trobar casualment un molt bon aflorament en una trinxera de la BV-1273 prop del Borràs (Bages). Com tantes d'altres de la zona direu, però amb el valor afegit de que estava en un punt amb poquíssim  trànsit, en un vial que s'havia obert a la dècada de 1990 sobre l'autopista Terrassa-Manresa  per salvar la comunicació entre Rellinars i l'estació de la RENFE de Castellvell i el Vilar. La roca era fresca, sense matolls ni enderrocs, amb un voral ben ample que permetia aparcar alguns cotxes sense molestar, fins hi tot un autocar. Sovint hi ha bons afloraments que fan de molt mal visitar per que no saps com apropar-t'hi i/o hi ha molt trànsit i és perillós. Aquest, en aquest sentit, era perfecte.

I també pel seu valor didàctic. Els dos talussos, nord i sud, d'una vintena de metres de desnivell, tallaven  més o menys perpendicularment la paleodirecció de transport d'uns cossos sedimentaris emmarcats en la fàcies distal del ventall costaner eocè de Sant Llorenç del Munt. 

En conjunt s'hi observava, en un domini d'estrats tabulars de gres i pelita corresponents a fàcies de desbordament, cossos de conglomerat i gres granodecreixents, de base erosiva que representaven reompliments de canal multiepisòdics. També les fàcies de desbordament contenien decoloracions i nòduls edàfics. 



Com valor afegit, des d'aquest punt es tenia una bona vista de paisatge de totes les diferents fàcies dels ventalls de Sant Llorenç i Montserrat, i a uns 300 m cap el Vilar hi havia un altre aflorament força bo de margues de talús i carbonats de plataforma. Amb una sola parada es podia fer molta història i em consta que d'uns anys cap aquí era un punt visitat en sortides universitàries, congressos, etc.

Parlo en passat, per que per desgràcia, aquest aflorament ha estat gunitat! I amb la mala sort (per a mi) que era el protagonista d'una parada en una guia que estic escrivint i ja m'han fotut! Vaig anar a fer-li fotos per millorar la qualitat... i em trobo això... Gagu'n tot!

He de pensar que no ha estat una acció gratuïta, que realment era necessari. No hi entenc prou de geotècnia per valorar-ho. Però és evident que s'ha perdut patrimoni geològic valuós pel seu interès didàctic. I això em porta a fer una reflexió de caràcter general.
Sovint a l'obrir infraestructures es creen afloraments que no són banals, que  priori  tenen valor científic o didàctic. D'alguns sabem segur que tindran una vida efímera, com els que es formen a l'excavar uns fonaments, obrir una rasa... I altres pot semblar que romandran per sempre. Però pot passar que a mig o llarg termini desapareguin per que s'han de cobrir, rectificar, o senzillament, per que la vegetació els acaba ocultant. 
Crec que és necessari que aquest patrimoni efímer o potencialment efímer tingui un seguiment que en part pot estar inspirat amb el que es fa amb el patrimoni arqueològic i paleontològic. 
Plantegem un cas pràctic. Fa cosa d'uns dos anys, es va rectificar el talús de l'AP7 a l'alçada de la Mina Berta (Sant Cugat) deixant a la vista un tall extraordinari d'estructures sedimentàries i tectòniques (que crec d'alt interès) en el Burdigalià típic de la zona. Això és un captura del Street view:


Podria ser que en el marc d'un treball de recerca en marxa, algú aprofiti l'avinentesa per que li encaixa en el seu estudi, però és una fantasia. O algú molt motivat li doni per treballar-se una nota en algun butlletí. Però això gairebé mai no passa. El que hauria de passar és que com a mínim hauria d'estar identificat i catalogat en un base pública, amb una fitxa estandarditzada que inclogui esquemes a mà i un recull fotogràfic de qualitat realitzat a diferents escales de detall, amb criteris clars que atenguin casuístiques diverses.
Qui hauria de manar fer, gestionar i rumiar els criteris d'aquest catàleg? En bona lògica, l'ICGC, de la mateixa manera que en la seva pàgina es poden consultar els sondejos. És una idea que els regalo.
I per assegurar-nos de que això es fa en tota obra nova, igual que succeeix amb el patrimoni arqueològic i paleontològic, per llei, hauria d'haver-hi un seguiment del qual l'empresa en fos corresponsable. Penso a més i a priori que això no ha de ser car de fer ni de mantenir..

Com ho veiu?