dimarts, 30 de juliol de 2019

Una discordança angular "de llibre" a l'ermita de la Salut de Collbató (Baix Llobregat)

Havia quedat a l'aparcament de les Coves del Salnitre amb en Miguel de la productora Antialias, per provar si podiem rodar algun videotutorial geològic (ens hem de posar al dia amb el jovent!), i de cop el cel va caure sobre els nostres caps (per Tutatis) descarregant un aiguat de por.
Vàrem haver de deixar-ho còrrer, però entre l'espera i l'anar i venir vaig descobrir una discordança angular i erosiva que aflora en condicions molt bones, un exemple molt didàctic que recomano que hi aneu a fer un cop d'ull si esteu per la zona.
El context és el següent. El tram de territori que va del poble de Collbató a les Coves del Salnitre passant per l'ermita de la Salut, dalt d'un petit promontori, és a la zona de contacte compressiu entre els materials triàsics de la Serralada Prelitoral i els primers trams paleocens i eocens de la Conca de l'Ebre. El contacte tectònic entre uns i altres fa que en aquests curt espai tinguin un angle de cabussament entre elevant i subvertical.
Per altra banda, durant el plistocè mitjà-superior, al peu dels relleus més empinats de Montserrat, en el canvi de pendent, es desenvolupa un con d'enderrocs d'una potència de fins quatre metres que es nodreix sobretot dels conglomerats de Montserrat, i en menor mesura, dels materials triàsics. Aquests esbaldregalls estan constituïts per llims ocres, blocs i graves ben cimentats.
Al llarg del plistocè superior i l'holocè la xarxa fluvial que baixa de Montserrat aprofundeix els tàlvegs i erosiona aquest dipòsit segment-lo en una desena de d'afloraments aïllats entre si.
En verd, esbaldregalls del plistocè mitjà-superior.

Situació actual.
Un d'aquest afloraments és el que corona el turó de l'ermita de la Salut, sobre materials triàsics, a mode de barret, descansant discordant. És fàcil de localitzar, entre l'aparcament a les coves i el camí que puja a l'ermita. L'aflorament més vistós és al costat oest, però n'hi d'altres al voltant.
A la base, amb un angle d'uns 45º, els gresos del triàsic. A sobre, marcant el paleorelleu molt clar, els esbaldregalls cimentats plistocens.
Detall dels esbaldregalls


L'aflorament vist frontalment. Es conserva la base del con d'enderrocs i es veu com fossilitza el paleorelleu.

Detall del contacte triàsic/plistocè.

Vista de detall del contacte.
La discordança al camí de pujada a l'ermita.
I l'ermita susdita....


 ss

dilluns, 8 de juliol de 2019

Montmagastre, el Montsec perdut (Noguera)

Ara us explicaré una cosa que potser els que coneixeu bé la geologia de les Serres Marginals pensareu que és una ximpleria. Però és l'excusa per posar en valor la capacitat, diguem-ne infantil, de deixar sorprendre'ns per aprendre coses noves.
No se quants cops he entrat i sortir del Pallars pel Coll de Comiols. Per que l'objectiu sempre és gaudir de la geologia excelsa del Pallars obviant el que es troba pel camí. Aquesta tardor, dalt del Coll el cel era transparent i pur, però a l'est, la conca del Rialb era absolutament coberta per un mar de boira dens com la mantega. Tota la vall? No. Una punta rocosa piramidal i abrupta emergia com una illa en un territori de lutites, gresos i conglomerats. Mai m'hi havia fixat. Fos el que fos, allò tenia prou entitat topogràfica com per ser un bon mirador; i potser, geològicament era interessant.
Ja a casa no em va ser difícil trobar què era aquesta illa: Montmagastre, un puig calcari de 763 m que s'aixeca sobre un terreny amb una cota mitja de 500 m. I que aquesta cosa és més que un accident topogràfic; és una estructura geològica sorprenent, i en certa manera, fora de de lloc.
Entre el Port del Compte, el Coll de Comiols i Artesa de Segre la lògica continuïtat de els estructures pirinenques desapareix per que queden ocultes per materials detrítics oligocens de la Conca de l'Ebre; tot així, les estructures tectòniques majors ocultes tenen una expressió tardana en superfície: la falla de direcció  d'Alós-Montargull. Més endavant, en erosionar-se aquests materials detrítics, alguns d'aquests relleus, sobre la falla o propers a ella, afloren de forma localitzada: a l'extrem de l'anticlinal d'Oliana, al llogarret de Bellfort (l'anomenat diapir de Bellfort, de guixos del keuper), a Montmagastre i a la Serra de Sant Ermengol, ja prop de la Serra de Sant Mamet.
Context general i estructura de Montmagastre. El turó en si es correspon amb les calcàries cretàciques (en el mapa de color verd). El dom de Bellfort es refereix pròpiament al diapir de Bellfort.
Montmagastre és una petita finestra de poc més de 2 km de llarg per apenes 300 m d'ample que oportunament s'obre per mostrar-nos un fragment de l’encavalcament del Mantell del Montsec sobre el Mantell de la Serra de Sant Mamet (Serres Exteriors). El Mantell del Montsec (al nord de la fractura) està aquí representat per guixos i argiles del Triàsic superior, típicament associats als nivells de desenganxament, i el Mantell de Sant Mamet per calcàries del campanià (al cim del turó de Montmagastre), calcàries del maastrictià, calcàries, gresos i argiles garumnianes i calcàries del paleocè inferior.
Montmagastre vist del SO. O: oligocé, C: cretaci, T: triàsic.


Vista vers l'oest des del cim del Montmagastre. O: oligocè, C+P: cretaci i paleocè, T: triàsic. L'estructura fineix a la falla d'Alòs-Montargull. Al font a la dreta, el Montsec de Rúbies, i a al dreta, Sant Mamet.
Cal afegir al valor geològic, el seu valor històric i paisatgístic. Una atalaia estratègica com aquesta no va ser desaprofitada. A la la base hi ha diversos megàlits; al seu cim, les restes d'un castell; a mitja vessant, l'impressionant monestir romànic de Sant Miquel (mig enrunat); i al costat est de l'església, en una mena de clotada, tenim les restes de l'antic llogarret de Montmagastre (el nou, està als peus). I clar està, les vistes des del cim, que donen una panoràmica de 360º sensacional.
Panoràmica mirant cap el nord

Panoràmica mirant cap el sud

Restes de l'antic poble de Montmagastre

Església de Sant Miquel.

dijous, 30 de maig de 2019

Paratge de Tudela: tu ens marques el camí (Alt Empordà)

Permeteu-me que aquesta entrada no sigui un itinerari a l'ús de les que faig; que sigui una injecció de moral per totes les persones que malden per conservar el patrimoni natural i el geològic en concret. I sí, fer una mica de política. La política la fas o te la fan.
En menys de 15 anys, la Costa Brava havia passat de ser un paisatge salvatge, bell i culturalment ric a una cosa mig enlletgida i mig aculturada per a consum turístic. Quan es va morir el dictador (al llit), la gent de bona fe pensava que aquesta merda era culpa del "desarrollismo" franquista que emparava el mal fer i desfer d'unes elits locals que no havien de rendir comptes a ningú. Doncs si això era el franquisme, el franquisme, sap greu dir-ho, es viu. El totxo ha fet metàstasi. Potser ara als que tenen la paella pel mànec els costa més de fer la seva: més burocràcia, més estudis ambientals, més oposició de la gent... però, escolta, van fent. Cada dia maten la darrera cala verge o el darrer promontori sobre el mar.
Per això, per a mi, te tant valor que s'hagi tirat a terra el resort turístic del Club Med, al paratge de Tudela, prop de la punta del Cap de Creus; per que es un precedent que significa que de vegades, també es pot guanya terreny, es pot avançar.
1956-2008-2018
Tudela era un dels indrets més salvatges de la ruda península de Cap de Creus, d'una geologia pura i espectacular. Tan era així, que el propi arquitecte, explicava en un carta a Josep Pla que "Quan varen venir a encarregar-me aquest treball m'hi vaig pensar molt abans d'acceptar-lo, doncs em dolia que aquell Pla de Tudela, tan extraordinàriament privilegiat i tan estimat per a mi, fos profanat per males mans; jo hauria volgut que quedés sempre tal com jo l'havia conegut, en estat primitiu i salvatge". I és cert que es va esforçar per fer un assentament integrat al paisatge, com si fos una mena de poblet pescador de 370  bungalous. Es perpetren coses pitjors. 

La cosa s'inaugurà l'any 1962. Jo hi vaig ser-hi l'hivern de 1990 gràcies a les sortides de camp amb en Jordi Carreres (gràcies Jordi!). Em va descobrir indrets memorables, com Can Rabassers, Prat del Fangal, Cala Taballlera, Cala Talabre, la Birba... I no sols pel que fa a la  geologia. Vaig veure, per primer cop, les escasses tortugues d'estany (sí, hi ha aiguamolls a Cap de Creus), una colobra  enorme empassant-se un conill de viu, llangardaixos grossos com el meu braç, un pop arrossegant-se per la sorra d'una cala. I un vaixell de pescadors desembarcant borratxos en una cala, entrar amb dues prostitutes en un refugi, i en acabat, fer tots plegats, senyores i mariners, una costellada. Molt sòrdid.

Passar pel Club Med, era el peatge per contemplar les millors pegmatites de la península. La cosa  aleshores ja havia degenerat del hipisme chic francès al semi-barraquisme decadent de l'òxid, la rajola escantonada i les atzavares seques. Els vigilats et feien males cares i els turistes hivernals ens miraven com extraterrestres. L'any 1998 Cap de Creus va ser declarat Parc Natural i ja es veia que allò no lligava. L'any 2004 Club Med va tancar per sempre, per insolvència del negoci, per la fi biològica del hippisme, deixant el resort abandonat. Quantes urbanitzacions decadents i ruïnoses hi ha per Catalunya? Algunes. Es podria fer la Via Laietana de nou posant en renglera totes pistes de frontó abandonades.
I aleshores va començar un estira-i-arronsa entre l'administració i els propietaris, i finalment, el 2005 Ministeri ho va comprar al propietari per 4,4 milions d'euros: i després va començar l'enderroc i la restauració. Si teniu curiositat per conèixer més detalls d'aquesta història us recomano la Guia de descoberta del Paratge de Tudela, de la geòloga Marta Puiguriguer.
Bé, el cas és que hi havia una urbanització i ara ja no hi és. És un fet més important del que sembla, és un precedent que ens marca el camí. El mal pot no ser irreversible. Una urbanització que es va pensar per a un tipus oci lligat a un determinat estil de vida que aleshores estava de moda va entrar en decadència. Recordeu la febrada pel camps de golf de finals del 90? Quants n'hi ha que malviuen per que que el golf ja no mola tant? Què se'n farà? Tindrem un Detroit de centres comercials amb Ikeas buits assaltats per urban explorers?

Cases fora, la zona s'han convertit en una mena d'àrea de lleure amb un aparcament i un recorregut acotat amb informació diversa sobre la natura i la història de l'indret. Com és habitual, la informació geològica és banal: insuficient per als que hi entenen i incomprensible pels que no. Ja posats jo hagués jugat fort a convertir-lo en una mena "jardí geològic" amb informació específica i densa dirigida a un públic entès; quelcom únic que fes trempar els nostres cervells. Sense complexos.
Tal com he dit, no en faré un itinerari d'aquesta sortida. Si de cas podeu trobar-ne un a Illustrated field guide to the geology of Cap de Creus, d'en Jordi Carreras i Elena Druguet. Jo us penjo unes quantes fotos per que feu salivera i us hi deixeu caure. Si pot ser, entre setmana.























divendres, 4 de gener de 2019

La casa sota el pla d'encavalcament (Abella de la Conca, Pallars Jussà)

L'anticlinal de Bòixols és un artefacte geològic que mereix una guia per ell sol. El paisatge escassament cobert d'arbusts i matolls fa molt visible tot tipus d'estructures geològiques en un rang d'escales molt ampli, des les quilomètriques a les de nivell aflorament.
També és molt interessant observar la interacció de l'home amb el medi geològic, i dins d'aquest interacció destaca el fotogènic poblet d'Abella de la Conca construït al caire de l'impressionat congost del Forat d'Abella i encastellat al flanc de l'anticlinal. No en va aquesta imatge, capturada per l'amic Jordi Lluis Pi va ser la segona classificada pel públic assistent a exposició Paisatges Geològics de Catalunya.

Però és que dins del poble encara hi ha un detall sorprenent qual no en tinc cap més constància al nostre país, i és que hi ha un parell de vivendes troglodítiques, corrals, safarejos i altres edificacions enrunades que aprofiten com a sostre un pla d'encavalcament! Sí, així és; el pla de l'encavalcament Bóixols. A Catalunya hi ha algunes balmes obrades espectaculars com el Puig de la Balma a Mura o Ca la Rita, a Canalda, però es tracta d'aixoplucs modelats per processos fonamentalment càrstics i/o per erosió diferencial, no per processos fonamentalment tectònics. Vegem-ho.
Esquema general de l'anticlinal de Bòixols i de la branca de l'encavalcament que passa per Abella de la Conca. A la penúltima fotografia, de Jordi Lluis Pi, s'ha marcat la traça de l'encavalcament i els afloraments citats,

Parada 1. Pla d'encavalcament a la pista que surt del poble cap el Molí d'Abella

Aquí teniu un pla d'encavalcament amb tots els ets i uts. A sobre tenim unes calcàries santonianes i a sota, les mateixes calcàries santonianes totalment triturades, replegades i amb recristal·litzacions, una autèntica bretxa de falla llibre. 
Parada 2. Corrals sota l'encavalcament
Entrant pel poble des del nord, resseguin el pla d'encavalcament, s'observa com s'han excavat les bretxes de falla per convertir el sostre del pla en corrals i aixoplucs per guardar andròmines.
Parada 3. Cases sota l'encavalcament (I)
Entre dues cases que s'aixopluguen sota el pla d'encavalcament hi ha uns safarejos. En aquest punt s'observen les bretxes de falla i com s'ha rebaixat per engrandir l'aixopluc. A la part inferior el pla d'encavalcament està intacte, net i pla, mentre que   per sobre està erosionat
Parada 4. Coberts sota l'encavalcament (II)
A l'esquerra de les cases anteriors hi ha un aflorament similar.