diumenge, 18 de febrer de 2018

Fossa de Ferran-Pujalt: una estructura tectònica de llibre poc coneguda (Segarra)

Farà un quinzena d’anys l’ICCGC va penjar en obert els model DEM de Catalunya en una malla de 2×2 m. Descarregar allò per Internet amb els mòdem eren hores i sortia més compte comprar el CD amb les dades. Ara ens podem descarregar dades LiDAR amb una precisió i quantitat d’informació estabornidora amb un clic, però aleshores recordo que allò tant bàsic em va fascinar i m’hi vaig passar bones estones auscultant el model d’ombres jugant a reconèixer estructures que em fossin familiars o em sorprenguessin.

Una cosa que em va cridar l’atenció era que a la Segarra, entre Pujalt i Ferran, en una zona de topografia tabular  hi havia una petita vall que tallava de biaix les altres valls de tal manera que a un costat teníem uns torrents  que anaven en sentit SO (tributaris del riu Sió), i que quedaven interromputs per una rasa de fons pla i d’uns 300 m d’amplada continuaven com si res a l’altre costat. Que jo sàpigues els rius no s’entrecreuen, allò no podria ser una vall fluvial, havia de ser una estructura tectònica posterior a l’encaix de la xarxa fluvial, poc emmascarada per l’erosió, i per tant, geològicament força recent. I sí, cercant per al xarxa vaig trobar finalment dues referenciés, una a la tesi de Jaume Calvet (Contribución al conocimiento geomorfológico de la Depresión Central Catalana, 1977) i l’altra catàleg de patrimoni geològic de l’IGME (curiosament no està catalogada a d’EIGC; espero que hi surti en aquesta futura actualització que mai arriba...). Més tard apareix publicat en un peiper de X. Berastegui i M. Losantos, però no ara no el trobo en lloc!
En puntejat negre les falles i en puntejat blau els torrents que queden interromputs per la fossa. 
En definitiva es tracta d’una fossa tectònica de petites dimensions, molt ben definida per la topografia, poc coberta per la vegetació; per tot plegat constitueix un exemple didàctic de primer ordre, un espai perfecte per explicar al camp i en un matí aquest tipus d’estructures i les seves implicacions morfoestructurals.
Aquesta estructura està regida per una falla en tisora que genera dues foses; la principals d’uns 6 × 0,5 km  i una molt més petita a l’extrem oest de 2,5  × 0,25 km. En al foto aèria també s’intueixen algunes fractures més curtes paral·leles a les falles principals.

Us convido a repetir un petit recorregut de poques parades que vaig fer d’una esgarrapada, per la zona centre oest; però probablement si algú s’anima a explora el sector est trobarà coses interessant i es podria animar a explicar-les.

Comencem observant quin és el substrat de la zona afectat per les factures. Es tracta de la Formació Tàrrega, formada per dos tipus de materials: les calcàries lacustres i les margues illims.

Parada 1. Arranquem a l’entorn de la carretera N-141a, de Conill a Pujalt, just després del trencall al mas de Torre Català on hi ha una petita pedrera abandonada de calcàries lacustres de la Formació Tàrrega. Val la pena fer-hi un cop d'ull per veure un tall fresc del substrat on s'encaixa la fossa. Sobre aquestes calcàries trobareu força literatura paleontològica.
Vista general de la pedrera. El nivells més foscs contenen restes vegetals. També hi a nivells i nòduls de chert.
Parada 2. Un centenar de metres carretera enllà, en una corba marcada hi ha un aflorament de margues i llims de la Formació Tàrrega.
Parada 3. Està al marge del trencall que va a Pujalt. Tal vegada sigui l'aflorament més interessant doncs a causa dels esbaldregalls de vessant, col·luvions i la vegetació que oculten el pla de falla tal vegada és únic lloc on es pot veure nítidament gràcies al que sembla una explotació d'àrids abandonada. Confesso que em costa de discernir a cop d'ull si el material fragmentat en blocs de grans dimensions són esbaldregalls o la pròpia bretxa de falla.
El terme A correspon a les calcàries lacustres i el B a les margues. A la foto petita es veu molt bé el pla de falla.

Esquema interpretatiu
Parada 4. Si us atureu al mig de la carretra que enfila a Pujalt sereu al "depocentre" de la fossa tectònica i tindreu una magnífica visió d'aquesta estructura.


Parada 5. Ens arribem a dalt de tot del castell en runes de Pujalt cercant una vista panoràmica. S'intueix força bé però potser no és la millor perspectiva. Queda pendent  fer una bona ronda pels turonets que delimiten el marge de l'estructura cercant la millor vista.

Vista panoràmica des del Castell de Ferran.
Parada. 6. Us recomano que gireu cua i aneu a Ferran no per la carretera principal si no per un pista que circula per dins la fossa, per costat sud, així teniu una visó general.
Quan arribeu a l'entrada de Ferran, on hi ha la bàscula de pesar camions, és potser l'indret on millor es veu el "gap" que hi ha entre els torrents d'un costat i l'altre de la fossa: el poble està al costa d'una vall ben encaixada que sembla sortida del no res, com si no tingués capçalera; si mireu cap el nord, més enllà del cementiri, si que s'intueix que hi ha una vall ampla que no va enlloc. Després, el que podeu fer és anar fins el cementiri i tenir una panoràmica en sentit oposat.


Bé, com he dit això són quatre notes per animar-vos a visitar la Fossa de Ferran-Pujalt. Estic tant convençut de l'interès científic i del potencial didàctic d'aquesta estructura que bé valdria per ella sola una petita guia. Gaudiu-la.

dissabte, 13 de gener de 2018

Bloc de camp: 10 anys, els que vinguin i gràcies a tots.

Avui fa exactament 10 anys que publicava la primera entrada d'aquest bloc. Bloc de camp va nàixer d'un impuls molt visceral per d'alguna manera apaivagar la frustració que em suposava ser i sentir-me geòleg, quelcom que forma part de la meva identitat ja des de nen i que en comptes d'estar pasturant pel camp tingués una pantalla per paisatge. El bloc em permetia explicar el que em cridava l'atenció de les meves sortides al camp i mantenir un fi cordó umbilical amb al meva passió i la seva gent. I sí, gràcies a Bloc de camp he tingut una mica de vidilla i he conegut gent ben parida. Amb alguns de vosaltres he mantingut correspondència electrònica. Amb altres m'he pres un cafè. Hi ha qui m'ha convidat a donar una xerrada o a escriure articles. Amb altres he anat al camp i altres m'han donat l'oportunitat de col·laborar en els seus projectes. Moltes gràcies de cor  a tots. I ja em perdonareu si no faig una llista de tots vosaltres, però d'aquells amb qui he compartit o compateixo projectes més sòlids m'agradaria fer-vos esment explícit: Jordi Lluís Pi: farem el llibre de Paisatges Geològics més ben parit que mai s'hagi fet. Marc Tudela: aquest catàleg d'espais geològics de Sant Llorenç segur que donarà fruits. Dani Morera: hem de fer una altre peiper, m'ho vaig passar molt bé. Jos Carbonell: ho haguéssim petat!, Adrià Garriga: cada any espero com un nen poder guiar les sortides per Sant Llorenç;  Xavi Rodríguez i Frederic Varela per obrir-me les portes del GMC, a en Joan Madurell per obrir-mes les portes de l'ICP i la Isabel Benet per obrir-me les portes del Museu Geològic del Seminari.
Escolti, ni remota idea, lo que no sé, dic "factor 25" i a còrrer.
Els que seguiu el blog des de l'inici sabeu que ha patit una evolució. Al començament eren una mena de fitxes breus. Més endavant, després d'una sortida al delta de l'Ebre, vaig vaig voler donar-li un toc narratiu més personal i també més útil, més semblant a petits itineraris. Fa uns tres d'anys que a miquetes estic fent un projecte personal sobre el patrimoni geològic de Terrassa i vaig alternant aportacions de geologia local a mesura que avanço amb les "convencionals". Això fa que el ritme anual d'entrades hagi passat de 28 el primer any a tot just 9 l'any passat. De vegades ho deixaria còrrer, però sap greu... anirem fent mentre es pugui.

Pel cinquè aniversari anys vaig convidar a tothom a compartir amb mi una jornada de camp per la cara. M'hauria agradat repetir-ho, però vaig una mica saturat de compromisos i us convido a una altra cosa que tinc en marxa. L'any passat vaig engegar una altra bogeria, www.GeoloSketchers.cat, que ajunta a la geologia una altra de les meves altres passions: dibuixar. El proper dissabte 20 de gener anem al Museu Geològic del Seminari. Hem quedat a les 10 del matí la porta. Animeu-vos a venir encara que penseu que dibuixar no és lo vostre. Intenteu-ho. Ens saludarem i la podem fer petar. I en acabat, perquè no, anar a fer un cafetó pel celebrar el desè aniversari. Qui s'apunta? Animeu-vos.

Un darrer prec: cada entrada d'aquest blog té una mitjana de 2000 lectors, 300 d'ell en primera instància per subscripció... però gairebé mai ningú escriu cap comentari. No sigueu dropos que això no anima gaire 😞.

Gràcies a tots!

dijous, 4 de gener de 2018

Geologia fins a la sopa: un apunt arqueosísmic des del menjador del Cafè le Bistrot, les restes urbanes d'un sirènid, nummulits de mig metre i ADN de dinosaure: estem a Girona

La ment del geòleg no descansa. Si en porteu un de copilot posarà més atenció als marges de la carretera que als cartells indicadors. Aneu fent-li tocs d’atenció de tant en tant si no us voleu perdre. I així tota l’estona. I per ciutat també. I no descansa ni dinant. Mira que he menjat cops Cafè le Bistrot, la fonda més romàntica de Girona, però aquest cop m’ha tocat finestra i des d’allí estant, mentre esperava la sopa de pastanaga no vaig poder evitar sorprendre’m al descobrir en l’edifici de davant els evidents rastres d’haver patit un terratrèmol (suposo que durant la crisis sísmica del s. XV). L’edifici en qüestió es al Carrer del Sac, al barri antic.



Observeu dues coses: la primera són les dovelles de l’arc de la porta. Els arcs són una estructura molt enginyosa pensada per resistir esforços compressius i no col·lapsa així com així. Fixeu-vos que en les masies abandonades les parets van enrunant-se i sovint l’arc de la porta és el a darrer que queda dempeus. Però en un terratrèmol es donen camps d’esforços en direccions i sentit inhabituals, com per exemple en sentit horitzontal, com en aquest esquema:
A l’arc d’aquesta porta li ha passat gairebé exactament el que s'hi ha representat a l’esquema. La dovella centra està abaixada uns 3 cm i altres estan enfonsades entre 1 i 2 cm respecte la seva veïna.
En segon lloc cal observar el mur. Penseu que aquest esforç en sentit horitzontal va actuar amb cert angle sobre tota la façana, no exactament perpendicularment i per tant també desplaçà de manera esglaonada el paredat. 
Si l’hagués desplaçat una mica més, la façana hauria caigut, però ha quedat en un equilibri prou estable com per conservar aquest preciós testimoni fins avui.
No vaig para atenció a més edificis però probablement el casc antic de Girona conservi més testimonis arqueosísmics com aquest i això podria obrir una línia de recerca i divulgació interessant. Qui s’anima?

Anem ara per la segona anècdota. Fa un parell d'anys va ser notícia la troballa de les restes d'un sirènid eocè en l'empedrat de Girona, però no és l'únic sirènid urbà. Al Pont de Pedra, en el passamà superior del bloc quinzè de la barana que mira a la Catedral, comptant des del carrer de Santa Clara, hi podeu veure dues seccions d'osos sensacionals.



La tercera anècdota és monumental: la inconfusible "pedra de Girona", aquesta calcària nummulítica que ha servit per a construir tants i tants edificis històrics té el seu particular homenatge en forma d'escultura encastada al paviment urbà. A veure si sabeu dir-me a quin carrer és això:



I la darrera curiositat geològica es per a mitòmans. Recordeu Parc Juràssic, la primera d'Spielberg de 1993? Recordeu que recuperaven ADN de dinosaure a partir de la sang de la picada d'un mosquit conservat en ambre? Doncs si us fa gràcia veure la peça d'atrezzo original de la pel·lícula, la trobareu al Museu del Cinema de Girona. Cal dir que la imitació no és menys dolenta que la que alguns pirates et volen col·locar en certes fires!

dimarts, 19 de desembre de 2017

Barcelona time traveler / Barcelona la viajera en el tiempo: el llibre de geologia (o no) que m'hauria agradat escriure

Us presento amb goig una novetat editorial que m’ha entusiasmat. És el llibre de divulgació que més bé m'ha entrat en molt de temps. Està en l'escola de l’estil àgil, ric i precís i la visió científica multi-disciplinària amb grans dosis d’història i humanisme de gegants com Jared Diamond o Stephen Jay Gould; però amb la geologia com a referent base. I no parla d’illes remotes ni de civilitzacions perdudes: parla de nosaltres i del nostre país. Es tracta de Barcelona la viajera en el tiempo. Doce cuentos, d'en Wes Gibbons.
No feu cas d'aquesta portada: el que compta és l'interior.

Us posaré un exemple del tipus de coses que explica. Quan Barcelona va supera el marc de les muralles de l’antiga Barcino, dalt del Mont Tàber, va haver d’enfrontar un risc geològic: les rieres del pla, com la d’en Malla (la Rambla), de tant en tant inundaven els nous barris. La solució fou desviar-les cap a llevant, fora muralles. Això va generar que de retruc, adossant al baluard de Santa Clara, es formés un ventall al·luvial: la Punta del Convent.  A la llarga aquest fenomen geològic va tenir una conseqüència històrica important: l’exèrcit borbònic penetrà Barcelona per aquest sector on muralla havia quedat parcialment colgada i era menys alta.

Aquest fet ha esdevingut un exemple nostrat de com els fenomens geològics s’incardinen amb la història humana. D'uns anys ençà hi ha una re-interpretació de molts esdeveniments històrics a la llum de la concurrència de factor ambientals. No s’entén l’origen i evolució de la Guerra dels Segadors sense atendre fets com una cadena de dures sequeres i una epidèmia de pesta.

Així doncs, Barcelona la viajera en el tiempo va encadellant una sòlida narració de factors geològics i ambientals amb els històrics i personals per construir dotze contes que tracten temes com per exemple, el terratrèmol d'Olot de 1427 i Gaudí; els darrer ós autòcton amb l'expansió catalana a la mediterrània; la geomorfologia del Pla de Barcelona amb el 1714; les sequeres de començament del s. XVII i la Guerra dels Segadors, la fauna miocena del Vallès-Penedès i el Pont del Diable de Martorell; la formació de Montserrat i els volcans de la Garrotxa amb Charles Lyell, etc.

Sobre l'autor us diré que Wes Gibbons es un geòleg britànic que no conec personalment però intueixo que deu ser un senyor força diletant i bon conversador amb el qual em prendria un cafè de gust. Junt amb Teresa Moreno, la seva muller catalana, es coautor de la petita i original guia  The Geology of Barcelona: an urban excursión guide, que vindria a ser implícitament com un brot divulgatiu del millor llibre de geologia que mai s'hagi publicat sobre el nostre país: Barcelona: la Ciutat Vella i el Poblenou. Assaig de geologia urbana. El cas és que en Gibbons després de donar moltes voltes al món s'ha instal·lat a cavall de Barcelona i Sitges i com  passa sovint amb el nouvinguts cultes i curiosos la seva mirada externa sobre nosaltres ens fa redescobrir i reflexionar sobre aspectes propis que ens costa copsar per manca de perspectiva.

Una darrera informació d'ordre pràctic: es tracta d'una obra autoeditada i cal tirar d'Amazon. Està escrita originalment en anglès (Barcelona time traveler. Twelve tales) i traduïda al castellà per Teresa Moreno i penso que si sortís en català i tingués la distribució adequada (i una altra coberta, siusplau!) faria un bon forat comercial. Entraria a la llista dels Sant Jordi de no-ficció segur! Té una web senzilla amb una extensa biografia de l'autor i alguns extractes per fer boca.

Barcelona la viajera en el tiempo. Doce cuentos
Wes Gibbons
Bimón Press. Barcelona, 2017
978-84-697-3246-5
13 x 22 cm. 375 pàgines