La Moleta és el cim de la serra de les Pedritxes. S’hi pot arribar deixant el vehicle al carrer de Dalt, de l’urbanització de les Pedritxes (Matadepera), d’on surt un corriol que en 20 min arriba al collet de les Foradades (hi ha un dipòsit d’aigua). En aquest punt hi ha molts camins: s’ha agafar el corriol en direcció sud que carenaja fins arribar en 15 min més fins el punt culminant, on afloren les ignimbrites per tot.
Quan feia 8è d’EGB , 5 o 6 nanos del col·le entusiastes del minerals, els fòssils, les pedrotes i la ciència en general formàrem la Societat Geològica de Terrassa. Alguns continuàrem a l’IB can Jofresa, i durant uns quants anys, cinc o sis (déu n’hi do), traguérem un butlletí, organitzàrem sortides, teníem la nostra col·lecció... Es desintegrà sola en dispersar-nos cadascú a la seva en acabar l’insti, per res en concret. Vist en perspectiva, només érem uns nanos ingenus… Però de vegades penso en el meu amic Manel Cunill, que amb la mateixa edat i a la mateixa època amb un parell de companys d’escola fundà l’ADENC i encara dura.Recordo que un dia estàvem per Matadepera picant amb un altre soci un petit klippe de micasquistos sobre conglomerats eocens que hi ha a l’urbanització del Pla de Sant Llorenç (klippe dels Brucs) i s’aturà un noi gran que anava amb moto. Era un geòleg anomenat Joan Ubach que feia poc que havia presentat la seva tesina “Els Materials precarbonífers de l’escama de les Pedritxes-la Pineda, (1983)” i flipà de veure uns marrecs fent-se el geòleg. Entaulàrem conversa i quedàrem per ensenyar-nos un dia els seus dominis d’estudi.
Sempre recordaré aquella jornada impagable (amb en Xavier Caballé), una de les millors sortides de camp de la meva vida. L’home feu un gran esforç per fer-nos comprendre tot el que havia descobert, ens portà a veure aflorament molt ben parits i ens regalà un exemplar de la seva tesina. Insistí molt en el fet de que les escates paleozoiques el Les Pedritxes-La Pineda i la Castellar del Vallès-Matadepera contenien unes roques excepcionals i que es feia creus de que fins ara fossin vistos com uns esquists qualsevol. I quines roques eren?
A grans trets són pissarres i grauvaques cambrordovicianes, amb estructures sedimentaries pròpies de les sèries turbidítiques (molt típic en els Catalànids), i intercalacions de roques volcàniques àcides. Aquestes són particularment importants a la part baixa de la successió on arriben a formar un nivell de 150 - 200 m de gruix. Les roques volcàniques consisteix en diferents tipus de ignimbrites i litotobes. És adir, estem parlant de roques àcides dipositades en un mar profund, quan el que toca en aquest context és trobar roques bàsiques. En Joan afirmava que roques d’aquesta edat, d’aquest tipus i en aquell context sols se’n trobaven a Austràlia. És clar que ha plogut molt i no se si s’han trobat en tots aquests anys nous afloraments pels racons de món.
S’han distingit tres tipus d’ignimbrites riolítiques a la zona: 1) rheoignimbrites i ignimbrites bandejades (tobes soldades), 2) ignimbrites microglandulars bandejades i microglandulars, i 3) litotobes piroclàstiques. Tot i que afloren una mica aquí hi allà intercalades entre les pissarres i gruvaques hi ha un parell de zones en que el paquet és molt potent i la sèrie es veu molt bé. La primera aniria des del de la carretera de l’antic Sanatori del Tòrax (actual Parc Audiovisual de Catalunya) fins el Pantà de Can Bogunyà (el Llac Petit) i l’altre, on en poden veure el gruixos més potents a la part culminant de la Serra de les Pedritxes (la Moleta), d’on es presa la foto.
2 comentaris:
Poca conya, que un article del butlletí surt citat a la bibliografia sobre sirènids de http://www.sirenian.org/ :)
Tant és així que no fa gaire un investigador em va escriure per consultar aquest article. Però per desgracia no trobo el darrer i impressionant GEOS.
Publica un comentari a l'entrada