divendres, 19 de febrer de 2010

Pòrfirs de la cala de sa Foradada de Castell (Baix Empordà)

Com arribar-hi 
Entorn del quilòmetre 372,5 de la C-31 entre Palamós i Palafrugell hi ha una sortida convenientment indicada cap a la cala de Castell. Al cap d’uns 2,5 km de pista en bon estat arribareu fins a uns camps, just davant la platja, habilitats com a zona d’aparcament. Al nord de la platja hi ha la punta de Castell, coronada per un interessant poblat ibèric, i just després de la punta, la petita cala de sa Foradada.
Depana, la degana de les entitats de defensa del patrimoni natural del nostre país, i pionera en tantes coses, ha començat incloure la gea en la seva agenda. Entre altres iniciatives cal destacar el projecte sobre el pliocè Marí al Baix Llobregat dins del programa Natura i Ciutadania, l’article central sobre el patrimoni geològic en el darrer número de la seva revista i o el fet de tenir en compte dins la seva programació sortides de caire geològic com la que el passat mes de novembre tingué lloc al voltant de la cala de Castell i vaig tenir el plaer de guiar.
Una de les característiques més destacables del grup d’inscrit és que molts veien acompanyats de menuts: potser hi havia ben bé una desena de nens petits. Això és fer planter! La nena més gran, de 8, era una naturalista contumaç que recollia tot tipus de mostres: closques, plomes, minerals, ous de condricti…
Ja en una anterior entrada ressenyàrem la platja de Castell en si. Amb el grup ens arribàrem fins prop de la punta dels Canyers (de la que parlarem en una propera entrada), resseguint el camí de ronda. És un itinerari de geologia modesta, comprat amb altres indrets clàssics de la costa Brava com el camí de ronda de s’Agaró o cap Gros, però permet ensenyar molt bé una bona colla de roques i estructures ígnies així com algunes morfologies típiques de la costa alta.
La cala de sa Foradada està constituïda bàsicament per leucogranits biotítics i moscovítics (visibles a l’angle inferior dret) i pissarres grises i negres de l’ordovicià superior. Ambdues roques estan travessades per filons de pòrfir granític amb megacristalls de plagiòclasi, tant xulos com els de la foto.
Hi ha un parell de coses que també val la pena que us fixeu: una és el munt de petites pedreres en els leucogranits, al voltant del poblat. Vàrem estar especulant si podrien ser contemporànies a aquest. L’altra és un enorme bloc de roca blanquíssima a l’entrada de les ruïnes ibèriques, totalment aliè a la geologia de l’indret. Depèn de com em semblava que era baritina, amb els seus típics cristalls, i segons com m'hauria  jugat un pèsol que era un marbre especialment rar i cristal·lí. A veure si algú me’n pot donar l’opinió.
Jo la veritat estic intrigat tant pel què és com pel que coi significa arqueològicament parlant.

Cap comentari: