Panoràmiques geològiques des del Turó de Roques Blanques (587 msnm) i el Turó de Sant Joan (619 msnm) (Vallès Occidental)

Després de mesos de tenir enganxat nas al vidre de la ferreteria, aquell martell de geòleg Bellota va ser meu. Aleshores tindria 14 o 15 anys i amb el Sebi, el Caballé i potser algú més vàrem fer una estrena com cal. El sr. Caballé ens va portar un diumenge en cotxe fins la pedrera de Can Candi, al turó de Roques Blanques, una enorme explotació de calcàries del Muschelkalk al nord de Terrassa. Era una cicatriu omnipresent que  formava part de l’skyline local. 
Mentre el bon home s’esperava llegint el diari a l’entrada de la pedrera nosaltres iniciàrem la nostra cacera de minerals. No us ho creureu, però al tornar al cotxe, l’explanada d’entrada de l'explotació estava plena de famílies fent pícnic! Gent passant el dia en un lloc post-apocalíptic.

Itinerari recomanat des de Can Roure (Matadepera). A. Antics forns de calç. B. Cim del Turó de Roques Blanques (mirador). C. Turó de Sant Joan (mirador). D. Aflorament de metaignimbrites del Collet de Can Roure.

La pedrera de Can Candi era il·legal i estigué activa de manera intermitent des de mitjans dels 60 fins a inicis dels 90 (malgrat que el web municipal posi anys 70). 

Al llarg del camí que puja des de Can Roure es poden veure vàries restes de forns de calç. Van estar actius ben bé fins els anys 50. Després entrà en funcionament la pedrera de Can Candi i la cocció de la roca calcària passà a ser un procés més industrial, a al pròpia explotació.

Aleshores començà els seu rebliment amb runa i al seva posterior restauració com a espai de lleure periurbà. La gent continua venint a fer pícnic, però ara ja no sembla Txernòbil. Una restauració en la que no hauria costa gens deixar a la vista alguns Punts d’Interès Geològic (PIG). Només han deixat sense tapar un petit talús de calcàries del Muschelkalk inferior com a darrer testimoni del que fou l’explotació. 

Aflorament calcari del cim. Ara potser sigui el darrer aflorament lliure d'aquests materials dins el terme de Terrassa.

Indirectament, però, el que ha esta un encert és condicionar el cim com a mirador, amb una barana, unes taules de pícnic i un plafó amb una foto amb el nom del principals accidents geogràfics. És el primer cim de certa alçada de la Serralada Prelitoral en aquesta zona, encarat al Vallès i a tocar de l’àpex del ventall de la Riera de les Arenes, la qual cosa ens proporciona una panoràmica geològica de categoria.

Les falles principals estan marcades amb línies discontínues. En color rosat, la Serralada Litoral: 1. Serralada de Marina, 2. Collserola i 3. Garraf. En vermell la Serralada Prelitoral: 4. Turó de Sant Joan. El blau, la 5. Depressió del Penedès, a l'oest del Llobregat i 9, la Plana del Vallès, a la zona de Sant Cugat del Vallès. En ocres, els turons de la Serralada Transversal Vallesana, formada per tres horts principals limitats per falles: 6. Serra de les Aimerigues, constituïda per bretxes i lutites de l'Aragonià superior-Turolià inferior, corresponents a les fàcies proximals del ventall al·luvial del sistema Terrasa-Viladecavalls. 7. Serra de Montagut-Les Martines i 8. Serra de Galliners, formades ambdues per graves, gresos i pelites de l'Aragonià Mitjà-Vallesià superior i que corresponen a les fàcies proximals i mitjanes del ventall al·luvial d'Olesa-Les Fonts. Per últim, en verd, l'extens ventall al·luvial pleistocè-actual de la Riera de les Arenes.

El miradors panoràmics o viewpoints són un cas molt particular de PIG doncs costa d’encaixar en la definició de patrimoni geològic de la Declaració de Digne (Occitània, 1991): “el conjunt de recursos naturals, en general no renovables, siguin formacions, estructures, geològiques, formes del terreny o jaciments paleontològics i mineralògics, que permeten reconèixer, estudiar i interpretar la història geològica de la Terra i els processos que l’han modelat fins a la seva configuració actual”. No encaixen en la primera part de la definició, doncs no són objectes geològics en si (fins hi tot un edifici podria ser un mirador). Però si que encaixen en la segona part, doncs ens permeten reconèixer i interpretar grans estructures. I són un regal pels ulls.
El segon mirador és menys conegut però més espectacular, doncs ofereix una vista de 360º tant a la Depressió del Vallès com de la vessant oest de Sant Llorenç del Munt, a la Conca de l'Ebre. No en va els ibers el van escollir per fer-hi una petit assentament, que no ha estat mai excavat però que om pot intuir per la presència de diversos marges i murets.

En ocre i blau, la Serralada Prelitoral. Davant tenim dos turons formats bàsicament per materials del Muschelkalk, però en que també trobem argiles paleocenes amb Bulimus, a la base de les falles inverses, marcades amb línies discontínues: 1. Turó de Calderols i 2. El Pujol. Cap a l’est, el Muschelkalk no aflora perquè està cobert per l’extensa escata d’encavalcament paleozoica de Castellar del Vallès (3), en blau. Aquesta escata tindria una extensió molt més gran i en resten dos klippes fàcils de situar perquè sobre ells hi ha sengles torres d’alta tensió: 4. Serra del Brucs i 5. Can Torres.
En rosat, la Conca de l’Ebre. El paisatge està dominat per l’immens vaixell conglomeràtic de 6. Sant Llorenç del Munt, a l’est de la Riera de les Arenes, i el de la 7. Serra de l’Obac. Són conglomerats al·luvials poligènics molt massiu, però destaquen tres nivells guia principals (i altres de secundaris més primets) formats per conglomerats monogènics, de còdols carbonatats. Gràcies a ells també es possible detectar algunes falles verticals de direcció SE-NO  que en tallen la continuïtat.
Un tema que considero molt interessant i que no està massa estudiat són els extensos i potents peudemonts quaternaris (8),en verd, que cobreixen la vessant i que s’imbriquen amb els materials al·luvials de la Riera de la Arenes, de fet tenen una gran solució de continuïtat amb el propi ventall de la Riera que s’obre cap a la plana, que ja us he ensenyat en el gràfic anterior. En certa manera sembla una mena d’àpex intramuntanyec. En tota la Serralada Prelitoral no trobem un fenomen d’acumulació de materials quaternaris d’aquest magnitud i se’m fa difícil d’imaginar-ne la raó si no hi ha certa col·laboració neotectònica.

Vist el mirador, de tornada cap el cotxe, al Collet de Can Roure, trobem un excel·lent aflorament d'ignimbrites riolítiqiues cambrordovicianes, xulo xulo.