divendres, 1 de setembre de 2017

Viatge al centre de Terra(ssa). Capítol III: La base geològica del paisatge medieval

Sabem que cap els vols del s. IX el terme de Terrassa estava poblat per pagesos lliures (aloers) que tenien els seus masos (uns 14) prop dels torrents que creuaven el pla. Un seguit de castellum feien funcions de vigilància. Una d'aquestes fortificacions seria l'origen de la Torre del Palau. I, atenció, segons al documentació històrica també hi havia una torre al Puig Novell (antigament anomenat Turó de la Guardiola = torre de guaita). S'especula que potser també hi havia una talaia al turó de l'Argila (històricament anomenat Puig Pasqual, on hi havia un mas). En aquest article ja vaig descriure la geologia d'aquests turons.

A principis del segle XII els pagesos perden drets en favor dels castlans feudals i el que ara és la Torre del Palau fa de pol atractor. El que primer seria una torre isolada ja podria ser un petit castell (Terracium Castellum) rodejat d'alguna edificació rural més. Cap a la fi del s. XII i principis del s. XIII, la monarquia, enfrontada als senyors locals, promogué la construcció de viles fortificades i mercats. Una d'elles fou Terrassa, "fundada" per Jaume I al voltant del Terracium Castellum, cruïlla de camins on ja hi s'havien arrecerat algunes cases. Tornem al punt inicial: perquè aquesta torre i no les altres, en punts elevats? I com fortifiques una vila en un pla?

Pel que fa a la primera qüestió veiem que Terrassa no és una vila de nova planta com Barcino o Tarraco, no hi ha uns urbanistes romans que estudien el territori i diuen: "aquest es el millor lloc, endrecem el territori de zero". La meva hipòtesi és que les torres en punts elevats (Turó de l'Argila i Puig Novell) no havien propiciat l'agregació de residents al seu entorn i en canvi, aquesta que estava en el una zona més favorable a l'agricultura i en una cruïlla de camins (Manresa, Barcelona, Sant Pere, Sant Quirze...), sí.

Però per poder anar una mica més enllà hauríem de tenir una visió més fina de quina era la geomorfologia de la zona en el moment, considerant bàsicament dues coses: la xarxa de drenatge i els canvis de pendent, que entre altres coses ens indiquen els límits de les lleres dels torrents: no és el mateix el tàlveg que tot l'espai que pot quedar inundat en cas de crescuda

Per obtenir aquestes dades primer agafem el model LiDAR del centre de Terrassa i amb QGIS extraiem les corbes de nivell cada mig metre i d'aquí, amb un algoritme, la xarxa de drenatge:

Ens dona una idea bastant bona. Ràpidament veiem, per exemple, el tàlveg de la Riera del Palau; però hi ha un petit problema: les corbes de nivell estan massa condicionades per la quadrícula urbanística, hi ha massa soroll humà. Ara bé, des de fa poc s'ha penjat en obert un mapa topogràfic (amb corbes cada 2 m) de Terrassa de 1910 que ens pot ajudar a separar el soroll i decidir millor quins tàlvegs donem per bons:

Fixeu-vos que el que he fet és adaptar la xarxa de drenatge del model matemàtic a les V de les corbes de nivell (les actuals i les de l'any 1910). En el mapa que us mostro hi ha algunes diferències en quan a traçat i denominació dels torrents respecte altres obres, com per exemple, Rieres i Torrents del Terme de Terrassa. Respecte el traçat, a grans trets no tinc cap gran dubte del que us mostro, excepte una mica en un cas: en el torrent que he denominat de la Clota. Sabem que hi havia un torrent que passava pel costat est de la Plaça Vella, i un altre, escassos metres més enllà que passava pel carrer de la Font Vella a l'alçada del la Casa Alegre de Sagrera. En la topografia dels seu jardins s'insinua una petita conca o clota. Però si prolonguem cap el nord els jardins ens trobem amb l'abrupta vessant del Puig Novell rera del Teatre Principal i per tant, no podem prolongar-lo més (i si no mireu les corbes de nivell: l'he forçat tant com he pogut sense fer-lo canviar de vall!). Malgrat el seu curt recorregut seria un torrent important per estar alimentat per les aigües de la Font Vella i potser la desapareguda Font del Puig Novell, més al sud, generant al seu voltant l'antiga Horta Vella.

Respecte les denominacions no tinc cap dubte sobre què correspon a la Riera del Palau, al Torrent d'en Pere Parres i el Torrent d'en Viveret. De la resta, com el traçat proposat no coincideix ben bé amb la bibliografia consultada i a més, la pròpia bibliografia és confusa (rieres que canvien de nom segons l'alçada del recorregut, rieres que reben diferents denominacions populars, noms diferents segons autors, rieres que han canviat de nom al llarg de la història...) he ficat els noms que hem semblaven més útils per entendre'ns i ja hem perdonareu. Caldria un estudi més erudit i no és l'objectiu d'aquesta entrada.

Anem pels talussos. Obrim el LiDAR analitzem amb QGIS on hi ha trencaments sobtats de pendent. Com de nou, la quadricula viària crea canvis de pendents no naturals; a sobre d'això superposo el mapa de 1910 per tenir un altre criteri. D'aquí traço talussos de primer ordre, que tindrien un desnivell quasi de entre 70 i 90 º de més de 3 m i talussos de segon i tercer ordre que tindrien un salt de menys de 3 m i/o pendents de entre 40º i 70º. Reconec que caldria un treball més acurat, però amb això tenim una idea general del que busquem

D'entrada observem que el talús est de la Riera del Plau/Pere Parres és topogràficament molt clar (de fet, es conserva en alguns punts i podeu anar-lo a veure), mentre que el talús oest és molt menys evident, però no inexistent, i ens marca l'amplada de la llera de la Riera del Palau i la seva àrea inundable.

Ara fem una ullada al traçat de la defensa de l'entorn de Terracium Castellum  fruit de les excavacions arqueològiques dels anys 90 que ens han donat un visió bastant acurada de com era el fossat i el seu probable traçat. Tenia una amplada de 5-6 m i una fondària mitja de 3,5 m, un contorn més o menys trapezoïdal, una mica irregular, i no donava tota la volta a la muralla. I és aquí on entra de nou la geologia per explicar-nos algunes coses

  • El tram sud del fossat anava més o menys per sota les cases del carrer del Vall (d’aquí el nom), i connectava el torrent del Salt amb un talús de segon ordre dels sistema de terrasses  de la riera del Palau, on presumiblement acabava.
  • El tram nord del fossat discorria pel raval de Montserrat. En arribar al carrer de la Unió girava cap el sud (tram oest) i davant de l’antiga FECSA tornava a girar en angle recte de nou per anar a acabar al talús de segon ordre del sistema de terrasses de la riera del Palau. 
  • El tram est era una mica sinuós i anava de l’antic Ajuntament de Terrassa, per sota les cases del costat oest del carrer Gavatxons, la plaça Vella (al paviment de la plaça s’ha simulat el traçat del fossat, la torre sud del portal i, mitjançant unes fustes, un possible pont per salvar el fossat) i sota les finques de la banda oest del carrer de l’Església. És a dir, que hàbilment es va aprofitar el tàlveg del torrent del Salt per construir la defensa i la seva seva sinuositat respon a un petit meandre.
En resum: van defensar un lloc ensotat, un pla rodejat de tres turons, aprofitant a est o oest el fossat natural que oferien els talussos de dues rieres.

I ara superposem arqueologia i geologia:


Hi a tela que tallar. De moment n'apuntem una de curiosa. Vist el traçat est del fossat, cal suposar que d'alguna manera el torrent del Salt es va reblir del fossat en amunt i del fossat en avall. Del fossat en avall, no és problema, però del fossat en amunt sí: o a més de reblir fem una mota que estanqui l'agua dels torrents, o els desviem, sinó s'inundarà el fossat i els camps cada dos per tres. I aquí entra el carrer de la Rasa, que de fet era un rec ("rasa") que desviaria les aigües del Torrent del Salt i del Torrent de Santllehí cap a la Riera del Palau, lluny del nucli enmurallt.

Però tot i així, ja pots fer el que vulguis que els torrents sempre reclamen la seva llera. És sabut que al nostre país una riera pot baixar seca durant desenes d'anys i de cop volta fer una ensulsiada. Els veïns de Terrassa estaven obligats, sota multa, a mantenir el fossat lliure de sediments i deixalles. Però arribà un punt en què la muralla i el fossat eren un obstacle pel creixement urbanístic de la ciutat. El segle XVI el rei Carles I concedí el privilegi d’aterrar la muralla i reblir el fossat. Les excavacions arqueològiques demostren que abans d’omplir-lo passà un període de temps en què els vilatans deixaren de netejar-lo i la natura feu la seva.

Els trams estudiats del fossat est mostren que abans dels abocaments humans hi ha una capa de sediments del tipus debris flow, això és, una colada de fang amb còdols suspesos dipositada a gran velocitat. Aquest tipus de material és propi d’una rierada sobtada i violenta que va ser canalitzada pel vell torrent del Salt que reclamava la seva antiga llera. Però com havien fet acabar el torrent en un fossat que era un cul-de-sac, l’aigua s’hi estanyava. La prova d’això és que sobre la colada de fang hi ha una capa pudenta de troncs i branques en estat de semi-carbonització, és dir, que van estar estanyades. I per sobre, terres i runes abocades. Aquests sediments contrasten amb els que es dipositaven contemporàniament al fossat del Raval, on pràcticament no es troben materials naturals i com a molt, entre abocament i abocament de runa, hi ha petites capes de sorra i fang decantats, típics dels bassals que es formen després d’una pluja.

Bé, i si el mapa final i l'esquema us agradat, espereu al proper capítol on traurem més suc, amb unes quantes fotos sobre el terreny i alguns esquemes geològics que segur que desperten la vostra imaginació!

Cap comentari: