Bloc de camp: ENTRADA Nº 100. Quan les hienes dominaven el cotarro: el jaciment Plistocè inferior de Vallpardís (Vallès Occidental)

Una tarda al soterrani
Amb aquesta entrada Bloc de camp arriba a la que fa 100, una entrada esperada i prevista per a la qual tenia guardat quelcom especial, una visita a un lloc que també es patrimoni geològic encara que no es trobi al camp: la paleoteca de l'Institut Català de Paleontologia.
Fa uns mesos en Joan Madurell, m'hi va convidar, i la veritat és que la visita va superar qualsevol de les expectatives que m'havia creat. D'entrada en Joan no anava sol i vaig compartir la tarda amb un petit seguici d'investigadors que ens acompanyà durant gairebé tres hores: en Josep, la Laura i en Pere. Gràcies amics! M'explicaren amb passió les seves descobertes però també les seves inquietuds i maldecaps. Explorar, excavar, restaurar, publicar... és una feina de somni que té una cara burocràtica i gris d'estira i arronsa amb l'administració. I més en aquests temps magres en que s'ha tallat l'aixeta a tantes coses. Això també ho explicarem una miqueta.

En aquest soterrani hi ha 6 mòduls enormes d'aquest que es mouen sobre rails, però el material més consagrat està dins l'armari dels holotipus. Un holotip és un únic exemplar d'un organisme (o una part) que va ser utilitzat per descriure formalment l'espècie per primera vegada. Aquí la Laura ens mostra l'holotipus del Pieralopithecus catalaunicus.

Ningú vol trobar fòssils (excepte els paleontòlegs i els nens)
El boom del totxo generà en el gremi una paradoxa: com més territori es destrueix, més possibilitats hi ha de trobar coses. Si hi ha antecedents o perspectives molt clares en una obra pública poden fer-se prospeccions prèvies i fins hi tot pot haver-hi un “equip de guàrdia” per fer excavacions d'urgència. I així és com ho mana la llei. Òbviament no és la manera òptima de fer, però menys és res (recordeu que destruir patrimoni paleontològic o arqueològic està penalitzat). Però tots sabem com funciona aquest país i potser els responsables de l'obra es facin els bojos, dilatin el tema, donin avís quan el mal ja està fet... i aquí no ha passat res. Aturar una obra és encarir l'obra, entrar en paperassa, tenir gent estranya per allà el mig... I si no s'espera trobar res, si no hi ha ningú que estigui al cas, doncs, ja us ho podeu imaginar. I quasi va ser així uns centenars de metres més amunt...
L’any 1895, el polític i geòleg terrassenc Domènec Palet i Barba ja va identificar el jaciment de Cal Guardiola, però cap els anys 20 del segle passat els successius abocaments de runa als talussos van acabar per sepultar-lo. L’any 1996, en el lloc descrit per Palet i Barba s’inicià la construcció d’un edifici de la Mútua de Terrassa, i allà sortida de tot! Però els responsables van callar com ànecs muts. Per sort, una persona honesta va donar la veu anònimament al Museu de Terrassa i la cosa es va poder reconduir amb una excavació d’urgència. El fruit foren gairebé 4.000 restes fòssils de grans mamífers i prop de 200 grans restes vegetals fossilitzades.
Les expectatives de trobar fòssils en altres punts era alta i quan s'iniciaren les obres de la futura estació del FGC de Vallparadís (2005-2007), ja s'hi comptava, era època de vaques grasses i es pogué dur a terme una excavació com cal, i cal dir-ho, una en les que més diners s'han invertit al nostre país. Cèntims ben gastats pels coneixements que han aportat, pel que aportaran (encara hi ha molt per analitzar i estudiar: s'hi han extret unes 23.000 macrorestes) i per la quantitat de talent que s'hi ha format.
Es podrien trobar nous afloraments al llarg del torrent de Vallparadís? Molt probablement, però algunes cates que s'han fet, com la de l'Horta dels Frares (juny de 2012), han estat una mica decepcionants: malgrat els indicis positius, el nivell freàtic està molt proper a la superfície impedint anar més avall, i per altra banda, els marges del torrent estan colgats de runa i terres transportades d'altres punts del torrent que contenen algun que altre fòssil.
Aquí cal denunciar que l'Ajuntament de Terrassa va fer unes obres importants a principis del 2013 en el talús del torrent, a l'alçada del carrer Joan Duch, en les que aflorava clarament el substrat. Un dia passant-t'hi vaig pensa: els de l'ICP ja duen estar sucant-t'hi pa. Doncs, no, no van dir res de res. Vergonya, senyors, vergonya!

Torrent del Vallparadís indicant els llocs citats: 1. Cal Guardiola, 2. Vallparadís Estació, 3. Horta dels Frares, 4. Carrer Joan Duch.

Ves per on la cartografia del ICC ens dona testimoni històric de com en les obres del carrer Joan Duch, a càrrec de l'Ajuntament, s'excavà una extensió important dels substrat sense la pertinent prospecció. S'hi pot veure fins hi tot la maquinària.

Com el Riu Ripoll, però amb hipopòtams
Els jaciments de Vallparadís es troben a la depressió del Vallès. Els sediments del seu entorn són miocens i quaternaris, procedeixen sobretot de l'erosió de la Serralada Prelitoral i, en menor mesura, de la Conca de l'Ebre. Els sediments miocens corresponen a sistemes de ventalls al·luvials dipositats amb relació a l’activitat de les falles que limiten la depressió al nord-oest. Durant el Quaternari, es forma el ventall al·luvial de la riera de les Arenes i sistemes de terrasses fluvials, discordants sobre aquest miocè lleugerament fallat en blocs i basculat. En el cas que ens ocupa, ens trobem amb uns materials del Plistocè inferior i mitjà que reomplen un paleorelleu de 12 m de desnivell excavant dins les graves miocenes.
Els materials que reomplen aquest paleorelleu són, principalment, debris-flow, mud-flows, lutites vermelloses molt pures, conglomerats amb estructures típiques de barra fluvial, conglomerats carbonosos i paleosòls. Tot indica que es tractava d'un canó fluvial excavat en materials miocens i que paulatinament quedà reomplert per aportacions de transporta en massa i materials col·luvials procedents dels col·lapses de les vessants. Un ambient i una morfologia que podria recordar al de l'actual Riu Ripoll al seu pas per Sabadell: aigua permanent i prou fonda com per cobrir un hipopòtam, tal·lusos pronunciats que s'esllavissen de tant en tant, zones puntuals amb aigües estancades, barres fluvials de graves i rierades episòdiques.

Què s'hi ha trobat?
A l'anys 2007 s’havien identificat 21 espècies de macromamífers. L’element més abundant són d'Hippopotamus antiquus, una bestiola amb una massa dues vegades la del hipopòtam actual. Majoritàriament són restes fragmentades però també es trobà gran part de l'esquelet d’un mateix individu. Al parc del Vallparadís hi ha un reproducció a mida natural en fibra de vidre de dues d'aquests feres.

Les restes d'Hippopotamus antiquus més abundants són extremitats, molt afectades per les hienes (imagineu-vos la quantitat de moll que pot tenir un fèmur d'aquest bestiota), i peces dentals, com aquest incisiu espectacular.

Més incisius de l'animal més perillós d'Àfrica (després del humans).

Una curiositat: mandíbula d'un bebè hipopòtam amb les dents de llet.

Els perissodàctils constitueixen el segon element en abundància, i estan representats per dues espècies de cavall (Equus altidens i una altra espècie més gran no determinada), a més del rinoceront Stephanorhinus hundsheimensis.

Crani d'Equus.

Crani de Stephanorhinus hundsheimensis. Falta l'extrem del rostre, ocupat per una gran cavitat nasal molt característica, sobre la qual creix la banya.

Els cèrvids també abunden i estan representats per tres espècies: la daina Dama vallonnetensis, el cérvol actual Cervus elaphus, i el cérvol gegant Praemegaceros verticornis, representat per unes poques banyes de muda.

Les mandíbules que hi ha en primer terme són de daina. Totes tenen una característica comuna: estan esqueixades per la part on fa l'angle posterior. Les hienes sistemàticament les trencaven per aquest punt, l'únic amb una mica de substància.

Impressionants defenses (incompletes!) de cérvol gegant.

Banyes amb restes del crani: aquestes no són de muda. Això és que un carnívor li va rebentar la closca!

També s'han trobat dues espècies de bòvid i un porc senglar del gènere Sus; i respecte els elefants, restes d'Elephas antiquus.

Defensa d'Elephas antiquus.

Restes d'un molar d'Elephas antiquus.

Pel que fa als felins, tenim el jaguar europeu Panthera gombaszoegensis i segurament restes del gènere Lynx. Però tot fa pensar que el carnívor més abundants, si més no per la gran quantitat de copròlits (més del 10% de restes fòssils recuperades) són els hiènids. L'espècie concreta no està determinada (a l'any 2007, ara no ho sé...) i podria ser tant la gegant i extinta Pachycrocuta brevirostris (100 kg de massa i exclusivament carronyaire) com la tacada Crocuta crocuta.

Copròlit de hiena, dur com una pedra a causa de la seva dieta en la que abunden els ossos. Paradoxalment no s'han trobat massa restes òssies de hiènids, encara que si un esquelet força complet. La tafocenosi per part d'aquests carnívors riallers és molt important. Quasi no hi ha restes animals connectades, però si acumulades, fracturades i rossegades per elles, sobretot els óssos llargs, els més rics en mèdul·la.

Pel que fa a la resta de macromamífers, detectats en molta menys quantitat, tenim un os de grans dimensions, l'Ursus deningeri, el llop Canis mosbachensis, una guineu Vulpes sp i un mustèlid Meles sp. En la cua dels animalons més petits tenim rosegadors (castor, rata cellarda...), lagomorfs, insectívors i lacèrtids.

Alguns ossos, i sobretot les banyes dels cèrvids, presenten marques dels poderosos incisius dels porcs espins Hystrix,que les rossegaven per esmolar-los i mineralitzar-se.

Hienes vs humans
Bé, algú de vosaltres dirà: però no s'han troba restes arqueològiques? Eines humanes? Bé, jo no ho sé. El cas és que donada l'edat del jaciment, dins d'un període en el que ja habitava la nostra espècie, també hi excavaren el paral·lel arqueòlegs de la URV. Ells van més enllà i pensen que algunes marques en els fòssils no corresponen a hienes, sinó a eines de factura humana. I fins hi tot, indiquen que alguns còdols fracturats ho han estat antròpicament.
Els meus amics del ICP són escèptics, però si voleu fer-vos una idea dels dos punts de vista i ampliar tota aquesta informació, en un mateix exemplar del 2007 de la revista Tribuna de Arqueologia podreu llegir-los. Disfruteu-la!