La segona part d'aquest article s'ha fet pregat. La primera part té una data tant reculada com gener de 2015 i estava centrada en els llacs de Basturs, i de fet quedava per explicar la part més sorprenent d'aquesta estructura geològica tant insòlita com és el Mont de Conques. Així, doncs, jo us aconsello que si voleu entendre aquesta entrada abans llegiu la primera part.
A grans trets el Mont de Conques és una plataforma estructural que s'eleva uns 100 m sobre la Conca Dellà, al Pallars Jussà. Està construïda per l'emergència d'aigües carregades de carbonat de calci. |
Des del aire s'aprecien una sèrie d'estructures circulars alineades. Algunes tenen una topografia deprimida, com un petit cràter, altres, just al revés, són un petit promontori cònic. Per últim n'hi ha una que és una depressió amb una petita estructura positiva al centre.
Totes aquestes formes corresponen a antics punts de surgència d'aigua subterrània que migraren de sud a nord. D'on sortia l'aigua? Doncs si arribeu a la Conca Dellà per Comiols i pareu a Benavent tindreu un panoràmica com aquesta:
La conca té un perfil general sinforme. Les calcàries permeables (en blau a l'esquema) afloren i es carreguen d'aigua als extrems de la conca, i estan cobertes per un potent nivell impermeable (en vermell) que segella l'aqüífer. El cas és, però, que entre Basturs i Conques es dibuixa un lleuger antiforme que acosta l'aqüífer a la superfície. Allí, un sistema de fractures el "punxa" i l'aigua, carregada de carbonat de calci després d'aquest llarg viatge dins les calcàries, vessa de forma artesiana vers la superfície.
Tot comença essent un petit patamoll al voltant de la fractura conductora (a), però cada cop que l'aigua sobrecreix i inunda la plana al voltant del focus (b) diposita una capa de travertí, més potent com més propera és al focus, formant amb el temps un anell de tosca que tanca un estany (c). El creixement vertical de l'anell de tosca acaba per conformar una estructura troncocònica, com un petit volcà (d) que quan arriba al fi de la seva activitat, o bé hi pot quedar una depressió circular al cim que correspon a l'antic estany (e), o bé, pot quedar totalment reblerta pels propis dipòsits calcaris, com un petit dom.
Jo us proposo un recorregut que surt dels Marinyons, a les afores de Conques i acaba a l'estructura dels Fornons. Allí podeu empalmar el recorregut amb la primera part d'aquest article.
Parada 1. Els Marinyons
Des d'aquest punt, a les a fores del poble de Conques i a la base del tufa complex, tenim una visió del substrat garumnià argilós i de com discordament està escrostonat pel nivell travertínic, més competent i de com a molt de 3 m de potència.
Parada 2. Turó de la Cassola
És tal vegada la surgència extinta més sorprenent. Si us acosteu per ponent crida l'atenció veure que els camps llaurats forment una mena de mitja lluna al voltant d'un matollar rocallós. Doncs resulta que els camps ocupen l'antic estany (pool facies), i que al centre d'aquest estany s'ha conservat el vent, el conducte autoconstruït per les pròpies emissions carbonatades, que salvant les distàncies, seria equivalent al d'una fumarola abissal.
També és interessant la visió des de ponent, on copsem com l'antic estany està al cim d'un suau promontori amb un petit anell boscós que correspon a l'anell de desbordament del estany (rimstone facies).
La depressió del Col·lector és perfectament circular. Els camps llaurats ocupen un antic estany de dimensions respectables, de 150 m de diàmetre. La corona circular de matolls i arbusts que els pagesos no han llaurat delimita perfectament la rimstone facies, més dures.
Si observeu la foto aèria del vol americà de l'any 46 es veu com tot plegat estava creuat per un gran sistema de trinxeres. La major part s'ha terraplenat al llaurar els camps, però aquí i allà encara hi ha segments de les rases i grans blocs de travertí remogut per fer parapets. Es aquí on podreu observar les diferents textures del travertí segons les fàcies: des les molt poroses de cascada a les blanques, compactes i fines fàcies palustres amb força fauna de mol·luscs d'aigua dolça. Em pregunto si enterrat en alguns d'aquests estanys no hi reposa l'osamenta d'algun mamífer gros, a l'estil d'Ircarcal...
Parada 4. El Fornon i Fornons
El Fornon és un antic estany semblant al del Col·lector, però una mica més petit, d'uns 125 m de diàmetre; mentre que Fornons és un dom sense cràter en que interpreto com que el propi creixement en vertical de les aportacions travertíniques van acabar per segellar el vas on s'acumulava l'aigua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada