dissabte, 22 d’octubre de 2016

Les mines de talc de Maçanet de Cabrenys-La Vajol (Alt Empordà)

El talc és un fil·losilicats de magnesi hidratat. Es presenta en masses compactes, fibroses o foliades i molt rarament en petits cristalls. És un mineral que no falta en cap capsa d'aquestes que venen per iniciar als nens en el col·leccionisme. El seu tacte untuós, la lluïssor cerosa i la seva baixa duresa li confereixen un aspecte peculiar, com de pastilla sabó que sorprèn a petits i grans. No en va aquest mineral es coneix popularment amb el nom de "sabonet".
Fragment de talc verdós (d'uns 25 cm) enmig de restes de marbre a l'escombrera de la Mina Canta.
Més enllà de la curiositat col·leccionista, el talc és un mineral industrial de primer ordre: s'explota per a fabricar lubricants, a la indústria paperera, del cautxú, la tèxtil, i la ceràmica... i com no, en la cosmètica: segur que heu fet servir talc en pols per apaivagar picors genitals propis i infantils. Ara bé, sembla bastant provat de que és tòxic i que la seva inhalació pot ocasionar càncer de pulmó i altres trastorns. Serveixi d'anotació per a tots aquells que sistemàticament estableixen l'equació cosmètica natural = bona, cosmètica manufacturada = xunga.

L'interès per aquest mineral va general una intensa explotació dels jaciments de talc situats al llarg de la carena que separa les viles de Maçanet de Cabrenys i la Vajol, una branca del Massís del Roc de Frausa  més o menys alineada en direcció N-S.

El talc es comença a explotar al segle XVIII i la darrera explotació es tancà l'any 1994. L'estudiós local Pere Roure ha localitzat unes 25 explotacions (en galeria i a cel obert) la majoria de poca entitat i algunes de remarcables. Si observeu una imatge aèria de 1945 (amb la muntanya més pelada) i la compareu amb l'actual es fàcil veure les cicatrius de  pedreres i runams.
A la imatges superior (1946) s'observa l'intensa activitat minera. Actualment el bosc ho ha embardissat tot i alguns camins s'han perdut dificultant l'accés a les pedreres i runams. Marco tres punts més o mensy accesibles. 1. Mina Canta (o d'en Negrín). 2. Pedrera del Puig de la Creu. 3. Pedrera del Perdigó.
El Massís del Roc de Frausa està format per metagneis i roques metasedimentàries, bàsicament esquists, amb algunes intercalacions de marbre de entre 1 i 200 m, amfibolites i roques calcosilicatades. Aquest paquet de materials cambroordovicians està intruït per granits hercinians.

Encercla, l'àrea de les mines. Per situar-se i conèixer la llegenda, pots clicar aquí.
En el context que ens ocupa, el talc es troba en unes bandes d'intensa milonització que afecten els marbres dolomítics, i per tant es tracta d'un mineral de neoformació. És per això que el talc apareix formant bandes amb una foliació molt marcada que a més no acostuma ser concordant amb la foliació de les estructures prèvies. Cal recalcar que aquest tipus de jaciment en marbres no és habitual.

El paquets de marbre dolomític de la regió tenen un composició força pura i això ha donat lloc talc d'una varietat de gra molt fi i de gran qualitat. Ara bé, i aquí és quan entrem en una contradicció aparent: per que es formi talc cal una reacció entre el carbonat de calci i magnesi i el diòxid de silici, i si aquest marbre es tant pur ja em direu d'on ha sortir el silici. Hi ha dos opcions: dels materials metasedimentaris silicis que on s'enquadren els marbres o bé de l'emplaçament del cos magmàtic àcid de hercinià. La Montserrat Liesa explica en al seva tesi El metamorfisme del vesant sud del Massís del Roc de Frausa  que la milonització de les roques silícies sovint allibera quars i que a aquest quars alliberat, junts amb els fluïts, circula lliurement per les bandes milonítiques per reaccionar amb la dolomita per formar talc; però que cal tenir en compte que la sèrie metasedimentària silícia no té prou entitat com per explicar d'on ha sortit tant de talc, i per l'altra, que un origen magmàtic dels fluids és discutible, ja que els milonites a les quals es troba associat el talc són posterior a l'emplaçament del granit.

1. Mina Canta
Aquesta mina, de 200 m de fondària, estigué activa fins l'any 1994. Passà a la història quan Juan Negrín, president del govern de la República entre 1937 i 1939, hi envià una remesa de quadres del museu del Prado (entre altres obres d'art) i un tresor de cinc-cents milions de dòlars que més tard seria embarcat rumb a Mèxic. S'hi construí una cambra cuirassada i un búnquer a sobre. Actualment la mina està tancada i barrada a l'espera de que es condicioni com a museu de la memòria i l'exili.
L’edifici de formigó armat feu les funcions de búnquer, i  permetia l'accés a l'interior de la mina mitjançant dos muntacàrregues.
Actualment no es pot accedir a l'interior però és fàcil trobar bons exemplars de talc als runams de l'entorn.
2. Pedrera del Puig de la Creu
Es tracta d'una pedrera de grans dimensions. Està molt embardissat i accedir al seu interior és complicat i segurament perillós Des del cim del Puig de la Creu es té una vista molt bona de l'entorn i de l'interior de la pedrera mateix.
Pedrera del Puig de la Creu des del cim. 
Vista de la pedrera des de la base.
3.  Pedrera del Perdigó
És una pedrera petita, però a primer cop d'ull la que ofereix una perspectiva geològica i mineralògica més interessant, amb gran diversitat de materials, amb zones de cisalla molt clares i visibles. Cal dir que està molt embardissat i fa de mal transitar. Paciència i pantalons alts!
Interior de la Pedrera del Perdigó.

Cap comentari: