diumenge, 24 de febrer de 2013

Els terrals de Can Balasc i el languià marí de Rubí (Vallès Occidental)

La dopamina és una neurohormona  que segrega el propi cervell i que regula funcions com el comportament, l’estat anímic, la son, l’atenció, l’aprenentatge i moltes altres. Alguns neurocientífics -no tots- sostenen que la dopamina està més relacionada amb el sentiment que generen els desitjos anticipats i la motivació (voler fer, voler tenir o voler saber) que no en el plaer instantani: la felicitat està en l’avantsala del plaer. I quan un geòleg surt al camp amb l’expectativa de trobar quelcom que el sorprengui, la dopamina va a doll. És una sensació que també coneixen els birdwachers, els caçadors, els boletaires... Què veurem? Què trobarem?
En ciència, la resposta a un enigma obre noves preguntes i genera un fletxa de dopamina que empeny a continuar buscant amb l’únic objectiu de mantenir-nos en una gustosa sensació d’anticipació.
Només investiguem per ser feliços.
Us poso un exemple: fa un any llarg em vaig adonar que els murs del monestir de Sant Cugat del Vallès eren fets de carreus de lumaquel·la i ho vaig trobar molt sorprenent. La fletxa de dopamina em va guiar fins la pedrera de Can Campanyà, però pel camí vaig anar trobant documents que em feien venir ganes de saber més coses i visitar nous llocs. La fletxa es bifurcava. Un dels que em vaig trobar és la interessantíssima tesi doctoral Petrologia i diagènesi en sediments de l'Oligocè superior i del Miocè inferior i mitjà de la Depressió del Vallès i del Pla de BarcelonaEvolució de l'àrea font i dinàmica dels fluids, d’en David Parcerissa. Conté un parell de mapes manuscrits on es localitzen diversos nivells miocens marins  entre Castellbisbal i Rubí, del langu concretament. Cercant la foto aérea es podia apreciar clarament que alguns d'aquests nivells estaven afectat per unes extraccions d'argila, a Can Balasch (Rubí). I cap aquí vaig anar a treure-hi el cap.
Però abans d’ensenyar-vos què hi ha, una mica d’introducció per situar-nos. La depressió del Vallès-Penedès corre paral·lela a la costa i s’obre al mar pel Baix Penedès. El desmantellament de les serralades  litoral i prelitoral l’han anat reblint de sediments bàsicament al·luvials, però alhora, de tant en tant, les transgressions marines penetraven terra endins. 

Fins on arribaven? Depèn de la magnitud de la pujada del nivell del mar. Si pujava poc, imagina´t que només queda inundat el Baix Penedès. Si puja bastant, fins l'Alt Penedès. I si pujava molt, el mar entrava dins el Vallès Occidental. El cas és que durant el languià és produí la màxima transgressió i el mar penetrà fins l’alçada de l’eix Rubí-Sant Cugat-Cerdanyola. De fet, l’aflorament marí més oriental conegut es troba a l’entorn del sincrotró ALBA i om creu que aquest penetrà, de fet, per la paleovall del Besòs.
 A grans trets el burdigalià superior-languià està format per quatre unitats principals, de baix a dalt:
  • Complex detrític-carbonatat, format per una alternança de micrites, wackstones i mudstones amb caràcies ocres i lutites vermelles. Contenen nombrosos motllos d’evaporites i venes de guix fibrós. Corresponen a una zona de mud-flad.
  • Unita detrítica superior, formada per gresos, conglomerats i lutites ataronjades. 
  • Gresos amb influència marina, de tonalitats ocres.
  • Margues gris-blavoses.
  • Calcarenites bioclàstiques, com les de Can Campanyà.
Els tres terrals de Can Balasch són autèntics cràters que perforen de les calcarenites bioclàstiques fins el complex detrític carbonatat. El forat principal és el que està a tocar de la subestació elèctrica de Rubí, fa 50 m de fondària i està envoltat per una tanca de seguretat. De de l’exterior om pot observa un tall net.
En aquesta gravera no s'hi pot entrar, però la que hi ha adossada al nord, més petita, no està tancada i amb les degudes precaucions, om pot accedir al rebaix perifèric.


Als terrals de Can Balasch s'hi exploten argiles del burdigalià superior i margues del languià (nivell gris de la dreta, al nord en la realitat ). S'hi pot arribar des del centre de Rubí, creuant el pont sobre la riera de les Arenes a l'alçada del carrer de Sant Joan i seguir per l'avinguda de Castellbisbal sense deixar-la (a mitja urbanització fa un gir cap el sud: no passeu de llarg!). Quan s'acaba la urbanització segueix una pista de terra que va cap a l'estació transformadora de Rubí. Al cap d'uns centenars de metres trobareu els terrals a mà esquerra.

Vista des de la tanca perimetral: 1. Unitat detrítica superior del burdigalià, afectada per fractures normals. La literatura cita fragments de closca de tortuga. 2. Paquet de gresos, amb restes de mol·luscs i margues gris-blavoses, del languià. Hi ha una zona de transició amb algunes capes margoses i evaporítiques.
Vista general amb alguns punts destacats.
Punt 1
Els nivells de transició del burdigalià a languià contenen alguns nivells carbonatats de potència decimètrica formats en ambients lacustres. Una cosa molt curiosa és que els estan molt "foradats". Perquè? Doncs són motllos de cristall de guix evaporític contemporani a la roca. El cas és que durant la diagènesi el guix a migrat dels forats als plans d'estratificació, on ha adoptat un hàbit fibrós.
Punt 2
El rebaix deixa el sostre de la capa de gres (a l'esquerra) net i permet transitar-hi.
En un paisatge de materials tous, aquesta capa de gres més dura forma un petit relleu en cuesta que funciona de límit entre dos camps. Un aprofitament curiós.
Es tracta d'un gres molt ric en fauna. Destaquen el bibalbs. En alguns trams es pot dir que és una lumaquel·la donada l'alta densitat de closques.
Un altra mostra d'exuberància paleontològica.
Punt 3
Els nivells margosos destaquen pel seu color gris blavós intens que maquen un màxim trasngressiu. La corona és una capa de gresos conglomeràtics.
Es tracta d'un nivell pobre en fauna, però conté algunes coses curioses, a apart del caragol de l'angle  inferior dret, com aquest presumible resta vegetal vermellosa.
Punt 4
Cap el sostre, les margues van esdevenint cada cop més arenoses, i finalment, trobem un paquet de gresos conglomeràtics amb alguna resta de fauna fragmentada.
Trobareu moltes més fotos d'aquest indret a punxant aquí.
Si cerqueu a internet, trobareu que hi ha polèmica veïnal amb quin serà el destí d'aquest forats. El possible final com a abocadors no agrada. Normal. Ara bé, sigui quin sigui el tipus de destí final o restauració que se'n faci, fora bo que els gestors consideressin el valor geològic d'aquest indret i deixessin a la vista algunes seccions.

Cap comentari: