Com l'ocasió s'ho val faré una excepció i ens internarem fora de les comarques catalanes, al País Basc, per convidar-vos a conèixer el
Geoparc de la Costa Basca, un dels més interessant d'Europa. De fet, són tants els punt d'interès que conté, que en aquesta ocasió més que un itinerari concret el que faré és una introducció general, donar-vos unes quantes referències bibliogràfiques i didàctiques; i un tastet d'alguns afloraments propers a la vila de Zumaia (a la resta no vaig poder dedicar-hi gaire temps: no t'ho acabes!). És un convit per que us sentiu motivats a conèixer aquest racó de món fascinant.
 |
| Visió general del Geoparc de la Costa Basca des del mirador d'Algorri (Zumaia) mirant cap a l'oest, durant la marea alta. En primer terme les parets de la Cala d'Algorri i en segon terme, en gris, tots els espadats de flysh fins Mutriku. La punta a l'extrem de tot correspon al cap de Matxitxaco, a Biscaia. A l'estiu el sol es pon en aquest extrem i el paisatge esdevé espectacular. |
El Geoparc de la Costa Basca compren el tram litoral dels municipis de Mutriku, Deba i Zumaia (Guipúscoa), d'uns 10 km. Alhora, el tram Dema-Zumaia és un espai marítimo-terrestre protegit (
Deba Zumaia Biotopoa) d'uns 8 km de costa salvatge i landa atlàntica.
Anant a lo geològic, el que ens trobem és un costa de penya-segats, plataformes d'abrasió (les més extenses del Cantàbric) i algunes petites platges i cales on el que aflora és bàsicament flysch. Les capes cabussen entre 30º i 60º, la qual cosa permet unes condicions d'aflorament excepcionals. Les roques més antigues (Albià) es troben a Mutriku i les més modernes (Ypresià) a Zumaia.
En general s'entén per
flysch una seqüència sedimentària dipositada en ambients submarins profunds de molt baixa energia, en conques d'avantpaís. Poden estar formades per turbidites i/o sediments autòctons (calcàries, margues i lutites) d'origen bioclàstic dipositades lentament per decantació. Això dona una estratificació molt definida i particular on s'alternen capes planoparal·leles de gruix entre decimètric i centimètric. Al tractar-se de dipòsits on té lloc una sedimentació gairebé contínua i pausada, el
flysch preserva de forma excepcional els cicles climàtics, les extincions, les catàstrofes, els canvis de polaritat magnètica... Res que no sapigueu, el que passa és que això en el lloc que ens trobem es veu molt i molt bé.
A la xarxa trobareu alguns articles especialitzats, molts d'ells recopilats en la llista
145 años de investigaciones geológicas en el flysch Deba-Zumaia però d'entrada us recomano que us descarregueu dues referències molt bones:
El flysch del litoral Deba-Zumaia, que dona una visió de caràcter general, i
Geodiversidad de la franja litoral Deba-Zumaia, que inclou un fitxer molt detallat de tots els punts d'interès geològic. Una molt bona guia divulgativa és
El biotopo del Flysch (
Asier Hilario, Diputació de Guipúscoa, 2012), que conté alguns itineraris i apunts sobre l'ecologia de la zona. A part d'això podeu visionar el documental
Flysch, el susurro de de las rocas o si esteu allà, abans d'engegar la caminada és bo que visiteu el
Centre d'Interpretació d'Algorri, on a part de l'exposició permanent i la tenda, organitzen sortides guiades per terra... i per mar! I per últim, a Mutriku trobareu el
Centre d'Interpretació Geològica Nautilus.
Comencem doncs ensenyant-vos algunes coses:
 |
| Aquest indret és el més famós de tots. Es tracta d'una cala molt petita adossada a l'est de la Cala d'Algorri, a la qual sols es pot accedir durant la marea baixa. Aquest punt està inclòs en la llista de geosites com a part del patrimoni geològic mundial. La raó és que just en el límit entre les capes carbonatades paleocenes (part superior) i les vermelloses cretàciques (part inferior), es troba una fina capa fosca que conté moltes anomalies químiques i mineralògiques que es poden explicar per un impacte meteòric. És la famosa "argila del límit" que marca l'esdeveniment catastròfic que extingí el 75% de les espècies (entre elles, els dinosaures no avians). Se'm va posar la pell de gallina! |
 |
| Això és un vista de la platja d'Itzurun des de prop de l'ermita de Sant Telmo (en primer terme), i al fons sense sorra, la cala Itzurun Txiki, un dels indrets més fotografiats de tot el geoparc. El paleocè es divideix en tres pisos: Danià, Selandià i Thanetià. Doncs resulta els límits entre aquest tres pisos estan definits a nivell internacional en aquesta platja!. |
 |
| En aquest punt es defineix a nivell mundial l'estratotipus de base del Selandià. A la part inferior podeu veure una marca: es tracta d'un dels dos Golden Spike (en el seu moment era daurat, ara està rovellat) d'Itzurun. Els col·loca la Comissió Estratigràfica Internacional emulant els claus d'or que es posaven en les fites importants durant la construcció del ferrocarril intercontinental dels EUA. És el primer cop a la vida que en veig un! |
 |
| El punt anterior des d'una altra perspectiva més informativa. El límit entre el Tanetià (argilós i vermellós) i el Selandià (gris i margós) ve marcat a nivell local per una regressió sobtada d'entre 40 i 80 m, i a nivell mundial, per un mínim relatiu de l'isòtop C-13. |
 |
| A tot arreu on miris la ciclicitat dels sets de capes és molt evident, però potser és en la paret oest de la platja d'Itzurun, a la formació Aitzgorri on és més "pura" Aquesta formació gairebé no conté turbidites, tota la sedimentació és autòctona i per tant la seva ciclicitat litològica està condicionada pels cicles climàtics: els famosos cicles de Milankovitch!. Podreu trobar una bona descripció d'aquest aflorament i del com es relaciona amb els cicles de Milankovitch a la bibliografia que he citat a l'inici. |
 |
| Entre la punta de Marianton i la cala d'Itzurun Txiki la marea baixa deixa al descobert una extensa rasa mareal. En aquest sector trobem la formació Jaizkibel, més rica en turbidites que les altres. Passejar-se per la cala permet fer-se un complet atles fotogràfic d'estructures turbidítiques i icnofòssils (Glockerichnus, Taphrhelminthopsis, Subphyllochorda...). |
 |
| Uns bonics Taphrhelminthopsis d'Itzurun Txiki. |
 |
| A part del valor estratigràfic i sedimentològic, la platja d'Itzurun també conté punts geomorfològics remarcables. Uns dels més visitats pels banyistes durant la marea baixa són les "coves" que es troben a la base del penya-segat de la Punta d'Algorri. Les calcàries que el formen tenen els plans d'estratificació cabussant cap el mar, de manera que defineixen un pla inclinat bastant resistent a l'erosió marina. Malgrat això també presenta algunes fractures convergents que permeten la formació de coves de sotscavació. |
 |
| Detall d'una de els coves anteriors. L'alçada de l'entrada fa uns 15 m. |
Com he explicat al principi, això no només és una pinzellada del lloc més accessible i popular, però hi ha punts d'una bellesa salvatge en que difícilment us trobareu a ningú a causa del seu accés no apte per mandrosos: les cales pedregoses de Mendata, Sakoneta i Arantzako, les puntes d'Endata i Sondabeltza, la rasa d'Aitzuri, etc.
Anar-hi per un dia és poc i si li voleu treure suc us en faran falta com a mínim tres. A la zona hi ha multitud l'allotjament, però jo només us puc parla del que conec: el caseriu
Txindurri-Iturri. Al seu web en canten les excel·lències de l'entorn, la casa, el menjar i la seva sidra de fabricació pròpia... El que no es descriu, i és de justícia fer-ho, és el tracte exquisit de la família que ho porta. Són uns grans conversadors que s'estimen i coneixen molt bé (en el sentit erudit fins hi tot) aquest racó de món: deixeu orientar-vos per ells que anireu a bon port!
