El jaciment de Protoma rotífera de la Fundació Miró (Barcelonès)

Els pioners de la geologia catalana, els Faura, Almera, Lluís M. Vidal, Bataller, Chevalier i tants altres, es van trobar una Barcelona molt menys urbanitzada i unes Collserola i Montjuïc pelades. S’ho van patejar a consciencia, van trobar de tot i si bé moltes de les seves interpretacions avui ens fan somriure, queden les seves acurades descripcions de jaciments i afloraments avui ocults pel ciment i la vegetació; descripcions que ens continuen servint per omplir els forats del nostre relat històric. Bé, alguns jaciments ocults i altres esgotats per l’espoliació. Aquest és el cas que ens ocupa avui. I probablement sigui d'aquelles coses relacionades amb l'etnopaleontologia  que interessen al bon amic Heracli Astudillo (però això ho veureu al final).
Montjuïc és certament un turó singular. Junt amb el turó de Montgat, alguns punts dispersos a Santa Coloma de Gramanet i el mai vist (des dels ibers) Mont Taber, són els únics afloraments miocens del semi graven de Barcelona. Corresponen a ventalls al·luvials costaners que tenien l'àrea font a Collserola i a la Serra de Marina. El gruix principals d'aquests ventall són materials detrítics, però les transgressions del Mediterrani deixaren algunes falques marines molt interessants. En el cas de Montjuïc, a la zona del Morrot, hi un tall espectacular que permet veure tota la seqüència. 

Mostra un mapa més gran

De baix a dalt seria:

• Unitat de conglomerats i gresos del Morrot.
• Unitat de margues del Far (molt primeta).
• Unitat de conglomerats, gresos i lutites del Castell
• Unitat de margues de Miramar.
• Unitat de conglomerats, gresos i lutites del Mirador.

Montjuïc és una mola que té un  pendent suau més o menys estructural cap a terra, i la majoria del que trepitgeu quan hi aneu de visita correspon a la unitat de gresos i lutites del Castell, la de més entitat. Ara bé, com està tant intensament urbanitzada, fora de les antigues pedreres (Foixarda, Teatre Grec, Sot del Migdia...), sols queden alguns afloraments petits i dispersos, com a la part baixa dels Jardins de Laribal i aquest que ens ocupa, situat quasi davant la Fundació Miró. Però anem, a pams: com és la unitat del Castell?
La unitat del Castell té uns 93 m de potència i està constituïda majoritàriament per una alternança de gresos i conglomerats arenosos molt ben cimentats; tant ben cimentats, que han proporcionat els sòlids carreus de la Barcino romana i nombroses construccions històriques com el propi MNAC. Però també hi ha unes 10 intercalacions de lutites i margues grises i ocres, de poca potència, i que s'interpreten  com a dipòsits de platja (shoreface).

Aquests nivells  contenen fauna invertebrada diversa, però destaquen sobretot alguns exemplars magnífics de Protoma rotífera, un caragol marí tipus turritella que forní  col·leccions històriques.  

Esquema del jaciment. La línia puntejada marca el límit dels gresos (a sota) amb les pelites (ocres) a sobre. La part tramada correspon als esbadegalls.

Un dels indrets on encara es poden observar és a l'aflorament situat davant de la fundació Miró. Bastant amagat per les bardisses, les restes constructives i els esbaldregalls de pendent, a la base, al peu del carrer, om pot apreciar els durs gresos, i  per sobre, amb una potència d'uns 4 m, un bon aflorament de lutites arenoses ocres amb restes fragmentades de Protoma i altres mol·luscs.

Punt 1. Margues arenoses grises amb restes de gasteròpodes fragmentats.

Punt 2. Dau de pedra de Montjuic a la base.

Punt 3. Pelitres ocres amb restes de gasteròpodes i nòduls calcaris.

Punt 4. Entre els blocs caiguts de pelita arenosa de la corona del jaciment, es pot trobar algun exemplar prou sencer de Protoma.

Vull insistir en que no es pot agafar res. Ni es pot ni cal: sols mirar. No sigueu fetitxistes dels fòssils, que a casa vostra ni hi no fan res. 
Però també hi ha una altra curiositat, i és que en aquest mateix punt hi ha una font feta de pedra de Montjuic que té esculpida un caragol. He intentat esbrinar el nom d'aquesta font, però no ha estat possible. La lògica diu que deu ser la Font del Caragol (?) i que és plausible que sigui així pel que s'hi trobava abundosament en aquest punt... I és aquí on l'etnopaleontologia hauria de fer presència.

A la placa no hi ha cap nom... però això deu sent la Font del Cargol, no? Es nodreixi d'aigua tractada, però darrera d'ella, en una pared d'obra hi ha uns degotalls actius, i probablement abans hi havia una font natural.

Runams del Parc Güell (Barcelonès)

Alguns lector m’heu preguntat si els continguts d’aquest blocs contemplaven algun tipus de treball sistemàtic. Altres penseu que vaig sobrat de temps i em dedico a anar aquí i allà a visitar coses xules. Ja m’agradaria! Estaria molt bé, però la majoria de vegades, aquest blog és nodreix del que em trobo sense proposar-m’ho. Els que sou d’esperit naturalista sabeu que si mireu el món amb ulls de nen sempre hi ha quelcom interessant per veure i explicar, fins hi tot a ciutat.
I així va ser com un pícnic familiar al Parc Güell amb els meus amics Jordi i Teresa & descendència es va convertir en una troballa inesperada. Fugint de la brutal aglomeració turística agafarem un camí que surt a ponent de la plaça del trencadís, cap un bosquet. Allà on semblava ombrejat i net vàrem plantar-nos amb els entrepans. I així va ser quan vaig adonar-me de que es terra estava constituït per un pedruscall de cairells de calcàries devonianes, on abundaven també els d’oligist, limonita i goethita. 

Aspecte superficial del runam

Un parell de cairells d'oligist i goethita parcialment limonititzats (a sota he posat d'escala l'últim exemplar de Perspectiva Escolar que va de didàctica de la geologia).

Una volta per entorns em va confirmar el semblava: estàvem damunt del runam d’una antiga mina de ferro. Per desgràcia la única càmera que duia era la del mòbil i el testimoni gràfic no és gaire bo. Però aquí està.
Acabava de fer les explicacions pertinents quan un noi jove amb un sarró i un quadern de camp es posà a fer fotos. Se’ns dubte un estudiant de geologia!

Aquesta falsa disposició en grezes litees dels còdols denota el seu origen antròpic. ja es veu que un sòl normal no és.

Bloc de dimensions quasi mètriques aprofitat en la construcció del camí.

 He estat cercant més informació al respecte i pròpiament no he trobat cap peiper que en parli. Ni tant sols està mencionat al Minerals de Catalunya, del Mata-Perelló. Si que trobareu algunes teories sobre si les tres grans creus de pedra que coronen el turó s’edificaren sobre una mina de ferro (per la posició, seria plausible) i oculten una cambra. Però del cert, res.

Posició i extensió aproximada del runam.

El desbordament del torrent Mal (Baix Llobregat)

Aquest bloc va començar a caminar el gener del 2008 amb un doble objectiu. Un de generós: divulgar i posar en valor el nostre patrimoni geològic; i un altre de personal i professional: estar a l’escena. Aquest darrer objectiu s'ha anat materialitzat modestament permetent-me contactar amb algunes persones interessants, bona gent que s'estima la ciència i el país, com en Xavi, l'autor de Blog de geografía física i riscos geològics. En Xavi fa poc ha presentat la seva tesina sobre la dinàmica de les vessants de Montserrat i coneix bé la zona d'Esparraguera. Estem preparant entre tots dos una sortida d'introducció als riscos geològics per aquells que hi estigueu interessats. Ja en tindreu notícies. 
Un dels llocs que m'ensenyà és el torrent Mal al seu pas per Esparraguera, tristament conegut pels aiguats de juny de 2000. Si cometo algun error és meu. El m'ho explicà perfecte.

Barri de Mal d'Esparraguera. El punt 1 és on s'esfondrà l'A2. El punt 2  és el tram previ al pas per sota l'autopista.

El torrent Mal (de nom premonitori) neix al coll de Can Massana, a l'extrem NO de Montserrat. És un d'aquest torrents mediterranis que baixa sec. Té una conca estreta paral·lela a la falla del Lobregat i quan arriba a la depressió prelitoral s'encaixa en els materials quaternaris del ventall al·luvial pleistocè de Collbató-Esparraguera. Arriba al casc urbà d'Esparraguera pel nord i el rodeja per l'oest, encaixonat entre el poble i el Polígon Industrial Sud. El cas és que a l'alçada del barri de Mal el torrent passa a tocar de les cases i després per sota l'autopista A2; i els planificadors d'aquestes coses originàriament van dissenyar un conducte que en cas de pluja forta (d'aquelles que tenen recurrències de 100 anys, per exemple) es va revelar insuficient. Sobretot per que van tenir el desencert de repartir l'ull del pas en dos seccions més petites, de tal manera, que si globalment potser era suficient (no ho sé), així els detritus arrossegats pel torrent (canyes, troncs, roques, cotxes...) poden obstruir més fàcilment el  conducte
I així va ser la nit del 9 al 10 de juny de 2000. Un aiguat va caure sobre Montserrat. Els tubs es van col·lapsar i l'autopista es va convertir en una presa, i aigües amunt d'ella l'aigua va començar a pujar fins desbordar-la, anegar-la i omplir-la de runa i sediment.

Compareu els passos antics amb l'actual, d'una sola peça i que dificulta que s'encalli el runam. 

Després del 12 anys ja hi ha mig metre de sediments sota el pas. Malgrat que no s'ha tornat a repetir cap esdeveniment de la mateixa intensitat om poc trobar blocs de dimensions de mig metre. Imagineu-vos que plou amb mala llet de debó.

L'aigua arribà fins a un pam del marc de la porta del garatge de la casa roguenca. Quan els veïns s'esperaven el pitjor, el nivell baixà de cop. Observeu com el carrer ha “fossilitzat” les diferents terrasses de la llera i com el sentit comú aconsellaria, com a mínim, no edificar per sota de la casa de color blanc.

Però de cop i volta, la pròpia pressió de l'aigua acumulada desembossà els passos i en qüestió d'instants l'embassament es buidà. Però per contra, aigües avall es produí un flash flood contra els marges del torrent, en part envaïts pel terraplè de l'autopista.
Les conseqüències d'aquest flash flood es deixaren sentir a l'endemà al matí: quan un càmera de TV3 estava explicant els successos de la la nit anterior, tot el vial oest de l'autopista s'enfondrà com un castell de sorra davant les càmeres (ho podeu veure en el minut 1.04 d'aquest vídeo).

El terraplè actual de l'autopista s'ha protegit amb un mur de formigó per impedir el descalçament de torrent: traslladem el problema uns metres més avall.

Volcà de Can Guilana (Gironès)

Recordeu quan el camp de golf de Torrebonica havia de posar Terrassa al mapa? I de quan el complex de Filià havia de portar els serveis que la gent de la Vall Fosca tant necessitava? Ara ja tenim tots molt clar on ens han dut els "pilotassos". Socialment han estat una bomba però cal no oblidar que també han suposat una destrucció del territori sense precedents. Una marea negra de totxo. Ara diuen que ningú ho podia preveure i que en tot cas, a tothom li semblava bé. I una merda! Ho veia venir fins hi tot la meva anciana mare. I gent com en Juan, en Manel i tants d'altres companys hem batallat per la conservació del territori tant bé com hem sabut. I així estava amb ells fa un parell de setmanes passant el dia a Can Sopa, recordant els vells temps i parlant també de futur, ben a prop del volcà de Can Guilana, un altre punt del nostre patrimoni geològic víctima de l'especulació urbanística.

A tocar de Girona, a l'oest, hi ha diversos volcans catalogats o situats dins un PEIN: Granollers de Rocacorba, Puig d'Adrí, Puig de la Banya del Boc, etc. Però el volcà de Can Guilana no és res d'això, ni està ressenyat al catàleg d'espais d'interès geològic de la Generalitat. Una part del con pertany al terme de Sant Julià de Ramis i els basalts del pitó foren explotats com a roca base per a realitzar els vials de la urbanització del camp de golf de Girona; però la principal amenaça és l'ampliació de la urbanització  prevista al nou POUM  segons la qual el volcà queda situat en sòl urbà, encara que si bé com a zona verda urbana, no es contempla la preservació del patrimoni geològic que conté.

Volcà de Can Guilana. En vermell els piroclast i en blau el banyó basàltic. Les línies discontínues són les fractures principals (a partir de Google earth i la cartografia de l'IGC).

Pots arribar al volcà de can Guilana des de Sarrià de Ter (sortida Girona Nord). Baixant per l'Avinguda França, trobaràs a mà dreta un trencall que va cap a Sarrià de Dalt. Has d'arribar a aquest petit llogarret i just sortint d'ell, la carretera es bifurca. Cal agafar la branca de la dreta. Al cap de no més de 2 km estàs a la base del volcà. Pots deixar el vehicle al peu de la caseta de les antenes de telefonia i agafar el camí de l'esquerra que va cap a la masia semi enrunada de Can Guilana.

Parada 1. Darrera Can Guilana hi ha una gredera abandonada que funciona de magatzem d'andròmines (sembla un abocador). D'aquestes gredes destaca el seu aspecte massiu, amb una estratificació molt poc marcada Es tracta de bretxes d'explosió freatomagmàtica.

Detall de les bretxes piroclàstiques de Can Guilana. Tenen un aspecte massiu, mal classificat, i majoritàriament estan formades per fragments heteromètrics lítics dels substrat i la xemeneia. Els fragments volcànics sols ronden un 20%.

Per anar al següent aflorament cal apropar-se a les antenes de telefonia. Hi ha una pista abandonada a la dreta on al mig d'ella destaca un enorme bloc després de bretxes piroclàstiques.

Parada 2. Aquest bloc permet observar molt bé les diverses litologies que componen les bretxes piroclàstiques, però destaca un curiós cairell d'uns 50 cm, de la mateixa litologia que l'encaixant, un pèl més claret i recobert per un crosta ferruginosa. Un fragment d'una explosió anterior i remobilitzat i inclòs per una de posterior? I si és així, perquè té aquesta crosta? S'accepten hipòtesis.

Després cal enfilar corriol amunt fins el cim de volcà... o el que en queda. Doncs no espereu trobar un volcà sencer i amb un cràter reconeixible sinó el que en queda del seu desmantellament per l'erosió: un pitó basàltic rodejat per un conus piroclàstic. En total, un turó de planta ovalada d'uns 350 m de diàmetre major i uns 60 m d'alçada.

Parada 3. Al cim, una pedreda abandonada permet apreciar el cor d'aquest pitó basàltic, un una disjunció hexagonal perfecta, molt maca. Una joia geològica molt poc coneguda.

Guapo, oi?

El cim ens guarda una altra cosa curiosa...

Parada 4. En l'extrem oposat de la pedrera afloren una mica de gresos eocens, atrapats entre el pitó i  coberts pels piroclast. Es tracta d'uns gresos absolutament cuits, cosa que em fa pensar que en aquest punt aflora una mica de sòcol no cartografiat en el mapa del IGC.