El pla de Sacot inundat (Garrotxa)

En una entrada anterior fèiem referència al pla de Sacot, un petita conca endorreica entre els volcans de Santa Margarida, del Croscat, del Torrent i del Puig de la Costa.

Posició del pla de Sacot. Base digital del ICC.

El cas és que el passat mes de març vàrem anar amb una colla d'amics que tenen nens petits a veure el Santa Margarida (als nens els fascinen tres coses relacionades amb la geologia per aquest ordre: dinosaures, volcans, fòssils i pedres brillants. Cada nen és un investigador en potència!).
Vaig tenir una gran sorpresa en veure el pla de Sacot parcialment inundat amb una làmina d'aigua de més d'un pam de fondària i que semblava que portés ja algunes setmanes. Per un moment vaig pensar que potser era deliberat, amb la intenció de refer l'antic aiguamoll, però consultades les autoritats pertinents, resulta que no. El canal de drenatge portava un temps que no anava fi i amb les fortes pluges de febrer s'havia inundat. Però aquí queda aquest curiós testimoni gràfic.

Pla de Sacot mirant cap el sud. A l'esquerra hi ha les vessants del Santa Margarida.

Seguint el rastre del torrent d'en Pere Parres a Terrassa (Vallès Occidental)

Terrassa està edificada damunt del ventall al·luvial de la riera de les Arenes. Dins el context català és un ventall notable amb una llargada d'uns 7,5 km i una amplada  de 6 km. La riera de les Arenes té un marcat caràcter torrencial i no porta aigua de manera permanent fins ben bé a l'alçada del barri de les Fonts.
L'àpex del ventall es troba al sud de Matadepera, quan la riera supera la serralada Prelitoral i s'obre a la plana vallesana. A partir d'aquest punt, quasi una desena de torrents menors diflueixen més o menys radialment per l'hemiventall oest, travessant-lo de dalt abaix, i confluint de nou amb la riera de les Arenes al "congost" que obre entre la les modestísimes serres de les Martines i de Galliners, entre les Fonts i Rubí. Curiosament, l'hemiventall est s'imbrica amb el ventall del riu Ripoll i drena cap el Besós.

Mapa a partir del model digital d'elevacions del terreny del ICC. La riera de les Arenes circula pel llom del ventall.

Amb els anys la trama urbana ha anat engolint i difuminant els torrents i la resta d'elements geomorfològics de la plana, L'únic torrent que es reconeix clarament, gràcies als seus abruptes talussos, és el tram mig i baix del del Vallparadís, un dels parcs urbans més llargs d'Europa. De la resta de torrents en queden rastres aquí i allà que poden proprocionar una entretinguda tasca de recerca paleotopogràfica via ortofoto i sobre el terreny: un carreró de contorn irregular dins una trama regular, un talús atrapat en uns jardins, una sèrie de culs de pati a banda i banda del tàlveg, un carrer est-oest amb marcat desnivell en U...
Colonitzar un ventall al·luvial té a favor una topografia amable i un sòl fèrtil que facilita l'agricultura, bàsicament de secà, però també té un parell d'incovenients. L'un és que els torrents sempre secs que el creuen es surtin dramàticament de mare en cas d'aiguat, com va passar l'any 1962, i l'altre és que no hi ha elevacions que facilitin la defensa dels nuclis urbans originaris. En el cas de Terrassa això es va resoldre edificant en la confluència de dos torrents per aprofitar els talussos com a fossat natural, i al menys tenir dos o tres flancs protegits. Terrassa té dos nuclis antics. El de Sant Pere s'edificà sobre la confluència del torrent de les Bruixes i el torrent Monner (la unió dels dos és el torrent de Vallparadís). Aquest unió forma un esperó de més de 10 m de desnivell a banda i banda. El nucli d'Ègara s'edificà entre el torrent del Palau (la Rambla) a l'oest, i el torrent de Sanllehí a l'est.

Actualment, l'escola de la meva filla s'està edificant (amb moltes vicissituds i retards acumulats) en un petit tram sense urbanitzar del que encara queda mig reconeixible del torrent d'en Pere Parres. Ara aquest torrent passa pel centre de la ciutat, però molts avis encara s'enrecorden de que cap els anys 40 majoritàriament circulava per fora de la trama urbana. Naixia  al pla del Bonaire, on ara hi ha els pisos de Sant Eloi, entrava per un grup de cases d'autoconstrucció i desembocava al torrent del Palau pel marge est, on actualment hi ha el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica.

A la dreta, Terrassa l'any 1945 i a la dreta, el 2010. En vermell s'han marcat els talussos identificables i en blau, el tàlveg del torrent d'en Pere Parres. Feu clic per ampliar (base cartogràfica de l'ICC).

Què en queda ara de reconeixible? Us proposo de nord a sud cinc parades amb les evidències següents:
Parades 1 i 2
El passatge de Béjar i el carrer d'Antoni Bros van néixer com un conjunt de cases d'autoconstrucció amb l'entrada principal a ponent (carrer de Pardo Bazán) i els culs de pati vorejant el talús del torrent.

Passatge de Béjar mirant cap el sud. Per la dreta, un antic camí ressalta amb un petit desnivell el talús (on el cotxe vermell), que en aquest tram era de poc més d'un metre d'alçada.

El contorn irregular d'aquests vials i el lleuger perfil en U n'assenyalen el seu traçat. Més al nord, els pisos de Sant Eloi, de construcció planificada, i el quart cinturó han esborrat qualsevol indici.

Carrer d'Antoni Bros, mirant cap el sud.

Parada 3
Fins no farà més de 5 anys, la Fundació Amat Roumens (fupar) tenia uns servei de rentat de cotxes i un garden dins del tram topogràficament més ben conservat del torrent, dins d'un tàlveg d'uns 10 metres de profunditat, amb els dos talussos ben conservats (carrers Amadeo Savoya/Francesc Oller/Miquel Àngel). Es tractava d'un meandre força tancat cap a l'est. La fundació va cedir el terreny per a la seva urbanització

Un tros del torrent capturat a la plaça Amadeo Savoya, a l'oest del que hi havia a la fupar (foto de l'amiga Mar).

Parada 4
El carrer del torrent d'en Pere Parres és un passatge sense sortida que marca el traçat del torrent després de la via de la RENFE. L'any 2010, amb motiu del la construcció de l'escola el Vapor es "trobaren" amb el col·lector del torrent, la qual cosa va ocasionar algun maldecap als esforçats arquitectes i urbanistes municipals.

Al fons del carrer d'en Pere Parres encara es pot apreciar, a la dreta, restes d'afloraments de graves fluvials que marquen el nivell de l'antic tatús. A la mateixa alçada, a l'esquerra, hi ha una parcel·la sense urbanitzar que encara permet veure els dos nivells de terrassa que es veuen ala foto de l'any 1945.

Parada 5
Al carrer de Gabriel Querol, darrera del Centre Cultural d'Unnim, es troba un ressalt topogràfic remarcable i mig amagat, que correspon al talús oest del Pere Parres, poc abans de confluir amb el torrent del Palau.

La línia discontínua marca el cim de l'antic talús.

 En algun punt, les graves  de la terrassa quaternària estan al descobert. Un dels escassos afloraments geològics urbans de Terrassa.

Delta de l'Ebre (cap. III): la desembocadura (Baix Ebre/Montsià)

Tenint en compte que a les illes de Buda i Sant Antoni no s'hi pot accedir (i que duri), la millor manera d'aproximar-se a la desembocadura de l'Ebre és recorrent a peu el tram que per l'hemidelta nord va des de Ca la Nuri fins el far del Garxall, on hi ha un zigurat de fusta amb esplèndides vistes. Pel camí trobareu un mirador natural de l'illa de Buda més modest, el muntell de les Verges. Des de Deltebre i des de Ca la Nuri (final de la T-340) surten vaixells que s'endinsen uns metres mar endins, i que gràcies a l'alçada del pis superior, permeten una bona perspectiva. En el vaixell que vam pujar, el guia, un senyor baixet molt viu i colrat explicà molt clar i molt bé, entre altres qüestions, els diferents canvis en la desembocadura del últims 90 anys. No tots són ocells al delta!

Vista des del zigurat del Garxall, d'esquerra a dreta: los Galatxos, el Galatxo de Sorrapa (l'obertura funcional), l'Illa de Sant Antoni, lo Riu Vell (el canal abandonat) i l'Illa de Buda.

El Garxall va ser un dels indrets que vaig visitar l'any 1989. Aleshores era una mena de no man's land, ple de barraquetes, un bar per a gent rude, un tram de riu més aviat brut però autentic, molt transitat pels pescadors del riu i sense apenes forasters. Ara és un indret més net i endreçat (i urbanitzat), amb un petit port pesquer, però per contra, molt més freqüentat. No es pot tenir tot!

El muntell de les Verges (o de les Maresdedéu) és una vella duna o potser una levée, entre el port de pescadors i el far del Garxall. Un Everest de 6,9 m amb excel·lents vistes de l'illa de Buda.

Sens dubte és la zona més interessant de Catalunya per l'observació de la dinàmica litoral i hauria ser una sortida de camp obligada per a tots els estudiants de geologia (se suposa que interpretem el passat a partir del present... per tant, caldria conèixer molt bé el present, no?). La difluència de la llera funcional a l'alçada de l'illa de Buda i el front pròxim a la gola actual, amb l’Illa de Sant Antoni al marge dret del riu, i el Garxall a l’esquerre, és l’exemple d’un procés sedimentari de progradació ràpid que s’ha format en menys d'un segle, és a dir, a escala humana.
La desembocadura actual es va formar a finals dels anys 40, per trencament de l’antic canal que desembocava al Cap de Tortosa (gola est), prenent una direcció cap al N. Durant aquells anys, la gairebé total regularització de l'Ebre mitjançant embassament va minvar  fin a nivells testimonials l'aportació de sediments continentals. L’erosió i retrocés de l’antic front (Cap de Tortosa), ha sigut d'uns 2 km en els darrers 65 anys, tal com es pot apreciar observant la posició de l'antic far de ferro forjat, un dels més alts i bells de la seva època i que es troba abandonat mar endins.
De fet, el màxim retrocés tingué lloc entre els anys 50 i 70 i sembla que el perfil s'hagi estabilitzant bastant. Els materials erosionats de l'antic cap de Tortosa han sigut transferits per deriva litoral a ambdós hemideltes. Cap el sud, les illes de Buda i Sant Antoni han quedat unides per un cordó a la banda de la platja, mentre el canal abandonat, lo Riu Vell, bastant reblert, fou aprofitat per ubicar-hi una piscifactoria avui abandonada.

Lo Riu Vell. Probablement un dels indrets més salvatges del delta.

Cap el nord, també a causa de que l’onatge retreballa els sediments de deriva en absència d'aportacions fluvials, s'han format barres i baixos frontals en la desembocadura (sand mouth bars)  a redós de les quals hi les basses o Galatxos.

Delta de l’Ebre (cap. II): torberes i ullals d’en Baltasar (Montsià)

Venint per l’A-7 cal prendre la sortida d'Amposta i agafar la TV-3405 cap a Deltebre. Uns metres més enllà, cal estar a l’aguait del trencall que porta per la TV-3408 a Sant Carles de la Ràpita. Molt poc després del km 4, a l’esquerra hi ha el mas d’Arispe (o de Baltasar) i un cartell que indica els paratge protegit dels ullals de Baltasar. Seguint la pista, al cap d’uns 300 m, trobareu una zona d’aparcament i uns plafons informatius. També hi ha una àrea de pic-nic i un itinerari senyalitzat.

Algú va decidir que l'ullal es veuria millor eliminant un parell d'eucaliptus

 La zona litoral del Delta és variable, dinàmica i té “relleu”. Sembla que qualsevol cosa dona per fer un article. En canvi, la plana interna, profundament antropitzada pels camps d’arròs, és molt més monòtona i geològicament, menys interessant. Bé, d'entrada és cert, però és aquí on l'ull entrenat detecta enmig de la immensa planúria uniforme aquella petita irregularitat, aquella coseta que sembla fora de lloc i que explica una historia. O agafa perspectiva i ressegueix l’ortofoto buscant a veure si un grup de parcel·les té una pauta diferent a la de l’entorn. Potser per que hi ha una levée, un muntell, una llera abandonada, un estany dessecat… I és que tot és relatiu, i com l’home és mandrós, el que un ressalt topogràfic de mig metre en un camp del pla del Bages no és gaire res, aquí es fa perceptible.
Fem doncs l’exercici de navegar amb el vissir i buscar si a la plana cultivada queda algun retall de bosc, una garriga, un herbassar... alguna cosa que els pagesos no s’hagin esforçat en cultivar. Doncs hi ha molt poc i una de les coses que criden l’atenció és una sèrie d’erms que de manera discontínua s'estenen paral·lels a la TV-3408 entre Amposta i Sant Carles de la Ràpita. La raó és un rosari de petites surgències o ullals (més de 100) que fan de mal llaurar els camps de l'entorn, just on arrenca la plana deltaica, envoltats d'una zona de descàrrega més o menys difusa que actua en època de pluges fortes: la Carrova, Xiribecs, ullals de Bastasar o d'Arispe (els menys alterats), ullals de Panxa, erms de Vilacoto (amb ullals residuals molt alterats) i l'ullal del Tronc.

En aquest ullal s'hi està (o estava) construint un aguait. És se'ns dubte el més romàtic.

Om caldria esperar una circumstància simètrica en l'hemidelta nord, però el cert és que només he trobat referències a la zona de descàrrega difusa que hi ha a l'Aldea, on no queda ni rastre dels ullals originaris (la part nord està més antropitzada que la sud).
Els ullals són surgències originades per les aigües de pluja que flueixen per l’aqüífer dels massís dels Ports i del Montsià cap al mar, i que quan es troben amb els sediments deltaics, ja saturats, es veuen obligades a emergir en raó de la seva menor densitat. Són més o menys circulars i tenen un diàmetre d’entre 3,5 (la majoria) i 55 m (els dos més grans), i una profunditat d’entre 2,7 i 7 m. Donat que l’aqüífer dels massís dels Ports i del Montsià és càrstic, les seves aigües difereixen molt de les de la resta del Delta: són clares i tenen un elevat contingut de carbonat de calci. Això a generat al voltant d'ells un dipòsit sedimentari peculiar dins el context del delta, com són unes toves calcàries blanques i lleugeres amb abundants gastròpodes d'aigua dolça. 

Per altra banda, els ullals es troben al mig del que fa 4000 any era una gran llacuna, ara reblerta, alimentada per la descàrrega d'aigua subterrània. D'aquí els dipòsits de torba, de fins 7 m, que es poden observa a l'entorn (fixeu-vos en el color negre de la terra dels voltants). Aquesta torba es va arribar a aprofitar com a combustible i encara es pot veure l'antiga explotació mig inundada.

Nivells del torba al sud dels ullals.

Fins als anys 60 del segle passat, la política de dessecació sistemàtica de tota maresma i aiguamoll va eliminar la marjal i els estanys més petits i perifèrics. No és fins aleshores que es comença a prendre consciència de la seva importància científica i paisatgística. Tot i això, de vegades penso que es confon recuperar i restaurar en posar tanques de fusta tractada a doll...