El talús del Vilar (Bages): rèquiem pel patrimoni geològic gunitat

Farà una vintena d'anys, preparant un itinerari vaig trobar casualment un molt bon aflorament en una trinxera de la BV-1273 prop del Borràs (Bages). Com tantes d'altres de la zona direu, però amb el valor afegit de que estava en un punt amb poquíssim  trànsit, en un vial que s'havia obert a la dècada de 1990 sobre l'autopista Terrassa-Manresa  per salvar la comunicació entre Rellinars i l'estació de la RENFE de Castellvell i el Vilar. La roca era fresca, sense matolls ni enderrocs, amb un voral ben ample que permetia aparcar alguns cotxes sense molestar, fins hi tot un autocar. Sovint hi ha bons afloraments que fan de molt mal visitar per que no saps com apropar-t'hi i/o hi ha molt trànsit i és perillós. Aquest, en aquest sentit, era perfecte.

I també pel seu valor didàctic. Els dos talussos, nord i sud, d'una vintena de metres de desnivell, tallaven  més o menys perpendicularment la paleodirecció de transport d'uns cossos sedimentaris emmarcats en la fàcies distal del ventall costaner eocè de Sant Llorenç del Munt. 

En conjunt s'hi observava, en un domini d'estrats tabulars de gres i pelita corresponents a fàcies de desbordament, cossos de conglomerat i gres granodecreixents, de base erosiva que representaven reompliments de canal multiepisòdics. També les fàcies de desbordament contenien decoloracions i nòduls edàfics. 

Com valor afegit, des d'aquest punt es tenia una bona vista de paisatge de totes les diferents fàcies dels ventalls de Sant Llorenç i Montserrat, i a uns 300 m cap el Vilar hi havia un altre aflorament força bo de margues de talús i carbonats de plataforma. Amb una sola parada es podia fer molta història i em consta que d'uns anys cap aquí era un punt visitat en sortides universitàries, congressos, etc.

Parlo en passat, per que per desgràcia, aquest aflorament ha estat gunitat! I amb la mala sort (per a mi) que era el protagonista d'una parada en una guia que estic escrivint i ja m'han fotut! Vaig anar a fer-li fotos per millorar la qualitat... i em trobo això... Gagu'n tot!

He de pensar que no ha estat una acció gratuïta, que realment era necessari. No hi entenc prou de geotècnia per valorar-ho. Però és evident que s'ha perdut patrimoni geològic valuós pel seu interès didàctic. I això em porta a fer una reflexió de caràcter general.

Sovint a l'obrir infraestructures es creen afloraments que no són banals, que  priori  tenen valor científic o didàctic. D'alguns sabem segur que tindran una vida efímera, com els que es formen a l'excavar uns fonaments, obrir una rasa... I altres pot semblar que romandran per sempre. Però pot passar que a mig o llarg termini desapareguin per que s'han de cobrir, rectificar, o senzillament, per que la vegetació els acaba ocultant. 

Crec que és necessari que aquest patrimoni efímer o potencialment efímer tingui un seguiment que en part pot estar inspirat amb el que es fa amb el patrimoni arqueològic i paleontològic. 

Plantegem un cas pràctic. Fa cosa d'uns dos anys, es va rectificar el talús de l'AP7 a l'alçada de la Mina Berta (Sant Cugat) deixant a la vista un tall extraordinari d'estructures sedimentàries i tectòniques (que crec d'alt interès) en el Burdigalià típic de la zona. Això és un captura del Street view:

Podria ser que en el marc d'un treball de recerca en marxa, algú aprofiti l'avinentesa per que li encaixa en el seu estudi, però és una fantasia. O algú molt motivat li doni per treballar-se una nota en algun butlletí. Però això gairebé mai no passa. El que hauria de passar és que com a mínim hauria d'estar identificat i catalogat en un base pública, amb una fitxa estandarditzada que inclogui esquemes a mà i un recull fotogràfic de qualitat realitzat a diferents escales de detall, amb criteris clars que atenguin casuístiques diverses.

Qui hauria de manar fer, gestionar i rumiar els criteris d'aquest catàleg? En bona lògica, l'ICGC, de la mateixa manera que en la seva pàgina es poden consultar els sondejos. És una idea que els regalo.

I per assegurar-nos de que això es fa en tota obra nova, igual que succeeix amb el patrimoni arqueològic i paleontològic, per llei, hauria d'haver-hi un seguiment del qual l'empresa en fos corresponsable. Penso a més i a priori que això no ha de ser car de fer ni de mantenir..

Com ho veiu?

Travertins amb incògnita a la Riera de Sant Joan (Monistrol de Calders, Moianès)

Una de els raons per les quals el patrimoni geològic està desatès en els paratges protegits és l'absolut desconeixement de la geologia de la majoria seus gestors i tècnics; ei, que no dic que tinguin geòlegs en plantilla (que també), sinó que com a mínim tinguin certa sensibilitat i "els soni la música". Per això ha estat una molt agradable sorpresa conèixer en Josep, un tècnic del Parc de Sant Llorenç, que tot i no ser de l'ofici té una amplíssima cultura geològica i una alta motivació per treballar el tema.

I així em va a portar a veure una sèrie de formacions travertíniques a la Riera de de Sant Joan, prop del molí d'en Sala, per veure quines possibilitats tenien per fer una sortida guiada de cara el Dia Europeu dels Parcs-Setmana de la Natura (que la farem: si voleu venir, és de franc però cal inscriure's escrivint-me un correu).

I bé, hi ha força coses interessant, però en destacaré un parell, i sobretot una que conté una estructura que no sé interpretar. A veure què en penseu.

Edifici de barrera de dimensions mètriques

Els edificis de barrera consisteixen en fitoherms construïts per una complexa associació de macròfits, molses i procariotes. Aquestes barreres s’alcen transversalment al curs de l’aigua riu. El factor desencadenat de la precipitació del carbonat pot ser un simple obstacle que origina una turbulència descarbonatant, i progressivament, van creixent amb suport de la vegetació formant ressalts. Entre el Gorg de Saladic i el Molí d'en Sala hi ha diversos petits edificis en barrera, la majoria d'alçada decimètrica, com aquest dos:

Ara bé, n'hi a un de gairebé dos metres d’alçada que forma una zona estanyada al seu redós, molt colmatada pels sediments i la vegetació. Cap la possibilitat que inicialment tingués un origen artificial però no es detecta cap resta de mur, ni en les zones parcialment esllavissades, que són bon un exemple de com es trenca una coronació i s’acaben formant travertins bretxoides. També un molt bon punt per mostrar exemples de com es formen els travertins incrustants directament sobre les branques i fulles

Con d'enderrocs consolidat per travertí

Al peu de la pista front el Molí d'en Sala hi ha un punt d’alt interès didàctic i científic per la qualitat de l’aflorament. Forma un paquet de prop de 2 m de potència que fossilitza un paleorelleu de margues eocenes, molt ric en briozous i foraminífers.

El cos travertínic cal interpretar-lo com un dipòsit de vessant aglomerat per una incrustació de tosca. Els cairells, en general, no presenten cap granoselecció ni ordre, tot i que s’aprecien alguns tímids plans d’estratificació i alguna filada de grava atribuïble a transport aquós. 

El punt més desconcertant són dues formacions tubulars/embudiformes dins la marga, al límit de l’edifici travertínic; una gran i una més petita. La gran té una crosta endurida que la forra i està reomplerta per fragments de marga col·lapsada i cairells de la vessant. He fet diverses consultes i he recollit diverses hipòtesi, com ara: artefacte arqueològic, cau fòssil, origen tectònic, motllo de soca... ¿Què en penseu?

Quatre curiositats geològiques al camí de ronda entre Colera i Llançà (Alt Empordà)

Cap Ras i la Muntanya del Canons són els últims de Filipines en una costa entre Colera i Llançà que estan devorant les urbanitzacions. Cap Ras és espectacular, però el seu propi atractiu l'està degradant, doncs la hiperfreqüèntació fora dels camins, a peu o amb BTT està erosionant el fràgil sòl deixant la roca nua. La Muntanya dels Canons, gràcies a que té menys atractiu banyista i als conreus de vinya que arriben ran de mar, té menys pressió.

Fer el camí de ronda de Colera a Llançà ens dona bones vistes i accés a alguns racons amb força atractiu geològic. Molt més atractiu trobareu si teniu coneixements sobre metamorfisme, però en fi, cada un dona pel que dona i no és el meu cas; així que en aquesta entrada em limito llençar quatre caramels que m'han cridat l'atenció fent aquest passeig, convidar-vos a fer-lo i a que si en sabeu o veieu més més coses, les expliqueu.

Aquest tram de costa està format per materials cambroordovicians, bàsicament una alternança força monòtona i uniforme de nivells decimètrics de gresos fins i lutites amb algun nivell mètric de grauvaques (tot plegat, probablement turbidites). Entre mig, com veureu, afloren puntualment materials menys comuns. Estructures de deformació, les que vulgueu, però aquest tema no el toco per desgràcia.

Punts de parada i mapa geològic.

Parada 1. Rasa de la muntanya dels Canons i l'Illa Grossa

Sortiu del port de Colera i agafeu el GR cap el sud. El corriol s'enfila ràpidament fer la vessant boscosa i enverdissada fins arribar al mirador del Canons i aleshores, cal baixar de dret pel corriol que porta fins la Platja d'en Carbassó, davant de l'Illa Grossa. Per tot el recorregut, però en aquest punt d'una manera molt interessant, s'observa la rasa mareal. 

Una rasa mareal és un pla lleugerament inclinat ver el mar i trencat per un penya-segat format per l'abrasió de les onades sobre la zona intermareal. Evidentment, no és com les quilomètriques rases del Cantàbric, com la de Zumaia, per exemple; aquí tot just fa uns 150 m d'amplada, però té mèrit, ja que a la nostra costa la marea tot just fa un salt d'uns 25 cm. Per cert, el terme "rasa" és manllevat del castellà cantàbric i emprat internacionalment.

Vista aèria de l'Illa Grossa. Sota l'aigua, s'aprecia perfectament al seu voltant el llit rocós subaflorant que conforma la rasa mareal.

L'Illa Grossa és un "residu" que marca l'antic penya-segat al caire de la rasa. Està constituïda per una alternança de gresos fins, lutites i grau-vaques.

Parada 2. Explotacions mineres de Sota d'en Navata

Passada la Platja de Garbet, en un indret anomenat Sota d'en Navata hi ha una franja d'uns 200 m de potència de pissarres negres ampelítiques, molt riques en òxids, hidròxids i sulfurs de ferro, tant és així que s'observen restes d'explotacions mineres con ara cates i rases. Malgrat la seva òbvia visibilitat ran de camí no he trobat cap bibliografia. Tampoc estan indexades al magnífic mineratlas. Qualsevol aportació serà benvinguda.

Pissarres ampelítiques amb la Platja de Garbet al fons.

Nivell ric en òxids, hidròxids i sulfurs de ferro.

Restes de labors mineres.

Parada 3. Tufs riolítics del Borró Gran 

A la cala del Borró Gran, intercalada entre la sèrie turbiditíca hi ha llentions de fins a un metre de potència tufs riolítics. L'acció abrasiva del mar poleix la roca i ofereix talls i seccions petrogràfiques molt fotogèniqes, "de llibre". 

Vista general de l'aflorament. Les metaignimbrites corresponen als nivells més ocres.

Tuf riolític. S'observen els cairells englobats en una matriu quars-feldspàtica amb moscovita.

Aparentment, és un bloc de tuf resedimentat entre les pissarres, però fa de mal dir.... Interessant, oi? 

Cairells de mida centimètrica.

Parada 4. El Castellar

El port de Llançà està dominat pel promontori del Castellar, un indret que farà les delícies dels que us agrada la geologia aplicada a la dinàmica litoral. Per començar, avui el Castellar està lligat a terra per un istme, però aquest istme és artificial, dels anys setanta del segle passat, i es va construir amb el port amb la idea aprofitar el promontori per fer de recer: la primera foto és de 1947 i a sota, l'actual:

Observeu també a la foto com aquest fet ha modificat la dinàmica litoral en molts sentits. La Platja del Port és més prima, i apareix una nova platja a llevant, la de la Gola. 

Un freu separava l'illot del Castellar de la platja. Les barques de pesca es refugiaven aquí, a recer de l'illot.

Però hi més sorpreses: antigament la Ribera de Llançà tenia una gola més al nord rodejant un altre illot, el de l'Esparvell. Avui el torrent està canalitzat i l'illot unit a terra i urbanitzat. Tot i això queda un relicte d'aquesta topografia en forma de la popular "Piscina", una piscina comunicada amb el mar. Imagino que tot plegat, antigament, conformaria una zona humida molt interessant que avui s'ha perdut.

Antiga zona d'aiguamolls de l'Esparver (font: www.todocolección.com).

Es recomana pujar al Castellar, per les vistes i pels vestigis històrics (des de trinxeres i búnquers de la Guerra Civil a restes d'una torre medieval). Des de dalt s'observa una altra obra interessant pel que fa a la dinàmica litoral: un dic construït l'any 2011 després que el poble patís les conseqüències de reiterades llevantades. Si us agraden els ocells, aquest dic té l'al·licient de que hi reposen moltes aus marines. I encara més si us agrada l'art: està decorat amb un mural obra del terrassenc Carles Bros.

El Castellar també inclou alguns cossos de tuf riolític, visibles en diferents punts, com per exemple, a l'aflorament de l'aparcament.

Finalment, si voleu tenir una imatge del Castellar en sí, podeu continuar el recorregut fins les Cases de la Miranda.

Ribes Blaves, el millor aflorament de farina de falla d'Europa (Baix Llobregat)

Al límit de la Serralada Prelitoral i la fossa del Vallès, entre la Colònia Sedó (Esparreguera) i Matadepera, aflora de forma discontínua una franja de farina de falla de característiques úniques, tal vegada el millor exemple a Europa. Aquesta franja la travessen alguns torrents, però és el de Sant Jaume, partió dels termes de Viladecavalls i Olesa de Montserrat, el que genera el millor tall, sens dubte, al paratge de Ribes Blaves.
Una de les primeres entrades d'aquest blog ja la vaig dedicar a Ribes Blaves, un espai de referència global, catalogat en els EIGC, però que per desgràcia patia alguns problemes.

• Al conformar una barrancada agrest, molts pòtols incívics aprofitaven (i per desgràcia no crec que deixin de fer-ho ) per llençar-hi deixalles: runa, mobles, grans electrodomèstics, bicicletes, motos... fins hi tot, de xaval, hi vaig veure un cotxe estimbat i ben rovellat.
• No es podia estacionar sense perill, ni allí mateix ni més o menys a la vora.... I encara que deixessis el vehicle lluny i després anessis a peu, la carretera és transitada, estreta i plena de revolts.
• Per últim, el vial d'accés a l'urbanització Ribes Blaves passava pel caire de l'aflorament, i com aquest s'erosiona i recula com la mantega, el vial quedava fent voladís molt perillosament.

De fet, això darrer (i la sensibilitat vers aquest patrimoni per part de l'actual govern d'Olesa de Montserrat) ha estat l'oportunitat per arribar a la solució actual. L'accés a la urbanització s'havia d'enretirar uns metres del caire i s'ha aprofitat el tram de vial abandonat com aparcament i mirador. També s'hi han instal·lat un parell de plafons explicatius.
De rebot, el rebaix en el talús de la carretera, a ponent de l'accés, ha deixat a la vista un molt interessant aflorament amb estructures neotectòniques que enriqueix la qualitat científica de l'indret.
Així doncs, tant si no hi heu estat mai, com si fa anys que no hi heu anat i ara el voleu gaudir en condicions, és un visita súper recomanable. En un futur es mereixerà una trobada GeoloSketcher segur!
Aquí teniu algunes imatges:

El lloc és molt popular no sols pel seu interès tectònic, sinó també geomorfològic i paisatgístic, doncs la farina de falla es una roca molt blana profundament aixaragallada.

La farina de falla (F), d'edad paleocena, està coberta per un pediment quaternari (Q). Les reformes han deixat a la vista un contacte molt net. A les fotos següents teniu un detall.

Aquest nou aflorament és molt interessant: estructures contractives de la farina de falla sobre el quaternari. Neotectónica de la bona. He marcat una falla inversa sense entrar en gaire detalls, doncs fins hi tot sembla que dins la farina s'han incorporat llentions quaternaris. En tot cas crec que fora bo documentar-lo, doncs aquest tipus d'aflorament en roques toves són bastant efímers: entre l'erosió, el creixement de la vegetació, la brutícia i ves a saber si mai s'ha de fer algun tipis d'obra de consolidació...

S'han instal·lat un parell de plafons explicatius. Com sempre aquesta es la part en que el 90% de les intervencions fluixegen. El contingut és correcte però pels que saben de geologia és bastant banal, i pels que no en saben, bastant abstracte. Quina és la solució (en general, no sols en el cas de Ribes Blaves)? Estaria bé treballar amb geòlegs que tinguessin experiència creant continguts didàctics. Jo en conec un que ho fa bé de preu... ;-).

El canal d'allaus del torrent Ribal (Arinsal, Ordino, Andorra)

Un bloc de roca de mig metre de diàmetre al carrer, al peu d'una marquesina d'autobusos, envoltat per tres cons i una cinta policial. Al vidre de la marquesina hi ha un forat net marcant el perfil exacte del bloc. Estem a l'entrada de la Massana, a Andorra; un país on imagino que a tots aquells que hi enteneu de riscos geològics sou víctimes potencials d'un Síndrome de Stendal geotècnic. De fet penso, que igual que hi ha qui organitza tours arquitectònics per les gran ciutats, no seria mala idea de negoci organitzar tours geotècnics per Andorra. Ara recordo com, al cap de poc de llicenciar-se, el meu amic Bítel va començar a treballar en una empresa de geotècnia a Andorra. Quan tenia alguns dies lliures baixava per casa i ens explicava al·lucinat com se les enginyaven per construir en els llocs més inversemblants: amb diners suficients, no hi ha pràcticament límits tècnics.

El camp del riscos geològics no és el meu, però de les diverses coses que vaig veure a Andorra (a  part de la marquesina destrossada) hi ha una que em va cridar força l'atenció i és com s'havien resolt els riscos associats canal d'allaus del torrent Ribal a Arinsal (Ordino).

Mapa topogràfic de la zona. Cartografia del Govern d'Andorra.

Per tenir una perspectiva general podeu anar al mirador de la Roca de la Sabina, a la carretera que puja a l'estació d'Arinsal. La vall de tram superior té un perfil en V típic, però pocs metres abans d'arribar al Riu Arinsal s'encaixona entre les roques del Roc del Ruïder, i després de supera-ho, es forma (o es formava) un con de dejecció. Ara, el darrer tram després de les roques, entre els camps, està canalitzat i alguna cosa més.

Vista frontal del Torrent Ribal

A les imatges inferiors, en vermell, el Torrent Ribal. La primera ortofoto és de 1995. Sense intervenció, el torrent tallava la carretera en dos punts. La segona i la tercera ortofotos són de 1912. Les allaus que baixaven per aquest torrent degueren ser realment de por, doncs com a mínim, es poden observar tres intervencions de magnitud:

• El torrent està canalitzat.
• S'ha eliminat l'arbrat en una franja força ampla al voltant del tàlveg.
• Just després de que es trobi amb el riu Arinsal hi ha un "falsa presa".
• Entre el torrent i les cases de la dreta hi ha un espigó de protecció de grans dimensions.
• La carretera el "U" que hi ha a la foto de 1995 sembla que quedi tallada. Doncs, no: ara passa per sota de dos falsos túnels per sota el ventall al·luvial.

Veiem-ne alguns detall:
Inici de la canalització, després del tram rocós:

Canalització amb falsa presa, i al fons a a la dreta, entrada al fals túnel sud.

Vista general de la falsa presa.

Espigons de protecció.

Arqueosísmica a les Esglésies de Sant Pere de Terrassa? Una hipòtesi de treball (Vallès Occidental)

A Catalunya vivim en una aparent tranquil·litat sísmica. No som ni a Sant Francisco ni a Tokio. Ni tant sols a Granada. Però tampoc estem al mig del crató escandinau: en temps històrics, al s. XV, hi hagué una crisis sísmica devastadora.

Els testimonis escrits i han permès fer una reconstrucció força acurada dels fets. Jo us recomano el treball de síntesi impulsat per l'ICGC Els terratrèmols dels segles XIV i XV a Catalunya.
El primer sisme documentat és de 1373, a la Ribagorça. El març i maig de 1427 en tingueren lloc dos més, amb epicentre a Amer i Olot, respectivament; el dia de la Candelera (2 de febrer) de 1428 ocorregué el terratrèmol més intens que ha patit Catalunya i del que en tinguem constància documental; i finalment, el maig de 1448 un altre amb epicentre prop de Granollers.

El de 1428 tingué l'epicentre prop de Camprodon i no fou cap broma: assolí una intensitat de IX i una magnitud de 6,5. Causà més de 1000 morts i la destrucció de molts edificis, no solament dels Pirineus orientals, sinó també de llocs tant allunyats com Barcelona: l'esfondrament del rosetó de la catedral de Santa Maria del Mar matà entre 20 i 30 persones.

De fet, Santa Maria del Mar conserva evidències en el seu parament de com fou afectada pel terratrèmol i és un punt de d’observació clàssic, doncs, encara que un edifici no s'enruni (que a més s'enruna d'una manera determinada), les deformacions que deixa, les marques arqueosísmiques, són molt característiques. Aquestes es troben recollides en l'anomenada Taula de Classificació d’Efectes Arqueològics de Terratrèmols (Earthquake Archaeological Effects, EAEs). 

Taula de Classificació d’Efectes Arqueològics de Terratrèmols

Jo rumiava que si havia afectat a Barcelona, perquè no podia haver afectat a Terrassa i haver deixat evidències en els (pocs) edificis de la ciutat anteriors al s. XV que es conserven, com el conjunt monumental les Esglésies de Sant Pere. 

D'esquerra de dreta: Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria.

Doncs bé, que també havia afectat Terrassa està documentat. Així per exemple, a causa de la gran inquietud que causà entre la població, a l’abril de 1427 es proclamaren edictes contra el joc, la blasfèmia i el juraments: les mesures típiques antisísmiques de l’època. Però el que causà malvestats fou el terratrèmol de la Candelera, principalment a l’església de Santa Maria. Segons consta en els documents parroquials s’hi diu:

«Havent ocorregut un espantable terratrèmol i de gran durada, els honorables consellers d’aquesta vila de Terrassa, anaren a l’església del Monestir de Santa Maria i no feren oració a Nostre Déu i Senyor i que ens perdoni i ens llevi per la sua misericòrdia infinita de la plaga del terratrèmol i determinaren anar en professó a Montserrat per implorar sa divina gràcia».

I en un altre document es descriu l’estat lamentable en que quedà Sant Maria i com s’hi deixà de fer missa:

«[…] que com la Sgleya de Madona Santa Maria de Terraça fos en mal disposició é govern, e dirubida en alguns lochs e fos perillós de hoyr lo offici divinal, dins la dita Sgleya, que sia bona cosa e rehonabla que en aço se provehis e que una vegada sia feta instància que la dita Sgleya dia hobrada e adobada en la manera ques pertany e que sens perill hom shi puxa stare que lo ofici entretan se faga en la Sgleya de Mossennyer Sant Pere la qual es assats ffort e tal que sens dupte e perill si pot bon estar e que si los administradors del priorat de Madona Santa Maria no solen dar cap ni consell en aço que los sien cessades les rendes de pagar fins que jàcen ço que deuen […]»

Al final l’església de Sant Maria fou adobada per poder dir missa. De fet, el conjunt de Sant Pere, com tots els monuments mil·lenaris a passat/patit/fruit etapes de degradació, restauració i també, d’excavacions arqueològiques. Són especialment remarcables les campanyes d’en Puig i Cadafalch (1906 -1929) i el Pla Director (1995-1997). En aquesta article de la wiki i en aquest llibret podeu fer-vos una bona idea de les vicissituds del conjunt monumental.

Arribats aquest punt jo em faig la pregunta: és possible que s’hi puguin apreciar avui en dia marcadors arqueosísmics, és adir: ja entenc que les parets que van caure i s’han aixecat de nou es podrà observar una discontinuïtat en el parament, però en aquelles estructures que no s’enrunaren, sinó que sols es deformaren, s’hauran conservat marques?

Tinc la sort d’haver compartit aula a l’insti amb una de les persones que més bé coneix aquest conjunt, l'arqueòloga Gemma Garcia, i em confirmà que tot i ser conscients dels desperfectes que ocasionà el terratrèmol, i que molts d’ells no foren restaurats fins l’era Puig i Cadafalch, de manera específica no s'ha enfocat cap estudi arqueosísmic. El resultat dels intensos estudis arqueològics es publicaren el 2009, La seu episcopal d’Ègara. Arqueologia d’un conjunt cristià del segle IV al IX, i quan s'arriba al darrera apartat es diu: "Epoca moderna. Segles XIV-XVIII. A la zona sud-oest de l’antiga àrea residencial hem observat l’arrasament de les antigues edificacions i un terraplenament general on es construeixen noves edificacions que configuren una trama regular, sense determinar del tot la seva funcionalitat." Aquest arrasament té a veure amb el sisme?

No és la meva àrea de coneixement però una tarda de dissabte que tenia un parell d'hores vagaroses vaig pensar que podria fer l'exercici d'arribar-m'hi d'intentar localitzar alguna estructura de deformació. Així doncs, taula EAEs i càmera en mà vaig resseguir el monument. Res sembla massa evident. A primer cop d'ull, un dels marcadors més clars, els desplaçament de dovelles, no el sé veure; així que totes les estructures de deformació que mostraré poden ser generades per causes no sísmiques, pel que cal ser molt cautelós a l’hora d’interpretar-les. En primer lloc caldria contrastar-les amb tècniques de geologia estructural per determinar les trajectòries de deformació i que aquestes siguin congruents entre si. A més, també s’haurien de confrontar amb dades arqueològiques, paleosísmiques, arquitectòniques, etc. per poder extreure conclusions fiables.

En tot cas, si algú s'ho prengués més seriosament i arribés conclusions positives penso que això afegiria un altre punt de valor científics i històric al monument i podria ser objecte de visites de geòleg, enginyers del terreny, etc.

Aquí van:

Bombament de la façana oest de la rectoria, que antigament formava part de la Catedral de Santa Maria.

Inclinació manifesta de la façana oest de Sant Miquel

Aparent desplaçament d'un pany de paret a la façana oest de Sant Miquel

Escantonats en els arcs de Sant Maria. N'hi ha una mica per tot arreu.