diumenge, 24 de gener de 2021

Charles Lyell, el meu besavi i la potassa de Súria: una història catalana

Ara us explicaré tres històries deslligades, i al final les faré confluir. Comencem.

Un país gloriós per a un geòleg

L'estiu de 1830, des d'un llogarret del sud de l'estat Francès, Charles Lyell escriu una carta emocionada a la seva germana Fanny:


Charles Lyell aleshores tenia 32 anys i estava de tornada d'una expedició per Catalunya. Un expedició que transcendí a la història de la ciència en tant i en quan el forní d’arguments per defensar les seves teories i que es veu icònicament reflectida en la làmina dels tres volcans d'Olot que apareix en el tercer volum del llibre Principles of Geology (1833). Això:


El vulcanisme garrotxí ocupa la major part de l’epígraf Volcanic rocks of the older pliocene period: en total 11 pàgines amb 5 il·lustracions.
L’estada de Lyell a Catalunya ha estat investigada per diversos autors, però per sobre de tots cal destacar el treball de n’Enric Aragonès que ha fet una exhaustiva recerca que a permès reconstruir amb força exactitud el seu dia a dia i el seu recorregut. Una de les fonts més sorprenents, precioses i menys conegudes són els seus quaderns de camp. Contenen notes i croquis geològics del seu viatge per Catalunya (cal dir que Lyell era un molt bon dibuixant); i jo que voleu que us digui, un croquis de Montserrat fet pel pare de la geologia moderna des de la mítica falca marina de la Calcina, a mi em commou.
Un croquis implica un punt d'observació. Per això sabem que Lyell no sols passà per Súria, sinó que en concret passà per Salipota, doncs feu un esquema de l'anticlinal del Migmón que es correspon amb la vista que des d'allà se'n té. Aquesta:

Notis la torreta del pou Cabanasses just en la vertical del Migmón.
Si aneu al barri de Salipota, a la placeta que hi ha sobre l'Escola Mare de Déu de Montserrat, avui hi ha un plafó interpretatiu del Geoparc des del punt que presumiblement en Lyell feu el croquis. A la llibreta de Lyell, sota l'esquema que us reproduïm, hi ha apuntat, sota el flanc nord: dip SW; sota el flanc sud: blue & red shale & sands dip NW; i sota el Poble Vell: chiefly red & grey sands & red shale but some beds of black shelly fetid limes & compact gray smooth d[itt]o
El que no hi al dibuix d'en Lyell és la torreta del pou de Cabanasses: no es construiria fins a molts anys després; però això és una altra història.

El belgues
El ple de l’Ajuntament del Súria del 18 de febrer de 1917, es llegeix una instància presentada per Salvador Felip Oliver, en representació de l’empresa Solvay i Cia, demanant permís per construir un pas sobre la cuneta de la carretera de Manresa a Basella, en el quilòmetre 16,10 i un camí carreter per al transport de materials fins al lloc on es practica un sondeig. L’Ajuntament acorda fer un informe favorable i enviar-lo a l’enginyer encarregat de dita carretera. L'alcalde d'aleshores que signà favorablement era en Valentí Camps i Claret; el meu besavi. Aquest senyor era un pagès que vivia a la vila vella, amb una cort de porcs als baixos de la casa i que tenia algunes vinyes.
Valentí Camps Claret: malgrat el seu aspecte envellit, en aquest foto tindria prop de 60 anys (va morir amb seixanta i escaig). La vida era molt dura.
Sóc de Terrassa i recordo que de nen, passant per Súria de camí a visitar els Camps de Solsona (per exemple) el meu pare sempre en recordava que el besavi n'havia estat l'alcalde (1914-1917) i que havia perdut les vinyes per culpa dels belgues; i que això li havia complicat la vida. Belgues a Súria? A aquella tendra edat, dels únics belgues que en tenia referència eren el germans Dupont. El tema és que l'empresa química Solvay té la seu principal a Brussel·les (Bèlgica).

Una història catalana
L'any 2012, a Manresa, es va celebrar el XIII Congrés Internacional sobre Patrimoni Geològic i Miner. Una de les xerrades corria a càrrec d'un responsable d'ICL Iberia, en motiu del centenari del descobriment de la potassa a Súria (i de pas, fer propaganda del megaprojecte Plan Phoenix de rellançament de les mines). L'home va fer una explicació molt políticament correcte d'un tema del que no en sabia res, però que a mi en resultà extraordinàriament reveladora de moltes disfuncions del nostre país. Ell no no va explicar tal com ho resumiré ara, ni molts menys, però... jo ho faré a la meva manera per que ho entengueu.
La silvina, KCl, i la carnal·lita, KCl·MgCl2·6H2O no només són dos minerals simpàtics que es donen a llepar als passerells. Són dos minerals estratègics d'ús agrícola. Pot haver-hi un col·lapse del sistema que no ens deixi anar de vacances a algun lloc aspiracional. Però menjar, mengem tots. El potassi del Bages és el nostre liti, la nostra terra rara. 
L'any 1851 es va descobrir, per primer cop, el jaciment de potassa de Stassfurt (Alemanya). I enlloc més. Trobar un segon jaciment trencaria el monopoli alemany i portaria importants beneficis. I aquí entra en escena l'enginyer de les mines de Cardona Emili Viader i Soler (Barcelona 1872 - Palma 1943). 
Emilia Viader. Avui passaria per hípster
L'Emili veia possibilitats de que al Bages es pogués trobar potassa i va intentar convèncer al seu amo, el duc de Medinaceli-Córdoba, Luis Jesús Fernández de Córdoba y Salabert que invertís en la seva recerca. El senyor duc no era un emprenedor, era un rendista que vivia a Madrid i tenia mines, terres (de fet, era el propietari més gran d'Andalusia i d'Espanya) i amics importants, i no estava pel I+D. Que inventen ellos. L'Emili, que sí que era un tipus inquiet, no tenia diners.
Va buscar un soci, el francès René Macary Gay de Laflorance (1881 - 1946) i es van posar mans a l'obra. El setembre del 1911 funden la societat Macay y Viader i a finals de 1912, a la concessió Roumanie (prop de la carretera de Manresa), fent un pou, van trobar una sal de sabor amarg: era la potassa. Van excavar fins una fondària de 68 metres des d'on es va traçar una galeria horitzontal de 30 metres fins tallar una capa de silvinita. Ja la tenien. La notícia va volar. Però continuaven sense prou recursos per fer una explotació minera com calia. Però això ja ho sabien: necessitaven l'esquer i un capitalista. Que nou fou ni català ni espanyol.
Abans d'acabar l'any signen una opció de compra dels jaciments a favor de la francesa Compagnie Bordelaise des Produits Chimiques (la Bordelaise) que els havia de reportar quantiosos guanys directes i en participacions de l'empresa. Mentre la Bordelaise treballava en el primer pou dels nostres amics i feia sondejos pel territori, paral·lelament hi ha tot de maniobres especulatives mal conegudes, estires i arronses i negociacions amb tercers (i amb quarts). Era clar que Viader i Macary tenien el noble objectiu d'embutxacar-se una bona morterada i sortir del negoci (és a dir, fer un pilotasso). La belga Solvay, tant prompte va tenir notícia del descobriment hi va estar molt interessada i va enviar els seus homes sobre el terreny. I finalment, al de febrer de 1914, la Bordelaise i la Solvay van arribar a un acord, per la qual, aquesta darrera se'n feia càrrec i Viader, Macary i la Bordelaise se'n duien lo seu. 
La Solvay va contractar al manresà Salvador Felip i Oliver per actuar en nom de la companyia; i al maig 1914, va començar a comparar terrenys a Súria i Callús; entre ells, les vinyes del besavi Valentí.
La història continua, i seria llarga d'explicar. Resumint molt, ve la guerra, el franquisme i una lenta decadència. L'any 1982 les mines passen de Solvay a mans de l'estat, a l'INI, i la decadència s'accelera: es parla de tancar l'explotació, fins que el 1998 es comprada per Israel Chemicals Ltd (ICL); i el 2011, un cop avaluats els recursos disponibles, presenta un projecte d'inversió de 180 milions d'euros anomenat Plan Phoenix.
I tenim tost els papers de l'auca d'una història catalana: el visionari sense quartos, l'hidalgo rendista, la burgesia pàtria desapareguda, el petit propietari rural empobrit, les multinacionals estrangeres què saben on són el negocis, la grisor franquista, la menjadora burocràtica de l'INI... I encara que no surtin a la narració, les masses locals i migrants que fan anar el pic.

Un anticlinal gloriós per a un geòleg
A Lyell, de pas per Súria, li cridà l'atenció la falla del Migmón, però segurament, sense context, no deixava de ser una vistosa estructura. De fet, el que estem veient és una finestra excavada pel Cardener que talla pel mig l'anticlinal de la Serra de Castelltallat-Súria-Balsareny; un anticlinal que conjura dos fets: els esforços cap el sud dels fronts pirinencs i l'ascens diapíric dels dipòsits evaporítics subjacents. 

El punt groc marca la situació del pou Cabanasses sobre l'anticlinal. 


Sobre el Migmón, a Cabanasses, la sal és molt propera a la superfície, però no fou el primer lloc on Viader i Macay punxaren. Hem d'espera fins els any 50 del segle passat per veure el perfil de la mítica torreta sobre l'anticlinal que centenars d'estudiants de geologia hem dibuixat en les nostres llibretes, des des Salipota, emulant l'esquema del gloriós Charles Lyell. 

diumenge, 27 de desembre de 2020

La geologia i la mineria la Baix Llobregat + Itineraris del patrimoni geològic i miner del Baix Llobregat: dues obres necessàries i interessants

Farà ja una desena d'anys que vaig muntar una sortida per Sant Llorenç del Munt. En aquestes circumstàncies vaig conèixer en Roberto Espínola, un geòleg dels que porten el camp a la sang i que també estava motivat en organitzar sortides divulgatives. I des d'aleshores no ha parat. Tothom que ha anat a algun itinerari seu em destaca el seu entusiasme i saber fer. Ja ho sabeu. Si voleu vici del que reparteix, estigueu al cas de les activitats d'Itineraris Geològics. I aquest Nadal en Roberto ha contribuït a la defecació del meu tió enviant-me un parell d'obres on és autor i que m'han fet content. Reitero des d'aquí el meu agraïment. I anem-les a veure.

La geologia i la mineria al Baix Llobregat (Ferran Climent, Roberto Espínola i Josep M. Mata-Perelló (coord.)).

Entre els anys 2000 i 2004 la Generalitat publicava l'Inventari d'Espais d'Interès Geològic de Catalunya. Fou un primer pas necessari per valoritzar el nostre patrimoni, però passats 20 anys cal anar més enllà. I una d'aquestes coses és, a part d'actualitzar-lo i millorar la feina feta, és baixar a un segon nivell territorial, és a dir, a la comarca, al municipi (o a l'espai natural), com passa amb altres elements patrimonials naturals, històrics, arqueològics o arquitectònics indexats en els POUMS i altres documents d'ordenació local. 

Aquí hi ha molta feina a fer part part dels geòlegs. Plorar és una pèrdua d'entropia. No ens trucaran a la porta. Cal tenir iniciativa. Cal parlar amb tècnics i polítics i implicar-se en els centres d'estudis locals. Cal anar amb obres com aquestes que us presento i dir-los, ep goita, que altres ja ho estan fent! Vosaltres no?

I cal fer els catàlegs amb rigor científic, aplicant criteris de valorització estàndards a les realitats locals. Això, certament, és una feina que cal encarar de forma definitiva: un sistema unificat per entomar el patrimoni a escala local. En aquest sentit, com a resident també d'una comarca metropolitana, el Vallès Occidental, vull explicar dues qüestions que considero importants: la primera és que en espais tant intensament antropitzats els elements patrimonials poden desaparèixer en qualsevol moment i de vegades, sense que ni tant sols n'hagi quedat constància; i el segon, és que elements que podríem considerar comuns o científicament poc significatius i que en altres espais estan més i millor representats o tenen un alt valor científic, aquí, donada l'alta densitat de població, tenen un alt valor didàctic per que són accessibles a molta gent sense haver-se de desplaçar a grans distàncies. I aquests aspectes crec que en aquest treball estan ben enfocats.

Doncs l'any 2008 el Centre d'Estudis Comarcals del Baix Llobregat encetava la que seria la seva vuitena obra de recerca col·lectiva dedicada al patrimoni geològic i miner. Una obra de 230 pàgines que ha requerit de 12 anys de feina intensa i que ha cristal·litzar en la identificació de 50 punts.

Podem dividir el llibre en tres parts. La primera consisteix en una introducció divulgativa de la geologia de  Catalunya i el Baix Llobregat. La segona, ja més concreta, sobre la mineria al Baix Llobregat posant especial atenció al que és un dels fets més interessants i rellevants a escala internacional: la mineria de la variscita. I la tercera part, la catalogació en sí de 50 indrets. Òbviament alguns ja eren recollits en l'IEIGC (Riera de Sant Jaume, Ribes Blaves, les Escletxes...) i calia sumar molts d'altres al Garraf, Collserola, el delta del Llobregat o el Montserratí. Cada fitxa consta de la seva localització (amb l'ajuda d'una ortofoto) i una fotografia representativa, els accessos, el context geològic, una valoració, un descripció de la gestió que se'n fa així com propostes d'us i la identificació d'altres elements extrageològics que l'enriqueixen.

El Montserratí des de Sant Salvador de les Espases. Un Pirineu de butxaca a l'àrea metropolitana. 

Itineraris del patrimoni geològic i miner del Baix Llobregat (Roberto Espínola)

Aquest llibre vindria ser un complement lògic de l'anterior: val, al Baix teniu tot això. I com hi accedeixo? Com ho interpreto? Quin relat li dono? Doncs amb una guia d'itineraris de 304 pàgines. Concretament 7 itineraris que que transiten per les diferents unitats morfoestructurals de la comarca: el Garraf, Collserola oest, Serralada Prelitoral-Fossa del Vallès-Penedès, Conca de l'Ebre i vall del Llobregat. Si trobo a faltar quelcom és el front i la plana deltaica del Llobregat.

La guia, certament és molt completa i té tres coses a mi m'agraden molt: la primera és la bona descripció dels accessos a les parades (en una comarca tant intensament urbanitzada de vegades és fàcil perdre's entre tanta via ràpida, polígon i urbanització); la segona són les panoràmiques interpretatives i la tercera és més intrínseca que extrínseca: posant en valor la natura de l'àrea metropolitana, aquest natura de km 0, contribuïm a la seva estima, a la seva preservació i a treure pressió als "espais emblemàtics", cada cop més massificats.

Si esteu interessats en aquestes recomanables obres podeu posar-vos en contacte amb el Centre d'Estudis Comarcals del Baix Llobregat

I per últim un prec als lectors d'aquest bloc: amb els anys estic procurant fer-me una biblioteca d'itineraris, guies i altres obres divulgatives sobre la geologia catalana. No sols per tenir-les, que també, sinó per poder-les explicar i difondre. De vegades me n'assabento a pilota passada i altres em trobo que és molt difícil aconseguir-les. Doncs si mai feu com en Roberto i em doneu un cop de mà, n'estaré molt agraït.

diumenge, 13 de desembre de 2020

De visita al lagerstätte del Camp dels Ninots (Caldes de Malavella, la Selva)

Un cràter de 650 m de diàmetre amagat a la vista de tots

Eren coneguts de fa molts anys els petits afloraments de materials volcànics a l'entorn de Caldes de Malavella, com a mínim des de l'any 1882, gràcies en Lluís Maria Vidal. Alguns semblaven no tenir gaire context, com els piroclasts del talús de la via del tren. També el mateix Lluís María Vidal havia observat dipòsits lacustres; i molt més tard, l'any 1951, en Llopis Lladó hi va trobar restes de fauna de grans vertebrats. Faltava lligar tot això. I això ho lliga l'any 1999 la geòloga Montserrat Vehí quan conclou que al seu poble s'amaga un maar i publica Un edifici volcànic inèdit a Caldes de Malavella (la Selva, Girona). La pròpia Montserrat, en el decurs dels treball de camp, va trobar restes fòssils que van motivar als investigadors del IPHES Gerard Campeny i Bruno Gómez a iniciar una recerca que ens ha portat al que avui és un dels millors lagerstätte pliocens d'Europa i un bon exemple de socialització de la geologia. 

Però anem a pams. L'any 2003, Montserrat Vehí et al publiquen dins al col·lecció Dialogant amb les pedres (UdG) Itinerari Geològic per Caldes de Malavella, guia que em motiva a treure-hi el cap i a conduir un parell de sortides guiades. Però aleshores encara no s'hi excava. Per això em vaig posar més content que un teenager amb un iphone nou, quan un dels geòlegs que participen en la recerca, en Pablo Rodríguez-Salgado (@PLowstand) en va convidar a visitar les excavacions aquest octubre. I encara més si podia saludar un vell company de llicenciatura, l'Oriol Oms, un dels geòlegs principals implicats en la investigació.

 La rasa d'aquesta campanya al Camp dels Ninots.

Anem a talls

La recerca paleontològica i arqueològica s'engegà sota el paraigües d'un projecte més ampli anomenat "Estudi de dipòsits plioquaternaris de la comarca de la Selva i la vall mitjana del Ter". En aquest estudi s'han localitzat molts assentaments paleolítics; el problema és que són superficials i no hi ha context estratigràfic i en canvi, un cràter colmatat de sediments lacustres d'uns 3 Ma era molt prometedor. I així, el 2003 comença una recerca multidisciplinària geològica, paleontològica i arqueològica en la que intervé gent del IPHES, l'ICREA, l'UAB, etc. que ha donat resultats excel·lents.

Un jaciment d'aquestes dimensions no es pot excavar de cop i el que s'ha fet es dividir-lo en sectors que, per una gestió més pràctica, coincideixen amb els límits de les finques dels pagesos. Els pagesos reben una compensació per tenir una part del terreny en guaret i la veritat és que tots s'hi han posat bé, fins hi tot amb algun s'ha fet bona i peculiar amistat. No oblidem que la majoria del terreny paleontològicament fèrtil són conreus. 

A cada campanya, quan comença el bon temps, es selecciona un rectangle d'uns 400 m quadrats (uns cops més, altres menys) en funció de sondejos mecànics i geofísics previs. Primer una màquina retira el primer nivell llaurat, estèril i remogut, i tot seguit s'inicia una excavació manual en base a una quadrícula cartesiana xyz d'1 m. Les capes es van "desmuntant" una per una, i quan la campanya acaba, es torna a omplir amb la terra retirada i es pot tornar a cultivar. Podeu seguir el dia a dia de les campanyes al seu twitter.


Catàstrofe!

La qualitat de lagerstätte d'aquest jaciment es deu al fet de que s'han trobar esquelets sencers i en connexió anatòmica. Ja la campanya de 2004 es va trobar un bòvid (Alephis tigneresi) al que han seguit altres mamífers com rinoceronts (Stephanorhinus sp o potser Lartetotherium sp) i tapirs (segurament Tapirus arvernensis). Pel que fa a la resta de vertebrats sencers i en posició de vida destaquen la tortuga d'aigua Mauremys leprosa, peixos ciprínids (cf. Leciscus), granotes i tritons. I del rentat dels sediments, restes de rosegadors i altres micromamífers.

Reconstrucció a escala 1:1 d'un adult i una cria de Tapirus arvernensis situades en un recorregut divulgatiu a l'aire lliure al voltant del maar. Es una espècie molt propera al tapir asiàtic i per això se li ha adjudicat el seu patró de color.

Mòmia de Alephis tigneresi al laboratori en procés de restauració.

Mòmia de Mauremys leprosa.

Restes d'un peix in situ.

Com és que es troben bèsties d'aquestes dimensions en condicions de fossilització tant excepcionals? Talment sembla que hagin estat víctimes d'algun fenomen catastròfic i periòdic (doncs les restes apareixen en més d'un nivell) i no mostren senyals de carronyeig. La teoria més acceptada pren com a model un altre maar, el del llac Nyos (Camerun), allí l'any 1985 es va produir una emissió massiva y sobtada de CO2; un gas tòxic més dens que l'aire que va provocar per asfíxia la mort de centenars de persones i bestiar. Això està molt ben explicat al Sota Terra de TV3 dedicar a aquest jaciment. Els animals que es trobaven la riba del llac, morts, surarien inflats i acabarien caient al fons.
Però queden preguntes per resoldre. L'òbvia, que vaig formular allí mateix és, perquè no hi ha restes de carnívors? No són pas immunes al CO2. Hi ha altres hipòtesi a considerar, com ara que les hecatombes podrien produir-se a causa d'algun bloom d'origen biològic que afectés a unes espècies i a altres no; recordeu, per exemple, la mort sobtada de més de 350 elefants aquest estiu al ventall al·luvial del riu Kavango, o com va passar el 1997 amb la mort fulminant de dos terços de la colònia de vells marins de Cap Blanc a causa d'una marea vermella. O la de 1,5 milions d'Homo sapiens en el que porten d'any a causa d'un virus de rat-penat. Apassionant, oi?

Les capes de la Comtessa
Un tall en aquest jaciment és d'un virtuosisme de detalls quasi barroc. En un ambient lacustre tancat, anòxic i tant extraordinàriament mancat d'energia, l'estratificació és extraordinàriament fina i qualsevol estructura que l'alteri és informació pura.
  • El component majoritari son lutites clares amb una laminació mil·limètrica formades per decantació d'aigües tèrboles; constituïdes per minerals del grup de les argiles i diatomees contenen nombroses marques de restes de fulles. Una característica curiosa d'aquestes lutites que quan són seques, són extraordinàriament clares, poroses i lleugeres.
  • S'hi alternen capes de sorra molt fina procedents de l'aixaragallament dels marges del crater (no oblidem que es tracta d'una conca endorreica).
  • I el tercer components són slumps i turbidites producte de la remobilització dels propis sediments lacustres.
    Les capes més clares corresponen a les lutites i les línies més fosques, centimètriques, a la sorra. 
El nivell caòtic i ondulat de la zona mitja de la imatge correspon a un slump.


Per altra banda, s'hi troba un quart component petri que és el que dona nom al volcà: nòduls (ninots) d'òpal. Tot i que se'n poden trobar en superfície de mida centimètrica, a les excavacions surten plaques de mida de decimètrica a mètrica fruit de la impregnació del sediment. Ara bé, l'òpal no és un component al·lòcton, sinó que apareix gràcies a un procés postsedimentari lligat a la circulació d'aigua en un context hidrotermal. I sembla que en bona lògica hi ha més òpal al voltant de les fractures, algunes corresponent petites falles i altres a esforços dúctils lligats a esllavissades.
Es treballa sobre el sostre dels estrats, capa a capa com en una Comtessa.
A la part central inferior de la foto s'observa un petit salt de falla que es pot seguir en superfície fins la lona que hi ha en segon terme. A la dreta de la fractura hi ha un nivell silificat.

Una altra visó de la  fractura.

Socialitzar
Una cosa que s'està fent molt bé es socialitzar aquest coneixement. La meva percepció és que l'equip científic està satisfet del suport rebut, també de l'ajuntament, que ha fet que aquest jaciment i el volcà esdevinguin un patrimoni popular entre els caldencs. A tall d'anècdota dir que l'equip de recerca s'allotja en una mena d'alberg municipal en el mateix edifici que fa de museu i laboratori de l'excavació i que cada any li toca a un restaurant del poble fer de fonda de l'equip. Sembla una cosa menor, però la presència quotidiana dels científics fent "despesa de km 0" té un impacte social més positiu que si tiressin de càtering de macarrons i santjacobos d'una empresa de serveis. 
Per altra banda, les escoles i els ciutadans en general visiten habitualment l'excavació. Per contra, resulta poc explicable com l'empresa més gran del poble, Vichy Catalán, no s'hagi avingut a patrocinar mai res. I això que exploten un recurs geològic termal, relacionat amb el jaciment! Be que posen molts diners en  el patrocini d'equips esportius. Ho trobo tant ranci i tant Barcelona '92 bandejar la ciència per abocar diners en l'esport que em pregunto per l'edat de les persones responsables de decidir-ho.
És particularment interessant el recorregut senyalitzar amb plafons al voltant del maar. La informació, a part de ser clara i visualment atractiva (els dibuixos són del gran Mauricio Antón), està ben pensada i cerca un equilibri entre la informació orientada al gran públic i l'orientada la públic entès. No és gens fàcil.
Noti's la mascareta a terra, signe dels nostres temps.

A Caldes hi ha un petit espai museïtzat, que en un futur s'ampliarà i que comparteix continguts amb patrimoni arqueològic i històric local. Alguns dels artefactes són realment originals i interessants, com la reproducció a escala 1:1 d'un angle d'una excavació.

Model del maar del Camp dels Ninots.
Al mateix edifici hi ha el laboratori, que té un gran finestral i que es pot observar durant la visita. I és que tant interessant és el fruit de la recerca com fer la recerca en si.


Podria fer-ho més llarg, però de moment ho deixem aquí. Voldria que aquest breu article també fos una petita contribució a la socialització d'aquest patrimoni. Que els científics s'expliquin a les xarxes és bo, i també és una bona iniciativa que els investigadors obrin les portes a gent que té un canal a youtube, fa un podcast, o manté un senzill blog com aquest. I jo molt content de que em convidin, d'aprendre coses noves i d'explicar-ho. No us talleu: convideu-me i ensenyeu-me què feu si em veieu útil!
A reveure, Pablo & Oriol!

diumenge, 23 d’agost de 2020

Quatre curiositats geològiques al camí de ronda entre Colera i Llançà (Alt Empordà)

Cap Ras i la Muntanya del Canons són els últims de Filipines en una costa entre Colera i Llançà que estan devorant les urbanitzacions. Cap Ras és espectacular, però el seu propi atractiu l'està degradant, doncs la hiperfreqüèntació fora dels camins, a peu o amb BTT està erosionant el fràgil sòl deixant la roca nua. La Muntanya dels Canons, gràcies a que té menys atractiu banyista i als conreus de vinya que arriben ran de mar, té menys pressió.
Fer el camí de ronda de Colera a Llançà ens dona bones vistes i accés a alguns racons amb força atractiu geològic. Molt més atractiu trobareu si teniu coneixements sobre metamorfisme, però en fi, cada un dona pel que dona i no és el meu cas; així que en aquesta entrada em limito llençar quatre caramels que m'han cridat l'atenció fent aquest passeig, convidar-vos a fer-lo i a que si en sabeu o veieu més més coses, les expliqueu.

Aquest tram de costa està format per materials cambroordovicians, bàsicament una alternança força monòtona i uniforme de nivells decimètrics de gresos fins i lutites amb algun nivell mètric de grauvaques (tot plegat, probablement turbidites). Entre mig, com veureu, afloren puntualment materials menys comuns. Estructures de deformació, les que vulgueu, però aquest tema no el toco per desgràcia.

Punts de parada i mapa geològic.

Parada 1. Rasa de la muntanya dels Canons i l'Illa Grossa
Sortiu del port de Colera i agafeu el GR cap el sud. El corriol s'enfila ràpidament fer la vessant boscosa i enverdissada fins arribar al mirador del Canons i aleshores, cal baixar de dret pel corriol que porta fins la Platja d'en Carbassó, davant de l'Illa Grossa. Per tot el recorregut, però en aquest punt d'una manera molt interessant, s'observa la rasa mareal. 
Una rasa mareal és un pla lleugerament inclinat ver el mar i trencat per un penya-segat format per l'abrasió de les onades sobre la zona intermareal. Evidentment, no és com les quilomètriques rases del Cantàbric, com la de Zumaia, per exemple; aquí tot just fa uns 150 m d'amplada, però té mèrit, ja que a la nostra costa la marea tot just fa un salt d'uns 25 cm. Per cert, el terme "rasa" és manllevat del castellà cantàbric i emprat internacionalment.
Vista aèria de l'Illa Grossa. Sota l'aigua, s'aprecia perfectament al seu voltant el llit rocós subaflorant que conforma la rasa mareal.
L'Illa Grossa és un "residu" que marca l'antic penya-segat al caire de la rasa. Està constituïda per una alternança de gresos fins, lutites i grau-vaques.

Parada 2. Explotacions mineres de Sota d'en Navata
Passada la Platja de Garbet, en un indret anomenat Sota d'en Navata hi ha una franja d'uns 200 m de potència de pissarres negres ampelítiques, molt riques en òxids, hidròxids i sulfurs de ferro, tant és així que s'observen restes d'explotacions mineres con ara cates i rases. Malgrat la seva òbvia visibilitat ran de camí no he trobat cap bibliografia. Tampoc estan indexades al magnífic mineratlas. Qualsevol aportació serà benvinguda.
Pissarres ampelítiques amb la Platja de Garbet al fons.
Nivell ric en òxids, hidròxids i sulfurs de ferro.
Restes de labors mineres.

Parada 3. Tufs riolítics del Borró Gran 
A la cala del Borró Gran, intercalada entre la sèrie turbiditíca hi ha llentions de fins a un metre de potència tufs riolítics. L'acció abrasiva del mar poleix la roca i ofereix talls i seccions petrogràfiques molt fotogèniqes, "de llibre". 
Vista general de l'aflorament. Les metaignimbrites corresponen als nivells més ocres.

Tuf riolític. S'observen els cairells englobats en una matriu quars-feldspàtica amb moscovita.

Aparentment, és un bloc de tuf resedimentat entre les pissarres, però fa de mal dir.... Interessant, oi? 

Cairells de mida centimètrica.

Parada 4. El Castellar
El port de Llançà està dominat pel promontori del Castellar, un indret que farà les delícies dels que us agrada la geologia aplicada a la dinàmica litoral. Per començar, avui el Castellar està lligat a terra per un istme, però aquest istme és artificial, dels anys setanta del segle passat, i es va construir amb el port amb la idea aprofitar el promontori per fer de recer: la primera foto és de 1947 i a sota, l'actual:

Observeu també a la foto com aquest fet ha modificat la dinàmica litoral en molts sentits. La Platja del Port és més prima, i apareix una nova platja a llevant, la de la Gola. 
Un freu separava l'illot del Castellar de la platja. Les barques de pesca es refugiaven aquí, a recer de l'illot.

Però hi més sorpreses: antigament la Ribera de Llançà tenia una gola més al nord rodejant un altre illot, el de l'Esparvell. Avui el torrent està canalitzat i l'illot unit a terra i urbanitzat. Tot i això queda un relicte d'aquesta topografia en forma de la popular "Piscina", una piscina comunicada amb el mar. Imagino que tot plegat, antigament, conformaria una zona humida molt interessant que avui s'ha perdut.

Antiga zona d'aiguamolls de l'Esparver (font: www.todocolección.com).
Es recomana pujar al Castellar, per les vistes i pels vestigis històrics (des de trinxeres i búnquers de la Guerra Civil a restes d'una torre medieval). Des de dalt s'observa una altra obra interessant pel que fa a la dinàmica litoral: un dic construït l'any 2011 després que el poble patís les conseqüències de reiterades llevantades. Si us agraden els ocells, aquest dic té l'al·licient de que hi reposen moltes aus marines. I encara més si us agrada l'art: està decorat amb un mural obra del terrassenc Carles Bros.
El Castellar també inclou alguns cossos de tuf riolític, visibles en diferents punts, com per exemple, a l'aflorament de l'aparcament.

Finalment, si voleu tenir una imatge del Castellar en sí, podeu continuar el recorregut fins les Cases de la Miranda.