dimecres, 19 de desembre del 2012

El que queda del ventall de la riera d’Horta (Barcelonès)

A mitjans de setembre es va celebrar a Manresa el XIII Congrés Internacional sobre Patrimoni Geològic i Miner, una oportunitat per saber de nous projectes i prendre nota per visitar indrets interessants. Com en totes les trobades hi participa gent de tota mena i cal triar el gra de la palla: hi acudeixen excel·lents divulgadors però també pesats patològics que fan molt llargs 15 minuts (o 20... o 30... o 45 si els rota!). Dins del primer grup cal incloure a un dels millors narradors, en Ferran Colombo.
En Colombo està implicat en algunes iniciatives de divulgació de patrimoni als Ports, que és al que venia, però també ens va explicar la història d’un dels llibres de geologia més interessants que s’han publicat mai en català Barcelona: la Ciutat Vella i el Poblenou. Assaig de geologia urbana (2009) del qual n’és coautor juntament amb el malaguanyat Oriol Riba.
Aquest llibre avui introbable, fou publicat per l’Institut d’Estudis Catalans i la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Els seus editors no veien clar que una obra d’aquesta temàtica pogués tenir èxit. La geologia ja se sap, a qui li interessa? Així doncs, van imprimir la fredorada de 600 exemplars que es van esgotar en un tres i no res a base del boca orella. Davant d‘aquest èxit i la insistència dels seus autors, es decidí fer una segona edició de... 150 exemplars més! Un exemple de clarividència dels nostres culturetes de lletres.
La proximitat del que s’hi explica m’ha permès anar traient el cap en molts dels indrets que s’hi esmenten i han servit de base per alguns articles d’aquest aquest bloc. (El misteriós cas de la Rambla de Barcelona: la plaça de la Vila de Madrid, La formació Punta del Convent a les obres de l’estació d’Arc de Triomf, etc.) Un dels punts als qual es fa referència és la riera d’Horta, una riera de Barcelona amb una morfologia peculiar, sobreelevada com la Rambla, és a dir, que el canal en comptes de circular per un tàlveg circulava per un llom estret, per la cresta d’un suau relleu positiu.
Vista d'ocell del carrer Bonaventura Gispert, entre la rambla Prim i la via del tren a la zona de al Sagrera. Noti's el graó barceloní (línia vermella) i el suau relleu positiu (verd) del ventall de la riera d'Horta.
La riera d’Horta, era el curs d'aigua més important del pla de Barcelona. Es formava per un confluència de torrentets de la part  oriental de Collserola, al barri d’Horta, a l’actual carrer Lisboa amb l’avinguda de l’Estatut. Després passava per sota del pont que hi havia a l’encreuament del carrer Tajo i el passeig Maragall. Tot seguit, pel carrer Cartellà i continuava pels carrers riera d’Horta, Rovira i Virgili i del pare Manyanet. En aquet punt es trobava amb el graó barceloní (llegiu El Graó Barceloní i els 28 esglaons del passatge de la Indústria i sabreu que és) i el travessava. El canvi sobtant de pendent feia que aboqués la càrrega sedimentària i formava un ventall al·luvial llarg i estret, degut a la progradació ràpida del delta del Besòs (diguem que en allunyar-se la desembocadura, el ventall “s’estirava” per atrapar el mar). La llera quedava sobreelevada pel llom del ventall i baixava per l’actual rambla de Prim fins desembocar al mar, on ara hi ha el Parc del Fòrum. La riera d’Horta circulava una mica per sobre la plana on s’assentava el Poblenou i el dividia en dos.
Esquema general i secció a l'alçada de can Ynau i can Iglésies.
L’urbanisme a esborrat pràcticament tot rastre d’aquest fet tant curiós, però encara avui om pot ullar una relíquia morfològica mencionada en el nostre llibre estimat: al capdamunt de la Rambla d'en Prim, a l'esquerra, hi ha el carrer Bonaventura Gispert (fins fa poc, carrer Riera d'Horta) que sembla abandonat, mal asfaltat i vorejat per unes tapies tronades. 
Carrer Bonaventura mirant cap el sud. Les tàpies estaven edificades sobre la levée de la riera d'Horta.
Just per aquí baixaven les aigües de la riera d'Horta. A banda i banda del carrer, el relleu divergeix lleugerament, i unes masies velles, can Ynau (o Nau) i ca n'Iglésies en fan, encara, de testimonis. Així, l'aigua que baixava per la riera d'Horta circulava una mica per sobre i entre mig de les dues cases, cosa que no daguera agradar gaire als propietaris, doncs si es desbordava els inundava els camps i el mas. El remei va ser construir les tapies a la cresta de la levée o mots i canalitzar l’aigua directament al mar Aquestes canalitzacions provoquen una sedimentació molt activa a la mateixa llera de la riera (els sediments no es desborden cap els costats), cosa que, a la llarga, es tradueix en un increment encara més acusat de la sobreelevació.
Final del carrer amb la rambla Prim. Fixa't que la part de tàpia que donava a la llera de la riera està colgada de sediments, i la part exterior no. La pròpia tàpia fa que els sediments s'acumulin a la cara interna i la externa quedi al nivell inicial.
Detall de les graves.

dimarts, 6 de novembre del 2012

La pedrera de Campanyà i el monestir de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)

Aquest edifici és el monestir romànic de Sant Cugat del Vallès, una joia arquitectònica de categoria. I jo afegiria, amb interès geològic.
Situat en un punt elevat al centre del poble, sense cap construcció que li faci ombra, el to dels seus murs va canviant amb llum del dia, el pas de els estacions i la meteorologia: blanc trencat, groc, gris, rosat... Un bon tema pels fotògrafs que els agrada captar les subtileses de la llum.
Els orígens del monestir se situen en el s. IX quan es va unir una petita església visigòtica del s. V amb una fortificació annexa. El que resta de l’edifici visigòtic, tal com es pot veure en aquesta imatge,  està fet de blocs i cairells de materials paleozoics (pedra foguera, esquist…). Són materials de factura basta, fàcils de trobar en l’entorn immediat, en terrasses i esbadregalls procedents de la propera Collserola.
Però, si sense cap més dada, als geòlegs us pregunto de que us penseu de què està fet l’edifici medieval, probablement, em respondreu que de roca calcària. I anem bé. Però ara se’ns plantegen dues preguntes: calcaria quina i d’on? Per que a la plana vallesana, d’argila i grava, la que vulguis, però de calcàries...
Si ens acostem una mica veurem que són carreus de lumaquel·la, alguns cops amb aportacions terrígenes, constituïts per ostrèids, gasteròpodes, equinoderms... És un tipus de roca amb les mateixes característiques que les del miocè marí que om pot trobar al Camp de Tarragona -com a la pedrera del Mèdol- o al Penedès. Sorprès per l’abundància de fòssils, li vaig comentar a l’Heracli Astudillo, un expert en etnopaleontologia. Al moment en va fer arribar una fitxa del catàleg del patrimoni de Sant Cugat : ”Jaciment arqueològic de la pedrera de Campanyà”. 
Secció d'un equinoderm.
Lumaquel·la formada bàsicament per ostreids.
Alguns carreus contenene una fracció terrígena molt important, amb cairells perforats. Corresponen a un ambient deposicional costaner.
Segons aquesta fitxa, literalment, “En el turó de Campanyà apareix una capa de roca fossil·lífera (lumaquel·la) coneguda localment com pedra de Campanyà o pedra del Monestir que va començar a ser explotada [...] pels romans en la construcció del castrum del segle IV. És difícil determinar on es troba el tall de l’antiga explotació. Tot sembla indicar que es tracta del marge que es troba sota l’ermita, en el vessant que dóna cara a Can Canyameres. En el camí que voreja l’esmentat marge encara es poden observar diversos afloraments en el sòl del mateix. La vegetació que cobreix el marge impedeix de veure la seva composició i estratigrafia”.
En un altre apartat de la fitxa diu. “Ha constituït la pedrera més tradicional de Sant Cugat, fins el punt que la roca lumaquel·la es coneix com a pedra de Campanyà. Aparentment, la pedra de la muralla romana del subsòl del Monestir procedeix d’aquesta cantera, així com la del propi Monestir i la del Pont de Can Vernet. També la de l’església parroquial de Sant Pere d’Octavià. La seva explotació encara està documentada en el segle XIX”.
I a la que he pogut, he anat a treure el cap en aquest interessant indret, ben acompanyat pel l’àmic Jose i tres petits naturalistes. El turó de Campanyà (un turonet de fet), enmig de vials i urbanitzacions, està coronat per l’ermita de Sant Miquel de Campanyà (també feta amb carreus de lumaquel:la). A l’entorn de l’ermita hi ha un petit escarpament artificial, que no supera el metre i que es correspon exactament amb la descripció de la fitxa.
Panoràmica general de l'aflorament amb l'ermita al seu cim.
La vegetació cobreix gran part de l'aflorament, però tant davant la porta d'entrada com al sector nord es possible observar la roca.
Per les característiques de la roca probablement es tracti de materials coetanis a altres de similars que afloren puntualment en alguns indrets de la zona centre-sud del Vallès Occidental, com al castell de Cerdanyola o a can Balasc, a Rubí.
Però atenció, hi ha una altra dada important: existeix una altra pedrera de Can Campanyà a Castellbisbal, al costat del mas del mateix nom, de la que aparenment s’extreia el mateix tipus de material (caldria fer una visita in situ) i que també s’utilitza des de l’època romana per a la construcció del Pont del Diable, per exemple. Al segle XVI està documentada l’extracció de pedra per a la construcció de l’actual temple parroquial, i fins a principis del segle XX, encara es treia material per als murs de moltes de les cases de Castellbisbal. De nou l'amic Heracli apunta tres hipòtesis:
Potser el cognom Campanyà era molt freqüent per tota aquesta zona, fa un parell o tres de segles?
…o el tal Campanyà comprava terres, en diferents municipis, en llocs on pogués explotar pedreres? 
.....o el teme campanyà té una etimologia que pot tenir a veure amb la qualita de la roca?
Vinga, qui s'anima a investigar-ho!

dijous, 4 d’octubre del 2012

Un aflorament paleozoic inesperat a la llera de la riera de les Arenes (Vallès Occidental)

Quan vàrem acabar la carrera, en Bítel i jo ens conjuràrem per no perdre el contacte. Vàrem pensar que una bona manera de fer-ho era cartografiar el triàsic de la zona de Matadepera, i al final, presentar-ho a les jornades d'Estudiosos de Sant Llorenç del Munt. També era una excusa com una altra per sortir a pasturar a la muntanya, fer-la petar, trencar la rutina i aprendre. Hi ha qui va amb la bici i hi ha qui busca bolets. Altres van a fer fotos i hi ha qui va al senglar. Nosaltres fèiem mapa.
No és una zona molt gran, però aviat ens adonàrem de que era més complexa del que crèiem. I que el que tenia realment suc no era el triàsic (que també), sinó la possible existència d’una falla del sòcol paral·lela a la riera de les Arenes i que trencava la serralada prelitoral en aquella zona.
Les cartografies d’aleshores (anys 1994-1997) no marcaven la falla (ara, en el mapa del IGC del 2011 tampoc no s'expressa tal com jo m'ho imagino); i si hi és, els potents sediments quaternaris acumulats per la riera de les Arenes probablement no la deixen veure. O sí? Potser és que ningú s’havia patejat la llera a consciencia i en algun punt tal vegada hi havia alguna pista. Som-hi!
Durant anys vaig estar, ara ja sense en Bítel, sortint de tant en tant a fer el 1:5000 de la conca alta de la riera de les Arenes. I efectivament, el quaternari no ho tapava tot i hi havia alguna clapa triàsica, a Can Torrella, i eocena aigües amunt. Però la sorpresa majúscula va ser quan ja estava cansat d’aquesta història, i pam!, surt una taca petita de paleozoic al mig de la llera, quelcom totalment inesperat. I allí es va quedar.
Passaven els anys i confiava que aquest aflorament sortís en la cartografia del IGC, a veure com l'interpretaven, però el cas és que en el full del 2011 (una meravella, cal dir-ho) no hi surt: continua inèdit! Aquesta taqueta de paleozoic està situat  just al nord del caire de la falla del Vallès, en una zona de gran complexitat tectònica (quadradet de color blau. Base cartogràfica del IGC). 
Bé, i si és inèdita l'hem de donar a conèixer en pro de la ciència. I ara geòlegs i geòlogues, us l’ensenyaré. I al final si algú hi entén de paleozoic i metamorfisme (no és el meu camp) i veu que la cosa és interessant, li faig ara i aquí una proposta ben honesta: fer un parell de sortides per mirar-ho bé i escriure a mitges un peiper per la propera trobada d’Estudiosos de Sant Llorenç, al 2013. Fa?
Aquest aflorament està situat al bell mig de la llera de la riera de les Arenes, a Matadepera, a l'alçada del carrer Francesc Gimeno i al peu de la nova escola. No té més de de 90 m de longitud per 25 d'amplada, i aflora discontínuament cobert per les graves de la llera.En l'esquema marquem el alguns punts significatius. Marró: metapelites i metaignimbrites. Rosat: granitoides (probablement aplites o potser granodiorites).
1. El sostre de l'aflorament, molt rubefactat, és perfectament identificable, cobert per un  quaternari antic endurit que presenta un cabussament d'uns 30º (neotectònica?).

2. En  escassos 90 m hi ha una diversitat litològica considerable, plena de matissos molts dels quals, honradament, se m'escapen. El primer tram, d'uns 5 o 6 metres està constituït per metaignimbrites riolítiques amb intercalació de capetes de quars.
3. Paulatinament, les roques pressenten un aspecte més tectonitzat, caòtic i pelític, amb uns tons més grisencs, que acaben en un petit tram d'un 0,5 m de metapelites blavoses (a l'esquerra) amb un especte i consistència semblant a la salbanda de Ribes Blaves. I ull que dic semblant, per que malgrat perdre la consistència, no perden el clivatge. Una altra cosa que em fa ballar  la barretina. Són els pròdroms de la falla del Vallès?
4. Concordant al tram blau anterior hi ha un altre paquet de mig metre amb un alt contingut d'òxid de ferro, que podria indicar algun tipus mineralització alterada.
5. Concordant amb les roques metamòrfiques aflora un petit cos filonià, probablement una aplita.
6. En aquest punt tornen a aflorar les metapelites blavoses semblants a les de Ribes Blaves, de nou associades a trams amb òxids de ferro. Potser és una repetició de la sèrie per causes tectòniques? Caldria mirar-ho millor.
7. De nou, un petit filó d'aplita. N'hi ha encara de més petits (25 cm de potència o menys) que no he cartografiat.
8. En aquest punt es forma una petita bassa on l'aigua adquireix un to rojenc a causa dels òxids de ferro... El curiós és que feia dies que no plovia... i ha una una mica de surgència? Cal tornar-hi!
9. Aquesta zona és possiblement la més interessant. L'encaixant està format per metaignimbrites i hi ha un filó corcordant d'aplita que està clàrament cisallat i partit en 3 trossos grans i força més de petits, de menys d'un pam. 
10. Metaignimbrites i metapelites afectades per cisalla.

11. L'aflorament s'acaba de cop i les metaignimbrites dibuixen un petit ressalt. Des d'aquí és veu un panoràmica general.
Ei, si algú s'apunta a mirar-ho, que es posi en contacte amb mi.

.

dimecres, 12 de setembre del 2012

L'anticlinal fallat del Mig-món (Bages)


Tècnicament aquest escut es descriu com “escut caironat: d’argent, una palmera de sinople ixent del superior de 3 xebrons de sable. Per timbre una corona mural de vila”. I que és això d’un xebró? Un xebró és un cabiró, un biga de grandària mitjana, utilitzada per formar l’estructura en “A” de la teulada d’un mas. 
L’origen heràldic del xebró no està clar i sovint es diu que es tractaria d’una faixa modificada per simbolitzar un ascens a graus més alts, com per exemple, es pot veure ens el galons del militars: com més xebrons, més rang.
Però sorprenentment, els xebrons d'aquest escut no tenen res a veure amb això: són una estructura tectònica. I aquest escut no és del de cap poble d’un país tropical (per lo de la palmera, que fa referència a Sant Cristòfol): és el de Súria. Aquí ja m’imagino que algun dels lectors més saberuts, pensaran: calla, no fotis, els de Súria han ficat l’anticlinal fallat del Mig-món al seu escut? Doncs, sí efectivament. 
Aquest estructura geològica és tant vistent i popular que ha quedat reflectida en la seva heràldica i en el folklore local. Possiblement, que jo sàpiga, és l'única estructura geològica (rius, turons, fonts i muntanyes no conten) representada en un escut del Principat. Segur que no és un cas únic al món, però si algun lector en coneix algun, li estaré agraït de fer-m'ho saber.
El Mig-món es troba a la sortida de la vila en direcció a Cardona, a la part dreta de la carretera, entre el barri de Sant Jaume i Cal Trist. 
Per tenir una visió més global de l’estructura pots pujar fins el barri de Salipota, a l'altra banda del Cardener, on es veu clarament com el pou de la mina de potassa de Can Cabanesses “punxa” l’eix de l’anticlinal.
Imatge somesa a (c) i linkada des del repositori de Science Direct. Observeu l'estructura de l'anticlinal de Súria i la posició del pou.
La posició del pou no es gratuïta, doncs és on els dipòsits evaporítics es troben més propers a la superfície, i de fet, l'anticlinal és en part fruit de l'activitat diapírica de les evaporites. 
Tots coneixeu els potents dipòsits salins que ocupen la Conca de l'Ebre, a la conca central catalana, recobertes posteriorment per gruixudes seqüències al·luvials continentals. 
Cap a l'eocè superior, l'avenç dels Pirineus va afectar tectònicament zones situades quasi al centre de la conca. L'efecte d’una pertorbació tectònica on hi ha dipòsits evaporítics és doble, doncs per una banda actuen com a nivell de desenganxament dels estrats superiors afavorint la formació de plecs i encavalcaments; i per l'altra, les sals amb la seva capacitat de fluir s’acumulen i ascendeixen en grans masses formant doms, preferentment als nuclis dels anticlinals, ascendint diapíricament cap a la superfície. 
La muntanya de Sal de Cardona és un dom salí gairebé únic al món, en que la sal ha punxat la superfície. I el Mig-món, quasi l'ha punxat, però tot i així, en el seu ascens ens ha regalat aquest fantàstic plec fallat.
Però abans d'acabar l'article reprendrem lo del folklore local: vista l'estructura, el malnom del Mig-món té sentit: sembla que una part de la Terra va cap a la dreta i l'altre, cap a l'esquerra. La llegenda local diu que quan Déu va crear el món ho va fer obrint-lo com un ventall, a banda i banda, i que el nucli d'aquesta operació es trobava aquí, a Súria, i que per tant, això és centre del món (i no l'estació den Perpinyà que deia aquell).

dimarts, 10 de juliol del 2012

El jaciment de Protoma rotífera de la Fundació Miró (Barcelonès)

Els pioners de la geologia catalana, els Faura, Almera, Lluís M. Vidal, Bataller, Chevalier i tants altres, es van trobar una Barcelona molt menys urbanitzada i unes Collserola i Montjuïc pelades. S’ho van patejar a consciencia, van trobar de tot i si bé moltes de les seves interpretacions avui ens fan somriure, queden les seves acurades descripcions de jaciments i afloraments avui ocults pel ciment i la vegetació; descripcions que ens continuen servint per omplir els forats del nostre relat històric. Bé, alguns jaciments ocults i altres esgotats per l’espoliació. Aquest és el cas que ens ocupa avui. I probablement sigui d'aquelles coses relacionades amb l'etnopaleontologia  que interessen al bon amic Heracli Astudillo (però això ho veureu al final).
Montjuïc és certament un turó singular. Junt amb el turó de Montgat, alguns punts dispersos a Santa Coloma de Gramanet i el mai vist (des dels ibers) Mont Taber, són els únics afloraments miocens del semi graven de Barcelona. Corresponen a ventalls al·luvials costaners que tenien l'àrea font a Collserola i a la Serra de Marina. El gruix principals d'aquests ventall són materials detrítics, però les transgressions del Mediterrani deixaren algunes falques marines molt interessants. En el cas de Montjuïc, a la zona del Morrot, hi un tall espectacular que permet veure tota la seqüència. 

Mostra un mapa més gran
De baix a dalt seria:
  • Unitat de conglomerats i gresos del Morrot.
  • Unitat de margues del Far (molt primeta).
  • Unitat de conglomerats, gresos i lutites del Castell
  • Unitat de margues de Miramar.
  • Unitat de conglomerats, gresos i lutites del Mirador.
Montjuïc és una mola que té un  pendent suau més o menys estructural cap a terra, i la majoria del que trepitgeu quan hi aneu de visita correspon a la unitat de gresos i lutites del Castell, la de més entitat. Ara bé, com està tant intensament urbanitzada, fora de les antigues pedreres (Foixarda, Teatre Grec, Sot del Migdia...), sols queden alguns afloraments petits i dispersos, com a la part baixa dels Jardins de Laribal i aquest que ens ocupa, situat quasi davant la Fundació Miró. Però anem, a pams: com és la unitat del Castell?
La unitat del Castell té uns 93 m de potència i està constituïda majoritàriament per una alternança de gresos i conglomerats arenosos molt ben cimentats; tant ben cimentats, que han proporcionat els sòlids carreus de la Barcino romana i nombroses construccions històriques com el propi MNAC. Però també hi ha unes 10 intercalacions de lutites i margues grises i ocres, de poca potència, i que s'interpreten  com a dipòsits de platja (shoreface).

Aquests nivells  contenen fauna invertebrada diversa, però destaquen sobretot alguns exemplars magnífics de Protoma rotífera, un caragol marí tipus turritella que forní  col·leccions històriques.  

Esquema del jaciment. La línia puntejada marca el límit dels gresos (a sota) amb les pelites (ocres) a sobre. La part tramada correspon als esbadegalls.
Un dels indrets on encara es poden observar és a l'aflorament situat davant de la fundació Miró. Bastant amagat per les bardisses, les restes constructives i els esbaldregalls de pendent, a la base, al peu del carrer, om pot apreciar els durs gresos, i  per sobre, amb una potència d'uns 4 m, un bon aflorament de lutites arenoses ocres amb restes fragmentades de Protoma i altres mol·luscs.

Punt 1. Margues arenoses grises amb restes de gasteròpodes fragmentats.
Punt 2. Dau de pedra de Montjuic a la base.
Punt 3. Pelitres ocres amb restes de gasteròpodes i nòduls calcaris.
Punt 4. Entre els blocs caiguts de pelita arenosa de la corona del jaciment, es pot trobar algun exemplar prou sencer de Protoma.
Vull insistir en que no es pot agafar res. Ni es pot ni cal: sols mirar. No sigueu fetitxistes dels fòssils, que a casa vostra ni hi no fan res. 
Però també hi ha una altra curiositat, i és que en aquest mateix punt hi ha una font feta de pedra de Montjuic que té esculpida un caragol. He intentat esbrinar el nom d'aquesta font, però no ha estat possible. La lògica diu que deu ser la Font del Caragol (?) i que és plausible que sigui així pel que s'hi trobava abundosament en aquest punt... I és aquí on l'etnopaleontologia hauria de fer presència.
A la placa no hi ha cap nom... però això deu sent la Font del Cargol, no? Es nodreixi d'aigua tractada, però darrera d'ella, en una pared d'obra hi ha uns degotalls actius, i probablement abans hi havia una font natural.

dilluns, 11 de juny del 2012

Runams del Parc Güell (Barcelonès)

Alguns lector m’heu preguntat si els continguts d’aquest blocs contemplaven algun tipus de treball sistemàtic. Altres penseu que vaig sobrat de temps i em dedico a anar aquí i allà a visitar coses xules. Ja m’agradaria! Estaria molt bé, però la majoria de vegades, aquest blog és nodreix del que em trobo sense proposar-m’ho. Els que sou d’esperit naturalista sabeu que si mireu el món amb ulls de nen sempre hi ha quelcom interessant per veure i explicar, fins hi tot a ciutat.
I així va ser com un pícnic familiar al Parc Güell amb els meus amics Jordi i Teresa & descendència es va convertir en una troballa inesperada. Fugint de la brutal aglomeració turística agafarem un camí que surt a ponent de la plaça del trencadís, cap un bosquet. Allà on semblava ombrejat i net vàrem plantar-nos amb els entrepans. I així va ser quan vaig adonar-me de que es terra estava constituït per un pedruscall de cairells de calcàries devonianes, on abundaven també els d’oligist, limonita i goethita. 
Aspecte superficial del runam
Un parell de cairells d'oligist i goethita parcialment limonititzats (a sota he posat d'escala l'últim exemplar de Perspectiva Escolar que va de didàctica de la geologia).
Una volta per entorns em va confirmar el semblava: estàvem damunt del runam d’una antiga mina de ferro. Per desgràcia la única càmera que duia era la del mòbil i el testimoni gràfic no és gaire bo. Però aquí està.
Acabava de fer les explicacions pertinents quan un noi jove amb un sarró i un quadern de camp es posà a fer fotos. Se’ns dubte un estudiant de geologia!

Aquesta falsa disposició en grezes litees dels còdols denota el seu origen antròpic. ja es veu que un sòl normal no és.
Bloc de dimensions quasi mètriques aprofitat en la construcció del camí.
 He estat cercant més informació al respecte i pròpiament no he trobat cap peiper que en parli. Ni tant sols està mencionat al Minerals de Catalunya, del Mata-Perelló. Si que trobareu algunes teories sobre si les tres grans creus de pedra que coronen el turó s’edificaren sobre una mina de ferro (per la posició, seria plausible) i oculten una cambra. Però del cert, res.
Posició i extensió aproximada del runam.

dimecres, 16 de maig del 2012

El desbordament del torrent Mal (Baix Llobregat)


Aquest bloc va començar a caminar el gener del 2008 amb un doble objectiu. Un de generós: divulgar i posar en valor el nostre patrimoni geològic; i un altre de personal i professional: estar a l’escena. Aquest darrer objectiu s'ha anat materialitzat modestament permetent-me contactar amb algunes persones interessants, bona gent que s'estima la ciència i el país, com en Xavi, l'autor de Blog de geografía física i riscos geològics. En Xavi fa poc ha presentat la seva tesina sobre la dinàmica de les vessants de Montserrat i coneix bé la zona d'Esparraguera. Estem preparant entre tots dos una sortida d'introducció als riscos geològics per aquells que hi estigueu interessats. Ja en tindreu notícies. 
Un dels llocs que m'ensenyà és el torrent Mal al seu pas per Esparraguera, tristament conegut pels aiguats de juny de 2000. Si cometo algun error és meu. El m'ho explicà perfecte.
Barri de Mal d'Esparraguera. El punt 1 és on s'esfondrà l'A2. El punt 2  és el tram previ al pas per sota l'autopista.
El torrent Mal (de nom premonitori) neix al coll de Can Massana, a l'extrem NO de Montserrat. És un d'aquest torrents mediterranis que baixa sec. Té una conca estreta paral·lela a la falla del Lobregat i quan arriba a la depressió prelitoral s'encaixa en els materials quaternaris del ventall al·luvial pleistocè de Collbató-Esparraguera. Arriba al casc urbà d'Esparraguera pel nord i el rodeja per l'oest, encaixonat entre el poble i el Polígon Industrial Sud. El cas és que a l'alçada del barri de Mal el torrent passa a tocar de les cases i després per sota l'autopista A2; i els planificadors d'aquestes coses originàriament van dissenyar un conducte que en cas de pluja forta (d'aquelles que tenen recurrències de 100 anys, per exemple) es va revelar insuficient. Sobretot per que van tenir el desencert de repartir l'ull del pas en dos seccions més petites, de tal manera, que si globalment potser era suficient (no ho sé), així els detritus arrossegats pel torrent (canyes, troncs, roques, cotxes...) poden obstruir més fàcilment el  conducte
I així va ser la nit del 9 al 10 de juny de 2000. Un aiguat va caure sobre Montserrat. Els tubs es van col·lapsar i l'autopista es va convertir en una presa, i aigües amunt d'ella l'aigua va començar a pujar fins desbordar-la, anegar-la i omplir-la de runa i sediment.
Compareu els passos antics amb l'actual, d'una sola peça i que dificulta que s'encalli el runam. 
Després del 12 anys ja hi ha mig metre de sediments sota el pas. Malgrat que no s'ha tornat a repetir cap esdeveniment de la mateixa intensitat om poc trobar blocs de dimensions de mig metre. Imagineu-vos que plou amb mala llet de debó.
L'aigua arribà fins a un pam del marc de la porta del garatge de la casa roguenca. Quan els veïns s'esperaven el pitjor, el nivell baixà de cop. Observeu com el carrer ha “fossilitzat” les diferents terrasses de la llera i com el sentit comú aconsellaria, com a mínim, no edificar per sota de la casa de color blanc.
Però de cop i volta, la pròpia pressió de l'aigua acumulada desembossà els passos i en qüestió d'instants l'embassament es buidà. Però per contra, aigües avall es produí un flash flood contra els marges del torrent, en part envaïts pel terraplè de l'autopista.
Les conseqüències d'aquest flash flood es deixaren sentir a l'endemà al matí: quan un càmera de TV3 estava explicant els successos de la la nit anterior, tot el vial oest de l'autopista s'enfondrà com un castell de sorra davant les càmeres (ho podeu veure en el minut 1.04 d'aquest vídeo).
El terraplè actual de l'autopista s'ha protegit amb un mur de formigó per impedir el descalçament de torrent: traslladem el problema uns metres més avall.

divendres, 4 de maig del 2012

Volcà de Can Guilana (Gironès)

Recordeu quan el camp de golf de Torrebonica havia de posar Terrassa al mapa? I de quan el complex de Filià havia de portar els serveis que la gent de la Vall Fosca tant necessitava? Ara ja tenim tots molt clar on ens han dut els "pilotassos". Socialment han estat una bomba però cal no oblidar que també han suposat una destrucció del territori sense precedents. Una marea negra de totxo. Ara diuen que ningú ho podia preveure i que en tot cas, a tothom li semblava bé. I una merda! Ho veia venir fins hi tot la meva anciana mare. I gent com en Juan, en Manel i tants d'altres companys hem batallat per la conservació del territori tant bé com hem sabut. I així estava amb ells fa un parell de setmanes passant el dia a Can Sopa, recordant els vells temps i parlant també de futur, ben a prop del volcà de Can Guilana, un altre punt del nostre patrimoni geològic víctima de l'especulació urbanística.
A tocar de Girona, a l'oest, hi ha diversos volcans catalogats o situats dins un PEIN: Granollers de Rocacorba, Puig d'Adrí, Puig de la Banya del Boc, etc. Però el volcà de Can Guilana no és res d'això, ni està ressenyat al catàleg d'espais d'interès geològic de la Generalitat. Una part del con pertany al terme de Sant Julià de Ramis i els basalts del pitó foren explotats com a roca base per a realitzar els vials de la urbanització del camp de golf de Girona; però la principal amenaça és l'ampliació de la urbanització  prevista al nou POUM  segons la qual el volcà queda situat en sòl urbà, encara que si bé com a zona verda urbana, no es contempla la preservació del patrimoni geològic que conté.
Volcà de Can Guilana. En vermell els piroclast i en blau el banyó basàltic. Les línies discontínues són les fractures principals (a partir de Google earth i la cartografia de l'IGC).
Pots arribar al volcà de can Guilana des de Sarrià de Ter (sortida Girona Nord). Baixant per l'Avinguda França, trobaràs a mà dreta un trencall que va cap a Sarrià de Dalt. Has d'arribar a aquest petit llogarret i just sortint d'ell, la carretera es bifurca. Cal agafar la branca de la dreta. Al cap de no més de 2 km estàs a la base del volcà. Pots deixar el vehicle al peu de la caseta de les antenes de telefonia i agafar el camí de l'esquerra que va cap a la masia semi enrunada de Can Guilana.
Parada 1. Darrera Can Guilana hi ha una gredera abandonada que funciona de magatzem d'andròmines (sembla un abocador). D'aquestes gredes destaca el seu aspecte massiu, amb una estratificació molt poc marcada Es tracta de bretxes d'explosió freatomagmàtica.
Detall de les bretxes piroclàstiques de Can Guilana. Tenen un aspecte massiu, mal classificat, i majoritàriament estan formades per fragments heteromètrics lítics dels substrat i la xemeneia. Els fragments volcànics sols ronden un 20%.
Per anar al següent aflorament cal apropar-se a les antenes de telefonia. Hi ha una pista abandonada a la dreta on al mig d'ella destaca un enorme bloc després de bretxes piroclàstiques.




Parada 2. Aquest bloc permet observar molt bé les diverses litologies que componen les bretxes piroclàstiques, però destaca un curiós cairell d'uns 50 cm, de la mateixa litologia que l'encaixant, un pèl més claret i recobert per un crosta ferruginosa. Un fragment d'una explosió anterior i remobilitzat i inclòs per una de posterior? I si és així, perquè té aquesta crosta? S'accepten hipòtesis.
Després cal enfilar corriol amunt fins el cim de volcà... o el que en queda. Doncs no espereu trobar un volcà sencer i amb un cràter reconeixible sinó el que en queda del seu desmantellament per l'erosió: un pitó basàltic rodejat per un conus piroclàstic. En total, un turó de planta ovalada d'uns 350 m de diàmetre major i uns 60 m d'alçada.

Parada 3. Al cim, una pedreda abandonada permet apreciar el cor d'aquest pitó basàltic, un una disjunció hexagonal perfecta, molt maca. Una joia geològica molt poc coneguda.
Guapo, oi?
El cim ens guarda una altra cosa curiosa...
Parada 4. En l'extrem oposat de la pedrera afloren una mica de gresos eocens, atrapats entre el pitó i  coberts pels piroclast. Es tracta d'uns gresos absolutament cuits, cosa que em fa pensar que en aquest punt aflora una mica de sòcol no cartografiat en el mapa del IGC.