dimarts, 30 de juliol del 2019

Una discordança angular "de llibre" a l'ermita de la Salut de Collbató (Baix Llobregat)

Havia quedat a l'aparcament de les Coves del Salnitre amb en Miguel de la productora Antialias, per provar si podiem rodar algun videotutorial geològic (ens hem de posar al dia amb el jovent!), i de cop el cel va caure sobre els nostres caps (per Tutatis) descarregant un aiguat de por.
Vàrem haver de deixar-ho còrrer, però entre l'espera i l'anar i venir vaig descobrir una discordança angular i erosiva que aflora en condicions molt bones, un exemple molt didàctic que recomano que hi aneu a fer un cop d'ull si esteu per la zona.
El context és el següent. El tram de territori que va del poble de Collbató a les Coves del Salnitre passant per l'ermita de la Salut, dalt d'un petit promontori, és a la zona de contacte compressiu entre els materials triàsics de la Serralada Prelitoral i els primers trams paleocens i eocens de la Conca de l'Ebre. El contacte tectònic entre uns i altres fa que en aquests curt espai tinguin un angle de cabussament entre elevant i subvertical.
Per altra banda, durant el plistocè mitjà-superior, al peu dels relleus més empinats de Montserrat, en el canvi de pendent, es desenvolupa un con d'enderrocs d'una potència de fins quatre metres que es nodreix sobretot dels conglomerats de Montserrat, i en menor mesura, dels materials triàsics. Aquests esbaldregalls estan constituïts per llims ocres, blocs i graves ben cimentats.
Al llarg del plistocè superior i l'holocè la xarxa fluvial que baixa de Montserrat aprofundeix els tàlvegs i erosiona aquest dipòsit segment-lo en una desena de d'afloraments aïllats entre si.
En verd, esbaldregalls del plistocè mitjà-superior.

Situació actual.
Un d'aquest afloraments és el que corona el turó de l'ermita de la Salut, sobre materials triàsics, a mode de barret, descansant discordant. És fàcil de localitzar, entre l'aparcament a les coves i el camí que puja a l'ermita. L'aflorament més vistós és al costat oest, però n'hi d'altres al voltant.
A la base, amb un angle d'uns 45º, els gresos del triàsic. A sobre, marcant el paleorelleu molt clar, els esbaldregalls cimentats plistocens.
Detall dels esbaldregalls


L'aflorament vist frontalment. Es conserva la base del con d'enderrocs i es veu com fossilitza el paleorelleu.

Detall del contacte triàsic/plistocè.

Vista de detall del contacte.
La discordança al camí de pujada a l'ermita.
I l'ermita susdita....


 ss

dilluns, 8 de juliol del 2019

Montmagastre, el Montsec perdut (Noguera)

Ara us explicaré una cosa que potser els que coneixeu bé la geologia de les Serres Marginals pensareu que és una ximpleria. Però és l'excusa per posar en valor la capacitat, diguem-ne infantil, de deixar sorprendre'ns per aprendre coses noves.
No se quants cops he entrat i sortir del Pallars pel Coll de Comiols. Per que l'objectiu sempre és gaudir de la geologia excelsa del Pallars obviant el que es troba pel camí. Aquesta tardor, dalt del Coll el cel era transparent i pur, però a l'est, la conca del Rialb era absolutament coberta per un mar de boira dens com la mantega. Tota la vall? No. Una punta rocosa piramidal i abrupta emergia com una illa en un territori de lutites, gresos i conglomerats. Mai m'hi havia fixat. Fos el que fos, allò tenia prou entitat topogràfica com per ser un bon mirador; i potser, geològicament era interessant.
Ja a casa no em va ser difícil trobar què era aquesta illa: Montmagastre, un puig calcari de 763 m que s'aixeca sobre un terreny amb una cota mitja de 500 m. I que aquesta cosa és més que un accident topogràfic; és una estructura geològica sorprenent, i en certa manera, fora de de lloc.
Entre el Port del Compte, el Coll de Comiols i Artesa de Segre la lògica continuïtat de els estructures pirinenques desapareix per que queden ocultes per materials detrítics oligocens de la Conca de l'Ebre; tot així, les estructures tectòniques majors ocultes tenen una expressió tardana en superfície: la falla de direcció  d'Alós-Montargull. Més endavant, en erosionar-se aquests materials detrítics, alguns d'aquests relleus, sobre la falla o propers a ella, afloren de forma localitzada: a l'extrem de l'anticlinal d'Oliana, al llogarret de Bellfort (l'anomenat diapir de Bellfort, de guixos del keuper), a Montmagastre i a la Serra de Sant Ermengol, ja prop de la Serra de Sant Mamet.
Context general i estructura de Montmagastre. El turó en si es correspon amb les calcàries cretàciques (en el mapa de color verd). El dom de Bellfort es refereix pròpiament al diapir de Bellfort.
Montmagastre és una petita finestra de poc més de 2 km de llarg per apenes 300 m d'ample que oportunament s'obre per mostrar-nos un fragment de l’encavalcament del Mantell del Montsec sobre el Mantell de la Serra de Sant Mamet (Serres Exteriors). El Mantell del Montsec (al nord de la fractura) està aquí representat per guixos i argiles del Triàsic superior, típicament associats als nivells de desenganxament, i el Mantell de Sant Mamet per calcàries del campanià (al cim del turó de Montmagastre), calcàries del maastrictià, calcàries, gresos i argiles garumnianes i calcàries del paleocè inferior.
Montmagastre vist del SO. O: oligocé, C: cretaci, T: triàsic.


Vista vers l'oest des del cim del Montmagastre. O: oligocè, C+P: cretaci i paleocè, T: triàsic. L'estructura fineix a la falla d'Alòs-Montargull. Al font a la dreta, el Montsec de Rúbies, i a al dreta, Sant Mamet.
Cal afegir al valor geològic, el seu valor històric i paisatgístic. Una atalaia estratègica com aquesta no va ser desaprofitada. A la la base hi ha diversos megàlits; al seu cim, les restes d'un castell; a mitja vessant, l'impressionant monestir romànic de Sant Miquel (mig enrunat); i al costat est de l'església, en una mena de clotada, tenim les restes de l'antic llogarret de Montmagastre (el nou, està als peus). I clar està, les vistes des del cim, que donen una panoràmica de 360º sensacional.
Panoràmica mirant cap el nord

Panoràmica mirant cap el sud

Restes de l'antic poble de Montmagastre

Església de Sant Miquel.