dissabte, 13 de gener del 2018

Bloc de camp: 10 anys, els que vinguin i gràcies a tots.

Avui fa exactament 10 anys que publicava la primera entrada d'aquest bloc. Bloc de camp va nàixer d'un impuls molt visceral per d'alguna manera apaivagar la frustració que em suposava ser i sentir-me geòleg, quelcom que forma part de la meva identitat ja des de nen i que en comptes d'estar pasturant pel camp tingués una pantalla per paisatge. El bloc em permetia explicar el que em cridava l'atenció de les meves sortides al camp i mantenir un fi cordó umbilical amb al meva passió i la seva gent. I sí, gràcies a Bloc de camp he tingut una mica de vidilla i he conegut gent ben parida. Amb alguns de vosaltres he mantingut correspondència electrònica. Amb altres m'he pres un cafè. Hi ha qui m'ha convidat a donar una xerrada o a escriure articles. Amb altres he anat al camp i altres m'han donat l'oportunitat de col·laborar en els seus projectes. Moltes gràcies de cor  a tots. I ja em perdonareu si no faig una llista de tots vosaltres, però d'aquells amb qui he compartit o compateixo projectes més sòlids m'agradaria fer-vos esment explícit: Jordi Lluís Pi: farem el llibre de Paisatges Geològics més ben parit que mai s'hagi fet. Marc Tudela: aquest catàleg d'espais geològics de Sant Llorenç segur que donarà fruits. Dani Morera: hem de fer una altre peiper, m'ho vaig passar molt bé. Jos Carbonell: ho haguéssim petat!, Adrià Garriga: cada any espero com un nen poder guiar les sortides per Sant Llorenç;  Xavi Rodríguez i Frederic Varela per obrir-me les portes del GMC, a en Joan Madurell per obrir-mes les portes de l'ICP i la Isabel Benet per obrir-me les portes del Museu Geològic del Seminari.
Escolti, ni remota idea, lo que no sé, dic "factor 25" i a còrrer.
Els que seguiu el blog des de l'inici sabeu que ha patit una evolució. Al començament eren una mena de fitxes breus. Més endavant, després d'una sortida al delta de l'Ebre, vaig vaig voler donar-li un toc narratiu més personal i també més útil, més semblant a petits itineraris. Fa uns tres d'anys que a miquetes estic fent un projecte personal sobre el patrimoni geològic de Terrassa i vaig alternant aportacions de geologia local a mesura que avanço amb les "convencionals". Això fa que el ritme anual d'entrades hagi passat de 28 el primer any a tot just 9 l'any passat. De vegades ho deixaria còrrer, però sap greu... anirem fent mentre es pugui.

Pel cinquè aniversari anys vaig convidar a tothom a compartir amb mi una jornada de camp per la cara. M'hauria agradat repetir-ho, però vaig una mica saturat de compromisos i us convido a una altra cosa que tinc en marxa. L'any passat vaig engegar una altra bogeria, www.GeoloSketchers.cat, que ajunta a la geologia una altra de les meves altres passions: dibuixar. El proper dissabte 20 de gener anem al Museu Geològic del Seminari. Hem quedat a les 10 del matí la porta. Animeu-vos a venir encara que penseu que dibuixar no és lo vostre. Intenteu-ho. Ens saludarem i la podem fer petar. I en acabat, perquè no, anar a fer un cafetó pel celebrar el desè aniversari. Qui s'apunta? Animeu-vos.

Un darrer prec: cada entrada d'aquest blog té una mitjana de 2000 lectors, 300 d'ell en primera instància per subscripció... però gairebé mai ningú escriu cap comentari. No sigueu dropos que això no anima gaire 😞.

Gràcies a tots!

dijous, 4 de gener del 2018

Geologia fins a la sopa: un apunt arqueosísmic des del menjador del Cafè le Bistrot, les restes urbanes d'un sirènid, nummulits de mig metre i ADN de dinosaure: estem a Girona

La ment del geòleg no descansa. Si en porteu un de copilot posarà més atenció als marges de la carretera que als cartells indicadors. Aneu fent-li tocs d’atenció de tant en tant si no us voleu perdre. I així tota l’estona. I per ciutat també. I no descansa ni dinant. Mira que he menjat cops Cafè le Bistrot, la fonda més romàntica de Girona, però aquest cop m’ha tocat finestra i des d’allí estant, mentre esperava la sopa de pastanaga no vaig poder evitar sorprendre’m al descobrir en l’edifici de davant els evidents rastres d’haver patit un terratrèmol (suposo que durant la crisis sísmica del s. XV). L’edifici en qüestió es al Carrer del Sac, al barri antic.



Observeu dues coses: la primera són les dovelles de l’arc de la porta. Els arcs són una estructura molt enginyosa pensada per resistir esforços compressius i no col·lapsa així com així. Fixeu-vos que en les masies abandonades les parets van enrunant-se i sovint l’arc de la porta és el a darrer que queda dempeus. Però en un terratrèmol es donen camps d’esforços en direccions i sentit inhabituals, com per exemple en sentit horitzontal, com en aquest esquema:
A l’arc d’aquesta porta li ha passat gairebé exactament el que s'hi ha representat a l’esquema. La dovella centra està abaixada uns 3 cm i altres estan enfonsades entre 1 i 2 cm respecte la seva veïna.
En segon lloc cal observar el mur. Penseu que aquest esforç en sentit horitzontal va actuar amb cert angle sobre tota la façana, no exactament perpendicularment i per tant també desplaçà de manera esglaonada el paredat. 
Si l’hagués desplaçat una mica més, la façana hauria caigut, però ha quedat en un equilibri prou estable com per conservar aquest preciós testimoni fins avui.
No vaig para atenció a més edificis però probablement el casc antic de Girona conservi més testimonis arqueosísmics com aquest i això podria obrir una línia de recerca i divulgació interessant. Qui s’anima?

Anem ara per la segona anècdota. Fa un parell d'anys va ser notícia la troballa de les restes d'un sirènid eocè en l'empedrat de Girona, però no és l'únic sirènid urbà. Al Pont de Pedra, en el passamà superior del bloc quinzè de la barana que mira a la Catedral, comptant des del carrer de Santa Clara, hi podeu veure dues seccions d'osos sensacionals.



La tercera anècdota és monumental: la inconfusible "pedra de Girona", aquesta calcària nummulítica que ha servit per a construir tants i tants edificis històrics té el seu particular homenatge en forma d'escultura encastada al paviment urbà. A veure si sabeu dir-me a quin carrer és això:



I la darrera curiositat geològica es per a mitòmans. Recordeu Parc Juràssic, la primera d'Spielberg de 1993? Recordeu que recuperaven ADN de dinosaure a partir de la sang de la picada d'un mosquit conservat en ambre? Doncs si us fa gràcia veure la peça d'atrezzo original de la pel·lícula, la trobareu al Museu del Cinema de Girona. Cal dir que la imitació no és menys dolenta que la que alguns pirates et volen col·locar en certes fires!