divendres, 3 de gener del 2020

El jaspi de Montjuïc, la Sisena Flota i en John Sinkankas

Ara us explicaré tres històries curtes aparentment inconnexes i al final les faré lligar. El món és un mocador.

El jaspi de Montjuïc
Quan era nano recordo que invariablement totes les col·leccions de minerals tenien una halita de Cardona, un òpal de Caldes de Malavella i un jaspi de Montjuïc. Jo encara guardo un d'aquest jaspis, molt vermell, de la meva primera col·lecció de quan tenia 8 anys.
Avui pensem en Montjuïc com en un gran parc urbà, però fins a mitjans del segle XX era un lloc feréstec perdut de la mà déu, ple de infravivendes i amb desenes de pedreres treballant a tot drap. Tenim constància que la roca de Montjuïc ja fou fou explotada en època ibera i que les darreres pedreres estigueren actives fins el 1957: en total es calcula que s'han extret fins a 12 hectòmetres cúbics, una brutalitat que fa pensar en aquesta muntanya com en una mena de bossa de Sant Ferriol de roca. I què se n'extreia? Doncs un gres quarsític del miocè superior, de gran qualitat, compacte i resistent i que és present en gairebé tots els edificis històrics barcelonins: de la muralla romana a la Sagrada Família. En certa manera, Montjuïc ha fet Barcelona.
Pedrera de la Foixarda. La llacuna acull una colònia de tortugues d'estany.
Abans he dit que aquest gres l'explotaven els ibers, però de fet, no van ser els primers en interessar-se pels recursos geològics de la muntanya: el vestigi més antic d’ocupació humana a Montjuïc és un taller de jaspi al Morrot. El jaspi és una concreció silícia microcristal·lina, relativament freqüent en alguns gresos, que proporcionen la matèria prima (la sílice) necessària per a la seva gènesi. Els jaspis de Montjuïc són de gran qualitat, de gra molt fi i solen alternar colors vermells molt vius, amb grocs, blaus i grisos.
Exemplar de jaspi de Montjuïc, del MCNB (col. Cervelló). Foto: Joan Rosell
La Sisena Flota
La turistificació de Barcelona l'han convertit en un parc temàtic, un destí aspiracional global. Però abans dels Jocs Olímpics gairebé ni s'hi acostaven els guiris que es torraven a la costa catalana. Però sí que era visitada amb assiduïtat per uns viatgers peculiars: els mariners de la United States Sixth Fleet, la Unitat Operacional de les Forces Navals nord-americanes a Europa. Es va crear el 1950 i en l'actualitat té el seu quarter general a Nàpols. La seva àrea d'influència cobreix aproximadament la meitat de l'oceà Atlàntic, des del Pol Nord fins a l'Antàrtida, la mar del Nord, tota la zona mediterrània i gairebé tot el continent africà. Els EUA van trobar en Franco un aliat en la Guerra Freda i Barcelona era un port ideal per la Sisena Flota, on va atracar entre els anys 1951 i 1987 (quan després d'un atemptat mai aclarit, van deixar de venir). Ja us podeu imaginar l'impacte que tenien milers de mariners joves carregats de dòlars i amb ganes de gresca en una ciutat industrial empobrida per la guerra i la dictadura. Us recomano molt la lectura del llibre del gran cronista Xavier Theros La Sisena Flota a Barcelona.

John Sinkankas
John Sinkankas és una de les figures més importants del col·leccionisme mineralògic i la gemmologia nord-americana. També fou tallador de gemmes, editor, bibliòfil i autor de nombrosos llibres i articles sobre minerals i pedres precioses, assolin gran popularitat entre els aficionats. El Messi dels mineralogistes americans.

Va néixer el 1915 a Paterson (Nova Jersey), fill de migrants lituans i va morir a Califòrnia l'any 2002. Ja de nano, sortint d'escola, se'n anava a buscar minerals a unes pedreres a les afores de la seva ciutat. Entre els molts reconeixements que té, cal destacar que hi ha un mineral batejat en honor seu, la sinkankasita.
John Sinkankas i la seva muller.
El jaspi de Montjuïc, la Sisena Flota i John Sinkankas
I com ho lliguem tot això?
Doncs resulta que en Sinkankas, a part dels minerals tenia una altra passió: volar. Fins hi tot es va construir un planador quan encara anava l'institut! I on et poden ensenyar a volar de franc? A l'exèrcit. Sinkankas es va graduar com a aviador a l'Estació Naval Aèria de Pensacola, el 1937. Abans i durant la Segona Guerra Mundial, es va dedicar a acompanyar combois en la guerra antisubmarina. I en acaba la guerra, el ja comandant Sinkankas, va continuar servint, com a oficial executiu en un portaavions.... sí efectivament, a la Sisena Flota!
Per un mineralogista poder viatjar pel món ho és tot, i en Sinkankas no perdia l'oportunitat de fer les seves recerques a cada port on atracava. Recerques de les que en tenim constància gràcies a que regularment sortien publicades a la revista Rocks and Minerals (el Playboy dels minerals, que diria el bo d'en Toni Obrador). 
Ara ja veieu per on lliga la cosa. Doncs resulta que l'any 1955 Sinkankas va arribar amb la Sisena Flota a Barcelona. No sabem si va sortir de gresca amb la marineria però el que sí que sabem és que voltant per la ciutat va anar a parar a la Plaça Reial. I lògicament li va cridar molt l'atenció una famosa botiga que avui ja no existeix (va tancar l'any 1991, i avui és un restaurant, tot i que es conserva la façana original): el Museu Pedagògic de Ciències Naturals, una botiga de taxidèrmia i material didàctic per a les escoles fundada el 1909 pel naturalista Lluís Soler i Pujol. Penseu que avui no és un cosa políticament correcte això de dissecar bestioles (i per això aquest negoci ja no existeix), però jo vaig treballar de profe en una escola on tenien algunes coses realment vintage com animals tiesos, uns quants esquelets, el morro d'un peix serra i una dotzena de pots de formol amb bestioles dintre.
A la botiga també venien els típics minerals escolars, res que li cridés l'atenció, excepte un jaspi preciós. En Sinkankas li va preguntar al jove depenent que d’on era la peça, que tot rient li va dir: "De Montjuïc, señor!" Com el botiguer no sabia anglès i el militar no sabia castellà, primer es pensava que li prenia el pèl, però després es van fer entendre i va acabar convençut que havia d'anar a explorar Montjuïc. No sabia ben bé on, però aquell turó que havia vist des del mar arribant amb el portaavions era el seu destí.
L'endemà va tornar a terra ferma amb el sarró i el martell de geòleg i va demanar un taxi. A mitja pujada per la carretera de Miramar el va fer parar per prospectar la cara sud (la zona del Morrot) i quasi li agafa un cobriment. En les seves pròpies paraules "...no vaig trigar gaire en trobar les primeres evidències de jaspi i acabar en un d'aquells paradisos on tots els col·leccionistes ens agrada estar. Hi havia tants bons exemplars que el dilema era veure quins escollia. Hi havia fragments de jaspi per la vessant, en els abocadors i en els murs, donant signes d’un subministrament inesgotable." També va trobar un altre clàssic de Montjuïc, les limonites pseudomorfes. En total va recollir uns 25 kg de material en un matí. Un crac.
I on és tot això? Doncs no ho sé, del cert, però sí que sé que el 1988, la seva col·lecció personal de més de 13.000 peces va ser adquirida per l'Institut Gemològic d'Amèrica. Potser els guarden allà!
Una darrera habilitat d'en Sinkanka: el geolosketching. Aquí teniu un esquema que va fer de la seva expedició a Montjuïc i que il·lustra l'article Barcelona, a spanish gemstone locality: