dimarts, 27 de desembre del 2011

Els conglomerats de la base del Buntsandstein a Sant Pere Sacama (Baix Llobregat)

L'ermita de Sant Pere Sacama és un indret molt popular entre la gent d'Olesa i rodalia. I quan funcionava el baixador de l'estació de la RENFE (a 4 km del poble), fins a començament de la dècada de 1990, també era un paratge molt freqüentat per esplais i escoltes de camí cap la creu de Saba o l'ermita de Sant Salvador de les Espases. Avui, aquests terrenys formen part de l'Espai Natura Puig Ventós propietat de CatalunyaCaixa via l'extinta Fundació Territori i Paisatge.
L'ermita de Sant Pere Sacama era l'antiga capella del castell de Sacama, conegut des del 963. Del castell en queda poca cosa però la capella està en perfecte estat. De fet, l'entorn està ple de restes arqueològiques d'èpoques diverses com bé podeu llegir en aquest apunt de la Viquipèdia o en aquest extens article de la revista Lambart.


L'ermita en la proa d'un vaixell conglomeràtic. El castell ocupava el sector de l'esquerra. Al fons, el Puig Ventós coronat per la Creu de Saba, un punt amb una panoràmica impressionant.
Podeu accedir-hi en cotxe per una pista boteruda que surt del km 0,5 de la B121 que va de l'antiga estació a Olesa, o bé per un corriol costerut (30 min) que surt a la dreta just després de travessar la riera de Sant Jaume.
Aquest indret tant pintoresc de la serralada prelitoral és un exemple d'aprofitament antic del substrat geològic. L'ermita i l'antic castell estan construïts en un esperó rocós duríssim, una formació de no més de 10-15 m de potència de conglomerats quarcítics en posició vertical que ressalta sobre les roques circumdants i que permetia una fàcil defensa de l'estreta fortificació: al sud, el paleozoic format per pissarres i al nord, els gresos i les argiles vermelles de Bundsandstein (Oleniokià-Anisià). 

A l'esquerra, restes del mur del castell. La fortalesa era molt estreta i es calcula que hi cabrien unes 7 persones amb funcions de vigilància. Els propis estrats verticals formarien part dels paraments.

Vista panoràmica vers l'est via Google Earth amb l'escala vertical exagerada x2. Plz: paleozoic. Bo: conglomerats de la base del Buntsandstein. B: gresos i argiles del Buntsandstein. M1: calcàries i dolomies del Muschelkalk inferior
Aquests conglomerats, designats comunament com a "conglomerats de la base del Buntsandstein" (Indià-Oleniokià) són una formació molt particular, inconfusible, que es pot resseguir des del Brull (Montseny). És una rudita molt ben cimentada i amb una matriu gresosa. Els còdols són subarrodonits i estan formats gairebé exclusivament per quars, encara que també n'hi ha algun de quarsita, lidita, gres o pissarra. 
Inconfusible: localitza el còdol que NO és de quars.
Corresponen les fàcies més proximals de ventalls al·luvials dipositats per l'acció de corrents trenats. Tot i això, donada la puresa composicional, sense gairebé cap còdol metamòrfic, om ha de descartar una procedència directa sense més a partir del substrat paleozoic i om ha de pensar amb algun tipus de retreballament que hagi fet desaparèixer les febles pissarres a favor dels filons de quars que les travessen.
Les intercalacions gresoses menys dures s'han erosionat i explotat per fabricar els carreus de l'ermita, el campanar de la qual es veu al fons.

dilluns, 21 de novembre del 2011

Volcà del Puig de Martinyà (Garrotxa)

Qui de vosaltres encara tira amb un màquina fotogràfica química? Felicitats, per que deus ser una persona que realment domina i té passió per la fotografia. La primera càmera digital que vaig veure era d’un cap meu molt techie, en una data tant matinera com 1995! Li va costar un Congo, però jo em vaig resistir al canvi fins el 2005 i de fet va ser un regal de la meva estimada Agnès: una Coolpix 4500, pensant sobretot en fer digiscoping, i que ha durat fins aquest estiu. El motor òptic s’ha encallat: obsolescència programada?
Una de les coses que més m’atreien del món digital era la possibilitat de fer panoràmiques, una eina fantàstica per fer didàctica de la geologia. Tot això ve per que l’altre dia, endreçant papers, vaig rescatar una carpeta amb fotos, apunts i dibuixets de sortides guiades dels anys 1998-2001. Quasi m’emociono quan em van sortir unes quantes panoràmiques fetes amb el mètode retallar i enganxar. Però què caram, és un material prou digne i us l’aniré traient de mica en mica. I del miler llarg de diapos que tinc, que tant de bó pogués escanejar amb prou qualitat, també en farem alguna cosa. De moment us he penjat unes de la riera de Sant Jaume de l’any 1999.
Un dels muntatges que em vaig trobar correspon al volcà del Puig de Martinyà,  un edifici complex que al llarg dels anys ha estat interpretar de diferents maneres. Queda a llevant del camí que va a la gredera del Croscat i sovint no s’hi presta atenció, però si més no val la pena aturar-se fer-ne una interpretació de paisatge. Les fotos estan preses des del camí que va de la carretera d'Olot-Santa Pau a la gredera del Croscat.
D'entrada, compara la foto de paisatge (fes clic per engrandir) amb la foto aèria i el mapa geològic i localitza els cràters i els cons.
1) Cràter del volcà del Torn, a) volcà de Puigsafont, b) volcà de Can Pla i c) volcà del Puig de Martinyà.
Interpretació del conjunt Puig de Martinyà - Puig Safont segons la Carta vulcanològica de la Zona Volcànica de la Garrotxa, del IGC.
Les fases eruptives foren les següents:
Es forma el con del Torn, amb un cràter centrat (fretomagmàtic?).


Es formen els cons estrombolians del Puigsafont (a)  i Can Pla (b).






Entra en erupció el Puig de Martinyà (c), amb cràter esbocat i emissió de laves.

Entra en erupció el Croscat i els seus piroclast cobreixen i desdibuixen la fisonomia del conjunt.El cràter del Torn és ocupat posteriorment per una llacuna.


dilluns, 7 de novembre del 2011

Red beds cuprífers d'Artés (Bages)

A l'entorn del polígon Santa Maria d'Artés, en el que el parc de Can Vila, om pot trobar una sèries de red bed cuprífers força interessant. Si entres a aquesta població bagenca per l'eix transversal arribaràs a una rotonda on cal agafar la primer sortida a la dreta, cap el polígon de Santa Maria. En arribar al polígon, a la següent rotonda, mires d'aparcar per un dels carrers de la zona. Al final del mateix carrer Salvador Espriu hi ha un bon tall de roca que permet tenir un primer contacte amb la formació Artés.
La formació Artés, d'edad priaboniana (Eocè) està constituïda per gresos i lutites vermelles amb alguna intercalació carbonatada i carbonosa. S'interpreta com a materials propis d'una plana al·luvial.
Una quadra de cases cap a l'est hi ha el carrer Progrés, al final del qual surt una pista que va cap a Can Vila i que corre paral·lela a un torrent. A mà dreta de la pista hi ha quatre turonets que formen una petita serra elevada una desena de metres per sobre el camps de conreu de l'entorn. 

Els dos primer no tenen nom, el tercer és el de la Ponça i el quart és el de Can Vila, al cim del qual hi ha la masia d'aquest nom. Aquesta petita alineació correspon a un relleu residual, coronat per paquets de gresos i graves de reompliment de paleocanals, més resistents que les lutites de l'entorn. La base d'aquests paleocanals conté mineralitzacions de coure de tipus red bed, presents en qualsevol dels quatre turonets, però potser on són més abundants és al cim del turó de la Ponça, coronat per un paquet conglomeràtic subhoritzontall més o menys tallat dièdricament i que permet observar-lo amb claretat des dels quatre punts cardinals.
Paleocanal vist per la vesant est. Els tons més clars, reduïts, contrasten amb les lutites rogenques.
Paleocanal vist per la vessant nord. Un bon aflorament.
El paleocanal per la oest
La formació Artés, com ja he comentat, és una formació continental dipositada en condicions oxidants, com clarament indiquen les tonalitats vermelloses i ocres dominants, degut a la presència de Fe3. Però en les bases d’alguns paleocanals om pot apreciar zones de tonalitat verdosa o groguenca de caràcter reductor, a causa de la presència de matèria orgànica procedent de vegetals arrossegats pels propis corrents d’aigua que van formar els canals. És aquí on  es localitzen les mineralitzacions de coure, omplint alguns porus en els gresos, formant crostes al voltant dels còdols de grava o bé fines venetes en les diàclasis i plans d’estratifició.
Grava amb els còdols revestits de malaquita.
Quan en aquestes condicions reductores arriben solucions de sulfats de coure (procedents  de l’erosió dels jaciments metàl·lics de l’àrea font durant el priabonià), els  sulfats es redueixen a sulfurs, precipitant i formant minerals com calcosina, covellina, tetraedrita i calcopirita.
Posteriorment, durant el quaternari, aquestes mineralitzacions s’oxidaren com a conseqüència de la circulació d’aigua subterrània, passant momentàniament a dissolucions aquoses de sulfats. No obstant això, degut a la presència del carbonat de calci en la roca matriu, els sulfats passen a carbonats, i es forma malaquita (i en molta menor quantitat, atzurita, que jo no vaig veure).
Malaquita impregnat la porositat en gresos.
Malgrat que és una mineralització vistosa a causa del seu color, no té una importància suficient que hagi motivat la seva extracció, al menys, en temps històrics. Per contra, mineralitzacions semblants a Riner, dins la formació Solsona, foren explotades durant el neolític.
Un últim apunt extra no geològic: aquesta alineació boscosa de turonets al límit del casc urbà està qualificada com a zona verda. Sorprèn desagradament trobar-se arreu amb restes de cabanes, plàstics, llaunes, ampolles, palès, fins hi tot restes de sofàs... dóna la impressió que són fruit de l’esbarjo d'alguna colleta que improvisa aixoplucs per passar l’estona socialitzant tranquil·lament. Podrien ser més nets, no?

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Transsecte del marge SE de la conca de l'Ebre al llarg de l'E9 (I) (Vallès Occidental/Bages)

Si portes de copilot un geòleg o geòloga (que no és el mateix que un llicenciat en geologia) és possible que es passi gran part del viatge mirant els talussos de la carretera. No li passa res: és normal. Pel davant dels seus ulls va desfilant un tràveling d'afloraments i s'ho està passant d'allò més bé. Fins hi tot, si hi ha prou confiança, et farà parar en algun punt. És possible que al final de trajecte s'hagi fet una idea bastant clara de la geologia del país que heu travessat.
La pega és que de vegades no es pot parar enlloc, com a l'autopista. Una de les millors per fer un transsecte amb un fil argumental clar és l'E9 de Terrassa a Manresa. Les dificultats orogràfiques i geotècniques han parit una via de fort impacte ambiental plena de pendents forts, revolts, talussos que es descomponen i argiles expansives que l'aixequen, però també de fantàstics talls que seccionen el territori per la serralada Prelitoral i el marge sud-est de la conca de l'Ebre, en una zona entremig dels ventalls al·luvials eocens de Sant Llorenç del Munt i Montserrat. Com no és ni una cosa ni l'altra, permeten observar totes les fàcies típiques, de la proximal al prodelta, però també sediments d'ambients menys energètics (badies, llacunes salabroses, aiguamolls...).
Però com baixo del cotxe i m'ho miro? Cap problema: aquesta meravella que es diu street view hi posa les imatges by the face i obre tot un ventall de possibilitats per fer rutes geològiques panoràmiques en ruta (pel copilot, ei!, que no es distregui el conductor).
Tingueu en compte que el primer tram que travessa la serralada Prelitoral corre gairebé paral·lel al clàssic perfil de la riera de Sant Jaume. Si el coneixeu, podreu tenir un altre punt de vista, i si no, visiteu-lo
Així doncs, si teniu quasi 12 lluïsos pel peatge, un pilot que no corri gaire i un telèfon intel·ligent per seguir aquesta entrada, disposeu-vos a anar desgranat un per un aquest tràveling geològic.
Com són quasi 40 km ho desgranaré en tres parts al llarg del proper any. Per situar cada fàcies o estructura us adjunto un perfil de l'IGC que més o menys corre paral·lel al trajecte.


Tall extret del full Olesa de Montserrat 392-1-2 (71-30), de l'Institut Geològic de Catalunya.
Punt 1
Arrenquem el recorregut fixant-nos a  en aquesta farina de falla que marca el límit de la serralada Prelitoral amb la depressió del Vallès. És la continuació cap a llevant de l'espectacular  Ribes Blaves. Aprecio moltes eflorescències blanquinoses i intueixo en ells cert moviment de fluids.... Valdria la pena anar a treure el cap a veure si hi ha alguna surgència per allà que ragi a més de 18 ºC o alguna mineralització curiosa... Qui em fa el favor?
Punt 2
Una mica més enllà tenim les pissarres i els esquists cambrordovicians. Conformen el sòcol hercinià de tot el que vindrà. Ho sento, però amb excepcions, soc dels de "paleozoic indiferenciat". La meva assignatura pendent.
Punt 3
I comença el triàsic, amb les seves típiques fàcies germàniques. A la base es trobem els 5-10 m típics de conglomerats quarcítics de la base del Buntsandstein, els famosos conglomerats de l'estació d'Olesa. L'aflorament enganya una mica per les passades arenoses vermelles, però és ell, no ho dubteu. Indiquen la fàcies proximal d'antics ventalls coalescents en un clima àrid. 
Punt 4
Després del conglomerats comencen les fàcies arenoses i pelítiques típiques del Buns, que afloren espectaculars: passadetes verdoses de nivells reduïts, paleocanals, taques de reducció... i qui sap si alguna petjada d'amfibi. Són les fàcies mitges i distals del ventalls coalescents en climes àrids. Donada la poca cohesió d'aquest materials s'han gumitat amb una ruixada de formigó. No sé que en pensa l'amic Geojuanjo, però jo tinc entès que això no és una tècnica gaire eficient... El cas és que el tall de l'IGC marca un encavalcament verticalitzat entre els materials del Buns i no ens el deixa veure, però si intuir....
Punt 5
I després del Buns, que vé? Un altre engendro geotècnic que sembla un amfiteatre (plis, Geojuanjo: si ens estàs llegint, ens agradaria que ens il·luminessis). No, efectivament, l'M1, les calcàries i dolomies del Muschelkalk inferior filles d'una plataforma carbonatada soma. I un cristo tectònic dels bons.Si mireu el tall de l'IGC podeu observar que hi ha un altre encavalcament verticalitzat, fàcil de reconèixer pel sobtat canvi en l'orientació de les capes. Tampoc no és menys interessant l'extraplom calcari que deixa a la vista el sostre invertit d'un estrat amb algunes marques tractives, ondulacions, etc.
Punt 6
Tocaria veure l'M2, però donat el seu caràcter llimós, gairebé no aflora, i passem directament a les calcàries taulejades del Muschelkalk superior (primera imatge)... i potser alguna cosa més molt més interessant: veieu la segona imatge plena de roques verdotes i recargolades? Hi havia fa anys la polèmica/sospita de que a en la riera de Sant Jaume hi havia l'aflorament més septentrional de la fàcies Keuper, caracteritzada per les argiles i evaporites bigarrades i les carnioles. I jo diria que fa tota la pinta de que això és Keuper. Consultada la carto de l'IGC diu "El sostre és transicional amb la unitat tk -el Keuper- (full 391-2-2) [...] però no s'ha representat per qüestions d'escala". A mi ja em val. Fa ganes d'anar al  detall a veure si surt una capeta de cendres, un clast efusiu... qualsevol mostreta volcànica de les que surten amb alegria en el Keuper dels Ports.
 
Punt 7
La serrallada Prelitoral ja no dona més i comença el marge SE de la conca de l'Ebre, amb els materials corresponents als ventall al·luvials de Sant Llorenç i Montserrat & co. Són materials que tenen un contacte mecànic amb la serralada Prelitoral i comencen amb cabussaments forts per anar guanyant horitzontalitat nord enllà.
Els primers d'aquesta sèrie són paleocens, de la formació Mediona, una mica coberts per la vegetació i el runam, però més o menys reconeixibles. Són gresos i lutites ataronjats amb crostes calcàries, passades bretxoses, microcòdium i altres indicis que demostren el seu origen al·luvial-lacustre fortament edafitzat.
Punt 8
Per sobre de la formació Mediona tocaria trobar les bretxes del Cairat, però un torrent les travessa i no afloren. El que veieu correspon a la formació la Salut. Majoritàriament són gresos i lutites vermelles amb dos cossos conglomeràtics importants a la base. Un queda tallat per l'autopista en aquest punt (primera imatge).
La següent imatge correspon als materials gresosos i lutítics. S'interpreten com les fàcies proximals (els conglomerats), mitjanes i distals dels ventalls previs al desenvolupament dels gran ventalls de Montserrat i Sant Llorenç del Munt.
El darrer tram de la formació, que correspon la la tercera imatge està constituït per uns 20 m de lutites liloses amb algun estrat calcari amb gasteròpodes i caròfits. Val la pena acostar-s'hi per mostrejar-los una mica. Ja és curiós trobar-se aquesta fàcies enmig d'aquests colossos de grava.


Punt 9
La serra de Can Torrella és un relleu en costa que va d'est a oest, morint uns 300 m a l'est d'on som ara. Destaca en el paisatge a causa de al seva constitució conglomeràtica. I és que, atenció: és la  terminació oriental dels autèntics conglomerats de Montserrat, que en aquest punt tenen uns escassos 75 m de potència.
Punt 10
Per sobre dels conglomerats de Montserrat  hi ha un gresos, lutites i calcàries amb força oncòlits, de tons grisos i lilosos que la carretera no talla,  per que són aprofitats per un torrent per circular-hi. Es poden veure en el paisatge mirant cap a l'oest. Es tracta de fàcies lacustres marginals, corresponents a la badia que quedaria entre els ventall de Sant Llorenç i Montserrat.

Punt 11
Poc abans de passar per davant de Can Torrrella, que queda a l'esquerra, en una àrea de descans hi ha unes bretxes amb suport de matriu i lutites vermelles. La seva extensió en aquesta zona es reduïda, i correspon a dipòsits de transports en massa, molt més extensos cap a l'est.
Punt 12
En arribar a aquest punt, ja fa una estona que els afloraments tenen un aspecte similar, però trio aquest per que aquest petit bloc enfonsat entre dues falles normals té la seva gràcia. Es tracta de gresos i pelites molt vermells, amb alguna intercalació de conglomerats. Pertanyen a la Formació Vacarisses. Aquests terrenys rojos són omnipresent en aquesta petita depressió entre la serra de l'Obac i Montserrat, escenari  de l'espesa boira d'inversió coneguda com "la vacarissana". Correspon a les fàcies mitjanes i distals del ventall de Montserrat.
I a partir d'aquí, ho deixem per un altre dia.

dimarts, 20 de setembre del 2011

Jaciment d'icnites del castell de Cardona (Bages)

Un cops ets al casc antic de Cardona, cal agafar la curta carretera que puja al castell. El jaciment es troba just després d’un revolt tancat, a mà dreta, i és molt fàcil d’identificar.
Aflorament principal. Hi ha aflorament menors en altres punts de la pujada al Castell.
Al Principat, el jaciments de vertebrats en materials eocens són relativament escassos. El fet de tractar-se majoritàriament de fàcies continentals força energètiques ha dificultat la preservació de les restes, generalment fragmentades. Tot i això, en els darrers anys se’n han anat descobrint alguns aquí i allà. Jo penso que si algú amb ganes de trobar-ne s’hi posa la cosa pot donar molt més de si. Podeu consultar un llistat dels jaciments catalogats fins el 1997 a l’article Eocene mammals from Iberian Península. D’un d’aquest jaciments, la Costa de la Vila, ja en vaig escriure un article per aquest bloc.
De restes de megafauna més o menys sencera s’ha trobat poca cosa, però d’haver-hi bèsties grosses n’hi havia, doncs també es compta amb uns quants jaciments amb icnites de felins, perissodàctils, aus de bona mida, etc. Un que pinta guapo és de l’oligocè, el de la Roca de la Rella, prop de Puig-reig. Si algú el coneix que ens l’expliqui.
Un jaciment d’icnites molt conegut gràcies a la seva accessibilitat és el del castell de Cardona. De fet, és una mena de bonus extra que cal anar a veure després de visitar la Bòfia Gran. Va quedar al descobert després d’unes obres de millora dels accessos al monument, fa potser una trentena d’anys. I aquí està aguantant com pot el pas del temps a la intempèrie. Algunes plaques de roca que suporten les petjades han desaparegut (erosió + espoliació?) i l'aflorament demana algun tipus de consolidació i que s’impedeixi l’accés incontrolat, però en general es pot observa la direcció d'alguns rastres i les petjades que encara es mantenen es conserven perfectament, molt definides.
Peülles didàctiles. En aquest cas, la seva conservació i definició és molt bona.
He estat cercant algun peiper a la xarxa per poder oferir una informació més detallada, però no l’he trobat, més enllà d'alguna obvietat. Una altra cosa que també agrairé amable lector. Només puc apuntar que es troben en els gresos vermellosos de la formació fluvial-al·luvial Artés (eocè superior-oligocè inferior) i que es poden apreciar petjades tridàctiles d'au, peülles didàctiles i monodàctiles i urpes de carnívor. Algunes peülles fan ben bé 15-20 cm, amb la qual cosa cal atribuir-les a bestiotes considerables, mida cavall-vaca o més grossos encara... un impressionant entelodont o similar?
Petjada de tipus plantígrada?
En aquesta petjada tipus peülla s'aprecia fis hi tot el fang desplaçat cap els marges en comprimir el sediment.

dijous, 8 de setembre del 2011

La font del Bisbe (Berguedà)

Cal agafar la carrera GI-401 que va de la Pobla de Lillet a Campdevànol. Cap el quilòmetre 12 a mà dreta surt una carretereta cap a Sant Jaume de Frontanyà. Aproximadament al cap de 3,5 km, a mà dreta, hi ha una fletxa blava pintada a l'asfalt i un marge on hi caben 4 o cinc cotxes. Un corriol porta fins a la font del Bisbe.


El saltant i la balma de la Font del Bisbe.
Ho confesso: formo part d'aquest exèrcit de catalans que ha tingut un passat esplaiero (però no cumbaià, que consti). El meu darrer servei a la causa té una data tant llunyana com l'estiu de 1990. Amb els meus bons amics en Cesc i la Carme vàrem de fer monitors de campaments durant uns dies a en un indret anomenat la Nit d'Aiga, la la Pobla de l'Illet, una de les moltes àrees d'esbarjo made in ICONA que durant les dècades de 1960 i 1970 proliferaren a l'Alt Berguedà a l'alè de la repoblació forestal. De fet, la Vall de Lillet era un indret que teníem més o menys apamat. En aquells campaments havíem anat a banyar-nos alguna vegada al Font del Bisbe, un saltant d'aigua del torrent de les Sois força popular entre els estiuejants. Fa vint anys calia patejar amb xancles i tovallola 3 km de la pista que anava a Sant Jaume de Frontanyà, però avui la pista és una carretereta asfaltada. Fa 20 anys hi havia un munt de tritons al torrent. Enguany no n'he vist cap.
Situació de la Font del Bisbe sobre la base del IGC.
I aquí estava de nou, pensant en passar el dia en un paratge pintoresc i prou. Però ves per on vaig veure que l'indret podria donar de si per fer una entrada de "patrimoniet" geològic, doncs té algunes curiositats que podeu observar mentre feu el banyet i espanteu els mosquits.
Així doncs, un cop arribat el que destaca òbviament és la seva geomorfologia. El torrent dels Sois és un afluent de l'Arija, que alhora desemboca en el Llobregat. Transcorre de sud a nord travessant perpendicularment la direcció de les capes de la formació Bellmunt (lutecià), una alternança de conglomerats (1) i gresos (2) i argiles que cabussen cap nord generant un relleu tabular característic. I és així com s'ha general el saltant d'aigua: una cornisa de durs conglomerats soscavada per l'acció de l'aigua obre el seu peu gresós que ha generat una balma d'uns 15 m d'alçada per 25 d'amplada i 10 de fondària. El salt d'aigua genera un gorg circular bastant profund. Al llarg del riu n'hi ha molts més gorgs i petits saltants, però aquest és se'n dubte el més alt.
 Després d'això el que crida més l'atenció és la font del Bisbe pròpiament dita que es troba aixoplugada sota l'extraplom. No es tracta d'una surgència en el límit dels conglomerats amb els gresos com cabria espera (tot i que hi ha un parell de petits conductes secs que potser funcionen en època de pluja), sinó que l'aigua que regalima d'una columna travertítica que va del sostre la la base de la balma (3). Si us poseu al costat de la font i mireu cap el sostre, veureu que hi ha un esquerda que va va de dreta esquerra i que finalitza aproximadament en la columna. Això doncs, el que passa és que l'aigua del torrent que circula per sobre s'infiltra per aquesta esquerda i va degotant fins formar aquesta columna de carbonats. 
L'aigua regalima per una esquerda del sostre (observeu la cicatriu) i forma una columna travertínica.
La pregunta que em faig és si és 100% natural o l'home hi ha ajudant, doncs en la part superior hi ha encastades i mig soldades pel travertí còdols i restes de ceràmica. 
En el sector dret de la balma, també hi ha una colada tovàcea més o menys esglaonada (4), que unida amb l'anterior formen una petita terrassa (5) elevada entre 20 i 40 cm sobre el nivell de l'aigua, al cantó nord del gorg.
Terrassa de travertins sobre el gorg
Com podeu imaginar, l'esquerda és un punt de debilitat que acabarà ocasionat el desplom de la cornisa. A l'esquerra del gorg es podem veure alguns grans blocs desplomats (6) d'anteriors ensulsiades.
 

El el desguàs del gorg també ha generat una petita pressa de travertins (7), d'uns 30-50 cm que va atrapant la fullaraca i les branques que arrossega el corrent.
Finalment, cal fixar-se en que quan el nivell és baix al cantó sud del gorg es forma una petita terrassa de graves (8).
 

divendres, 29 de juliol del 2011

El jaciment vallesià del turó de l'Argila (Vallès Occidental)


El turó de l'Argila està en ple centre de Terrassa, entre la rambla d'Ègara i el carrer del Col·legi. Al cim hi ha les Escoles Pies.
Gaudeixo com un nen cada mapa que publica l’IGC. Són una meravella no solament des del punt de vista geològic, sinó també com a producte editorial en la millor tradició de les arts gràfiques del nostre país. Comparar un mapa del IGC amb un de l’IGME és com comparar un fitxer RAW amb un JPG…. gairebé sempre.
Si és d’un indret en que poc o molt hi he estat, el repasso amb atenció i cerco aquells elements que soc capaç d’identificar. I si és d’un lloc que conec millor, aleshores afino l’atenció i em delecto confirmant o desmentint les meves idees o cercant algun detall curiós amb la idea de fer-li una ullada el dia que pugui.

Com a terrassenc, el full de la meva vila (més ben dit, el de Sabadell) me’l vaig mirar i remirar (i encara ara), i una de les coses que més em va cridar l'atenció va ser la gran diferencia en la distribució dins el casc urbà del miocè respecte el quaternari del ventall de la riera de les Arenes.
Mentre que en el mapa de l’IGME (o la versió comarcal que n’ha fet l’IGC) el miocè ocupa gairebé tota la zona oest i sud de Terrassa....
...en el del IGC, per l’oest no va gairebé més enllà del transvasament de la riera del Palau, i en el sud, al turó de Can Casanoves i una petita taca en barri del segle XX.
Qui s’hi acosta més a la realitat? El prejudicis em farien abraçar el mapa del ICG, però això no concorda amb el record que jo tinc d’una ciutat en que fa 25 anys la perifèria estava menys urbanitzada i encara mostrava aquí i allà solars i descampats amb els substrat a l'aire en barris com la Maurina o Ca n'Aurell.
Potser una de les causes d'aquesta diferència rau en això: actualment tot és sota el ciment i no es veu res. I jo em pregunto: i els pioners de finals del s. XIX i ppis del XX, quan Terrassa era un poblet industrial, que van veure?
Aquesta gent (Palet i Barba, Jacint Elies, Font i Sagué...) veia de tot. Es passaven els caps de setmana trobant defenses de proboscidi, cranis de rinoceront i queixals de hiena pels rodals de Terrassa. Un dels llocs ressenyats era l'antiga bòbila Segués que explotava les argiles de l'antic puig Pasqual (aka turó de l'Argila). Aquesta explotació estigué activa fins els anys vuitanta. Podeu llegir més històries d'aquest indret al bloc records de Terrassa
El cràter deixat per la bòbila Segués és ocupat per una acollidora plaça. Cap els anys noranta la canalla del barri l'anomena plaça Jamaica pel tipus de música que s'hi escoltava i el tipus de vegetals que s'hi fumaven.
El cas és que aquest punt està catalogat per l'ajuntament com a jaciment arquelògic (de fet, paleontològic) per que els nostres pioners trobaren entre altres restes, les del petit cavall Hipparion i una altra cosa molt més interessant: Simocyon batalleri, un representant de la petita família dels ailúrids que actualment només té una espècie viva: el panda vermell.
Per tant, aquest petit turó urbà no és quaternari: és miocè, concretament, Vallesià. I efectivament, si consultem la cartografia de finals del XIX d'en Palet i Barba ja ho va pintar bé: una taca allargada que surt del Portal de Sant Roc (on forma un collet), passa per l'asil Busquets i Can Culapi, el careneja el carrer d'Avinyó i mor entre fàbriques al polígon industrial del segle XX.
S'ha ressaltat la taca vallesiana i el turó de l'Argila. Per l'oest, el miocè arriba fins el torrent del Batlle, al parc de Sant Jordi. Ja us dic que sí: fa uns anys van tirar una casa a terra al carrer Sant Marc amb Isaac Peral i es veia perfecte.
La pregunta és: aflora encara en algun punt? Bé, ara a l'asil Busquets estan d'obres i en els fonaments es poden apreciar les argiles ocres típiques del les fàcies distals del ventall al·luvial de Matadepera. I pregunto: s'ha fet la pertinent excavació d'urgència?
Ooooh! El vallesià...em sembla que veig uns ossets....

Perfil del tota la carena del turó de l'Argila, que va del Portal de Sant Roc a la plaça del segle XX. I jo em pregunto: el Puig Novell, un altre turonet interior a la vila, també és miocè?
Però on aflora més extensament és darrera de la pared est del Diari de Terrassa, on encara es conserva mig amagat entre obres i ailants el talús que llaurà el torrent del Palau al passar als peus del turó de l'Argila.
Els del diari de Terrassa tenen patrimoni geològic al solar de l'edifici.



Per cert, què se'n ha fet del la taqueta miocena que surt al mapa de l'ICC, en el barri del s. XX? Doncs si aneu al final sense sortia del carrer de Lepant, sobre el talús antic de la riera del Palau, podeu veure aquest aflorament, en que sota una capa antròpica vermellosa hi ha el vallessià verdós fortament rubefactat.



dilluns, 18 de juliol del 2011

La platja eocena del llom dels Pivers (Vallès Occidental)

A l’entrada de Rellinars per la B-122 venint de Terrassa, has d’agafar el primer trencall a mà esquerra, al costat de la plaça, i seguir un centenar de metres tot recte. Passaràs per davant del poliesportiu, i tot seguit, has de trencar pel primer carrer a mà dreta, i immediatament, de nou a mà esquerra per un altre amb forta pujada, que és l'avinguda de Vacarisses.
Vista de les Serres amb les tres parades principals.
El llom del Pivers és un petit massís muntanyós limitat pel la riera de Rellinars, el torrent de l'Alzina i el Llobregat. El seu punt més alt és el turó del'Escletxa, al qual ja vaig dedicar-hi una entrada. No és un lloc que surti gaire a les guies excursionistes malgrat hi passi el GR5 de Sant Llorenç a Montserrat. El gran incendi del 1984 ho deixà tot pelat deixant a la vista antigues feixes, barraques de vinya, cups... i estrats. Per això, des d'un punt de vista geològic la cosa es posa interessant, doncs en un espai relativament petit podem passar de les fàcies de ventall costaner mitjà-distal a les de plataforma carbonatada. Això facilita la tasca d'explicar la gènesi d'un aparell sedimentari tant extens com el de Sant Llorenç sense excessives parades ni llargues caminades: a Can Torrella de Baix (Matadepera) es poden observar les formacions basals (Mediona i Cairat). A l'Obac i a la Font dels Carlets les del ventall proximal, aquí, les de ventall distal i front deltaic; i per últim, i al meandre del Burés, les de prodelta i plataforma soma. Més o menys és aquest l'itinerari que organitzo quan porto gent a Sant Llorenç per conèixer la seva gènesi.Qui s'hi anima?
Un indret amb un parell de bons afloraments és l'avinguda de Vacarisses (de fet, una pista forestal) a la urbanització de les Serres, per sota dels dipòsits d'aigua de Rellinars, amb tres parades remarcables.

1. Ventall distal: la plana fangosa
A les darreres cases d'aquest carrer ja es pot observar el primer tram d'afloraments constituït per llims arenosos d'un roig intens. A voltes amb una estructura molt compacta i massiva amb algunes taques de reducció, a voltes intensament rubefactades i bioturbades per arrels. Les arrels venen marcades per les línies irregulars verticals de to verdós.
Hi ha un punt molt concret "de llibre", en que om pot trobar motllos d'arrel farcits per les graves de l'estrat superior, amb tots els detall. L'erosió va actuant sobre el talús llimós i de tant en tant queden al descobert exemplars de dimensions considerables (10 cm o més de diàmetre). En el sostre també hi ha calcs de càrrega i escours reomplerts de gravetes fortament reduïdes.
A la imatge següent es pot apreciar un petit motllo d'arrel força curiós, amb una secció frontal principal i una arrel lateral que hi arrenca fent 90º.
 

2. Font deltaic: una barra de desembocadura
Correspon a els materials que es troben per sobre del llims. Aquest aflorament és un exemple bastant clar de barra conglomeràtica de desembocadura. 

La seva composició és a ull, d'un 75% de còdols mesozoics i un 25% de còdols quarsítics ben arrodonits. La matriu està granosuportada fent evident el rentat de fins per part de l'acció de les onades.

3. Font deltaic: la platja
A punt d'arribar a una fort revolt, hi ha un aflorament preciós. La barra conglomeràtica s'ha anat afuant i té una potència de mig metre. 
En el sostre d'aquest estrat hi ha un lag de còdols imbricats amb perforacions, típics de la zona de nearshore.
Un detallet curió per al bon observador, és que ficats entremig d'alguns d'aquest còdols del lag i ha acumulacions no rodades de foraminífers. Probablement els fòssils més penjats de Sant Llorenç.
Per sobre tenim unes sorres amb laminació creuada i una mica més per sobre, unes sorres bioturbades per Ophiomorpha, que s'interpreten com galeries d'alimentació i vivenda d'un crustaci decàpode. El típic cranc que brosteja a uns metres de la platja.