dimecres, 2 de desembre del 2009

El Graó Barceloní i els 28 esglaons del passatge de la Indústria (Barcelonès)

Com arribar-hi

El passatge de la Indústria és un pas cobert que comunica el carrer Trafalgar (a l’alçada del  nº 26) amb el carrer Sant Pere més Alt (a l’alçada del nº 31). No hi ha cap placa amb el nom i no s’ha de confondre amb el proper passatge de Sert. La parada de metro d’Urquinaona és la més propera.

Difuminat per l’urbanisme, el relleu originari on s’assenten les gran ciutats, i més si estan situades en llocs relativament plans i uniformes, no és gens evident. Posar de nou a la llum la seva paleogemorfologia i la geologia del subsòl és una recerca que no només té interès científic, sinó també cultural, doncs ateny un passat geològic molt recent lligat a la nostra història.
Ciutats com Terrassa, Sabadell o Barcelona estan situades damunt de ventalls al·luvials i piemonts, terrenys on l’anàlisi de la seva subtil microtopografia dóna molta informació sobre qüestions tant interessant com la xarxa hidrogràfica o la neotectònica, aspecte que alhora contribueixen a conèixer millor els riscos geològics (riades, sismes... ), la geotècnia,  la història econòmica (pous, aqüeductes, molins, pedreres, terrals...) o l’evolució de l’expansió urbanística.
Tal com expliquen l’Oriol Riba i en Ferran Colombo en la seva obra Barcelona: la Ciutat Vella i el Poblenou. Assaig de geologia urbana, un dels accidents topogràfics més característics de la Ciutat Comtal és el Graó Barceloní, un escarpament d’entre 10 i 4 m que separa la Plana de Barcelona en dues unitats: el delta recent del Besòs, holocè (Pla Baix) i la plataforma pleistocena (Pla Alt). Aquest espadat anava de la Trinitat (on atenyia la seva altura màxima) a la plaça Universitat passant per la Sagrera, el Clot, l’arc de Triomf, el carrer Trafalgar, la plaça Urquinaona i el carrer Pelai. Més enllà de la ronda de Sant Antoni s’esvaïa i no és possible identificar-lo.
Originàriament l’urbanisme s’adaptà a aquest graó. Així per exemple, el sector nord de la muralla medieval es va construir resseguint el caire de la cinglera, raó per la qual en aquesta zona el casc antic presenta un traçat en “M” característic. També es canalitzà arran del caire, el Rec Comtal, que procedia del Besòs i bastia la ciutat; fins hi tot es situaren alguns molins hidràulics al peu del talús, per aprofitar el desnivell entre el Pla Alt i el Pla Baix. Alguns indrets on el graó encara és força evident són al claustre de l’església de Sant Anna, que queda al recer del talús, l’estació del Nord, a la que es pot accedir a peu pla des del parc de Nord o bé mitjançant un pas elevat des del carrer Ribes (que segueix l’antic traçat del Rec Comtal) i fins hi tot, ja molt esmorteït, observant el desnivell entre els carrers Tallers i Pelai.
Un dels lloc llocs on quest graó ha “fossilitzat” d’una manera més curiosa és en el passatge de la Indústria, que comunica el carrer de Sant Pere més Alt amb el carrer Trafalgar. És un d’aquells indrets que et transporta a una Barcelona que s’està extingint, de bars rònecs i  minúsculs amb entrepats collonuts i clients de tota la vida, merceries i perruqueries econòmiques per jubilades fidels i veïns orgullosos de resistir la disjuntiva entre la degradació i els snobs multiculti. Aneu-hi i observeu que venint del carrer Sant Pere més Alt, el primer tram del passatge transcorre horitzontal, i quan falten pocs metres per arribar al carrer Trafalgar, una escala de 28 esglaons salva un brusc desnivell de més de 4 m! És el graó Barceloní!
L’origen d’aquest accident geogràfic ha estat molt discutit. La hipòtesi més acceptada indica que probablement es tracti d’un escarpament de falla detectable però no visible, amb retrocés erosiu.


dimecres, 4 de novembre del 2009

El misteriós cas de la Rambla de Barcelona: la plaça de la Vila de Madrid (Barcelonès)

Com arribar-hi
La plaça de la Vila de Madrid es troba entre el carrer de Francesc Pujols (honors al gran savi), el carrer Canuda i el Carrer d’en Bot, o sigui, a mig camí del barri gòtic de Barcelona i la Rambla dels Estudis.

Farà cosa un mes, l'Institut d'Estudis Catalans i la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona publicaren el llibre de geologia més absorbent que he llegit mai: Barcelona: la Ciutat Vella i el Poblenou. Assaig de geologia urbana. Aquesta obra és fruit de vint anys d'investigació dels grans Oriol Riba i Ferran Colombo, i tracta de la geologia del subsòl urbà, especialment de la geomorfologia, la neotectònica i l’estratigrafia de la Ciutat Vella de Barcelona i la plana deltaica del Poblenou, posant especial èmfasi en els darrers 18.000 anys.
Necessitava una bona excusa per fer una ressenya d’aquest llibre i he pensat oferir-vos tres petits articles consecutius sobre altres tants indrets de la ciutat que apareixen en el llibre.
A més a més, ja em va bé, doncs la publicació d’aquesta obra quasi ha coincidit en el temps amb un fet relacionat, com és la inauguració el passat cap de setmana d’un itinerari històric per la Barcelona romana. Un dels indret per on transcorre aquesta ruta és la plaça de la Vila de Madrid, que conté un jaciment arqueològic romà que aporta algunes dades sobre la geologia de la Ciutat Comtal.
El que veieu a la fotografia són  les restes d’una via sepulcral (s. II i III dC), és a dir, un conjunt d’enterraments al llarg d’un camí (que s’ha simulat amb rajoles) que sortia del recinte emmurallat de l’antiga Barcino i que en aquest tram era més o menys paral·lel a la Rambla. Cal entendre que en el seu moment el camí i les tombes estaven en superfície i que ara estan a més de 2,5 m per sota del ferm de la plaça. Què ha ocasionat aquest potent gruix de sediments en menys de 2.000 anys? En Riba i en Colombo ho expliquen d’una manera molt cara i suggerent en la seva obra.
La clau està en la Rambla, l’antiga riera d’en Malla. Si us situeu en el passatge comercial que va de la Rambla dels Estudis a la Plaça de la Vila de Madrid  i mireu cap el carrer Pintor Fortuny notareu que el passeig central de la Rambla està lleugerament elevat respecte aquests dos carrers, i no deprimit com lògicament li correspondria al tàlveg d’un torrent. Això és veu molt clar si us fixeu en la inclinació dels graons d’entrada de les vivendes. La Rambla, com la riera d’Horta i altres del Maresme, és una riera sobreelevada que circula (o circulava) per un llom topogràfic. Aquest fet sorprenent es deu a que la riera d’en Malla, un cop recorregut el glacis superior de Barcelona (dels peus de Collserola fins a Ciutat Vella) es trobava amb un salt d’entre 2 i 4 m a l’alçada de Canaletes (el Graó Barceloní, del qual parlaré en el proper article). La riera descarregava els sediment a peu d’aquest graó i originava un ventall al·luvial allargat, una forma convexa, pel cim de la qual estava encaixada la llera limitada per dues levées. 

A cada nova avinguda les levées creixien verticalment i el ventall s’expandia lateralment colgant de sediments els terrenys circumdants, com per exemple, els de l’actual plaça de la Vila de Madrid. A l’època medieval les cases s’havien expandit fora de Barcino i es començaren a edificar les muralles d’acord amb la topografia, com  la muralla de Jaume I (1260-1295), sobre la levée oriental de la riera d’en Malla. Aquesta muralla impedí l’al·luvionament lateral i els sediments s’adossaven a la part externa del recinte defensiu. Després algunes avingudes catastròfiques, la riera fou finalment desviada fora vila, el 1447, cap el col·lector del  Bogatell.

divendres, 23 d’octubre del 2009

Serrat de Montsivalls (Ribagorça)

Com arribar-hi
Dos quilòmetres després del trencall a Areny (sentit nord), trobareu una carretera local a mà esquerra que va cap el poblet de Sobrecastell. El serrat de Montsivalls queda a mà esquerra, entre el el barranc de Sobrecastell, la carretereta i el poble, i s'idetifica molt fàcilment. També podeu tenir una interessant visió panoràmica dels del castell d’Areny. S’hi arriba fàcilment en 15 minuts seguint les indicacions que parteixen del centre de la vila. 


Arran de la troballa de fòssils de dinosaures a Areny, alguna gent de la comarca ha començat a intuir el poder d’aquest georecurs. Per entedren’s: amb la perspectiva del temps i tenint en compte els costos de les externalitats, saben que a la llarga serà més profitós que als caçadors de seglar i boletaires de tota la vida hi sumin gent que vol veure boscos, voltors, roques i dinosaures que no pas vendre’s el tros per posar-hi totxos com ha passat a la Vall Fosca.
La sensació una mica de síndrome d’Stendhal que té un ornitòleg a llocs com el delta de l’Ebre és semblant a la que pot tenir un geòleg en llocs com Areny o la Terreta. Hi ha tanta cosa per veure i les condicions d’aflorament són tant bones que el primer cop que hi aterrres es barreja l’eufòria de la descoberta amb l’angoixa de que el cap de setmana és mol curt i no t’ho acabaràs tot.
Per tancar la trilogia arenyeca us faig aquest repicó. Montsivalls és un curiós turó, una de les tantes coses destacables de la zona, però trobo que paisatgísticament és molt interessant i que ben pot servir per fer unes pràctiques de camp d’estratigrafia i de geomorfologia. Està constituït per calcàries bioclàstiques i calcàries micrítiques grises finament teulejades del Campanià-Maastrichtià inferior (formació Bona o de les Serres). Presenten estratificació encreuda i planar a petita i gran escala. Contenen nombrosos fragments de briozous, equinoderms, lamel·libranquis, algues coral·linàcies, miliòlids, etc., típiques d'una plataforma marina de transició.

divendres, 16 d’octubre del 2009

Jaciment d’icnites d’Areny (Ribagorça)

Com arribar-hi.
El jaciment es troba molt a prop del nucli urbà d’Areny. De fet, es pot veure passant des de la carretera nacional (a mà dreta en sentit sud) però fa de mal aparcar i és millor anar a peu des del poble o des del pavelló d’esports que hi ha a l’entrada. El camí està senyalitzat i el jaciment està adequat amb una plataforma de fusta i uns plafons informatius.

El jaciment conté una quinzena d’icnites, encara que algunes són poc evidents. Es poden distingir fins a tres rastres, pintats de negre sobre les petjades (calia?); el més clar dels quals està format per 5 o 6 icnites. Totes pertanyen a dinosaures amb tres dits amples i curts amb el peu tant llarg com ample, característiques típiques dels hadrosaures. Els rastres estan marcats sobre el sostre d’un llentió de gres vermellós intercalat dins els gresos ocres d’Areny.
Aquest aflorament estigué a punt de desparèxer per unes obres d’ampliació de la carretera, però per sort la Diputació General d’Aragó el declarà Bé d’Interès Cultural. Això està bé, però crec que hi ha dues coses que caldria millorar. La primera, el fet de que una part del camí d’accés transita per una mena d’abocador il·legal que desmereix la bonica vila d’Areny. La segona, és que els plafons, malgrat la seva voluntat didàctica no tenen una edició acurada: abunden els errors d’estil, gramaticals i ortotipogràfics; els dibuixos són poc professionals i no segueixen cap criteri unificat; les infografies són confuses i costen de seguir i per últim, el nivell d’explicació oscil·la entre la paleontologia per dummies i la destinada a dinofanàtics... El judici pot semblar sever, però ja que no tenim gaires oportunitats de divulgar la geologia ens hauriem d’esforçar per fer-ho bé.

dimarts, 13 d’octubre del 2009

Jaciment paleontològic de Blasi (Ribagorça)

Com arribar-hi
Areny és un bonic poble de la Franja que es troba prop de la N-230, entre el Pont de  Muntanyana i el Pont de Suert. Per arribar al jaciment de Blasi podeu sortir des del museu dels dinosaures d’Areny, al centre de la població i anar seguint les indicacions. El recorregut total a peu és d’una hora llarga. El primer tram va per una pista paral·lela al torrent d’Areny i el segon transita per un corriol pedregós que es va enfilant fins al coll de Blasi.


A la zona d’Areny afloren materials garumnians que a l’est de la Noguera Ribagorçana han proporcionat abundants restes fòssils de dinosaures i altres faunes finicretàciques. No fou però fins l’any 1997 en que es trobaren les primeres restes en aquesta comarca, a la dura arenisca d'Areny, de la mà de Lluís Ardèvol, que estava realitzant la cartografia de la zona. L’any 2002 es realitzà la primera campanya d’excavació com calia, i la darrera tingué lloc el 2007, i segons sembla, de moment no n’hi cap més de prevista. Encara és possible observar algun os força gran no extret que prego que us abstingueu d’intentar arrencar.
El resultat de les excavacions ha estat més de 300 restes de dinosaures, la majoria d’hadrosaures, en que destaca un conjunt de vertebres caudals en connexió anatòmica; i una nova espècie, l'Arenysaurus ardevoli. També s’han extret restes d’osteïctis, amfibis, tortugues i cocodrils. Algunes d'aquestes restes les podeu veure al museu paleontològic local. Un museu molt senzill, didàctic, rigorós i simpàtic pensat per a les persones que no dominen la matèria. En definitiva, el que ha de ser un museu amb vocació divulgativa.
Actualment el jaciment està habilitat per la visita, amb una sèrie de reproduccions insitu dels materials extrets, escales, baranes i plafons informatius (cal dir que no estan gaire ben editats, però d’això en parlarem en un proper article).
Per cert, si cerqueu un bon allotjament us recomano anar a Casa Domenc. A part de tenir totes les comoditats exigibles (fins hi tot wifi), un preu ajustat i un bon tracte... al seu saló social trobareu la subscripció al Quercus!

dimarts, 29 de setembre del 2009

Platja de Castell (Baix Empordà)

Com arribar-hi
Entorn del quilòmetre 372,5 de la C-31 entre Palamós i Palafrugell hi ha una sortida convenientment indicada cap a la cala de Castell. Al cap d’uns 2,5 km de pista en bon estat arribareu fins als camps del pla de Castell, habilitats com a zona d’aparcament. A l’estiu et claven dos lluïsos, però si són bons per conservar l’espai, no sap greu (ei, que també s’hi pot anar a peu o en bici i és de franc).
A la facultat vaig fer amistat amb en Joan, un excel·lent company. Malgrat el pas dels anys, guardo un gran record d’aquells estius a Palamós, on una colla de futurs geòlegs ens apalancàvem un parell de dies a casa seva fruint de la joventut. Aleshores vaig descobrir indrets com s’Alguer o la platja de Castell, un espai que fa vint anys era com una mena perla poc coneguda pels forans, amenaçada pel ciment. En tot aquest temps les coses han canviat. Ara l’espai està protegit, però per contra, és molt més conegut i freqüentat. És l’etern debat entre protegir i divulgar o passar desapercebut i confiar amb la bona sort.
Hi he anat tornat. Alguns cops per remullar-me i altres per mostrar la seva geologia; com així serà el proper 22 de novembre, gràcies a una sortida muntada per l’ajuntament de Palamós i Depana.
Val la pena ressenyar aquest indret en un blog dedicat al patrimoni geològic, ja que la seva bona preservació el fa model d’una geomorfologia quasi extinta en una costa catalana engolida pel totxo. Aquells que heu tingut la sort de visitar la costa de tramuntana menorquina ja sabeu de què parlo. I és que, sí, certament, les cales de certa extensió presenten un perfil longitudinal característic i una sèrie d’elements morfològics canviants lligats a la dinàmica fluvial, marítima i atmosfèrica: l’esglaó, la berma, les dunes de rera platja, i sobretot el gart (nom proposat pel gran Oriol Riba), la petita llacuna salabrosa. De fet, originàriament aquesta llacuna es formava en la confluència de la riera de Castell i la petita riera del Canyet. L’any 1924 es desvià la riera d’Aubí, que, desembocava a la Platja Gran de Palamós, cap la riera de Castell, a l’alçada de la Torre Mirona (Aubí alt). Més tard encara, com que el transvasament no tenia prou capacitat, es feu un nou desviament a l’alçada de cal Dalmau, paral·lel a la C-257 fins a la platja des Monestir, entre Palamós i sant Antoni de Calonge (Aubí baix).

diumenge, 30 d’agost del 2009

Lignits de Fontcoberta (Baix Camp)

Com arribar-hi
Els lignits afloren al peu d’un angle de les restes de la muralla de l’antiga vila medieval dels Arcs, i en dues cates arqueològiques més uns metres cap a l’oest. El jaciment es troba en una petita falca del terme de Vinyols i els Arcs dins del de Cambrils, a l’encreuament dels camins de Sant Joan i Vilafortuny O de la Creu (l’antiga Via Augusta). S’està duent una excavació d’urgència, doncs aquest sector aviat serà engolit pel totxo. Si ho voleu veure, afanyeu-vos!Sempre que vaig a Cambrils no pot faltar una trobada amb el bon amic Manel i la seva companya Anna. En Manel, a part de físic, és un bon coneixedor de la història local i sempre em porta a veure coses interessants. Al matí vàrem estar a Escornalbou (ja us en faré un post), i al vespre em va portar a veure un jaciment arqueològic que feia poc s’havia descobert “gràcies” a una nova urbanització que es vol perpetrar al terme de Vinyols i els Arcs tocant el de Cambrils (partida de Fontcoberta). El que s’ha descobert (tot i que hi havia alguns indicis) és l’antiga vila medieval dels Arcs, que quedà abandonada entre els segles XIV i XV. Els arqueòlegs havien obert algunes cates força fondes on sota els nivells antròpics i quaternaris (0,5-2 m de potència) afloraven uns nivells, que sense més informació jo atribuiria a pliocè. Bàsicament consisteixen en unes argiles grises molt fines, amb alguna branqueta carbonitzada, a la base, seguits per un paquet de lignits de fins a 1 m de potència, i al sostre, unes argiles arenoses amb abundant fauna de gastròpodes d’aigua dolça. Evidentment, es tracten d’unes fàcies lacustres que des d’un put de vista paleontològic em varen semblar potencialment molt fructíferes. De totes aquestes fàcies, la que em va sorprendre més és el potent i compacte nivell de lignits, doncs no he trobat referències a aquests materials en l’àrea del Baix Camp. A veure si algun lector em pot confirmar si es tracta d’un jaciment inèdit. I a veure si un geòleg de la zona s’anima a fer-hi una ullada abans que quedi submergit pel totxo famolenc i m'explica alguna cosa.

divendres, 14 d’agost del 2009

Oligocè lacustre de la Costa de la Vila de Santpedor (Bages)

Com arribar-hi
Si arribeu a Santpedor venint de Manresa, heu de tombar a mà dreta al primer semàfor a l’entrada del poble. Al cap d’uns centenars metres, abans de sortir de la població (ull, és fàcil passar de llarg) trobareu a mà esquerra un senyal que indica cap a Castellenou de Bages. Heu de seguir aquesta carretera local fins arribar a l’entrada de la urbanització El Serrat, on aflora amb claredat un nivell lacustre grisenc. Des d’aquest punt també surt un camí cap llevant que ressegueix aquest nivell al llarg de tota la cinglera de la Costa de la Vila.Pels que no som del Bages el més segur és que Santpedor ens soni pel seu fill il·lustre Pep Guardiola. Jo vaig descobrir aquesta vila, com tantes altres coses de la comarca, gràcies la la Guia d’Espais d’Interès Naturals del Bages de l’ICHN. I és que ja fa alguns anys a Santpedor es va recuperar una antiga i degradada bòbila com a aiguamoll, un indret molt popular entre la gent dels voltants i que sovint visito quan tinc ganes de guaitar algun ocell.
El poble, situat al pla del Bages, està tancat al nord per la petita carena de la Costa de la Vila, constituïda bàsicament per la sèrie lutítica rogenca de la Formació Artés, que representa la part distal del sistema fluvial-al·luvial del marge catalànid de la Conca de l’Ebre. En aquesta sèrie s’intercalen alguns trams de decimètrics a mètrics de calcàries, lutites i lignits d’origen lacustre-palustre, com el que aflora a l’entrada de la urbanització El Serrat i al llarg de tota la Costa de la Vila. L’interès especial d’aquest nivell és que és un dels escassos jaciments de mamífers fòssils de la base de l’oligocè inferior a Catalunya. Dit això, demano als amables lectors d’aquest bloc que s’abstinguin d’anar-hi a remenar amb afany espoliador. També demano als ajuntaments de Santpedor i Castellnou de Bages que cataloguin i protegeixin aquest indret d'interès científic.
Cal dir que des de la Costa de la Vila tindreu una molt bona vista del pla del Bages. Que la disfruteu.

divendres, 24 de juliol del 2009

Estany i morrena de Filià (Pallars Jussà)

Com arribar-hi
La manera més ràpida d’accedir-hi és agafar la pista forestal a mà esquerra que trobareu al km 19,5 de la L-503 anat d’Espui a Cabdella (Vall Fosca). Després d’uns quants revolts tancats i costeruts (si aneu amb cotxe, vigileu molt) la pista voreja el curs del riu. En arribar a un refugi de pastors al peu del riu Filià, cal agafar el corriol que cap el sud ressegueix el torrent de la coma de l’Estany, fins arribar a la llacuna.

L’any 2001 vaig visitar l’estany de Filià, a la Vall Fosca, sense tenir-ne referències. Ja vista la zona lacustre de l’Estany Gento, la meva companya, una enamorada dels estanys pirinencs, tenia sed de més (i jo poques ganes de tornar a fer el tirapits que puja des de Sallente). Mirant el mapa em semblava que un isolat estany anomenat de Filià, fora de les rutes habituals, era una opció més assequible i original. I el cert és que no ens va decebre gens. El paisatge del circ de Filià, menys freqüentat, era preciós i ric en exemples de geomorfologia glacial a petita escala amb un alt interès didàctic.
I dic era, per que tristament s’ho han carregat. De veure-ho aleshores a veure-ho ara se’t fa un nus a la gola. Ja fa temps que volia fer aquest escrit, però el reportatge de la Vanguardia del 15/07/2009 ha fet decidir-me Per desgràcia, els temps ha donat la raó a totes aquelles persones que s’oposaven al nyap urbanístic que s’ha perpetrat a la vall de Filià. No voldria extendre'm més en la denúncia d’aquest cas i us remeto a l’esmentat reportatge per que vosaltres mateixos en traieu conclusions.
L’estany de Filià (17.640 metres quadrats), assentats sobre esquists, és el més meridional dels estanys glacials de Catalunya, i això ja li confereix certa singularitat, amb un aire d’estar una mica fora de lloc. De fet, només està a 2.130 m d'altitud (l’Estany Gento està a 2.150, però 3 km més al nord), però el seu encarament a l’obaga ha propiciat una illa quasi boreal en una cota relativament baixa. Si mireu una foto aèria de la zona veureu un canvi de paisatge radical i net que passa per la cresta del circ de Filià (serra des Pessons).
Altres punts destacats a observar són els dos petits deltes fluvials situats a la banda oest, els fenòmens de solifluxió generalitzats, les tarteres adossades a les vessants del circ, i sobretot, la petita morrena frontal, entre l’estany i la serra des Pessons que forma un arc molt ben conservat i des del qual s’obté una molt bona vista de la zona.

divendres, 26 de juny del 2009

Font del Lleó (Vallès Oriental)

Com arribar-hi.
La Font del Lleó es troba al centre de la població de Caldes de Montbui, a la plaça del Lleó. No té pèrdua.
El coneixement de la geologia pirinenca va fer un salt important gràcies a les nombroses prospeccions petrolieres que es fan fer a finals del setanta i principis dels vuitanta. Què hauria passat si s’hagués trobat a Catalunya petroli amb abundància? Doncs que s’hauria explotat. El cert és no es va trobar gaire res (hi ha qui diu de tornar-ho a intentar). Contemporàniament es van fer una sèries d’estudis sobre el potencial geotèrmic del Prelitoral i els resultats confirmaren que era una de les zones més anòmales de la mediterrània occidental, fora d’Itàlia. S’havia trobat el petroli del futur… o sigui, del present! I què es va fer? Molt poc. Que jo sàpiga uns hivernacles experimentals a Sant Cugat.
Però farà mig any va sortir un breu a la premsa local terrassenca explicant que una companyia australiana havia représ les prospeccions amb l’objectiu d’explotar aquesta energia. Una mostra més de com el nostra país encara pesen massa els models de desenvolupament premoderns.
Un indicador del potencial geotèrmic d’aquest racó de món és la Font del Lleó, una surgència d’aigua hipertermal que brolla a ni més ni menys que 74 ºC, la temperatura més alta de l’estat Espanyol i una de les més altes d’Europa. Aquestes aigües com a mínim s’exploten des de l'època romana, quan es construïren les termes encara conservades. De fet la surgència no és directament observable, ja que l’aigua està canalitzada per una galeria molt antiga que no es pot transitar sense un equip especial.
Des d’un punt de vista geològic, la surgència (no la font) està situada al límit de del depressió del Vallès amb la prelitoral, que en aquesta zona posa en contacte el miocè detrític amb els granits.
Fins a mitjans de la dècada de 1970 es pensava que les aigües procedien de l’alliberament d’aigües magmàtiques, però els estudis isotòpics revelaren de que tenia un origen meteòric realimentat principalment des del les graves miocenes, i en molt menor mesura, del granit fissurat. Aquestes aigües s’escalfen gràcies a un sistema geotèrmic profund, que assoliria 110 ºC.
La font del Lleó és un exemple de com un fenomen hidrogeogeològic es divulgat des de tots els vessants (arqueològic, històric, arquitectònic…) menys el geològic. Fins hi tot la informació sobre aquest aspecte que hi ha al museu Thermàlia és clarament insuficient, i en canvi el la gènesi de tot plegat té prou ganxo com per fer-ne una divulgació de més nivell.

dilluns, 15 de juny del 2009

Panoràmica des del Turó de l’Escletxa -447 msnm- (Bages)

Com arribar-hi
A l’entrada de Rellinars per la B-122 venint de Terrassa, heu d’agafar el primer trencall a mà esquerra, al costat de la plaça, i seguir un centenar de metres tot recte. Passareu per davant del poliesportiu, i tot seguit, heu de trencar pel primer carrer a mà dreta, i immediatament, de nou a mà esquerra per un altre amb forta pujada (avinguda Vacarisses). Uns metres més enllà l’asfalt s’acaba i comença la pista, generalment en bon estat. Si aneu a peu podeu seguir les senyals del GR-5, que us portaran al peu del turó, reconeixible per la fita geodèsica que hi ha al cim. En vehicle, sempre heu d’anar per la pista principal tenint com a referència l’esmentada fita. Un cop al peu del turó, cal agafar un corriol que hi puja amb un cop de pit.
L’amic Marc Boada em comentava que a la caseta on passa algunes festes hi té de tot el que li pot plaure a un naturalista per entretenir-se (plantetes i bestioles , i fins hi tot alguna resta arqueològica), però que a nivell geològic és un muermo: pissarres i pissarres indiferenciades sense ni un mal fossilet, ni cap filonet mineral ni res interessant que dur-se al martell. Jo sempre l’insisteixo que s’ho ha de mirar amb uns altres ulls, que a mi també em passava el mateix al tros del sogre i que durant anys em vaig mirar amb fastigueig les fàcies mitjanes del ventall al·luvial de Sant Llorenç, fins que un dia vaig descobrir una estructura sedimentària interessant per aquí, uns travertins per allà, una pedrera abandonada, una baumeta amb restes zooarqueològiques, etc.
El Turó de l’Escletxa va ser el primer “descobriment” potent. L’any 1999 el Periódico va regalar una sèrie de mapes dels parcs naturals de Catalunya, que no eren més que els mapes comarcals del ICC “en fotocòpia ampliada” (diguem que l’escala era més gran però el detall el mateix). En aquests mapes hi havia alguna informació afegida tipus càmpings, llocs d’esbarjo, vistes panoràmiques… i en vaig localitzar una propet que no coneixia: el turó de l’Escletxa (o si).
I realment és un lloc molt sorprenent, d’alçada modesta i poc conegut que dona una molt bona panoràmica de 360º ideal per entendre l’estructura geològica del marge sud de la conca de l’Ebre. Així d’un cop d’ull podem identificar els següents punts:
  • A l’oest, una panoràmica completa de tota la vessant de llevant de Montserrat, on s’identifiquen perfectament les seqüències deposicionals, a part de diferents qüestions geomorfològiques (diàclasis, fenòmens de vessant, etc.).
  • Al sud oest, el contacte entre la Serralada Prelitoral i Montserrat, o es pot intuir la discordança progressiva de Sant Salvador de les Espases.
  • Al sud, els tram de la Serralada Prelitoral entre el Llobregat i Collcardús. En primer terme també es pot observar la vall de Vacarisses excavada pel Llobregat sobre les fàcies vermelles de la formació Vacarisses.
  • A l’est, el potent fan delta de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac, i en primer terme, les seves fàcies mitjanes i distals on d’assenta el Turó de l’Escletxa. Es un bon punt per comparar aquest fan delta amb el de Montserrat.
  • Al nord oest, en primer terme, la plana del Bages i els contraforts de l’altiplà de la Segarra.
  • Al nord, els Pirineus, sobretot el sector del Port del Compte.
I on és l’escletxa que dona nom al turó? Doncs al cim no, però hi ha la possibilitat d’accedir-hi per un corriol que surt des de l’estació de la RENFE de Castellbell i el Vilar i que arriba als peus d’una cinglera conglomeràtica situada just sota el turó per la banda nord oest. La cinglera està clivellada per una estreta diàclasi (l’escletxa) que es pot superar fent el mico, una sortida clàssica per a iniciar nens "valents" que jo havia patit de crio amb l’esplai.

dissabte, 6 de juny del 2009

Camp de pegmatites de Castellar del Vallès (Vallès Occidental)

Com arribar-hi
Al nord de la C-1415a entre Matadepera i Castellar del Vallès hi ha una escata d’encavalmenet de materials paleozoics formada per micasquists, fill·lites i ignimbrites riolítiques, intruïda per un petit batòlit granític i nombrosos filonets de pegmatita. Hi ha moltes (massa) pistes forestals que recorren la zona i permeten fer-ne un prospecció. El filó més gran està situat al quilòmetre 23,5, al pont que travessa el torrent de Miralles (no és el de la foto!).
Em sembla que tots els nens de l'escola que col·leccionàvem minerals fa gairebé tres dècades (per afició o per fer la cole de pedres que tocava fer a setè d'EGB), teníem entre les nostres peces una moscovita procedent del solitari filó de pegmatita que aflora l’antic Hospital del Tòrax. Era el punt de partida de moltes excursions (sobretot per anar a berenar al llac Petit) i s’hi podia arribar amb autobús. Era el caramelet que ens feia somniar en quan tinguéssim més autonomia per anar a lloc on ens donés la gana. El que no sabíem és que més a l’est, entre Matadepera i Castellar hi havia un autèntic camp de pegmatites esperant-nos.
La primera cartografia detallada d’aquestes aparegué en la tesina d’en Joan Ubach (Els terrenys pre-carbonífers de les Pedritxes-La Pineda-Castellar del Vallès, 1984). Es tracta d’unes pegmatites (i també d’algunes aplites) que contenen alguns cristall ben formats i de mida respectable d’almandina, turmalina, moscovita i microclina.
Pel que jo sé, des de l’esmentat treball, no se’n ha fet cap estudi més, i és una llàstima, doncs les pegmatites acostumen a guardar algunes sorpreses geoquímiques interessants.
La foto és del físic i bon amic Toni, que va venir a celebrar el dilluns festiu enduent-se alguna bona esgarrinxada!

dijous, 28 de maig del 2009

Platja del Racó-cala de l’Illa Roja (Baix Empordà)

Com arribar-hi
Des de Pals cal agafar la GIV-6205 cap els Masos de Pals i continuar fins al final, a prop de l’extrem sud de la platja de Pals (la platja del Racó, on abans hi havien les antenes de Radio Liberty). A la la plaça del Racó hi ha un aparcament, i seguint el camí de ronda passareu per la punta Espinuda, la cala Moreta i la cala de s’Illa Roja.
Em van recomanar aquest indret per anar-m’hi a banyar, però un cop allà vaig quedar molt sorprès per la seva geodiversitat i no entenia com anava el trencaclosques de roques i estructures. Per sort, la platja del Racó està catalogada com a EIGC i mirant la fitxa he entès alguna cosa.
En un espai relativament petit es troben els materials paleocens de la Serralada Transversal (Muntanyes de Pals) amb els paleozoics de la Serralada Litoral (bloc de son Ric del Massís de Begur). La diversitat litològica i estructural i l’abrupte relleu costaner configuren un paisatge molt atractiu amb uns quants afloraments de llibre, d'aquells que quedes bé si hi portes gent. Podem observar moltes estructures tectòniques, ígnies i metamòrfiques diferents, com ara plecs, falles, bretxes de falla estries de falla, foliacions, crenulacions, kink-bands, eixams de filons, estilòlits, dics clàstics, discordances…; una gran diversitat de roques com ara lampròfirs, granòfirs amfibolites, marbres, quarsites, cornianes, fil·lites, fil·lites pigallades, calcàries, gresos, conglomerats…; i pel que fa a la geomorfologia, formes com penya-segats, cales, tòmbol, illots, superfícies d’arrasament, despreniments, etc.
Al fons de la fotografia s’aprecien la barana del camí de ronda que ressegueix els sediments paleocens-eocens detrítics, grisos al sostre (conglomerats de matriu carbonatada amb restes de fauna marina) i vermells a la base (gresos) discordants sobre el sòcol paleozoic constituït per marbres dolomítics clars. En primer terme s’observa un marbre dolomític travessats per filonets de lampròfir en contacte mecànic amb les amfibolites, tot plegar afectat per un plec.

divendres, 1 de maig del 2009

Icnites de Collcardús (Vallès Occidental)

Com arribar-hi.
Les icnites es troben aproximadament a un centenar de metres de la sortida del túnel de Coll Cardús (carretera C-58), a mà dreta en sentit Manresa i es poden veure clarament en el talús, arran de la carretera. És una zona amb molt de trànsit i cal anar amb molt de compte si es vol parar en el voral.
















Anant cap a Manresa, sempre m’havia cridat l’atenció un rosari de bonys que apareixien en la base d’un estrat subvertical de gres vermellós que aflorava al talús de la carretera. Serien unes icnites? Efectivament, una ullada a peu d’aflorament confirma el que sembla: unes 20 petjades marcades en la formació de la Salut de l'Ilerdià-Cuisià.
La manca de resultats fent una cerca a Internet em feien pensar que, malgrat la seva visibilitat, potser eren inèdites; però parlant d’això i d’allò amb una coneguda em va confirmar que un altre conegut seu n’havia fet un article poc després de la seva exhumació. La qüestió és que no recordava ni el títol ni sabia donar-me cap més referència. Estaré molt agraït si algú em pot aportar alguna dada al respecte.
Imagino que les icnites sortiren a la llum l’any en que es fer la carretera. Això vol dir que porten quasi 40 any a la intempèrie, i això em fa patir una mica, no només per que amb el pas dels anys es van deteriorant, sinó per que arribat el cas, es podria fer qualsevol obra de millora o ampliació de la carretera i endurse-les pel davant.
Animo a l’ajuntament de Vacarisses a que pregui nota del cas i valori aquest interessant patrimoni que té en el seu terme.

dimecres, 22 d’abril del 2009

Moviment de vessant a Montserrat del 28/12/08 (Bages)


Com arribar-hi
La imatge està presa des d’un petit turó sense nom que hi ha sobre Viladoms de Baix, un alberg que es troba al quilòmetre 5 de la BV-1212 de Vacarisses a Castellbell i el Vilar.

El 28/12/08 es va originar a la zona dels Degotalls, unes desenes de metres metres més amunt de l’entrada de l’aparcament del monestir de Montserrat, un moviment de vessant que va desplaçar unes 2.000 tones de roca i terra.
Aquest fenomen va tenir un efecte secundari per l’autor d’aquest blog, que és que el proper dimecres 29 d’abril, el programa Quequicom del Canal 33 emetrà el reportatge Montserrat s’enfonsa? amb la seva participació. Sigueu benevolents.
Analitzant la imatge, interpreto que l’esdeveniment s’inicià amb una caiguda de blocs (es calcula que uns 800 metres cúbics) propicida per una diàclasi i afavorida per les quantioses pluges dels darrers dies. Aquest blocs impactaren sobre la vessant i desencadenaren una allau rocosa que es canalizà pel torrent del Collcabiró fins a Monistrol. En aquest vídeo de TV3 podeu veure com es produí.
Tot i que els mitjants parlaren indistintament d’esllavissada i lliscacament, en puritat, a mi em sembla que no són ni una cosa ni una altra.
Aquest tipus de moviments a Montserrat són constants, i en els últims 20 anys (més o menys), he anat veien com en la vessant del Llobregat apareixien, dit així de memòria unes 6 o 8 ferides que poc a poc la vegetació anava cicatritzant. Animo a que us mireu el navegador de l’icc i intenteu detectar-les.

dijous, 19 de març del 2009

Bomba volcànica del pla de Sacot (Garrotxa)

Com arribar-hi
El pla de Sacot està al peu de la carretera GI-524 entre Olot i Santa Pau, prop del quilòmetre 5,5, on hi ha el veïnat de Can Xell. D’aquí surt una pista paral·lela a un canal de drenatge que travessa el pla fins el peu del Volcà de Santa Margarida. Al trencall del camí que va a Sant Miquel Sacot, trobareu dreta la bomba volcànica.

El que veieu a la foto és una bomba volcànica “de llibre” que deu mesurar 1,5 m de longitud (deu ni do!), cimentada sobre un pedestal, amb una creu i una imatge forjada d’un Sant, que segons algunes fonts és Sant Galderic i altres, Sant Isidre, tots dos patrons de la pagesia.
Convergeixen en aquest punt, doncs, elements singular del patrimoni geològic i el folckore en una mena de síntesi pujolsiana molt nostrada, per alguns devota, per altres, els geòlegs, irònica i freak.
He sentit algun cap calent d’aquests que veuen forces i energies d’aquell tipus que no es mesuren ni en newtons ni amb joules, i que noten camps magnetoelèctrics que no detecten ni les bobines de prospecció magnetotel·lúrica, teoritzar sobre ves saber quina tradició remota pagana cristianitzada condicionada per la presència d’un nus de la xarxa Hartmann (que els nostres ancestres, més connectats a la natura, eren capaços de notar…). Cal tenir en compte, però, que el pla de Sacot era un estany fins no fa gaires segles i que l’oratori és de 1983. Tor plegat, remotíssim i super geobiològic.
Disfruteu doncs, d'aquest curiós i bonic fragment de lava llençat pels aires que algú va trobar adient per erigir el monument.

dilluns, 16 de febrer del 2009

Les Estunes (Pla de l’Estany)

Com arribar-hi
Les Estunes es troben sortint de Banyoles per la GI-524 cap a Mieres, poc després del balneari abandonat de la Puda. A mà esquerra, degudament senyalitzat, trobareu un aparcament i una zona d’esbarjo que ocupa una antiga pedrera. Hi ha dos itineraris marcats que surten d’aquest punt.

El meu amic Juan fa anys que organitza sortides naturalistes per a l’Associació Catalana de Cecs i Disminuïts Visuals. Són itineraris, en que donada l’absència de capacitat visual dels participants, primen els estímuls olfactius, tàctils i sonors. Sempre receptiu de nous llocs on anar, parlant parlant, vàrem pensar que seria una bona idea dur-los a les Estunes i endinsar-se dins la roca humida, palpar l’especial textura del travertí, i si s’esqueia, anar a flairar les emanacions sulfhídriques de la Font Pudosa.
I clar, calia anar a fer-hi un cop d’ull; i fer-ho amb els nostres menuts podria ser una petita aventura per ells.
Les Estunes són un lloc molt popular entre els banyolins. La seva especial geomorfologia ha generat algunes llegendes referents a fades i bruixes.
Es tracta d’una petita plataforma de travertínica pertanyent a una antiga zona litoral lacustre relacionada amb surgències situades cap a l’est. Aquest paquet carbonatat rígit s’assenta damunt d'un nivell plàstic lutític que ha propiciat el seu esquerdament i lliscament en blocs obrint nombroses esquerdes, algunes de les quals són transitables. Una mica bastant com les Escletxes del Papiol. Es poden veure alguns motllos de troncs espectaculars i observar diferents estructures “de llibre” pròpies dels travertins.

dijous, 15 de gener del 2009

La Calsina (Bages)

Com arribar-hi
Cal agafar la BP-1121 que puja de Monistrol al Monestir de Montserrat. Poc després del km 9 et trobaràs amb el famós revolt del mànec de paella, del qual surt una pista cap a la masia de la Calsina. Es pot estacionar el vehicle en aquest punt.Quan vaig saber que el meu bon amic Marc Boada presentaria la nova temporada del Quequicom? del 33 em vaig alegrar molt per ell. I mira per on, que arrel de les darreres caigudes i esllavissades a Montserrat (actualitat obliga), estan preparant un programa sobre el nostre pocket fan-delta més estimat. Per festes, la reportera Anna Lasaga (molt simpàtica i molt alta!) es posà en contacte amb mi per tal de rodar sobre el terreny algunes explicacions sobre la seva gènesi. Em vaig plantejar si era ètic que sortís a parlar sobre Montserrat en comptes de gent com l’Anadón, en Colombo, en López-Blanco, etc., que hi han investigat a fons; però el cert és que buscaven un divulgador que baixés a terreny pla, i això em va acabar de convèncer. Disculpeu per endavant algunes imprecisions.
Teníem preparades quatre parades: una panoràmica des del turó de l’Escletxa (que comentaré en un futur post), una per observar els conglomerats proximals, una altra per observar els nivells vermellosos de les fàcies distals i una darrera a la Calsina per mostrar una transgressió marina. També es volia anar a Ribes Blaves però el dia sen's tirà a sobre i hi anaren els de la tele sols a l’endemà.
El dia 12 de gener es trobàrem de bon matí a Rellinars l’Anna, en Marc (el
càmera), en Dani (el cap de colla) i un servidor. Al migdia sen's uní en Miquel Piris. Per desgràcia, en ple anticicló hivernal el dia no acompanyà gens. Mentre cap el nord i l’oest, la qualitat atmosfèrica era excepcional, cap a Montserrat, la vacarissana, la boira que s’enganxa a la vall del Llobregat entre Coll Cardús i Sant Vicenç de Castellet, no s’esvaí del tot en tot el dia. Les condicions de llum foren dolentes i rodàrem al començament el que en el programa sortirà últim, l’aflorament de la Calsina; un indret que vaig visitar per primer cop quan tenia 14 anys, amb els bons amics Sebi i Alfred. Quan penso amb la matada que suposà pujar des de l’estació de Castellbell i el Vilar, avui no ho faria (ens fem vells!).
Montserrat està
constituïda per 8 seqüències deposicionals; 5 regressions de les quals foren prou extenses com per deixar sediments marins dins el massís. La seqüència corresponent a la Calsina representa la màxima penetració del mar i és un punt clàssic d’observació i un jaciment paleontològic molt popular que hauria de ser absolutament respectat.
Està
constituït per margues gris-blavoses amb abundants nummulits i discociclines i intercalacions de gresos de gènesi turbidítica. S’interpreten com a fàcies de prodelta i s’atribueixen al Bartonià superior.
L'emissió del programa es preveu al març. Ja tindreu notícies.

dijous, 8 de gener del 2009

Torrent Salat d'Avinyó (Bages)

Com arribar-hi
Anant per l'eix transversal (C-25), cal agafar la sortida Avinyó-Sta. Maria d'Horta i prendre la B-431 cap a Avinyó. Passaràs per davant de la gran masia de l'Abadal, i poc després, just creuat el pont sobre la riera Gabarresa, a mà esquerra trobaràs una pista forestal on estacionar el vehicle. Cal seguir la pista vorejant la riera Gabarresa, i després el camp conreat del pla de les Salses. El camí porta fins la confluència del torrent Salat d'Avinyó amb l'esmentada riera, punt on, uns metres més amunt trobaràs uns tolls colonitzats per algues taronges.
En l’Investigación y Ciencia del darrer setembre em va sorprendre un article a doble pàgina amb l’efectista títol Paisaje submarino en un pinar mediterráneo. Desconeixia l’indret, relativament proper a casa, i la veritat és que l’article va despertar la meva curiositat. Vaig trobat informació suplementària a l'interessant web Monsalat, dedicada a la problemàtica de la salinització al Bages. Així que vaig engrescar el bon amic Juan (un biòleg va de de portar a aquests llocs), i cap allà vàrem fer-hi cap.
El torrent Salat d’Avinyó neix a prop de Fucimanya, i en el seu tram final, poc abans de desembocar a la riera Gabarresa hi ha un surgència d’aigua que brolla del terra (es pot apreciar clarament en alguns punts). Aquesta aigua està tebiona al tacte i té una concentració de clorur de sodi similar a l’aigua marina, una alta concentració de ferro i altres metall i una molt baixa concentració d’oxigen. És una sorgència natural que no està relacionada amb els runams miners de la comarca.
Aquesta anomalia geoquímica propicia un jardí ataronjat de bacteris ferro reductors del gènere Gallionella, similars a alguns que es troben en els fons oceànics; però també abunden microoganismes fotosintètics com Rhizoclonium, diatomees i cianobacteris diversos.
Un lloc interessant i poc conegut que cal preservar per la seva fragilitat i el seu interès científic i paisatgístic.