Al km 107,5 de la carretera C-16 de Berga a Bagà, hi ha un trencall a l'esquerra cap a Sant Corneli i Fígols, per la BV-4025. Passades aquestes dues poblacions, cap el km 10 trobareu el llogarret dispers de Fumanya. El jaciment està ben indicat i hi ha una zona d'aparcament .
Per anar de Terrassa a Fumanya (Fígols), si el trànsit està fluid, es triguen unes dues hores. La darrera vegada que vaig anar-hi vaig invertir-hi una jornada. La matada començà quan a Terrassa clarejava agafant la RENFE fins a Manresa. Aleshores parava a un munt d’estacions que avui no tenen servei, entre elles, la mítica estació d’Olesa. En arribar a Manresa calia creuar mitja ciutat per anar a buscar el bus fins a Berga, i a Berga, recordo haver esperat una bona estona per agafar un altre bus que ens deixà a la carretera, al peu de l'acollonidora tèrmica de Cercs. Ara començava lo dur. Amb una pesada motxilla enfilàrem la carrereta que puja a la colònia minera de Sant Corneli. Sobre el mapa són uns escassos 3,5 km, però té un desnivell de 300 m que ens deixaren rebentats. En passar davant de la Consolació vaig veure uns miners sortint negres d’un pou. La mineria berguedana tenia els dies comptats i vaig tenir una sensació estranya, com si hagués vist el passat. A Sant Corneli era l’hora de dinar. L’aire feia una olor característica de carbó cremat que ho impregnava tot. Al vell casino poguérem fer un mos i descansar. En sortir fèiem un tuf barreja de suor, tabac i carbó cremat que algun d’aquest inventors de perfums extrems podria vendre car. Ens faltàvem 7 km de pista engravada per arribar a Fumanya, però amb els motxillots a l’esquena no ho vèiem clar. L’Edu, el cap de colla, va trobar un taxista local que amb un Land Rober ens va portar el fato fins al refugi de Sant Mateu de Fumanya. Un o dos xavals que anaven més apurat l’acompanyaren fins al final per guardar la càrrega i pagar. A mi el camí se’m feu interminable, però alguns, alliberats del pes de la motxilla trobaren al·licient picant-se a veure qui li fotia més canya. En arribar al refugi ja fosquejava (o era de nit pels més endarrerits). Feia un fred que pelava i per decidir qui li tocava sortir del refugi per anar a buscar llenya férem unes quantes partides del mentider i qui perdia pringava. Vaig pringar bastant. L’Edu no pringava mai.
I a l’endemà al matí a llevar-se d’hora per pujar al Cap de Gallina Pelada. En passar per davant de les mines de Fumanya Sud, de les que no en tenia ni la més remota idea que existissin, vaig pensar, hòstia que guapo... si remenés per aquí encara trobaria alguna cosa xula… Tira, tira que aquí anem a fer cims!
Mesos després, en Remacha ens va dir que si teníem ocasió anéssim a veure, abans no desapareixés (en aquest país mai se sap), un jaciment que feia poc que s’havia descobert i que tenia milers d’icnites de dinosaure. L’home va començar a descriure com s’hi arribava. Hòstia, però si jo hi he passat! Gagun! Aleshores vaig una altra sensació, com si m'hagués creuat amb el darrer linx del Cadí i l’hagués confós amb un gat mesquer. És clar que, tot això era l’hivern de 1989 i tot i que he trigat 21 anys en treure’m l’espina, que en termes geològics no són res, en la meva escala és mitja vida i el país ha canviat molt. D’entrada, avui hi ha una carretera asfaltada, un aparcament, i s’hi està construint un centre d’interpretació (pel que em va semblar, bastant aturat). Però per contra, més de dues dècades a la intempèrie han degradat bastant les petjades. Unes petjades, la visibilitat de les qual varia bastant en funció de com hi incideix la llum. Anar al migdia és no veure-hi gran cosa.
El jaciment de Fumanya Sud es troba en una antiga mina de carbó a cel obert. De fet són dos jaciments contigus d'uns 14.000 m2. Sobre els sostre d'un estrat de margocalcàries maastrichtianes, inclinat uns 60º, hi ha unes 2.200 petjades de dinosaure i uns 30 rastres de titanosaure.
Aquest jaciment fou descobert de manera fortuïta pel malaguanyat Lluís Viladrich i Montserrat Gorchs, del Col·lectiu Berguedà de Ciències Naturals, quan en una sortida a les mines, a la primavera de 1985, es van adonar que el front d'explotació era entatxonat de petjades, possiblement de dinosaure. Es van posar en contacte amb la gent de l'actual ICP, que no varen poder visitat el jaciment fins l'octubre de 1986, confirmant les hipòtesis inicials i publicant un primer article. No es reemprengueren els estudis fins a la dècada dels noranta (les mines es tancaren el 1991) i començaren a fluir els articles, com el d'Albert Martínez i Jean Le Loeuff o la cartografia detallada d'Anne Schulp i Wouter Brokx.
L'any 2001, el municipis de la zona funden el consorci Ruta Minera, amb la finalitat de gestionar les ajudes per reactivar l'economia de les antigues zones carboneres. En col·laboració amb l'ICP durant l'any 2004 i 2005 es dugueren a terme campanyes d'excavació, que aportaren noves restes (ossos, ous, tortugues, plantes...) i s'iniciaren els projectes de museïtzació i consolidació. Una de les darreres batalles és que el conjunt d'icnites ibèriques sigui declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO, però pel que sembla, la cosa va per llarg.
El Jaciment de Fumanya Sud no està sol, doncs l'explotació resseguia les capes de carbó cap el nord, al llarg de la pista que va a Vallcebre, on hi ha altres afloraments interessants (Fumanya Nord, Mina Tumí...) que deixarem per més endavant.