Un tast gràfic de les llibreres catalanes de Charles Lyell

Un dels projectes que més em motiva és divulgar el viatges de Charles Lyell a Catalunya l'estiu de 1830, doncs considero que té un alt valor històric i patrimonial. Si voleu conèixer detalls del viatge i del projecte podeu fer una ullada en aquest article.

El fruit d'aquest viatges cristal·litzà en el tercer volum de "Principis de geologia", on dedicà 11 pàgines i 6 figures a la Zona Volcànica de la Garrotxa.

I també un magnífic gravat a color dels volcans d'#Olot fet des de la Costa de Pujou. Lyell era un dibuixant magnífic! Avui seria un  @GeoloSketchers.

Tots els que feu camp sabeu que cada pàgina publicada implica moltes pàgines de llibretes, molts apunts i molts croquis. El viatge Lyell a Catalunya abasta tres llibretes de 88 pàgines (una de sencera i dues en part). Tres quaderns com aquest. I que hi ha a dins?

La primera llibreta comença a Tolosa de Llenguadoc i  acaba a Montserrat. S'hi esmenten indrets com, entre altres Mirapeis, Foix, L'Espitalet, Puigcerdà, Estavar, Sallagossa, Perpinyà, el Pertús, Figueres, Girona, Barcelona, Badalona, Martorell o Collbató.

La segona llibreta comença a Montserrat i acaba a Olot. S'hi parla de #Manresa, #Montserrat, #Castellgalí, #Súria, #Cardona, #Oristà, #Vic, el Ter, les Planes d'Hostoles, Lloret Salvatge, St. Feliu de Pallerols, el Croscat o el Sallent.

La tercera llibreta va d'Olot a Banhèras de Lushon. Esmenta indrets com #Castellfollit de la Roca, #Besalú, #Terrades, #Maçanet de Cabrenys, #Ceret, #Costoja, #Perpinyà o el Coll de Perxa.

Podríem parla de moltes coses. Donen per una tesi!  Avui sols faré un tast minúscul dels seus dibuixos.

La majoria de croquis són a llapis. En general, molt esquemàtics, fets en qüestió de pocs minuts. Aquí teniu, aquest tall de #Manresa l'anticlinal del Mig Món, a #Súria.

O aquest altre, del Coll del Pertús a Perpinyà.

En altres esquemes anava encara més a sac. Aquí interpreto la seva frustració en no trobar el volcà que li havien dit que potser hi havia a Lloret Salvatge. Tanta marrada per res!

Però de tant en tant, Lyell degué flipar de debò davant tant grandiós patrimoni geològic i va demostrar el seu talent artístic. Son dibuixos amb llapis i tinta, dels qual us en faig una petita selecció de quatre.

1. Montserrat des de la Calsina aprox.

2. #Cardona des de la Coromina.

3. Castellfollit de la Roca des del barri de Fluvià. El illot dibuixat ja no existeix. Quina llàstima!

4. I la meva preferida: el croquis que serví de base del dibuix panoràmic dels volcans d'#Olot que surt a Principis de Geologia. D'això se'n diu una bona postproducció!

La Ruta Lyell: una proposta geoturística per a la divulgació i la didàctica del patrimoni geològic de Catalunya

 Tinc el plaer de compartir amb vosaltres l'article La Ruta Lyell: una proposta geoturística per a la divulgació i la didàctica del patrimoni geològic de Catalunya, publicat recentment a la revista Treballs del Museu de Geologia de Barcelona.

En aquest, parteixo d'un fet històric com és que a l'estiu de1830 Charles Lyell dugué a terme una expedició per terres catalanes amb l’objectiu de conèixer el vulcanisme olotí. El recorregut més rellevant partí de Barcelona i arribà a Ceret passant per espais naturals d’alt valor geològic i paisatgístic com Montjuïc, Montserrat, Súria, Cardona, el Lluçanès, la plana de Vic, el Cabrerès, la zona volcànica de la Garrotxa i el massís de les Salines. Com ell va dir:

«With a mule and a guide on foot, who knew a few scraps of French, together with a few sentences of broken patois, and Italian of my own, I got on without one misadventure through a glorious country for a geologist. Saw Monserrat, the salt mines of Cardona, Vich, and the volcanic district round Olot, and returned across the Pyrenees by Massanet to Ceret.»

Aquests país "gloriós per a un geòleg" val la pena ser vist amb els seus ulls. Defenso que la implementació d’una #ruta de llarg recorregut, a semblança d’altres camins temàtics, centrada en la didàctica de la geologia i la interpretació del #paisatge, tot resseguint les passes de dita expedició (Ruta Lyell), pot generar un producte original en la línia del turisme sostenible que aportaria beneficis socioeconòmics i culturals pels territoris que travessi i per al conjunt de la societat. També poso de manifest que per tirar endavant aquest projecte de forma òptima caldria la col·laboració sòlida i assertiva entre diferents actors geològics i ambientals, en especial, aquells que desenvolupen la seva activitat sobre el territori recorregut per la Ruta.

Espero que us agradi i que algun dia aquest projecte pugui passar de la lletra als fets. I sobretot agrair la confiança i l'esforç invertit als editors Yael Díaz-Acha i Vicent Vicedo Vicedo i als revisors Llorenç Planagumà Guàrdia i Enric Aragonès.

Terrassa abans de Terrassa: una història de 12 milions d'anys (o com gaudir d'una bona geologia urbana)

Quina estructura té el paisatge que envolta Terrassa? Quin es el seu origen? Quina ha estat al seva evolució als llarg dels darrers 12 milions d’anys?  Quins animals i plantes l’han habitat? Què tenim a sota els peus? Com era el pla de Terrassa abans dels primers assentaments humans? Com ha condicionat la geologia la seva habitabilitat? Quines rieres y turons hi ha al casc urbà?

Amb els amics l'Escola de Natura la Muntada us presentem un cicle de dues sortides matinals per conèixer la història geològica de Terrassa el darrers 12 milions d'anys. Té un caràcter divulgatiu i creiem que pot interessar a totes aquelles persones que volen conèixer millor la seva ciutat i el seu patrimoni, amants de la natura, professorat de ciències naturals i socials, estudiants de geologia dels primers cursos, etc. 

• La primera sortida transcorre pels turons que envolten Terrassa. Inclou una sèrie de punts panoràmics estratègics, amb molt bones vistes sobre la ciutat i el seu entorn, que ens donen una visió del context geològic. També analitzarem una sèrie d'afloraments miocens de qualitat, en antigues graveres.
• La segona sortida té un recorregut totalment urbà. A partir de l'anàlisi topogràfic dels carrers reconeixerem la vella geomorfologia que queda oculta sota la trama urbana i llaurada sobre el ventall al·luvial de la riera de les Arenes: lleres de rieres, terrasses fluvials, turons, etc.

Voldria posar en valor alguns aspectes accessoris d'aquesta activitat, però que considero importants comentar:

Estem posant en valor un patrimoni local molt valuós però poc conegut entre el gran públic.

Per veure geologia interessant no cal a desert llunyans i muntanyes remotes. Ni tan sols saltar-se el confinament local si n'hi hagués! Sortint de casa a peu o amb el bus n'hi ha prou per arribar al punt de sortida! 

Donat el context de pandèmia les sortides han de ser en grups reduïts. Això permet fer gairebé una "classe particular", però per contra, els preus s'han d'ajustar una mica perquè l'activitat surti a compte: uns sortida 12 € i les dues, 20 €. Però s'ho val.

Les inscripcions són online a btiquets, però si teniu qualsevol pregunta, podeu adreçar-vos a mi en aquest blog mateix

Es prega difusió a aquells que creieu que pugui interessar.

Charles Lyell, el meu besavi i la potassa de Súria: una història catalana

Ara us explicaré tres històries deslligades, i al final les faré confluir. Comencem.

Un país gloriós per a un geòleg

L'estiu de 1830, des d'un llogarret del sud de l'estat Francès, Charles Lyell escriu una carta emocionada a la seva germana Fanny:

Charles Lyell aleshores tenia 32 anys i estava de tornada d'una expedició per Catalunya. Un expedició que transcendí a la història de la ciència en tant i en quan el forní d’arguments per defensar les seves teories i que es veu icònicament reflectida en la làmina dels tres volcans d'Olot que apareix en el tercer volum del llibre Principles of Geology (1833). Això:

El vulcanisme garrotxí ocupa la major part de l’epígraf Volcanic rocks of the older pliocene period: en total 11 pàgines amb 5 il·lustracions.

L’estada de Lyell a Catalunya ha estat investigada per diversos autors, però per sobre de tots cal destacar el treball de n’Enric Aragonès que ha fet una exhaustiva recerca que a permès reconstruir amb força exactitud el seu dia a dia i el seu recorregut. Una de les fonts més sorprenents, precioses i menys conegudes són els seus quaderns de camp. Contenen notes i croquis geològics del seu viatge per Catalunya (cal dir que Lyell era un molt bon dibuixant); i jo que voleu que us digui, un croquis de Montserrat fet pel pare de la geologia moderna des de la mítica falca marina de la Calcina, a mi em commou.

Un croquis implica un punt d'observació. Per això sabem que Lyell no sols passà per Súria, sinó que en concret passà per Salipota, doncs feu un esquema de l'anticlinal del Migmón que es correspon amb la vista que des d'allà se'n té. Aquesta:

Notis la torreta del pou Cabanasses just en la vertical del Migmón.

Si aneu al barri de Salipota, a la placeta que hi ha sobre l'Escola Mare de Déu de Montserrat, avui hi ha un plafó interpretatiu del Geoparc des del punt que presumiblement en Lyell feu el croquis. A la llibreta de Lyell, sota l'esquema que us reproduïm, hi ha apuntat, sota el flanc nord: dip SW; sota el flanc sud: blue & red shale & sands dip NW; i sota el Poble Vell: chiefly red & grey sands & red shale but some beds of black shelly fetid limes & compact gray smooth d[itt]o. 

El que no hi al dibuix d'en Lyell és la torreta del pou de Cabanasses: no es construiria fins a molts anys després; però això és una altra història.

El belgues

El ple de l’Ajuntament del Súria del 18 de febrer de 1917, es llegeix una instància presentada per Salvador Felip Oliver, en representació de l’empresa Solvay i Cia, demanant permís per construir un pas sobre la cuneta de la carretera de Manresa a Basella, en el quilòmetre 16,10 i un camí carreter per al transport de materials fins al lloc on es practica un sondeig. L’Ajuntament acorda fer un informe favorable i enviar-lo a l’enginyer encarregat de dita carretera. L'alcalde d'aleshores que signà favorablement era en Valentí Camps i Claret; el meu besavi. Aquest senyor era un pagès que vivia a la vila vella, amb una cort de porcs als baixos de la casa i que tenia algunes vinyes.

Valentí Camps Claret: malgrat el seu aspecte envellit, en aquest foto tindria prop de 60 anys (va morir amb seixanta i escaig). La vida era molt dura.

Sóc de Terrassa i recordo que de nen, passant per Súria de camí a visitar els Camps de Solsona (per exemple) el meu pare sempre en recordava que el besavi n'havia estat l'alcalde (1914-1917) i que havia perdut les vinyes per culpa dels belgues; i que això li havia complicat la vida. Belgues a Súria? A aquella tendra edat, dels únics belgues que en tenia referència eren el germans Dupont. El tema és que l'empresa química Solvay té la seu principal a Brussel·les (Bèlgica).

Una història catalana

L'any 2012, a Manresa, es va celebrar el XIII Congrés Internacional sobre Patrimoni Geològic i Miner. Una de les xerrades corria a càrrec d'un responsable d'ICL Iberia, en motiu del centenari del descobriment de la potassa a Súria (i de pas, fer propaganda del megaprojecte Plan Phoenix de rellançament de les mines). L'home va fer una explicació molt políticament correcte d'un tema del que no en sabia res, però que a mi en resultà extraordinàriament reveladora de moltes disfuncions del nostre país. Ell no no va explicar tal com ho resumiré ara, ni molts menys, però... jo ho faré a la meva manera per que ho entengueu.

La silvina, KCl, i la carnal·lita, KCl·MgCl2·6H2O no només són dos minerals simpàtics que es donen a llepar als passerells. Són dos minerals estratègics d'ús agrícola. Pot haver-hi un col·lapse del sistema que no ens deixi anar de vacances a algun lloc aspiracional. Però menjar, mengem tots. El potassi del Bages és el nostre liti, la nostra terra rara. 

L'any 1851 es va descobrir, per primer cop, el jaciment de potassa de Stassfurt (Alemanya). I enlloc més. Trobar un segon jaciment trencaria el monopoli alemany i portaria importants beneficis. I aquí entra en escena l'enginyer de les mines de Cardona Emili Viader i Soler (Barcelona 1872 - Palma 1943). 

Emilia Viader. Avui passaria per hípster

L'Emili veia possibilitats de que al Bages es pogués trobar potassa i va intentar convèncer al seu amo, el duc de Medinaceli-Córdoba, Luis Jesús Fernández de Córdoba y Salabert que invertís en la seva recerca. El senyor duc no era un emprenedor, era un rendista que vivia a Madrid i tenia mines, terres (de fet, era el propietari més gran d'Andalusia i d'Espanya) i amics importants, i no estava pel I+D. Que inventen ellos. L'Emili, que sí que era un tipus inquiet, no tenia diners.

Va buscar un soci, el francès René Macary Gay de Laflorance (1881 - 1946) i es van posar mans a l'obra. El setembre del 1911 funden la societat Macay y Viader i a finals de 1912, a la concessió Roumanie (prop de la carretera de Manresa), fent un pou, van trobar una sal de sabor amarg: era la potassa. Van excavar fins una fondària de 68 metres des d'on es va traçar una galeria horitzontal de 30 metres fins tallar una capa de silvinita. Ja la tenien. La notícia va volar. Però continuaven sense prou recursos per fer una explotació minera com calia. Però això ja ho sabien: necessitaven l'esquer i un capitalista. Que nou fou ni català ni espanyol.

Abans d'acabar l'any signen una opció de compra dels jaciments a favor de la francesa Compagnie Bordelaise des Produits Chimiques (la Bordelaise) que els havia de reportar quantiosos guanys directes i en participacions de l'empresa. Mentre la Bordelaise treballava en el primer pou dels nostres amics i feia sondejos pel territori, paral·lelament hi ha tot de maniobres especulatives mal conegudes, estires i arronses i negociacions amb tercers (i amb quarts). Era clar que Viader i Macary tenien el noble objectiu d'embutxacar-se una bona morterada i sortir del negoci (és a dir, fer un pilotasso). La belga Solvay, tant prompte va tenir notícia del descobriment hi va estar molt interessada i va enviar els seus homes sobre el terreny. I finalment, al de febrer de 1914, la Bordelaise i la Solvay van arribar a un acord, per la qual, aquesta darrera se'n feia càrrec i Viader, Macary i la Bordelaise se'n duien lo seu. 

La Solvay va contractar al manresà Salvador Felip i Oliver per actuar en nom de la companyia; i al maig 1914, va començar a comparar terrenys a Súria i Callús; entre ells, les vinyes del besavi Valentí.

La història continua, i seria llarga d'explicar. Resumint molt, ve la guerra, el franquisme i una lenta decadència. L'any 1982 les mines passen de Solvay a mans de l'estat, a l'INI, i la decadència s'accelera: es parla de tancar l'explotació, fins que el 1998 es comprada per Israel Chemicals Ltd (ICL); i el 2011, un cop avaluats els recursos disponibles, presenta un projecte d'inversió de 180 milions d'euros anomenat Plan Phoenix.

I tenim tost els papers de l'auca d'una història catalana: el visionari sense quartos, l'hidalgo rendista, la burgesia pàtria desapareguda, el petit propietari rural empobrit, les multinacionals estrangeres què saben on són el negocis, la grisor franquista, la menjadora burocràtica de l'INI... I encara que no surtin a la narració, les masses locals i migrants que fan anar el pic.

Un anticlinal gloriós per a un geòleg

A Lyell, de pas per Súria, li cridà l'atenció la falla del Migmón, però segurament, sense context, no deixava de ser una vistosa estructura. De fet, el que estem veient és una finestra excavada pel Cardener que talla pel mig l'anticlinal de la Serra de Castelltallat-Súria-Balsareny; un anticlinal que conjura dos fets: els esforços cap el sud dels fronts pirinencs i l'ascens diapíric dels dipòsits evaporítics subjacents. 

El punt groc marca la situació del pou Cabanasses sobre l'anticlinal. 

Sobre el Migmón, a Cabanasses, la sal és molt propera a la superfície, però no fou el primer lloc on Viader i Macay punxaren. Hem d'espera fins els any 50 del segle passat per veure el perfil de la mítica torreta sobre l'anticlinal que centenars d'estudiants de geologia hem dibuixat en les nostres llibretes, des des Salipota, emulant l'esquema del gloriós Charles Lyell. 

La geologia i la mineria la Baix Llobregat + Itineraris del patrimoni geològic i miner del Baix Llobregat: dues obres necessàries i interessants

Farà ja una desena d'anys que vaig muntar una sortida per Sant Llorenç del Munt. En aquestes circumstàncies vaig conèixer en Roberto Espínola, un geòleg dels que porten el camp a la sang i que també estava motivat en organitzar sortides divulgatives. I des d'aleshores no ha parat. Tothom que ha anat a algun itinerari seu em destaca el seu entusiasme i saber fer. Ja ho sabeu. Si voleu vici del que reparteix, estigueu al cas de les activitats d'Itineraris Geològics. I aquest Nadal en Roberto ha contribuït a la defecació del meu tió enviant-me un parell d'obres on és autor i que m'han fet content. Reitero des d'aquí el meu agraïment. I anem-les a veure.

La geologia i la mineria al Baix Llobregat (Ferran Climent, Roberto Espínola i Josep M. Mata-Perelló (coord.)).

Entre els anys 2000 i 2004 la Generalitat publicava l'Inventari d'Espais d'Interès Geològic de Catalunya. Fou un primer pas necessari per valoritzar el nostre patrimoni, però passats 20 anys cal anar més enllà. I una d'aquestes coses és, a part d'actualitzar-lo i millorar la feina feta, és baixar a un segon nivell territorial, és a dir, a la comarca, al municipi (o a l'espai natural), com passa amb altres elements patrimonials naturals, històrics, arqueològics o arquitectònics indexats en els POUMS i altres documents d'ordenació local. 

Aquí hi ha molta feina a fer part part dels geòlegs. Plorar és una pèrdua d'entropia. No ens trucaran a la porta. Cal tenir iniciativa. Cal parlar amb tècnics i polítics i implicar-se en els centres d'estudis locals. Cal anar amb obres com aquestes que us presento i dir-los, ep goita, que altres ja ho estan fent! Vosaltres no?

I cal fer els catàlegs amb rigor científic, aplicant criteris de valorització estàndards a les realitats locals. Això, certament, és una feina que cal encarar de forma definitiva: un sistema unificat per entomar el patrimoni a escala local. En aquest sentit, com a resident també d'una comarca metropolitana, el Vallès Occidental, vull explicar dues qüestions que considero importants: la primera és que en espais tant intensament antropitzats els elements patrimonials poden desaparèixer en qualsevol moment i de vegades, sense que ni tant sols n'hagi quedat constància; i el segon, és que elements que podríem considerar comuns o científicament poc significatius i que en altres espais estan més i millor representats o tenen un alt valor científic, aquí, donada l'alta densitat de població, tenen un alt valor didàctic per que són accessibles a molta gent sense haver-se de desplaçar a grans distàncies. I aquests aspectes crec que en aquest treball estan ben enfocats.

Doncs l'any 2008 el Centre d'Estudis Comarcals del Baix Llobregat encetava la que seria la seva vuitena obra de recerca col·lectiva dedicada al patrimoni geològic i miner. Una obra de 230 pàgines que ha requerit de 12 anys de feina intensa i que ha cristal·litzar en la identificació de 50 punts.

Podem dividir el llibre en tres parts. La primera consisteix en una introducció divulgativa de la geologia de  Catalunya i el Baix Llobregat. La segona, ja més concreta, sobre la mineria al Baix Llobregat posant especial atenció al que és un dels fets més interessants i rellevants a escala internacional: la mineria de la variscita. I la tercera part, la catalogació en sí de 50 indrets. Òbviament alguns ja eren recollits en l'IEIGC (Riera de Sant Jaume, Ribes Blaves, les Escletxes...) i calia sumar molts d'altres al Garraf, Collserola, el delta del Llobregat o el Montserratí. Cada fitxa consta de la seva localització (amb l'ajuda d'una ortofoto) i una fotografia representativa, els accessos, el context geològic, una valoració, un descripció de la gestió que se'n fa així com propostes d'us i la identificació d'altres elements extrageològics que l'enriqueixen.

El Montserratí des de Sant Salvador de les Espases. Un Pirineu de butxaca a l'àrea metropolitana. 

Itineraris del patrimoni geològic i miner del Baix Llobregat (Roberto Espínola)

Aquest llibre vindria ser un complement lògic de l'anterior: val, al Baix teniu tot això. I com hi accedeixo? Com ho interpreto? Quin relat li dono? Doncs amb una guia d'itineraris de 304 pàgines. Concretament 7 itineraris que que transiten per les diferents unitats morfoestructurals de la comarca: el Garraf, Collserola oest, Serralada Prelitoral-Fossa del Vallès-Penedès, Conca de l'Ebre i vall del Llobregat. Si trobo a faltar quelcom és el front i la plana deltaica del Llobregat.

La guia, certament és molt completa i té tres coses a mi m'agraden molt: la primera és la bona descripció dels accessos a les parades (en una comarca tant intensament urbanitzada de vegades és fàcil perdre's entre tanta via ràpida, polígon i urbanització); la segona són les panoràmiques interpretatives i la tercera és més intrínseca que extrínseca: posant en valor la natura de l'àrea metropolitana, aquest natura de km 0, contribuïm a la seva estima, a la seva preservació i a treure pressió als "espais emblemàtics", cada cop més massificats.

Si esteu interessats en aquestes recomanables obres podeu posar-vos en contacte amb el Centre d'Estudis Comarcals del Baix Llobregat. 

I per últim un prec als lectors d'aquest bloc: amb els anys estic procurant fer-me una biblioteca d'itineraris, guies i altres obres divulgatives sobre la geologia catalana. No sols per tenir-les, que també, sinó per poder-les explicar i difondre. De vegades me n'assabento a pilota passada i altres em trobo que és molt difícil aconseguir-les. Doncs si mai feu com en Roberto i em doneu un cop de mà, n'estaré molt agraït.

Quatre curiositats geològiques al camí de ronda entre Colera i Llançà (Alt Empordà)

Cap Ras i la Muntanya del Canons són els últims de Filipines en una costa entre Colera i Llançà que estan devorant les urbanitzacions. Cap Ras és espectacular, però el seu propi atractiu l'està degradant, doncs la hiperfreqüèntació fora dels camins, a peu o amb BTT està erosionant el fràgil sòl deixant la roca nua. La Muntanya dels Canons, gràcies a que té menys atractiu banyista i als conreus de vinya que arriben ran de mar, té menys pressió.

Fer el camí de ronda de Colera a Llançà ens dona bones vistes i accés a alguns racons amb força atractiu geològic. Molt més atractiu trobareu si teniu coneixements sobre metamorfisme, però en fi, cada un dona pel que dona i no és el meu cas; així que en aquesta entrada em limito llençar quatre caramels que m'han cridat l'atenció fent aquest passeig, convidar-vos a fer-lo i a que si en sabeu o veieu més més coses, les expliqueu.

Aquest tram de costa està format per materials cambroordovicians, bàsicament una alternança força monòtona i uniforme de nivells decimètrics de gresos fins i lutites amb algun nivell mètric de grauvaques (tot plegat, probablement turbidites). Entre mig, com veureu, afloren puntualment materials menys comuns. Estructures de deformació, les que vulgueu, però aquest tema no el toco per desgràcia.

Punts de parada i mapa geològic.

Parada 1. Rasa de la muntanya dels Canons i l'Illa Grossa

Sortiu del port de Colera i agafeu el GR cap el sud. El corriol s'enfila ràpidament fer la vessant boscosa i enverdissada fins arribar al mirador del Canons i aleshores, cal baixar de dret pel corriol que porta fins la Platja d'en Carbassó, davant de l'Illa Grossa. Per tot el recorregut, però en aquest punt d'una manera molt interessant, s'observa la rasa mareal. 

Una rasa mareal és un pla lleugerament inclinat ver el mar i trencat per un penya-segat format per l'abrasió de les onades sobre la zona intermareal. Evidentment, no és com les quilomètriques rases del Cantàbric, com la de Zumaia, per exemple; aquí tot just fa uns 150 m d'amplada, però té mèrit, ja que a la nostra costa la marea tot just fa un salt d'uns 25 cm. Per cert, el terme "rasa" és manllevat del castellà cantàbric i emprat internacionalment.

Vista aèria de l'Illa Grossa. Sota l'aigua, s'aprecia perfectament al seu voltant el llit rocós subaflorant que conforma la rasa mareal.

L'Illa Grossa és un "residu" que marca l'antic penya-segat al caire de la rasa. Està constituïda per una alternança de gresos fins, lutites i grau-vaques.

Parada 2. Explotacions mineres de Sota d'en Navata

Passada la Platja de Garbet, en un indret anomenat Sota d'en Navata hi ha una franja d'uns 200 m de potència de pissarres negres ampelítiques, molt riques en òxids, hidròxids i sulfurs de ferro, tant és així que s'observen restes d'explotacions mineres con ara cates i rases. Malgrat la seva òbvia visibilitat ran de camí no he trobat cap bibliografia. Tampoc estan indexades al magnífic mineratlas. Qualsevol aportació serà benvinguda.

Pissarres ampelítiques amb la Platja de Garbet al fons.

Nivell ric en òxids, hidròxids i sulfurs de ferro.

Restes de labors mineres.

Parada 3. Tufs riolítics del Borró Gran 

A la cala del Borró Gran, intercalada entre la sèrie turbiditíca hi ha llentions de fins a un metre de potència tufs riolítics. L'acció abrasiva del mar poleix la roca i ofereix talls i seccions petrogràfiques molt fotogèniqes, "de llibre". 

Vista general de l'aflorament. Les metaignimbrites corresponen als nivells més ocres.

Tuf riolític. S'observen els cairells englobats en una matriu quars-feldspàtica amb moscovita.

Aparentment, és un bloc de tuf resedimentat entre les pissarres, però fa de mal dir.... Interessant, oi? 

Cairells de mida centimètrica.

Parada 4. El Castellar

El port de Llançà està dominat pel promontori del Castellar, un indret que farà les delícies dels que us agrada la geologia aplicada a la dinàmica litoral. Per començar, avui el Castellar està lligat a terra per un istme, però aquest istme és artificial, dels anys setanta del segle passat, i es va construir amb el port amb la idea aprofitar el promontori per fer de recer: la primera foto és de 1947 i a sota, l'actual:

Observeu també a la foto com aquest fet ha modificat la dinàmica litoral en molts sentits. La Platja del Port és més prima, i apareix una nova platja a llevant, la de la Gola. 

Un freu separava l'illot del Castellar de la platja. Les barques de pesca es refugiaven aquí, a recer de l'illot.

Però hi més sorpreses: antigament la Ribera de Llançà tenia una gola més al nord rodejant un altre illot, el de l'Esparvell. Avui el torrent està canalitzat i l'illot unit a terra i urbanitzat. Tot i això queda un relicte d'aquesta topografia en forma de la popular "Piscina", una piscina comunicada amb el mar. Imagino que tot plegat, antigament, conformaria una zona humida molt interessant que avui s'ha perdut.

Antiga zona d'aiguamolls de l'Esparver (font: www.todocolección.com).

Es recomana pujar al Castellar, per les vistes i pels vestigis històrics (des de trinxeres i búnquers de la Guerra Civil a restes d'una torre medieval). Des de dalt s'observa una altra obra interessant pel que fa a la dinàmica litoral: un dic construït l'any 2011 després que el poble patís les conseqüències de reiterades llevantades. Si us agraden els ocells, aquest dic té l'al·licient de que hi reposen moltes aus marines. I encara més si us agrada l'art: està decorat amb un mural obra del terrassenc Carles Bros.

El Castellar també inclou alguns cossos de tuf riolític, visibles en diferents punts, com per exemple, a l'aflorament de l'aparcament.

Finalment, si voleu tenir una imatge del Castellar en sí, podeu continuar el recorregut fins les Cases de la Miranda.

El jaspi de Montjuïc, la Sisena Flota i en John Sinkankas

Ara us explicaré tres històries curtes aparentment inconnexes i al final les faré lligar. El món és un mocador.

El jaspi de Montjuïc

Quan era nano recordo que invariablement totes les col·leccions de minerals tenien una halita de Cardona, un òpal de Caldes de Malavella i un jaspi de Montjuïc. Jo encara guardo un d'aquest jaspis, molt vermell, de la meva primera col·lecció de quan tenia 8 anys.

Avui pensem en Montjuïc com en un gran parc urbà, però fins a mitjans del segle XX era un lloc feréstec perdut de la mà déu, ple de infravivendes i amb desenes de pedreres treballant a tot drap. Tenim constància que la roca de Montjuïc ja fou fou explotada en època ibera i que les darreres pedreres estigueren actives fins el 1957: en total es calcula que s'han extret fins a 12 hectòmetres cúbics, una brutalitat que fa pensar en aquesta muntanya com en una mena de bossa de Sant Ferriol de roca. I què se n'extreia? Doncs un gres quarsític del miocè superior, de gran qualitat, compacte i resistent i que és present en gairebé tots els edificis històrics barcelonins: de la muralla romana a la Sagrada Família. En certa manera, Montjuïc ha fet Barcelona.

Pedrera de la Foixarda. La llacuna acull una colònia de tortugues d'estany.

Abans he dit que aquest gres l'explotaven els ibers, però de fet, no van ser els primers en interessar-se pels recursos geològics de la muntanya: el vestigi més antic d’ocupació humana a Montjuïc és un taller de jaspi al Morrot. El jaspi és una concreció silícia microcristal·lina, relativament freqüent en alguns gresos, que proporcionen la matèria prima (la sílice) necessària per a la seva gènesi. Els jaspis de Montjuïc són de gran qualitat, de gra molt fi i solen alternar colors vermells molt vius, amb grocs, blaus i grisos.

Exemplar de jaspi de Montjuïc, del MCNB (col. Cervelló). Foto: Joan Rosell

La Sisena Flota

La turistificació de Barcelona l'han convertit en un parc temàtic, un destí aspiracional global. Però abans dels Jocs Olímpics gairebé ni s'hi acostaven els guiris que es torraven a la costa catalana. Però sí que era visitada amb assiduïtat per uns viatgers peculiars: els mariners de la United States Sixth Fleet, la Unitat Operacional de les Forces Navals nord-americanes a Europa. Es va crear el 1950 i en l'actualitat té el seu quarter general a Nàpols. La seva àrea d'influència cobreix aproximadament la meitat de l'oceà Atlàntic, des del Pol Nord fins a l'Antàrtida, la mar del Nord, tota la zona mediterrània i gairebé tot el continent africà. Els EUA van trobar en Franco un aliat en la Guerra Freda i Barcelona era un port ideal per la Sisena Flota, on va atracar entre els anys 1951 i 1987 (quan després d'un atemptat mai aclarit, van deixar de venir). Ja us podeu imaginar l'impacte que tenien milers de mariners joves carregats de dòlars i amb ganes de gresca en una ciutat industrial empobrida per la guerra i la dictadura. Us recomano molt la lectura del llibre del gran cronista Xavier Theros La Sisena Flota a Barcelona.

John Sinkankas

John Sinkankas és una de les figures més importants del col·leccionisme mineralògic i la gemmologia nord-americana. També fou tallador de gemmes, editor, bibliòfil i autor de nombrosos llibres i articles sobre minerals i pedres precioses, assolin gran popularitat entre els aficionats. El Messi dels mineralogistes americans.

Va néixer el 1915 a Paterson (Nova Jersey), fill de migrants lituans i va morir a Califòrnia l'any 2002. Ja de nano, sortint d'escola, se'n anava a buscar minerals a unes pedreres a les afores de la seva ciutat. Entre els molts reconeixements que té, cal destacar que hi ha un mineral batejat en honor seu, la sinkankasita.

John Sinkankas i la seva muller.

El jaspi de Montjuïc, la Sisena Flota i John Sinkankas

I com ho lliguem tot això?

Doncs resulta que en Sinkankas, a part dels minerals tenia una altra passió: volar. Fins hi tot es va construir un planador quan encara anava l'institut! I on et poden ensenyar a volar de franc? A l'exèrcit. Sinkankas es va graduar com a aviador a l'Estació Naval Aèria de Pensacola, el 1937. Abans i durant la Segona Guerra Mundial, es va dedicar a acompanyar combois en la guerra antisubmarina. I en acaba la guerra, el ja comandant Sinkankas, va continuar servint, com a oficial executiu en un portaavions.... sí efectivament, a la Sisena Flota!

Per un mineralogista poder viatjar pel món ho és tot, i en Sinkankas no perdia l'oportunitat de fer les seves recerques a cada port on atracava. Recerques de les que en tenim constància gràcies a que regularment sortien publicades a la revista Rocks and Minerals (el Playboy dels minerals, que diria el bo d'en Toni Obrador). 

Ara ja veieu per on lliga la cosa. Doncs resulta que l'any 1955 Sinkankas va arribar amb la Sisena Flota a Barcelona. No sabem si va sortir de gresca amb la marineria però el que sí que sabem és que voltant per la ciutat va anar a parar a la Plaça Reial. I lògicament li va cridar molt l'atenció una famosa botiga que avui ja no existeix (va tancar l'any 1991, i avui és un restaurant, tot i que es conserva la façana original): el Museu Pedagògic de Ciències Naturals, una botiga de taxidèrmia i material didàctic per a les escoles fundada el 1909 pel naturalista Lluís Soler i Pujol. Penseu que avui no és un cosa políticament correcte això de dissecar bestioles (i per això aquest negoci ja no existeix), però jo vaig treballar de profe en una escola on tenien algunes coses realment vintage com animals tiesos, uns quants esquelets, el morro d'un peix serra i una dotzena de pots de formol amb bestioles dintre.

A la botiga també venien els típics minerals escolars, res que li cridés l'atenció, excepte un jaspi preciós. En Sinkankas li va preguntar al jove depenent que d’on era la peça, que tot rient li va dir: "De Montjuïc, señor!" Com el botiguer no sabia anglès i el militar no sabia castellà, primer es pensava que li prenia el pèl, però després es van fer entendre i va acabar convençut que havia d'anar a explorar Montjuïc. No sabia ben bé on, però aquell turó que havia vist des del mar arribant amb el portaavions era el seu destí.

L'endemà va tornar a terra ferma amb el sarró i el martell de geòleg i va demanar un taxi. A mitja pujada per la carretera de Miramar el va fer parar per prospectar la cara sud (la zona del Morrot) i quasi li agafa un cobriment. En les seves pròpies paraules "...no vaig trigar gaire en trobar les primeres evidències de jaspi i acabar en un d'aquells paradisos on tots els col·leccionistes ens agrada estar. Hi havia tants bons exemplars que el dilema era veure quins escollia. Hi havia fragments de jaspi per la vessant, en els abocadors i en els murs, donant signes d’un subministrament inesgotable." També va trobar un altre clàssic de Montjuïc, les limonites pseudomorfes. En total va recollir uns 25 kg de material en un matí. Un crac.

I on és tot això? Doncs no ho sé, del cert, però sí que sé que el 1988, la seva col·lecció personal de més de 13.000 peces va ser adquirida per l'Institut Gemològic d'Amèrica. Potser els guarden allà!

Una darrera habilitat d'en Sinkanka: el geolosketching. Aquí teniu un esquema que va fer de la seva expedició a Montjuïc i que il·lustra l'article Barcelona, a spanish gemstone locality: