Com arribar-hi.
La Font del Lleó es troba al centre de la població de Caldes de Montbui, a la plaça del Lleó. No té pèrdua.
El coneixement de la geologia pirinenca va fer un salt important gràcies a les nombroses prospeccions petrolieres que es fan fer a finals del setanta i principis dels vuitanta. Què hauria passat si s’hagués trobat a Catalunya petroli amb abundància? Doncs que s’hauria explotat. El cert és no es va trobar gaire res (hi ha qui diu de tornar-ho a intentar). Contemporàniament es van fer una sèries d’estudis sobre el potencial geotèrmic del Prelitoral i els resultats confirmaren que era una de les zones més anòmales de la mediterrània occidental, fora d’Itàlia. S’havia trobat el petroli del futur… o sigui, del present! I què es va fer? Molt poc. Que jo sàpiga uns hivernacles experimentals a Sant Cugat.
Però farà mig any va sortir un breu a la premsa local terrassenca explicant que una companyia australiana havia représ les prospeccions amb l’objectiu d’explotar aquesta energia. Una mostra més de com el nostra país encara pesen massa els models de desenvolupament premoderns.
Un indicador del potencial geotèrmic d’aquest racó de món és la Font del Lleó, una surgència d’aigua hipertermal que brolla a ni més ni menys que 74 ºC, la temperatura més alta de l’estat Espanyol i una de les més altes d’Europa. Aquestes aigües com a mínim s’exploten des de l'època romana, quan es construïren les termes encara conservades. De fet la surgència no és directament observable, ja que l’aigua està canalitzada per una galeria molt antiga que no es pot transitar sense un equip especial.
Des d’un punt de vista geològic, la surgència (no la font) està situada al límit de del depressió del Vallès amb la prelitoral, que en aquesta zona posa en contacte el miocè detrític amb els granits.
Fins a mitjans de la dècada de 1970 es pensava que les aigües procedien de l’alliberament d’aigües magmàtiques, però els estudis isotòpics revelaren de que tenia un origen meteòric realimentat principalment des del les graves miocenes, i en molt menor mesura, del granit fissurat. Aquestes aigües s’escalfen gràcies a un sistema geotèrmic profund, que assoliria 110 ºC.
La font del Lleó és un exemple de com un fenomen hidrogeogeològic es divulgat des de tots els vessants (arqueològic, històric, arquitectònic…) menys el geològic. Fins hi tot la informació sobre aquest aspecte que hi ha al museu Thermàlia és clarament insuficient, i en canvi el la gènesi de tot plegat té prou ganxo com per fer-ne una divulgació de més nivell.
divendres, 26 de juny del 2009
dilluns, 15 de juny del 2009
Tweet
Panoràmica des del Turó de l’Escletxa -447 msnm- (Bages)
Com arribar-hi
A l’entrada de Rellinars per la B-122 venint de Terrassa, heu d’agafar el primer trencall a mà esquerra, al costat de la plaça, i seguir un centenar de metres tot recte. Passareu per davant del poliesportiu, i tot seguit, heu de trencar pel primer carrer a mà dreta, i immediatament, de nou a mà esquerra per un altre amb forta pujada (avinguda Vacarisses). Uns metres més enllà l’asfalt s’acaba i comença la pista, generalment en bon estat. Si aneu a peu podeu seguir les senyals del GR-5, que us portaran al peu del turó, reconeixible per la fita geodèsica que hi ha al cim. En vehicle, sempre heu d’anar per la pista principal tenint com a referència l’esmentada fita. Un cop al peu del turó, cal agafar un corriol que hi puja amb un cop de pit.
L’amic Marc Boada em comentava que a la caseta on passa algunes festes hi té de tot el que li pot plaure a un naturalista per entretenir-se (plantetes i bestioles , i fins hi tot alguna resta arqueològica), però que a nivell geològic és un muermo: pissarres i pissarres indiferenciades sense ni un mal fossilet, ni cap filonet mineral ni res interessant que dur-se al martell. Jo sempre l’insisteixo que s’ho ha de mirar amb uns altres ulls, que a mi també em passava el mateix al tros del sogre i que durant anys em vaig mirar amb fastigueig les fàcies mitjanes del ventall al·luvial de Sant Llorenç, fins que un dia vaig descobrir una estructura sedimentària interessant per aquí, uns travertins per allà, una pedrera abandonada, una baumeta amb restes zooarqueològiques, etc.
El Turó de l’Escletxa va ser el primer “descobriment” potent. L’any 1999 el Periódico va regalar una sèrie de mapes dels parcs naturals de Catalunya, que no eren més que els mapes comarcals del ICC “en fotocòpia ampliada” (diguem que l’escala era més gran però el detall el mateix). En aquests mapes hi havia alguna informació afegida tipus càmpings, llocs d’esbarjo, vistes panoràmiques… i en vaig localitzar una propet que no coneixia: el turó de l’Escletxa (o si).
I realment és un lloc molt sorprenent, d’alçada modesta i poc conegut que dona una molt bona panoràmica de 360º ideal per entendre l’estructura geològica del marge sud de la conca de l’Ebre. Així d’un cop d’ull podem identificar els següents punts:
A l’entrada de Rellinars per la B-122 venint de Terrassa, heu d’agafar el primer trencall a mà esquerra, al costat de la plaça, i seguir un centenar de metres tot recte. Passareu per davant del poliesportiu, i tot seguit, heu de trencar pel primer carrer a mà dreta, i immediatament, de nou a mà esquerra per un altre amb forta pujada (avinguda Vacarisses). Uns metres més enllà l’asfalt s’acaba i comença la pista, generalment en bon estat. Si aneu a peu podeu seguir les senyals del GR-5, que us portaran al peu del turó, reconeixible per la fita geodèsica que hi ha al cim. En vehicle, sempre heu d’anar per la pista principal tenint com a referència l’esmentada fita. Un cop al peu del turó, cal agafar un corriol que hi puja amb un cop de pit.
L’amic Marc Boada em comentava que a la caseta on passa algunes festes hi té de tot el que li pot plaure a un naturalista per entretenir-se (plantetes i bestioles , i fins hi tot alguna resta arqueològica), però que a nivell geològic és un muermo: pissarres i pissarres indiferenciades sense ni un mal fossilet, ni cap filonet mineral ni res interessant que dur-se al martell. Jo sempre l’insisteixo que s’ho ha de mirar amb uns altres ulls, que a mi també em passava el mateix al tros del sogre i que durant anys em vaig mirar amb fastigueig les fàcies mitjanes del ventall al·luvial de Sant Llorenç, fins que un dia vaig descobrir una estructura sedimentària interessant per aquí, uns travertins per allà, una pedrera abandonada, una baumeta amb restes zooarqueològiques, etc.
El Turó de l’Escletxa va ser el primer “descobriment” potent. L’any 1999 el Periódico va regalar una sèrie de mapes dels parcs naturals de Catalunya, que no eren més que els mapes comarcals del ICC “en fotocòpia ampliada” (diguem que l’escala era més gran però el detall el mateix). En aquests mapes hi havia alguna informació afegida tipus càmpings, llocs d’esbarjo, vistes panoràmiques… i en vaig localitzar una propet que no coneixia: el turó de l’Escletxa (o si).
I realment és un lloc molt sorprenent, d’alçada modesta i poc conegut que dona una molt bona panoràmica de 360º ideal per entendre l’estructura geològica del marge sud de la conca de l’Ebre. Així d’un cop d’ull podem identificar els següents punts:
- A l’oest, una panoràmica completa de tota la vessant de llevant de Montserrat, on s’identifiquen perfectament les seqüències deposicionals, a part de diferents qüestions geomorfològiques (diàclasis, fenòmens de vessant, etc.).
- Al sud oest, el contacte entre la Serralada Prelitoral i Montserrat, o es pot intuir la discordança progressiva de Sant Salvador de les Espases.
- Al sud, els tram de la Serralada Prelitoral entre el Llobregat i Collcardús. En primer terme també es pot observar la vall de Vacarisses excavada pel Llobregat sobre les fàcies vermelles de la formació Vacarisses.
- A l’est, el potent fan delta de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac, i en primer terme, les seves fàcies mitjanes i distals on d’assenta el Turó de l’Escletxa. Es un bon punt per comparar aquest fan delta amb el de Montserrat.
- Al nord oest, en primer terme, la plana del Bages i els contraforts de l’altiplà de la Segarra.
- Al nord, els Pirineus, sobretot el sector del Port del Compte.
dissabte, 6 de juny del 2009
Tweet
Camp de pegmatites de Castellar del Vallès (Vallès Occidental)
Com arribar-hi
Al nord de la C-1415a entre Matadepera i Castellar del Vallès hi ha una escata d’encavalmenet de materials paleozoics formada per micasquists, fill·lites i ignimbrites riolítiques, intruïda per un petit batòlit granític i nombrosos filonets de pegmatita. Hi ha moltes (massa) pistes forestals que recorren la zona i permeten fer-ne un prospecció. El filó més gran està situat al quilòmetre 23,5, al pont que travessa el torrent de Miralles (no és el de la foto!).
Em sembla que tots els nens de l'escola que col·leccionàvem minerals fa gairebé tres dècades (per afició o per fer la cole de pedres que tocava fer a setè d'EGB), teníem entre les nostres peces una moscovita procedent del solitari filó de pegmatita que aflora l’antic Hospital del Tòrax. Era el punt de partida de moltes excursions (sobretot per anar a berenar al llac Petit) i s’hi podia arribar amb autobús. Era el caramelet que ens feia somniar en quan tinguéssim més autonomia per anar a lloc on ens donés la gana. El que no sabíem és que més a l’est, entre Matadepera i Castellar hi havia un autèntic camp de pegmatites esperant-nos.
La primera cartografia detallada d’aquestes aparegué en la tesina d’en Joan Ubach (Els terrenys pre-carbonífers de les Pedritxes-La Pineda-Castellar del Vallès, 1984). Es tracta d’unes pegmatites (i també d’algunes aplites) que contenen alguns cristall ben formats i de mida respectable d’almandina, turmalina, moscovita i microclina.
Pel que jo sé, des de l’esmentat treball, no se’n ha fet cap estudi més, i és una llàstima, doncs les pegmatites acostumen a guardar algunes sorpreses geoquímiques interessants.
La foto és del físic i bon amic Toni, que va venir a celebrar el dilluns festiu enduent-se alguna bona esgarrinxada!
Al nord de la C-1415a entre Matadepera i Castellar del Vallès hi ha una escata d’encavalmenet de materials paleozoics formada per micasquists, fill·lites i ignimbrites riolítiques, intruïda per un petit batòlit granític i nombrosos filonets de pegmatita. Hi ha moltes (massa) pistes forestals que recorren la zona i permeten fer-ne un prospecció. El filó més gran està situat al quilòmetre 23,5, al pont que travessa el torrent de Miralles (no és el de la foto!).
Em sembla que tots els nens de l'escola que col·leccionàvem minerals fa gairebé tres dècades (per afició o per fer la cole de pedres que tocava fer a setè d'EGB), teníem entre les nostres peces una moscovita procedent del solitari filó de pegmatita que aflora l’antic Hospital del Tòrax. Era el punt de partida de moltes excursions (sobretot per anar a berenar al llac Petit) i s’hi podia arribar amb autobús. Era el caramelet que ens feia somniar en quan tinguéssim més autonomia per anar a lloc on ens donés la gana. El que no sabíem és que més a l’est, entre Matadepera i Castellar hi havia un autèntic camp de pegmatites esperant-nos.
La primera cartografia detallada d’aquestes aparegué en la tesina d’en Joan Ubach (Els terrenys pre-carbonífers de les Pedritxes-La Pineda-Castellar del Vallès, 1984). Es tracta d’unes pegmatites (i també d’algunes aplites) que contenen alguns cristall ben formats i de mida respectable d’almandina, turmalina, moscovita i microclina.
Pel que jo sé, des de l’esmentat treball, no se’n ha fet cap estudi més, i és una llàstima, doncs les pegmatites acostumen a guardar algunes sorpreses geoquímiques interessants.
La foto és del físic i bon amic Toni, que va venir a celebrar el dilluns festiu enduent-se alguna bona esgarrinxada!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)