Al febrer ja faré un balanç, sols avançar ha estat positiu en el terreny geològic. Amb un peu i mig al món de la creació de continguts i l'edició de llibres de text de ciències et al., l'altre mig peu, mica en mica ha anat caminant per encàrrecs modestos, però molt interessants lligats a la socialització de la geologia. Enguany, però he tingut la sort d'assumir un encàrrec de l'ICGC de magnitud: Caracterització dels afloraments geològics de les zones urbanes del municipi de Terrassa i la seva conurbació. I la magnitud no ha estat tant sols de càrrega de feina (¡100 quilòmetres quadrats!). El fet de treballar a l'entorn de la meva ciutat ha estat un estímul afegit per moltes raons. I aquí vaig jo.
Ara que ja he lliurat la feina volia fer-vos una mica de balanç i d'explicar-vos les meves impressions, sobretot des del punt vista del que pot donar de sí en termes de patrimoni la geologia urbana i periurbana de Terrassa, tenint en compte que no eren el tema objecte del treball doncs no puc explicar els resultats tècnics per raons de confidencialitat. El resultat de la feina (això inclou les fotos lliurades) és propietat de l'ICGC. Feina que un cop tractada serà posada a disposició de tothom. Això ja ho ho veureu. Ja avisaria. Paciència.
Som-hi. Però abans una reflexió. Sovint tenim debats sobre què és i que no és patrimoni geològic i jo dic mig en broma, mig seriosament, que ras i curt és qualsevol cosa que un geòleg es trobi i digui, Hòstia! I després pensi que ho ha d'ensenyar a un col·lega. Has de venir a veure tal cosa! D'aquestes n'he trobat moltes. Vegem. Apuntar que en Joan Espuny m'ha donat un valuós cop de mà.
Patrimoni geològic urbà
Una prèvia. Per poder tenir context de la geologia de Terrassa us recomano que llegiu aquest article.
Val, ok. Perquè l'ICGC vol caracteritzar afloraments geològics urbans? Doncs per la mateixa raó que els no urbans: descriure el terreny, cartografiar-lo i poder gestionar-lo millor. Però la dificultat és que el substrat urbà, a diferència del no-urbà és quasi invisible. A Terrassa som quasi 225.000 persones repartides en una superfície de 75,16 quilòmetres quadrats i d'aquests, 25,86 (el 34,1%) són sòl urbà. Per veure quelcom del substrat he emprat quatre estratègies:
- La primera és que ja coneixia d'alguns punts on el substrat miraculosament aflora. Per exemple.
- La segona és que tots aquests anys, quan passava per una obra on es veia els substrat, feia una foto, fotos que ara he rescatat.
- La tercera ha estat fer a peu, carrer per carrer, tota la ciutat i treure el cap allà on es feia una obra.
- La quarta era revisar a consciència les lleres de la riera de Vallparadís i del transvasament de la riera de les Arenes, a veure si en els talussos o en el tàlveg sortia el substrat. I en efecte. Això m'ha permès constatar com la riera de les Arenes majoritàriament s'està encaixant (ens alguns punts fins a 5 m!) encara en alguns trams també hi ha sedimentació. Problemes indestriables al modificar el perfil de qualsevol curs fluvial.
Veieu el còdol que hi ha al mànec?
Ara es veu millor. Sembla volcànic, però no. Al voltant de les ciutats molts materials litoantròpics et fan ben ballar el cap.
- Els punts on aflora el substrat plistocè a la riera de les Arenes. Es tracta de arenites lutíques roges, molt massives amb un mínim de dos nivells de carbonats pedogènics molt potents i ben desenvolupats (amb rizocrecions espectaculars). I aquí crec que un bon anàlisi i correlació d'aquests nivells pot donar llum a establir diferents estatges climàtics i/o eustàtics en el desenvolupament del ventall al·luvial quaternari de la riera de les Arenes.
- I la vessant pedagògica? Com les torrentades poleixen el substrat, les condicions d'aflorament són molt bones i fan de bon explicar. El problema és que per al gran públic l'accés és complicat i l'entorn insalubre. Per sort, al Parc de Vallparadís, que és un parc urbà molt concorregut, he trobat un aflorament molt bo que segur faré servir en alguna activitat divulgativa. Nota: són afloraments que un dia poden desaparèixer.
Com veieu estic fent un valoració molt qualitativa, a ull, del que és patrimoni, doncs encara no hi ha bones eines per valorar d'una forma més quantitativa i sistemàtica el patrimoni local. Quan em jubili ja tinc tema per la tesis.
Patrimoni geològic periurbà
La quantitat d'afloraments interessants que es poden observar en un perímetre de tant sols 500 m que rodegi el casc urbà és senzillament espectacular. Sovintegen el marge dels barrancs i els talussos dels vials de les urbanitzacions i camins. Dic 500 m per que és una distància accessible per a tothom a peu o amb transport públic. Alguns estan a tocar d'escoles i instituts i algun docent inquiet segur que els podria treure suc didàctic. Alguns ja els coneixia i n'he parlat en articles com aquest.
Els afloraments la zona periurbana bàsicament presenten dos tipus d'interès didàctic:
- Llocs on el paleorelleu messinià ha quedat fossilitzat (en alguns punts, de forma espectacular).
- Diversos punts on s'observen molt bé fàcies i estructures sedimentàries pròpies dels ventalls al·luvials.
Un paleorelleu messinià de llibre.
Tota l'escata d'encavalcament de la Serra de les Pedritxes-La Pineda és un tresor
En altres ocasions he esmentat les Pedritxes . El seu interès geològic és més o menys intuït o "els sona" a molts geòlegs amb els que he parlat del tema, però crec que realment som davant d'uns espai d'altíssim interès del que poc o gens s'ha avançat en quan a recerca des de la dècada de 1980. Aleshores es va constatar la presència de vulcanisme riolític eruptat en una plataforma continental siliciclàstica. I alguns afloraments d'intrusions riolítiques i ignimbrites són de llibre. Caldria que algú ho tornés a posar la banya.
Cendres ordovicianes.
Una degradació ambiental i social molt dura
Aquest campanya m'ha portat a recórrer a consciència indrets on feia anys que hi havia estat i d'altres on no havia estat mai. I la veritat és que hi ha moments en que l'ànima se't cau a terra.
- La ciutat urbana i periurbana s'expandeix sense límit aparent. La urbanització de Can Colomer va quedar aturada amb la crisi del 2008 però arrenca de nou. Tota la zona al llarg de la riera del Palau, entre Terrassa i les Fonts serà urbanitzada i ja han començat els moviments de terra. Un terreny agrícola menys.
- La hiperfreqüentació del rodal té impacte. Durant la pandèmia molta gent ha descobert el rodal de la ciutat i això en principi està bé. És un servei ecosistèmic a favor de la salut física i mental dels ciutadans. Però hi ha una fracció d'aquesta gent que no té un comportament responsable: deixalles arreu, sorolls i sobretot, circulació en bicicleta fora de les pistes causant greus problemes d'erosió.
- Després d'un temps on semblava que amb l'aparició de les deixalleries, a mitjans de la dècada de 1990, el problema dels abocadors il·legals s'havia frenat torna a ser un desori increïble.
- Un dels llocs preferits per abocar deixalles torna a ser la llera de les rieres, a les que cal sumar una plaga embussadora a de tovalloletes humides. Com hi van a parar? Cal prohibir aquest producte presumptament biodegradable.
- I per últim, i el més impactant, és l'aparició discreta de barris de barraques, autèntics Trenchtowns. Grups d'infravivendes que ocupen espais marginals entre autopistes, sota els ponts i en talussos de rieres i que posen en evidència de que la misèria mossega molt fort.
Encara ens passa poc.
