diumenge, 28 d’octubre del 2018

El canal d'allaus del torrent Ribal (Arinsal, Ordino, Andorra)

Un bloc de roca de mig metre de diàmetre al carrer, al peu d'una marquesina d'autobusos, envoltat per tres cons i una cinta policial. Al vidre de la marquesina hi ha un forat net marcant el perfil exacte del bloc. Estem a l'entrada de la Massana, a Andorra; un país on imagino que a tots aquells que hi enteneu de riscos geològics sou víctimes potencials d'un Síndrome de Stendal geotècnic. De fet penso, que igual que hi ha qui organitza tours arquitectònics per les gran ciutats, no seria mala idea de negoci organitzar tours geotècnics per Andorra. Ara recordo com, al cap de poc de llicenciar-se, el meu amic Bítel va començar a treballar en una empresa de geotècnia a Andorra. Quan tenia alguns dies lliures baixava per casa i ens explicava al·lucinat com se les enginyaven per construir en els llocs més inversemblants: amb diners suficients, no hi ha pràcticament límits tècnics.

El camp del riscos geològics no és el meu, però de les diverses coses que vaig veure a Andorra (a  part de la marquesina destrossada) hi ha una que em va cridar força l'atenció i és com s'havien resolt els riscos associats canal d'allaus del torrent Ribal a Arinsal (Ordino).

Mapa topogràfic de la zona. Cartografia del Govern d'Andorra.
Per tenir una perspectiva general podeu anar al mirador de la Roca de la Sabina, a la carretera que puja a l'estació d'Arinsal. La vall de tram superior té un perfil en V típic, però pocs metres abans d'arribar al Riu Arinsal s'encaixona entre les roques del Roc del Ruïder, i després de supera-ho, es forma (o es formava) un con de dejecció. Ara, el darrer tram després de les roques, entre els camps, està canalitzat i alguna cosa més.
Vista frontal del Torrent Ribal


A les imatges inferiors, en vermell, el Torrent Ribal. La primera ortofoto és de 1995. Sense intervenció, el torrent tallava la carretera en dos punts. La segona i la tercera ortofotos són de 1912. Les allaus que baixaven per aquest torrent degueren ser realment de por, doncs com a mínim, es poden observar tres intervencions de magnitud:

  • El torrent està canalitzat.
  • S'ha eliminat l'arbrat en una franja força ampla al voltant del tàlveg.
  • Just després de que es trobi amb el riu Arinsal hi ha un "falsa presa".
  • Entre el torrent i les cases de la dreta hi ha un espigó de protecció de grans dimensions.
  • La carretera el "U" que hi ha a la foto de 1995 sembla que quedi tallada. Doncs, no: ara passa per sota de dos falsos túnels per sota el ventall al·luvial.

Veiem-ne alguns detall:
Inici de la canalització, després del tram rocós:

Canalització amb falsa presa, i al fons a a la dreta, entrada al fals túnel sud.
Vista general de la falsa presa.

Espigons de protecció.



dilluns, 28 de maig del 2018

La pedrera de quars de la Carena del Forn de Vidre (Vallès Occidental)

Com he explicat en altres ocasions, mica en mica estic procurant catalogar tos els punts d’interès geològic (i per extensió, geominer) del terme de Terrassa i que això acabi publicat d’alguna manera. En un article anterior trobareu una breu introducció a la geodiversitat del seu terme i a la intenció del projecte. Terrassa té un territori molt gran, de més de 70 km2, i si bé força punts d’interès geològic són més o menys coneguts i accessibles hi ha molt camp per córrer del qual no en sé res. Per això agraeixo tots els «cromos» que em feu arribar.

El darrer cromo el dec a en Joan Ubach, el millor coneixedor de l’escata de paleozoica de les Pedritxes. El punt d'interès geològic en sí és petita pedrera de quars que abastia de matèria primera un forn de vidre que hipotèticament hauria d’estar situat a les proximitats del la masia de Ca n’Amat de la Muntanya, però del qual no en tinc constància arqueològica.

Forns de vidre de muntanya? A la Serra de l’Obac? Ara us pot sorprendre però heu de tenia en compte que ben bé fins la postguerra el bosc era un bullit de gent que mantenia petites indústries que transformaven la matèria primera in situ: places carboneres, pous de glaç, pedreres amb els seus forns de calç… i forns de vidre que com a combustible empraven la llenya i com “sorra” per fondre, la pedra foguera (quars) triturada. Així, per exemple, el que avui és el restaurant de la Casa de la Pastora era la casa dels treballadors d’un forn de vidre que hi havia a la Casa Nova de l’Obac. En aquest cas, donat el substrat geològic, podem suposar que el quars procedia dels abundant còdols de pedra foguera que contenen els conglomerats eocens.

Més interessant es la pedrera d’aquesta entrada, doncs no explotava còdols sinó directament un filó de quars encaixat en els materials cambroordovicians de l’escata d’encavalcament de les Pedritxes-La Pineda.

La pedrera és uns metres al sud de la bassa d’aigua contra incendis que hi ha al coll que uneix la Carena del Forn de Vidre i la Serra del Troncó, i fàcil de localitzar per la petita escombrera de cairells de quars ran de camí. La pedrera en si és un clot d’uns 5 m de diàmetre per 3 m de fondària. Poca cosa.

Cal dir que en tota l’escata els filons de quars són molt abundants però la majoria tenen una potència entre centimètrica i decamètrica, són molt primets. Aquest filó, però, assoleix una potència de fins a potser 2 m en alguns punts. Amb un primer examen visual, com està tot molt embardissat, costa de veure quina és l’extensió real i sobretot quina relació exacta guarda amb els materials encaixants: en alguns punts es concordant i en altres discordant o si més no, ho sembla. Realment hi ha un trencaclosques que pinta interessant i deixo per un futur un treball de camp més detallat.
Visió general de la pedrera.
Runam al peu del camí.

Detall del contacte quars-encaixant.

Els materials grisencs corresponen a pissarres i els ocres a piroclast àcids.
El quars és molt trencadís, profundament diaclasat, amb una coloració uniforme blanca. Té petites cavitats o porus mil·limètrics entapissat de microcristalls.

Teniu més cromos com aquest? Feu-me’ls arribar!


divendres, 27 d’abril del 2018

L'Isona tufa mount complex. 2a part: dels Marinyons a Fornons

La segona part d'aquest article s'ha fet pregat. La primera part té una data tant reculada com gener de 2015 i estava centrada en els llacs de Basturs, i de fet quedava per explicar la part més sorprenent d'aquesta estructura geològica tant insòlita com és el Mont de Conques. Així, doncs, jo us aconsello que si voleu entendre aquesta entrada abans llegiu la primera part.
A grans trets el Mont de Conques és una plataforma  estructural que s'eleva uns 100 m sobre la Conca Dellà, al Pallars Jussà. Està construïda per l'emergència d'aigües carregades de carbonat de calci.

Des del aire s'aprecien una sèrie d'estructures circulars alineades. Algunes tenen una topografia deprimida, com un petit cràter, altres, just al revés, són un petit promontori cònic. Per últim n'hi ha una que és una depressió amb una petita estructura positiva al centre.


Totes aquestes formes corresponen a antics punts de surgència d'aigua subterrània que migraren de sud a nord. D'on sortia l'aigua? Doncs si arribeu a la Conca Dellà per Comiols i pareu a Benavent tindreu un panoràmica com aquesta:
La conca té un perfil general sinforme. Les calcàries permeables (en blau a l'esquema) afloren i es carreguen d'aigua als extrems de la conca, i estan cobertes per un potent nivell impermeable (en vermell) que segella l'aqüífer. El cas és, però, que entre Basturs i Conques es dibuixa un lleuger antiforme que acosta l'aqüífer a la superfície. Allí, un sistema de fractures el "punxa" i l'aigua, carregada de carbonat de calci després d'aquest llarg viatge dins les calcàries, vessa de forma artesiana vers la superfície.

Tot comença essent un petit patamoll al voltant de la fractura conductora (a), però cada cop que l'aigua sobrecreix i inunda la plana al voltant del focus (b) diposita una capa de travertí, més potent com més propera és al focus, formant amb el temps un anell de tosca que tanca un estany (c). El creixement vertical de l'anell de tosca acaba per conformar una estructura troncocònica, com un petit volcà (d) que quan arriba al fi de la seva activitat, o bé hi pot quedar una depressió circular al cim que correspon a l'antic estany (e), o bé, pot quedar totalment reblerta pels propis dipòsits calcaris, com un petit dom.




Jo us proposo un recorregut que surt dels Marinyons, a les afores de Conques i acaba a l'estructura dels Fornons. Allí podeu empalmar el recorregut amb la primera part d'aquest article.


Parada 1. Els Marinyons 
Des d'aquest punt, a les a fores del poble de Conques i a la base del tufa complex, tenim una visió del substrat garumnià argilós i de com discordament està escrostonat pel nivell travertínic, més competent i de com a molt de 3 m de potència.
Parada 2. Turó de la Cassola
És tal vegada la surgència extinta més sorprenent. Si us acosteu per ponent crida l'atenció veure que els camps llaurats forment una mena de mitja lluna al voltant d'un matollar rocallós. Doncs resulta que els camps ocupen l'antic estany (pool facies), i que al centre d'aquest estany s'ha conservat el vent, el conducte autoconstruït per les pròpies emissions carbonatades, que salvant les distàncies, seria equivalent al d'una fumarola abissal.

També és interessant la visió des de ponent, on copsem com l'antic estany està al cim d'un suau promontori amb un petit anell boscós que correspon a l'anell de desbordament del estany (rimstone facies).

Parada 3. El Col·lector
La depressió del Col·lector és perfectament circular. Els camps llaurats ocupen un antic estany de dimensions respectables, de 150 m de diàmetre. La corona circular de matolls i arbusts que els pagesos no han llaurat delimita perfectament  la rimstone facies, més dures.

Si observeu la foto aèria del vol americà de l'any 46 es veu com tot plegat estava creuat per un gran sistema de trinxeres. La major part s'ha terraplenat al llaurar els camps, però aquí i allà encara hi ha segments de les rases i grans blocs de travertí remogut per fer parapets. Es aquí on podreu observar les diferents textures del travertí segons les fàcies: des les molt poroses de cascada a les blanques, compactes i fines fàcies palustres amb força fauna de mol·luscs d'aigua dolça. Em pregunto si enterrat en alguns d'aquests estanys no hi reposa l'osamenta d'algun mamífer gros, a l'estil d'Ircarcal...


Parada 4. El Fornon i Fornons
El Fornon és un antic estany semblant al del Col·lector, però una mica més petit, d'uns 125 m de diàmetre; mentre que Fornons és un dom sense cràter en que interpreto com que el propi creixement en vertical de les aportacions travertíniques van acabar per segellar el vas on s'acumulava l'aigua.

dilluns, 26 de febrer del 2018

Quin tipus de públic va les sortides de geologia i què és convenient explicar?

La setmana passada vaig fer un cafè amb un jove geògraf, l'Erik, lector de www.blocdecamp.cat que tenia interès per parlar del blog i de les sortides de camp, tant pel que fa a com veia el panorama general com de la meva experiència. La conversa sense voler em va portar un exercici de reflexió, tot gargotejant un tovalló, i que he cregut oportú compartir amb vosaltres.

No és cap secret que el somni d’alguns (el meu, per exemple) seria viure de portar gent al camp. Si el birdwaching és per alguns un activitat professional, perquè mostrar la geologia no ho pot ser? A Catalunya hi ha matèria primera de sobres doncs un país extraordinàriament geodivers i molta gent ho ha intentat, però ha fracassat o ha quedat com a complement d’una altra activitat. Però segur que en pocs anys ho veurem gràcies a dos factors:
  1. Encara que la geologia tingui un interès minoritari, en un món globalitzat, uns pocs d’aquí i d’allà fan un molt.
  2. Algú invertirà de debò i professionalitzarà dels mitjans materials: no és el mateix  fer que la gent es mogui a base del boca-orella amb el seu cotxe i es porti un entrepà de casa que fer una mica de màrqueting, anar a buscar-la i portar-la amb un vehicle ben condicionat resolent-li tots els maldecaps logístics, sobretot si són estrangers. Pensar en gran o qui no arrisca no pisca.

El factor humà, però, continuarà essent fonamental. Encara que portéssim la gent al camp amb un limusina 4×4 i la nevera plena de cervesa artesana i embotits gurmet, res pot substituir l’experiència que dona un bon guia. Què és un bon guia? Un bon guia ha de tenir tres coses:
  1. Coneixements i honestedat: no es pot vendre fum.
  2. Empatia i encomanar entusiasme. Si ets un lluç bullit la gent s’avorreix. I si ets un crac però el que fas és un soliloqui, la gent al final desconnecta. S’ha de fer que el públic participi i que faci coses que l'ajudi a construir el seu propi coneixement (preguntar, gamificar, dibuixar, experimentar, cercar...).
  3. Un relat sobre què és el que s’ha d’explicar i el que no. I això varia en funció del públic. Ho desenvolupo una mica més doncs a  grans trets i simplificant molt (gairebé fins al caricatura) trobem dos tipus de públic:
  • Públic no-entès. Al llarg dels anys he arribat a la conclusió que si es fa un recorregut per al públic general no se’l pot embafar amb massa conceptes de branques geològiques diferents alhora i anar saltant d’una altra. Així, per exemple, si es fa un itinerari  per  Montserrat, o bé ho emmarquen en la seva geomorfologia o bé en la seva gènesi geològica. Pot ser que puntualment per empènyer una cosa ens calgui tira de l’altra, o que una persona pregunti per coses que li criden l’atenció, però en darrera instància el que cal fer és construir una narració, explicar un conte (no oblidem que la geologia es una ciència històrica) del que ha succeït partint d’un inici, anar al nus i acabar en un desenllaç. La prova del cotó seria que aquesta persona dilluns a la feina, amb les seves paraules, ho pogués explicar: “diumenge vaig anar a Montserrat i sabeu que succeí tal i tal i després tal i al final ha quedat així?”. Salvant les distàncies seria com portar-lo a un jaciment arqueològic. El mal és que sovint els geòlegs estem temptats d’explicar totes les coses interessant que van sortint al pas: que si això és un escull de corall, que si aquí hi ha una esllavissada, que si aquí s’ha format un avenc... però això és un error; sobretot perquè el gran públic no té la capacitat d'endreçar aquestes coses en un eix cronològic i es fa un embolic.
  • Públic entès. Aquest públic pot tenir dos tipus de motivacions:
    • Professional. Seria el que es vol formar-se en un tema específic. És un públic equiparable al que assisteix a un curs, seminari, congrés... No té més misteri de que s’ha dominar a un alt nivell el que s’explica.
    • Recreativa. Són persones que estan gaudint del seu temps lliure i que:
      • Poden assimilar un relat similar al de tipus divulgatiu però amb connexions més àmplies, amb més densitat conceptual.
      • Poden voler purament gaudir de conèixer coses puntuals poc contextualitzades que presentin un interès geològic especial per la seva vistositat, estat de conservació, exemplaritat, rellevància científica, raresa, etc. És a dir, gent que sap apreciar el valor intrínsec del patrimoni geològic i li interessa veure moltes coses. Salvant les distàncies seria com fer de guies d'una gran ciutat plena de coses per veure i les anem tastant. Com jo quan estic de vacances, vaja.

diumenge, 18 de febrer del 2018

Fossa de Ferran-Pujalt: una estructura tectònica de llibre poc coneguda (Segarra)

Farà un quinzena d’anys l’ICCGC va penjar en obert els model DEM de Catalunya en una malla de 2×2 m. Descarregar allò per Internet amb els mòdem eren hores i sortia més compte comprar el CD amb les dades. Ara ens podem descarregar dades LiDAR amb una precisió i quantitat d’informació estabornidora amb un clic, però aleshores recordo que allò tant bàsic em va fascinar i m’hi vaig passar bones estones auscultant el model d’ombres jugant a reconèixer estructures que em fossin familiars o em sorprenguessin.

Una cosa que em va cridar l’atenció era que a la Segarra, entre Pujalt i Ferran, en una zona de topografia tabular  hi havia una petita vall que tallava de biaix les altres valls de tal manera que a un costat teníem uns torrents  que anaven en sentit SO (tributaris del riu Sió), i que quedaven interromputs per una rasa de fons pla i d’uns 300 m d’amplada continuaven com si res a l’altre costat. Que jo sàpigues els rius no s’entrecreuen, allò no podria ser una vall fluvial, havia de ser una estructura tectònica posterior a l’encaix de la xarxa fluvial, poc emmascarada per l’erosió, i per tant, geològicament força recent. I sí, cercant per al xarxa vaig trobar finalment dues referenciés, una a la tesi de Jaume Calvet (Contribución al conocimiento geomorfológico de la Depresión Central Catalana, 1977) i l’altra catàleg de patrimoni geològic de l’IGME (curiosament no està catalogada a d’EIGC; espero que hi surti en aquesta futura actualització que mai arriba...). Més tard apareix publicat en un peiper de X. Berastegui i M. Losantos, però no ara no el trobo en lloc!
En puntejat negre les falles i en puntejat blau els torrents que queden interromputs per la fossa. 
En definitiva es tracta d’una fossa tectònica de petites dimensions, molt ben definida per la topografia, poc coberta per la vegetació; per tot plegat constitueix un exemple didàctic de primer ordre, un espai perfecte per explicar al camp i en un matí aquest tipus d’estructures i les seves implicacions morfoestructurals.
Aquesta estructura està regida per una falla en tisora que genera dues foses; la principals d’uns 6 × 0,5 km  i una molt més petita a l’extrem oest de 2,5  × 0,25 km. En al foto aèria també s’intueixen algunes fractures més curtes paral·leles a les falles principals.

Us convido a repetir un petit recorregut de poques parades que vaig fer d’una esgarrapada, per la zona centre oest; però probablement si algú s’anima a explora el sector est trobarà coses interessant i es podria animar a explicar-les.

Comencem observant quin és el substrat de la zona afectat per les factures. Es tracta de la Formació Tàrrega, formada per dos tipus de materials: les calcàries lacustres i les margues illims.

Parada 1. Arranquem a l’entorn de la carretera N-141a, de Conill a Pujalt, just després del trencall al mas de Torre Català on hi ha una petita pedrera abandonada de calcàries lacustres de la Formació Tàrrega. Val la pena fer-hi un cop d'ull per veure un tall fresc del substrat on s'encaixa la fossa. Sobre aquestes calcàries trobareu força literatura paleontològica.
Vista general de la pedrera. El nivells més foscs contenen restes vegetals. També hi a nivells i nòduls de chert.
Parada 2. Un centenar de metres carretera enllà, en una corba marcada hi ha un aflorament de margues i llims de la Formació Tàrrega.
Parada 3. Està al marge del trencall que va a Pujalt. Tal vegada sigui l'aflorament més interessant doncs a causa dels esbaldregalls de vessant, col·luvions i la vegetació que oculten el pla de falla tal vegada és únic lloc on es pot veure nítidament gràcies al que sembla una explotació d'àrids abandonada. Confesso que em costa de discernir a cop d'ull si el material fragmentat en blocs de grans dimensions són esbaldregalls o la pròpia bretxa de falla.
El terme A correspon a les calcàries lacustres i el B a les margues. A la foto petita es veu molt bé el pla de falla.

Esquema interpretatiu
Parada 4. Si us atureu al mig de la carretra que enfila a Pujalt sereu al "depocentre" de la fossa tectònica i tindreu una magnífica visió d'aquesta estructura.


Parada 5. Ens arribem a dalt de tot del castell en runes de Pujalt cercant una vista panoràmica. S'intueix força bé però potser no és la millor perspectiva. Queda pendent  fer una bona ronda pels turonets que delimiten el marge de l'estructura cercant la millor vista.

Vista panoràmica des del Castell de Ferran.
Parada. 6. Us recomano que gireu cua i aneu a Ferran no per la carretera principal si no per un pista que circula per dins la fossa, per costat sud, així teniu una visó general.
Quan arribeu a l'entrada de Ferran, on hi ha la bàscula de pesar camions, és potser l'indret on millor es veu el "gap" que hi ha entre els torrents d'un costat i l'altre de la fossa: el poble està al costa d'una vall ben encaixada que sembla sortida del no res, com si no tingués capçalera; si mireu cap el nord, més enllà del cementiri, si que s'intueix que hi ha una vall ampla que no va enlloc. Després, el que podeu fer és anar fins el cementiri i tenir una panoràmica en sentit oposat.


Bé, com he dit això són quatre notes per animar-vos a visitar la Fossa de Ferran-Pujalt. Estic tant convençut de l'interès científic i del potencial didàctic d'aquesta estructura que bé valdria per ella sola una petita guia. Gaudiu-la.

dissabte, 13 de gener del 2018

Bloc de camp: 10 anys, els que vinguin i gràcies a tots.

Avui fa exactament 10 anys que publicava la primera entrada d'aquest bloc. Bloc de camp va nàixer d'un impuls molt visceral per d'alguna manera apaivagar la frustració que em suposava ser i sentir-me geòleg, quelcom que forma part de la meva identitat ja des de nen i que en comptes d'estar pasturant pel camp tingués una pantalla per paisatge. El bloc em permetia explicar el que em cridava l'atenció de les meves sortides al camp i mantenir un fi cordó umbilical amb al meva passió i la seva gent. I sí, gràcies a Bloc de camp he tingut una mica de vidilla i he conegut gent ben parida. Amb alguns de vosaltres he mantingut correspondència electrònica. Amb altres m'he pres un cafè. Hi ha qui m'ha convidat a donar una xerrada o a escriure articles. Amb altres he anat al camp i altres m'han donat l'oportunitat de col·laborar en els seus projectes. Moltes gràcies de cor  a tots. I ja em perdonareu si no faig una llista de tots vosaltres, però d'aquells amb qui he compartit o compateixo projectes més sòlids m'agradaria fer-vos esment explícit: Jordi Lluís Pi: farem el llibre de Paisatges Geològics més ben parit que mai s'hagi fet. Marc Tudela: aquest catàleg d'espais geològics de Sant Llorenç segur que donarà fruits. Dani Morera: hem de fer una altre peiper, m'ho vaig passar molt bé. Jos Carbonell: ho haguéssim petat!, Adrià Garriga: cada any espero com un nen poder guiar les sortides per Sant Llorenç;  Xavi Rodríguez i Frederic Varela per obrir-me les portes del GMC, a en Joan Madurell per obrir-mes les portes de l'ICP i la Isabel Benet per obrir-me les portes del Museu Geològic del Seminari.
Escolti, ni remota idea, lo que no sé, dic "factor 25" i a còrrer.
Els que seguiu el blog des de l'inici sabeu que ha patit una evolució. Al començament eren una mena de fitxes breus. Més endavant, després d'una sortida al delta de l'Ebre, vaig vaig voler donar-li un toc narratiu més personal i també més útil, més semblant a petits itineraris. Fa uns tres d'anys que a miquetes estic fent un projecte personal sobre el patrimoni geològic de Terrassa i vaig alternant aportacions de geologia local a mesura que avanço amb les "convencionals". Això fa que el ritme anual d'entrades hagi passat de 28 el primer any a tot just 9 l'any passat. De vegades ho deixaria còrrer, però sap greu... anirem fent mentre es pugui.

Pel cinquè aniversari anys vaig convidar a tothom a compartir amb mi una jornada de camp per la cara. M'hauria agradat repetir-ho, però vaig una mica saturat de compromisos i us convido a una altra cosa que tinc en marxa. L'any passat vaig engegar una altra bogeria, www.GeoloSketchers.cat, que ajunta a la geologia una altra de les meves altres passions: dibuixar. El proper dissabte 20 de gener anem al Museu Geològic del Seminari. Hem quedat a les 10 del matí la porta. Animeu-vos a venir encara que penseu que dibuixar no és lo vostre. Intenteu-ho. Ens saludarem i la podem fer petar. I en acabat, perquè no, anar a fer un cafetó pel celebrar el desè aniversari. Qui s'apunta? Animeu-vos.

Un darrer prec: cada entrada d'aquest blog té una mitjana de 2000 lectors, 300 d'ell en primera instància per subscripció... però gairebé mai ningú escriu cap comentari. No sigueu dropos que això no anima gaire 😞.

Gràcies a tots!

dijous, 4 de gener del 2018

Geologia fins a la sopa: un apunt arqueosísmic des del menjador del Cafè le Bistrot, les restes urbanes d'un sirènid, nummulits de mig metre i ADN de dinosaure: estem a Girona

La ment del geòleg no descansa. Si en porteu un de copilot posarà més atenció als marges de la carretera que als cartells indicadors. Aneu fent-li tocs d’atenció de tant en tant si no us voleu perdre. I així tota l’estona. I per ciutat també. I no descansa ni dinant. Mira que he menjat cops Cafè le Bistrot, la fonda més romàntica de Girona, però aquest cop m’ha tocat finestra i des d’allí estant, mentre esperava la sopa de pastanaga no vaig poder evitar sorprendre’m al descobrir en l’edifici de davant els evidents rastres d’haver patit un terratrèmol (suposo que durant la crisis sísmica del s. XV). L’edifici en qüestió es al Carrer del Sac, al barri antic.



Observeu dues coses: la primera són les dovelles de l’arc de la porta. Els arcs són una estructura molt enginyosa pensada per resistir esforços compressius i no col·lapsa així com així. Fixeu-vos que en les masies abandonades les parets van enrunant-se i sovint l’arc de la porta és el a darrer que queda dempeus. Però en un terratrèmol es donen camps d’esforços en direccions i sentit inhabituals, com per exemple en sentit horitzontal, com en aquest esquema:
A l’arc d’aquesta porta li ha passat gairebé exactament el que s'hi ha representat a l’esquema. La dovella centra està abaixada uns 3 cm i altres estan enfonsades entre 1 i 2 cm respecte la seva veïna.
En segon lloc cal observar el mur. Penseu que aquest esforç en sentit horitzontal va actuar amb cert angle sobre tota la façana, no exactament perpendicularment i per tant també desplaçà de manera esglaonada el paredat. 
Si l’hagués desplaçat una mica més, la façana hauria caigut, però ha quedat en un equilibri prou estable com per conservar aquest preciós testimoni fins avui.
No vaig para atenció a més edificis però probablement el casc antic de Girona conservi més testimonis arqueosísmics com aquest i això podria obrir una línia de recerca i divulgació interessant. Qui s’anima?

Anem ara per la segona anècdota. Fa un parell d'anys va ser notícia la troballa de les restes d'un sirènid eocè en l'empedrat de Girona, però no és l'únic sirènid urbà. Al Pont de Pedra, en el passamà superior del bloc quinzè de la barana que mira a la Catedral, comptant des del carrer de Santa Clara, hi podeu veure dues seccions d'osos sensacionals.



La tercera anècdota és monumental: la inconfusible "pedra de Girona", aquesta calcària nummulítica que ha servit per a construir tants i tants edificis històrics té el seu particular homenatge en forma d'escultura encastada al paviment urbà. A veure si sabeu dir-me a quin carrer és això:



I la darrera curiositat geològica es per a mitòmans. Recordeu Parc Juràssic, la primera d'Spielberg de 1993? Recordeu que recuperaven ADN de dinosaure a partir de la sang de la picada d'un mosquit conservat en ambre? Doncs si us fa gràcia veure la peça d'atrezzo original de la pel·lícula, la trobareu al Museu del Cinema de Girona. Cal dir que la imitació no és menys dolenta que la que alguns pirates et volen col·locar en certes fires!