Comencem l'article demanant que retingueu aquesta imatge. Després ja la repescarem:
Observeu el cairell vermellós. Això m'ho vaig trobar a la desembocadura vella del Fluvià. A no més de 0,5 m d'alçada sobre la llera aflora una alternança de llims i sorra finament estratificades. La sorpresa va ser que al primer cop de martell, el bloc arrencat contenia un fragment de rajola. Pur antropocè. L'excusa per explicar-vos un
peplum.
L'any passat vaig retrobar amb un vell company de la facultat, en
Jos, un tipus molt trempat que té al cap algunes iniciatives de turisme ambiental. Vaig donar-li un cop de mà per preparar uns itineraris, entre ells, un per l'entorn d'Empúries. El tram entre la Platja del Rec del Molí i Sant Martí d'Empúries és un indret que més o menys coneixia, però aquest cop necessitàvem un enfocament que lligués geologia, natura viva i patrimoni històric, i estàvem de sort per que les d'excavacions arqueològiques i l'exploració dels aqüífers d'aquesta àrea han generat una bibliografia molt abundant que permet reconstruir amb força precisió l'evolució de la línia de costa durant els darrers 12.500 anys.
Amb tanta informació costa decidir per on començar a explicar alguna cosa sense agafar una embafada, així que de moment ho entomo des d'un aspecte, si voleu, marginal: exemples d'unitats litoantròpiques. En un futura ja explicaré històries més concretes.
 |
| Principals punts esmentats en l'article: 1. Rec del Molí. S'intueix la llera d'un dels braços abandonats del Ter. 2. Platja del Rec del Molí. La línia vermella marca un graó rocós. 3. Acumulacions litoantròpiques a la zona del mirador. 4. Traçat de l'antiga cala que constituïa el port d'Empúries. 5. Desembocadura vella del Fluvià. |
En els ambients amb presència humana durant temps prehistòrics i històrics trobem sediments que d'alguna manera tenen la nostra petjada. Se'n diuen
unitats litoantròpiques i poden ser naturals, induïdes i fabricades.
Les
unitats litoantròpiques naturals es donen quan la sedimentació es realitza sense cap intervenció humana que n'hagi alterat el procés de formació, però contenen clast fabricats o modificats per l'home: des d'eines prehistòriques a trossos de vidre, i des de fragments de ceràmica a ampolles de plàstic. I d'això n'és un exemple la imatge inicial. Algú havia llençat al riu, més amunt, aquell tros de rajola (probablement del s. XX), o potser l'aigua l'havia arrencat d'un abocament en el marge, però el cas és que "havia viatjat" i estava inclòs com un clast més en uns sediments fluvials, en el braç abandonat d'un riu, integrat en les estructures sedimentàries tractives.
 |
| Desembocadura vella del Fluvià, entre Sant Martí d'Empúries i el càmping La Ballena Alegre. La mostra anterior fou recollida als peus d'en Jos. |
Les
unitats litoantròpiques induïdes es donen quan la sedimentació segueix un procés natural, però ha estat provocada o sostinguda per l'acció de l'home i poden contenir o no, clasts d'origen artificial: per exemple, els sediments transportats per un canal o els que queden atrapats en un embassament.
Per veure'n un exemple podem anar a la Platja del Rec del Molí. Aquesta platja es troba entre l'Escala i l'Alberg d'Empúries, ocupant l'espai entre dos petits promontoris calcaris. D'entrada, una de les coses que crida l'atenció és que el cordó de dunes de la reraplatja intercala un petit graó rocós de 0,25 cm a 1 m de potència que està entre 0,5 i 2 m sobre el nivell del mar, i del qual no he trobat cap referència bibliogràfica.
 |
| Platja del Rec del Molí vista des la desembocadura del Rec i mirant cap el nord. Els punts marcats es comenten en l'article (fes clic per ampliar). |
La recerca d'informació, però, em va portar a conèixer un fet molt curiós, i és que des del 17.000 BP, fins a l'Edat Mitjana, el Ter tenia un braç que es desviava cap el nord pel corredor d'Albons i desembocava en aquesta platja. En èpoques històriques aquest braç tenia un funcionament molt secundari i finalment fou capat artificialment.
 |
| En les fotos aèries no s'aprecia bé l'antic braç del corredor d'Albons, però la cosa està més que clara en el mapa paleogeogràfic del substrat del Baix Ter. Mapa extret del nº 30 de la revista Papers del Montgrí. |
Coneixent aquest fet podríem pensar que aquest graó rocós tingués a veure amb fàcies deltaiques però observant amb deteniment aquest ressalt que va de punta a punta de la platja om pot constatar que clarament es tracta d'un
mud flow de llibre fruit d'un episodi puntual de pluges o molt prolongades o molt intenses que mobilitzen un massa de materials en una vessant amarada d'aigua. Ens hem de situar en un escenari en el que el braç del Ter ja no era funcional. Probablement el que hi havia era una llacuna separada del mar per un cordó de dunes. Cap el segle XIII entrà en funcionament el Rec del Molí, un canal que parteix del Ter a l'alçada de Colomers i que en part aprofita el traçat abandonat del Ter pel corredor d'Albons i que desemboca a l'extrem sud d'aquesta platja. La glopada fangosa ha de ser posterior al cordó dunar i al rec, i molt probablement a causa d'una catàstrofe històrica (i anterior a la gran riada de 1959, doncs en el vol americà del 1954 ja es veu aquest graó).
 |
| Punt 1. De sud a nord l'estrat perd potència (amb alts i baixos), les granulometries tendeixen a afinar-se i les litologies varien lleugerament. Aquest paquet d'uns 70 cm de gruix correspon al sector proper a la desembocadura del rec. Són les fàcies més riques en clasts. Els còdols, majoritàriament quarcítics estan molt rodats (la qual cosa fa pensar en la remobilització de sediments fluvials previs). No s'aprecia cap estructura interna ni granoclassificació. Per sobre i per sota de l'estrat trobem sorres eòliques. |
 |
| Punt 2. D'entrada no us fixeu amb el llentió bretxós de la part inferior, doncs és una cosa molt puntual que no te a veure amb el mud flow. Cap a la zona central de la platja la matriu guanya pes sobre els clasts i es poden observar un parell de curiositats: per una banda, tot i que la base de l'estrat és bàsicament plana, s'aprecien irregularitats. Aquest tipus de fluxos tenen bàsicament un règim laminar que implica adaptar-se a la topografia preexistent, però també poden tenir "pulsos" turbulents que poden erosionar el substrat i incorpora-lo en la massa en moviment: fixeu-vos en la petita queixalada que fa el fang a la sorra. Per altra banda, observeu que el terç superior té un to més negrós, més ric en matèria orgànica, amb un límit molt net i clar tot i ser el mateix estrat: és un pla de cisalla. Un colada fangosa té més o menys forma de gota, amb un cap que avança i que finalment s'atura. Però els materials del cos i la cua encara avancen i això ocasiona petits plans de cisalla oblics que possibiliten la transferència de material d'endarrera cap endavant. |
 |
| Cercant una pista sobre la seva edat vaig trobar aquest petit fragment ceràmic prismàtic, amb les cares originals conservades. Podem dir que es tracta d'una unitat litoantròpica induïda: un mud flow és un fenomen natural, conté restes fabricades, i d'alguna manera, un element artificial com el Rec ha canalitzar o condicionat el flux del dipòsit. |
 |
| Detall del pla de cisalla. El petit clast blanc de la part central superior, amb forma de T, és un fragment de caragol terrestre. |
 |
| Punt 3. Com hem dit, els mud flows s'adapten al terreny. En aquest cas, grimpa una paleoduna i la desborda per la dreta |
 |
| Punt 4. A l'extrem nord de la platja, el nostre dipòsit té un aspecte diferent: sols fa uns 25 cm, és molt menys consistent i els clasts són angulosos i calcaris, els propis dels substrat local. |
Les unitats
litoantròpiques fabricades són aquelles produïdes per l'acció humana, com s'esdevé en els abocaments, rebliments i recobriments. Si no contenen restes artificials, com per exemple, un runam miner abandonat, sense un anàlisi del context podrien passar per un dipòsit de vessant. En el cas dels abocadors que han tingut un us prolongat, l’abundància de restes fabricades més o menys estratificades és determinant. Un exemple d’abocament antròpic el podem trobar adossat al vessant de mar d’Empúries, sota el mirador.
 |
| L’aflorament presenta una estratificació bastant irregular, cabussant cap el SO, i molt a l’engròs s’aprecien dues unitats principals: la inferior, a la dreta de la fotografia, d’un to ocre, i la superior, a l’esquerra, de color més bru (clica per ampliar). |
 |
| La unitat inferior ocre conté un gran quantitat de restes de ceràmica amb vernís negre que correspondria al primer període grec d’Empúries. |
 |
| En canvi, la unitat superior bruna conté molta ceràmica de tons vermellosos i ocres (es poden identificar simple vista teules, maons, restes d’atuells…) . |
Una interpretació intuïtiva diria que es tracta d’un abocador d'època clàssica, i que cada unitat correspon als dos períodes principals de la història d’Empúries: el grec i el grecoromà. I sí, és un abocador, però més recent: de finals del s. XIX i principis del XX. Durant aquesta època les terres procedents de l’excavació eren transportades en carros i vagonetes i llançades al mar, generalment davant l'àgora, originant-se en aquell lloc una plataforma de més de 50 m de longitud, actualment utilitzada com a mirador (i que de passada va modificar la línia de costa). La ceràmica que no molava es llençava amb la terra i punt. Avui en dia això no es faria així ni en broma!
Recordeu que està estrictament prohibit, no ja endur-se, sinó tant sols remenar restes arqueològiques:
mireu sense tocar!
