Patrimoni geològic d'interès didàctic en zones urbanes i periurbanes: el cas de Terrassa (Vallès Occidental)

Com a geòleg i ciutadà de Terrassa sempre m'ha interessat conèixer la geologia la meva ciutat i el seu entorn proper. De forma informal, al llarg dels anys he anat recopilant bibliografia, prenent notes i fent fotografies (sovint d'afloraments efímers) per tal de publicar algun dia una guia local.
L'any passat vaig tenir la sort d'aconseguir la licitació de l'àrea de Terrassa, de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), per identificar afloraments de tot tipus. El treball de la campanya m'ha permès conèixer millor una sèrie de punts d'interès geològic aptes per a la didàctica de geologia.
En aquets cas concret, m'he patejat una àrea de 100 km quilòmetres quadrats i s'han identificat 500 afloraments repartits de la següent manera:

• Paleozoics (roques metamòrfiques): 74

• Paleozoics (roques ígnies): 7

• Mesozoics: 40

• Paleògens: 10

• Neogen: 213

• Quaternaris: 156

Per altra banda, dins de la meva activitat professional realitzo sortides divulgatives populars i tallers i itineraris amb finalitats didàctiques per a alumnes de secundària dins del marc de Terrassa Universitat. I és que sortir al camp per reconèixer materials i estructures és essencial per a una bona comprensió de la Geologia i les Ciències de la Terra en l'ensenyament reglat, i el públic general. El professorat sol desconèixer els recursos propers i en el millor dels casos recorre a espais "emblemàtics" lluny del seu centre, amb els costos que comporta. 

Penso que el coneixement i divulgació d'afloraments representatius situats en zones urbanes i periurbanes accessibles amb transport públic faciliten la didàctica de la geologia. Aquesta entrada al bloc té com objectiu divulgar entre el professorat aquest coneixement:

Context

Terrassa és una ciutat de l'àrea metropolitana de Barcelona de 225.274 habitants (la 4a Catalunya). Té uns 10.900 alumnes d'ESO i 7.100 de batxillerat, repartits en 31 centres d'ensenyament. 

El terme municipal fa uns 70 quilòmetres quadrats i abasta tres àmbits estructurals principals:

• Conca de l'Ebre
• Serralada Costera Catalana
• Depressió del Vallès-Penedès.

El nucli urbà s'assenta sobre la Depressió del Vallès-Penedès, de tal manera que:

• La ciutat anterior a la dècada de 1950 creix sobre el ventall al·luvial quaternari de la Riera de les Arenes (Pla de Terrassa).
• La ciutat posterior al 1950 s'expandeix també sobre els turons de materials miocens que envolten el Pla de Terrassa.

Selecció d'afloraments

• Dels 500 afloraments he fet una tria que tingués en compte la seva accessibilitat i el seu valor didàctic.
• Al voltant de cada parada d'autobús urbà, interurbà i ferrocarril s'ha creat una envoltant de 250 m de radi.
• Això ens dona com a resultat uns 100 afloraments que són fàcilment accessibles sense recórrer al transport privat i caminant menys de 5 minuts.
• D'aquests se n'han seleccionat 12 (poden ser alguns més) pel seu potencial valor didàctic.

 1. Falla inversa de l'IES Torre del Palau

OBJECTE

• Falla inversa que talla un monòlit artificial de graves miocens.
• Plànol de falla amb la bretxa conservada.

INTERÈS DIDÀCTIC

• Tectònic.
• Tectònica bàsica d'ESO i Batxillerat.

ALTRES ASPECTES

• A menys de 100 m d'un institut de secundària.
• Actualment l'utilitzo com a parada en un itinerari didàctic.

ALTRES INTERESSOS

• Estructura contractiva en un context distensiu general.

2. Salbanda de falla de la Riera de les Arenes

OBJECTE

• Salbanda de falla a la llera de la Riera de les Arenes.

INTERÉS DIDÀCTIC

• Tectònic.
• Tectònica a nivell de Batxillerat.

ALTRES ASPECTES

• A uns 150 m d'una escola de primària i a uns 500 d'un institut de secundària de Matadepera.

ALTRES INTERESSOS

• Aflorament associat a la falla del Vallès-Penedès. 
• Únic aflorament del sòcol al ventall al·luvial de la Riera de les Arenes.

3.  Nivells pedogènics del Parc de Vallparadís

OBJECTE

• Dos nivells pedogènics successius desenvolupats sobre el ventall al·luvial quaternari de la Riera de les Arenes.

INTERÉS DIDÀCTIC

• Sedimentològic
• Geologia de nivell de Batxillerat

ALTRES ASPECTES

• Situat dins del parc urbà de Vallparadís.

ALTRES INTERESSOS

• L'aflorament marca clarament dos esdeveniments paleoclimàtics successius. El seu estudi podria contribuir a un major coneixement del quaternari regional.

 4. Nivells pedogènics amb rizocrecions del Pont de Sant Llorenç

OBJECTE

• Diversos nivells pedogènics successius desenvolupats sobre el ventall al·luvial quaternari de la Riera de les Arenes. 
• Conté rizocrecions vistoses.

INTERÈS DIDÀCTIC

• Sedimentològic i geomorfològic
• Els processos erosius i les diverses litologies són útils per a tota la secundària, fins i tot tercer cicle de primària.
• Els processos pedològics de nivell de Batxillerat.

ALTRES ASPECTES

• Situat dins la llera urbana de la Riera de les Arenes, a uns 100 m de l'Escola Vedruna i 300 m de l'IES Investigador Blanxart. 
• No és un lloc gaire salubre.

ALTRES INTERESSOS

• L'aflorament marca clarament dos esdeveniments paleoclimàtics successius i presenta nombres formes i estructures. El seu estudi podria contribuir a un major coneixement del quaternari regional.

5. Nivells pedogènics amb rizocrecions del Pont de Béjar

OBJECTE

• Diversos nivells pedogènics successius desenvolupats sobre el ventall al·luvial quaternari de la Riera de les Arenes. 
• Conté rizocrecions vistoses.

INTERÈS DIDÀCTIC

• Sedimentològic i geomorfològic.
• Els processos erosius i les diverses litologies són útils per a tota la secundària, fins i tot tercer cicle de primària
• Els processos pedològics, a nivell de Batxillerat.

ALTRES ASPECTES

• Situat dins la llera urbana de la Riera de les Arenes, a uns 100 m de l'IES Jaume Cabré (els professors de geologia del centre ja l'utilitzen.

ALTRES INTERESSOS

• L'aflorament marca clarament dos esdeveniments paleoclimàtics successius i presenta nombroses formes i estructures pedogèniques. 
• El seu estudi podria contribuir a un major coneixement del quaternari regional.

 6. Conglomerats, gresos i pelites miocens de la Plaça del Sàhara

OBJECTE

• Successió de materials detrítics miocens al talús d' un vial de la urbanització de can Parellada.

INTERÈS DIDÀCTIC

• Sedimentològic i geomorfològic
• Els processos erosius (badlands) i les diverses ltologies són útils per a tota la secundària, fins i tot tercer cicle de primària.

ALTRES ASPECTES

• Situat en una urbanització, davant l'escola de primària Francesc Aldea i Pérez.

ALTRES INTERESSOS

• El miocè pelític d'aquesta zona, com el de l'aflorament, sol ser ric en fauna vertebrada. A la campanya no s'ha localitzat però no es pot descartar.

 7. Paleocanal miocè de l'Avinguda Àfrica

OBJECTE

• Paleocanal de graves als dipòsits al·luvials distals d'un ventall al·luvial miocè.

INTERÈS DIDÀCTIC

Sedimentològic i estratigràfic

• Les diverses litologies i la composició de les graves poden ser útils a tots els nivells, fins i tot tercer cicle de primària. 
• La gènesi del paleocanal correspondria a nivells de batxillerat.

ALTRES ASPECTES

• Tall molt bo situat en una urbanització a uns 200 m de l'escola Francesc Aldea i Pérez.

ALTRES INTERESSOS

• Model de paleocanal molt clar.

8. Nivell pedogènic quaternari desenvolupat sobre materials miocens del Carrer Tanzània

OBJECTE

• Nivell pedogènic quaternari molt potent desenvolupat directament sobre conglomerats i pelites miocens.

INTERÈS DIDÀCTIC

• Sedimentològic i estratigràfic.
• Les diverses litologies i la composició de les graves poden ser útils a tots els nivells, fins i tot tercer cicle de primària. La gènesi del paleocanal correspondria a nivells de batxillerat.

ALTRES ASPECTES

• Tall molt bo situat en una urbanització a uns 300 m de l'escola Francesc Aldea i Pérez.

ALTRES INTERESSOS

• L'aflorament marca clarament un esdeveniment d'edafització directament sobre els substrats miocè. 
• El seu estudi podria contribuir a un major coneixement del quaternari regional.

9. Gravera en materials miocens dels Camps del Corral

OBJECTE

• Explotació abandonada de graves miocenes. Correspon a la zona mitjana d'un ventall al·luvial.

INTERÈS DIDÀCTIC

• Sedimentològic i estratigràfic.
• Les diverses litologies i la composició de les graves poden ser útils a tots els nivells, fins i tot tercer cicle de primària.

ALTRES ASPECTES

• El lloc es troba lluny de qualsevol centre escolar i al límit de la zona accessible en servei públic, però d'altra banda es tracta d'un espai ampli amb una esplanada on es poden prendre mostres i treballar còmodament.

ALTRES INTERESSOS

• No es consideren.

10. Contacte Quaternari-Miocè de la Font de les Canyes

OBJECTE

• Talús en una carretera en què s'observa a la base un miocè pedogenitzat i per sobre un paquet de graves quaternàries amb estratificació creuada de molt baix angle.

INTERÈS DIDÀCTIC

• Sedimentològic i estratigràfic
• Les diverses litologies i la composició i morfologia de les graves poden ser útils a tots els nivells, fins i tot tercer cicle de primària. La discordança seria objecte d'estudi en batxillerat.

ALTRES ASPECTES

• El lloc es troba lluny de qualsevol centre escolar i al límit de la zona accessible en servei públic. Circular per la carretera és poc recomanable. 
• D altra banda, és a uns 200 m de troba una zona de pícnic.

ALTRES INTERESSOS

• Pot millorar el coneixement de la discordança miocè-quaternari i la caracterització del ventall al·luvial quaternari de la Riera de les Arenes.

11. Paleorelleu miocè-quaternari de les Fonts

OBJECTE

• Tall en una riera en què s'observa a la base un miocè cabussat i per sobre un paquet de graves quaternàries amb estratificació creuada de molt baix angle que conserven el paleorelleu messinià.

INTERÈS DIDÀCTIC

• Sedimentològic i estratigràfic.
• La discordança pot ser objecte d'estudi en tots els nivells de secundària. 
• A l'aflorament s'observen diferents litologies i estructures sedimentàries.

ALTRES ASPECTES

• El lloc es troba a uns 400 m de l'escola de primària Pilarín Bayés. 
• El final del carrer Santa Anna, amb una esplanada amb arbres, ofereix una vista panoràmica molt bona i espai de treball. 
• Accedir directament a l'aflorament es desaconsella per salubritat.

ALTRES INTERESSOS

• Pot millorar el coneixement de la discordança miocè-quaternari i la caracterització del ventall al·luvial quaternari de la Riera de les Arenes.

12. Falla inversa dels 4 Vents

OBJECTE

• Falla inversa que afecta un paquet de conglomerats i pelites miocens

INTERÈS DIDÀCTIC

• Tectònic
• L'estructura pot ser objecte d'estudi en tots els nivells de secundària. 
• Sobre l'aflorament s'observen diferents litologies que es poden treballar a diferents nivells.

ALTRES ASPECTES

• El lloc es troba al pàrquing d'un restaurant.

ALTRES INTERESSOS

• Es tracta d'una falla molt patent però no traçada en cartografies anteriors. El seu estudi pot millorar el coneixement de l'estructura de la Serralada Transversal Vallesana.

Charles Lyell, el meu besavi i la potassa de Súria: una història catalana

Ara us explicaré tres històries deslligades, i al final les faré confluir. Comencem.

Un país gloriós per a un geòleg

L'estiu de 1830, des d'un llogarret del sud de l'estat Francès, Charles Lyell escriu una carta emocionada a la seva germana Fanny:

Charles Lyell aleshores tenia 32 anys i estava de tornada d'una expedició per Catalunya. Un expedició que transcendí a la història de la ciència en tant i en quan el forní d’arguments per defensar les seves teories i que es veu icònicament reflectida en la làmina dels tres volcans d'Olot que apareix en el tercer volum del llibre Principles of Geology (1833). Això:

El vulcanisme garrotxí ocupa la major part de l’epígraf Volcanic rocks of the older pliocene period: en total 11 pàgines amb 5 il·lustracions.

L’estada de Lyell a Catalunya ha estat investigada per diversos autors, però per sobre de tots cal destacar el treball de n’Enric Aragonès que ha fet una exhaustiva recerca que a permès reconstruir amb força exactitud el seu dia a dia i el seu recorregut. Una de les fonts més sorprenents, precioses i menys conegudes són els seus quaderns de camp. Contenen notes i croquis geològics del seu viatge per Catalunya (cal dir que Lyell era un molt bon dibuixant); i jo que voleu que us digui, un croquis de Montserrat fet pel pare de la geologia moderna des de la mítica falca marina de la Calcina, a mi em commou.

Un croquis implica un punt d'observació. Per això sabem que Lyell no sols passà per Súria, sinó que en concret passà per Salipota, doncs feu un esquema de l'anticlinal del Migmón que es correspon amb la vista que des d'allà se'n té. Aquesta:

Notis la torreta del pou Cabanasses just en la vertical del Migmón.

Si aneu al barri de Salipota, a la placeta que hi ha sobre l'Escola Mare de Déu de Montserrat, avui hi ha un plafó interpretatiu del Geoparc des del punt que presumiblement en Lyell feu el croquis. A la llibreta de Lyell, sota l'esquema que us reproduïm, hi ha apuntat, sota el flanc nord: dip SW; sota el flanc sud: blue & red shale & sands dip NW; i sota el Poble Vell: chiefly red & grey sands & red shale but some beds of black shelly fetid limes & compact gray smooth d[itt]o. 

El que no hi al dibuix d'en Lyell és la torreta del pou de Cabanasses: no es construiria fins a molts anys després; però això és una altra història.

El belgues

El ple de l’Ajuntament del Súria del 18 de febrer de 1917, es llegeix una instància presentada per Salvador Felip Oliver, en representació de l’empresa Solvay i Cia, demanant permís per construir un pas sobre la cuneta de la carretera de Manresa a Basella, en el quilòmetre 16,10 i un camí carreter per al transport de materials fins al lloc on es practica un sondeig. L’Ajuntament acorda fer un informe favorable i enviar-lo a l’enginyer encarregat de dita carretera. L'alcalde d'aleshores que signà favorablement era en Valentí Camps i Claret; el meu besavi. Aquest senyor era un pagès que vivia a la vila vella, amb una cort de porcs als baixos de la casa i que tenia algunes vinyes.

Valentí Camps Claret: malgrat el seu aspecte envellit, en aquest foto tindria prop de 60 anys (va morir amb seixanta i escaig). La vida era molt dura.

Sóc de Terrassa i recordo que de nen, passant per Súria de camí a visitar els Camps de Solsona (per exemple) el meu pare sempre en recordava que el besavi n'havia estat l'alcalde (1914-1917) i que havia perdut les vinyes per culpa dels belgues; i que això li havia complicat la vida. Belgues a Súria? A aquella tendra edat, dels únics belgues que en tenia referència eren el germans Dupont. El tema és que l'empresa química Solvay té la seu principal a Brussel·les (Bèlgica).

Una història catalana

L'any 2012, a Manresa, es va celebrar el XIII Congrés Internacional sobre Patrimoni Geològic i Miner. Una de les xerrades corria a càrrec d'un responsable d'ICL Iberia, en motiu del centenari del descobriment de la potassa a Súria (i de pas, fer propaganda del megaprojecte Plan Phoenix de rellançament de les mines). L'home va fer una explicació molt políticament correcte d'un tema del que no en sabia res, però que a mi en resultà extraordinàriament reveladora de moltes disfuncions del nostre país. Ell no no va explicar tal com ho resumiré ara, ni molts menys, però... jo ho faré a la meva manera per que ho entengueu.

La silvina, KCl, i la carnal·lita, KCl·MgCl2·6H2O no només són dos minerals simpàtics que es donen a llepar als passerells. Són dos minerals estratègics d'ús agrícola. Pot haver-hi un col·lapse del sistema que no ens deixi anar de vacances a algun lloc aspiracional. Però menjar, mengem tots. El potassi del Bages és el nostre liti, la nostra terra rara. 

L'any 1851 es va descobrir, per primer cop, el jaciment de potassa de Stassfurt (Alemanya). I enlloc més. Trobar un segon jaciment trencaria el monopoli alemany i portaria importants beneficis. I aquí entra en escena l'enginyer de les mines de Cardona Emili Viader i Soler (Barcelona 1872 - Palma 1943). 

Emilia Viader. Avui passaria per hípster

L'Emili veia possibilitats de que al Bages es pogués trobar potassa i va intentar convèncer al seu amo, el duc de Medinaceli-Córdoba, Luis Jesús Fernández de Córdoba y Salabert que invertís en la seva recerca. El senyor duc no era un emprenedor, era un rendista que vivia a Madrid i tenia mines, terres (de fet, era el propietari més gran d'Andalusia i d'Espanya) i amics importants, i no estava pel I+D. Que inventen ellos. L'Emili, que sí que era un tipus inquiet, no tenia diners.

Va buscar un soci, el francès René Macary Gay de Laflorance (1881 - 1946) i es van posar mans a l'obra. El setembre del 1911 funden la societat Macay y Viader i a finals de 1912, a la concessió Roumanie (prop de la carretera de Manresa), fent un pou, van trobar una sal de sabor amarg: era la potassa. Van excavar fins una fondària de 68 metres des d'on es va traçar una galeria horitzontal de 30 metres fins tallar una capa de silvinita. Ja la tenien. La notícia va volar. Però continuaven sense prou recursos per fer una explotació minera com calia. Però això ja ho sabien: necessitaven l'esquer i un capitalista. Que nou fou ni català ni espanyol.

Abans d'acabar l'any signen una opció de compra dels jaciments a favor de la francesa Compagnie Bordelaise des Produits Chimiques (la Bordelaise) que els havia de reportar quantiosos guanys directes i en participacions de l'empresa. Mentre la Bordelaise treballava en el primer pou dels nostres amics i feia sondejos pel territori, paral·lelament hi ha tot de maniobres especulatives mal conegudes, estires i arronses i negociacions amb tercers (i amb quarts). Era clar que Viader i Macary tenien el noble objectiu d'embutxacar-se una bona morterada i sortir del negoci (és a dir, fer un pilotasso). La belga Solvay, tant prompte va tenir notícia del descobriment hi va estar molt interessada i va enviar els seus homes sobre el terreny. I finalment, al de febrer de 1914, la Bordelaise i la Solvay van arribar a un acord, per la qual, aquesta darrera se'n feia càrrec i Viader, Macary i la Bordelaise se'n duien lo seu. 

La Solvay va contractar al manresà Salvador Felip i Oliver per actuar en nom de la companyia; i al maig 1914, va començar a comparar terrenys a Súria i Callús; entre ells, les vinyes del besavi Valentí.

La història continua, i seria llarga d'explicar. Resumint molt, ve la guerra, el franquisme i una lenta decadència. L'any 1982 les mines passen de Solvay a mans de l'estat, a l'INI, i la decadència s'accelera: es parla de tancar l'explotació, fins que el 1998 es comprada per Israel Chemicals Ltd (ICL); i el 2011, un cop avaluats els recursos disponibles, presenta un projecte d'inversió de 180 milions d'euros anomenat Plan Phoenix.

I tenim tost els papers de l'auca d'una història catalana: el visionari sense quartos, l'hidalgo rendista, la burgesia pàtria desapareguda, el petit propietari rural empobrit, les multinacionals estrangeres què saben on són el negocis, la grisor franquista, la menjadora burocràtica de l'INI... I encara que no surtin a la narració, les masses locals i migrants que fan anar el pic.

Un anticlinal gloriós per a un geòleg

A Lyell, de pas per Súria, li cridà l'atenció la falla del Migmón, però segurament, sense context, no deixava de ser una vistosa estructura. De fet, el que estem veient és una finestra excavada pel Cardener que talla pel mig l'anticlinal de la Serra de Castelltallat-Súria-Balsareny; un anticlinal que conjura dos fets: els esforços cap el sud dels fronts pirinencs i l'ascens diapíric dels dipòsits evaporítics subjacents. 

El punt groc marca la situació del pou Cabanasses sobre l'anticlinal. 

Sobre el Migmón, a Cabanasses, la sal és molt propera a la superfície, però no fou el primer lloc on Viader i Macay punxaren. Hem d'espera fins els any 50 del segle passat per veure el perfil de la mítica torreta sobre l'anticlinal que centenars d'estudiants de geologia hem dibuixat en les nostres llibretes, des des Salipota, emulant l'esquema del gloriós Charles Lyell. 

Ribes Blaves, el millor aflorament de farina de falla d'Europa (Baix Llobregat)

Al límit de la Serralada Prelitoral i la fossa del Vallès, entre la Colònia Sedó (Esparreguera) i Matadepera, aflora de forma discontínua una franja de farina de falla de característiques úniques, tal vegada el millor exemple a Europa. Aquesta franja la travessen alguns torrents, però és el de Sant Jaume, partió dels termes de Viladecavalls i Olesa de Montserrat, el que genera el millor tall, sens dubte, al paratge de Ribes Blaves.
Una de les primeres entrades d'aquest blog ja la vaig dedicar a Ribes Blaves, un espai de referència global, catalogat en els EIGC, però que per desgràcia patia alguns problemes.

• Al conformar una barrancada agrest, molts pòtols incívics aprofitaven (i per desgràcia no crec que deixin de fer-ho ) per llençar-hi deixalles: runa, mobles, grans electrodomèstics, bicicletes, motos... fins hi tot, de xaval, hi vaig veure un cotxe estimbat i ben rovellat.
• No es podia estacionar sense perill, ni allí mateix ni més o menys a la vora.... I encara que deixessis el vehicle lluny i després anessis a peu, la carretera és transitada, estreta i plena de revolts.
• Per últim, el vial d'accés a l'urbanització Ribes Blaves passava pel caire de l'aflorament, i com aquest s'erosiona i recula com la mantega, el vial quedava fent voladís molt perillosament.

De fet, això darrer (i la sensibilitat vers aquest patrimoni per part de l'actual govern d'Olesa de Montserrat) ha estat l'oportunitat per arribar a la solució actual. L'accés a la urbanització s'havia d'enretirar uns metres del caire i s'ha aprofitat el tram de vial abandonat com aparcament i mirador. També s'hi han instal·lat un parell de plafons explicatius.
De rebot, el rebaix en el talús de la carretera, a ponent de l'accés, ha deixat a la vista un molt interessant aflorament amb estructures neotectòniques que enriqueix la qualitat científica de l'indret.
Així doncs, tant si no hi heu estat mai, com si fa anys que no hi heu anat i ara el voleu gaudir en condicions, és un visita súper recomanable. En un futur es mereixerà una trobada GeoloSketcher segur!
Aquí teniu algunes imatges:

El lloc és molt popular no sols pel seu interès tectònic, sinó també geomorfològic i paisatgístic, doncs la farina de falla es una roca molt blana profundament aixaragallada.

La farina de falla (F), d'edad paleocena, està coberta per un pediment quaternari (Q). Les reformes han deixat a la vista un contacte molt net. A les fotos següents teniu un detall.

Aquest nou aflorament és molt interessant: estructures contractives de la farina de falla sobre el quaternari. Neotectónica de la bona. He marcat una falla inversa sense entrar en gaire detalls, doncs fins hi tot sembla que dins la farina s'han incorporat llentions quaternaris. En tot cas crec que fora bo documentar-lo, doncs aquest tipus d'aflorament en roques toves són bastant efímers: entre l'erosió, el creixement de la vegetació, la brutícia i ves a saber si mai s'ha de fer algun tipis d'obra de consolidació...

S'han instal·lat un parell de plafons explicatius. Com sempre aquesta es la part en que el 90% de les intervencions fluixegen. El contingut és correcte però pels que saben de geologia és bastant banal, i pels que no en saben, bastant abstracte. Quina és la solució (en general, no sols en el cas de Ribes Blaves)? Estaria bé treballar amb geòlegs que tinguessin experiència creant continguts didàctics. Jo en conec un que ho fa bé de preu... ;-).

Una discordança angular "de llibre" a l'ermita de la Salut de Collbató (Baix Llobregat)

Havia quedat a l'aparcament de les Coves del Salnitre amb en Miguel de la productora Antialias, per provar si podiem rodar algun videotutorial geològic (ens hem de posar al dia amb el jovent!), i de cop el cel va caure sobre els nostres caps (per Tutatis) descarregant un aiguat de por.
Vàrem haver de deixar-ho còrrer, però entre l'espera i l'anar i venir vaig descobrir una discordança angular i erosiva que aflora en condicions molt bones, un exemple molt didàctic que recomano que hi aneu a fer un cop d'ull si esteu per la zona.
El context és el següent. El tram de territori que va del poble de Collbató a les Coves del Salnitre passant per l'ermita de la Salut, dalt d'un petit promontori, és a la zona de contacte compressiu entre els materials triàsics de la Serralada Prelitoral i els primers trams paleocens i eocens de la Conca de l'Ebre. El contacte tectònic entre uns i altres fa que en aquests curt espai tinguin un angle de cabussament entre elevant i subvertical.
Per altra banda, durant el plistocè mitjà-superior, al peu dels relleus més empinats de Montserrat, en el canvi de pendent, es desenvolupa un con d'enderrocs d'una potència de fins quatre metres que es nodreix sobretot dels conglomerats de Montserrat, i en menor mesura, dels materials triàsics. Aquests esbaldregalls estan constituïts per llims ocres, blocs i graves ben cimentats.
Al llarg del plistocè superior i l'holocè la xarxa fluvial que baixa de Montserrat aprofundeix els tàlvegs i erosiona aquest dipòsit segment-lo en una desena de d'afloraments aïllats entre si.

En verd, esbaldregalls del plistocè mitjà-superior.

Situació actual.

Un d'aquest afloraments és el que corona el turó de l'ermita de la Salut, sobre materials triàsics, a mode de barret, descansant discordant. És fàcil de localitzar, entre l'aparcament a les coves i el camí que puja a l'ermita. L'aflorament més vistós és al costat oest, però n'hi d'altres al voltant.

A la base, amb un angle d'uns 45º, els gresos del triàsic. A sobre, marcant el paleorelleu molt clar, els esbaldregalls cimentats plistocens.

Detall dels esbaldregalls

L'aflorament vist frontalment. Es conserva la base del con d'enderrocs i es veu com fossilitza el paleorelleu.

Detall del contacte triàsic/plistocè.

Vista de detall del contacte.

La discordança al camí de pujada a l'ermita.

I l'ermita susdita....

 ss

Montmagastre, el Montsec perdut (Noguera)

Ara us explicaré una cosa que potser els que coneixeu bé la geologia de les Serres Marginals pensareu que és una ximpleria. Però és l'excusa per posar en valor la capacitat, diguem-ne infantil, de deixar sorprendre'ns per aprendre coses noves.
No se quants cops he entrat i sortir del Pallars pel Coll de Comiols. Per que l'objectiu sempre és gaudir de la geologia excelsa del Pallars obviant el que es troba pel camí. Aquesta tardor, dalt del Coll el cel era transparent i pur, però a l'est, la conca del Rialb era absolutament coberta per un mar de boira dens com la mantega. Tota la vall? No. Una punta rocosa piramidal i abrupta emergia com una illa en un territori de lutites, gresos i conglomerats. Mai m'hi havia fixat. Fos el que fos, allò tenia prou entitat topogràfica com per ser un bon mirador; i potser, geològicament era interessant.
Ja a casa no em va ser difícil trobar què era aquesta illa: Montmagastre, un puig calcari de 763 m que s'aixeca sobre un terreny amb una cota mitja de 500 m. I que aquesta cosa és més que un accident topogràfic; és una estructura geològica sorprenent, i en certa manera, fora de de lloc.
Entre el Port del Compte, el Coll de Comiols i Artesa de Segre la lògica continuïtat de els estructures pirinenques desapareix per que queden ocultes per materials detrítics oligocens de la Conca de l'Ebre; tot així, les estructures tectòniques majors ocultes tenen una expressió tardana en superfície: la falla de direcció  d'Alós-Montargull. Més endavant, en erosionar-se aquests materials detrítics, alguns d'aquests relleus, sobre la falla o propers a ella, afloren de forma localitzada: a l'extrem de l'anticlinal d'Oliana, al llogarret de Bellfort (l'anomenat diapir de Bellfort, de guixos del keuper), a Montmagastre i a la Serra de Sant Ermengol, ja prop de la Serra de Sant Mamet.

Context general i estructura de Montmagastre. El turó en si es correspon amb les calcàries cretàciques (en el mapa de color verd). El dom de Bellfort es refereix pròpiament al diapir de Bellfort.

Montmagastre és una petita finestra de poc més de 2 km de llarg per apenes 300 m d'ample que oportunament s'obre per mostrar-nos un fragment de l’encavalcament del Mantell del Montsec sobre el Mantell de la Serra de Sant Mamet (Serres Exteriors). El Mantell del Montsec (al nord de la fractura) està aquí representat per guixos i argiles del Triàsic superior, típicament associats als nivells de desenganxament, i el Mantell de Sant Mamet per calcàries del campanià (al cim del turó de Montmagastre), calcàries del maastrictià, calcàries, gresos i argiles garumnianes i calcàries del paleocè inferior.

Montmagastre vist del SO. O: oligocé, C: cretaci, T: triàsic.

Vista vers l'oest des del cim del Montmagastre. O: oligocè, C+P: cretaci i paleocè, T: triàsic. L'estructura fineix a la falla d'Alòs-Montargull. Al font a la dreta, el Montsec de Rúbies, i a al dreta, Sant Mamet.

Cal afegir al valor geològic, el seu valor històric i paisatgístic. Una atalaia estratègica com aquesta no va ser desaprofitada. A la la base hi ha diversos megàlits; al seu cim, les restes d'un castell; a mitja vessant, l'impressionant monestir romànic de Sant Miquel (mig enrunat); i al costat est de l'església, en una mena de clotada, tenim les restes de l'antic llogarret de Montmagastre (el nou, està als peus). I clar està, les vistes des del cim, que donen una panoràmica de 360º sensacional.

Panoràmica mirant cap el nord

Panoràmica mirant cap el sud

Restes de l'antic poble de Montmagastre

Església de Sant Miquel.

Paratge de Tudela: tu ens marques el camí (Alt Empordà)

Permeteu-me que aquesta entrada no sigui un itinerari a l'ús de les que faig; que sigui una injecció de moral per totes les persones que malden per conservar el patrimoni natural i el geològic en concret. I sí, fer una mica de política. La política la fas o te la fan.

En menys de 15 anys, la Costa Brava havia passat de ser un paisatge salvatge, bell i culturalment ric a una cosa mig enlletgida i mig aculturada per a consum turístic. Quan es va morir el dictador (al llit), la gent de bona fe pensava que aquesta merda era culpa del "desarrollismo" franquista que emparava el mal fer i desfer d'unes elits locals que no havien de rendir comptes a ningú. Doncs si això era el franquisme, el franquisme, sap greu dir-ho, es viu. El totxo ha fet metàstasi. Potser ara als que tenen la paella pel mànec els costa més de fer la seva: més burocràcia, més estudis ambientals, més oposició de la gent... però, escolta, van fent. Cada dia maten la darrera cala verge o el darrer promontori sobre el mar.

Per això, per a mi, te tant valor que s'hagi tirat a terra el resort turístic del Club Med, al paratge de Tudela, prop de la punta del Cap de Creus; per que es un precedent que significa que de vegades, també es pot guanya terreny, es pot avançar.

1956-2008-2018

Tudela era un dels indrets més salvatges de la ruda península de Cap de Creus, d'una geologia pura i espectacular. Tan era així, que el propi arquitecte, explicava en un carta a Josep Pla que "Quan varen venir a encarregar-me aquest treball m'hi vaig pensar molt abans d'acceptar-lo, doncs em dolia que aquell Pla de Tudela, tan extraordinàriament privilegiat i tan estimat per a mi, fos profanat per males mans; jo hauria volgut que quedés sempre tal com jo l'havia conegut, en estat primitiu i salvatge". I és cert que es va esforçar per fer un assentament integrat al paisatge, com si fos una mena de poblet pescador de 370  bungalous. Es perpetren coses pitjors. 

La cosa s'inaugurà l'any 1962. Jo hi vaig ser-hi l'hivern de 1990 gràcies a les sortides de camp amb en Jordi Carreres (gràcies Jordi!). Em va descobrir indrets memorables, com Can Rabassers, Prat del Fangal, Cala Taballlera, Cala Talabre, la Birba... I no sols pel que fa a la  geologia. Vaig veure, per primer cop, les escasses tortugues d'estany (sí, hi ha aiguamolls a Cap de Creus), una colobra  enorme empassant-se un conill de viu, llangardaixos grossos com el meu braç, un pop arrossegant-se per la sorra d'una cala. I un vaixell de pescadors desembarcant borratxos en una cala, entrar amb dues prostitutes en un refugi, i en acabat, fer tots plegats, senyores i mariners, una costellada. Molt sòrdid.

Passar pel Club Med, era el peatge per contemplar les millors pegmatites de la península. La cosa  aleshores ja havia degenerat del hipisme chic francès al semi-barraquisme decadent de l'òxid, la rajola escantonada i les atzavares seques. Els vigilats et feien males cares i els turistes hivernals ens miraven com extraterrestres. L'any 1998 Cap de Creus va ser declarat Parc Natural i ja es veia que allò no lligava. L'any 2004 Club Med va tancar per sempre, per insolvència del negoci, per la fi biològica del hippisme, deixant el resort abandonat. Quantes urbanitzacions decadents i ruïnoses hi ha per Catalunya? Algunes. Es podria fer la Via Laietana de nou posant en renglera totes pistes de frontó abandonades.

I aleshores va començar un estira-i-arronsa entre l'administració i els propietaris, i finalment, el 2005 Ministeri ho va comprar al propietari per 4,4 milions d'euros: i després va començar l'enderroc i la restauració. Si teniu curiositat per conèixer més detalls d'aquesta història us recomano la Guia de descoberta del Paratge de Tudela, de la geòloga Marta Puiguriguer.

Bé, el cas és que hi havia una urbanització i ara ja no hi és. És un fet més important del que sembla, és un precedent que ens marca el camí. El mal pot no ser irreversible. Una urbanització que es va pensar per a un tipus oci lligat a un determinat estil de vida que aleshores estava de moda va entrar en decadència. Recordeu la febrada pel camps de golf de finals del 90? Quants n'hi ha que malviuen per que que el golf ja no mola tant? Què se'n farà? Tindrem un Detroit de centres comercials amb Ikeas buits assaltats per urban explorers?

Cases fora, la zona s'han convertit en una mena d'àrea de lleure amb un aparcament i un recorregut acotat amb informació diversa sobre la natura i la història de l'indret. Com és habitual, la informació geològica és banal: insuficient per als que hi entenen i incomprensible pels que no. Ja posats jo hagués jugat fort a convertir-lo en una mena "jardí geològic" amb informació específica i densa dirigida a un públic entès; quelcom únic que fes trempar els nostres cervells. Sense complexos.
Tal com he dit, no en faré un itinerari d'aquesta sortida. Si de cas podeu trobar-ne un a Illustrated field guide to the geology of Cap de Creus, d'en Jordi Carreras i Elena Druguet. Jo us penjo unes quantes fotos per que feu salivera i us hi deixeu caure. Si pot ser, entre setmana.