Què és i què es fa en un congrés geològic internacional?
El Congrés Geològic Internacional és l’esdeveniment científic de referència mundial sobre ciències de la Terra. Se celebra cada quatre anys i aplega milers d’especialistes d’arreu del món. El primer Congrés va tenir lloc a París l’any 1878, gràcies a l’empenta d’un grup reduït de geòlegs que volien establir una plataforma regular de trobada. Cada congrés era un esdeveniment autoorganitzat per la comunitat geocientífíca del país amfitrió de torn, sense una estructura global permanent. Des de 1961 està organitzat sota l’auspici de la Unió Internacional de Ciències Geològiques (IUGS), que va néixer precisament per donar estabilitat i coordinació continuada a aquesta iniciativa.
S’hi fan conferències, sessions temàtiques, taules rodones, pòsters i reunions científíques. Però, més enllà de les sessions teòriques, aquests congressos destaquen pel seu vessant pràctic, i per això organitzen extenses excursions de camp que permeten als congressistes conèixer in situ el patrimoni geològic del país amfitrió. De fet, les sortides són el gran atractiu ludicocientífic de les trobades i, fent servir termes geològics, n’hi ha de precongressuals, sincongressuals i postcongressuals. I és en aquestes darreres on entra la geologia catalana.
El XIV Congrés Geològic Internacional
El XIV Congrés Geològic Internacional es va celebrar a Espanya l’any 1926. L’elecció responia tant a factors geològics com, sobretot, a la política científica postbèl·lica. Espanya havia estat neutral durant la Primera Guerra Mundial i, atès que les ferides entre els països bel·ligerants encara no s’havien tancat, Madrid era el lloc ideal per minimitzar el dany moral. A més, el país havia mostrat reiteradament el seu interès per organitzar el congrés des de 1910, es trobava en ple procés d’industrialització i posseïa mines d’importància mundial (mercuri, pirita, potassa…), moltes de les quals eren explotades amb capital estranger, cosa que despertava un gran interès tècnic i econòmic. La principal entitat organitzadora local va ser l’Institut Geològic d’Espanya (IGE), sota la direcció de l’enginyer de mines César Rubio.
Ciència i política: l’atzarosa situació de la geologia catalana
La celebració del congrés a Catalunya no va estar exempta de tensions polítiques amb l’Estat. L’organització de l’esdeveniment va començar el 1922, quan Marià Faura i Sans encara era director del Servei Geològic de la Mancomunitat de Catalunya i formava part de la junta organitzadora com a vocal. El disseny original de les excursions catalanes va ser en bona part obra seva i, quan el 1924 la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) va suprimir la Mancomunitat —i, per tant, també el Servei Geològic—, el pla ja estava massa avançat per cancel·lar-lo. A més, tot i la repressió institucional, l’escola geològica catalana mantenia una gran fortalesa intel·lectual. La memòria de pioners com Jaume Almera i Lluís Marià Vidal continuava viva, i hi havia una generació de geòlegs actius que gaudia de prestigi internacional.
A banda de tot això, en aquell moment l’IGE era una institució molt petita i necessitava mobilitzar tota la comunitat geològica de l’Estat, incloent-hi enginyers de mines i naturalistes. Es tractava, tot plegat, de factors que el govern central no podia ignorar si volia que el congrés fos un èxit. A més, la comunitat internacional de geòlegs exigia visitar alguns punts d’alt valor científic. D’una banda, els francesos i els alemanys tenien molt interès en les noves teories tectòniques mobilistes, i els Pirineus eren l’escenari ideal per a aquest debat. De l’altra, Catalunya posseïa elements de referència mundial, com la conca potàssica del Bages, que estava en plena fase de descoberta i d’explotació, els jaciments de lignit del Berguedà i la regió volcànica d’Olot. Aquests quatre punts esmentats es van convertir en els eixos centrals de les sortides.
Cal apuntar, però, que la desaparició de les figures tutelars d’Almera i Vidal, sumada al context polític repressiu i a les tensions institucionals derivades de la manca de recursos, va exacerbar les rivalitats personals i les divergències científiques, i va generar nombrosos i agres conflictes entre els geòlegs catalans que van participar en l’organització. Aquestes desavinences es van centrar principalment en el triangle format per Marià Faura i Sans, Josep Ramon Bataller i Maximino San Miguel de la Cámara. Ara bé, si entre bastidors l’ambient va ser molt crispat, el resultat de cara als assistents que en van gaudir i a l’opinió pública en general va ser un èxit. La premsa catalana general i també la local de les viles per on van passar els congressistes (on la visita d’estrangers il·lustrats era excepcional) en van fer un seguiment entusiasta.
Els itineraris catalans del congrés
Les sortides catalanes van ser les batejades com a C-3 i C-4. Aquestes excursions van tenir lloc immediatament després de les sessions científiques de Madrid. L’1 de juny, 120 congressistes procedents de la capital espanyola es van allotjar a Barcelona per participar en les excursions catalanes i també en la mallorquina (C-5). Els dies 2 i 3 de juny es van celebrar jornades comunes a Barcelona i a la rodalia, que incloïen visites als museus de la ciutat i a Collserola. El 3 de juny al vespre, 40 congressistes van partir cap a Mallorca i, l’endemà, la resta va iniciar el recorregut per la conca potàssica. A partir del 6 de juny, les dues rutes es van separar a Cardona. La C-3 va finalitzar el dia 12 de juny i la C-4, l’11 de juny.
C-3: Conca potàssica i Pirineus centrals. Aquest itinerari tenia com a objectius mostrar el potencial econòmic de la conca potàssica del Bages i mostrar la tectònica dels Pirineus centrals. Va ser dirigit per l’enginyer de mines Agustín Marín i pel geòleg Marià Faura i Sans. Marín es va encarregar principalment de la part minera, mentre que Faura es va ocupar de la coordinació científica i de la zona dels Pirineus.
Es va sortir de Barcelona en tren cap a Manresa i de camí es van visitar la Riera de Sant Jaume i Montserrat. Després, es va anar amb automòbils fins Súria i Cardona. Al sector pirinenc, es va passar per Solsona i Oliana, i es va travessar el Montsec per Vilanova de Meià per anar cap a la conca de Tremp, i després es va visitar Gerri de la Sal, Esterri d’Àneu i la Vall d’Aran. De manera extraordinària, Faura i Sans va organitzar per a quatre congressistes estrangers una ascensió particular a l’Aneto amb l’objectiu d’estudiar-ne el glacialisme i la hidrogeologia. Després, tots els participants es reuniren a Banhèras de Luishon (Alta Garona) i es va donar per acabada l’excursió.
C-4: Conca potàssica, Cretaci de Berga i regió volcànica d’Olot. Aquest itinerari es va dissenyar per mostrar tres zones geològiques: la riquesa minera del Bages, la conca de lignit del Berguedà i el vulcanisme de la Garrotxa. La direcció va ser compartida entre Maximino San Miguel de la Cámara, Josep Ramon Bataller, Jaume Marcet Riba, Agustín Marín i Agustín de Larragán. Bataller va dirigir la part del Berguedà, mentre que San Miguel i Marcet van guiar el recorregut per Olot. Com s’ha esmentat, el primer tram va ser compartit amb la C-3 i, tot seguit, va dirigir-se al sector del Berguedà i, després, al sector del Ripollès i de la Garrotxa, tot passant per Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Olot, Castellfollit de la Roca i Santa Pau. L’expedició va finalitzar a l’estany de Banyoles i a Girona.
El llegat científic i divulgatiu
El congrés va demostrar la puixança de la geologia del període d’entreguerres a Catalunya i va evidenciar també un gran interès per aquesta ciència, tal com palesa la pràctica de l’anomenat excursionisme científic, molt popular en aquella època. Els llibres guia que se n’han editat (Cuenca potásica de Cataluña y Pirineo central i Cataluña. Cuenca potásica - Cretáceo de Berga - región volcánica de Olot) són una meravella editorial i inclouen fotografies, cartografia en color i perfils geològics desplegables, motiu pel qual van ser utilitzats com a obres de consulta obligada durant moltes dècades. També es van publicar altres obres extraoficials i commemoratives, com ara Montjuich, notas geològicas (Marià Faura i Sans, 1916), Barcelona y sus alrededores. El Tibidabo y Montserrat (Marià Faura i Sans, 1926), la segona edició del Curs de Geologia (Norbert Font i Sagué, 1926) o Regió volcànica catalana Olot-Girona (Jaume Marcet i Riba, ed., 1931).
Tanmateix, el fet que va comportar una repercussió més important per a la geologia catalana va ser la iniciativa de Jaume Marcet i Riba. Davant la manca d’ajudes oficials, i només amb subscripcions populars, Marcet va dirigir la publicació de la monumental sèrie Géologie de la Méditerranée Occidentale (inicialment projectada com a Géologie des Pays Catalans). Aquesta obra consta de cinc volums publicats entre el 1929 i el 1937, en què es van aplegar les observacions i els estudis duts a terme durant les excursions del congrés a Catalunya, a les Balears i al nord d’Àfrica, fet que va permetre publicar en català (i en més idiomes) moltes de les comunicacions científiques en un moment de forta censura política.
Les sortides commoratives
Tots just sortiem de la pandèmia quan un grup de geòlegs, amics i companys de facultat, ens van trobar a la Cellera per veure com el Jordi i la Marta de Lithos estaven recuperant unes coves i de passada parlar d'una idea que havien tingut. Estaven al cas de que enguany seria el centenari del XIV Congrés Geològic Internacional. Haviem de fer alguna cosa per divulgar-ho! I la veritat és que les posibilitats eren moltes. Una de les idees (que a mi m'haurai agradat molt materialitzar) era tornar a fer exactamnet els llibre-guia de les rutes, però amb el coneixements, mapes i fotos actualitzats.
Bé, els temsp i resursos són limits i us oferin 5 sortides i un pòster divulgatiu. Tot de franc!
Tot aquets materiall el podeu consultar i descarregar al lloc web del CST.
En veiem al camp!
____
Bibliogafia
Aragonès, E. (2007). El Mapa Geològic de Catalunya entre el XIV Congrés Internacional i la guerra civil (1926-1936). Treballs del Museu de Geologia de Barcelona, 15, 81-227.
Ayala-Carcedo, F. J., Perejón, A., Puche, O., i Jordá, L. (2005). El XIV Congreso Geológico Internacional de 1926 en España. Boletín Geológico y Minero, 116 (2), 173-184.
Bataller, J. R., Larragán, A., Marcet Riba, J. i San Miguel de la Cámara, M. (1926). Excursión C-4. Cataluña. Cuenca potásica, Cretáceo de Berga, región volcánica de Olot. Madrid: Institut Geològic d’Espanya.
Faura i Sans, M. i Marín, A. (1926). Excursión C-3. Cuenca potásica de Cataluña y Pirineo central. Madrid: Institut Geològic d’Espanya.
