dimarts, 18 d’octubre del 2011

Transsecte del marge SE de la conca de l'Ebre al llarg de l'E9 (I) (Vallès Occidental/Bages)

Si portes de copilot un geòleg o geòloga (que no és el mateix que un llicenciat en geologia) és possible que es passi gran part del viatge mirant els talussos de la carretera. No li passa res: és normal. Pel davant dels seus ulls va desfilant un tràveling d'afloraments i s'ho està passant d'allò més bé. Fins hi tot, si hi ha prou confiança, et farà parar en algun punt. És possible que al final de trajecte s'hagi fet una idea bastant clara de la geologia del país que heu travessat.
La pega és que de vegades no es pot parar enlloc, com a l'autopista. Una de les millors per fer un transsecte amb un fil argumental clar és l'E9 de Terrassa a Manresa. Les dificultats orogràfiques i geotècniques han parit una via de fort impacte ambiental plena de pendents forts, revolts, talussos que es descomponen i argiles expansives que l'aixequen, però també de fantàstics talls que seccionen el territori per la serralada Prelitoral i el marge sud-est de la conca de l'Ebre, en una zona entremig dels ventalls al·luvials eocens de Sant Llorenç del Munt i Montserrat. Com no és ni una cosa ni l'altra, permeten observar totes les fàcies típiques, de la proximal al prodelta, però també sediments d'ambients menys energètics (badies, llacunes salabroses, aiguamolls...).
Però com baixo del cotxe i m'ho miro? Cap problema: aquesta meravella que es diu street view hi posa les imatges by the face i obre tot un ventall de possibilitats per fer rutes geològiques panoràmiques en ruta (pel copilot, ei!, que no es distregui el conductor).
Tingueu en compte que el primer tram que travessa la serralada Prelitoral corre gairebé paral·lel al clàssic perfil de la riera de Sant Jaume. Si el coneixeu, podreu tenir un altre punt de vista, i si no, visiteu-lo
Així doncs, si teniu quasi 12 lluïsos pel peatge, un pilot que no corri gaire i un telèfon intel·ligent per seguir aquesta entrada, disposeu-vos a anar desgranat un per un aquest tràveling geològic.
Com són quasi 40 km ho desgranaré en tres parts al llarg del proper any. Per situar cada fàcies o estructura us adjunto un perfil de l'IGC que més o menys corre paral·lel al trajecte.


Tall extret del full Olesa de Montserrat 392-1-2 (71-30), de l'Institut Geològic de Catalunya.
Punt 1
Arrenquem el recorregut fixant-nos a  en aquesta farina de falla que marca el límit de la serralada Prelitoral amb la depressió del Vallès. És la continuació cap a llevant de l'espectacular  Ribes Blaves. Aprecio moltes eflorescències blanquinoses i intueixo en ells cert moviment de fluids.... Valdria la pena anar a treure el cap a veure si hi ha alguna surgència per allà que ragi a més de 18 ºC o alguna mineralització curiosa... Qui em fa el favor?
Punt 2
Una mica més enllà tenim les pissarres i els esquists cambrordovicians. Conformen el sòcol hercinià de tot el que vindrà. Ho sento, però amb excepcions, soc dels de "paleozoic indiferenciat". La meva assignatura pendent.
Punt 3
I comença el triàsic, amb les seves típiques fàcies germàniques. A la base es trobem els 5-10 m típics de conglomerats quarcítics de la base del Buntsandstein, els famosos conglomerats de l'estació d'Olesa. L'aflorament enganya una mica per les passades arenoses vermelles, però és ell, no ho dubteu. Indiquen la fàcies proximal d'antics ventalls coalescents en un clima àrid. 
Punt 4
Després del conglomerats comencen les fàcies arenoses i pelítiques típiques del Buns, que afloren espectaculars: passadetes verdoses de nivells reduïts, paleocanals, taques de reducció... i qui sap si alguna petjada d'amfibi. Són les fàcies mitges i distals del ventalls coalescents en climes àrids. Donada la poca cohesió d'aquest materials s'han gumitat amb una ruixada de formigó. No sé que en pensa l'amic Geojuanjo, però jo tinc entès que això no és una tècnica gaire eficient... El cas és que el tall de l'IGC marca un encavalcament verticalitzat entre els materials del Buns i no ens el deixa veure, però si intuir....
Punt 5
I després del Buns, que vé? Un altre engendro geotècnic que sembla un amfiteatre (plis, Geojuanjo: si ens estàs llegint, ens agradaria que ens il·luminessis). No, efectivament, l'M1, les calcàries i dolomies del Muschelkalk inferior filles d'una plataforma carbonatada soma. I un cristo tectònic dels bons.Si mireu el tall de l'IGC podeu observar que hi ha un altre encavalcament verticalitzat, fàcil de reconèixer pel sobtat canvi en l'orientació de les capes. Tampoc no és menys interessant l'extraplom calcari que deixa a la vista el sostre invertit d'un estrat amb algunes marques tractives, ondulacions, etc.
Punt 6
Tocaria veure l'M2, però donat el seu caràcter llimós, gairebé no aflora, i passem directament a les calcàries taulejades del Muschelkalk superior (primera imatge)... i potser alguna cosa més molt més interessant: veieu la segona imatge plena de roques verdotes i recargolades? Hi havia fa anys la polèmica/sospita de que a en la riera de Sant Jaume hi havia l'aflorament més septentrional de la fàcies Keuper, caracteritzada per les argiles i evaporites bigarrades i les carnioles. I jo diria que fa tota la pinta de que això és Keuper. Consultada la carto de l'IGC diu "El sostre és transicional amb la unitat tk -el Keuper- (full 391-2-2) [...] però no s'ha representat per qüestions d'escala". A mi ja em val. Fa ganes d'anar al  detall a veure si surt una capeta de cendres, un clast efusiu... qualsevol mostreta volcànica de les que surten amb alegria en el Keuper dels Ports.
 
Punt 7
La serrallada Prelitoral ja no dona més i comença el marge SE de la conca de l'Ebre, amb els materials corresponents als ventall al·luvials de Sant Llorenç i Montserrat & co. Són materials que tenen un contacte mecànic amb la serralada Prelitoral i comencen amb cabussaments forts per anar guanyant horitzontalitat nord enllà.
Els primers d'aquesta sèrie són paleocens, de la formació Mediona, una mica coberts per la vegetació i el runam, però més o menys reconeixibles. Són gresos i lutites ataronjats amb crostes calcàries, passades bretxoses, microcòdium i altres indicis que demostren el seu origen al·luvial-lacustre fortament edafitzat.
Punt 8
Per sobre de la formació Mediona tocaria trobar les bretxes del Cairat, però un torrent les travessa i no afloren. El que veieu correspon a la formació la Salut. Majoritàriament són gresos i lutites vermelles amb dos cossos conglomeràtics importants a la base. Un queda tallat per l'autopista en aquest punt (primera imatge).
La següent imatge correspon als materials gresosos i lutítics. S'interpreten com les fàcies proximals (els conglomerats), mitjanes i distals dels ventalls previs al desenvolupament dels gran ventalls de Montserrat i Sant Llorenç del Munt.
El darrer tram de la formació, que correspon la la tercera imatge està constituït per uns 20 m de lutites liloses amb algun estrat calcari amb gasteròpodes i caròfits. Val la pena acostar-s'hi per mostrejar-los una mica. Ja és curiós trobar-se aquesta fàcies enmig d'aquests colossos de grava.


Punt 9
La serra de Can Torrella és un relleu en costa que va d'est a oest, morint uns 300 m a l'est d'on som ara. Destaca en el paisatge a causa de al seva constitució conglomeràtica. I és que, atenció: és la  terminació oriental dels autèntics conglomerats de Montserrat, que en aquest punt tenen uns escassos 75 m de potència.
Punt 10
Per sobre dels conglomerats de Montserrat  hi ha un gresos, lutites i calcàries amb força oncòlits, de tons grisos i lilosos que la carretera no talla,  per que són aprofitats per un torrent per circular-hi. Es poden veure en el paisatge mirant cap a l'oest. Es tracta de fàcies lacustres marginals, corresponents a la badia que quedaria entre els ventall de Sant Llorenç i Montserrat.

Punt 11
Poc abans de passar per davant de Can Torrrella, que queda a l'esquerra, en una àrea de descans hi ha unes bretxes amb suport de matriu i lutites vermelles. La seva extensió en aquesta zona es reduïda, i correspon a dipòsits de transports en massa, molt més extensos cap a l'est.
Punt 12
En arribar a aquest punt, ja fa una estona que els afloraments tenen un aspecte similar, però trio aquest per que aquest petit bloc enfonsat entre dues falles normals té la seva gràcia. Es tracta de gresos i pelites molt vermells, amb alguna intercalació de conglomerats. Pertanyen a la Formació Vacarisses. Aquests terrenys rojos són omnipresent en aquesta petita depressió entre la serra de l'Obac i Montserrat, escenari  de l'espesa boira d'inversió coneguda com "la vacarissana". Correspon a les fàcies mitjanes i distals del ventall de Montserrat.
I a partir d'aquí, ho deixem per un altre dia.