dimecres, 24 de març del 2010

Jaciment pleistocè de cal Guardiola (Vallès Occidental)

El jaciment es trobava en el que actualment ocupen els fonaments del Servei de Consultes Externes de la Mútua de Terrassa (carrer de Castell 25, al caire del torrent de Vallparadís), i que anteriorment havia estat el vapor Guardiola. Òbviament del jaciment no en queda res, però dins del parc de Vallparadís s’ha recreat amb resina un petit perfil paleontològic, a l’alçada d’on estava, i s’han instal·lat dues escultures a escala 1:1 d’Hippoppotamus major, una de les espècies trobades.

La setmana passada es publicava a la prestigiosa PNAS un article sobre el pleistocè de Vallparadís, un més de l’extensa bibliografia que ha generat aquest excepcional jaciment que ja es compara amb Atapuerca. 

Qualsevol bona troballa és motiu d’alegria, sigui del lloc on sigui, però si l’han descobert a 15 minuts de casa, sempre hi ha un plus sentimental. Ara, avui, considero que tenir unes nocions sobre que és i que suposa aquest jaciment és un deure per a qualsevol terrassenc que es tingui per una persona culta. Espero que el coneixement que ha generat se socialitzi com cal i que els que administren la cosa local comencin a pensar també en clau de cultura científica i trenquin ja amb els tòpics intel·lectuals heretats dels any 70.
Avui tots estem contents però la cosa podria haver anat d’una altra manera: com sempre. L’any 1895, el polític, fabricant i geòleg local Domènec Palet i Barba ja va identificar el jaciment de cal Guardiola, però cap els anys 20 del segle passat els successius abocaments de runa als talussos van acabar per sepultar-lo (i per que no dir-ho: preservar-lo de l’espoli). L’any 1997, en el lloc descrit per Palet i Barba s’inicià la construcció d’un edifici de la Mútua de Terrassa, i nen allà sortida de tot i be! Però com passa massa sovint, els responsables van callar com ànecs muts. Sort que alguna persona honesta es va xivar anònimament al Museu de Terrassa i la cosa es va poder reconduir amb una excavació d’urgència. Ara, tretze anys després, espero que algú estigui avergonyit i que al xivato no li hagués tocat el rebre.
En aquells moments jo feia de profe en una escola, el gerent de la qual també remenava les cireres a la Mútua. Ell ens va gestionar una visita amb els alumnes de Ciències de la Terra i vàrem tenir el privilegi de visitar el jaciment, i certament, enmig de l’esquelet d’un futur pàrking, era espectacular. Aleshores en Salvador Moyà ja apuntava la possibilitat de que quan s’iniciessin les obres dels FGC es pogués detectar la continuació sud-est del nivell paleontològic, com així ha estat. Però d’això en parlarem un altre dia.
Per entendre aquest jaciment i el del Vallparadís, cal tenir present el marc geològic general. Fa 1,2 milions d’anys, a la zona que ocupa actualment Terrassa es produïa la coalescència d’un ventall al·luvial amb àpex a Matadepera, i un altre més petit amb àpex al nord de Viladecavalls. Entremig d’aquestes formes convexes, prop dels àpex, hi hauria una zona lacustre rica en fauna i vegetació pròpies de zones temperades.
Fa un milió d’anys, en un moment determinat, el llac es desbordà de manera catastròfica i formà una avinguda que es va endur per davant la levée, els sediments lacustres, troncs i animals sencers. Aquesta avinguda quedà dipositada on actualment es troba cal Guardiola.
Entre la megafauna recol·lectada cal destacar hipopòtam, cérvol gegant, daina, bisó, soergelia, senglar, rinoceront cavall, mamut, guineu, llop, gos salvatge, ós, hiena, macaco, etc. Però el que realment frisaven de trobar era un tros d’Homo sp, que no va poder ser. Al jaciment de Vallparadís tampoc ha pogut ser però si que ens va deixar un record: eines!

diumenge, 14 de març del 2010

Volcà de Montsacopa (Garrotxa)

El nucli antic d’Olot s’alça als peus del Montsacopa. Us recomano que comenceu l’itinerari al cementiri i pugeu pel camí que surt d’unes grederes abandonades que hi ha darrera. En un pim-pam sou dalt, doneu la volta al cràter i baixeu pel viacrucis que va a donar al barri vell. A la plaça Major sempre va bé de parar a fer un toc.

Aquest hivern van portar l’exposició fotogràfica “Els volcans i els Homes” de Philippe Bourseiller, un fotògraf que ha estat reconegut amb diversos premis World Press Photo, al Centre Cultural de Caixa Terrassa. No m’ho pensava, però la meva filla de tres anys va quedar molt impactada pels vermells rius de foc i les muntanyes amb el forat al mig, com els “volcanets” de col i patata que tant li agraden per sopar. Papa, que em portaràs a veure un volcà? I tant, un dia anirem a Olot! Que treuen lava els d’Olot? No filla… Es va quedar una mica moixa (deguera pensar que quina caca de volcans eren) i vaig tenir l’acudit de mirar algunes erupcions pel YouTube, però el cas és que no li van fer gens de gràcia. Oi papa que ja NO anirem a Olot? Li faig haver de prometre i jurar que aniríem a veure un volcà molt petit i que estigués apagat, que no fes soroll, ni foc i fum. Crec que al final la vaig convèncer de que no hi hauria perill i així tota la colla vàrem anar a visita el que crec que és el volcà més arquetípic i accessible que tenim: el Montsacopa. I encara que és menys famós que el Santa Margarida i el Croscat, per anar amb nens petits o amb algú que vol començar a tenir algunes nocions, és millor per que és més comprensible i s'ha de caminar molt poc.
El Montsacopa és un con d’escòries d’uns 94 m d’alçada amb un cràter perfectament circular de 120 m de diàmetre i uns 12 m de fondària. Sembla ser que antigament el cràter era més profund i abrupte però fou terraplenat en part per cultivar-hi.Aquest volcà tingué una primera fase efusiva, amb una emissió basàltica cap el nord, vers la serra de Sant Valentí (podeu veure’n usa secció prop del camp de futbol), i una segona que la cobreix i que que forma el volcà en si, de tipus bàsicament estromboliana, tot i que hi ha alguna intercal·lació freatomagmàtica. El millor lloc on veure els materials piroclàstics són les antigues grederes de darrera el cementiri. Estan constituïts per fragments juvenils de mida lapil·li i bloc, molt vesiculats. A la part superior hi ha materials més fins, compactats i menys vesiculats corresponents a les fases fretomagmàtiques. Un altre aspecte remarcable del cim del Montsacopa és l’excel·lent vista sobre els volcans de Montolivet, la Garrinada (molt característic pels seu tres cràters alineats) i el petit Bisaroques a l’altra banda del Fluvià, a mitja vessant de la serra de Batet. El properes entrades parlarem d’aquests volcans més extensament.

dimarts, 2 de març del 2010

La formació Punta del Convent a les obres de l’estació d’Arc de Triomf (Barcelonès)

Com arribar-hi
A l’avinguda de Vilanova, entre el passeig de Sant Joan i el carrer Roger de Flor s’ha obert una gran rasa en motiu de les obres de l’estació de tren i de metro d’Arc de Triomf. En ella es poden observar alguns perfils estratigràfics corresponents a la formació quaternària Punta del Convent.
 Fa un parell o tres anys havia de trobar un il·lustrador per un llibre de Ciències de la Terra i del Medi Ambient, i vaig pensar que qui millor que un que també fos geòleg. No se si n'hi ha gaires (i si n’hi ha algun més que m’ho faci saber!) però l’únic que conec és l’Albert Martínez. Molt amablement em va explicar que si l’arribo a necessitar temps enrere, no hagués dubtat ni un moment, però que ara no podia complir el compromís: eren bons temps per la professió estava treballant per l’IGC fent la cartografia urbana de Barcelona, a 1:5.000. Caram, la geologia de Barcelona! Com t’ho fas? Doncs, mira noi, tirant mà dels arxius dels sondejos de les empreses de geotècnia i anant a atreure el cap a qualsevol obra que s’hi faci: des de rases per passar cables, fins a grans infraestructures. Un dels principals problemes era la sovint poca predisposició dels responsables de les obres per deixar-te accedir, tant per motius de seguretat com per mandra i desconfiança.
I bé, aquest febrer s’ha publicat el primer mapa fruit d’aquesta campanya de cartografia urbana: el full d’Horta. I la veritat és que no decepciona, és un mapa que fa goig. Recomano a qualsevol geòleg reclòs a la ciutat i aburrit d’asfalt a  que vagi a treure el cap a qualsevol esvoranc i que comprovi que sota les llambordes hi ha la platja… o un ventall al·luvial! Ara un dels forats grossos que hi és el de les obres del metro d’Arc de Triomf. Com això quedarà tapat d’aquí quatre dies nou us adormiu si voleu veure-ho.
Tal com en Riba i en Colombo expliquen a Barcelona: la Ciutat Vella i el Poblenou, entre la Ciutat Vella i les maresmes de Sant Martí de Provençals hi ha un petit relleu positiu, en llom, noment antigament punta del Convent (en referència al convent de Santa Clara). És un relleu molt suau elevat fins 5 m sobre els terrenys de l’entorn i correspon a un ventall al·luvial que a començaments del XVIII tenia l’àpex a l’Arc de Triomf, el front a l’alçada de l’actual passeig de Circumval·lació-cementiri Vell i el marge sud al carrer del Comerç. Aquest ventall al·luvial és geològicament molt recent, de fet tingué un ràpid creixement induït pel progressiu desviament fora muralla durant l'Edat Mitjana dels torrents que travessaven la ciutat Vella (d’en Malla,  de l’Olla, d’en Vidalet…) cap el torrent Pregon. Això originà que els sediments s’anessis adossant progressivament i de manera molt ràpida a la muralla de Llevant, fins el put que el peu de la part interna quedà per sota de l’externa… facilitant l’assalt de Barcelona l’any 1714 per part de les tropes borbòniques.
El tall de la fotografia correspon a la part proximal del ventall, mostrant una alternança de sorres, lutites i graves vermelloses amb còdols de calcàries dolomítiques, gresos i lidites procedents del paleozoic dels turons de Vallcarca.